MEMORIAL DEMOCRÀTIC

Entrevista realitzada per l’equip d’investigadors format per Isabel Graupera i Lluís Burillo. Girona, 27 d’agost de 2010

 [Transcripció literal feta amb criteris científics, amb els codis de temps i preparada per a ser inclosa al Banc Audiovisual de la Memòria Democràtica de Catalunya per a la seva posterior indexació]

Benvingut senyor Nadal i gràcies per acceptar la invitació del Memorial Democràtic i participar en aquest projecte de fonts orals de les lluites antifranquistes i la transició democràtica a Catalunya. Anem als orígens. Quins records teniu de la Girona de la vostra primera joventut?

Bé, jo crec que els he explicat i els he escrit diverses vegades, després els he analitzat a la vista de fotografies, però és evident que aquesta és una ciutat que ha canviat molt, i aquesta és una societat que ha canviat molt. La ciutat ha canviat en el seu aspecte físic i la seva dimensió. Vol dir que ha crescut moltíssim en els últims trenta o quaranta anys, dels seixanta que jo tinc, doncs jo crec que en els últims quaranta ha fet un creixement exponencial i la societat s’ha transformat. El meu record de la ciutat d’adolescència i d’infantesa és el d’una ciutat molt tancada en el recinte de la Girona vella, la ciutat històrica. La perifèria era perifèria. Salt quedava lluny. S’acabaven d’incorporar els municipis perifèrics: Palau, Santa Eugènia, Sant Gregori, en moments diversos, no? I, fins i tot, Salt i Sarrià, ja a l’any setanta-quatre però, en qualsevol cas, el fet és que era una ciutat tancada, eclesiàstica, conservadora, amb molta presència del sector eclesiàstic al territori de la ciutat, amb una certa sensació de que el nacionalcatolicisme dominava la vida de la ciutat i que el calendari litúrgic era omnipresent, fins el punt que es deia que el bisbe impedia que a la ciutat hi hagués discoteques, no? És a dir, que el clima de pressió, per no dir repressió moral, entrava no només en el terreny de les idees i de les llibertats, sindical, de premsa, etcètera, etcètera, sinó que entrava també en el terreny de la moral pública, no?

Hi havia coses que no es podien fer dintre Girona i en canvi s’anaven a fer a fora i quan va començar el turisme, doncs coses que no passaven mai a Girona sí que passaven a la Costa Brava i això va anar trencant vells motllos d’una ciutat que era molt, molt, molt, molt encarcarada i que, per altra banda, progressivament anava consolidant uns nuclis de població immigrada perifèrica amb, doncs, habitatges protegits de l’Institut Nacional de l’Habitatge, de l’Obra Sindical del Hogar, Germans Sàbat, Vila-roja, Grup Josep Maria Prat, Font de la Pólvora, Grup Sant Daniel, ja com a superació d’una fase anterior, que jo també recordo, de les barraques a Montjuïc, a Rio, després de les inundacions del seixanta-dos, de Rio cap a albergues provisionals i tot el que representava els nous nuclis d’autoconstrucció en el Grup Sant Daniel, en la Pujada a la Torrassa i a Torre Gironella, que són vells barris de barraques que, finalment, s’han acabat transformant en barris de petites cases, de població immigrada que se les ha anat fent progressivament pel seu compte. Per tant, eren dues ciutats en una ciutat: la ciutat històrica, clerical, tancada, amb molts col·legis privats de monges i capellans, amb un sol institut, amb un calendari litúrgic, Nadal, Setmana Santa, Corpus, les processons, en fi, l’adoctrinament, les prèdiques de Quaresma, els exercicis espirituals, en algun moment, fins i tot, la Santa Missió.

En fi, tot això és el record que jo tinc d’una ciutat que vivia la festa en relació amb el calendari litúrgic, per exemple, Corpus, per les escletxes, no? Els gegants, els capgrossos, la festa del dia abans de la processó del Corpus tenia més sentit ciutadà perquè la gent s’ho passava més bé i es divertia i, per altra banda, en la processó del Corpus això de tirar paperets, serpentines, confeti, ara en diríem, no? Tenia un to festiu de gairebé processó primaveral encotillada, en tots els sentits, pel vestit dels nens de primera comunió, per les nenes amb vestit llarg, també de primera comunió i tot un ambient, diguem-ne, encarcarat, per no dir carca, que jo crec que també ho era molt.

 I, en aquest context els vostres antecedents ideològics, o sigui, qui o què va ser decisiu en la seva formació ideològica?

Mira, jo sóc d’una família especial a Girona. Especial, en el sentit que hem acabat sent dotze germans. Per tant, jo vaig ser el primer i vaig anar veient com a darrere meu en naixien molts. Benestant, no? Una família que no ha tingut grans dificultats econòmiques amb un negoci de pocs treballadors però que funcionava, però amb una particularitat que és que vivíem en un barri no desitjat. És a dir, quan tots els nois sortien de l’institut tots tiraven Força avall cap a la Rambla, perquè tots vivien de la Rambla cap a l’Eixample, menos jo i els qui vivíem a Sant Daniel que baixàvem el carrer del Llop, travessàvem el barri xino, el barri xinès, i jo me n’anava cap a casa meva que quan a mi em preguntaven els meus companys de curs: “On vius?” I deia: “A la plaça Santa Llúcia”, consideraven.., ara és un barri envejat, eh? I la situació de casa meva és una situació privilegiada, però quan jo era petit era un barri rebutjat, no desitjat, considerat un barri hiperproletari i, en fi, l’excepció que podia confirmar la regla era que una família benestant, perquè hi tenia o hi havia tingut històricament el negoci, vivia allà.

Llavors, el context ideològic de la meva família és conservador i, per tant, el meu aprenentatge de la lluita democràtica, de les llibertats, del catalanisme, de la recuperació de la llengua catalana el faig, des dels tretze anys fins que me’n vaig a treballar a Barcelona, a l’escoltisme. És a dir, el moviment escolta connectava amb els ambients més progres del seminari, connectava, doncs, amb la natura, amb l’excursionisme, amb el moviment catalanista de la resta de Catalunya i, per tant, ens donava una via d’obertura en la que per les cançons, pel coneixement del territori, pels campaments al Pirineu, per la forma de connectar amb altres agrupaments escoltes de fora de Girona, anava donant el perfil, del que per mi era, el progressiu descobriment del fet català, de la identitat catalana, de la reivindicació d’una personalitat, de la reivindicació nacional, començant per la reivindicació lingüística.

Per tant, el meu aprenentatge en el temps del batxillerat a l’institut és: primer el propi institut que, en certa manera, al no ser una escola doctrinal, sinó en ser una escola pública era una bona escola interclassista. L’institut de Girona, que era l’únic institut, hi havia rics i pobres molt barrejats, per tant, va ser un element per jo contactar amb la realitat sociològica de la ciutat més que altres no ho feien, que anaven a determinades escoles, i l’escoltisme em donava aquesta complementarietat que dura, doncs això, el temps des de que jo arribo del Collell fins que, acabat el preuniversitari, me’n vaig a estudiar a Barcelona el curs, diria que 65-66.

Que, precisament, vostè estudia a Barcelona, es llicencia en un moment força convuls, l’any 69?

Sí, jo faig la carrera en quatre anys i, durant tots els anys de la carrera, jo entro en contacte amb el Sindicat Democràtic d’Estudiants, perdo la matrícula per una tancada al paranimf. No milito organitzativament, per tant, no exhibiré un gran currículum de lluita contra la policia i d’empresonaments. Hi ha gent que explica això i, fins i tot, ho magnifica.

En el meu cas, jo participo activament del procés de destrucció del SEU i d’implantació del Sindicat Democràtic d’Estudiants, acabo sent delegat de curs, però mantinc una actitud de combinar l’estudi i el compromís amb la renovació democràtica del sistema de representació estudiantil. Sóc víctima d’això, d’alguna cosa d’aquestes: he de tornar a pagar la matrícula, m’he de matricular lliure, però aquest seria el resum dels anys  com a estudiant, en què, en realitat, vam treballar poc perquè hi havia menys classes de les que.., i després n’acabaria havent moltes menys perquè quan jo acabo la carrera l’any 69 me’n vaig dos anys a la Universitat de Liverpool i quan torno, torno a la Universitat Autònoma [de Barcelona], i a la Universitat Autònoma sí que ja entro en un procés d’implicació molt directa amb el moviment de professors no numeraris, començo a simpatitzar amb companys del meu Departament d’Història que eren del PSUC. Mai no em faig militant però, diríem, de l’any 72, que jo entro a l’Autònoma, fins l’any 79, que em presento a les eleccions municipals a Girona, diguem que jo era un d’aquests intel·lectuals a l’esfera del PSUC que, finalment acaben al PSC, perquè jo hi tenia tres germans més joves que jo i perquè la majoria dels meus amics de Girona, quan jo vaig ser fora o quan jo treballava a l’Autònoma, es van anar fent del PSC.

Un dia em criden i em diuen: “Tu no et voldries pas presentar a les eleccions municipals?”, Dic: “Si és per anar d’entre els cinc primers, sí”, diu: “No, el que voldríem és que anessis de cap de llista”, dic: “Ah, doncs encara més”, però jo no hi comptava pas. Llavors, em converteixo en candidat independent del PSC i després, al cap d’un any i mig, em faig militant del PSC i començo una altra trajectòria però, en els set o vuit anys de l’Autònoma, jo sóc un dels membres de la mesa del claustre constituent, de l’aprovació dels estatuts, faig un aprenentatge de conduir assemblees multitudinàries amb grups molt minoritaris que torpedejaven el procés d’institucionalització del claustre constituent, de l’aprovació dels estatuts. Els comunistes de l’època eren la gent d’ordre que intentava lluitar contra les Plataformes Anticapitalistes, que era la gent de desordre, vist des d’aquest punt de vista. Jo visc en els meus anys de l’Autònoma, doncs, la culminació de tots els despropòsits, tot i que formaven part de la lluita que tots compartíem, és l’any de l’aprovat general polític en el que no va haver hi classe en tot l’any. El miracle és que tots continuàvem cobrant, els professors, no? Però vull dir que, això, ara pots fer broma, vist en perspectiva, mentre ho vivíem, ho vivíem amb molta tensió i ens semblava que estàvem participant en la lluita per tombar el franquisme.

 Per tant, aquest Joaquim Nadal que ha marxat de Girona als divuit anys i no torna fins.., vaja..

 Bueno, jo marxo de Girona als divuit però torno cada cap de setmana. I començo un procés de vinculació amb Presència, on començo a col·laborar, crec que l’any 68, un any o dos abans d’acabar la carrera i, llavors, si busqueu en el meu currículum tinc una llarga trajectòria d’articles a Presència sobre política municipal, sobre política progressista europea, sobre cartes al President del govern de l’època pel mal estat de les carreteres, en fi.

Però va canviant aquest Nadal que ha marxat, que va i bé, vaja, però que ha anat a Barcelona, i que ha estat a l’Autònoma, i que ha estat a Liverpool, ha canviat quan retorna com a alcalde?

Quan dic que vaig venint al llarg de tot aquest temps vull dir que jo no participo directament en els moments culminants de la relació entre els professors dels instituts de Girona i, per exemple, el moviment sindical, i la vaga d’en Xavier Coromines en relació a la vaga de CCOO a la Torras Hostench. Tot això, com que jo no visc a Girona, no ho visc directament en el dia a dia i, en el cap de setmana, em concentro en, això, en Presència, en la tertúlia de l’Arc, en els contactes amb els meus amics i a el continuar el fil conductor de, per exemple, tot el que era la recuperació de Carles Rahola, l’Assemblea Democràtica d’Artistes, els números monogràfics sobre Prudenci Bertrana, sobre Carles Rahola, sobre Miquel de Palol, sobre Jaume Vicens Vives. Tot el que respresentava Presència, que jo veia la repercussió que tenia en el meu àmbit universitari barceloní una revista feta, gairebé artesanalment, a Girona, i això em permetia tenir.., de tal manera que quan jo em presento.., sí que he canviat molt però, quan em presento d’alcalde, em presento d’alcalde coneixent bé la ciutat, jo diria que fins i tot molt bé. Jo continuava censat a Girona, però vivia a Barcelona i, així i tot, la gent no se’n fa qüestió perquè sap que, tot i que jo entre setmana vivia a Barcelona, estic profundament implicat a la realitat gironina i això és el que en les primeres eleccions els fa veure que no sóc un foraster a la meva pròpia ciutat, sinó que sóc una persona molt arrelada en la pròpia ciutat.

I quan arribeu a l’alcaldia, o a l’ajuntament, com trobeu la institució municipal en aquest primer equip de govern?

Home, jo crec que el contacte de l’any anterior a les eleccions ja ens va permetre fer-nos una idea molt aprofundida de quina era la situació de l’ajuntament, que era molt precària. A l’ajuntament de Girona l’any 79 hi havia poques, per no dir només dues o tres, màquines elèctriques d’escriure. És a dir, que el salt de les màquines manuals a les elèctriques i de les elèctriques a l’ordinador, és un salt que jo visc internament. I que és un procés que a mesura que van apareixent noves tecnologies les anem incorporant per intentar modernitzar l’administració, però una administració bastant antiquada, molt enquilosada i que, a més a més, com que estava en la precarietat de saber que ja hi havia hagut eleccions legislatives l’any 77, aquesta és la màxima anomalia de la transició. Per dalt, Espanya ja és, diguem-ne, democràtica perquè ja té unes Corts constituents amb dos eleccions successives: juny del 77 i març del 79 i les municipals no arriben fins a l’abril del 79, dues eleccions legislatives després de la mort de Franco.

És a dir, que durant dos anys els ajuntaments franquistes conviuen amb unes Corts democràtiques i, què fan? Vaga de braços caiguts: Si, des dalt, els governs ja ens desautoritzen moralment, si ja no som autoritats nascudes del sistema que està naixent, quedem-nos quiets i ja vindran. I, per tant, no gastaven però, tot i que no gastaven, la situació econòmica de l’ajuntament era molt dramàtica perquè el primer que ens trobem en el calaix quan arribem és dos pressupostos successius de liquidació de deutes, que volia dir que la meitat del pressupost de l’ajuntament eren deutes de factures al calaix que no hi havia diners per pagar. És a dir, l’ajuntament de Girona pagava a un any i a un any i mig les factures dels proveïdors. Per tant, el problema és d’aquestes característiques, eh? I tot molt elemental, molt manual, molt precari, amb un secretari molt eficaç, que era en Ramon Massaguer, i una transició que s’anava esllanguint però sense cap iniciativa i amb el 50% de la ciutat amb els carrers per asfaltar.., que és avui per joves de divuit o vint-i-cinc anys, és igual, és gairebé inimaginable perquè, pràcticament, gastem tota la primera legislatura a fer allò que se suposava que hauria d’haver fet un ajuntament, que és: posar llum allà on no hi havia llum, posar clavegueres allà on no hi havia clavegueres, posar asfalt allà on no hi havia asfalt. És a dir, fer el mínim indispensable perquè els carrers tinguessin no només el nom, sinó els serveis propis d’un carrer.

Déu n’hi do. Just en aquest moment, just abans d’aquestes eleccions, a Girona hi ha un cert antifranquisme, es pot dir així, a través —heu comentat— de l’Assemblea Democràtica d’Artistes.

Els sindicats, les vagues de les empreses, de les fàbriques històriques que havien existit i, principalment, la Torras Hostench que és la més gran i que és la que munta la vaga més expectacular. El professorat dels instituts, quan encara no hi havia col·legi universitari, que no arriba fins l’any 69, eh? I, per tant, després del 69, el 75 el lligam entre aquest embrió d’universitat i el professorat dels instituts comença a permetre també una certa articulació del moviment estudiantil, intel·lectual, lligat també amb Presència i tot això altre, i aquest seria el marc..,

Per què, precisament, institucions culturals?

Òmnium. La lluita per la GI de les matrícules dels cotxes que jo ja protagonitzo, en part, des de l’alcaldia posant-me jo mateix en el meu cotxe particular una enganxina de les que El Punt estava distribuint per participar de la campanya, etcètera, etcetera.

Val. Quan vostè arriba a l’alcaldia de Girona quines expectatives veu complertes i quines no?

Home.., jo veig complert la possibilitat, amb un govern de coalició ampli, fer moltes coses que eren una assignatura pendent i m’adono que es poden anar fent i m’adono que els pressupostos de liquidació de deutes comencen a portar alguna oportunitat que ni ens imaginaven i comencem a comprar els terrenys d’allà on hi havia hagut l’antiga fàbrica Grober i de, tot el que ara és la plaça de la Constitució, comencem a enderrocar cases, comencem a comprar els terrenys del bolet inacabat al davant de la plaça Mercat, els terrenys de l’edifici dels col·legis professionals a davant de la Casa de Cultura que mai no es va fer i que eren un abocador a cel obert al centre de la ciutat, i comencem a generar, jo crec, molta esperança, i acabem comprant els terrenys de RENFE i de FEVE en una gran oportunitat que ens permet, doncs, fer una compra que ha sigut la gran guardiola de l’ajuntament durant molt anys.

Allà s’hi va fer una escola, el Cassià Costal, allà s’hi va fer l’Hipercor, que va canviar i va revolucionar la vida comercial de la ciutat, allà s’hi va fer el primer hotel de la vida moderna, contemporània de la ciutat després de molts anys, que és el Melià, antigament, Sol Melià. Allà s’hi comença a fer alguna zona verda, allà es fa un pas subterrani per evitar el pas a nivell de la carretera de Santa Coloma, allà es comencen els treballs del Parc Central, de l’estació d’autobusos i, per tant, la ciutat comença a equipar-se des de la més absoluta inanitat en la que estava.

I des del punt de vista, diguéssim, des del franquisme s’havia imaginat la democràcia d’una manera potser molt idealista, tothom tenia unes expectatives molt..,

Jo crec que les primeres eleccions són una gran explosió de joia democràtica, tant les legislatives com les municipals. El primer dia que jo entro a la llotja del teatre municipal, la gent es posa dreta a aplaudir perquè era l’ocupació d’un símbol de l’autoritat enderrocada per una autoritat legitimada per unes eleccions democràtiques.

Jo crec que el PSC i jo al capdavant fem successivament uns quants molt bons resultats amb majories absolutes perquè la gent creu que la democràcia en l’àmbit municipal ha satisfet les seves expectatives. Després comença a aparèixer gent que comença a sofisticar-se i a dir: “Si, però és poc participatiu”, o “es consulta poc a la gent”, o “és més un despotisme il·lustrat que no pas una democràcia”, o “aquest alcalde s’ha acabat convertint en l’intèrpret de la seva pròpia ciutat”, i la gent comença a fer crítiques que jo entenc però que, naturalment, no comparteixo.

De fet, cada vegada que hi ha crítiques d’aquest tipus, jo els dic: “D’acord ja ens veurem a les eleccions” i nosaltres anem guanyant les eleccions successivament per majoria absoluta durant cinc convocatòries electorals. Cinc per quatre vint, vint anys, més el quatre primers.

I com a intel·lectual, deixant de banda la política. Creu vostè que aquell dinamisme de la cultura catalana del darrer franquisme és un tòpic o realment va existir?

Jo crec que va existir. Jo crec que estava magnificat perquè la sortida de la clandestinitat li dóna una força que potser, fins i tot, se l’identifica amb més força que la que realment tenia i amb més projecció mediàtica però el fet és que, allò que era prohibit i passa a ser-ho menys, s’obre forat amb molta força, no? I, per tant, jo crec que sí que era un mecanisme d’agitació cultural i política molt important que després la pròpia normalització d’un sistema de llibertats redimensiona.

La cultura catalana té la dimensió que li pertoca? Té una dimensió d’una cultura molt activa i amb molta literatura, i amb molta cultura i amb molta edició, però les edicions de 1.000 i de 2.000 i de 3.000 exemplars són les que necessitaria la cultura catalana per, realment, ser competitiva en el món? I així i tot ho és molt. Sempre hi ha algun però que pots posar, no? Però vaja jo crec que..

Diuen que s’ha mitificat, o no s’ha mantingut?

No jo crec que en aquell context no es va mitificar. Ara si ho miréssim retrospectivament sí que potser podríem dir que es va mitificar, però mentre ho vivíem, ho vivíem com l’explosió d’un moviment molt real, molt palpable que justament tenia molta capacitat transformadora.

Va ser una manera també de canalitzar..,

Segurament més que ara, no? Perquè era, és a dir, quan tu estàs malalt i et recepten un antibiòtic i et cures, valores haver-te curat més que quan estàs bé perquè quan estàs bé, com que no has passat per la malaltia, no acabes de valorar prou què vol dir estar bé.

Quan fa trenta anys que tens un sistema de llibertats establert, recordar un context de privació total de llibertats pels que ho van viure és fàcil, pels que ja mai no ho han viscut, així és molt més difícil. Per tant, ¿com es pot, diríem, fer una cura de democràcia a la democràcia perquè les llibertats tornin a aparèixer en tota la seva potencialitat i la gent vibri amb aquestes llibertats?

Recordant que el risc de perdre-les hi és cada dia i que la temptació autoritària viu a la cantonada, i que la dreta és autoritària per naturalesa i que, en fi, ara ja no hi ha el fantasma del cop d’estat militar però, en canvi, cops d’estat ideològics se n’estan produint uns quants cada dia i, això, jo crec que la gent, i la gent, sobretot, els joves ho haurien de viure intentant aprendre de la història i dir: “Ep! Jo he viscut sempre en llibertat i he nascut en un context democràtic, però els meus m’expliquen que no era possible reunir-se sense permís, o manifestar-se sense permís, o no era possible parlar en català en públic, o les classes en català estaven prohibides, o, o, o”. Fins arribar a configurar-te una idea de què vol dir, pels que hem viscut en un context privat de llibertats, tenir llibertats.

Què bé que s’està quan s’està bé encara que no hagis estat malament, doncs en aquest cas, com que hem estat molt, molt, molt, molt malament i ara estem millor, val més que cuidem el que tenim i que ho perfeccionem i que li donem nova vibració democràtica en el sistema de llibertats que tenim.

I que recordem el passat.

I que l’expliquem, i que la gent l’entengui, l’interpreti, el rellegeixi, i sàpiga totes les contradiccions i tots els problemes, i les lluites ideològiques i socials, i el risc de la violència, i els problemes de la violència exercida des de l’estat, i els problemes de la violència exercida des del carrer, i els morts d’un costat, i el morts d’un altre, els morts de guerra i els morts de pau, els afusellats impunement i els liquidats en una cantonada pels escamots.

Tot això forma part d’una memòria viva que la gent hauria de tenir per saber.., és a dir, de tant en tant recordar que a dia d’avui tenim inventariats quasi 600 morts en postguerra víctimes de la repressió franquista, morts! És molt bèstia.

Van haver-hi morts durant la guerra civil i a tots dos costats? Sí. La qüestió és no amagar res, i que en la memòria de tothom aparegui finalment la brutalitat d’una guerra fratricida que no afavoreix a ningú.

Anem acabant. Vostè és un escriptor prolífic. En el supòsit que estigués redactant les seves memòries i el seu editor li demanés que vostè destaqués un moment històric de la transició, quin escolliria?

Jo escolliria dos moments, un que afecta a Catalunya i que trobo trascendent perquè és un acte de gosadia que no s’ha tornat a produir mai més: Suárez i Tarradellas tenen el cop d’audàcia de firmar un pacte que estableix un pont amb la legitimitat republicana, i el mateix que ha liquidat les Corts franquistes és capaç de tornar cap a Catalunya el President a l’exili i restablir la Generalitat abans que Espanya tingués una Constitució.

Jo he fet broma forçant la sintaxi i he dit vàries vegades.., i la semàntica de les paraules, i he dit: “El restabliment de la Generalitat a Catalunya, que és a finals del 77, és preconstitucional”. No en el sentit que sigui predemocràtic, sinó que és anterior a la Constitució. És un moment brillant amb també amb un milió de persones al carrer rebent el President exil·lat, no? Això és un moment irrepetible, però potser en el context en què estem després de la sentència de l’Estatut, un altre cop d’audàcia similiar a aquell a compartir entre Catalunya i Espanya no ens aniria malament, no?

I l’altre, més que res perquè jo m’hi vaig sentir molt involucrat, tot el que jo després n’he dit reflexionant retrospectivament: la revolució més important que es produeix a Espanya en el segle XX és la revolució municipal i el gran canvi el protagonitzen els ajuntaments. Me’n sento part i, per tant, les eleccions del 3 d’abril del 79 per mi serien un altre moment àlgid de la transició que destacaria en les meves hipotètiques memòries si mai les escric.

Es veia vostè de petit cridat a fer..?

No ben bé. No, no. M’hi vaig anar sentint progressivament. Sí que, com que ja de molt jove, em sentia, d’una banda, badoc de les obres públiques al carrer i, de l’altra, obsedit per la manca de neteja i per la incúria que hi havia en els carrers de Girona, sí que pensava en termes de.., doncs algun dels meus viatges a França, o a Suïssa, o a altres països europeus, i pensava: “Com pot ser que aquí se’ns mengi la merda?”. I que a l’altre costat de la frontera l’urbanisme de les ciutats sigui un factor d’integració social. Molt bé.

“NO HI HAURÀ TRASPÀS SI NO HI HA DINERS”

Entrevista al programa “El Dia” de COM Ràdio

 “No hi haurà traspàs si no hi ha diners”
Joaquim Nadal: suposem que el 2011 es farà efectiu el traspàs dels trens regionals

El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, ha avançat a COMRàdio que l’any que ve es farà realitat el traspàs dels trens regionals a la Generalitat. “Hem de suposar que serà al 2011 l’efectivitat del traspàs de rodalies”, ha assegurat. Segons Nadal, el traspàs podria fer-se efectiu abans del final de legislatura o quedar prou avançat perquè l’assumeixi el nou Govern català. El titular de Política Territorial ha garantit que es farà amb la dotació pressupostària necessària. “No hi ha traspàs si no hi ha diners”.

Resum de l’entrevista

Satisfet  de la represa d’obres per part del MIFO?

Hem de matisar que, de les que has dit que es queden al calaix, la que és greu el pont de Castellbisbal i l’enllaç entre la B-30 i el corredor del Llobregat de l’A2. En canvi, tant el desdoblament de Rodalies fins a Vic, com la portada del ferrocarril a l’aeroport del Prat, no es pot dir que siguin objecte de cap tipus d’endarreriment. Simplement, en el seu moment van aparèixer a la llista, perquè eren obres que s’acabarien produint amb més lentitud, però a aquestes no els calia cap indult, perquè continuaven… estan adjudicades i es faran. De fet, en la primera gran retallada l’accés ferroviari a l’aeroport ja va ser indultat, perquè havia circulat el rumor que la volien rescindir. I rescindir una obra de 300 MEUR és una barbaritat, que hagués significat d’un sol tall resoldre molts problemes als comptes públics del Ministeri. Però, és clar, s’acabava d’adjudicar… i era un vell compromís del Govern espanyol amb les Rodalies de Catalunya i ,específicament, amb l’accessibilitat ferroviària al Prat, que gestiona encara Aena…

Per tant, en el seu moment ja va quedar clar que aquesta obra no es rescindiria i que continuarà el seu procés, l’empresa a qui s’ha adjudicat sap que la farà, i sap que l’haurà de fer més lentament del que havia inicialment previst, però no queda aturada. Jo vaig dir ahir que és una bona notícia ara, és una bona notícia que posa les bases pel retorn a la normalitat… Quan primer fabriquem una mala notícia i després corregim i ho arreglen una mica, sempre es pot matisar, però en qualsevol cas aquest país que necessita bones notícies, avui és més un dia per dir que tornem a la normalitat  que no dir per dir però i posar un contrapunt… Des del meu punt de vista, avui el que cal és tornar a insistir en què, quan el Govern vulgui, les màquines han de tornar a la variant de l’Aldea, no cal fer res, simplement, avisar l’empresa que pot continuar… que les màquines poden continuar treballant a la variant de Vallirana… Hauria estat un disbarat que no continuessin perquè és una obra que va ser rescatada de 4 o 5 anys d’interrupció per un problema en un túnel.

Les autovies de Lleida podran continuar de forma immediata, quan s’havia dit que haurien de ser objecte de finançament públic-privat. L’A-27 continua, que és una altra història polèmica. Aquests dies he estat parlant amb l’alcalde de l’Aldea, amb el de Montblanc, amb el secretari Morlan i amb el Ministre Blanco i jo crec que a Tarragona els dos punts més conflictius s’arreglen, a Lleida els dos punts conflictius s’arreglen i a Girona, un punt molt conflictiu, de tres trams interromputs de l’A-2 són rescatats i es podrà tornar a licitar. És veritat que fins que no es licitin estarem com abans. Crec que hem avançat en un sentit positiu i podem dir que dels anuncis que va fer ahir el ministre hi ha una voluntat clara de complir amb Catalunya amb relació amb la DA3ª de l’Estatut i amb el greuge històric que ha patit Catalunya en matèria d’infraestructures.

 Expliqui’ls-ho als usuaris de la línia de tren Vic-Puigcerdà…

 Aquí no passa res. Aquesta és una obra que encara no té projecte, està en fase de redacció del projecte, l’estudi informatiu està aprovat, per tant, continuarà el seu procés… El Ministeri no ha hagut de reprogramar-la perquè ja la licitarà en el seu moment. A la línia del tren de Puigcerdà no passa res de nou, que no estigués passant ja i que ha de significar que en un o dos anys hem de tenir tots els projectes per poder licitar l’obra. A les 12.30h, als veïns de Puigcerdà i Ripoll els explicaré coses que els faran bastant contents.

Avanci’m alguna cosa…

No tinc per costum produir la notícia abans de la notícia. Avui presentem totes les millores que introduïm en el servei de rodalia a partir del 6 de setembre. Hi ha una que indica quin és l’esperit amb el que treballem des que tenim la competència de Rodalies… a finals de la primavera vam anunciar un tall de tres línies de rodalies a Sant Andreu, interrompent la circulació normal de trens fins a Arc de Triomf, fet que va provocar un operatiu d’informació que va funcionar bastant bé i ara el que hem fet, quan ens hem adonat que el curs escolar comença el dia 7… vaig trucar al president de l’Adif i li vaig dir que havíem de guanyar set dies com fos per poder dir que la normalitat de rodalies comença el mateix dia del curs escolar. Es reprendrà el servei normal de rodalies el dia 6 de setembre, un dia abans de que comenci el curs escolar. Això és una molt bona notícia, que ens hauria de portar a que el servei de rodalies recuperi passatge i crèdit de la ciutadania, és a dir, el prestigi d’un bon servei, que ha estat molt deteriorat per diferents incidències i que ara està en fase de recuperació gradual del crèdit que havia tingut en un altre moment.

La gent fa servir les rodalies perquè les necessita… però és veritat que l’impacte de les obres de l’AVE a l’Hospitalet van provocar coses que finalment hem hagut de resoldre.

Voldria afegir que respecte aquest tall que ha durat 3 o 4 mesos, quan es va produir, els primers dies hi havia gent i mitjans que es preguntaven on era el caos? No hi ha caos.

Ho esperàvem…

Hi ha molt informadors, un bon servei, una alternativa amb autobús, la gent s’ho ha après, la campanya informativa ha funcionat i des del primer dia no hi ha hagut caos. Així que posem el crèdit, en el servei de Renfe, d’Adif, i de la Generalitat, com a organisme competent en el servei de rodalia… que per una vegada no es va produir el caos que algú estava esperant.

El proper assalt serà la gestió dels trens regionals?

Ha de ser-ho. Figura així a l’Estatut, no hi ha res contraindicat. En les converses que hem mantingut amb l’administració de l’Estat com amb Renfe ho fan possible i jo crec que si hi ha voluntat política i disponibilitat per les dues parts, no hi ha d’haver cap problema en avançar en el traspàs dels trens regionals… No sé fins a on ni quan, però abans fins i tot del final d’aquesta legislatura. No s’acabarà de materialitzar però deixarem les coses tant a punt, que els trens regionals seran una competència de la Generalitat d’aquí no gaires mesos.

Podem posar data?

Jo m’estimo més no fer-ho, perquè si poso una data i es compleix no passa res, però si s’incompleix es diu que es va amb retard. Com que no poso data, li dic que arribaran molt abans del que la gent es pensa. Tampoc vull ser oportunista i anunciar una data que no sé quan serà. Si arriba ja l’anunciarem i si no podrem dir que l’hem deixat madura per al nou Govern que surti de les eleccions d’aquesta tardor.

Entenem que serà al 2011?

Hem de suposar que serà al 2011 l’efectivitat del traspàs dels trens regionals.

Quines condicions tindrem després del traspàs?

Jo crec que no hi ha traspàs si no hi ha diners. El mecanisme del traspàs és el traspàs d’una competència, que es defineix a través d’un decret de traspassos… però hi ha una valoració del servei que es traspassa que porta incorporats uns recursos pressupostaris que deixa de retenir l’Estat i que transfereix a la caixa de la Generalitat. Jo crec que no hi haurà traspàs que no hi hagi els recursos per gestionar-los.

El senyor Oriol Pujol l’anima a fer un front comú a Madrid contra la retallada. Hi estaria d’acord?

Jo crec que Oriol Pujol aquest estiu n’ha dit unes quantes de calibres diferents… Des del meu punt de vista té poc crèdit per fer una oferta d’aquest tipus. Front comú? Home, de moment, sense necessitat del front comú, els efectes de la retallada es poden considerar mínims en aquests moments a Catalunya. El front comú passa perquè els partits de l’oposició es posin a la disposició del govern de Catalunya, que era el que predicaven quan estaven al govern. La unitat dels partits catalans a Madrid és una mica ciència-ficció perquè es trenca a cada cantonada i perquè probablement la unitat és una entelèquia que mai no ha existit a la realitat. De tant en tant, és possible coincidir en unes quantes coses, però el front comú és de l’oposició amb el govern si volen fer alguna cosa en positiu. El que ha fet CiU, mentre ha durat la retallada, ha estat parlar un llenguatge diferent aquí que a Madrid… i els diputats de CiU Pere Macias i Jordi Xuclà a Madrid han intentat atribuir-se algun dels compromisos del ministre de Foment que prèviament havia fet amb mi… Com han fet interpel·lacions i preguntes han acabat dient: ” jo he salvat l’N-II”. Ells no han salvat res, a banda del seu bon nom com a parlamentaris. Però més enllà d’aixó, jo crec que el treball entre Ministeri i Generalitat a l’hora de discutir de quina manera es recuperen algunes infraestructures i de fer veure al Ministeri que algunes eren estratègiques per Catalunya… les coses estan clares.

Ens deia que ha de donar bones notícies

Jo crec que hi haurà bones notícies pel que fa a millora de material, millora de prestacions, ampliació d’oferta de places i en relació en temps de recorregut a la línia Vic-Puigcerdà-Barcelona, que com ja han acabat les obres es pot modificar la velocitat dels trens, que permetrà introduir un tren semidirecte a les 6.20 del matí de no més de 2 hores i mitja, reduint uns 40 minuts el temps de recorregut anterior… i un retorn a les 6 o 7 de la tarda amb un recorregut de menys de 30 minuts respecte al que tardava abans. Crec que guanys de més de mitja hora en el recorregut són notícies que la gent de la Cerdanya, Puigcerdà i Osona esperaven des de fa temps i que és un primer pas en el que acabarà sent una gran línia de rodalies desdoblada de seguida que es pugui.

També t’he de dir que anunciar el tren semidirecte de Puigcerdà i encara no anunciar un semidirecte a Manresa em dol molt especialment, perquè sé que la gent del Bages espera que amb alguna modificació del sistema ferroviari, es pot crear alguna circulació Manresa-Barcelona que rebaixi l’hora de temps de recorregut. Dic públicament que Rodalies té un deute amb el Bages i Manresa.

A què es deu?

Doncs a què és molt més complicat, que no hi ha hagut les obres que calien, la gran quantitat de colls d’ampolla d’entrada a Barcelona, que el túnel de Montcada és imprescindible, que tot el que es pugui guanyar de Manresa a Terrassa es perdria de Terrassa a Barcelona i que gestionar el semidirecte nou en la línia de Manresa és més complicat que en la línia de Puigcerdà. Comencem pel fàcil i jo em poso el repte d’anunciar que tinc un deute amb el Bages i Manresa que és anar més de pressa.

Com està l’expedient per l’avaria a l’L9 i 10?

Tenim els informes de TMB i Gisa i a partir d’aquestes es confirma que es problema se situava en la manera de gestionar el software entre el centre de control i els trens. Aquest problema va posar a prova el sistema de seguretat del sistema informàtic que va funcionar i és el que va activar totes les cauteles i va parar els trens a l’entrada de les estacions. Detectada la causa, creiem que tenim resolt aquest problema per sempre i el que farà la resolució de l’expedient és dir-li a la companyia que va originar el problema que ha de posar els mecanismes necessaris perquè quan passi una cosa així s’alterin mesures diferents de gestió del sistema.

El proper dimarts sabrem la data de les eleccions?

Jo crec que no. Si fos aquest dimarts, no veig una data en l’horitzó… el president ens ho dirà el dia que ens ho vulgui dir, ho ha de dir abans de signar la resolució de convocatòria i dissolució. Haurem d’esperar els propers dies. No tinc ni idea de si seran a l’octubre, al novembre o la primera setmana de desembre. Jo no ho sé i crec que no ho sabrà ningú fins el dia que toqui.

Quin panorama hi haurà després de les eleccions?

Jo veig  un panorama previ molt complicat. Potser hi haurà un panorama més fragmentat, però els partits hauran de començar a dir exactament que ofereixen en relació amb els temes socials. Nosaltres continuarem sent els màxims garants de la cohesió social i nacional de Catalunya. Un sol poble i una societat no fracturada. Que CiU deixi l’ambigüitat que practica.

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

“LES OBRES RECUPERADES ESTARAN PER SOBRE DELS 100 MILIONS D’EUROS”

Resum de l’entrevista al programa “El món a RAC 1”

Foment suavitza la retallada en infraestructures a Catalunya; salva l’A-2, A-14, A-22 i A-27. Joaquim Nadal, conseller de Política Territorial i Obres Públiques, ha dit que Blanco “té raó quan diu que en sortim ben parats”.

Satisfacció per part de la Generalitat?

 Sí, ja ho vaig dir ahir i ho torno a dir ara. Satisfacció pel retorn a una certa normalitat. Ahir el que va passar al Congrés dels Diputats és que es van posar les bases per a que la situació d’obres que s’estaven fent o que s’acaben de començar a  Catalunya torni al punt anterior a la gran retallada, que des del nostre punt de vista, és d’on no hauríem d’haver sortit mai.

Catalunya ha sortit tan ben parada de la retallada com va dir ahir el ministre Blanco?

En termes estadístics sí, té raó. És a dir, el pes de la retallada respecte al  conjunt de la retallada és del 15% i no del 18% que és el que correspondria en funció del que representa la Disposició Addicional tercera de l’Estatut. És veritat que si mirem obra per obra queden algunes obres pendents que caldrà treballar per repescar  d’una altra manera. També vull rectificar una informació que heu donat, perquè en la seva compareixença el ministre i en resposta a un interpel·lant, va dir que les obres dels accessos viaris i ferroviaris del port de Barcelona no queden aturades, que aniran en el paquet de finançament públic-privat amb repercussió al 2011 perquè el projecte no està acabat. És a dir, que ell mateix va dir que aquesta és una obra que hauria anat en el paquet d’ara del finançament mixt públic-privat  si el projecte executiu hagués estat acabat. No ho estat del tot i del 2011, i així ho va dir, jo encara compto que també en el paquet del 2011  ho vagi un tram més de l’A-2, el Tordera- Maçanet.

Alguns alcaldes, com el de l’Aldea o Sils, mostraven certa desconfiança. Ho entén?

Jo crec que no és una qüestió de desconfiança, quan es produeixen interrupcions brusques d’obres públiques el que cal és buscar el camí per a la represa. En el cas de l’Aldea, el camí per a la represa és només una trucada del Ministeri. En el cas dels dos trams de l’A-2 a la província de Girona o alguns dels altres que s’havien rescindit, cal una nova licitació. En aquest sentit, l’alcalde de Sils haurà d’esperar, per creure-hi, un anunci del BOE que digui que es torni a licitar, en canvi, en el cas de l’Aldea n’hi ha prou amb una visualització que les màquines tornen a treballar.

Quants diners suposa per a Catalunya?

Entre 110 i 120 milions d’euros.

El ministre Blanco va reconèixer ahir que ho havia parlat amb vostè però que no havia de pactar res amb ningú. Blanco no ha de pactar res amb ningú?

El ministre Blanco sí que ha pactat amb nosaltres algunes coses, com és el traspàs de Rodalies, la gestió d’algunes infraestructures que s’estan fent a Catalunya, la forma de desenvolupar el projecte de la Sagrera. Per tant, Blanco  pacta amb Catalunya moltíssimes coses. Ara, concretament havia de pactar la llista del rescat? Tampoc no calia. El ministre sabia, des d’abans que es produís la gran retallada, quin era el criteri del Govern respecte al que des del nostre punt de vista era un error estratègic. Efectivament, el fet de que encara ara quedi fora de la solució el gran viaducte de Castellbisbal, posa un interrogant a com es continuarà una obra que esta a mig fer, que és molt visible i, a més, és necessària. Ahir i avui no es dia de posar peròs a les coses ni tampoc és un dia d’eufòria. És un dia per ser realistes i pensar que són bones notícies i que tornem a estar on estàvem.

Des de la Generalitat es plantegen assumir algunes de les obres que queden penjades?

Les altres fórmules d’inversió les ha d’abordar el Ministeri. Nosaltres vam aconseguir que els bancs firmessin amb les empreses prop de 3.000 milions d’euros de crèdits a llarg termini per a l’L9 (1.700 MEUR), per al perllongament d’FGC a Sabadell ( 300 MEUR) i per al desdoblament de l’Eix Transversal ( 500-700 MEUR). Nosaltres tenim la nostra pròpia feina. No “m’escaquejo” del que és competència del Ministeri, però abans d’assumir i buscar fórmules de finançament alternatiu, sí que ens toca acordar amb el Ministeri que sigui ell qui les posi en una reprogramació creïble.

Per tant vol dir que es planteja continuar amb el debat obert amb el ministre?

Mentre que es quedin obres parades que són vitals el tema no queda tancat del tot. Insisteixo, crec que és el moment que fins i tot a aquells que han criticat les giragonses del ara sí ara no, com que finalment s’ha concretat com i quan d’aquest ara sí que retallarem menys del que vam dir que retallaríem, avui toca donar un marge de confiança al Govern espanyol.

Les giragonses però no donen una bona imatge…

Sí, però això és una qüestió d’opinió. Cadascú assumeix els seus propis actes. Personalment jo m’estimo  més valorar en positiu un acte concret del ministre ahir, que tots el recorregut d’aquest procés des del dia que es va iniciar la retallada fins ahir

Ens pot explicar algunes de les novetats a Rodalies?

Ho faré a la roda de premsa d’avui, però sí  que vull dir que el proper dia 6 s’acaba el gran tall de tres línies de Rodalies a  Sant Andreu i es podrà continuar fins a Arc de Triomf amb normalitat. Les novetats més importants es  produiran a la línia de Vic, Ripoll i Puigcerdà, en la línia del que demana la gent de les comarques del Ripollès i la Cerdanya de que hi hagi algun tren semidirecte amb reducció del temps de recorregut d’aquesta línia que és de Rodalies tot i que és d’un temps de recorregut de més de 3 hores.

José Montilla ha reclamat al PSOE un compromís per reconèixer la singularitat de Catalunya i ha avisat al PSC que haurà de ser valent per fer que els socialistes espanyols assumixin un projecte federal per l’Estat. Com ho interpreta?

Les paraules són clares. Ell va dir que en l’actual  moment post-sentència del TC tots els partits han d’aclarir quin és el seu projecte. També va dir que cal que CiU fugi de l’ambigüitat i  que acabi dient que vol i si acabés volent segons què, quedarà només el PSC en un espai central de la política, com una força política integradora que garanteix un pont entre Catalunya i Espanya i com una força política que creu en l’Espanya plural i en l’Espanya federal.  El que està dient el president Montilla és que a l’altra costat, els que han dit que creien [en l’Espanya plural] comencin a fer gestos en aquest sentit.

 Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

L’AEROPORT DE GIRONA

Diari de Girona

Estic una mica sorprès d’algunes reaccions d’aquests darrers dies en relació amb l’aeroport, la seva realitat present i futura i la incidència sobre aquestes instal·lacions de l’arribada de Ryanair al Prat. Em causa perplexitat veure com, ara, l’actuació de les institucions és discutida, en un sentit o altre, i sobretot adonar-me que l’antic escepticisme ha esdevingut una actitud bel·ligerant a favor del pes de Ryanair en el nostre aeroport i en l’activitat turística i econòmica de les nostres comarques.

Com pot ser que els mateixos que amb escepticisme es fregaven les mans davant d’un estudi elaborat per la Universitat de Girona on s’explicava que del total de passatgers arribats a Girona només un 25% romanien a les nostres comarques mentre que l’altre 75% tindria Barcelona com a destinació final, trobin ara que l’arribada de Ryanair al Prat és una catàstrofe per a Girona? En aquell moment, el Govern i jo mateix argumentàvem que ni que només fos el 25% era ja molt aprofitable i que entre el 0% o el 25% no hi havia color. Però els pessimistes, els destructors, els disposats a fer estelles de tot no s’estaven de raons. Molts vols i poc calaix, argumentaven des de Girona mateix, des d’alguns organismes professionals i des d’algunes poblacions del nostre mapa turístic més rellevant. Així, doncs, en què quedem? És o no important que hi hagi molts vols i molts passatgers a l’aeroport de Girona Costa Brava? Jo crec que sí, i que és així en qualsevol circumstància.

També és veritat que mai no ens hem cansat de dir que el monocultiu de l’aerolínia irlandesa era un perill i presentava algunes fragilitats, i que era important obrir-se a noves companyies, noves rutes i nous mercats.

Arribats a aquest punt és quan Ryanair decideix que vol ampliar el seu mercat i que pensa volar també des de l’aeroport del Prat. És indubtable que aquest fet tindrà repercussions en els vols de Reus i de Girona, i que la quota de Ryanair en aquests aeroports baixarà.

Podien els governs i Aena impedir que Ryanair finalment anés a operar des del Prat? En termes objectius i de mercat no. Sí, en canvi, que podien deixar clar que per volar des del Prat no hi havia cap mena de condició especial. Que només seria possible volar des de la T2 del Prat si Ryanair s’estava a les mateixes condicions d’Easyjet o de Vueling i Clickair, per posar exemples de companyies de baix cost o de vols punt a punt. És, doncs, en igualtat de condicions i sense cap privilegi que Ryanair arriba al Prat.

També és veritat que abans d’arribar al Prat, Ryanair va fer un intent de plantejar un increment de les aportacions institucionals de Reus i Girona per garantir que l’arribada al Prat es produiria sense cap repercussió en la disminució de vols i passatge dels altres dos aeroports catalans, Lleida apart. Aquí es va deixar clar que quedar-nos com estàvem no podia tenir preu i que si donades les circumstàncies Ryanair havia de repartir vols entre els quatre aeroports ho hauria de fer, atès que ni la situació econòmica ni les circumstàncies actuals de la navegació aèria no feien recomanable continuar incrementant aportacions que, per altra banda, recauen majoritàriament en l’àmbit més institucional que empresarial.

I bé, si resultés que el 75% que ja tenia com a destinació Barcelona deixava molt poc valor afegit, hauria de quedar clar que una disminució de menys del 30% dels vols a Girona o Reus hauria servit només per repartir millor aquests percentatges i acostar a la seva destinació passatgers que deixaven molt poc valor afegit en el territori de l’entorn aeroportuari.

Queda clar ara que la fragilitat del monopoli obliga a buscar nous camins i que fiar-ho tot a un sol client no és ni tan sols recomanable per Aena, que veurà com els seus ingressos per activitats complementàries a Reus i Girona també disminueixen.

Aquests són els fets que avalen una fermesa i claredat per part de les institucions, tant com que Ryanair sempre ha sigut franca i ha mantingut els seus compromisos en els termes de les successives negociacions que hi hem mantingut.

Més enllà d’això, no hi ha cap motiu per expressar ara una preocupació que no es va expressar en el moment de conèixer els estudis que hem esmentat. Si de cas, el que cal és que tots ens posem a treballar per a la diversificació i per la captació de noves rutes i de noves companyies, i que ens cal, sobretot, ser realistes i acabar reconeixent que el fenomen que ha propiciat fins ara Ryanair a Girona i Reus ha estat de conseqüències més que positives per aquests territoris i que en el futur haurem de buscar la manera de compensar el que perdem per una banda guanyant-ho per una altra. Tot menys deixar-se anar pel pendent del negativisme i la crítica destructiva que, mancada de raons abans i ara, només busca enterbolir un model d’èxit que ja ha donat els seus fruits.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2010/08/27/laeroport-girona/428316.html

“ABANS HI HAURÀ UNA ESPANYA FEDERAL QUE UNA CATALUNYA INDEPENDENT”

Entrevista a Cronica.cat

El conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat afirma amb rotunditat en aquesta entrevista que dins del PSC no hi ha ‘corrents interns’ i que el conseller Castells no és més catalanista que ell pel fet que un vagi a les llistes del partit i l’altre, no.

 

 

Com valora la possible pujada d’impostos que proposa José Blanco?

És que no la vull valorar. Tots els anuncis fets en declaracions no formals és molt complicat de valorar-los. Si se’m pregunta si jo estic d’acord que un país modern ha de tenir una fiscalitat adequada als serveis que proporcionen des de l’administració pública? Doncs sí. Espanya i Catalunya tenen una fiscalitat tal que concordi amb el nivell de serveis públics que presta l’administració pública? Doncs potser no.

No seria doncs, com s’afirma, la solució a la retallada de les infraestructures?

Jo crec que relacionar fiscalitat i infraestructures voldria dir apujar impostos per fer més infraestructures. Les infraestructures són un mitjà i no un fi. Està bé que se’n faci, ni més ni menys que les estrictament necessàries i crec que, a més a més, Catalunya pateix un dèficit en infraestructures important. A Catalunya se n’han de fer més de les que s’estan fent.

Vostè parlava de dèficit en infraestructures a Catalunya. Justament per aquest motiu, aquest cap de setmana s’han manifestat els veïns de Montblanc.

Aquesta és una qüestió concreta d’una autovia molt estratègica, que és la de Valls-Montblanc, que el ministeri ha rescindit o ha anunciat que rescindiria. Pel que vaig veure, tampoc va ser una manifestació molt massiva.

Potser sí. Però van dir que serien insistents i es mantindrien ferms en la protesta.

Tampoc voldria sobre-dimensionar la manifestació d’ahir. Tot i que estic d’acord que aquesta és una obra estrictament necessària.

Com creu que acabarà la promesa del Govern Espanyol de pal·liar la retallada en infraestructures?

No ho sé. Ara hi ha oberta una escletxa de possibilitats de recuperar-ne alguna, però hem d’acabar de veure de quina manera es concreta.

S’ha contradit el Govern espanyol en aquest sentit? Primer va assegurar que Catalunya era la comunitat menys perjudicada per les retallades, i fa uns dies va pronunciar-se en sentit contrari.

Però no ho va dir per Catalunya, ho va dir per tot Espanya. No és que Catalunya sigui la menys perjudicada; sinó que, perquè ens toca, és la comunitat en què s’estan fent més obres. Hi ha contradicció en l’acció de govern? En el fons és igual. Primer la gent va dir: “Quin error parar les obres”. I ara que diuen que en pararan menys, què s’ha de fer? Criticar que on van dir A ara diuen B? O ens hem d’agafar a l’oportunitat que ens estan dient que es desdiuen del que van dir?

Prefereix obviar les formes i aprofitar l’oportunitat, llavors?

Agafar el que hi ha i considerar que tothom és amo de les seves paraules però que al final el que compta són les coses que es fan i les que no es fan. I jo vull que se’n facin més de les que es fan.

I no creu que aquesta rectificació pot donar una imatge de govern de Madrid de poca seriositat?

Això és una altra història en el terreny del subjectivisme. Però la gent que criticava el Ministeri i el Govern espanyol perquè havia fet tants retalls, ara els critica per la rectificació. No perquè estigui en contra de la rectificació, sinó pel que representa dir ahir una cosa i avui dir-ne una altra. Doncs, en fi, jo no sóc el govern espanyol i, per tant, no vull jutjar. Simplement dic que corregir és de savis, si és que hi ha hagut una correcció, que encara no ho sabem.

Parlant de l’Estatut, confia en la voluntat de l’executiu de Zapatero per desplegar les competències que van quedar escapçades després de la sentència del Constitucional?

El que ha de fer el govern espanyol amb el govern català és recuperar l’Estatut que la sentència ha mutilat. Aquí el que es tracta és que cada pas que es faci, sigui de forma prou conscient i segura i que sigui un pas segur.

De moment, però, només s’han produït contactes formals amb Zapatero i Chaves que no han servit per concretar res.

La qüestió és avançar amb seguretat. Les converses i les bones paraules s’han de concretar en fets tangibles. Això vol dir acords en la reunió bilateral, lleis, decrets, publicacions al Butlletí Oficial de l’Estat, etcètera. Quan sigui el moment ho jutjarem, però no abans. Està encaminat i està orientat. El president Montilla ha parlat a fons amb el president Zapatero i crec que hi ha un camí orientat perquè això sigui possible. Però, ja ho veurem.

Justament fa uns dies la consellera Tura deia que se sentia decebuda del govern de Zapatero, hi està d’acord?

Jo no opino sobre això. No opino sobre les declaracions dels meus companys de govern, ni sobre altres governs. Jo em dedico a exigir, negociar i reclamar al govern espanyol, però no el jutjo. I espero que no em jutgin ells a mi.

Doncs parlem del PSC. La sentència de l’Estatut ha revifat el debat sobre la necessitat o no que el PSC tingui un grup propi al Congrés espanyol. Què en pensa?

El PSC ha dit fort i alt que no vol i no pot admetre que Catalunya sigui maltractada i que el que volem és exercir el nostre autogovern amb la màxima capacitat. I l’única manera de fer-ho és aconseguint que ens votin desplegaments estatutaris aquells que ho poden convertir en una majoria parlamentària a les Corts generals, que és el PSOE. Dins del PSOE hi ha 25 diputats que són del PSC. Val més que sumin que no pas que se separin. I encara que provinguin de llocs diferents, l’important és que acabin sumant.

Considera que el PSC va fer bé, doncs, de votar a favor de la resolució sobre la sentència del Constitucional que proposava el PSOE?

El PSC ha pactat amb el PSOE, per primera vegada a la història, una resolució a iniciativa del PSC. Aquesta resolució inclou elements de la declaració del president Montilla, elements del preàmbul de l’Estatut i elements de la resolució del debat parlamentari. Els altres partits van optar per presentar directament el preàmbul de l’Estatut. El resultat d’això, que s’ha volgut presentar com “El PSC trenca la unitat”, és que tots els partits catalans trenquen la unitat i impedeixen que cap resolució fos aprovada. El no voler els vots del PSOE, perquè alguns partits els consideraven contaminats d’espanyolisme, va fer que finalment cap de les resolucions que es van presentar sortís aprovada. Hi això ho van aconseguir CiU, ICV i ERC votant amb el PP.

També se n’ha fet la lectura que els diputats del PSC no van seguir les directrius de Montilla al Parlament

És que el president de la Generalitat no va pas dir que s’hagués de fer d’aquesta manera. Insisteixo, algú ha fet l’anàlisi del contingut de la resolució que va fer el PSC amb el PSOE sobre si s’hi incloïa la declaració del Parlament? Aquest és el problema, que el debat polític a Catalunya es fa a base de titulars. I jo per això no vull dir segons quines coses.

En culpa als periodistes?

Jo només dic que la política a Catalunya és fa a partir de la superficialitat dels titulars. I els titulars els fan els polítics, no els mitjans. Però jo no et donaré un titular sobre el grup parlamentari.

Llavors tampoc no farà cap valoració de la renúncia de Castells a presentar-se a les llistes?

No, en absolut. Sobre el conseller Castells he de dir una cosa. Jo em tinc per amic personal del conseller Castells i respecto moltíssim la seva decisió. Crec que ell també és amic meu i que em respecta a mi. Per tant, l’un de l’altre no tenim res a dir. El que a mi em va posar en alerta, no respecte el conseller Castells, va ser quan un periodista que em va fer una entrevista em va dir: “Escolti, el conseller Castells ha dit que no va a les llistes. I vostè ha dit que va a les llistes. És que vostè ja no és del sector catalanista?”

I vostè va respondre que tot el PSC és catalanista.

Exacte. Només faltaria! La frontera per mesurar el catalanisme del PSC no es pot marcar per unes llistes del Parlament de Catalunya, que poc o molt, incorporen 135 persones. Perquè les organitzacions, els partits, les nacions, les institucions es mesuren pels que hi van i pels que no hi van. És la suma de tot. Per tant, no hi ha cap diferència, ni té perquè haver-n’hi, entre el catalanisme del conseller Castells i el meu pel fet que ell no va a les llistes i jo, sí.

Per tant, no creu que hi hagi diferents corrents interns dins del PSC?

Jo crec, sincerament, que no.

Desmenteix, doncs, que, tal com s’ha dit darrerament, hi hagi un sector liderat per Carme Chacón i un altre per Montserrat Tura?

Pel que jo conec el partit, avui no hi ha tendències organitzades dins del PSC. I és molt difícil estructurar-ne una a partir dels posicionaments personals de diferents líders. I ni l’una ni l’altre de les que has dit sembla que estiguin en disposició de moure allò que de veritat és el nucli central del PSC, molt directament vinculada al president Montilla.

Que no hi hagi moviments organitzats no vol dir, però, que dins del partit hi hagi persones que se’n desmarquin ideològicament. Ferran Mascarell, Ernest Maragall en són un exemple. 

Les opinions de les persones són lliures. La capacitat de les persones de convertir les seves opinions personals en opinions compartides per grups de gent fins a formar una tendència són igual de lliures, però han sumar. I el que jo dic és que internament en el PSC el contrast d’idees i opinions no es tradueix en la capacitat de crear tendències internes.

Des del seu punt de vista, què creu que és més factible, una Catalunya independent o una Espanya federal?

Jo crec que a hores d’ara, una Espanya federal.

Estaria, llavors, d’acord, amb les paraules de Montserrat Tura que deia que Espanya serà federal o no serà?

Això és una frase de Torras i Bages adaptada al federalisme. L’original diu “Catalunya serà cristiana o no serà”. Però això forma part del que dèiem, de la síntesi del titular. És evident que el futur d’Espanya està en el reconeixement de la seva pluralitat. I si no és així, cada cop s’estrenyerà més el marge per fer possible la convivència dels pobles d’Espanya.

Què votaria en un referèndum per la independència de Catalunya?

A hores d’ara faria ús del caràcter secret del vot. Això sí, si la convocatòria del referèndum fos reglada em consideraria amb l’obligació moral d’anar a votar.

Per llegir-la directament a la web de crònica.cat cliqueu aquí.