Joaquim Nadal i Farreras

LA SAGRADA FAMÍLIA

Avui i El Punt

Aquests dies em ve sovint al cap Joseph la cançó que canta Georges Moustaqui amb un punt de tendra ironia. Josep, diu el cantautor, hagués pogut triar d’altres noies, però es va enamorar de la noia més bonica de Galilea. Hagués pogut, fins i tot amb ella, sense exiliar-se, tenir petits a qui hauria ensenyat l’ofici com el seu pare havia fet amb ell, mentre feia anar el ribot enmig de les corredisses de la mainada. És un fet que la Sagrada Família, que simbolitza i homenatja el gran monument de Gaudí, és una família reduïda, però emblemàtica en la tradició catòlica que impregna la nostra societat secularment.

Finalment, el sant Pare Benet XVI en farà la consagració el dia 7 de novembre. La força simbòlica d’aquest acte marcarà un abans i un després en el reconeixement de la basílica i la seva adscripció al culte tant com a la mera contemplació turística.

Aquest acte deixarà definitivament enrere de forma irreversible velles polèmiques. No fa tant de temps que la continuació de les obres de la Sagrada Família era discutida emfàticament per grups d’intel·lectuals, artistes i arquitectes progressistes que negaven sentit a l’afany redemptorista amb què s’emprenien els treballs de continuació de les obres. Molts creien que havia passat el temps de la gran expiació col·lectiva i que més valia retre un homenatge respectuós i sincer a Antoni Gaudí, el geni de l’arquitectura que havia gosat posar a prova les formes, els materials, els equilibris, les estructures, i deixar el monument justament inacabat per a contemplar les entranyes de la “fàbrica” tal com havia quedat interrompuda.

Aquest vell debat, ben plausible culturalment i intel·lectualment, ha quedat ja fora de circuit. A dia d’avui ja no té cap sentit perquè la força dels fets ens situa en un punt nou i diferent, on l’estat actual de l’obra converteix aquella vella polèmica en obsoleta i anacrònica.

L’empenta i la tossuderia dels responsables del Patronat ha reeixit a concloure de forma suficient les noves arquitectures fins a tancar un espai extraordinari a disposició del culte i dels fidels. Aquesta arrencada portada en alguns casos amb esperit messiànic, ben comprensible d’altra banda a la vista de l’envergadura dels treballs, va plantejar un altre cavall de batalla ben diferent en defensa de les obres d’ampliació i de la seva integritat i estabilitat.

Superada la lluita contra els que volien aturar l’obra calia abordar un nou combat contra els riscos i els perills de la proximitat agressiva del nou túnel del tren d’alta velocitat. Calia aturar com fos aquest túnel que s’acostava perillosament, deien, als fonaments del temple.

Avui també ha quedat superat aquest debat. La tuneladora ha superat amb escreix i sense fissures la frontal del Temple i avança cap a la Diagonal a una velocitat de creuer i amb màximes garanties. Aquest fet tranquil·litza tothom, aclareix incògnites i planteja la visita del Papa en termes totalment nous.

Les dues grans polèmiques que han envoltat els treballs de la Sagrada Família queden ja fora del debat ciutadà i queden fora del temps. Les obres han continuat i les obres no han sofert cap efecte per la proximitat del túnel del TGV.

Però és justament ara que cal no perdre de vista un dels advertiments que feien els tècnics i experts de la Unesco quan en el seu informe recomanaven una major vigilància del túnel i també una més intensa monitorització de la pròpia obra. Deien que potser algunes fissures detectades i visibles en algun punt de la façana caldria calibrar si no eren més ocasionades pel mateix pes de la fàbrica del temple que per causes externes.

Aquest advertiment, un cop superats els dos riscos a què s’ha enfrontat l’obra de la Sagrada Família en la segona meitat del segle passat i la primera dècada de l’actual, hauria de fer reflexionar tothom i analitzar si més enllà de les previsions en matèria de planejament que figuren en el Pla general metropolità no caldria convalidar en termes administratius, amb una llicència municipal, tots els treballs executats fins ara.

Aquesta convalidació donaria carta de naturalesa a la pròpia obra de Gaudí i als afegits posteriors i permetria evitar dubtes sobre les característiques de les successives ampliacions i intervencions, un cop convalidades i documentades de forma suficient.

Que ningú no hi vegi un excés d’intervencionisme sinó simplement la reclamació d’unes actituds garantistes que tindrien la virtut de dissipar de forma definitiva tots els malentesos, i les passions, a vegades poc inspirades en el sentit cristià de la vida, que han envoltat les diverses polèmiques contemporànies sobre les obres del Temple.

Un cop consagrat, la consagració definitiva podria materialitzar-se com un gran acte de reconciliació col·lectiva, ciutadana i nacional, fent que totes les aigües tornessin a les seves lleres.

PUBLICAT A: http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/324276-la-sagrada-familia.html

Anuncis

31 Octubre 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , | Comentaris tancats a LA SAGRADA FAMÍLIA

PER CONTINUAR AVANÇANT. PROPOSTES DE FUTUR PER A LES COMARQUES GIRONINES

Presentació del Programa del PSC a les comarques gironines. Eleccions la Parlament de Catalunya, 2010

Catalunya es troba ara en un  moment crucial de la seva història. La cruïlla decisiva de les eleccions al Parlament de Catalunya marcarà l’orientació dels propers anys i condicionarà l’evolució del catalanisme polític.

Aquesta és la raó que ha portat totes les forces polítiques a marcar els seus propis horitzons i a posar condicions anticipades als futurs pactes de Govern. La reiteració de l’experiència dels governs de progrés, catalanistes i d’esquerres, ha marcat Catalunya amb el signe d’un canvi: l’alternança política i la revisió del catalanisme patrimonialista. Aquesta etapa s’ha superat, i el nou llistó marcat per l’Estatut d’Autonomia de 2006 i totes les seves potencialitats ha permès que diferents forces polítiques radicalitzessin els seus discursos, abandonessin la via dels pactes constitucional i estatutari i proposessin nous camins. Alguns sectors, des de diversos angles, s’hi han llençat captivats per la seducció dels mots sense cap contingut i sense cap full de ruta que marqui l’horitzó d’un recorregut. D’altres s’han enrocat en les resistències històriques jacobines i neocentralistes. Alguns també han practicat una ambigüitat calculada que negaria la contundència de la seducció dels grans mots però que deixaria totes les portes obertes en un intent de calculada equidistància que buscaria treure profit de la mateixa ambigüitat.

En aquest context, el Partit dels Socialistes de Catalunya beu en les fonts d’una llarga tradició catalanista. Del catalanisme popular d’arrels profundes en els diferents moviments socials de la història contemporània de Catalunya. D’un catalanisme federal que busca la fraternitat amb tots els pobles d’Espanya i que fixa la pròpia ambició nacional en el compromís indefugible amb la nostra indiscutible realitat nacional i el seus desplegament a partir de refer el pacte constitucional i l’estatutari.

Però és en la dificultat d’aquest context de confusió, de radicalització verbal, d’abandonament dels camins dels pactes de la transició que adquireix especial rellevància la definició d’un programa concret per a les comarques de Girona. Un programa que aporti perfil i accent propi a la veu dels socialistes gironins. Un programa que doni resposta als reptes concrets del territori i de la societat i de l’economia d’aquesta societat. Un programa que atengui a la prioritat màxima de respondre als reptes de la crisi i a crear ocupació; un programa que atengui les necessitats més peremptòries dels qui més ho necessiten. Però, sobretot, un programa que a partir de les apostes concretes en matèria d’educació, acció social, benestar, infraestructures i activitat econòmica marqui l’ambició de tot un territori per recuperar posicions capdavanteres i per seguir els lideratges que marquin els camins segurs i clars.

Aquest és el nostre propòsit amb aquesta edició que vol atorgar nomenclatura gironina, perfils concrets, a tots els compromisos dels socialistes catalans. Des de la credibilitat, guanyada a pols en set anys de governació difícil i, sovint, contracorrent, però amb resultats tangibles, amb fets incontestables que acrediten que la societat de les terres de Girona està avui més equipada i més dotada de capital social i d’infraestructures per abordar els reptes de la crisi i del futur.

La nació, en definitiva, es construeix sobre bases sòlides quan es concreten les propostes i es percep nítidament que hi ha un projecte engrescador que suscita l’entusiasme de les persones per identificació amb els seus objectius. Des de la més estricta dinàmica quotidiana de la nostra afirmació nacional, pas a pas, fet a fet, servei a servei, amb la vocació del servei públic i del projecte col·lectiu.

31 Octubre 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a PER CONTINUAR AVANÇANT. PROPOSTES DE FUTUR PER A LES COMARQUES GIRONINES

PLA TERRITORIAL METROPOLITÀ DE BARCELONA

Pròleg al Pla territorial metropolità de Barcelona (2 vols.). Barcelona, DPTOP, octubre 2010

Aquest Pla és la clau de volta de l’arc sòlid i potent que configuren els set plans territorials parcials que han estat successivament aprovats des de 2006 fins a 2010.

Els antecedents més generals d’aquests set plans cal anar-los a buscar en el mandat de la Llei d’ordenació territorial de 1983. Però el compliment d’aquesta Llei va romandre a les beceroles durant dues dècades fins que un cop constituït el primer Govern catalanista i d’esquerres, a finals de 2003, es va impulsar el Programa de planejament territorial. A partir del treball d’aquest Programa es van donar a conèixer, a finals de 2005, els Criteris de planejament territorial que definien el marc de referència, les idees bàsiques que movien el programa i animaven l’elaboració dels set plans territorials esmentats.

És amb aquest bagatge que finalment es va desencallar la redacció d’aquesta peça clau i determinant del planejament territorial. Amb un abast de 164 municipis i fent referència a un territori que acull el 70% de la població de Catalunya.

Per molt que haguéssim fet, com així ha sigut, els altres sis plans territorials, l’envergadura de l’àmbit metropolità es convertia en la prova del nou de la capacitat i el capteniment del Govern de Catalunya en relació amb la voluntat efectiva i real de completar el mandat de la Llei de 1983 fins a les seves últimes conseqüències.

Ara podem dir que és un resultat assolit que conclou diversos intents totals i parcials, les arrels doctrinals dels quals potser podríem anar a buscar en els treballs del Regional Planning dels germans Rubió i Tudurí, i en dates més recents en els diversos documents que han regulat l’urbanisme i l’ordenació territorial de l’àmbit metropolità restringit (27 municipis, Pla de 1953 de Barcelona i la seva zona d’influència, i el Pla general metropolità de 1976), o la definició d’un horitzó metropolità més ampli. En aquest segon aspecte hi haurien contribuït la Llei de 1987 i la  de 1995  i el conjunt de treballs que s’havien fet per a revisar, des d’un marc més ampli, el planejament de 1953. Així, el 1966 primer i el 1987 després, se succeirien sengles intents, mai no reeixits, als quals caldria afegir l’aportació que farien l’any 2003 la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona.

Tota aquesta documentació i treball ingent corrien el risc de quedar enterrats definitivament en els papers sense la seva concreció en un document vigent, aprovat definitivament i aplicable. Aquest és el sentit, el valor i el mèrit del Pla que avui presentem. Superades totes les dificultats, treballats tots els consensos s’ha avançat fins a disposar d’un document exposat, tramitat, participat, al·legat, modificat i conclòs.

Caldria afegir-hi tot el treball de reconeixement de la realitat demogràfica i territorial, de les dinàmiques econòmiques, de l’ús del territori, de la mobilitat per tal de tenir una diagnosi valenta que assegurés que les determinacions del Pla garantissin en el seu llenguatge propositiu tots els elements presos en consideració. Així, finalment, tant per al sistema d’espais oberts, com per a la jerarquització i dimensió dels assentaments com per a la concreció de les infraestructures, el Pla avança amb criteris ferms. Determina un horitzó raonable, aclareix moltes incògnites, formula hipòtesis i alternatives i deixa el camp preparat per abordar amb solvència, garantia i seguretat, la necessària reforma i adaptació del planejament urbanístic municipals a aquest criteri, bé sigui per la via de la revisió dels POUM dels diferents municipis, bé per la revisió i actualització del vigent i modificadíssim Pla general metropolità de 1976.

El Pla territorial és la clau de volta, la pedra que tanca l’arc, que lliga totes les forces, és la condició necessària, és el marc de referència. És, però, un punt de partida i no encara un punt d’arribada. Perquè a l’escala més local queda molta feina pendent. Però és també segur que amb l’aprovació d’aquest Pla territorial hem tancat l’arc i hem desembussat l’escull que impedia desenvolupaments posteriors.

És en aquest sentit que aquest Pla adquireix una importància fundacional, es presenta com una fita històrica, culmina dècades de dubtes, de vacil·lacions i ambigüitats, i crea les condicions per a ulteriors processos de concreció material dels àmbits de planejament que ell mateix defineix.

Vull concloure que en aquesta ocasió i potser per primera vegada s’ha fet l’esforç i s’ha trobat la sintonia per a lligar els punts de vista dels diferents planejaments sectorials que, en el passat, havien anat fent el seu camí de forma independent i separada amb una incomunicació total entre els seus diversos impulsors. En aquest document, l’art del planejament beu de les fonts dels geògrafs, dels urbanistes, dels arquitectes o dels enginyers per a travar un document que aborda la realitat territorial com un tot indestriable de capes interdependents i inseparables, on totes tenen relació unes amb altres. Els assentaments respiren gràcies als espais oberts i les persones que viuen en el territori es desplacen entre els assentaments i pels espais oberts a través d’una xarxa d’infraestructures que relliga els assentaments (residencials, productius, terciaris) entre ells per mitjà dels espais oberts que respecten i potencien. És fàcil i difícil alhora. És un equilibri no sempre ben entès on preval la idea que al costat dels espais naturals imprescindibles cal considerar la variable de la població i el fet que els set milions i mig de ciutadans de Catalunya (quatre vuit-cents mil per a l’àmbit metropolità) són que els que s’han de moure, viure i guanyar-se la vida en aquest territori amb les millors condicions possibles de confort, benestar i felicitat.

El planejament territorial és també una eina a disposició de la felicitat, sempre imperfecta, de les persones individualment i col·lectivament.

30 Octubre 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a PLA TERRITORIAL METROPOLITÀ DE BARCELONA

MEMÒRIA DEL CONSORCI DE GALLECS

Presentació de la Memòria 2009 del Consorci de Gallecs. Mollet del Vallès, Consorci de Gallecs, 2009

Ara fa quaranta anys Gallecs estava condemnat a mort. Una concepció antiquada i errònia de l’urbanisme pretenia, a través de l’ACTUR, desenvolupar un espai de prop de 1.500 hectàrees que havien de convertir tota la zona en una nova gran ciutat acompanyada d’un sector industrial.

Tot l’espai de Gallecs penjava d’un fil però el compromís i la lluita de la gent de la zona van impedir que es consumés el disbarat que hauria estat irreparable.

Salvat l’espai en primera instància amb l’arribada de l’autogovern a Catalunya, el cert és que durant més de dues dècades la fragilitat del fil va continuar. Els nous propietaris no feien i tampoc no deixaven fer. Tot havia quedat en suspens però en una situació de tensa espera.

Les coses van canviar amb la iniciativa del Govern de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall. A l’abril de 2005 es va aprovar definitivament el Pla director urbanístic de Gallecs, que qualificava 753 hectàrees com a sistema d’espais lliures. A partir d’aquest moment es preparava el terreny per a la constitució del Consorci del Parc de l’Espai d’Interès Natural de Gallecs, que es va materialitzar el novembre de 2006. El Consorci segellava un projecte compartit entre el Govern de la Generalitat i el món local representat pels sis ajuntaments vinculats a l’àmbit.

Quedaven encara alguns dubtes alimentats pels sectors més incrèduls i escèptics que no reconeixien al Pla director urbanístic la màxima garantia, convertint les 753 hectàrees centrals en espai lliure vinculat als aprofitaments urbanístics que, amb voluntat de compactar les diferents àrees urbanes, es reconeixien als municipis en la perifèria de l’espai. Per tal de dissipar tots aquests dubtes, el Govern a finals de 2009 va acordar d’incloure Gallecs en el PEIN. Es tractava d’una garantia ambiental afegida; però ja feia tres anys que entre el Pla director urbanístic i la constitució del Consorci es garantia la plena integritat patrimonial pública i com a sistema de l’espai central més rellevant.

Tancat tot aquest procés, ara és la figura del Pla especial en redacció la que ha d’acabar de concretar els mecanismes de millora del paisatge, la preservació dels usos, i definir els mecanismes de gestió per tal d’actuar amb sensibilitat intel·ligent en tot l’espai.

Les activitats del Consorci amb aquest objectiu abasten una àmplia gamma de camps que discorren pels programes educatius i ambientals, pels plans agroforestals, pels plans de protecció de la fauna,pels plans d’introducció de noves espècies, etc.

Però més enllà de la compartimentació d’aquest gran espai en un munt d’activitats el que esdevé autènticament emocionant és assistir al desvetllament de les velles tradicions rurals,de la revifada d’una ànima pagesa que a Gallecs tenia arrels més que seculars, a la recuperació de la geografia i la geometria de les rotacions dels conreus,l’alternança de les clapes de bosc i de camps,la recuperació de l’autenticitat més genuïna de la vida rural despresa de les incrustacions incorporades en el propi procés reivindicatiu i lligades a tradicions externes. És l’autenticitat exempta de sofisticació la que permet atorgar un valor normal a la riera, al bosc de ribera, al conjunt de masies i explotacions, al sistema de camins i corriols que per assolir el seu ple valor pedagògic han de gaudir d’una càrrega d’absoluta normalitat. A Gallecs no hi ha d’haver espai per a l’afectació, per a la gesticulació, per a la sobreactuació. És més important mantenir que intervenir, netejar que ordenar, clarificar que regular. No calen gaire invents. Només cal assumir que l’excepcionalitat de l’espai neix de la seva singularitat residual. El paisatge de Gallecs és important perquè ja no en queden. L’elementalitat d’aquest paisatge, descrita poèticament per Joan Oliver, amb encert i precisió, deriva justament del seu caràcter públic irreversible i protegit per sempre gairebé com a única excepció que confirma la regla.

A partir de l’exemple de Gallecs, el Pla territorial de la Regió Metropolitana de Barcelona ha pogut definir un sistema d’espais oberts i de connectors que pot en el futur assegurar que Gallecs perdi el seu caràcter residual i esdevingui model i exemple del camí a seguir per un nou urbanisme que ha d’abandonar definitivament el consum de sòl intensiu i ho ha de fiar tot més a la racionalitat i complementarietat entre els assentaments i els espais oberts.

La gestió del Consorci és garantia de tots aquests principis i la seva trajectòria des de 2006, ara accentuada, és un autèntic programa a disposició dels ciutadans que en són els legítims propietaris. La socialització ordenada de Gallecs és la millor aposta per a la reconversió de l’antiga megalomania en una actualíssima i delicada ordenació dels usos i de l’espai.

30 Octubre 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a MEMÒRIA DEL CONSORCI DE GALLECS

JOAN PERE FONTANELLA (1575-1649)

Diari de Girona

El passat 17 de setembre es va celebrar a la Facultat de Dret de la Universitat Pompeu Fabra un acte d’especial rellevància per a la nostra ciutat. Un gironí, Josep Capdeferro i Pla hi feia la defensa de la seva tesi de doctorat Joan Pere Fontanella (1575-1649). Plets i negociacions jurídico-polítiques d’un municipi català a l’alta edat moderna. L’autor de la tesi i el seu director, el professor Tomàs de Montagut, em van fer el privilegi de proposar-me per a presidir el tribunal que havia de jutjar el treball. Vaig tenir, així, l’oportunitat d’apreciar de primera mà l’alta valoració que el món acadèmic feia d’aquest treball i vaig tenir el plaer d’escoltar la doctora Eva Serra desgranant els arguments dels elogis més fonamentats que es van emetre en aquella sessió, sense desmerèixer en absolut les opinions dels altres membres del tribunal. No cal dir que el treball va merèixer la màxima qualificació a la qual vam afegir la proposta perquè pogués optar al premi extraordinari corresponent.

Uns anys abans, l’any 1997, l’editorial Eumo havia publicat un altre treball, també amb connexions gironines, del Dr. Joan Lluís Palos, Els juristes i la defensa de les Constitucions. Joan Pere Fontanella (1575-1649).

Ara, la biografia de Fontanella, que ja ens era, doncs, coneguda, agafa un perfil més ampli i adquireix, més enllà de les precisions i noves aportacions que esmenen aspectes del llibre de Palos i n’amplien altres, una altra dimensió d’un interès singular per a la ciutat de Girona. Perquè amb les cartes identificades a l’Arxiu Històric de la Ciutat i amb el coneixement dels temes que Fontanella va defensar i sobre els quals va assessorar la ciutat sabem millor com funcionava la vida de la ciutat, l’administració municipal, les finances de l’Ajuntament i les estratègies dels jurats per reforçar el paper de la capital i de la seva representació administrativa.

Fontanella que havia nascut a Olot i s’havia format a Besalú es va casar i es va traslladar a Barcelona, on va intentar i reeixir a assolir un paper de gran prestigi com a jurista expert i memorialista alhora que anava definint el seu paper al ritme dels temps. Sempre atent a les qüestions latents en els conflictes entre jurisdiccions i administracions, i en la qüestió central de les limitacions dels poders de la monarquia i la seva permanent mediatització per la vigència i aplicació de les Constitucions i un entramat jurídic creixentment complex en la mesura que els episodis de trobada entre el Rei i les Corts eren més i més tensos i esporàdics. La Diputació del General, el Consell de Cent i la Reial Audiència protagonitzaran la major part dels episodis dels períodes de conflicte que abonaran el paper dels jurisconsults i la seva presa d’opcions. Fontanella, així, es troba immers en la Revolta Catalana i veu com la seva amistat amb Pau Claris el porta, l’any 1640, a ocupar la posició de conseller en cap en un moment de màxima convulsió i trasbals, acompanyat de la nova relació de Catalunya amb la monarquia francesa.

Però malgrat aquests episodis, Capdeferro adverteix del perfil més baix, més prudent vull dir de Fontanella i la seva permanent vocació conciliadora malgrat que no havia pas deixat de judicialitzar les relaciobns públiques i privades de Catalunya amb la Corona. En definitiva preval més la professionalitat i el coneixement que les implicacions polítiques i més enllà de la seva producció jurídica amb el De pactis nuptialibus (1612-1622) i també les Sacri Regii Senatus Cathaloniae Decisiones, Fontanella es fa fort en l’aconductament dels seus clients.

Un d’aquests clients fou l’Ajuntament de Girona que veié com Fontanella els assessorava en el paper i les demandes dels gironins a les Corts de 1626 i, sobretot, li encomanà la defensa dels interessos de la ciutat contra la voracitat fiscal de la monarquia. Fontanella va tenir èxits variables però certs en els intents de fer escapolir Girona del pagament dels quints, dels drets de maridatge i coronatge i els carretatges de fusta per a les galeres del rei.

Però més que aquests episodis que podien tenir paral·lel en d’altres ciutats convé de remarcar aquí el paper de Fontanella en diversos casos que Capdeferro desgrana amb minuciositat erudita i amb elegància estilística, lèxica i irònica. Són, per exemple, totes les operacions de la ciutat per fer-se amb el control de tots els molins del rec Monar (el vell Monar Reial) i desfer d’altres operacions que poguessin haver fet particulars o la mateixa Catedral. Els conflictes entre la ciutat i la Catedral per la distribució de pa a seglars i la defraudació del monopoli que determinades pràctiques de l’almoina del pa de la Seu havien permès. Els enfrontaments al si de la Confraria dels quatre sants màrtirs al voltant de tota l’activitat econòmica generada per la troballa de les suposades relíquies dels sants, la veneració corresponent,la dimensió religiosa de la devoció impulsada i els interessos concrets de la Catedral i dels gremis i oficis de la construcció que s’aixoplugaven i organitzaven i cotitzaven entorn  de la Confraria. El conflicte de les ciutats de Girona i Sant Feliu de Guíxols; aquests darrers per alleugerir les càrregues fiscals del carreratge i els de Girona per impedir-ne las pretensió d’exempció. O també una història urbanística generada pel convent de Sant Josep dels carmelites descalços, en el seu afany per engrandir el convent, ocupar la muralla, tancar els passos i impedir la connexió entre parts de la ciutat i el conflicte que es va generar al voltant d’aquestes pretensions amb els convents pròxims i específicament el de Sant Martí dels jesuïtes i el de Sant Domènec dels dominics.

No cal dir que el valor, el contingut i l’extensió de les aportacions de la tesi queden desfigurades en un article periodístic que no pot fer-hi justícia. Però és el mínim que podem dir d’una obra que, més enllà de les interpretacions concretes de la biografia jurídica i política de Fontanella, ens il·lustra i ens il·lumina sobre el funcionament de la ciutat, dels jurats, de l’administrració, de l’Església i de la ciutat extensa i els pagesos i hortolans del pla sobre els quals sempre hauria tingut vel·leïtats expansives la ciutat. Nous contorns per a una vil·la catalana a l’Edat Moderna, que comença a viure els canvis de model i les noves formes d’organització social i productiva que els autors més recents han sabut detectar en un context d’aparent inanitat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 78-81)

29 Octubre 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a JOAN PERE FONTANELLA (1575-1649)