ELECCIONS MUNICIPALS

Avui / El Punt

El diumenge 22 de maig hi haurà eleccions municipals als 947 municipis de Catalunya. Seran les novenes d’ençà de les del 3 d’abril de 1979. Han passat ja trenta-dos anys des que després de dècades d’incúria i abandonament es van convocar les primeres eleccions municipals des de la Segona República. El 19 d’abril de 1979 es van celebrar els plens de constitució dels nous ajuntaments i d’elecció dels alcaldes i alcaldesses corresponents.

Dimarts 19 d’abril es va celebrar al Palau de Pedralbes el Dia del Municipi, en una data triada per a commemorar aquelles primeres eleccions històriques. Presidia l’acte la vicepresidenta del Govern   acompanyada dels alcaldes de Sabadell i Martorell, presidents respectivament de la Federació de Municipis de Catalunya i de l’Associació Catalana de Municipis. No sé si el contingut que es va voler donar a l’acte es va correspondre amb l’alt sentit institucional de la celebració o si les presses marcades per la conjuntura van portar als representants de la Generalitat a fer, de tot plegat, una interpretació interessada i esbiaixada.

Sigui com sigui, a pocs dies de l’inici de la campanya m’agradaria opinar sobre aquesta convocatòria passats anys des de la meva època de dedicació a tasques municipals.

Primer voldria destacar el que podríem anomenar “el factor humà”. És veritat que en aquesta ocasió s’ha detectat una certa fatiga i majors dificultats per a confegir llistes i trobar candidats i candidates disposats a dedicar-se al comú. Però més enllà d’aquesta fatiga comprensible, el fet més remarcable és que en nou convocatòries i trenta-dos anys són milers d’homes i dones els qui s’han lliurat amb apassionament a la tasca de construir vida cívica a tots els municipis de Catalunya. Milers de noms gairebé sempre anònims, generosos i desinteressats, que han vist molt poc reconeguda i agraïda la seva tasca. És un homenatge degut a generacions que han donat el millor de les seves vides a aquesta tasca. No hi ha cap fet concret i esporàdic, cap picabaralla partidista, cap protagonisme personalista, cap moció de censura, cap cas de corrupció o d’exercici interessat dels càrrecs públics que pugui eclipsar el fet essencial. La llarguíssima nòmina d’electes locals que mereixen un reconeixement cívic per la seva tasca i la seva dedicació.

En segon lloc convé recordar “el factor de canvi”. Més enllà de la disputa partidista i de colors i tendències, afirmo amb convicció que la història d’aquests trenta-dos anys és la crònica de la revolució pacífica més important, del canvi més radical, de les condicions de vida de milions de ciutadans i ciutadanes. La geografia i el paisatge municipals han vist canviar del tot un panorama que era, l’any 1979, ben poc engrescador i on és veritat que “tot estava per fer i tot era possible”. La democràcia va portar dignitat a la vida col·lectiva en els municipis. Em sap greu que aquest factor de canvi sigui menystingut en els llibres que els historiadors dediquen a l’anàlisi de la transició i els primers anys de democràcia a Catalunya i a Espanya. Menystenir aquest fet és una greu injustícia, perquè atorga a la política general un paper gairebé exclusiu i nega a la política de proximitat la capacitat de transformació que li és pròpia. No hi deu haver avui gaire països al món amb uns municipis tan ben dotats, ben equipats, ben ordenats, ben planificats i amb un nivell de serveis públics equiparables. L’espai públic, l’esport, la cultura, l’activitat econòmica, els serveis, la seguretat, han trobat en les polítiques municipals la millor interpretació de les urgències i de les carències que calia suplir.

Ara tothom fa balanç i pondera l’obra feta, la gran obra de govern. Però també convé recordar que els temps canvien i que les noves circumstàncies de la crisi econòmica obliguen a la recerca de noves propostes i paràmetres per a definir les prioritats del món municipal. Unes prioritats que ara s’han d’orientar necessàriament més que a l’obra nova a les tasques de conservació, de manteniment, d’innovació, d’eficiència, d’austeritat, d’excel·lència en la gestió. El còmput de la gestió ja no pot ser quantitatiu, ha de ser qualitatiu. I convé recordar que del balanç d’aquests trenta-dos anys de democràcia municipal contemporània se’n desprenen també algunes mancances que caldria abordar.

Queden com a qüestions clau, delicades, de gran abast institucional i de poca atracció immediata per a la ciutadania, les hisendes i el mapa. Podríem resumir-ho dient, pocs recursos i massa ajuntaments! Però aquestes no són qüestions per ara mateix i menys per a la immediata campanya electoral. Són temes transversals que si han de ser objecte d’una reforma ho han de ser també contemplant aquelles qüestions que afecten a la dedicació dels electes, la seva retribució i els mateixos mecanismes d’elecció. No hi ha moment pitjor i més incomprès que el dels plens municipals on s’han de prendre els acords per a fixar la retribució dels electes. El desgast que comporta només és equiparable a la pèrdua injusta de prestigi que se’n deriva. Hi ha encara una darrera qüestió de balanç. Cal que la ciutadania prengui consciència que la capacitat d’acció de les administracions públiques no és il·limitada. Cal més compromís, més complicitat i menys voracitat per tal d’ajustar, ara més que mai, les propostes a les possibilitats. Defugint populismes i demagògies. Abandonant promeses grandiloqüents. Situant l’agenda política en l’agenda de reformes necessàries per a continuar amb els efectes positius i realistes de la democràcia municipal. Fent cura d’humilitat com han començat a fer algunes professions que han viscut a la cresta de l’onada de l’abundància i de les obres d’autor i que ara busquen en la simplicitat la seva reivindicació com a professió: és el cas paradigmàtic dels urbanistes i els arquitectes.

Per això, en les properes setmanes tindran més pes els que hagin sabut llegir millor els grans canvis. Canvis demogràfics, socials i culturals. De la lectura d’aquests canvis i de la nova conjuntura se’n desprenen nous models de ciutat i de gestió, noves prioritats i noves vies per al municipalisme. Ha arribat l’hora d’inventar el municipalisme del segle XXI des de l’agosarament i l’enginy que estimula la crisi i fugint de la síndrome de l’abundància que adotzena i paralitza.

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/403140.html

EL TRACTAT DE GIRONA

Col·laboració en el llibre Compartint somnis.  Girona, Centre Eix Comercial, 2011.

És ben sabut que la presència dels àrabs a Girona fou efímera. També sabem que la presència dels jueus va durar més i va tenir una fi més dramàtica i violenta. És més que probable que quan el 785 la ciutat va decidir girar els seus ulls cap al món carolingi ja hi haguessin hagut jueus i musulmans a la ciutat, sense banderes. Ara tenim uns “banys àrabs” que no són àrabs i tenim un call jueu on no hi ha jueus.La Històriamarca les societats, les ciutats i les civilitzacions amb petjades diverses i deixa testimonis silenciosos escampats per la geografia urbana; parlem d’una època que nila Catedralno erala Catedralben bé com la veiem actualment i tot s’assemblava més al món romà que al món d’avui.

Ara, la ciutat, refent el fil de la Història -somnio- podria ser uns dies la seu d’una conferència de pau al Pròxim Orient. Jueus i palestins acordarien el reconeixement respectiu d’estats propis i emparant-se en el Tractat de Girona podrien segellar una pau llarga. I, com en el passat que esmento, ja no caldrien banderes als balcons de la ciutat.

SANTIAGO SOBREQUÉS VIDAL (1911-1973)

Diari de Girona

Els actes del centenari del naixement de Santiago Sobrequés van arrencar amb força institucional el dia 28 de març, al saló de descans del Teatre municipal de Girona, on es van reviure amb emoció alguns dels moments àlgids de la biografia intel·lectual i cívica de Sobrequés. Ara, divendres passat 15 d’abril es va obrir al Museu d’Història de la ciutat l’exposició que defineix la triple dimensió del personatge: gironí, historiador, professor. El llibre-catàleg-àlbum que han preparat per a l’exposició el seu fill Jaume Sobrequés i Callicó i la professora Mercè Morales és un compendi de la història de Girona i del perfil biogràfic de Sobrequés, que dóna testimoni generós de les seves aportacions.

Esperem per a finals d’estiu la biografia que ha escrit el professor Josep Clara i Resplandis, que completarà la bibliografia disponible i farà la síntesi de les seves principals aportacions. Mentrestant, em plau d’oferir-vos alguns dels apunts de la meva intervenció a la sessió del dia 28 de març.

El senyor Sobrequés anava sovint amb barret, abric de quadres (de xeviot), maleta a la mà. Decantava una mica el cos. Prim, de cara afinada. Fumava molt. Mossegava el filtre de la cigarreta. Aquest gest i el nas li subratllaven el perfil dels llavis. Tenia un aire distret, gairebé inalterable. Era un home tranquil. Exterioritzava poc les emocions. L’he vist enfadat en comptadíssimes ocasions. Potser he de precisar, semblava distret, feia com si les coses no anessin amb ell. Però puc certificar que estava sempre al cas de tot. Fins i tot en el detall. La seva profusa correspondència dóna prova d’aquest ser-hi sense ser-hi. Aquesta manera de mirar-se el món que el voltava una mica com de reüll. Tenia una paciència inacabable i estava dotat d’una gran curiositat i per d’una tenaç capacitat i voluntat de treball.

Gronxant-se al balancí del menjador, amb moviments molt pausats, seguia totes les converses, hi intervenia precís, i esbossava, de tant en tant, algun somriure irònic. Teclejava la màquina d’escriure fins a altes hores de la matinada i no parava mai de rumiar el rerefons i les interpretacions dels documents que manejava amb docta familiaritat.

Va treballar tant que amb caràcter pòstum o gairebé pòstum s’han publicat treballs seus que van romandre inèdits però que eren l’expressió de la seva intensa activitat. Podem fins i tot dir ben bé que els grans reculls de la seva obra, la síntesi comercial de tota una vida de recerca arribarien molt en el moment final de la seva vida o amb posterioritat. Així, els dos volums, amb el seu fill sobre La guerra civil catalana del segle XV (Barcelona, Ed. 62,1973) es publicarien molt pocs mesos abans del seu traspàs, com també el recull El compromís de Casp i la  noblesa catalana (Barcelona, Curial, 1973). Ja una mica posterior seria l’imprescindible recull per a la història de la nostra ciutat Societat i estructura política de la Girona medieval (Barcelona, Curial,1975), on hi podem resseguir qüestions lligades a l’activitat econòmica, a la societat, a la vida municipal, a les famílies jueves, etc.

Però, com us deia, el més rellevant és el fet que gairebé quaranta anys després del seu traspàs, encara amb els materials que va deixar, puguin anar sortint, amb poc treball d’edició, estudis confegits per Sobrequés. És el cas del recentíssim llibre de síntesi sobre Catalunya al segle XV. De la sentència de Casp al regnat del Catòlic (Barcelona, Ed. Base, 2011) o una mica més enrere, la brillant biografia d’un dels gironins més universals Joan Margarit i Pau. La tràgica fi de l’edat mitjana a Catalunya (Barcelona, Ed. Base, 2006). Una menció molt singular cal fer de l’edició del vol. V de la gran obra impulsada per Ramon d’Abadal sobre La Catalunya carolíngia. Els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada (Barcelona, IEC, 2003), que acabarien Sebastià Riera, Manuel Rovira, i Ramon Ordeig. Sobrequés s’havia bolcat en el treball d’establiment d’aquest diplomatari de l’època carolíngia, li feia una especial il·lusió, que destil·lava de forma explícita i hi treballava amb entusiasme un cop havia culminant la seva carrera acadèmica amb la superació de les oposicions a la Universitat Autònoma, que li permeteren alliberar-se de la tasca de l’Institut i li donaren un major grau d’independència en el context dels anys 1970-1973, quan va haver de patir les principals escomeses del governador civil en el seu intent de silenciar-lo o de fer-lo fora de Girona, com va explicar de forma evident Narcís-Jordi Aragó en la mateixa sessió del dia 28.

Sobrequés se sentia íntimament lligat a Girona. Hi exercí la docència i la ciutadania. Tingué cura de la botiga de música de la Rambla que compartia amb la seva germana i que procedia de la dedicació i tradició musicals del seu pare Tomàs Sobrequés. Ha quedat ja prou ponderada la diversitat del seu compromís cívic.

Passejava els diumenges per la Gran Via, feia l’aperitiu a la granja de l’Hotel Ultònia, freqüentava amb matrimonis amics el Savoy del Peninsular del carrer Nou, i no faltava mai a la seva localitat de tribuna als partits de futbol del Girona.

Aquest arrelament gironí li va donar estabilitat, però potser li va treure oportunitats. Però no ho visqué malament. L’amistat amb Jaume Vicens Vives li va significar sempre una finestra oberta al món i un peu a Barcelona. El món editorial, el de les acadèmies científiques i els congressos, especialment els d’Història de la Corona d’Aragó, li donaven sovint l’oportunitat d’airejar-se de l’asfíxia provinciana.

Era, però, conscient d’aquest afermament gironí i l’expressava amb un toc d’humilitat. Ho escriu obertament quan relata el seu contacte amb el professor Robert Brian Tate, mort recentment: “D’aleshores ençà (1949), s’ha establert una col·laboració profitosa entre l’intel·ligent estudiós del nord d’Irlanda i l’obscur professor d’institut provincià autor d’aquestes ratlles”, (Margarit, 2006, pàg. 23).

Només que, mort el 1973, la biografia intel·lectual i ciutadana de Santiago Sobrequés i Vidal no ha parat de créixer, com ho acrediten ara sobradament totes les aportacions d’aquest Centenari i la multiplicitat de publicacions a què ha donat peu la seva profusa correspondència amb aportacions impagables per al coneixement de l’època i la seva vida.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 239-242)

“LA GENT ESTÀ TIPA DE GLOBUS SONDA”

Entrevista al programa “L’hora L” de la Cadena Ser

Què en pensa de la mesura anunciada pel conseller d’Economia?

Pel que sabem, primer confirmen i després desmenteixen. La formula és nefasta i s’inscriu en la tàctica de les grans retallades: primer crear un gran conflicte i després resoldre’l. En la forma com està fet, un futurible que no se sap quan, és tirar aigua al vi i la gent està tipa de globus sonda.

Desmentit, no ben bé…

Pels temps que corren, el que compta és la immediatesa i han desmentit que ho volen fer ara, diuen que ho faran en el futur. Anunciar presumptes rebaixes d’impostos en el moment que s’anuncien retallades és una greu irresponsabilitat. Només fa que crear confusió i alarma.

Si es mantingués impost, algunes dades la retallada en sanitat seria un 40 per cent menor.

Mentre s’anuncien retallades greus, el que no pot fer el Govern és retallar ingressos i despreses. Entenem que no han de retallar ingressos perquè és la única manera que s’entengui un programa d’austeritat que s’ha convertit en retallada incriminada i en totes direccions..

Mas-Colell diu que es vol evitar que les rendes saltes marxin… això passa?

Això passa poc, però ha passat amb gent, per exemple, que situa el seu domicili fiscal fora del país. No entraré perquè és el mateix argument que utilitzen amb successions. Tal i com estan les coses, i tal com ho vam deixar nosaltres, és un argument no vàlid.

Coincideix anunci amb unanimitat dels partits pel fons de las competitivitat.

Nosaltres li hem dit al Govern que si negocia i treballa per ajustar-se a l’objectiu de dèficit i busca una sortida a la situació de les finances estarem al seu costat. Però primer ha de negociar discretament, si no aconsegueix cap resultat ens ha de demanar ajuda i li donarem fins a les últimes conseqüències. Costa de creure que al mateix temps que dius que et fallen els ingressos anuncis retallades en les font d’ingressos. El Govern de Catalunya no ens tindrà al seu costat en la tramitació dels Pressupostos si es manté en la política de retallades indiscriminades i si treu successions, però ens tindrà al seu costat en la negociació del fons i fa una negociació discreta i ens demana ajuda.

LLEIDA-ALGUAIRE

Avui/ El Punt

Arran de la greu crisi econòmica que pateix el món s’han alçat veus crítiques amb algunes inversions d’infraestructures en el territori. A vegades, les mateixes veus que havien clamat i reclamat amb insistència determinades inversions descentralitzades s’han afanyat a sumar-se als discursos del catastrofisme i a desacreditar els esforços de les administracions per a fer del territori català un territori ben equilibrat, ben comunicat i amb infraestructures en xarxa.

Potser el cas més paradigmàtic del que estem dient el podem trobar en els atacs que s’han formulat, des de sectors diversos i de tribunes molt variades, contra l’aeroport de Lleida-Alguaire. Molts s’han afanyat a desacreditar-lo i a discutir-ne l’oportunitat i la idoneïtat des de la política, l’acadèmia o la comunicació. S’ha considerat una inversió supèrflua i innecessària, i les veus més negatives s’han afanyat a pronosticar un desenllaç fatal, la pèrdua d’activitat i han vist l’aeroport en una situació d’aturada tècnica.

Vull evocar ara aquí un episodi de fa més de quaranta anys. És sabut que el 3 de març de 1967 es va inaugurar l’aeroport de Girona-Costa Brava. És també públic i conegut que amb alts i baixos vinculats als vols xàrter l’aeroport de Girona, construït i impulsat des del territori mateix amb la inversió principal sufragada per la Diputació de Girona, va viure una llarguíssima etapa d’activitat molt baixa. Molt estacional, amb llargs períodes, sobretot a l’hivern, de pràctica inactivitat. Tothom sap que l’aeroport de Girona  va mantenir una estructura i una plantilla sota l’empara d’AENA en situació de clar desavantatge competitiu durant algunes dècades. Vull dir que durant molts anys es podia haver pensat que la inversió realitzada i el cost del manteniment de les instal·lacions i de la plantilla eren del tot insostenibles. En realitat, la gran arrencada, el creixement exponencial del nombre de passatgers no es va produir fins ja entrat el segle XXI, i es pot ben assegurar que és en els darrers vuit anys que s’assoleix un ritme de creixement i uns resultats operatius altament satisfactoris per a l’aviació i també per a l’activitat econòmica i productiva de les comarques de Girona. Evoco aquest episodi perquè tinc molt clar que només el fet mateix de l’existència de l’aeroport crea l’oportunitat de l’embranzida que li donen els acords amb companyies de baix cost i específicament amb Ryanair.

Parlem sobre aquesta base, ara, de Lleida-Alguaire. Insisteixo, disposar d’una instal·lació aeroportuària és avui, en termes territorials, un avantatge competitiu.  És veritat que mirat així, la sola existència de l’aeroport és una condició necessària però no una condició suficient.

En termes relatius i pel que fa la inversió, el cost del conjunt de la inversió realitzada a

 Alguaire, que ratlla els cent milions d’euros, és moderat. Ho és pel conjunt de les instal·lacions disponibles, pel valor afegit que aporta a l’economia lleidatana i perquè en la mateixa planificació territorial sobre part dels terrenys expropiats s’hi preveu el desenvolupament d’una zona logística que potser trigarà un cert temps a executar-se, però que està plena d’oportunitats, perquè sinó no s’entendria que al voltant dels terrenys, ara ja qualificats, hagin sorgit propostes de grups solvents amb voluntat d’invertir i intervenir en el desenvolupament logístic i industrial dels entorns de l’aeroport. Trigarà més o menys, però és evident que al voltant de l’aeroport es dibuixa una clara perspectiva de futur. No es tracta de plantejar les coses en termes de greuges comparatius, però l’aeroport de Lleida és una instal·lació barata si el comparem amb algunes infraestructures viàries i ferroviàries i, específicament, amb algunes estacions i intercanviadors, i no diguem ja amb el que representa la inversió en el conjunt de la xarxa d’alta velocitat.

Podia haver passat també que Lleida-Alguaire es posés en funcionament, com va succeir amb Osca i ha succeït més recentment amb Guadalajara o Castelló, sense un pla de negoci ben definit que hauria abocat directament a obrir per tancar. No és i no ha estat el cas. Les oportunitats i les realitats de vols a Lleida són clares.

No només això, sinó que en termes territorials és el conjunt de la societat lleidatana, des de tots els àmbits, que reclamava en termes territorials la necessitat, amb raó, d’equilibrar el mapa de les instal·lacions aeroportuàries de Catalunya en els termes que preveu el Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports, 2009-2015 de la Generalitat de Catalunya.

Quant l’any 2003 ens vam fer càrrec de responsabilitats en el Govern de Catalunya, un informe del Departament de Medi Ambient acabava d’avortar la possibilitat que havia previst l’anterior Govern de construir el gran aeroport de Lleida en l’àmbit de l’aeròdrom d’Alfés. Calia, doncs, buscar un nou emplaçament, definir els projectes, expropiar, construir i fer operatiu l’aeroport. I així es va fer en un temps rècord i amb eficàcia provada.

Però la qüestió no és aquesta. Cada vegada que ens vèiem amb gent del món de l’aeronàutica i, molt especialment, amb Fernando Caralt, president de BAIE (Barcelona Aeronàutica i de l’Espai) ens recordava el desavantatge de posicions de Catalunya i Espanya amb  relació a la resta d’Europa pel que fa al mapa dels aeroports. I amb passió d’aviador ens recordava que per l’evolució que feia l’aviació al món calia un aeroport cada cinquanta quilòmetres. En la passió hi havia potser un punt d’exageració. Potser fins i tot la crisi mundial i l’evolució del preu del petroli farà reconsiderar aquests paràmetres.

Però hauria de quedar sempre clar que fins i tot en les actuals circumstàncies, l’existència de l’aeroport de Lleida-Alguaire es correspon en termes territorials catalans amb un programa de mínims imprescindibles.

Només així podrem actuar amb unitat i vencent totes les reticències. De la manera que ho va evidenciar la interpel·lació presentada pels tres diputats socialistes de Lleida, defensada per Joaquim Llena i adequadament corresposta pel conseller.

Disposats a no caure en el parany dels desafectes ara cal treballar plegats i donar a l’aeroport de Lleida l’impuls que correspon i que ha tingut durant el primer any de la seva existència. És una qüestió de confiança, però també una qüestió de compromís territorial i vital.

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/397417.html