Joaquim Nadal i Farreras

CADAQUÉS DE PICASSO

Presentació del catàleg de l’exposició “Cadaqués de Picasso. Centenari de l’estada de Pablo Picasso a Cadaqués 1910-2010”. Cadaqués, Ajuntament, 2010

Com és sabut la relació de Picasso amb Catalunya fou fructífera i intensa. Barcelona, Gósol, Horta de Sant Joan, Cadaqués… El Museu Picasso de Barcelona és una referència bàsica per a fixar el testimoni i la memòria d’aquesta relació. La pròpia voluntat de l’artista va permetre que aquesta relació fos tangible en aquest museu, que aglutina els màxims esforços per explicar la trajectòria de l’artista i vincular-la al context històric i social que va viure a Catalunya.

És el que ara fem amb Cadaqués. Per veure si som capaços de copsar què és el que l’any 1910  va sacsejar l’esperit de Picasso i en quin context es van desplegar els dies de la seva estada en aquest punt descarnat de la costa catalana, racó recòndit, vila marinera, girada més als vents mariners que omplen les veles que a la torturada carretera per sortir cap a Roses o al Port de la Selva en un intent feixuc per anar a Figueres.

Com era Cadaqués fa cent anys? I què en conserva ara? És evident que la gent és diferent i que les generacions no s’aturen, com és evident també que el món ha fet canvis vertiginosos. Però quina realitat profunda ha romàs i quina part s’ha perdut?

La nostàlgia pura no ens és permesa perquè sabem com eren les condicions de vida, i les dificultats, d’una vila marinera a principis del segle XX, per molt que també en coneixem totes les oportunitats que es podien trobar mar enllà. Però la visió de les imatges, del mar, de la muntanya, del paisatge, de la vegetació elemental, de la societat ens posa davant la pista d’un temps, d’uns costums, d’una vida, d’un llenguatge!

Picasso potser, vital com era, va coincidir amb els amics que trobaven refugi en aquest lloc apartat, amarats de mar, de vent, de sol, de llum. De llevants gloriosos i de ponents apagats. I una arquitectura encimbellada, blanca de calç, de formes amuntegades, esglaonant volums.

Qui sap si el destil·lat més pur del paisatge de Cadaqués el 1910, les muntanyes nues, la costa retallada amable i hostil, alhora, és una visió cúbica, i potser ja cubista, de la seva arquitectura essencial.

Té tot el sentit ara tornar-hi, refer el segle, tornar enrere i pensar el temps curt i el temps llarg per ponderar uns dies de l’estiu de 1910, l’ambient, els amics i els quadres, i mirar-ho amb ulls de 2010.

Civilitzats i cultes tenim potser més oportunitat de construir el futur que esperem i ens cal.

31 Juliol 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a CADAQUÉS DE PICASSO

DE LES VALLS DELS RIUS A TOCAR EL CEL

Pròleg a Cartografia bàsica Alt Pirineu i Aran. Mapes per a ús escolar. Tremp, Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran, 2010)

L’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran  ens presenta una nova proposta de caire pedagògic. Uns mapes per a ús escolar. Aquests mapes, aquesta cartografia bàsica, diríem ara en llenguatge modern, em porten a la llarguíssima tradició geogràfica i cartogràfica de Catalunya. Es tracta de començar pel coneixement, i pel reconeixement del territori. D’on sóc, on visc, són les preguntes més elementals i tenen resposta en la nostra geografia més íntima: el carrer, la casa, l’escola, l’església, la botiga, la plaça, els veïns, la festa, la feina, el camp, el taller, el prat, el riu, el canal, els ramats.

Posar aquesta geografia al mapa és un exercici imprescindible. És canviar l’escala de les nostres coses i anar-les situant en el món. La comarca, el territori, el país, el món. No podem entendre el món si primer no ens entenem nosaltres mateixos. La proximitat ens dóna les coordenades de la nostra identitat, les arrels de la nostra personalitat. Per més lluny que anem sempre torna aquesta geografia dels nostres primers mapes, dels nostres primers anys de vida, de la manera concreta que hem tingut d’obrir-nos camí.

I aquests mapes em porten també a la tradició pedagògica de Catalunya. Un país amb bones escoles i bons mestres té bases sòlides per encarar el seu futur. He trobat en els mapes en blanc la vella tradició dels que en la nostra infància en dèiem “mapes muts” que s’havien d’omplir per fer-los parlar. Vull dir mapes sense llegenda, sense la toponímia incorporada, però amb tots els aspectes que configuren un territori dibuixats amb fidelitat fotogràfica per estimular la nostra memòria i també la nostra imaginació.

Modestament, amb recursos limitats, amb petites coses, amb petits gestos que s’entenen bé, l’Institut va recuperant, a poc a poc, el gust pel coneixement i pel reconeixement.  El gust per aplicar sentiments i emocions al territori que tenim al territori on vivim, el territori que estimem.

30 Juliol 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , , | Comentaris tancats a DE LES VALLS DELS RIUS A TOCAR EL CEL

PROPÒSIT

Pròleg al llibre El futur comença ara. Converses sobre les comarques de Girona. Coautor amb Pia Bosch. Girona, CCG Edicions, 2010.

1. Un diàleg obert i compartit

Aquest llibre tracta de les terres de Girona. De les terres que s’estenen des del Pirineus fins a la Costa Brava i de totes les comarques que, entre la gran serralada mítica i el mar, configuren una part molt important de la Catalunya vella. Terres denses d’història, carregades d’humanitat, plenes de paisatges extraordinaris als nostres ulls. De condicions dures i d’oportunitats clares. Terres treballades i riques, més de la riquesa arrencada per les generacions que per la dotació de la naturalesa. Terres abruptes sovint, esmaltades d’algunes planes fèrtils. Llocs recòndits i grans corredors que han vist el pas de les civilitzacions. Romanitat i ruralitat. Pobles i ciutats. Fàbriques i tallers. Boscos i camps. Platges i ports. Masies i cases.

Però no es tracta d’un llibre d’història, ni tampoc fins a un cert punt no es tracta d’un llibre de política. Tot i que els que hi hem intervingut coincidim en el pensament que tot és política. Neix d’una proposta poc convencional formulada pel mateix editor. Volia que des de l’espai de l’esquerra, lluny de cap idea conjuntural, poguéssim avançar en un diàleg fecund al voltant de dues qüestions clau: on som? i, com estem? L’editor no volia ni tan sols que hi afegíssim una idea de futur, la tercera pregunta inevitable: què hem de fer?, que és la que es podria més directament relacionar amb un contingut programàtic que el llibre no vol tenir. Els temps de canvis accelerats que estem vivint,  però, fan gairebé inevitable que en el diàleg sorgeixi sempre l’element dinàmic, la referència al futur i a les accions a emprendre per conquerir-lo de la millor forma possible.

El llibre, tot i això, vol ser més ideològic que programàtic, més analític que propositiu. Es tractava de fer un diàleg amb alguns dels actors de la política gironina. I ens vam proposar de fer-ho amb un diàleg a dos, cara a cara, un cara a cara amable, conduït per l’editor entre un diputat veterà i historiador, Joaquim Nadal, iuna diputada jove i psicòloga, Pia Bosch.

Però de seguida nosaltres mateixos, i en Quim Curbet també ho va creure, vam pensar que el diàleg a dos potser podia quedar massa rígid o, simplement, massa coincident, potser mancat de diversitat de matisos que se’ns feien imprescindibles per al propòsit que teníem. Vam convenir, doncs, que a partir d’una estructura pautada en blocs temàtics, autèntics capítols de converses, proposaríem que el diàleg fos compartit amb altra gent que esdevingués al nostre costat autèntics coautors de la part corresponent del diàleg en el qual haguessin intervingut.

Primer de tot, el territori, amb les seves dinàmiques demogràfiques i territorials, amb les seves singularitats, els seus valors, les seves potencialitats, les seves oportunitats i també els seus riscos. Aquí ens acompanyen dues persones de gran relleu nacional i internacional. Joan Nogué, geògraf vinculat a la Universitat de Girona i director de l’Observatori del Paisatge. Una mirada atenta a la realitat del món i als valors del paisatge que cal preservar i potenciar. Reconegut àmpliament, Nogué ens havia d’aportar la saviesa del coneixement i la divulgació. Al seu costat, Jordi Sargatal, observador privilegiat de la natura a tot el món. Gran expert i responsable molts anys de la fundació “Territori i Paisatge” tristament refosa i absorbida. Des d’aquí va començar a desplegar unes polítiques lligades a la protecció de l’entorn i a la custòdia del territori. Una actitud orientada a fer polítiques pragmàtiques i tangibles; protegir territori, acordar la protecció, adquirir patrimoni, fer un banc de terres comunitàries per a la salvaguarda de la diversitat i de la riquesa territorial i acordar la protecció amb els pagesos, primers custodis.

Sobre aquest territori s’hi despleguen les persones, les famílies, cada cop més i més diverses, i hi busquen els mitjans per generar llur activitat, per moure l’economia i per guanyar-se la vida. Hem volgut que els temes lligats a l’economia els poguéssim orientar amb persones amb un ancoratge territorial clar i amb un bagatge general indiscutible; amb experiència empresarial i amb experiència alternativa en la gestió pública. Joaquim Coello, ara a l’empresa privada, com gairebé sempre, i durant un temps amb responsabilitats de president de l’Autoritat Portuària de Barcelona, té acreditada una trajectòria que combina els dos camps que ens són imprescindibles. I, ara, suma a la seva activitat privada la presidència del Consell Social de la Universitat de Barcelona que li dóna una dimensió nova de proximitat al coneixement, a les polítiques de recerca i a la relació entre la universitat i el teixit productiu. Actiu des de no fa gaire en les pàgines d’opinió de la premsa hi aporta el compromís crític d’una visió social avançada, sempre lligada al pragmatisme empresarial. I Manel Serra, president de la Caixa de Girona, durant dècades gerent del Consorci de la Costa Brava, acreditat també en la gestió i l’anàlisi des de la discreció i la prudència d’una personalitat compromesa.

La població gironina viu el moment present, la resposta a la pregunta de l’editor, on som?, amb preocupació i tensió; amb dificultats, amb angoixes,amb la percepció d’una pèrdua creixent de confiança i amb la sensació que les seguretats, les certeses, tendeixen a esvair-se. La cohesió social esdevé així una peça clau, la clau de volta, de l’edifici que volem construir, i que es construeix cada dia. Parlar de la societat, dels seus desequilibris, de les desigualtats, de la solidaritat, de la riquesa i de la pobresa, de l’atenció a la diversitat, de la resposta als grans reptes i els grans interrogants ens duia a un terreny que requeria persones amb experiència directa. L’alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda, que venia d’uns anys de l’exercici de l’advocacia, s’ha trobat amb la pedra de toc de la seva vocació política i del seu tremp valent i compromès: Salt i la realitat saltenca, plena de reptes i plena de riscos. En el mateix procés d’elaboració del llibre i de formulació dels diàlegs hem viscut episodis concrets que han posat a prova totes aquestes qüestions. Pineda sabia així que havia d’abocar al diàleg no pas les fórmules dels llibres sinó les proves de la realitat. I ho ha fet aportant el coneixement directe i l’experiència. Com és el cas també de la senadora Pepa Celaya, que ens ha acostat el seu coneixement del territori i l’experiència personal adquirida sobre el terreny en la realitat concreta de Blanes, d’on és regidora i on ha exercit responsabilitats de Govern. En el temps breu,  però molt productiu, en què va ocupar la direcció dels Serveis territorials del Departament d’Acció Social de la Generalitat, va capbussar-se en la complexa realitat social gironina i hi va  deixar la seva empremta de persona sensible, dialogant i eficaç.

Finalment, hem cregut que el món de la Universitat, de la Cultura, del coneixement, de les accions per interpretar de forma adequada la nostra realitat exigia una darrera reflexió. També aquí vam acudir a la Universitat de Girona. La professora Mita Casacuberta, olotina que viu a Barcelona i treballa a Girona, té la dimensió territorial, el coneixement dels textos, de les èpoques, de les idees, dels moviments i de les propostes. Ens ha donat una visió, alhora des de dins i des de fora, com un antídot al risc del provincianisme. És també el cas de la professora M. Josep Balsach que, des del seu observatori privilegiat de la plaça dels Apòstols, mira les realitats del món amb el prisma polièdric de l’art, de la cultura, de la poesia, del llenguatge i l’expressió artística. Des de la sensibilitat, la bellesa o el dolor. Des de la dimensió crítica i, a vegades, dramàtica de drames vius de la humanitat europea, tant lluny de la cultura de la que ens reclamem.

I sobre aquesta realitat, hi ha un marc institucional i administratiu. Una reflexió sobre l’administració del territori. I qui diu administració, la seva organització i la recerca de nivells d’eficiència i de compatibilitat. Hem compartit aquest diàleg amb un professor de dret constitucional, Xavier Arbós, vinculat també a la Universitat de Girona i amb Lluís Sacrest. Arbós, ànima de la reivindicació dels estudis constitucionals des de les universitats petites i sempre disposat a construir un marc de referència jurídico-polític per la realitat que ens envolta, sense perdre de vista l’evolució històrica d’aquest fet. I en el cas de Sacrest, durant un temps fundacional diputat i, ara més recentment, entenimentat i eficaç alcalde d’Olot, que ha sabut interpretar el batec d’una ciutat que ha trobat en l’Administració d’esquerres l’ànima que cap dels alcaldes anteriors no li havien sabut donar

2. El futur comença ara

Abans d’estirar el fil d’aquestes converses sobre el territori, i,  a tall d’introducció, no serà sobrer fer una mena de declaració de principis dels dos autors. Una explicació del nostre pensament i de la nostra actitud en relació a les terres de Girona. Volem explicar com ens les mirem,com les vivim,com en gaudim,com les patim a vegades,com ens les estimem. I a partir d’aquesta actitud d’estimació, d’aquesta vibració emocional, volem afrontar el repte d’intentar dibuixar quin futur volem per aquestes comarques. Un futur que comença ara mateix. Ara que la crisi econòmica ha posat en evidència, ha subratllat, les virtuts i els defectes, les febleses i les fortaleses, els actius i les mancances. És com si ateses les circumstàncies ens haguéssim de plantejar un quadre de doble entrada una mica a l’estil del magnífic assaig de Narcís-Jordi Aragó “Teoria i pràctica de Girona”.

Ja fa temps que l’economista gironí Josep Oliver Alonso advertia d’alguns dels riscos que ara s’han manifestat cruament. Ho feia en plena eufòria expansiva i alertava de la necessitat de pensar algunes millores i reformes estructurals en l’economia i en el territori de Girona que havien de contribuir a limitar els efectes d’una davallada en alguns dels sectors que tradicionalment havien tirat del carro de la societat de les terres de Girona. També l’estudi encarregat uns anys enrere per la Cambra de comerç de Girona per pensar estratègies col·lectives pel futur, el “Girona 2010”, ens feia una bona descripció dels riscos possibles i les oportunitats.

Les nostres reflexions volen ser una contribució a aquest debat necessari. Una aportació constructiva i optimista, que creu amb fermesa que en aquest territori hi ha tots els ingredients que es poden necessitar per regenerar-ne la seva capacitat de crear riquesa i benestar,tant com cohesió social.

Oliver ens advertia d’una excessiva dependència de la construcció, de la feblesa de les infraestructures i dels serveis, de la dispersió i fragmentació del sector turístic, d’un pes excessiu del terciari, de la manca d’un teixit industrial dimensionat i adequat, de la fragilitat del paisatge, dels riscos sobre el patrimoni natural i cultural, de les mancances en matèria de formació i de recerca. Tots aquests advertiments es feien en un context de molt alta ocupació,de taxes d’activitat molt altes, de nivells de renda familiar disponible que havien fet avenços espectaculars i que ens havien situat al capdavant de tot i uns quants punts per damunt de la mitjana de la Unió Europea. El punt on s’han trobat les febleses i les fortaleses és molt clarament el mercat de treball. Aquestes terres han estat més sensibles a les oscil·lacions de la crisi, s’ha destruït més treball i més de pressa, en un context on hem mantingut també unes taxes d’inflació sempre per damunt de la baixada general. Som una societat rica i cara, que s’ha trobat més pobra i amb rigideses noves.

Davant d’aquesta situació hi ha només dues actituds possibles. La passivitat conformista d’una banda. La posició dels que voldrien preservar la integritat del model en el seu estat actual; és una actitud que ens convida a  deixar passar, a no fer gaire res,a regular més que estimular i incentivar. No toquem res,  ja estem bé, conformem-nos amb un lent declivi, suau i agradable.

Hi ha una actitud contrària a la passivitat. La que busca un nou horitzó pel futur; la que creu, com nosaltres, que el futur comença ara, que si ens estem parats en realitat retrocedim, que si esperem que ens ho facin els altres no passarà mai, que tancats a casa no ens portaran mai res. És una actitud constructiva, bel·ligerant, activa i activadora, que busca complicitats, que obre nous camins, que explora noves possibilitats. És un camí que intenta lligar tots els valors que hem rebut, tots els actius que s’han generat al llarg de tota la nostra història i que estan aquí davant nostre a la nostra disposició com la millor herència que hem rebut. Una herència que hem de tractar de multiplicar, de conservar, de posar a disposició de tots, a disposició de la igualtat i de la cohesió. I també a disposició de les generacions futures.

Diem sovint que a Girona tenim de tot: mar i muntanya, ruralitat i dimensió urbana, societat tradicional i modernitat avantguardista. Diem, també, sovint, que anem sempre un xic més avançats, que moltes noves tendències comencen abans aquí que en el nostre entorn més immediat. Diem a vegades que les comarques gironines tenen una dimensió i unes característiques que les converteixen en un bon laboratori per explorar nous camins, noves fórmules. Totes aquestes possibilitats, però, cal activar-les, cal estimular-les.

Depèn sobretot de nosaltres, del que decidim, de l’esperança i la il·lusió amb què ens vulguem mirar el futur. Tenim a casa nostra possibilitats per anar endavant en qualsevol sentit. El diàleg amb els diferents interlocutors que han acceptat acompanyar-nos en aquest exercici d’intel·ligència col·lectiva és coincident en tots aquests punts.

Nosaltres proposem aprofitar tots els talents i totes les possibilitats que no sempre estan actives i, que, segurament,  no sempre es senten convidades a treballar pel comú. Per fer-ho cal partir d’un bon diagnòstic, d’una bona descripció de la realitat. I aquest diagnòstic no podem fer-lo sols, cal construir-lo col·lectivament.  Aquest llibre vol ser una aportació en aquest sentit.

De la reflexió compartida se’n desprenen força conclusions. Una d’aquestes, i no és menor,  és que ens calen bons lideratges que contribueixin a construir noves i millors formes d’articular els potencials de les nostres terres, per poder guanyar el futur que comença, segur, ara.

2.1. El territori

És el nostre principal actiu. Un territori,un paisatge,una cultura. Una riquesa diversa i plural.

El Pirineu com a primer referent mític en la nostra cultura literària i nacional. El diàleg Maragallià entre la ciutat i la muntanya. La muntanya accessible esdevé un paisatge en risc de desvirtuació, de pèrdua d’identitat, d’ocupació excessiva, d’abandonament de les activitats tradicionals, de substitució del treball pel negoci més fàcil.

Però aquest és ja ara un risc conjurat. Sabem prou bé les oportunitats que es dibuixen en tota la muntanya catalana. Un punt d’equilibri entre el manteniment de les activitats agrícoles i ramaderes, la transformació artesanal d’aquests productes, l’especialització de les estacions de muntanya en activitats de neu o de senderisme i excursionisme segons les estacions. La contenció del creixement residencial extensiu i la potenciació de l’oferta de llits calents, d’activitats d’hostaleria i restauració. La generació de serveis transfronterers, com l’hospital o l’escorxador.

La mitja muntanya, les valls i les planes interiors. El litoral i el seu rerepaís. Un conjunt de comarques en risc de consum excessiu de sòl, de creixement desordenat, de manca d’endreça, de pressió excessiva de les infraestructures. També aquí es dibuixa un cercle virtuós de protecció activa,de preservació i custòdia. La rèplica als riscos ja és a punt. Al llarg de tot el litoral amb la garantia de la plena protecció de tots els sòls no urbanitzables i en el rerepaís amb les previsions ajustades del Pla Territorial Parcial de les comarques de Girona de creixements ponderats i proporcionats. Amb un sistema de ciutats equilibrat i ric, que esmalta el territori d’una geografia urbana densa d’història i de valors, capaç de treure el millor de cada cas. Els corredors de comunicació ben definits en tot aquest sistema de ciutats i una anella de protecció que garanteix la permanent i interacció entre els assentaments i els espais oberts. El Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter, el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, el Parc Natural del cap de Creus, l’espai protegit de la serra de l’Albera, el massís Salines-Bassegoda, el Parc Natural de la zona volcànica i l’espai protegit de l’Alta Garrotxa, el sistema Montseny-Guilleries, el massís de Cadiretes i el sistema de les Gavarres i el seu perllongament fins a Cap Roig i les Illes Formigues.

I un paisatge litoral, des del mar i des de terra que conserva la major part dels ingredients que li han atorgat els valors turístics que han desvetllat l’economia del nostre territori. Un paisatge agrari i forestal i uns municipis de tradició rural que mantenen els valors de la seva configuració medieval i s’adapten a les noves oportunitats amb plena consciència del que es juguen en el manteniment d’aquests valors.

2. 2. L’economia

Davant d’un sector primari en regressió, sorgeixen nous conreus més especialitzats. Es recupera la vinya i l’olivera. Es trenca ja la sensació d’un paisatge en un procés accelerat de creixement del bosc. Les vinyes s’enfilen de nou a les velles feixes,els cellers s’especialitzen, els nous trulls treuen olis més depurats i de qualitat. Les planes fèrtils comparteixen activitats ramaderes especialitzades i nous conreus agrícoles de fruiters que són objecte d’una selecció ben plantejada i d’una comercialització competitiva.

La nova agricultura recolza la nova gastronomia. El cim d’un edifici històric forjat en una experiència rica de generacions, d’establiments populars, de cuina elemental i tradicional que ha transmès el coneixement d’una generació a l’altra.

Les deficiències en el servei en la restauració i l’hostaleria reclamen encara més reconeixement i més capacitat del sistema educatiu de formació professional i més específicament de l’escola d’hostaleria de Girona. El sistema educatiu lliga la vella tradició i les noves necessitats, els vells coneixements domèstics i les noves oportunitats d’ocupació, fins i tot de reciclatge de d’altres. L’excel·lència dels cims, grans restauradors de fama mundial o establiments hotelers de referència al litoral i a l’interior haurien d’esdevenir la part més visible de tots un sistema articulat de serveis d’excel·lència orientats a redreçar els riscos de la massificació i l’estacionalitat. Aquí hi poden tenir cabuda també els excedents que la construcció en crisi no està en disposició de reabsorbir per molt que es recuperi mínimament aquesta activitat.

Fer créixer el valor del nostre sector turístic, passa també per potenciar decididament el turisme cultural. Aquesta és una altre de les sinergies que cal estimular en els propers anys. Tenim les condicions òptimes per fer-ho i hem de trobar el nostres camí, mirant de prop, sense copiar, models d’èxit propers com la Toscana.

El sector dels serveis, tot el terciari, comercial o no, de la demarcació està cridat a ser una de les bases de la creixent especialització i millora del sector turístic i gastronòmic, i de la distribució i la logística corresponent.

Mancats de la vella indústria tradicional, totalment en crisi, ara és l’hora de potenciar aquells sectors que per la seva relació amb el territori estan en disposició de créixer i articular-se en una xarxa que els doni dimensió i gruix. És el cas de totes les indústries del sector agroalimentari, carni o no, que ja no ho fien tot només en el consum interior i que han explorat activament mercats exteriors. Ho fan i ho han de fer jugant fort per la innovació, comptant també amb el CENTA. Un bon exemple de les possibilitats d’aquesta relació és el nou sistema (i la nova màquina ja en cadena de producció) d’assecatge ràpid d’embotit llescat

Però hi ha un teixit excel·lent d’indústria auxiliar de l’automoció, o d’indústries químiques o mecàniques que apunten a l’excel·lència de la relació entre recerca, producció, competitivitat i internacionalització. Aquí és on un engranatge més fluid entre la Universitat i l’empresa hauria de conduir a l’impuls de noves indústries d’aquestes característiques en disposició d’obrir nous mercats i de crear nous filons d’ocupació durable i de qualitat.

Amb tot, no hauríem d’oblidar la importància de l’economia social, de la que tenim molts exemples d’èxit, reconegut a vegades més a fora que aquí, com “La Fageda”. I hem de pensar també en totes les noves oportunitats que els sectors emergents estan generant: els serveis personals, l’especialització ambiental i les energies renovables, entre altres.

D’altra banda la nova economia del coneixement, que comença a ser més visible des que s’ha començat a concentrar al voltant del Parc científic de la UdG és un sector on les nostres comarques han de voler tenir moltes possibilitats de futur. Cal , però, conrear-les, atraure aquest tipus d’empreses i d’emprenedors. Comencem a tenir bons exemples que dibuixen un camí prometedor, en sectors de tecnologia de la informació i la comunicació, com Igm, o en el sector de la biotecnologia, com per exemple AB-Biotics, que està innovant també en formes de finançament, i han començat ja el procés per sortir al Mercat alternatiu borsari. Sense oblidar les oportunitats que ofereix la recerca al voltant de l’aigua, que l’ICRA multiplicarà.

Hem d’atraure i retenir talent, i tenim per oferir un nivell únic de qualitat de vida i una proximitat creixent (en temps) amb Barcelona i la seva àrea. Girona, turisme i innovació? Girona, “the top of Barcelona”?, com diuen alguns amb la boca petita.

En tot cas, la innovació no només l’hem de promoure en els nous sectors, sinó també, i potser, sobretot, a partir de la millor combinació i articulació dels ja existents i de la capacitat de mirar amb ulls nous i de gestionar de noves formes el que ja hem estem fent, i de forma especial, allò en el que destaquem i pel que hem rebut majors reconeixements.

2. 3.La societat

En els darrers anys la nostra població ha crescut. Som molts més, però el gran canvi ha estat,  sobretot, el creixement de la nostra diversitat. Mai com ara s’havia posat a prova la nostra capacitat d’acollida de tanta i tanta gent vinguda d’arreu. Han arribat atrets per la nostra terra i per l’oferta de treball que hi ha proiferat, especialment en la darrera dècada. Però hi ha altres diversitats creixents: de models de vida de la població, de composició i estils de vida de les famílies, i, de fons, el canvi del rol social de les dones,…

La globalització s’expressa localment a casa nostra de forma brutal  i ens ha obligat i ens obliga a adaptar-nos i a adaptar a marxes forçades els nostres serveis públics. No és fàcil. I el  menys senzill és adaptar-nos a pensar que aquests canvis han vingut per quedar-se, que no hi ha volta enrere. Però aquesta és la  primera condició per poder veure , a més dels riscos, les oportunitats que la nova situació ens ofereix.

I segur que aprofitar les oportunitats requereix mantenir la cohesió social, . Encara que sigui només per protegir l’interès privat, ens cal més que mai protegir el patrimoni col·lectiu amb conductes cooperatives. Garantir el compliment dels deures, i protegir l’exercici dels drets de tota la població cal avui més que mai.   Garantir el funcionament de l’ascensor social és vital per la cohesió d’avui i, sobretot, de la del futur. Les decisions que prenem avui determinen el nostre demà. I aquest ascensor social passa per invertir en els infants i joves, i en la seva educació, com una prioritat indefugible.

Què hauria passat a les nostre escoles i instituts sense les desenes d’aules d’acollida que en els darrers set anys els han ajudat a pair l’onada migratòria ? Es ben clar que les dificultats haurien estat molt més grans pels infants i joves nouvinguts, però també, i sobretot, pels fills de les famílies catalanes i per tot el professorat.

Protegir la qualitat de l’espai públic i dels entorns de vida de la nostra població, especialment en els entorns més fràgils, és un altre dels grans objectius dels propers anys per mantenir la cohesió social. Per metabolitzar els canvis i aconseguir que el “melting pot” en què s’han convertit les nostres comarques sigui en el futur una font de creativitat i innovació social i econòmica, com ho ha estat i ho és en altres indrets del món calen polítiques valentes. Per això la Llei de barris que ha beneficiat moltes de les nostres poblacions, ha estat una de les polítiques que han generat una major aprovació i un major consens en els darrers anys, també a terres gironines.

“Pensar en les properes generacions  i no en les properes eleccions” es el que hem de demanar als nostre líders politics. Però també els hi hem de demanar que estimulin la responsabilitat col·lectiva, la responsabilitat de la resta d’agents socials, defugint qualsevol temptació de paternalisme i dirigisme, que avui tenen menys sentit que mai.

Estimular la confiança en les nostres possibilitats i l’esperança en el futur, requereix invertir en les noves generacions i fer-ho especialment on vivia i segueix vivint el sector de la nostra població en situació de major vulnerabilitat, que és qui més sent amenaçada la seva qualitat de vida en el context de la crisi. L’ambició pel futur es juga aquí i no podem esser gasius. Del que passi a Salt, als barris de Sta Eugènia, de la Marca de l’Ham, o a Roses, L’Escala, Blanes, Palamós, St. Feliu de Guíxols, Ripoll, St. Joan de les Abadesses, Campdevànol, Ribes, Olot….. en depèn la qualitat de vida dels gironins i gironines del futur, també dels que viuen als barris residencials o benestants. No ho hauríem d’oblidar.

2. 4. La cultura, l’educació, la Universitat

El fet cultural pot ser residual, un mer pòsit al fons de les essències d’aquest territori. Però pot ser també un ingredient de la seva revitalització. Una peça central de l’engranatge. Pot ser un factor d’autocomplaença passiva, de mera satisfacció provinciana. Però pot ser també un revulsiu, un factor de canvi. Un element de la construcció del futur. De forma imperceptible el discurs compartimentat volgudament, s’integra sol. Les peces encaixen, l’edifici es tanca i arrodoneix en totes les seves formes. Una lectura culta i una proposta culta d’aquest territori lliga totes les peces. El patrimoni natural, el territori en el seu estat més pur, el paisatge espai físic i construcció alhora de tot el nostre imaginari col·lectiu. Hi ha una cultura i una literatura del paisatge. Del Pirineu, dels santuaris, de la Costa Brava, dels monestirs. Del Canigó a l’Empordà, del Collsacabra a Pinya de Rosa, de Tossa de Mar a Cadaqués, de Roses a Ullastret, d’Empúries a Girona. De Joaquim Ruyra a Roberto Bolaño, d’Agustí Calvet (Gaziel) a Josep Pla, de Víctor Català a Núria Esponellà, de Joan Badia a Narcís Comadira, per posar només alguns exemples d’aquelles rutes, dels itineraris sentimentals i cultes que ens poden reconciliar amb una terra carregada d’història i de literatura. També d’art,de l’escola de paisatge d’Olot als surrealistes, de Vayreda a Dalí. Cultura i gastronomia, dels llibres de receptes a Ferran Adrià. La tradició eclesiàstica de Francesc Eiximenis a Modest Prats, la recerca i l’assaig de Carles Rahola a Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés, dels grans científics de Narcís Monturiol a Narcís Xifra, o, avui, per exemple, Ramon Carbó. Som conscients que com més noms posem més injustícies cometem. Cada ciutat i cada poble té el seu propi imaginari, la seva tradició, el seu coixí de cultura.

Però, volem insistir-hi: El paper de la Fundació Gala-Dalí o del Museu del Joguet a Figueres. Del Museu del Cinema o el Museu d’Història dels jueus a Girona; de la Càtedra Ferrater Mora, de l’observatori del paisatge a Olot, per esmentar només algunes de les peces més singulars d’un entramat riquíssim i d’alta potencialitat…

Tota la força d’aquests noms i de molts altres no serviria de res si ara no fóssim capaços d’articular amb ells un nou discurs. Una nova proposta. Un pas endavant. La cultura al servei primer de la creació i després al servei de la producció, producció cultural, és clar. Però sobre la base que hi ha també una economia de la cultura. Una evidència que troba encara molta incomprensió i moltes reticències. Però una evidència que cal explorar, explotar i reestructurar. L’exemple de Temporada Alta hauria de servir des del far del teatre per incitar tots els promotors i programadors de festivals musicals a trobar un factor comú, un discurs articulat, una proposta entenedora, una optimització dels recursos. Una via per fer d’aquesta oferta un camí de rendibilització de tots els actius dels que hem parlat. I aquesta rendibilització passa també per mirar amb una nova mirada les immenses possibilitats encara per explorar que ens ofereix el turisme cultural.

Aquest és un sector que reclama una urgent reconversió i que hauria de permetre una nova efervescència creativa que ara sovint ens manca. La revolució cultural és indispensable per tenir un marc, per saber de quines deus beuen,de quines fonts pouen els nous lideratges que ha de fer possible la proximitat de la recerca i l’educació especialitzada.

És en aquest camp on queda clar que la mera superposició d’ofertes no és suficient i que una adequada planificació és indispensable per saber els camins que hem de seguir a partir d’ara. En quins sectors, i amb quins instruments, volem ser un referent. Al servei de quin projecte posem l’edifici complex i imprescindible de l’educació?. També aquí tot lliga perquè ja ha quedat dit que una oferta formativa és clau en tots els sectors que ara degudament renovats poden acollir els excedents de mà d’obra de sectors en crisi, tant com que els camins de les noves indústries i de les noves activitats del sector primari ens reclamen una oferta educativa i de recerca especialitzada en aquests camps.

2. 5.Les institucions i els lideratges

Sovint les empreses, els seus directius, les individualitats passen espontàniament a davant i ens marquen des de la discreció el camí a seguir. Deixen petjada, marquen la ruta, i es concentren en el seu terreny des del convenciment que necessiten totes les energies per a ells mateixos. No és cap retret. És el reconeixement que sovint les institucions, els governs, van a remolc, pugen a un tren en marxa amb dificultat. Els costa trobar el seu propi paper, el seu lideratge, la seva iniciativa, el seu full de ruta. Però si es tracta d’articular un discurs compartit, de construir una proposta conjunta,si es tracta de sortir de la mediocritat i del marasme, si es tracta de vèncer els riscos, si es tracta de tornar a l’excel·lència, si es tracta de ser capdavanters, ara cal un lideratge fort de les institucions, dels governs, dels empresaris, dels treballadors. Deixant de banda tots els instints conservadors i corporatius. Buscant precisament la coincidència transformadora de les energies de la innovació en tots els terrenys. Si reclamem innovació en tots els camps hauríem de ser valents i recolzar també la innovació en les formes de governar les noves complexitats. Segurament la forma més intel·ligent de protegir l’interès privat i la llibertat personal, és promoure les conductes cooperatives i les polítiques públiques que promouen la cohesió. I segurament podem innovar, també, en aquestes polítiques i trobar noves i millors fórmules per donar a tothom les màximes oportunitats de futur.

Ens cal realisme i esperança en la visió de la realitat  de les institucions, i també valentia en la presa de decisions.  Aquestes són condicions necessàries per posar les condicions perquè tothom pugui tenir les màximes oportunitats per realitzar el seu projecte vital i contribuir al projecte col·lectiu. No només no són objectius incompatibles, sinó que es tracta de les dues cares de la mateixa moneda.

Els nous temps requereixen noves formes de liderar, i la incorporació de nous talents. Cal incorporar les noves generacions i cal incorporar decididament als llocs de presa de decisions les dones. En una demarcació on la taxa d’ocupació femenina està per sobre de la mitjana europea des de fa anys, la poca presència de les dones als llocs directius és una pèrdua de talent poc intel·ligent. El món privat, de nou, avança més en aquest sentit que el món públic.

Seguint aquestes converses comprovareu que, de forma inevitable, ens hem escapat de les directrius d’en Quim Curbet i sense cap deriva doctrinària hem anat a parar sovint a la darrera pregunta, la més arriscada, la més aleatòria, la menys concreta: què hem de fer?

Queda clar amb aquest llibre que hi ha, com a mínim, dues coses que no podem deixar de fer. Hem de parlar, i ho hem fet. I no ens podem estar quiets, i ens proposem de moure’ns sense esperar que les casualitats o les circumstàncies ens ho arreglin tot. El risc de la inactivitat és espatllar-ho tot. Com sempre, però potser avui més que mai, hi ha nous reptes que ens interpel·len, i ens exigeixen estar a l’alçada dels temps. I ens estimem massa aquesta terra, aquestes terres, i la seva gent per no voler proposar una reflexió oberta i una acció compartida.

Si hi ha un camí, si hi ha idees, si es pot fer un discurs, si es pot bastir un projecte, si es dibuixa un horitzó nou, ara és el moment més apropiat per no deixar passar l’oportunitat. Ara és el moment de saber construir tota l’ambició necessària per engrescar col·lectivament tots els habitants de les terres de Girona en un camí compartit.

Des del catalanisme més profund, del compromís de la més radical catalanitat, oferim un catalanisme social i cultural, pragmàtic, que ens pot dur per la senda del redreç, de la recuperació que animava les idees dels noucentistes, dels reformistes i regeneracionistes de la Mancomunitat, del somni republicà, dels somnis de Jaume Vicens Vives, de les realitats construïdes des de la transició. Tot junt a disposició d’un temps nou i un moviment nou,el futur que ara comença i dibuixa la Catalunya i les Girones del segle XXI.

27 Juliol 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a PROPÒSIT

“DES D’UNA CERTA INDIGNACIÓ PER ALGUNA RETALLADA, VULL DESTACAR QUE SOM ELS QUE MÉS REBEM”

Resum de l’entrevista al programa “A 4 bandes” de Ràdio 4

Mal dia per a infraestructures

No. La notícia tenia una doble cara. Catalunya apareixia com la comunitat autònoma amb retallades importants, però qui més té més, rep. De 182 projectes, se’n rescindeixen 5 i s’endarrereixen una trentena. Mai és bona notícia una retallada, però a Catalunya s’està invertint més que mai. Des d’una certa indignació per alguna de les retallades, vull destacar que som els que més rebem, no perquè ens ho regalin, sinó pel dèficit històric acumulat, això és positiu però hi ha hagut una retallada, en alguns casos inadmissible, sobretot pel que fa 5 obres rescindides, n’hi ha 2 que podran continuar amb finançament mixt públic-privat i  n’hi ha tres que s’aturen i ja en parlarem. Amb les tres, havia insistit per carta, per sms, per telèfon, a Víctor Morlán i al ministre que no es podien  aturar perquè són vitals.

Són l’A27 Valls-Monblanc, que és imprescindible per l’economia de Tarragona. Segon, el pont de Castellbisbal, A2, A7, B30.

Tothom qui ve del Nord des del peatge de la Roca o des de la C17, per la B-30 en direcció Llobregat,  quan arriba a l’alçada del Llobregat o ha d’anar a l’A-7 o entrar a Barcelona. No connecta la B-30 amb l’A-2. Hi ha un pont a mig fer. Avui surten als diaris fotos espectaculars del viaducte mig fet, que és un escàndol que no s’acabi perquè és recordar-nos els ciutadans que tenim cua cada matí per entrar a Barcelona, que no aguantem perquè no ho entenem, recordar-nos que això seguirà.

Finalment Orriols-Medinyà, és afegir greuge al greuge. La suma d’incompetències dels empresaris i els problemes administratius fa que hi hagi tres trams de l’A-2 parats. Tenir tants quilòmetres parats és també escandalós.

Com és que s’ha decidit retallar?

El ministeri ha fet cas d’una exigència nostra que era en algun moment hi havia temptació de rescindir els accessos de l’aeroport del Prat. Amb aquesta s’hi ha repensat, l’endarreriran, però no l’han rescindit. Crec que s’han equivocat en la tria del que han tallat.

La Generalitat demanarà solucions urgents

Hi ha un únic camí, que el mateix ministre va assenyalar. A part de les dues autovies de Lleida és imprescindible que aquestes obres es recuperin per finançament mixt públic privat i es recuperin les obres com més aviat millor.

Indignació a Tarragona. Des de Girona, el diputat Jordi Xuclà deia que la decisió de Foment no sabia si era des de la ignorància, o la mala fe. Què pensa?

Comparteixo la indignació de tothom. He llegit opinions d’alcaldes, empresaris amb indignació no continguda i ràbia. No puc compartir l’argument de Jordi Xuclà, que es creu el rei de mambo, que s’ha volgut atribuir la paraula del ministre per la represa de les obres de l’N-II a Girona, que ara es troba mancat d’arguments. Qui juga amb arguments demagògics, es troba amb la horma de su zapato. No és admissible els arguments de Jordi Xuclà. La mala fe, la ignorància la incompetència, són atribuïbles a ell.

Retard de les obres del ferrocarril a l’aeroport del Prat

És una obra recentment adjudicada, que ha de trigar uns mesos, no hem de patir més del compte; és una obra es rescatada d’un risc major. Podem dir que el Ministeri de Foment ha atès a Catalunya els arguments que no es podria retallar el Pla de rodalies. Foment no pot aplicar dos criteris que ha avançat: 1) tancarem les línies ferroviàries deficitàries. Si volen tancar una línia, com Lleida Manresa , que ens la donin. Que l’afegeixin als traspassos a Catalunya i ens en farem càrrec. Tampoc és admissible el que diu Blanco: que no faran autovies allà on hi ha una autopista de peatge. Si algú pensa en l’A-2 a Girona s’equivoca. S’està construint el tercer carril perquè l’autopista és una carretera saturada. No absorbirà tot l’escreix de trànsit que ara s’aturava al corredor de l’A-7.

Solució de peatge a l’ombra

És el que nosaltres diem. Model de finançament mixt-públic privat. Això farà el ministeri per LIeida i que hauria de fer amb les tres obres que rescindeix,, que situa al llimb. És l pitjor lloc possible perquè no saps mai que passa.

Hi ha prevista reunió amb el Ministeri?

No de forma immediata. Igual que abans de la retallada hem tingut contactes i ens havien avançat els criteris generals, respecte el que havíem parlat sortim més ben parats, però no és cap consol. Per espantar-nos, ens havien anunciat més retallades per veure si així ens quedàvem contents. Però no ens quedem contents perquè els criteris de racionalitat no són els que havíem demanat.

Hi ha línies ferroviàries afectades?

Cap a Catalunya. Si algú te la temptació, abans d’afectar-les, que ens les traspassin.

Esfondrament del barri de Carmel. Ara s’inaugura els metro.

D’aquí uns dies s’haurà acabat una obra que va començar malament. Amb un episodi dolorós, que un cop superat demostrarem que el prestigi de l’obra pública està garantit. Aquesta obra que no era fàcil, en sòls torturats, haurà arribat a bon fi i haurà portat el metro  barris de Barcelona que va arribar a viure al Carmel pensat que algun dia serien plenament barcelonins. Ja hi ha arribat. La connexió entre la línia 3 i 5 serà un argument per assegurar la dignitat dels veïns queda garantida. Els veïns afectats i l’Administració i jo, ens traurem una espina.

Com va la reforma del barri?

Bé. Les reformés més urbanes les promou l’Ajuntament, però a mi m’importa expressar l’agraïment de la Generalitat i de l’Ajuntament a tots els veïns del Carmel, que amb tanta paciència i ganes han superat l’esfondrament i han mantingut viva l’esperança amb l’arribada del metro. No hi hagut cap rebot ciutadà, més enllà de indignació. Amb la cara diàfana, amb mirada transparent, la gent et segueix dient gràcies per portar-nos el metro.

El tripartit està acabat

El que va apassar el dia del debat monogràfic és que els diferents partits polítics van posar les cartes sobre al taula. La legislatura no està acabada fins que el president Montilla ho a anuncia. Quan convoqui eleccions i dissolgui el Parlament. És veritat que estem en moment final perquè cadascú recuperi la seva independència i es desvinculi del pacte del Govern pensant en el futur. El pacte de Govern està vigent fins el final. Hi ha qui diu: jo sóc independentista i el meu camí compartit amb el PSC a l’independentisme acaba. La gent ho agrairà, saber l’horitzó de cadascú. Per això ha provocat curiositat l’ambigüitat de CiU, que no diu cap a on va. Volent ser un partit de centre, al  ciutadà l’ interessa, més que l’autogovern que al garantia del model d’autogovern és de transparència total i que ens podem autogovernar amb llibertat.

ERC ja es va posicionar quan va començar a recollir firmes pel referèndum per la independència, que potser no prosperarà perquè el Consell de Garanties va dir que no prosperarà. L’accent en el vessant sobirantista està sobre dimensionat pel que fa els altaveus que té. Dels del PSC diem que som federalistes, l’exercirem, recuperarem l’Estatut. N’hi ha pocs a Espanya però ja els convencerem. A la vista de l‘experiència i de com altres vegades han anat les coses, no ensopegarem altra vegada en pedres en què hem ensopegat.

La unitat s’ha trencat?

La unitat no existia. Era fràgil, servia per superar el debat al Parlament, a les Corts, quan el PSC pacta amb el PSOE una resolució molt agressiva, amb molt de contingut que inclou de forma implícita el preàmbul de l’Estatut, la millor opció pels partits era que votessin aquesta. Haurien aconseguit una àmplia majoria parlamentaria. Cadascú va votar la seva. EL PSC va dir veniu a la nostra, i farem 180 o 190 vots. I deixarem els 170 del PP a la cuneta. Van preferir votar amb el PP. Voten junts contra la resolució del PSC i el PSOE, a iniciativa del PSC. El pacte va ser rebutjat per una aliança PP, CiU i ERC;

Per què no defensar la resolució del Parlament?

Quin sentit tenia agrupar-se i testimonialment expressar la mateixa unitat sabent que anàvem a perdre? Al política has d’anar a guanyar i avançar políticament. No es va tenir la visió de la jugada, que era deixar el PP sol.

Hi ha sentència pel recurs del PP amb ànim de fer mal a Catalunya. No és per defensar les llibertat d’alguna gent. Alguna mala intenció portava si ha recorregut aquí el que no ha recorregut a Andalusia, etc. El PP acaba fent mal a Catalunya i Espanya i ens situa en la crisi econòmica pitjor de que estaríem i ens poguéssim concentrar en lluitar contra la crisi econòmica.

Grup propi del PSC

No afegiré llenya al foc a una polèmica que no porta enlloc. L’accent catalanista del PSC no té tendències. L’actitud del president és la més catalanista que mai hagi tingut el partit. Si tots fem pinya al voltant del president les coses poden anar millor. La veu pròpia es pot treballar de moltes maneres.

Quin gest polític cal?

No ho sé. No era a la conversa. Esperarem a veure si el gest polític es produeix. Amb el ministre Blanco, el dia de la posada en marxa de la tuneladora de l’AVE, va dir que garantia una solució pel desdoblament de l’A2 a Girona; ahir va escurçar el crèdit que té amb Catalunya , però encara crec en al seva paraula i espero que recuperi el crèdit.
Els gestos polítics, si no es fan, la pèrdua de crèdit és immensa. Estic convençut que hi seran.

Balança 10anys de Zapatero al capdavant del PSOE

PSOE ha fet bé la transició de Felipe González. Prevalen els elements positius. M’agradaria que majoria claredat servís per avançar polítiques consistents per lluitar contra la crisi. 

Les infraestructures que se segueixen, la Sagrera i TGV, com evolucionen?

Van bé. El ministeri està compromès que a finals d’any surtin mercaderies amb ample europeu amb tren del port de Barcelona i manté la data perquè el 2012 el TAV de Barcelona fins França passant per Girona. Crec que es farà. Tothom sap que a Barcelona i Girona hi ha solucions integrades de caràcter urbà del ferrocarril, també a Figueres. La decisió sobre l’AVE s’ha vinculat al tren convencional. A Girona hi haurà el soterrament del tren convencional perquè sin no faríem ridícul i en el cas de Figures, quan estigui en marxa el TGV, s’ha de produir el desplaçament del tren convencional per alliberar Figueres dels passos a nivell i promoure el creixement de la Figueres del segle XXI

Què fer amb les obres a mig acabar?

En el cas del viaducte, l’impacte és visual, els menys territorial de tots. Terres remogudes i estructures a mig construir són un paisatge de desolació inadmissible. En cas de perpetuar l’endarreriment de les obres s’hauria de fer alguna operació de restitució ambiental. 

Vacances?

No faig maivacances des que vaig ser elegit alcalde de Girona l’any 79. A l’agost les meves setmanes són de tres dies i faig festa, divendres, cap de setmana, i dilluns.

La web de l’emissora no disposa dels àudios de les entrevistes

23 Juliol 2010 Posted by | Ràdio, Ràdio 4 | , , , , | Comentaris tancats a “DES D’UNA CERTA INDIGNACIÓ PER ALGUNA RETALLADA, VULL DESTACAR QUE SOM ELS QUE MÉS REBEM”

MODEST PRATS I “MESTRES 68”

Diari de Girona

Acaba de sortir el llibre Modest Prats Domingo. Aproximació biogràfica. L’editen l’associació Rosa Sensat i “Mestres 68”, en són autors Salomó Marquès, Francesc Feliu i Josep M. Fonalleras i és el resultat de l’atorgament del Premi Mestres 68 de 2005 a Modest Prats.

Fa molt poques setmanes em va trucar la Montserrat Terradas i em va anunciar que el llibret acabava de sortir, i que en nom seu i d’en Mon Marquès me’n feia arribar un exemplar a casa. No saben pas com ho vaig agrair perquè si no, a vegades, aquesta mena de publicacions acaben passant desapercebudes.

No sé perquè han  passat cinc anys entre l’atorgament del premi i la publicació del llibre. Però puc ben assegurar que m’és ben igual. El que importa és el resultat i si per aquest resultat maduríssim calia esperar cinc anys ha valgut molt i molt la pena. Vull dir que és un llibre en què s’aprofita tot, on no hi sobra res, que fa justícia i aporta un toc d’humanitat planera i llegidora. Es fa llegir perquè està ben construït i ben escrit, però sobretot perquè la dimensió humana i intel·lectual del personatge l’omplen amb la presència corpòria i la potència de veu i de raonament que tots hem conegut i reconegut en Modest Prats. Tots sabem que els sermons de Prats tronaven des de la trona amb un retruny de contundència racional, de construcció rigorosa, de verb precís, de dissecció implacable dels fets i de la realitat. Al fil de la biografia n’hi ha un tast claríssim en el text.

Salomó Marquès explora la biografia més personal de Modest Prats. Nascut a Castelló d’Empúries el 5 de setembre de 1936. Fill de Baldiri Prats, afusellat a Montcada als vint-i-cinc anys, el dia 3 de desembre de 1936, i d’Enriqueta Domingo. La senyora Enriqueta, originària d’Arànser, l’acompanyaria tota la vida des d’una eficaç discreció que desvetllaria l’admiració de Josep Pla i de molta altra gent. En Modest va fer sempre molt cas de la seva mare i n’escoltava les opinions que li donava amb ponderació intel·ligent en alguns temes concrets. L’escola, el seminari, primer com alumne, després com a professor, els estudis a fora, a Roma, París i Barcelona, els companys de la facultat, la influència del Dr. Damià Estela. Les parròquies de Vista Alegre o Medinyà i Vilafreser principalment, amb la culminació gironina del Mercadal. La dimensió pastoral i la dimensió acadèmica amb l’evident supeditació, sempre, d’aquesta segona a la seva línia vital triada i volguda. El compromís espiritual i el compromís cívic amb la llengua i el país. El relat de Marquès desgrana els fets de la biografia amb una eficàcia provada. La riquesa dels moments, dels matisos, de les vivències no permet entrar en el detall, exigeix entrar en el llibre.

Francesc Feliu, que va ser el curador de les Engrunes d’en Modest, en repassa el seu itinerari intel·lectual en relació sobretot amb la llengua. Però és essencial recordar que el salt a aquesta preocupació lliga la seva condició sacerdotal i la seva formació filològica. Primer en l’esperit del concili Vaticà II amb la seva aportació als temes que relacionen la llengua i la litúrgia, i després amb els treballs continuats d’història de la llengua fins a concretar-ne el resultat més brillant en els dos volums de la Història de la llengua catalana que han anat publicant amb en Josep M. Nadal i que han acabat fent escola, auguri de continuïtat dels volums que manquen des de la factoria de la Universitat de Girona, a la qual els dos coautors han dedicat moltes de les seves energies.

Finalment, l’entrevista de Josep M. Fonalleras és una entrevista d’autor, que honora el gènere, i aprofundeix en els replecs de la personalitat d’en Modest. El lector s’entusiasmarà amb els episodis de la relació entre Modest Prats i Josep Pla. L’examen sobre el paper de Joan Corominas i els seus vitals diccionaris i el moment estel·lar de la recitació d’uns versos de la Divina Comèdia del Dant i la picabaralla, tant empordanesa, entre Prats i Pla en la comparació entre el Dant i Verdaguer, el despectiu “Això és un poeta i no en Verdaguer” de Pla i l’admonició severa i monosil·làbica gairebé d’en Modest, que devia recordar com va beure de Verdaguer des de la seva infància.

El moment final de l’entrevista convertit en un compendi de la vida i de la biografia d’en Modest, quan li ensenya el calze que li va regalar la seva mare: “Sobre una base esmaltada de color verd, hi ha claus, els claus del ferrer (l’ofici del pare). La terra, l’origen, la memòria. Al voltant de la copa, tot d’estrelles, una mirada cap al cel”. El pare, la mare, la terra i el cel units en un calze, i una inscripció que és el compendi de moltes coses. “La meva mare ha cisellat, amb els seus sacrificis, aquest calze”.

Per res del món no m’hauria volgut perdre aquest petit gran llibre. Una lliçó moral i política en temps de dubtes i de torbacions.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 247-249)

23 Juliol 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a MODEST PRATS I “MESTRES 68”