Joaquim Nadal i Farreras

“NEGOCIAR ÉS ASSEURE’S, PARLAR I ACORDAR I FINS ARA NO HA PASSAT”

Entrevista al programa “El matí de Catalunya Ràdio”

 Si voleu escoltar-la cliqueu aquí

Anuncis

28 Juny 2011 Posted by | Catalunya Ràdio, Ràdio | , , , , | Comentaris tancats a “NEGOCIAR ÉS ASSEURE’S, PARLAR I ACORDAR I FINS ARA NO HA PASSAT”

EL “DOLOR” DEL PRESIDENT MAS

La Vanguardia

El passat 18 de juny vaig llegir unes declaracions del president de la Generalitat, Artur Mas, que em van deixar estupefacte. El teletip titulava literalment “Mas revela ‘dolgut’ que Montilla va rebutjar la seva mà estesa per partidisme”. Uns dies més tard, el 21 de juny, l’expresident Jordi Pujol reblava el clau i explicava que no li “entusiasmava” el suport del PPC als pressupostos, però que bé calia aprovar-los. La culminació orquestrada d’un crescendo imparable es va produir el dia 23 de juny, a Catalunya Ràdio, quan el president Mas mig avançava l’amenaça d’unes eleccions anticipades en el cas de no aprovar-se els pressupostos.

Em sorprèn el sentit de la “revelació dolorosa”, perquè la veritat revelada està reservada a circumstàncies molt excepcionals i aquest no és el cas. Jo vaig assistir a la reunió entre els presidents Mas i Montilla. Puc “revelar” que no hi va haver mà estesa. Tampoc no hi va haver cap proposta de pacte del tipus “pressupostos per alcaldies”. La reunió, doncs, tal com jo la vaig veure i la vaig viure no va ser una negociació. Va ser només una apel·lació a la responsabilitat dels socialistes per als pressupostos de 2011 i 2012. Una mena de xec en blanc per depurar responsabilitats històriques. Modestament vam recordar que feia mesos que havíem avançat una proposta: CiU renunciava en els pressupostos de2011 ala supressió de l’impost de successions, el PSC s’abstenia en les votacions de les esmenes a la totalitat i CiU i PSC, com dos grups madurs i responsables, es posaven a negociar el sentit, la intensitat i la prioritat de les retallades sobre la base que en l’any dels màxims retalls no era compatible produir també retallades en els ingressos. Res a fer. Ni un moviment. El president Mas potser calculava que el PSC s’hauria estovat després dels resultats del 22 de maig i signaria, per responsabilitat, una simple adhesió als pressupostos. Una escenificació calculada i preparada per acabar fent culpables els socialistes del pacte pressupostari amb el PP.

Era la culminació de tota una etapa d’escalfament de l’ambient i de dramatització dels comptes per fer culpable el PSC de tots els mals del país. En aquests termes i en aquestes circumstàncies, l’entesa era pràcticament impossible. L’abast dels pactes entre CiU i el PPC crec que parla per ell mateix.

És veritat que arribats a aquest punt, mentre el país es consumeix en una crisi sense precedents, convergents i socialistes estem enganxats en una picabaralla de principis infantil. Vas ser tu! No, vas ser tu! Tu, primer! No, tu abans! És culpa teva! No, teva! Ets tu qui retalles! Ets tu qui ens has endeutat! Tu també ho havies fet abans!

El president Mas està “dolgut” i els socialistes també, i l’expresident Montilla el que més. Simplement perquè tot dóna a entendre que l’exercici de responsabilitat de facilitar la investidura, va ser un exercici del tot inútil: I sembla clar que des d’aquell moment només s’ha tractat de menystenir el PSC com a responsable de tot, com a “botxí” dels pressupostos, com a principals i primers “irresponsables”, en paraules del portaveu del Govern. Si per algun motiu impensable el PP deixés caure els pressupostos, que ja ha pactat generosament i cobrat, en aquest cas sí, amb pes institucional, els socialistes seríem els responsables d’unes eleccions anticipades.

Però com que no es tracta d’això; com que ningú no vol que els representants dels partits ens entrebanquem en una picabaralla de criatures consentides; com que ningú no pensa en una cacera de bruixes; com que tothom esperaria gestos de grandesa política, de generositat recíproca, de diàleg franc; com que els ciutadans esperen actituds d’acord amb la gravetat de les circumstàncies; vagi per endavant un oferiment sincer del PSC de col·laborar constructivament a crear un clima de confiança i contribuir a afavorir amb esperit de col·laboració a la sortida de la crisi.

No hi ha cap càlcul en aquest oferiment. Cap contrapartida. El PSC està disposat a iniciar negociacions amb CiU i eventualment acordar:  1. Una reforma de les lleis de la CCMA i del CAC. 2. Una nova llei electoral per a Catalunya que acabi amb l’anomalia catalana i deixem de ser l’única comunitat autònoma que com que no té llei electoral pròpia s’ha de regir per la legislació general. 3. L’assegurament del model educatiu pactat entre els dos partits en l’anterior legislatura i tot preservant-ne el caràcter de servei públic garantir-ne l’aplicació. 4. Mantenir el model d’integració lingüística i la seva aplicació al model educatiu, en els termes acordats des de sempre per la majoria de forces catalanes i desplegat amb acords entre els dos partits el 1998. 5. La clarificació i aplicació compartida, exigent i sòlida, del Pacte per a la immigració, i l’aplicació dels principis d’igualtat de drets i deures en el marc de les oportunitats reals i legals del mercat de treball. 6. La simplificació dels tràmits administratius per facilitar l’activitat productiva, la creació de riquesa, el foment de la inversió i la creació d’ocupació. Per això hem ofert negociar, per separat i sense dilacions, quatre lleis diferents que es desprendrien de l’anomenada fins ara Llei òmnibus. 7. Desplegament acordat de polítiques actives d’ocupació i de formació ocupacional. 8. Polítiques d’estalvi i racionalització en els serveis de salut amb preservació de la seva condició de servei públic. 9. Polítiques compartides en matèria de recerca i innovació.

Aquest és un oferiment sincer. Un oferiment concret i possible. Només cal asseure’ns a la taula de la negociació i estar disposats a treballar.

Oi que no és difícil d’entendre que fins i tot amb aquest oferiment el PSC vulgui mantenir simultàniament una voluntat d’entesa i un to d’oposició exigent i contundent en tots aquells temes de fons ideològic o de confrontació de models?

Doncs vet aquí la veritable història i la proposta des del punt de vista dels socialistes catalans. Potser en aquestes paraules hi ha la medecina per als dolors que ens revelava fa uns dies el president Mas. Encara no tenim clar que aquesta sigui, però, una medecina que ell estigui disposat a prendre. Fins i tot és possible que el seu orgull no ho permeti. Per la nostra part nosaltres estem disposats a empassar-nos la nostra part d’orgull, que també tenim.

El país espera, el carrer també. Respondrà el Parlament i respondrem els partits a aquesta crida? Vet aquí una proposta concreta.

PUBLICAT A: http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20110628/54177682506/el-dolor-del-president-mas.html

28 Juny 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, La Vanguardia | , , , , | Comentaris tancats a EL “DOLOR” DEL PRESIDENT MAS

ELS FILS DEL PATRIOTISME

Avui / El Punt

Aquesta concepte no està gaire de moda. O si voleu podem dir que ha experimentat un desgast a la base mateixa de la desafecció de molts ciutadans per les institucions del país. Però, en canvi, em sembla que és una qüestió transcendent. Tot el que està relacionat amb la identitat, l’orgull i l’autoestima de país, tot allò que defineix una manera de ser i que configura la nostra identitat com a poble té les seves arrels i la seva importància. La té i, a vegades, sembla que no la tingui. Tant és així que avui és molt evident que el fil del patriotisme és un fil primíssim, fràgil, que es pot trencar molt fàcilment. Fins i tot podem dir que la memòria és efímera i que la memòria històrica encara més. Apliquem una exclusió selectiva i moltes coses de la nostra peripècia col·lectiva, del bagatge que compartim, que ens han fet com som, han perdut pes i actualitat i han deixat de suscitar l’interès de molts conciutadans i, especialment, han deixat de desvetllar cap emoció entre els joves. Emocions fortes sí, grans paraules també. Però una idea articulada i sòlida que defineixi com som, com volem ser, i en quins fonaments assentem l’edifici del futur no es veu clara en el conjunt de la nostra societat.

Molt sovint estem lluny del que passa a la societat nordamericana. La meva filla Mar fa dos anys que viu a Dallas. Cada matí a l’escola on treballa, els prop de mil alumnes que hi estudien, amb la mà al cor, fan un reconeixement de lleialtat a la bandera dels Estats Units i a la bandera de l’estat de Texas. La fusió amb els símbols és alta i és el reconeixement explícit dels valors d’una societat feta a si mateixa i construïda des de la llibertat i l’emancipació. Els fills de mexicans que hi ha, espaldas mojadas, ja nascuts als Estats Units viuen la vibració singular dels drets que no tenen els seus pares i que algun dia potser els portaran a fer-los reconèixer. A vegades, ens sembla una actitud reverencial impostada, afectada. Penso, però, sovint, que nosaltres hem diluït el valor dels símbols i hem trencat algun dels fils prims del patriotisme que hem de reconstruir.

Tota aquesta reflexió ve a tomb de la constatació que els sentiments identitaris col·lectius són flexibles i es defineixen i construeixen amb adhesions successives i espontànies que, compartides per milions de ciutadans, esdevenen un referent. He estat pensant aquestes coses arran de les declaracions del president del Barça i del conseller d’Agricultura. El primer reclamant que el club no és, de cap de les maneres, la Secretaria General de l’Esport i el segon reclamant un major consum de productes propis.

De fet, unes declaracions i altres podrien ser considerades com l’antítesi del que pretenen afirmar. En el cas del Barça, el president intenta preservar la independència del club  i determinar un principi de no interferència en relació amb les seccions i amb l’administració dels recursos del club. És possible que tingui una part de raó. Però és innegable que el club ha esdevingut un ambaixador de Catalunya al món; és innegable que la vibració i les emocions que els èxits esportius desvetllen va més enllà de l’estricte nivell esportiu. I que tractant-se d’emocions col·lectives en realitat estem parlant d’un sentiment de pertinença,de país, una expressió d’un cert patriotisme que es desferma a través d’aquest sentiment. Aquesta realitat s’ha anat construint a cop de processos col·lectius espontanis i de sentiments compartits. Això el president del Barça no ho pot controlar ni dirigir, ho ha d’aprofitar de la millor manera possible. En sentit contrari, les declaracions del conseller d’Agricultura han desfermat una certa tempesta en relació amb el consum de productes propis. Fins al punt que algú ha pogut interpretar que ens estava suggerint una mena de boicot a la inversa, des de Catalunya, als productes d’altres regions espanyoles. Una mena de segona guerra del cava.

Estic segur que no es tracta d’això. Però també és possible que no s’hagi explicat prou bé. És el que em va passar fa molts anys quan a Girona, en el moment d’organitzar un dinar oficial amb convidats de molt nivell, vam decidir que se serviria vi blanc del Penedès i vi negre de Rioja. Al cap de pocs dies vaig rebre una carta oficial de protesta del president de l’Institut Català de la Vinya i el Vi pel fet d’haver servit vins de fora de Catalunya.

He de dir que ara, passats més de vint anys, d’aquest episodi i després de les declaracions del conseller d’Agricultura entenc més a un i altre. No es tracta d’excloure, no es tracta d’aplicar un patriotisme gastronòmic i vinícola a a ultrança. Es tractaria, més aviat, de fer les coses comprensibles, de donar valor al que tenim a prop abans de donar sempre més valor al que ve de fora. Es tractaria de superar determinats esnobismes, de situar les coses en el terreny de la més estricta normalitat. Per fer això no calen discursos. Només cal entendre les coses des del valor que neix de la terra mateixa i dels que s’han construït sobre aquesta terra. Es tracta de fer d’aquestes coses una lliçó pràctica del que, en aquest terreny, ens han ensenyat amb perfeccionisme subtil els francesos. Aquests apliquen al paisatge i a la gastronomia (les paysages de Cézanne, Vous longez la via Domitia, Vignobles du Roussillon) un sentit de proximitat i naturalitat estricte.

Això vol dir, naturalment, que en un restaurant d’Avinyó a la carta de vins hi haurà primer els de Bouches du Rhône i en un restaurant de Narbona o de Beziers hi haurà els de les Corbières abans que, en una i altra hi hagi, com ha de ser, els famosos Bordeus i Borgonyes. De la mateixa manera, en les nostres cartes és inapel·lable que avui, i amb els vins que es fan, hi ha d’haver primer els Penedès, els Priorat, els Montsant, els Empordà, els Bages o els Terra Alta, abans que els Rioja o Ribera, igual com arreu de l’Estat espanyol primer hi ha d’haver els caves i després els xampanys.

Si acabéssim entenent que en el fil prim de la memòria i del patriotisme la sensibilitat, la intel·ligència, la subtilesa delicada tenen més ferment patriòtic que alguns exabruptes sobtats, que fronteres impròpies, que desqualificacions innecessàries, que barreres excloents, potser com en el cas del Barça faríem més fàcil la construcció de la consciència col·lectiva, dels sentiments compartits com a poble i, fins i tot, dels camins per ser més feliços i avançar cap a nivells més sòlids i més clars d’autogovern.

 

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/427690.html

24 Juny 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a ELS FILS DEL PATRIOTISME

EL VITRALL I LA TRANSICIÓ

Diari de Girona

Em complau molt quan estic vagarós, i això no passa gaire sovint, asseure’m a la terrassa de l’Arc. Sol ser a mitja tarda, quan el sol bat de ple i canvia el color de les pedres de la Catedral que adquireixen un to lluminós i clar. Dedico un pensament sempre a en Lluís Bonaventura, alço la vista a la solemnitat de la façana i l’escalinata i m’entretinc en els dibuixos del paviment de còdols. Deixo caure també la mirada a la Pia Almoina i burjo una mica en els records d’infantesa, mentre desfilen, en els  les noies de les Escolàpies o del Cor de Maria. Sovint passa en Pablo, el campaner de la Catedral o un dels seus fills, en Gustavo. Aquests darrers dies comentem els avenços del vitrall del darrer finestral de la façana nord, que ara s’ha obert. Des de casa he vist com desapareixia la bastida i la lona blava que tapava l’obra i, ara, des de fora, ja es pot admirar en la seva novíssima plenitud la traceria i el vitrall obert per fora. És per això que pregunto pel vitrall de colors, el vitrall per dins, que acabarà de completar una operació de recuperació de la Catedral. Em diuen que va avançant la instal·lació i que és qüestió de pocs dies que es completi el mosaic de colors que Sean Scully ha dissenyat per matisar la llum exterior i transmetre la geometria dels colors. En Pablo i en Gustavo em conviden a pujar-hi i no trobo mai el moment de fer el trapasser, tant com m’agrada.

Els darrers treballs del vitrall coincideixen amb aquestes tres setmanes de pròrroga forçosa que s’ha produït, tot esperant la confirmació dels resultats de les eleccions municipals, a la ciutat. Unes setmanes que allarguen una transició coneguda i reconeguda, i que posposen fins al mes de juliol l’elecció d’alcalde. Mentrestant, la ciutat no s’atura i els esdeveniments es van succeint. Tant a nivell intern de l’Ajuntament com en relació amb la pròpia vida ciutadana. Amb un coneixement progressiu de com serà l’estructura del nou Govern municipal, la seva distribució de responsabilitats, el cartipàs, en definitiva. És indiscutible que el dibuix que es perfila permet ja d’albirar algunes orientacions i prioritats, que caldrà jutjar quan entrin en ple funcionament i se’n coneguin els primers resultats. I també és molt clar que malgrat la suspensió de tots els procediments, les maquinàries de les organitzacions polítiques van concretant possibles pactes i la novetat singular d’un possible pacte entre CiU i el PP al Consell Comarcal del Gironès, que dóna, em sembla, modestament, un dibuix esbiaixat de la realitat electoral de la comarca.

I en la dinàmica ciutadana, avui mateix, amb els actes del desè aniversari de la revista TopGirona, o la setmana vinent amb els actes del Fòrum Impulsa, que promou la innovació entre els joves i situa la ciutat en el centre de gravetat de recerques i iniciatives d’abast mundial.

És fins i tot probable que l’acabament de les obres del vitrall caiguin en aquest interval de tres setmanes de pròrroga que han obligat l’Anna Pagans i tots els regidors i regidores en funcions a allargar uns quants dies més la seva activitat municipal, quan ja s’havien fet a la idea que era imminent l’acabament d’una etapa de les seves vides i en començava una de nova que haurà d’esperar una miqueta.

Vinculo el vitrall i la transició perquè m’ha semblat significatiu que fins i tot en els casos on hi ha, com ara, solució de continuïtat, la continuïtat institucional és un valor intrínsec, sòlid, que s’ha de preservar i que atorga a la institució municipal el pes cívic i ciutadà que correspon a una Administració de molts segles i de representativitat progressiva del conjunt de la ciutadania.

La dinàmica inexorable del temps és imparable i ens fa evident que som transitoris sempre, com aquesta transició, i que les ciutats i les societats perduren en la memòria col·lectiva transmesa de generació en generació o en el testimoni mut dels murs seculars cisellats per les mans expertes de picapedrers anònims que no han passat a la història, però que hi han deixat petjada perdurable.

Entendre la Catedral mateixa com un permanent work in progress (una obra de la Seu, forçant la interpretació retrospectiva) i la ciutat i la societat també, ens dóna la dimensió exacta del sentit històric dels moments i la seva constant evolució.

 

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/06/17/vitrall-trancisio/495292.html

17 Juny 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a EL VITRALL I LA TRANSICIÓ

“LI DEMANO QUE RECLAMI AL PORTAVEU DEL GOVERN QUE DEFENSI L’ACCIÓ DEL GOVERN I DEIXI LA DISCREPÀNCIA PER A LA SEU PARLAMENTÀRIA”

Intervenció en el Ple del Parlament.  Pregunta al president de la Generalitat sobre la dignitat de les institucions d’autogovern i la revisió de les declaracions del portaveu del Govern

La presidenta

La pregunta següent és sobre la situació política i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal, del Grup Parlamentari Socialistes.

Joaquim Nadal i Farreras

Gràcies, molt honorable presidenta. Molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, si m’ho permet, no li faré cap pregunta avui, a diferència del senyor Puigcercós, l’excepcionalitat del que va passar ahir em porta a compartir amb vostè unes reflexions i a no formular cap pregunta concreta. I en tot cas, si s’hagués d’avaluar, i jo crec que s’ha d’avaluar, el dispositiu d’ahir, ho farem en seu parlamentària en un altre àmbit, no ara aquí en el torn de preguntes.

La reflexió que vull compartir amb vostè, més enllà de les declaracions que van fer uns i altres ahir sobre com s’havia de reaccionar i actuar davant dels fets, és sobre el valor i la dignitat de les institucions d’autogovern; sobre la gravetat dels fets en el sentit que la llibertat, la continuïtat i la dignitat d’aquestes institucions d’autogovern va quedar ahir compromesa; que tots plegats hem de treballar per refer aquesta dignitat, la seva continuïtat i la llibertat i el dret d’exercir en llibertat el que representa el Parlament de Catalunya i el conjunt de les institucions d’autogovern, el mateix president, el Govern i el Parlament de Catalunya, i que és a aquest Parlament a qui li correspon la representació del poble de Catalunya, que l’ha d’assumir amb plenitud i amb resposta a totes les sensibilitats i a totes les preocupacions que té el poble de Catalunya.

I en aquest sentit, simplement, senyor president, jo insisteixo en aquesta idea, la dignitat de les institucions ahir va estar en risc, un risc molt evident, no havia passat mai en trenta-un anys.

Jo crec que per sort no va passar de trencar la normalitat democràtica i de l’exercici de la sessió parlamentària, vam salvar-ho, va començar el Ple a temps, ens en congratulem tots plegats, i crec que val la pena de treballar en aquesta direcció plegats per assegurar les garanties de l’estat de dret.

I ara li formulo una petició, que pot semblar que queda lluny d’aquestes qüestions. Li demano, senyor president, que a la llum del que acabo de dir, justament, revisi l’actuació del portaveu del Govern, analitzi les seves rodes de premsa, i molt concretament, per sobre de tot, la darrera, i en benefici d’aquesta dignitat de què jo li parlava li reclami que defensi l’acció del Govern i deixi la discrepància per a la seu parlamentària.

La presidenta

Té la paraula el molt honorable president.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, jo, com vostè em demana, doncs, revisaré tot el que calgui revisar, eh? Només li demano que, de tota manera, vostè també revisi quan feia de portaveu del Govern com feia vostè les rodes de premsa, i aleshores ho revisem tot, ho posem tot en el mateix calaix, ho agitem com si fos una coctelera, i a veure què en surt, de tot això; i a veure què en surt.

Però vaja, escolti’m, deixem-ho estar, perquè em sembla que tampoc vostè volia transformar aquest tema en el tema del dia, em dóna la impressió. Jo m’agafo al 95 per cent de la primera part de la seva intervenció per dir-li que estic plenament d’acord amb el que vostè ha dit, però no només estic plenament d’acord amb això sinó que aprofito la seva pregunta com a cap de l’oposició per agrair l’actitud de tots els grups parlamentaris, i de tots vostès. Perquè la primera manera d’actuar amb dignitat és que els parlamentaris es comportin d’una manera absolutament digna, i amb un sentit institucional ple. I això, feliçment, feliçment, ahir a Catalunya va passar sense excepcions. I que hi hagi un tancament de files d’aquest Parlament, amb alçada de mires, amb generositat, sabent que ahir no era el dia per introduir doncs petites discussions o grans discussions; aquesta altura de mires també reforça la nostra democràcia. I no només reforça la nostra democràcia, sinó que a més a més enforteix el país, el seu esperit i la seva ànima, i dóna un bon exemple, i dóna un bon missatge també de cara a la ciutadania. I això no és mèrit d’un govern, ni d’un president, ni d’una presidenta; això és mèrit de tots vostès, i de les persones que treballen en el Parlament, i de les forces de seguretat, més enllà del dispositiu policial –el conseller d’Interior està a la seva disposició per analitzar-lo–, i dels mitjans de comunicació, que d’una forma o d’una altra tots plegats vàrem defensar un sistema que, tornem-ho a dir, és un sistema perfectible, segur, però és el nostre, ha costat molt de guanyar-lo i l’hem de defensar amb ungles i dents i per tots els mitjans que democràticament siguem capaços de fer.

En aquest Parlament tenim moltes discrepàncies. Avui han quedat ben clares i ben evidents en alguns casos, no? Però són discrepàncies civilitzades, que es fan per l’ús de la paraula, que es fan per la vida del diàleg; a vegades de l’acord, a vegades del desacord. El que no és admissible, i això ho vàrem saber defensar tots amb dignitat, és que el suposat diàleg es faci a través d’estomacar la gent i per part de gent que es comporten com autèntics cafres.

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

16 Juny 2011 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a “LI DEMANO QUE RECLAMI AL PORTAVEU DEL GOVERN QUE DEFENSI L’ACCIÓ DEL GOVERN I DEIXI LA DISCREPÀNCIA PER A LA SEU PARLAMENTÀRIA”