PAISATGE I NACIÓ: LA POLÍTICA DE PAISATGE

Pròleg al llibre La política de paisatge a Catalunya. Col·lecció “Guia d’integració paisatgística” núm. 4. Barcelona, DPTOP, 2010

La invenció del paisatge en l’imaginari nacional de Catalunya és un fet constatat. L’abundant literatura al voltant del paisatge,els paisatges,de Catalunya,i la seva cronologia té un clar paral·lelisme amb l’evolució dels moviments culturals de la Renaixença i al propi desvetllament del catalanisme.

En aquest sentit podem ben bé dir que hi ha una èpica del paisatge, una poètica del paisatge, una geografia i cartografia del paisatge, una evocació dels paisatges i encara literatura de viatges, literatura científica i, molt singularment, literatura d’excursions.

L’associacionisme excursionista, la descoberta del país, la construcció d’un imaginari nacional atorguen als nostres paisatges una singularitat molt especial. Cims, mites, santuaris, monuments s’encadenen de forma indestriable en un reguitzell de textos que ponderen els valors i les essències d’un paisatge que s’arriba a imaginar gairebé com a immòbil i transcendent.

Els moviments literaris i els moviments polítics, el pensament catalanista, seleccionen, successivament o alternativament, els seus paisatges preferits. La Mediterrània per unes arrels clàssiques, el Pirineu com a bressol de la construcció i la fundació de la nació primer i la reconstrucció nacional després, Montserrat com a paradigma de les arrels cristianes.

No cal potser insistir-hi més. És una evidència clara.

Però sovint s’ha destacat en el pensament, les actituds i en el poble mateix una ànima dual.

Els sublims paisatges fruit de la invenció i de la identificació amb la nació, es corresponen amb la realitat? Hi ha correspondència entre la realitat física i la construcció literària del paisatge?

La resposta a aquestes preguntes comença per constatar que el paisatge també es fa i es desfà com la nació. Que no hi ha res immanent, que la força tel·lúrica de la natura és sistemàticament corregida i intervinguda per la societat.

És la segona constatació. Paisatge i demografia, territori i població són variables de l’equació de l’imaginari col·lectiu i nacional. L’acció de la societat, i dels individus de la societat, en el territori és un factor essencial de conformació o de desfiguració del paisatge. Si bé avui hauríem de dir que pràcticament no hi ha cap paisatge a Catalunya que no sigui fruit de la intervenció de l’home en el territori.

El destil·lat més perfecte del paisatge agrari, la geometria dels conreus i la presència de l’hàbitat rural corresponent ens apareixen com la idealització d’un paisatge bucòlic i amable molt lluny de la duresa de les condicions de vida que secularment ha patit el camp català. Vet aquí, doncs, una qüestió bàsica a considerar a l’hora d’inventariar, catalogar, descriure i formalitzar els nostres paisatges.

Hi ha un imperatiu moral imprescindible en relació amb el paisatge: l’acció sobre el paisatge no pot no considerar totes les implicacions pràctiques concretes, el paisatge i les seves possibles contradiccions. I, per altra banda, la mateixa evolució de la demografia,dels assentaments i de l’activitat econòmica, ha anat perfilant nous paisatges que se superposen a la matriu essencial més terrassana. Els paisatges urbans i industrials esdevenen així una peça bàsica del panorama de conjunt. Tots junts conformen una realitat canviant que en algun moment al nostre cap ha aparegut com una realitat fixa i invariable. Tant que als ulls dels més joves, el cromatisme d’alguns conreus molt recents pot arribar a ser interpretada com una dada essencial del paisatge i és, en canvi, una incrustació recent i conjuntural potser associada a la política agrària de la comissió europea.

És des d’aquest marc, d’aquest context,i amb aquest capteniment que el Govern de Catalunya ha dissenyat l’arquitectura de les seves polítiques de paisatge. La legislació i la normativa, la catalogació i inventariat, els instruments i les realitzacions volen incidir en la voluntat de superar la contradicció, de trencar el dualisme. De fer una aproximació a un paisatge possible que conciliï els valors i les necessitats i que elimini la seva pròpia capacitat d’autodestrucció fent la síntesi engrescadora de tot.

Situar l’estimació del paisatge en el cor i en el cap de tota la ciutadania i garantir que les polítiques de paisatge aporten valor afegit a la nostra societat i a la nostra economia. De la idealització al realisme pel camí d’una nova construcció del paisatge que no fugi d’estudi, des de les vel·leïtats de la invenció retòrica, sinó que ajudi a modelar-lo cada dia en el pensament i en l’acció.

PREMIS FAD 1958-2008

Salutació al llibre Premis FAD 1958-2008. 50 anys d’arquitectura i interiorisme a la Península ibèrica. Barcelona, Arquinfad, 2010

Vaig arribar a estudiar a Barcelona l’any 1966. Tenia divuit anys i en feia pocs de l’inici dels premis FAD. Però puc dir ara, amb prop de cinquanta anys de distància, que, en la realitat d’aquell jove estudiant que jo era, els premis FAD eren una de les referències que em cridaven l’atenció en el panorama de la nova ciutat que m’acollia i on arribava cada diumenge al vespre amb el tren que sortia de l’estació de Girona a les deu. Transitàvem del pati de lletres a l’Oro del Rhin a la mateixa Gran Via, de la Biblioteca de Catalunya al Seminari d’Història, del Jamboree a la bodega Bohemia…

L’efervescència estudiantil, la liquidació del sindicalisme oficial, l’impuls del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, eren una oportunitat per obrir el ventall dels interessos de forma transversal. Sovint ens acostàvem a d’altres disciplines quan descobríem els lideratges d’alguns delegats de facultat o d’escola. És el cas de l’arquitectura. Naturalment en el meu cas, estudiant de lletres, tenia altres prioritats i el FAD era més una referència ciutadana que estudiantil, més secundària que principal. Però ja aleshores em va quedar al cap el paper innovador del FAD, la recerca de la modernitat, de la integració crítica de l’arquitectura a la ciutat, de la necessitat d’un debat sobre la formalització de l’arquitectura i l’urbanisme. La casualitat va fer que en el darrer any de carrera, i de forma ocasional, em traslladés a viure al carrer Sant Elies en una casa de l’arquitecte Moragas, just a la cantonada amb Brusi, on vindria a tenir el seu local el FAD.

Dic tot això que pot semblar una evocació massa personal i passada per deixar constància que no em va caldre arribar a alcalde (1979) i a conseller (2003) per descobrir els valors del FAD. M’ho creia i hi creia de molt abans. Em semblava imprescindible i pensava que vist el panorama general del creixement de les ciutats i l’evolució de l’arquitectura, la recerca de l’excel·lència i de la innovació eren fonamentals per a sacsejar un panorama que en molts aspectes era desolador.

Un cop a la conselleria vaig acabar de prendre consciència que el coneixement en temes d’arquitectura i urbanisme era un dels valors que Barcelona i Catalunya podíem exportar. Vaig saber que calia donar un impuls institucional des de fora al FAD. Vaig voler ajudar sense intervenir. Subvencionar sense condicions. Deixar fer, sabent que hi ha coses que s’han de deixar als que hi entenen i en saben.

Per aquest camí vaig voler que el Govern certifiqués, amb un conveni, aquestes idees que havíem de compartir. Un conveni transversal, de diversos departaments, com la transversalitat dels meus anys d’estudiant que  em va fer descobrir l’arquitectura.

Era la millor manera de col·laborar en el funcionament lliure del FAD i era una bona manera de reconèixer les dècades d’activitat pionera en un camp que ha aportat a la nostra cultura nacional alguns dels símbols de més entitat.

Aquest llibre és un compendi de cinquanta anys de labor marcant pautes, ensenyant camins, assenyalant tendències, apuntant prioritats. Des del Govern de Catalunya vull deixar escrit que em sembla un testimoni històric de primera magnitud i un inventari que destil·la la filosofia que ens cal per treure el cap, sortir al món i no caure mai ni en la pedanteria ni en l’autocomplaença. I menys en el lament victimista que ens tancaria definitivament en el clos petit i desesperant de la mesquinesa.

EL FUTUR COMENÇA ARA. CONVERSES SOBRE LES COMARQUES DE GIRONA

Títol: El futur comença ara. Converses sobre les comarques de Girona

Autors: Joaquim Nadal i Pia Bosch

Editorial: CCG Edicions

Lloc i any: Girona, 2010

Amb la col·laboració de: Xavier Arbós, Pepa Balsach, Mita Casacuberta, Pepa Celaya, Joaquim Coello, Joan Nogué, Iolanda Pineda, Lluís Sacrest, Jordi Sargatal i Manel Serra.

“Aquest llibre tracta de les terres de Girona (…) Terres denses d’història, carregades d’humanitat, plenes de paisatges extraordinaris als nostres ulls. De condicions dures i d’oportunitats clares…”

“Aquest llibre neix d’una proposta poc convencional formulada pel mateix editor. Volia que des de l’espai de l’esquerra, lluny de cap idea conjuntural, poguéssim avançar en un diàleg fecund al voltant de dues qüestions clau: on som? i, com estem?… [del Propòsit dels autors]

Si voleu llegir-ne el pròleg cliqueu aquí.

ARQUITECTURES DELS EQUIPAMENTS PÚBLICS A CATALUNYA 2000-2010

Col·laboració en el llibre Arquitectures dels equipaments públics a Catalunya 2000-2010. DPTOP – Gisa, 2010

 El volum d’obra pública que ha executat el Govern de Catalunya en els darrers deu anys és molt espectacular. Tant en el camp de l’obra civil com en el de l’edificació. És important el volum en termes quantitatius, però ho és també la formalització en termes qualitatius.

L’Administració està obligada a marcar la pauta, a assenyalar els camins de l’excel·lència i a buscar sempre que pugui la innovació.

Hi va haver una època de clara separació entre les obres dels enginyers, preferentment obra civil, i les dels arquitectes, preferentment edificació. Fins al punt que hi ha una major tradició d’arquitectura d’autor que enginyeria.

Ara, s’han format grans despatxos interdisciplinars on conviuen els diferents especialistes i on es projecta amb vocació singular sempre que cal, però amb un instint col·lectiu, d’equip que esdevé indispensable.

Vull subratllar aquestes qüestions per deixar clar que en els darrers temps els equips han marcat el treball a Gisa, sovint per damunt de les individualitats.

Això no obstant és indiscutible  que sense caure en la pedanteria dels mites, el Govern ha buscat la qualitat, la claredat, l’eficiència dels projectes que ha encarregat i ha volgut marcar la pauta en el disseny de les obres que marquen la geografia dels equipaments a tot Catalunya.

Crec que el bagatge que es presenta acredita aquesta línia i prestigia l’acció del Govern, clarament orientada a satisfer de forma prioritària les necessitats bàsiques de la ciutadania en el quadre de l’estat del benestar que hem volgut definir. Cadascú podrà tenir les seves preferències, però és indiscutible que en tots els terrenys sabríem trobar obres emblemàtiques que esdevenen símbols de l’acció del Govern.

En el terreny concret de l’obra civil hem treballat per integrar, per encaixar en el paisatge més que per fer emergir del paisatge. La integració física i l’ambiental han buscat sempre reduir, amb major o menor encert, l’impacte sobre el territori. A partir de la idea que no hi ha cap obra que sigui un fi en ella mateixa. Els túnels de Bracons o el nou eix Vic-Ripoll poden ser mostres d’aquesta integració, igual com els treballs conjunts d’arquitectes, enginyers i artistes en les diverses estacions de metro i molt singularment les de l’L9.

En alguna reunió de treball a Gisa, poc freqüent d’altra banda, vaig reclamar una col·laboració recíproca entre arquitectes i enginyers. Ho he fet en el Departament en matèria de planificació territorial i d’infraestructures i ho hem intentat a Gisa. Es tracta d’arquitecturitzar l’obra civil i enginyeritzar l’edificació, sense perdre, en un cas i altre, la força i el paper de les formes, els volums i les solucions en benefici de l’objecte de l’encàrrec.

“CATALUNYA NECESSITA UN GOVERN QUE PRENGUI DECISIONS AMB FERMESA I LIDERATGE”

Resum de l’entrevista a l’espai “L’entrevista” de Catalunya Informació

Incidències Rodalies

A rodalies n’hi va haver tres incidències, una relativament greu amb dos trens interromputs al túnel. Està pendent d’aclarir quina és la causa concreta. Hem avançat en el treball de coordinació amb Renfe i Adif i s’han fet a la idea que ha estat una circumstància greu, que va generar dèficit d’informació. En el temps de resolució de la incidencia s’ha avançat molt.  Hi ha hagut les altres dues un tren interromput a l’Hospitalet perquè es va desviar a una via que no debia i la caiguda de tensió de la subestació elèctrica del Maresme. Aquí sí que la informació va funcionar millor i es va reprendre la normalitat en temps relatiu. Després d’aquesta incidència va quedar clar que Renfe assumiria la responsabilitat, amb la Devolució express, que penalitza Renfe cada vegada que no arriba a l’hora.

Alguna actuació concreta després de les incidències?

No més enllà de què és evident que Renfe i Adif han d’assumir les deficiències de la infraestructura que venen de temps. Hi ha 40 estacions en obres per acollir trens més llargs a andanes i millorar els PMR i mesures de seguretat. Els efectes d’això encara trigaran a notar-se. En la taula de coordinació, Renfe i Adif van rebre un toc d’atenció i van constatar que hi ha camí per recórrer en el tema de informació i atenció al client.

Els usuaris van sentir com un tornar-hi a ser,  una certa decepció?

Jo em posaria al seu costat, però en termes globals han percebut certes millores en neteja, informació, resposta del sistema. Incidències com les de la setmana passada no són suficients per tombar el que s’està fent darrerament per millorar el servei. Vull recordar la normalitat i l’èxit del tall de l’estació de Sant Andreu i la represa del servei una semana abans de l’anunciat, d’acord amb l’inici de les escoles aquest any, més aviat que altres anys.

Vaga general – serveis mínims

Crec que sí que es garanteix el dret a desplaçar-se. Deixen penjats els desplaçaments de mitjana distància  i regionals. Li he plantejat a la Secretaria d’Estat a treball. Demà podrem tractar aquest tema.

Catalunya no s’ha passat amb serveis minims?

Ha reprès la formula tradicional. Es buscaran alternatives amb transport en autobús, perque pugui haver-hi alternatives. Ens trobem en situació de dret a vaga i dret a treballar. Això passa per complir els serveis mínims i que qui vulgui treballar no es trobi amb piquets. Crec que la pau social està garantida durant la vaga, tot i que els mateixos sindicats et diuen que en la dinàmica de la jornada no sempre ho poden controlar tot.

Balanç de Govern

El tripartit ha complert el Pla de govern fixat. Una fórmula de govern de coalició, que no sempre és bona, ha assolit el conjunt dels objectius inicials. Catalunya necessita un govern que prengui decisions amb  fermesa i lideratge per contrarrestar i neutralitzar els efectes de l’Estatut, per desenvolupar el pacte estatutari,  fer revisió del pacte constitucional, transformació del senat i una posició optimista i no de rebuig permanent. D’aquí a pocs dies inaugurem el nou pont entre Sant Jaume d’Enveja i Deltebre, amb el president Montilla. Ningú no creia que es podria fer, i ara està acabat. Dijous els dos pobles es donaran la mà.

Balanç negatiu?

Bé en aquest cas sempre hi ha alguna cosa que manca, la manca de desplegament de l’Estatut, els efectes de la crisi…però si el got està més ple que buit, tenim l’ogligació que la gent es fixi en el 90% de ple.

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.