INSCRIT A LA PEDRA I A LA MEMÒRIA. ESCRITS DES DEL GOVERN, 2008-2010

 

Títol: Inscrit a la pedra i a la memòria. Escrits des del Govern, 2008-2010

Autor: Joaquim Nadal i Farreras

Editat per: Generalitat de Catalunya – Departament de PTOP

Lloc i any:  Barcelona, 2010

Aquest llibre dóna continuïtat al que vaig publicat el 2008 amb el títol Escrit a l’aigua: l’escuma dels dies. Escrits des del Govern, que recollia els meus pròlegs a publicacions del Govern durant el període 2003-2007.

 “D’aquí el sentit més polític, un esglaó més, d’aquest nou volum. L’entitat de l’autogovern, l’impacte de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, atorguen un sentit i valor nacional, bel·ligerància nacioanl, a escrits que en el volum anterior eren més circumstancials. Ara, quan des de determinades esferes es nega el caràcter nacional a la societat catalana, tota acció concreta sobre el territori adquireix una nova dimensió nacional. No pas per una pruïja absurda, sinó simplement per afirmar, més que mai, que la nació es fa des de l’autogovern i es fa cada dia.” [del pròleg de l’autor]

INSCRIT A LA PEDRA I A LA MEMÒRIA. ESCRITS DES DEL GOVERN, 2008-2010

Pròleg a Inscrit a la pedra i a la memòria. Escrits des del Govern, 2008-2010,  de Joaquim Nadal i Farreras. Barcelona, DPTOP, 2010.

Fa dos anys vam publicar a Escrit a l’aigua els escrits des del Govern del període 2003-2008. En aquella publicació fèiem una recopilació exhaustiva d’aquells anys i de forma voluntària fèiem un pas enrere per deixar clar el caràcter subsidiari dels meus escrits respecte del gruix dels treballs prologats o presentats. Negava el caràcter efímer dels meus escrits, però insistia en el gran abast de la tasca empresa en el terreny de la legislació, de la planificació i de l’acció política. Mantinc obertament aquella idea. El volum de les tasques empreses pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques és enorme. Poques vegades es podrà trobar un cas més clar d’interrelació entre la reflexió teòrica i l’acció, entre la planificació i el pragmatisme. I també poques vegades es trobarà un cas tan clar d’interacció coordinada i transversal de les diverses àrees governamentals al Departament i la més que evident multidisciplinarietat de les accions empreses. He insistit en d’altres llocs que aquí i durant aquesta etapa hem tractat de saldar l’abisme que separava els arquitecttes i els enginyers, l’urbanisme i l’obra civil, el “regional planning” i els “plans d’obres públiques”, per esmentar-ho en termes d’un diàleg necessari i inexistent abans de la Guerra Civil.

Els meus escrits són, en aquest context, el testimoni més  breu, potser el destil·lat més polític d’aquest compromís. La part més visible d’un conjunt que tindrà la seva justa mesura amb el temps i en la Història. Però, ara, són alguna cosa més. Han pujat un esglaó en el terreny del compromís polític i també un esglaó en el valor de conjunt del que representem.

Així, si agrupem els textos dels dos volums ens adonem que en aquesta segona etapa hem tancat l’edifici i el mapa de la planificació. Hem culminat una mancança històrica, hem atrapat el temps, hem deixat endarrere els dubtes i les ambigüitats, hem pogut presentar una arquitectura completa i travada, on figuren ja totes les eines que crèiem necessàries. Els mapes i els plans, i els mapes dels plans ens presenten una visió de conjunt, una perspectiva àmplia, una dimensió nova on els espais oberts, els assentaments i els infraestructures actuen de forma integrada i esdevenen peces separades, els plans sectorials s’integren com a peces inseparables de la visió més territorial. I, en el canvi d’escala, fem un pas més cap a l’imperatiu moral i polític que baixa el terreny de la planificació a l’escala local i evita forats negres en el mapa de Catalunya.

Els governs anteriors havien abdicat d’aquestes obligacions; havien negat el sentit a aquesta tasca que ara uns discuteixen per massa intervencionsta però d’altres, des del mateix terreny, reclamen i exhibeixen com el marc de referència necessari per a tirar endavant. Només la visió més sectària i de mirada curta pot negar l’abast i l’envergadura de la tasca escrita i de la tasca feta. I no hi ha una sense l’altra.

D’aquí el sentit més polític, un esglaó més, d’aquest nou volum. L’entitat de l’autogovern, l’impacte de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, atorguen un sentit i valor nacional, bel·ligerància nacioanl, a escrits que en el volum anterior eren més circumstancials. Ara, quan des de determinades esferes es nega el caràcter nacional a la societat catalana, tota acció concreta sobre el territori adquireix una nova dimensió nacional. No pas per una pruïja absurda, sinó simplement per afirmar, més que mai, que la nació es fa des de l’autogovern i es fa cada dia. I els ingredients amb què es fa es corresponen amb la més estricta realitat material i social del país: el territori i les persones. La nova circumstància reforça les idees, subratlla els programes, aprofundeix les accions i les inscriu a la pedra amb consistència ferma.

“EN PRIMERA INSTÀNCIA TINDREM UNA POSICIÓ DE REBUIG (EN EL DEBAT D’INVESTIDURA DE MAS)”

Entrevista al programa “La Nit a RAC1”

El Conseller de Política Territorial en funcions i futur president del Grup Parlamentari del PSC, Joaquim Nadal, ha dit avui en una entrevista a La Nit a RAC1 que:

.- Sobre la investidura d’Artur Mas: “És evident que nosaltres NO tindrem el nostre candidat i, per tant, en primera instància tindrem una posició de rebuig i després depenent del tipus de discurs, de com vagin les rèpliques, del propi procés del debat,…. ara és prematur dir-ho però és evident que la posició de sortida és tenir molt clar que Artur Mas no és el nostre candidat i, per tant, no tindrà el nostre recolzament.”

.- “Montilla ha conduit la presidència amb molta autoritat i criteri.”

.- “Ha quedat clar que el fet que no hi hagi congrés fins després de les municipals no vol dir que abans de les municipals no passin coses. N’han començat a passar i moltes i molt de pressa i en molts pocs dies.”

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

NORMES DE PLANEJAMENT URBANÍSTIC DELS MUNICIPIS SENSE PLANEJAMENT A CATALUNYA

 Pròleg a Normes de planejament urbanístic dels municipis sense planejament a Catalunya. Barcelona, DPTOP, 2010 

El Govern de Catalunya ha volgut des de 2003 actualitzar el marc normatiu en matèria de planificació territorial i de planejament urbanístic. Es tractava d’omplir els buits clamorosos que hi havia i completar el mapa de tot Catalunya a tots els nivells de la planificació. Aquest és el sentit que han tingut les aprovacions definitives dels set plans territorials parcials que fixava la Llei de 1983 i que mai no s’havien fet. En un mateix sentit cal interpretar el gran gruix de plans directors territorials i de plans directors urbanístics que, amb vocació supramunicipal i amb una mirada territorial o sectorial, han volgut abastar àmbits estratègics on calia una visió àmplia i de conjunt. S’ha tractat de fixar unes directrius de caire supramunicipal i aportar, així, la cobertura necessària al desenvolupament del planejament urbanístic municipal que sovint no havia acabat d’arrencar per manca de directrius.

Amb tot i malgrat aquest esforç de planificació en l’exercici de les competències estrictes que corresponen al Govern de Catalunya, quedava un tema pendent i candent que calia abordar com fos per tal de cobrir íntegrament tot el territori de Catalunya amb figures de planejament.

La qüestió era molt simple: tot i el determini de la Llei d’urbanisme de 2002 i del Text refós de la Llei d’urbanisme de 2005, que establien molt clarament l’obligació dels municipis de dotar-se de figures de planejament, en quedaven uns 170 sense haver pres la iniciativa d’avançar en la direcció que marcaven les lleis o, si ho havien fet, s’havien entrebancat en el primer moment. Per aquest motiu, el mapa municipal de Catalunya presentava uns espais en blanc molt notables on no existia cap mena de normativa que permetés orientar el creixement, la dotació d’equipaments, la preservació del patrimoni i l’entorn. Es tractava d’omplir-los i de tancar el mapa. De completar per baix el que a nivell territorial i supramunicipal ja havia fet pel seu compte el Govern de la Generalitat.

Sorprèn, és clar, que una qüestió tan òbvia fos encara una qüestió pendent. Costa d’entendre i fins i tot potser podem pensar que no pot cabre en el cap de ningú una mancança tan evident.

De fet, el sentit de la normativa urbanística és molt clar tot i que també és veritat que costa d’entendre la seva significació. Vull dir que és molt comú que la ciutadania es resisteixi a admetre que el planejament urbanístic dibuixa el futur i en aquest aspecte no només dibuixa la realitat existent i la condiciona, sinó que dibuixa les previsions futures, el marc dels creixements i les seves característiques. L’urbanisme és l’art de combinar el que és i el que pot ser regulat i definit per una Llei local imprescindible que són els Plans d’ordenació urbanística municipal. És tant com dir que es tracta de disposar de les regles del joc, i del camp de joc i els seus límits. Què es pot fer i què no es pot fer. Fins on arribarà aquesta ciutat o aquest poble i aquest altre si va desenvolupant les previsions contingudes en el seu planejament. Saber què s’és i que es pot ser, saber on ets i fins on pots arribar, dóna una gran seguretat jurídica i estableix un marc adequat per exercir el poder local que tenen els municipis.

La Generalitat, doncs, vist que el mapa no es movia es va decidir a redactar aquestes normes, que han tancat el mapa i han dotat tots els municipis de Catalunya de figures de planejament. Ara, al 2010 s’ha completat el mapa. Sembla mentida però és així.

Els equips del Departament de PTOP han treballat intensament i han elaborat una documentació acurada i ajustada que s’ha sotmès al contrast dels municipis afectats.

En algun cas hi ha qui ha volgut discutir la idoneïtat de la iniciativa de la Generalitat, considerant que es produïa una clara invasió de les competències municipals i una vulneració del principi de l’autonomia local.

Som municipalistes per tradició, per formació i per experiència. Res més lluny del nostre ànim que vulnerar uns principis en els quals creiem i pels quals hem lluitat des de responsabilitats molt diverses.

Tan és així que un cop aprovada aquesta normativa, que era imprescindible i que corregia una anomalia insòlita en el mapa de Catalunya, hem dit a tots els municipis i ho tornem a repetir ara que el contingut d’aquest document té vocació de perdurar únicament el temps que es prengui cada ajuntament per aprovar les seves pròpies normes en l’exercici de les seves competències. Si en poc temps aquest document perd vigència per una massiva tramitació i aprovació de planejament urbanístic municipal, la nostra felicitat serà completa. D’una banda haurem cobert un buit inexplicable i de l’altra els municipis s’hauran afanyat a fer els seus plans i a recuperar la iniciativa que ha romàs alentida durant un temps.

Vull veure perdre actualitat a aquest document. Serà penyora evident de la seva utilitat!

LES ÀREES RESIDENCIALS ESTRATÈGIQUES. ARE

Pròleg a Les àrees residencials estratègiques. ARE. Barcelona, Generalitat – DPTOP, 2010

La reacció del Govern de Catalunya als primers indicis de crisi econòmica fou immediata i en alguns aspectes es va anticipar a la mateixa percepció de la crisi. L’evident desacceleració de l’economia va afectar primer el marc financer mundial, alguns aspectes del consum i l’activitat productiva i després, tot i que sense solució de continuïtat, a Catalunya i Espanya va provocar l’enfonsament del sector d’activitat més mogut dels darrers quinze anys, com a mínim, el sector immobiliari.

Davant d’aquest conjunt de circumstàncies i de l’evidència contradictòria que deixava en el mercat un estoc d’habitatges construïts sense vendre, simultàniament a l’existència d’unes necessitats evidents en el mercat per a proporcionar habitatge a sectors de la població per accedir al lliure mercat en condicions favorables, el Govern va arbitrar un ventall de respostes. Algunes en el terreny del mateix mercat de l’habitatge, amb incentius al lloguer i amb estímuls directes a la transformació de part de l’estoc acumulat de lliure a protegit.

Quedava, però, pendent la necessària resposta al problema del sòl i a la necessitat de preparar sòl per a un volum raonable d’habitatge protegit i lliure en nous sectors de desenvolupament i de demanda evident. Es tractava de preparar el marc legal que fes possible dotar sòl i produir-lo per abordar la construcció de cent mil habitatges nous en una proporció del 50% entre habitatge lliure i protegit. Per atendre aquest fet, el Govern va impulsar l’any 2007 el Decret-Llei 1/2007, de 16 d’octubre, que contenia la novetat de ser la primera vegada que es recorria a aquesta figura estatutària i que obria una via ràpida per a la producció de sòl.

Amb aquest instrument a la mà, el Govern va encarregar dotze plans directors urbanístics que donarien cobertura a 87 sectors de nous desenvolupaments. D’aquests 87 sectors, avui 60 ho tenen tot a punt. Hi ha els plans parcials i els projectes d’urbanització aprovats definitivament, s’estan constituint els corresponents consorcis urbanístics i iniciaran el seu recorregut cap a la materialització, a mesura que hi hagi inversors privats i finançament disposat a assumir l’impuls i el desenvolupament d’aquests àmbits.

Aquí publiquem, ordenats en els 12 àmbits dels corresponents plans directors urbanístics, tots els sectors en el detall individualitzat que van assolir la corresponent aprovació provisional. I la diferència entre aquest nombre i els definitivament aprovats s’ha d’atribuir a les reticències d’alguns ajuntaments o col·lectius determinats i a la voluntat del Govern de conduir tot el procés amb el màxim respecte pel principi de l’autonomia local.

De tots els instruments aprovats, tant dels plans directors urbanístics, com del corresponents plans parcials en destacava solvència i la capacitat professional dels equips redactors, així com la coherència urbanística. Amb els ajustos que hagin calgut, aquest document esdevé, així, una bona mostra de l’estat de la ciència urbanística a Catalunya i posa de manifest la capacitat dels equips i de les administracions de llegir la realitat territorial, interpretar-la, intervenir-hi i proposar-ne la transformació adequada i proporcionada amb les corresponents dotacions i equipaments.

Podem dir, doncs, que en aquesta publicació s’hi conté una aposta de futur: la reserva de sòl classificat, ordenat, produït i disposat a la seva transformació més important que mai s’hagi fet. Reserva coherent amb l’estructura del territori, de la seva demografia i de les seves necessitats. En el futur immediat quan, col·locats els estocs més importants, s’iniciï la represa gradual i racional de l’activitat immobiliària el sòl ja no tornarà a ser mai més l’excusa pel preu i per la rigidesa del mercat.

Pocs documents contenen tants ingredients de futur com aquest. Pocs representen una aposta tan valenta. En pocs casos la política esdevé l’eina adequada per respondre a les necessitats real i per definir el marc adequat per a fer possible la materialització d’uns objectius.

Aquest document és l’eina per començar a caminar i per conduir la recuperació ordenada d’un sector que va quedar trasbalsat fa quatre anys i que, ara, s’ha redimensionat i reestructurat i es prepara per respondre a uns requeriments nous d’un model productiu diferent i d’un mercat marcat per les circumstàncies de la nova economia.