AMB TINTA INVISIBLE

Pròleg a Amb tinta invisible. Recull de contes de Xavier Fàbrega i Vila. Girona, Palahí Arts Gràfiques, 2010

Per aquests textos d’en Xavier Fàbrega hi transita la vida en totes les seves facetes i totes les seves implicacions. Són contes, però contes construïts des de la vida real.

Hi traspua sovint la formació d’en Xavier i, molt especialment, la seva vocació de pedagog.

En algun moment es pot tenir la impressió que tots els contes, o narracions, tenen una vocació moralitzant. Però és una visió equivocada. En realitat preval per damunt de tot una gran capacitat d’acostar-se a la mentalitat dels infants i dels joves. En segon lloc s’hi detecta una profunda tendresa que anul·la tota vel·leïtat moralitzant i, finalment, en algun dels contes apareix un to sarcàstic ple de mordacitat. En aquest darrer aspecte podríem ben bé dir que traspassa el llindar de la nota d’humor per erigir-se en un jutge implacable de la pedanteria, de l’arrogància, de la hipocresia, de la frivolitat, de tots els defectes que d’una manera o altra han acabat envaint sectors de la nostra societat disposats a tirar pel dret sense escrúpols.

És el cas, justament, del diàleg sucosíssjm entre dos amics, un d’ells advocat. La situació és tan real com esperpèntica, i conclou amb l’única sortida possible: la fugida de l’amic davant d’uns tractes tan amistosos com perillosos. La mordacitat d’aquesta narració té el seu just contrapunt en el misteriós robatori, construït amb diàlegs reals i ficticis del protagonista amb ell mateix, i que acaba en un simple malentès després de tres intents frustrats i consecutius de buscar un responsable quan tot era simplement un lapsus de memòria.

En canvi,  m’han interessat especialment el conte que explica com als ulls del nen que es perd en uns magatzems és la mare qui s’ha perdut i no ell, o el de l’avi que adquireix un to reverencial i de desgreuge de la joventut en relació amb la gent gran. La manera tangencial de mirar-los, d’escoltar-los, d’entendre’ls i la incapacitat sovint per reconèixer que en la madura experiència hi ha un cor sensible i un coneixement profund que pot convenir els joves per simple contacte.

També adquireix un sentit profund la visió dels veritables deserts que, després de portar-nos per camins exòtics diversos i conduir-nos per l’experiència del petit príncep, ens acosta a un fet implacable: “I rumiant-hi una mica, m’adono que els deserts que més m’interessen no són els de noms fascinadors de la infantesa, sinó els deserts d’amics i amor en què viuen tantes persones a tocar de casa nostra”.

Tot construït amb un estil planer, un llenguatge clar, uns escenaris identificables, uns diàlegs vivíssims i àgils;  com en el cas del programa de ràdio, explicat sobre diàlegs construïts com a entrevistes i conduïts, per la via de la reiteració, al ridícul grotesc de la més estricta banalitat al voltant de la mort d’un suposat personatge, desconegut de gairebé tothom i ignorat o menyspreat per la majoria.

Aquesta edició aplega els valors conreats per en Xavier tota la seva vida i esdevé un nou reconeixement i homenatge basat en la reivindicació d’una altra faceta de la seva vida: la vida en el record és el que més importa.

“JO DIRIA CLARAMENT QUE NO”

Entrevista al programa “El dia a la COM” de ComRàdio

“Sé quan incòmode em sentiria pensant que m’assec en la taula d’un govern amb un carnet d’un partit on tots els altres tenen carnets de dos altres partits”.

Si voleu escoltar-la sencera cliqueu aquí.

CONTRA ELS NACIONALISMES?

Avui / El Punt

Podria escriure que m’han sorprès les reaccions que a Catalunya i a alguns sectors de la intel·lectualitat catalana han provocat les paraules que, en el seu discurs de recepció del Premi Nobel de Literatura, Mario Vargas Llosa va dedicar als nacionalismes. Si ho fes seria retòrica pura perquè no m’han sorprès gens. Fa temps que sé que tenim la pell molt fina, que ens mirem totes les coses des d’una òptica molt nostra i que sempre ens sembla que el món sencer està contra nosaltres i la raó que tenim.

En el fil delicadíssim de la nostra sensibilitat, hem acabat atribuint a Vargas Llosa tots els defectes que per a nosaltres té el nacionalisme espanyol que és de dretes, intransigent i anticatalà. Estem tan sensibles que fins i tot arribem a pensar que el nacionalisme espanyol ha contaminat les esquerres i ha acabat definitivament amb el vell miratge de la possible superació des de les esquerres de les dificultats d’entesa entre Catalunya i Espanya.

Sóc d’una manera que les opinions de Vargas Llosa sobre els nacionalismes no m’han fet ni fred ni calor. M’han deixat força indiferent, tant, que si he de jutjar per algunes de les reaccions que han produït és més que probable que alguns em considerin un mal patriota. Però resulta que jo no busco enemics sinó que busco amics. I en el discurs de la recepció del premi Nobel hi vaig trobar un filó riquíssim per a Catalunya i per a Barcelona. Les referències als anys setanta, a l’efervescència política i cultural de la transició, al reconeixement a Barcelona de la capitalitat cultural de Catalunya, d’Espanya i en bona mesura d’Amèrica Llatina, em van recordar que sovint tenim un capital oblidat. Que tenim moments històrics que hem amortitzat a una velocitat de vertigen i que hem decidit foragitar del nostre imaginari col·lectiu com si es tractés de fets remots, però que formen part, en canvi, de la nostra memòria col·lectiva més recent. Apunto un cop més a la idea, segurament malaltissa, que fa que ens complaguem més en l’adversitat que en les circumstàncies favorables. Que magnifiquem el que ens va en contra i minimitzem o negligim el que ens va a favor. I, en canvi, com a poble, com a país, per a la nostra psicologia col·lectiva, per a l’estat d’ànim del país, per a l’orgull i l’autoestima dels catalans seria altament benèfic ponderar adequadament aquells fets que ens atorguen singularitat i relleu, que ens posen a l’aparador i que ens atorguen valor de titulars de portada com a referents mundials de moltes coses de les que sovint insensatament abjurem.

Jo mateix en diversos moments de la meva vida m’he declarat nacionalista. He fet un sil·logisme elemental. Estic convençut que Catalunya és una nació, estimo i defenso Catalunya, i això fa que el meu catalanisme s’expressi en defensa dels valors i dels continguts i de les aspiracions nacionals de Catalunya. Sóc, en aquest sentit, nacionalista, és clar.

Resulta, però, que tots som de memòria molt fràgil i perdem sovint de vista fets dramàtics de la història contemporània d’Europa que no volem ni contemplar a l’hora d’analitzar la nostra pròpia peripècia col·lectiva. Perdem de vista que algunes de les barbaritats del feixisme es van cometre en nom del nacionalisme i que les bestialitats més grans del nostre món contemporani s’han produït per exemple als Balcans en la confrontació entre nacionalismes i en l’actitud expansionista, intransigent, xenòfoba i, fins i tot, imperialista d’alguns nacionalismes.

Europa ja es va veure abocada en el passat a haver de distingir entre nacionalismes bons i dolents, democràtics i intransigents, solidaris i excloents. La contraposició entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català no és, potser, el millor camí cap a la superació de les velles contradiccions i l’assoliment de les màximes cotes d’autogovern per Catalunya. Afirmar la nació no hauria de voler dir esgrimir el nacionalisme com a primera línia de defensa de la nació.

En parlo ara perquè vull recordar que aquest no és un debat nou i que superat en diversos moments històrics reapareix de forma recurrent. No fa gaire, l’any 2007, el discurs del professor Eduard Feliu, en la seva investidura com a doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona em refrescava la memòria d’un episodi concretat en l’amistat entre Rafael Campalans i Albert Einstein en l’apartat “incidència entre sionisme i catalanisme en el nostre temps”. Es refereix a la visita que Einstein féu a Barcelona l’any 1923 quan “Einstein es va fer particularment amic del socialista Rafael Campalans, amb qui va visitar Terrassa i Poblet.(…). El bescanvi d’idees entre ells fou molt intens. Hi ha fins i tot qui afirma que Einstein dimití de la Comissió per a la cooperació intel·lectual de la Lliga de les Nacions, l’any 1923, a causa de la influència de la ‘qüestió catalana’, que Rafael Campalans li va saber explicar tan bé”. I segueix Eduard Feliu, “Quan Campalans…li va declarar que ell era al mateix temps socialista i nacionalista, Einstein restà perplex, perquè en els seus esquemes polítics europeus eren ideologies oposades. Però havent-li explicat el sentit que hom donava a aquests mots aquí, el savi féu: ’Ara comprenc i justifico el vostre paradoxal socialisme-nacionalista. Però això no és nacionalisme veritable! Si em voleu creure, prescindiu d’aquest nom funest’”. I això és el que explica literalment el mateix Campalans en el seu article “Nacionalisme i nacionalisme. Un confusionisme perillós”, publicat a La Tralla l’1 d’agost de 1923. (Vegeu Albert Balcells: Rafael Campalans. Socialisme català, 1985, pàg.309-312).

És molt probable que Vargas Llosa confongui les coses en els seus al·legats, però vist que el tema ve de lluny i que mai no ens hem aclarit del tot jo em quedo amb l’argument d’Isidre Molas: “Mai no he estat nacionalista i sempre he intentat moure’m com un català nacional. L’esforç per fer més justa, més pròspera i més lliure la pròpia pàtria havia de desembocar en la participació d’aquesta en un mosaic de pàtries superposades cada dia més entrellaçades” (El meu temps de presó, 1962-1963. Trencadís de records. Ed 62, pàg.202).

Contra els nacionalismes? No! A favor de Catalunya.

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/348954-contra-els-nacionalismes.html

ERMESSENDA I SANT DANIEL

Diari de Girona

La bellesa serena d’aquesta dama, comtessa, que va extasiar George Steiner en la contemplació del seu sepulcre representa una fita històrica transcendent per a Girona, Catalunya i l’Església. Aquesta sepultura, situada primer a la galilea de la catedral romànica en una forma més austera i elemental, faria el trànsit a la capçalera de la catedral gòtica per voluntat de Pere el Cerimoniós i de la mà de Guillem Morei, al segle XIV.

Santiago Sobrequés, de qui commemorarem ara el centenari del seu naixement, ja va ponderar fa temps la bellesa, l’autoritat, la personalitat, la intel·ligència d’aquesta dona del segle XI, que exercí des de diverses formes el poder en temps del seu marit, el comte Ramon Borrell, del seu fill, Berenguer Ramon I, i del seu nét, Ramon Berenguer I. Acompanyava aquestes virtuts amb el poder econòmic, rica de possessions i de diners.

Aquest conjunt de circumstàncies situen Ermessenda al bell mig d’una carambola històrica feta amb planificació mil·limètrica.

Ermessenda tenia diners i volia fundar un monestir; el seu germà, Pere Roger, bisbe de Girona, tenia poder de bisbe però no tenia diners i la seva catedral era ruïnosa i poc pràctica. El bisbe va vendre a la seva germana, el dia 18 de juny de 1015, l’església i l’alou de sant Daniel, que pertanyia a la Catedral. Béns per diners. Cent unces d’or complementades, al cap d’un temps, amb algunes propietats més que el capítol de la Catedral rebria com a impuls per a la construcció de la nova catedral romànica, on per major glòria de la comtessa seria enterrada en morir, el 1058.

Completada aquesta primera transacció que Ermessenda féu amb el seu marit, el comte, tres anys més tard, ja mort Ramon Borrell, ara amb el seu fill Berenguer Ramon I, la comtessa dotava i fundava el monestir de Sant Daniel el 16 de març de 1018.

És, doncs, entre els anys 1015 i 1018 que arrenca una història quasi mil·lenària que coneixem bé, i millor d’ençà de 1997 quan Josep M. Marquès va donar a conèixer en les edicions de la fundació Noguera, la Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel de Girona (924-1300). El mateix Marquès pondera a l’estudi introductori la importància d’aquest fet fundacional i, sobretot, el valor de la continuïtat d’una “comunitat vivent”: “La comunitat del monestir de Sant Daniel és excepcional; ha mantingut la continuïtat des de la fundació, sense cap mena de ruptura, en el mateix lloc que nasqué”, i unes línies més endavant rebla després de comparar el cas de Sant Daniel amb altres monestirs catalans: “Sant Daniel, en canvi, és allò que fou sense haver mai deixat de ser-ho i viu al mateix lloc on nasqué”. És en el context d’aquest mil·lenari que s’acosta i que adquireix nova actualitat el monestir de Sant Daniel.

Efectivament, acaba de ser publicat i presentat en coedició de l’Ajuntament de Girona i la fundació Abertis el llibre El monestir de Sant Daniel. Girona. Mil anys de vida a la vall, amb textos d’Anna Gironella Delgà i fotografies de Josep M. Oliveras i Puig. El text de Gironella és una síntesi històrica d’aquests mil anys,de l’evolució i les vicissituds de la comunitat i també de l’evolució de les rendes i el patrimoni del monestir. Tant en el text com en les fotografies, el monestir es presenta totalment vinculat a la Vall, a la seva gent i al conjunt de les activitats que s’hi desenvolupen. En aquest sentit podríem ben bé dir que el llibre formula la teoria de la història d’una reconciliació. Històricament, el monestir, enfortit per les seves rendes i la corresponent percepció, podia ser vist pels habitants de la vall com un poder, com un domini, com un clos tancat i poc accessible. Ara, en canvi, despullat de tots els béns materials, reduït a la fortalesa espiritual que anima la comunitat i que traspua jovialment en el llibre, obert de bat a bat a la vida del poble, el monestir de Sant Daniel és una història singular de sintonia amb l’entorn dels seus anteriors dominis.

Mil anys més tard, adaptat als nous temps, arrelat en la seva tradició i els seus orígens, fidel a la regla de Sant Benet i fidel també al poble, Sant Daniel perviu i reviu en un entorn meravellós subratllat aquí per unes fotografies de qualitat excepcional. Cada cop més depurat d’incrustacions, però respectuós amb la forma viva de palimpsest de pedra que acumula capes històriques, el monestir i la comunitat, la residència també, les monges i les joves estudiants, dibuixen un futur possible.

En aquest mil·lenari que s’acosta fem nostres les paraules liminars que conté el llibre de Josep M. Marquès: “Pugui la comunitat monàstica de Sant Daniel celebrar a principis del tercer mil·lenni de l’era de Crist, els deu segles de vida fecunda complint la comesa que té des del seu inici: ser escola del servei diví”.

Tots volem que el llibre que ara s’ha presentat sigui més penyora de futur que testimoni viu del passat. Essent totes dues coses.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 82-84)

“L’ABSTENCIÓ DEL PSC NO VOL DIR SOCIOVERGÈNCIA”

Entrevista al programa “Els matins de TV3”

Si voleu veure-la cliqueu aquí