DAMIÀ ESTELA
Diari de Girona
La tradició oral és un fil que s’aprima i es perd. La transmissió de la tradició oral ha contribuït sovint de forma decisiva a afermar la memòria històrica i a fixar idees i personatges que altrament s’haurien pogut perdre. Cal, doncs, fer tot el que es pugui per fixar la tradició oral; per posar negre sobre blanc allò que s’ha anat transmetent d’una generació a l’altra.
Crec que és sincerament el que ha passat amb Damià Estela, que va deixar la seva petjada durant més de trenta anys al seminari de Girona. La figura del Dr. Estela s’ha anat fent gran per tradició oral transmesa i ampliada per generacions de seminaristes que el van conèixer, que van rebre el seu mestratge, que van conèixer el seu testimoni i que un cop ordenats capellans van continuar tributant-li un homenatge constant de reconeixement. Però això es perd i és evident que jo sentia parlar molt més a Girona de Damià Estela fa trenta anys que ara.
Per aquest motiu celebro i vull compartir amb els lectors del Diari de Girona el goig de veure com finalment s’ha publicat un llibre biogràfic que fixa aquesta memòria, recull material dispers i ens dóna una dimensió nova del personatge i del seu context, al Seminari, a la ciutat i a la diòcesi.
Sota l’impuls de l’Ajuntament de Besalú, amb l’empenta inicial d’en Modest Prats i per la tenacitat local d’en Salvador Garcia-Arbós, finalment va quallar la petició d’aquest treball a en Joan Busquets Dalmau, la persona que va substituir el Dr. Estela com a rector del Seminari l’any 1969. Efectivament, a Mossèn Damià Estela, mestre i testimoni (Besalú,2011), amb un pròleg de Lluís Guinó i un epíleg de Salvador Garcia, en Joan Busquets recull un perfil biogràfic del personatge i l’emmarca en el context de la societat i de l’Església del moment.
Puc avançar que, més enllà d’algunes aportacions escadusseres anteriors, aquest llibre fixa per primera vegada amb visió realista les idees i la imatge que s’havien creat del Seminari, gairebé com un estereotip. Ara sabem bé com funcionava, què s’hi ensenyava, com es jugava, com es vivia, quins professors hi havia, quins eren bons i quins no ho eren tant, quina o quines llengües es parlaven. Com, més enllà de la programació estrictament acadèmica, en el terreny de la filosofia i de la teologia al Seminari hi entraven la música, la litúrgia, l’escoltisme, la catalanitat o, sobretot, els aires del Concili Vaticà II (1962-1965) que tantes expectatives van desvetllar.
No només això, sinó que en el detall del paper del Dr. Estela al Seminari anem coneixent millor els pontificats del bisbe Cartañà i el Dr. Jubany, els seus respectius papers en el context sociopolític de l’època i el respecte, que un i altre, van mantenir per Damià Estela, a qui van confiar amb plena independència i sense deixar-se pressionar per les opinions negatives que poguessin arribar des dels estaments oficials.
Però per damunt de tot emergeix un a figura singular. Nascut a Besalú i format entre el Seminari de Girona i Roma va exercir de vicari a Maçanet de la Selva, Blanes, Figueres, ja després de la guerra a Salt i, per damunt de tot, va conduir la reconstrucció física i moral del Seminari després de la guerra civil, primer com a director (1939), més tard com a vicerector (1944) i, finalment, com a rector (1952-1969). Visqué el drama de la guerra civil, s’exilià, i prengué consciència de la immensa patacada que representava la guerra en tots sentits i va deixar un testimoni en forma de diari dels primers dies de guerra. Aquestes notes adquireixen un valor molt especial, perquè més enllà dels episodis concrets que no formen part del relat, Estela situa la seva reflexió en un terreny d’autocrítica exigent i de censura evident per tal de fer una aproximació objectiva i constructiva a les tensions viscudes i a la injustificable destrucció. Conscient del daltabaix nacional i de la fúria anticlerical Estela propugnava la reconstrucció nacional i la reconstrucció eclesial des de postulats d’humilitat, de solidaritat, i de reconciliació expressat de forma impressionant.
La immensa humanitat, la voluntat de diàleg, l’esperit après en la relació amb els joves de la Federació de Joves Cristians van fer del Dr. Estela un amic pròxim i exigent de tots els seminaristes, i hi aplicava de forma intuïtiva les millors tècniques de la dinàmica de grups o les de la relació i el diàleg personalitzats, ajudant i empenyent de forma que els seus deixebles i els seus interlocutors es deixaven seduir per la seva potència intel·lectual i la seva capacitat de convenciment construïda a partir d’una formació molt sòlida i una gran curiositat.
Atent al món, Damià Estela va saber ser, sense deixar pràcticament cap testimoni escrit, un testimoni de fe i de fidelitat a Catalunya i a l’Església emocionants.
I al valor del llibre s’hi afegeix que en apèndix es recullen escrits parcials molt rellevants que contribueixen a enriquir la biografia d’un capellà que va deixar una gran petjada al llarg de la seva vida (Besalú 1904 – Girona 1979). Vaig assistir al seu funeral, al Seminari, després de les eleccions del 3 d’abril de 1979 i menys d’una setmana abans de la meva elecció com a alcalde, el 19 d’abril. En guardo un viu record lligat als centenars d’amics que l’acompanyaven.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 177-179)
“EL MÉS IMPORTANT ÉS QUE EL QUE SURTI DE LA CIMERA SIGUI CREÏBLE”
Entrevista al programa “El Balcó” de la Cadena Ser
Sortirà cosa profitosa? [En referència a la Cimera per a la reactivació econòmica]
Alguna cosa ha de sortir. L’envergadura de la crisi hauria requerit més preparació, profunditat. Intentar un procés de concertació amb sindicats i patronal de doble via de cara a la cimera. Seria irresponsable que no sortís alguna cosa. El més important és que el que surti sigui creïble. Que generi confiança i ningú acabi pensant que hem fet volar coloms i ens hem fet una foto.
No hi ha més documents que el del CAREC?
A hores d’ara no. N’hi haurà, i de les forces polítiques i sindicats i patronals. Hauria d’haver-hi síntesi. Es va a la reunió amb un document de diagnòstic que compartim, d’avaluació d’acord estratègic que també compartim, i un document doctrinal que té coses acceptables i unes quantes de molt polèmiques i no acceptables: política fiscal que situa la decisió a Espanya. Per a un gran document global no hi som a temps, però estem a temps de treure algunes conclusions compartides en què govern, sindicats, patronal i partits, com a mínim alguns, coincidim en línies mestres.
Síntesi prima que serà no-res?
Depèn. És possible posar-nos d’acord en la simplificació de l’Administració? Sí, és possible. D’acord en determinades infraestructures, com el corredor del mediterrani o el Pla de rodalies? Sí. La reforma en profunditat de l’FP per assegurar que està lligada a expectatives d’ocupació? Sí. És possible pactar polítiques de foment d’ocupació vinculades a SOC? Sí.
Són coses que sobre la base de guió de reactivació econòmica, incentius empresarials, polítiques d’atenció a persones afectades per la crisi o actuació en sectors, com l’automoció. Tenim, a més, línies de treball sobre política energètica o de creació d’empreses. Debat ampli que s’haurà d’apartar d’algunes línies massa acadèmiques i poc concretes de l’informe de CAREC.
Plantejaran que renunciïn a retallades?
La cimera de demà està, en part, al marge del debat pressupostari. Ningú quedarà condicionat demà per la seva manera d’entendre orientacions polítiques sobre retallades o pressupostos. Si demà s’ha de parlar de necessitat de contenció de la despesa, direm que no podem parlar de contenció de despesa si es parla de suprimir ingressos com successions. És la gran barrera que posem a qualsevol oportunitat de negociar pressupostos. Si suprimeixen successions, encara que sigui parcialment, no hi ha oportunitat de negociació. Hi ha qui busca escletxes entre Iceta i jo, però no en trobaran cap.
La barrera es va aixecar l’altre dia amb Gordó?
No. Parlava de supressió parcial, per tant, de supressió. Nosaltres diem “renuncia aquest any a suprimir successions, i ja veurem”. Seguirem estant en contra. Reduir cotització fiscal dels més rics, per deixar penjades polítiques socials de govern. No hi estem d’acord, i menys després dels últims mesos d’alarmisme generalitzat.
Acceptar propostes aplanaria pressupostos?
No. Són coses diferents. A la vista de document del CAREC, amb elements no assumibles per cap central sindical, es fa difícil establir continuïtat entre demà i el debat pressupostari.
Què opina del CAREC?
El CAREC el conformen diverses persones. Tinc amistat personal amb Alemany. Conec més bé Majó. És un organisme assessor, molt acadèmic, que ha produït un document que ha entrat en terrenys que si formen part de la taula de concertació govern sindicats, o pensions, terreny on la cimera no s’hi ha de posar perquè no tenim les eines per acordar-ho.
Hem parlat amb Germà Bel. S’estranya que hi ha qui s’exclama perquè algú s’escandalitzi per les taxes a serveis no bàsics… Copagament…
El Consell Assessor creat en salut i que presideix Vilardell no ha intervingut en aquest document.
Li estranya?
Puc entendre que els economistes, en abstracte, diguin “la salut és un filó”. Ara, vull recordar que qui primer renuncia al copagament és el president de la Generalitat, que en el seu debat d’investidura es va comprometre a no introduir-lo. Per molt que li hagin posat això, si tenim compromís de no copagament, el debat de serveis públics s’ha d’abordar d’una altra manera. No en aquesta cimera, no barrejant públic-privat, creant confusió. La gent està tipa de teòrics que teoritzen sobre la crisi i que van donant fórmules i receptes que no estan a les seves mans, i diuen “aquesta seria la solució”. En el terreny de la política del possible, la ciutadania espera siguis capaç de crear línies de crèdit per poder ser competitius…
Futur del PSC. El futur secretari general és molt probable que sigui un alcalde?
No ho sabem. Depèn de les municipals. El debat previ és el debat d’idees, després vénen les persones. Si un alcalde té un bon resultat i no es pot moure del seu municipi perquè perd majoria, serà difícil que sigui primer secretari. Ja veurem. Estic meravellat de la gran quantitat de gent que no forma part de l’espai del PSC que s’erigeixen en els principals intèrprets de la crisi del PSC i les seves solucions. El PSC sap que la solució orgànica és interna, congressual, però també sap que si es fa tan en clau interna que no contempla aproximació a la societat, pot resultar procés de renovació interna endogàmica però no doni joc a la sintonia amb la societat.
Podria ser algú de qui forma part de la direcció del PSC? Exclòs Montilla i vostè?
Jo he dit reiteradament que estic disposat a tot i no aspiro a res. Deixo clar que igual que he acceptat presidència de grup, puc fer qualsevol paper per fer guanyar al partit força, sintonia, etc. Tinc 63 anys. No sóc una solució de futur per ser primer secretari i candidat.
Els altres?
N’hi ha 30 i pico.
Estar dins no inhabilita?
Parlem d’alcaldes. A l’actual executiva hi ha Salt, Santa Coloma, Vilanova, Lleida, Tarragona, Sabadell, Terrassa. Alguns estan als 30… (anys) som la direcció actual i en tant que direcció col·legiada… arran de declaracions d’algú concret, vaig dir “tots els membres de l’executiva som igual de corresponsables.
“NO EN FAREM PROU AMB DIVENDRES, CALDRÀ ANAR MOLT MÉS ENLLÀ”
Intervenció en el Ple del Parlament. Pregunta al president de la Generalitat sobret sobre la cimera per a la reactivació econòmica
La presidenta
La següent pregunta és sobre la situació política, i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal, del Grup Parlamentari Socialista.
Joaquim Nadal i Farreras
Gràcies, molt honorable presidenta. Molt honorable president de la Generalitat, pel que hem vist aquesta setmana, aquests quinze dies últims i el que hem vist en aquesta mateixa sessió, tindria motius, molts, per preguntar-li, per exemple, sobre l’episodi de l’impost de successions o motius per preguntar-li sobre la biografia dels seus consellers i conselleres o per preguntar-li sobre els pressupostos i el seu calendari o per preguntar-li també sobre l’abast de les retallades i el caràcter indiscriminat amb què les han plantejades. Podria fins i tot també preguntar-li amb molta contundència sobre l’afer del Palau, del qual s’ha parlat a bastament en aquesta sessió de control, no ho faré. Nosaltres hem demanat que comparegui el secretari del Govern en la Comissió de Justícia, i tinc el convenciment que allò que ha dit vostè reiteradament aquí i fora d’aquí ho complirà: que és que vostè és el principal interessat a arribar fins a les últimes conseqüències i assumir-les. I esperem que ho faci.
En canvi, sí que vull preguntar-li per la cimera de divendres i específicament, en aquest primer torn, perquè em faci la valoració del president de la Generalitat de Catalunya de l’acord estratègic i la seva voluntat de continuar tirant-lo endavant.
Gràcies, senyora presidenta.
La presidenta
Per respondre, té la paraula el molt honorable president
President
Gràcies, senyora presidenta. Miri, vàrem dir sempre, jo ho vaig dir abans de les eleccions i, per tant, no vaig enganyar mai ningú, que el nostre Govern seria un govern que tot allò que es considerés que estava ben orientat calia que tingués una continuïtat, que nosaltres no volíem arribar al Govern per arrasar amb tot el que s’havia fet fins aleshores, per canviar qualsevol tipus de criteri, sinó per aprofitar allò que estava ben orientat, i en qualsevol cas, per canviar aquelles coses que a criteri nostre, doncs, no estaven prou en la direcció correcta
L’acord estratègic, vostè recordarà perfectament, perquè vostè estava en el Govern, que es va signar el primer acord l’any 2005 i es va reiterar una altra signatura el 2008; per tant, hi ha coses de l’acord estratègic que evidentment són perfectament aprofitables, n’hi ha d’altres que caldrà entre tots actualitzar-les, perquè és que el 2008…, perdó, el 2009, el 2010 i el 2011 no és la situació econòmica i social que teníem l’any 2005 quan es va idear aquest instrument. I en aquest sentit, aprofitem entre tots allò de bo que té, que segur que hi ha coses bones, i actualitzem entre tots allò que cal actualitzar, amb unes condicions de país radicalment diferents.
La presidenta
Per replicar, té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.
Joaquim Nadal i Farreras
Gràcies, presidenta. Miri, ahir mateix vam conèixer l’anunci de l’empresa Alstom que suprimirà quatre-cents llocs de treball i traslladarà part de la fabricació de la seva factoria a Santa Perpètua a França. És un fet greu que se suma a molts dels altres que hem comentat en aquesta mateixa sessió i que hem conegut i que són objecte de preocupació del nostre grup i de tots els altres grups de la cambra.
Crec que en la cimera de divendres és important que el conjunt dels grups i dels agents econòmics i socials siguin capaços de trobar mesures concretes orientades a la reactivació econòmica, a la creació de riquesa, a la generació d’ocupació de qualitat, a la creació de crèdit per als sectors empresarials, a la resposta convincent als sectors socials que han sigut més tocats per la crisi, a respostes específiques per a sectors específics que tenen problemes concrets. I crec que molt probablement, atesa la manca de temps i la insuficiència de la documentació, no n’hi haurà prou amb la sessió de divendres i és més que probable que aquesta cimera hagi de tenir continuïtat si volem tots que tingui l’efecte que ha de tenir de clima de confiança i de seguretat per part de la ciutadania en els seus governants i en el conjunt de les forces polítiques. No en farem prou amb divendres, caldrà anar molt més enllà.
La presidenta
Per respondre, té la paraula el Molt Honorable president
President
Sí, senyora presidenta. Miri, la nostra actitud jo crec que ha quedat clara i, en qualsevol cas, hi insistiré, no? Nosaltres volem, en aquesta cimera, escoltar tothom, volem escoltar-los a vostès i volem escoltar també els agents econòmics i socials, volem escoltar la veu dels empresaris, volem escoltar la veu dels sindicats i volem escoltar la gent experta de primer nivell del país que cada dia toquen anàlisi econòmica i que ens poden ajudar a tots plegats a anar trobant les sortides que cal. Per tant, jo els convido a tots a tenir una actitud el màxim de positiva. En qualsevol cas, el Govern i el seu president no volen tenir un protagonisme especial, per entendre’ns, no es tracta de posar-se medalles, no es tracta de fer-se una foto; es tracta d’entre tots trobar els camins per lluitar contra allò que és una xacra social importantíssima, que és aquest nivell d’atur que tenim.
Vostè diu: «hi ha algunes empreses que anuncien reduccions de plantilla», és veritat, però la mateixa Alstom, i això també s’ha de dir, en el tema de l’energia eòlica van com una pastilla, van contractant molta gent, i gent de molt alt nivell professional en aquest cas, i és la mateixa empresa…, vaja, és la mateixa empresa, és el mateix grup. I jo mateix cada setmana estic visitant diferents indrets del país per assistir a ampliacions de fàbriques, ampliacions d’instal·lacions productives, no?, que també creen llocs de treball.
Tindrà continuïtat o no aquesta cimera? Jo voldria que sí, però vostès entendran que això depèn molt de si aconseguim entre tots que aquesta cimera tingui el to positiu que el nostre país en aquest moment està esperant.
Si voleu veure el video cliqueu aquí.
“TUVE DUDAS, PERO LA OPCIÓN DE MONTSERRAT TURA HIZO SALIR AL MEJOR HEREU”
Entrevista a Interviú
Texto: Juan José Fernández
Foto: Jordi Parra
En las aguas hoy revueltas del socialismo catalán, el histórico Joaquim Nadal se propone para ayudar en una transición, sin dejar de advertir desde su escaño sobre la radicalidad de los recortes que CiU planea para Cataluña. En Barcelona, cree que las primarias han sido un buen revulsivo. Y mirando al conjunto de España, no se coloca entre quienes reclaman que Zapatero desvele ya su futuro.
Dice CiU que los socialistas les han dejado una Generalitat en la ruina. ¿Exageran?
Exageran, y mucho. Practican la vieja táctica: magnificar un problema y luego erigirse en artífice de la solución. La situación que encontramos nosotros en 2003 tampoco era boyante, pero no hicimos la exagerada escenificación que están haciendo ellos. Estamos claramente en contra de los recortes indiscriminados que planean. Si el Gobierno de Artur Mas mantiene los criterios que hasta hoy ha dado a conocer, están en peligro los logros en bienestar no solo de estos siete años, sino de los últimos 30.
¿La solución es el concierto económico?
Plantear un concierto como el vasco, que comporta recaudar todo en Cataluña y liquidar un cupo al Estado, es poco realista. Nosotros somos partidarios de profundizar en el actual sistema de financiación. El conseguido hace dos años es ya un pacto fiscal, actualizable cada cinco años. Es más realista que hacer brindis al sol con un concierto cuya generalización haría las cosas muy difíciles en el conjunto de España.
Si no apoya el concierto, es anticatalán, dice CiU.
Sí. Ya vivimos 23 años de gobierno convergente, de ‘estás conmigo o contra mí, y, si estás contra mí, estás contra Cataluña porque Cataluña soy yo’. Es esa confusión constante entre partido, país y Gobierno, contraria a la diversidad.
¿Su pronóstico para el 22 de mayo? Usted, que fue carismático alcalde de Girona, ¿sabe qué debe hacer el PSOE para evitar el desastre?
Quisiera ser optimista, pero soy realista: en toda Europa los partidos que gobiernan retroceden. La coyuntura en que llegan estas elecciones es muy complicada. En Cataluña trabajamos mucho para que el resultado de las municipales sea muy distante del que tuvimos en noviembre. La fórmula es la proximidad. El electorado de las municipales es más transversal. Cada candidato del PSC sabe que debe abrirse a toda la sociedad, que nuestra propuesta debe ser compartida por sectores que en otras elecciones votan otras opciones.
¿Peligra el poder municipal socialista catalán?
Lleida y Tarragona y, en parte, Girona, no están en riesgo. Y Barcelona lo ha estado más hace unos meses que ahora. Está todo en el alero, pero el Partido Socialista conservará un amplísimo arraigo y poder municipal.
Jordi Hereu, el alcalde y candidato en Barcelona, ha salido reforzado de las primarias…
Si en algún momento tuve dudas sobre el proceso, ahora estoy convencido de que la opción de Montserrat Tura hizo salir al mejor Hereu. La sacudida de las primarias era imprescindible.
Madrid, Barcelona… Se diría que la militancia premia a quien se enfrenta al aparato.
No hay paralelismo entre Barcelona y Madrid. En Barcelona, los dos candidatos, Hereu y Tura, mantenían distancias serias respecto a la dirección del partido, de la que forman parte. Y Jordi Hereu contaba con el apoyo de su propia federación.
En los previsibles malos resultados del socialismo el 22-M, ¿cuánto habrá de efecto Zapatero?
Yo diría más efecto crisis, efecto paro… El peso del desgaste del Gobierno de España será relativo. No es que quiera minimizarlo, es que las municipales van por barrios.
Si las elecciones fueran también autonómicas en Cataluña, ¿invitaría a Zapatero a un mitin?
Para las municipales el PSC ha diseñado una estrategia muy local, tanto que seguramente no habrá grandes actos centrales, tipo Sant Jordi.
¿Ni siquiera invitarán a Zapatero a Barcelona?
No tengo ni idea. Si viene, probablemente será a un acto de campaña estrictamente barcelonés.
Ernest Maragall dice que la culpa de cómo está el PSC es de Montilla, Iceta y José Zaragoza…
Una vez Montilla ha dado un paso atrás y ha dicho que no se volverá a presentar, el congreso del partido está abierto, y por tanto, no hay nadie fijo en ninguna quiniela para la futura dirección del partido. El propio Maragall, que forma parte de la ejecutiva que hoy preside Montilla, está en duda, como yo. Todos los miembros de la actual dirección nacional del PSC somos interinos.
¿Y puede que la generación de usted y Maragall se vea barrida por nueva gente?
Sería injusto e ingrato prescindir de valores sólidos solo por una cuestión generacional.
¿Usted aspira a la dirección del PSC?
No aspiro a nada: ya fui candidato a la Generalitat y he tenido muchas responsabilidades directivas. Ya tengo una edad, 63 años, y el actual mandato parlamentario me lleva a los 67. No puedo hacer un papel central en el próximo congreso, pero sí puedo hacer el papel de transición que haga falta. Estoy a disposición para eso.
¿El nacionalismo ya no es minoría en el PSC?
El nacionalismo es franca minoría; el catalanismo es amplísima mayoría, y ese catalanismo del PSC no es exclusivo de ninguna corriente.
Unos compañeros suyos han firmado un Manifiesto del Penedés de tinte independentista…
El manifiesto tiene una deriva independentista, pero tras apurar el modelo federal. Abre la puerta a fórmulas que el partido ni se ha planteado, y que votará siempre en contra por pura sensatez, por recordar la historia reciente y por profundizar en el autogobierno con los instrumentos que nos dimos democráticamente.
¿Deben romper PSC y PSOE en el Congreso?
No es ruptura; se trata de tener voz más audible, en el ámbito de la colaboración estricta, fraternal y federal con el PSOE. Hay que ensayar las fórmulas que hagan falta para visibilizar más al PSC dentro del grupo parlamentario del PSOE. Porque, si no, Cataluña adentro pasa que un dirigente de un grupo con tres diputados, como ICV o ERC, tiene más minutos de televisión que cualquiera de los 25 diputados del PSC, excepto Carme Chacón, que es ministra.
¿Rubalcaba o Carmen Chacón?
Este tema no está todavía planteado. Esperemos a que se desvele la incógnita principal.
¿Debería desvelar ya Zapatero lo suyo?
Hay pros y contras en que lo diga antes del 22 de mayo. No tengo opinión precisa. Si él habla ahora, pero tardamos unos meses en concretar la sucesión, si es que ha de haberla, se abre un paréntesis largo nada deseable.
Ante lo que estamos viendo en Japón, ¿se ha hecho usted más antinuclear?
En esto no soy radical. Con la energía nuclear en España hay que hacer lo establecido: revisar las centrales y desarrollar energías alternativas para, en 25 o 50 años, cerrar las centrales que hayan superado su vida útil.
¿La limitación a 110 es un error del Gobierno?
No. Solo que quizá no habrá sido un auténtico ahorro energético. Prefiero considerarlo un beneficio de seguridad vial más que un ahorro.
¿A Zapatero le falta valor para legalizar Sortu? ¿Usted lo legalizaría?
A ese tema le tengo mucho respeto. Creo que hace falta mucha firmeza, por un lado, e inteligencia y sensibilidad para buscar una salida sin que signifique cesión. Las fronteras están claras: del rechazo de la violencia y el abandono de las armas no se puede ceder un milímetro. Garantizada la primera condición, todo es hablable; sin esa condición, nada que hablar.
ERMESSENDA
Avui / El Punt
Aquests darrers dies TV3 ha anat insistint en la publicitat i anunci d’una minisèrie en dos capítols que s’emetrà a primers de la setmana que ve dedicada a la figura de la comtessa Ermessenda. No l’he vist i no puc jutjar-ne el contingut, però sí que en puc ponderar l’oportunitat. De fet estem rondant el mil·lenari de moltes de les coses que varen succeir a Catalunya en el temps llarg que la comtessa exercí, de maneres diverses i en circumstàncies canviants, el govern dels comtats centrals de Barcelona, Girona i Ausona-Manresa.
Convé recordar, per emmarcar les circumstàncies de l’època, que els inicis del segle XI eren temps encara indecisos, moments de predomini de castells i esglésies i monestirs, de comtes i bisbes, de lluites internes i de combats exteriors, de terres de frontera i de colonització de territoris.
És en aquest context que Ermessenda va dominar l’escena política catalana durant tres generacions i va exercir el seu poder, compartit successivament amb el seu marit el comte Ramon Borrell (993-1018), el seu fill el comte Berenguer Ramon I (1018-1035), i el seu nét el comte Ramon Berenguer I, des del 1035 fins que l’1 de març de 1058 moria, al seu castell de Besora, a una edat avançada i potser havent superat els vuitanta anys.
En diversos moments de la seva vida, la comtessa Ermessenda havia fet demostració de la seva gran riquesa. Així, el 1015, per 100 unces d’or, compra al seu germà, el bisbe Pere Roger de Girona, l’alou de Sant Daniel, on entre el 1015 i el 1018 Ermessenda impulsaria la fundació d’aquest monestir, ara gairebé mil·lenari; uns anys més tard fa un llegat de 300 unces d’or amb motiu de la consagració de la catedral de Girona (21 de setembre de 1038), per tal de dotar l’altar d’una taula d’or. I la culminació d’aquesta fortuna s’expressa en el seu testament, on dota pràcticament totes les esglésies i monestirs dels comtats i més enllà. És un reflex del que explica Santiago Sobrequés del temps del comte Berenguer Ramon, quan “l’or musulmà, guanyat pel seu pare o per Ermessenda, potser també per ell mateix… corria en abundor, untava els engranatges econòmics del país…”.
En altres moments va usar el seu poder, les seves relacions familiars i la seva visió per exercir una influència constant, manifestada en una gran fermesa en la defensa dels seus drets i de la integritat dels seus territoris. Ja sigui consolidant amb els comtes, ajudats pels nobles i per les esglésies, la frontera, protegint els territoris de la pirateria notablement a la costa, o combatent els factors dissidents de la noblesa, ja sigui, en el cas de l’alou d’Ullastret pretès i usurpat pel comte Hug d’Empúries o en les lluites constants amb Mir Geribert. Però, sobretot, la influència la va exercir en les relacions amb l’Església i contribuint de forma decisiva, primer el 1010, a fer que el seu germà Pere fos promogut a la mitra de Girona (Francesca Vila: El bisbe de Girona Pere Roger, Girona, 2010) i uns anys més tard, el 1017, el seu amic Oliba, abat de Ripoll i de Cuixà, a la mitra de Vic. Diu Abadal, “Fou aquest bisbe Pere qui lligà l’amistat d’Ermessenda i Oliba? La companyonia que al llarg de llur vida mostren els dos bisbes ho fa sospitar. Pere fou per a Girona un gran bisbe, i com la seva germana, també fou ell una personalitat sobresortint” (pàg.127). Les festes de consagració de les dues catedrals, Vic i Girona, el 1038, amb poc més de vint dies de diferència serien segurament la culminació de moltes de les aspiracions de la comtessa compartides amb el seu germà i el seu amic, ambdós bisbes.
Ramon d’Abadal a L’Abat Oliba, bisbe de Vic i la seva època, (Aymà 1948, 3ª ed. Aedos, 1962) ens recorda que Ermessenda “era una dona d’un tremp i una envergadura considerables, i, pel que jo puc judicar, d’altes qualitats morals” (pàg.125), i tot seguit en reivindica el paper i la figura, i assegura “que encara espera una biografia, que bé es mereix…”. I el que era evident el 1948 ho segueix essent ara que arriba abans una sèrie de televisió que la biografia que ens manca. Per abundar en el criteri de d’Abadal, uns anys més tard Santiago Sobrequés a Els grans comtes de Barcelona (Ed. Vicens Vives, 1961), afirmaria que “la muller de Ramon Borrell fou una dona de remarcable beutat; però a part aquesta circumstància, els autors contemporanis i posteriors i els fets que d’ella coneixem coincideixen a atribuir-li positives qualitats morals i de governant…” (pàg.38).
Quan morí el 1058, el seu cos fou traslladat a Girona i enterrat en un sepulcre a la galilea de la catedral romànica. Més tard, el rei Pere el Cerimoniós, potser conscient del pes i de la importància de la comtessa va encarregar un nou sepulcre a Guillem Morei, i el 1385 va ser traslladada a la capçalera de la nova catedral gòtica en un simbolisme de continuïtat d’un valor extraordinari.
George Steiner a Errata. Una vida a examen (Proa, 1999), endut per la bellesa serena del rostre jacent de la comtessa va deixar testimoni d’homenatge perenne a la figura brillant d’Ermessenda de Carcasona, “…per sobre de tot, la Seu,…que acull el sepulcre de la comtessa Ermessenda, anno 1385. Aquest és un dels cims poc conegut, però absolut, de l’art gòtic, de tots els arts purs i simples. Tallada en alabastre la cara és la d’una dorment d’una acollida solemnitat de repòs, darrere les parpelles tancades i la boca respirant de la qual l’escultor va insinuar un somriure incipient. Però somriure potser és una paraula equivocada. És de dintre de la pedra esculpida que brilla un secret de llum, de comiat reticent. L’economia de línies, l’anatomia de l’abstracció sensible, fins i tot sensual, no s’han tornat a igualar fins a Brancusi. Si la bellesa absoluta és ja el convidat de la mort, la figura de Guillem Morei n’és la prova” (pàg.185).
Amb un somriure incipient, Ermessenda contempla ara, reticent d’acomiadar-se, sempre present, la seva reivindicació contemporània.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 85-87)
Xarxes socials
Últimes imatges
Subscriu-te
Joaquim Nadal i Farreras 