Joaquim Nadal i Farreras

EL CABOTATGE DE LA VIDA

Ressenya sobre el llibre Cenyir el vent. Antologia de textos periodístics, de Joan Vicente. L’Avenç núm. 366

Josep Vicente i Romà (L’Armentera,1923) és com un mariner il·lustrat, com un professor retirat, com un activista contemplatiu. Camina cada dia un centenar de metres, potser més si va a comprar els diaris, de casa fins al Casino dels Nois a Sant Feliu de Guíxols. Passeja la seva figura serena, la seva cara colrada, cabells esbullats i blancs, vestit amb camises folgades i pantalons de cotó o texans, i desgrana l’experiència viatjada i viatgera d’un ciutadà compromès amb la cultura, amb les idees, amb el sentit més pregon de la urbanitat. Impregnat el rostre i el cos de salabror mediterrània transita per un univers culte fet en l’observació de la proximitat quotidiana i l’esperit clàssic i italianitzant de qui troba en la Mediterrània l’explicació física, material tangible i espiritual de la seva pròpia raó de ser. La seva ja llarga vida, la seva experiència vital i humana, és com un llarg recorregut port a port, és com el cabotatge que explica els recorreguts més íntims dels escenaris clàssics de la Mediterrània, un veïnatge construït en la quotidiana proximitat.

Àvid, inquiet i pacient alhora, Josep Vicente ha destil·lat sempre una reflexió periodística plena de virtuts literàries que jo no sabria ponderar millor que Joaquim Español en el pròleg d’aquest  Cenyir el vent. Antologia de textos periodístics  (Girona, Diputació, col·lecció Josep Pla, 2010), quan diu: “Al meu parer, Josep Vicente és artífex d’una de les proses més acurades que s’escriuen al país. I ho és perquè tracta la llengua amb la naturalitat i l’afecte amb què tracta les persones”. Amb això potser n’hi hauria d’haver prou i faria sobrers i pretensiosos tots els altres comentaris. Vull dir que el pròleg se situa, justament, a l’alçada de la prosa del llibre que encapçala, i desvetlla les claus més essencials d’un recull rodó amb una tria equilibrada i justa feta per Lluís muntada i Dani Vivern.

El llibre pren el títol d’un article que conté en la metàfora la síntesi vaporosa i sòlida, alhora, d’aquest recull d’articles dotats d’una precisa coherència. “Cenyir el vent”, atrapar amb la vela la força i l’energia del vent que transita intangible i escàpol, “cenyir l’inabastable”. Modelar el llenguatge i l’observació, conrear la proximitat física i els valors, apreciar el paisatge i la condició humana, trepitjar ferm el lloc més seu, Sant Feliu, i anar a cercar en els horitzons culturals més evidents els referents per fer-ne “dins la seva mida una ciutat”. Amb un objectiu clar “no dimitir de ser una petita ciutat amb condicions d’agradabilitat”.

“Ciutats i llocs” és justament el primer apartat que s’acompanya de tres més sobre la civilitat, l’art i la gent. Espais amb ànima, geometries, racons, cantonades, vida apresa aquí i a Itàlia principalment en el batec de les polítiques urbanes que tots vam aprendre en el passat; valors de civilització en el clos august de les ciutats, l’art mateix i les persones que donen una dimensió viva, humana, a les ciutats, els llocs, la geografia, el món.

Davant d’una escena urbana i periurbana “convulsa, lletja, malgirbada; tant que de vegades evoca una erupció”, “els nuclis vells… (que) no són closos en llurs vellures, i la vida que els ocupa els salva de ser ruïnes o parcs temàtics. Més aviat, o exactament, són el contrari: benèfics oasis”. I trobar refugi en els llibres i el testimoni més clàssic si temem que els oasis s’esmunyen: “per sort, llibres poden ser penyores de paradisos que ens abandonaren”.

Ciutats visibles i ciutats invisibles resseguint Calvino, ciutats visitades i no visitades, Venècia, Parma, Reggio Emilia, Trieste, Bologna, Lucca, ciutats escrites, “Les ciutats blanques”. Horts urbans, alcaldes apassionats, llocs de la memòria com aquest tant pròxim per a mi, en el moment que Vicente revisita Girona i troba “la placeta on està posada, com la flor bella en el seu test, la petita perfecció llombarda de la capella de Sant Nicolau”.

En el terreny de la civilitat “cenyir el vent” és, a més de la metàfora que dóna títol  al llibre, un article de contingut polític i ideològic on posa el dit a la nafra dels problemes de les esquerres europees des de la convicció que “L’esquerra no pot ser una nostàlgia per formosa que sigui, perquè si ho fos tindria data de caducitat”. La consigna és clara. “…desvetllar idees, obrir finestres, posar sobre la taula els dubtes necessaris per obtenir les respostes valuoses, desemmascarar els tòpics totalitzadors… rescatar les evidències oblidades…”

Destil·lat de cultura tot ell, el volum tracta de l’art amb una familiaritat extrema, amb un sentit de la proximitat que agermana el sentit històric i col·lectiu de l’hora d’espellofar blat de moro amb l’equiparació de l’obra de Chillida i els buits de les pedreres de marès a Menorca.”Potser l’espai inversament escultòric que Chillida somià per al turó de Tindaya, a Fuerteventura, hauria estat germà del gran espai excavat de la pedrera de Salord on encara es treballa”.

I en l’apartat de la gent els amics de sempre, Barbaza o Lluch, Maragall o Langdon Davis, Carles Riba o “l’amic Homer”.

I la metàfora final “Al Sant Pol de Sant Feliu” que ens retorna al cabotatge de la vida, a la tendresa íntima, minúscula, abastable, de l’espai de dunes de joguina i d’“ingènues casetes de bany”.

I acaba així, el Sant Pol i el llibre, i la vida i el cabotatge ,i el viatge a Ítaca, que hem de mirar que duri molt i no s’acabi mai: “El temps seguirà el camí del sol i tu te l’aniràs bevent a glopets lents, com diu que s’ha de beure l’ambrosia. I quan hagis sortit de l’encanteri el vaixell ja no hi serà”.

Josep Vicente, lluny de les presses, amb parsimònia, segueix el seu caminar diari i l’observació del món que l’abelleix.

Anuncis

3 Març 2011 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, L'Avenç | , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: