Joaquim Nadal i Farreras

MEMÒRIA ATM CAMP DE TARRAGONA

Presentació de la Memòria d’Activitats de l’ATM Camp de Tarragona . Tarragona, ATM, 2010

Després de prop de set anys d’esforços per canviar les pautes de mobilitat i l’actitud de la ciutadania en relació amb el transport públic podem constatar que s’han fet avenços notables.

Aquesta memòria referida a l’ATM del Camp de Tarragona n’és una mostra concloent. N’hi hauria prou concentrant-nos un instant en el nombre de validacions, de viatges en definitiva, de l’any. Però enguany em sembla que té més interès una aproximació de caràcter qualitatiu.

En primer lloc, per deixar constància que s’han deixat preparats els treballs per tal que es produeixi la corresponent modificació d’Estatuts i per aquest camí assolir ja el 2010 l’ampliació territorial de l’àmbit del Consorci.

En segon lloc perquè  totes les energies adreçades a acreditar el valor i la utilitat del transport públic han anat quallant entre la ciutadania. Es tractava de vèncer velles inèrcies, fins i tot resistències, a abandonar vells costums poc sostenibles i orientats preferentment a donar rellevància al vehicle privat. Calia un canvi de mentalitat, i calia crear incentius per a aquest canvi de mentalitat. En definitiva, quan un model o un sistema ha de captar noves adhesions tots es concreta en una qüestió de confiança i seguretat. Atorgar credibilitat al model. Fer que tothom acabi convençut que és més fàcil i més econòmic desplaçar-se en transport públic. Fins i tot arribar al convenciment que la sostenibilitat que més importa és la que es refereix a la superació dels costos de congestió i de col·lapse. Trobar un argument elemental:només per aquest camí ens en sortirem. La fluïdesa, la flexibilitat i l’eficiència d’un sistema de mobilitat i de producció s’acabarà podent mesurar amb la qualitat de l’oferta i de la demanda de serveis de transport públic. Els usuaris ho han anat entenent i el canvi de mode de transport ha passat de ser només una actitud testimonial, o estrictament necessària, a ser una actitud conscient i convençuda.

És aquí on podem incidir en un tercer punt que ha estat la pauta comuna de totes les ATM de Catalunya. Només una millora sensible i real de l’oferta desvetlla i genera una demanda equivalent. Es tracta, doncs, d’una actitud activa, podríem potser dir-ne bel·ligerant, a favor del transport públic i arribar a la conclusió que el camí que hem recorregut ha donat lloc a uns canvis de la psicologia col·lectiva i de les actituds. No cal dir, és clar, que aquest canvi ha tingut una repercussió directa en les xifres de viatges. Avui ja podem quantificar l’impacte del conjunt de les millores introduïdes en aplicació del Pla de transport de viatgers de Catalunya en l’increment corresponent de la demanda.

Per assolir aquests resultats ha calgut que l’ATM del Camp de Tarragona hagi esmerçat esforços en la planificació, la racionalització, l’eficiència, la difusió i divulgació de les seves tasques i dels serveis gestionats. Amb vigilància estricta de la resposta adequada dels operadors que han vist com un seguiment constant els exigia una resposta eficient als requeriments dels usuaris i de les autoritats en aquest cas de la mobilitat.

No podem parlar d’un itinerari d’èxit perquè la distància entre els resultats i els objectius és encara gran, tot i que s’ha escurçat. Però no hi ha marge per a l’autosatisfacció i sí, en canvi, que hi ha una voluntat política clara de continuar pel mateix camí que ja ha donat resultats.

Anuncis

30 Juny 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a MEMÒRIA ATM CAMP DE TARRAGONA

“VOLEM ANAR A UNA CONFRONTACIÓ ELECTORAL EN LA QUAL LA GENT PUBLI TRIAR ENTRE PSC I CiU, NO ENTRE CiU I EL TRIPARTIT”

Intervenció en el sopar amb la Junta del Col·legi de Politòlegs de Catalunya. Barcelona, 30 de juny de 2010

(Intervenció transcrita i publicada a la revista Àmbits de política i societat, núm. 44. Monogràfic Eleccions decisives. Tardor 2010)

 Els tres eixos de la campanya

M’agradaria fer-vos tres reflexions sobre com els socialistes enfoquem la que ha de ser una campanya electoral molt i molt complicada. Molt i molt complicada per Catalunya, molt i molt complicada per als altres partits, però molt especialment complicada per al PSC que aborda les eleccions després d’algunes situacions conflictives que ja coneixeu sobradament.

D’una banda, nosaltres el que fem, i hem de fer en primer lloc, és un balanç de set anys de govern de coalició. Assumim que així ho hem volgut, que la coalició és una cultura que s’aprèn, on uns i altres hem de cedir i on és imprescindible arribar a acords. És evident que és molt més difícil governar en coalició que governar, com jo ho vaig fer durant cinc legislatures seguides a Girona, amb majoria absoluta, o com ho va fer Jordi Pujol durant un grapat de legislatures amb majoria sobrada i sense necessitar a ningú més enllà de la seva pròpia gent.

De l’altra, aquests dies s’està suscitant una discussió sobre si en el Partit dels Socialistes de Catalunya ha de prevaldre la matriu vertical dreta-esquerra, la tradició obrerista-socialdemòcrata, present tant en l’ànima socialista PSC com en l’ànima socialista federal espanyola; o si, pel contrari, també ha de tenir un pes i decantar la balança una versió més transversal en la qual sense renunciar, lògicament, a l’ideari dreta-esquerra, predominaria la identitat catalana i el catalanisme social i polític que el PSC ha defensat des de la seva fundació. Per alguns socialistes seria molt més clar dir que als ciutadans de Catalunya no els demanem el seu vot en tant que partit catalanista d’esquerres, sinó en tant que partit d’esquerres que també és, circumstancialment, catalanista.

Aquest és un debat que aflora pel tercer tema que us vull comentar: la reacció que ha tingut el PSC i el mateix president de la Generalitat de Catalunya com a primer secretari del Partit, però sobretot en la seva condició de president, davant de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. I és que aquells que voldrien que dominés la matriu dreta-esquerra consideren que “s’ha passat de frenada” en la defensa de la integritat de l’autogovern i de la necessitat que el poble de Catalunya sigui respectat en les seves decisions; decisions que, per cert, alguns discutirien pel baix grau de participació en el referèndum i per tot el procediment de l’Estatut, volent deslegitimar un procés que, per un altre costat, nosaltres hem defensat a mesura que ha anat evolucionant.

Candidatura purament socialista

Pel que fa a la primera qüestió, voldríem poder concórrer a les eleccions sense renunciar al bagatge de set anys de govern de coalició, però despresos de la hipoteca dels socis dins d’aquesta coalició. Això és molt fàcil de dir i és molt difícil de fer, però nosaltres volem anar cap a una confrontació electoral en la qual la gent pugui triar purament i cruament entre  PSC i Convergència i no entre Convergència i el Tripartit. Des del PSC voldríem presentar-nos als comicis nets de contaminació, havent-nos tret el pes dels dos socis a l’Executiu. Amb tot, els som fidels i fem fermança del pacte de Govern, que portarem fins a les últimes conseqüències i fins al darrer dia. Som lleials a l’acord de coalició, no neguem res.

Aquest és un dels problemes en el balanç de set anys de govern de coalició d’esquerres al qual hi afegiria una sensació d’un punt de recança que, si ho dic, pot semblar que confesso ja d’entrada que anem a les eleccions amb un peu forçat i no precisament optimista, però no és això. Efectivament, he de dir que ens produiria certa recança pensar que, després de set anys arreglant el país amb totes les contradiccions que es vulguin, ara uns altres, d’acord amb l’alternança natural que nosaltres respectem, es poguessin aprofitar de tota la feina que hem fet. Fixeu-vos, i ho subratllo, que ho dic en condicional.

Així doncs, per una banda, nosaltres fem un balanç positiu de set anys de govern i una valoració ambivalent de la coalició perquè de les pròpies contradiccions internes han sorgit moltes vegades posicions contraposades molt allunyades, estirabots estranys, temes que han petat per un costat o per l’altre… I, per l’altra, insisteixo, voldríem comparèixer completament per separat de manera que la gent ens identifiqués com el que som.

 Polítiques d’esquerres per fer front a la crisi

Segon. La matriu dreta-esquerra, com deia, pròpia de la tradició obrerista fundacional del partit socialista, en relació amb la crisi econòmica posa de manifest la necessitat de llençar un missatge que deixi clar que no poden pagar només les conseqüències de la crisi els més febles.

Si la crisi va ser primer financera mundial, després immobiliària espanyola i, finalment, financera-immobiliària espanyola i catalana a tots els efectes; si els atacs dels mercats ho són en funció del deute sobirà, no només del dèficit públic espanyol sinó del deute de la banca i de tots els emprèstits internacionals formulats en el mercat interbancari de manera que ara posa molta pressió sobre el sistema bancari espanyol; si les administracions han acudit a socórrer la banca, han intentat estrènyer-se el cinturó i han retallat salaris; si les mateixes empreses han fet ajustos de plantilla i acords de reducció salarial amb els seus treballadors… Què més se’ns pot demanar? I, de quina forma podríem dur a terme, amb un accent clarament d’esquerres, una política per fer front a la crisi social que fos profundament socialdemocràta en el sentit que mantingués l’estat del benestar al mateix temps que impliqués mesures valentes i imprescindibles per atacar d’arrel alguns aspectes de la crisi?

En relació amb això, un incís. Si hem estat predicant fins fa un any que calia molta inversió pública per crear ocupació de qualitat, ¿com és que ara, per atendre les polítiques de reducció del dèficit públic, ataquem frontalment la política d’inversions? Des del meu punt de vista, tots ens hem d’ajustar per  contenir el dèficit públic i complir, així, amb allò que Europa ens demana que és passar del 13% al 3%, però, a la vegada, crec que no ens hauríem d’excedir.

Tot i que l’ocupació que genera l’obra pública no sempre és de molt valor afegit, és cert que dóna com a resposta molts llocs de treball. No estableixo cap mecanicisme en això, és a dir, tinc clar que les circumstàncies són les que són i, per tant, seria molt difícil dir “si invertíssim més diners, aconseguiríem retallar molt més la factura de les prestacions socials de l’atur”.

Però si anem gastant el que tenim en factura social -les prestacions de l’atur més altres prestacions que tenim, com la llei de dependència- pot resultar que, al final, en el joc d’equilibris entre la riquesa que es genera, l’excedent no deficitari que som capaços de produir i la possibilitat de dedicar això a polítiques de benestar, succeeixi que ens hem quedat sense possibilitat de crear riquesa i que, per tant, no tinguem manera de reduir la factura de les prestacions a base de crear riquesa. Us posaré un exemple fàcil d’entendre. Suposem que la factura de les prestacions per atur a Catalunya amb 600.000 aturats costen 6.000 milions d’euros anuals. 6.000 milions d’euros l’any equivalen, pagada sencera, a una Línia 9 del metro cada any. Cal valorar, doncs, quanta ocupació és capaç de crear la Línia 9 del Metro que, per cert, trigarem anys a pagar-la, i quant podríem rebaixar la factura de les prestacions si en lloc de retardar-la, com estem fent ara, la posem a tot gas.

Es tracta, doncs, d’acabar de trobar el punt d’equilibri entre la generació de riquesa i l’ocupació. Tot i que potser no tenim més remei que retallar tot el que retallem, jo penso que si retallem més del compte repuntarà l’atur i anirem cap a un període llarg de recessió on l’economia experimentarà un creixement per sota de zero similar a la crisi viscuda pel Japó durant tants i tants anys. En fi, aquí queda servit el debat sobre com enfocar una resposta clara a la crisi procurant per la gent que més ho necessita, la gent que se sent més feble, la gent que veu atacada la base estricta del seu sosteniment, que és el salari, o el dret a les prestacions d’atur d’un, de dos o de tres membres de la seva família. Hem d’intentar no fer un discurs tecnòcrata a favor del “créixer per créixer” perquè així potser sí que crearem riquesa i farem més rics als rics alhora que crearem ocupació per als més pobres però també donarem peu a una demagògia que jo crec que no hauríem d’estar disposats a fer. 

Federalisme sí, independència no

Quant al darrer assumpte, l’entitat de l’autogovern i el sentit del catalanisme social i polític, en quin punt es troba el PSC en aquests moments?

Algun dirigent d’Esquerra Republicana, no de primer nivell però que ha estat delegat del Govern i president de Diputació, s’ha atrevit a dir “mai ningú no havia dit ni fet coses tan valentes en defensa de la identitat de Catalunya com el president Montilla”. I és veritat que el discurs polític del president de la Generalitat el dia que el Tribunal Constitucional va emetre la sentència sobre l’Estatut va ser molt valent. Ara, tota la valentia del resident i, no només aquesta, sinó també la dels membres socialistes del seu Govern i la de tot el PSC, és dipositada en una cosa en la qual nosaltres creiem i altres no hi creuen.

Un Tribunal deslegitimat, disminuït en les seves funcions, amb menys membres dels que toquen, amb algun membre mort i algun altre recusat, amb quatre que tenen el seu mandat vençut, ha dictat sentència sobre el cor més profund del pacte constitucional. Bé, es poden esquinçar els vestits aquells que en el moment del pacte constitucional no van votar la Constitució i en el moment del pacte estatutari no van votar l’Estatut? És a dir, l’independentisme, per una banda, i la vella Aliança Popular, convertida posteriorment en Partit Popular que ara diu “passem pàgina”, “que tothom acati la sentència”, “recuperem la tradició del pacte de la Transició”, per l’altra.

La Transició va ser possible i es va fer de la manera que es va fer perquè se’ns respectava i se’ns temia. Avui, a Catalunya, el problema que tenim és que, ni se’ns tem ni se’ns respecta. Per molts motius. Ha calat un desprestigi que en una altra època no havia existit. Se’ns veia com més moderns, més avançats, com la punta de llança en la lluita per la democràcia; fins al punt que, en un acte de coratge polític, Adolfo Suárez, aquell que va ser capaç de suïcidar-se políticament per renéixer en si mateix, havent abandonat la camisa blava i apareixent com a abanderat de la democràcia, va restablir l’autonomia de Catalunya en un acte preconstitucional. No perquè sigui preconstitucional en la connotació que ara nosaltres li atribuïm, sinó simplement perquè va restablir l’autonomia de Catalunya amb anterioritat a la Constitució.

L’únic acte de restauració legitimadora de la legalitat Republicana, el va dur a terme un ex membre de la Falange que, en el moment d’autodissoldre les Corts falangistes, va assumir el paper de líder de la Transició i va dir: “l’única manera d’arreglar això és cridar a Tarradellas perquè vingui aquí a fer un pacte i restaurar un organisme que el franquisme havia dissolt que és la Generalitat Republicana”, audàcia que després es va liquidar molt ràpidament i ens en vam oblidar per sempre més. La forma que es va fer la Constitució del 78 i la manera com aquesta es va desplegant durant 30 anys té un marge, el títol vuitè es va definint per part del Tribunal Constitucional però, al final, com que el tema no estava ben resolt, les costures han acabat petant pel costat de l’Estatut de Catalunya.

La sentència ha produït una marea de satisfacció brutal a totes les altres comunitats autònomes amb estatuts menys autonomistes que el nostre perquè ja s’estan apuntant a dir “ep, com a mínim tot el que diu la sentència sobre l’Estatut de Catalunya el nostre estatut també ho vol”. Totes les patacades per a nosaltres. Obrim el camí, donem oportunitats a tothom mentre un Tribunal deslegitimat ens escatima algunes coses de les més essencials, que toquen l’ànima, les vibracions i les emocions del poble de Catalunya.

Ara bé, com que nosaltres no som independentistes, la nostra reacció és molt virulenta, però des d’un intent de defensar la integritat de l’Estatut i la recuperació del pacte constitucional i estatutari. Altres diran, “no perdeu més el temps, s’ha acabat, fotem el camp!”. La Carme Chacón ens deia que no penséssim que l’Espanya democràtica està contra Catalunya, sinó que és el PP i l’Espanya fatxa els que estan contra Catalunya. Altres li haurien dit que mentre això quedés prou clar i no semblés que en l’àmbit del PSOE hi ha un punt d’ambigüitat estarien disposats a creure-ho, però això és molt difícil de gestionar en aquests moments i a nosaltres ens situa en una posició molt complexa.

I acabo amb dues reflexions més. Quan em presentava de candidat a la presidència de la Generalitat, Felipe González, em va dir que els socialistes catalans havíem de superar la “paradoxa catalana”. Amb això em va voler dir que el PSC només guanyaria la Generalitat el dia que aconseguís el mateix nombre de vots que el cap de llista socialista a Catalunya en unes eleccions generals. Aquesta “paradoxa catalana” encara avui segueix viva i, segurament, està accentuada.

El que crec que seria horrible és que acabéssim tenint un país partit, com el Quebec o Flandes, permanentment sotmès a la lluita del 51%-49% i sense aconseguir mai la independència. Està demostrat que el nostre dificilíssim encaix a Espanya fa créixer l’independentisme i, amb l’actual composició de la societat catalana, és inevitable que anem, com a molt, a un escenari del 50%-50% on la  confrontació seria horrible. Aleshores, no superada la paradoxa i polaritzada la societat, uns hauran de triar. Es produiria la basquització de la política a Catalunya: un “frente constitucional” contra un “frente abertzale”.

Però la independència seria pràcticament impossible. Em preguntareu per què si Malta, Txecoslovàquia, Letònia, Lituània, Bòsia, Sèrbia, Kosovo, Estònia, Romania o Bulgària han acabat sent estats independents, no ho pot ser Catalunya? Doncs perquè tots aquests països provenen de l’antic espai comunista. No n’hi ha cap de l’Europa occidental.

L’última cosa que hauríem de plantejar-nos és si l’Àrea Metropolitana podria assimilar-se a la Valònia i la resta de Catalunya a Flandes. És a dir, si podrien existir dues Catalunyes: una perifèrica, molt més catalana que l’altra, i una metropolitana, molt menys catalana que l’altra per no dir molt més espanyola que l’altra. Tot plegat, amb una particularitat, equivalent al cas belga: la capital, Brussel·les, la que ningú no vol deixar anar perquè és la provincialització de la resta. En aquest cas seria Barcelona, on els resultats serien, com a màxim, d’un 50%-50%. Per tant, nosaltres que no volem una deriva d’aquestes característiques, defensarem l’autogovern de Catalunya fins el punt que els nostres companys socialistes espanyols probablement no ens acabaran d’entendre del tot. Apostarem per un model inclusiu que no creu en la independència i que propugna la federalització d’Espanya encara que costi molt més temps del que està costant.

30 Juny 2010 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ, Conferències, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a “VOLEM ANAR A UNA CONFRONTACIÓ ELECTORAL EN LA QUAL LA GENT PUBLI TRIAR ENTRE PSC I CiU, NO ENTRE CiU I EL TRIPARTIT”

MEMÒRIA IDECE 2009

Presentació de la Memòria de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre 2009. Tortosa, DPTOP- IDECE, 2010

L’any 2009 podem considerar que haurà estat un any decisiu per als grans projectes del Govern de Catalunya a les Terres de l’Ebre. Començant pel compromís explícit en el que ha de ser el gran centre administratiu de la Delegació del Govern a les Terres de l’Ebre. Però cal insistir també en la importància de la política de sòl per a activitats econòmiques simbolitzada principalment en les obres d’urbanització del polígon del Molló, en la continuïtat dels treballs preparatoris del polígon de les Camposines a la Fatarella i els esforços reiterats per deixar el Catalunya Sud en disposició de comercialitzar el seu sòl de forma adequada i competitiva.

En el terreny de les infraestructures, 2009 ha vist culminar del tot les obres de la carretera d’Horta de Sant Joan a Xerta que ha esdevingut un punt d’unió entre les terres veïnes de l’Aragó i el curs de l’Ebre. Així mateix s’ha donat l’empenta decisiva a la nova carretera d’Ulldecona a Vinallop, la connexió de Catalunya amb la xarxa del País Valencià. No cal dir que ara ja sabem que a la tardor de 2010 es donaran la mà els municipis de Sant Jaume i Deltebre unint amb un pont les dues ribes de l’Ebre. Un fet històric que a mesura que avança ha suscitat tota mena d’emocions en els veïns del Delta, conscients d’un abans i un després d’aquesta infraestructura. Ara justament caldrà donar una nova utilitat, més turística, al transbordador del pas de barca i mantenir l’atractiu d’oportunitats lligades a la història i ressuscitades per a la diversificació de l’oferta turística d’aquestes terres.

Hem de dir també que el pas més decisiu del Catàleg del paisatge i de la revisió del Pla territorial parcial ha donat lloc a un diàleg intens i fructífer que ha anat aproximant posicions i dreçant ponts positius que anuncien noves dinàmiques de creixement ordenat i harmònic. No passarà l’estiu de 2010 que no estiguin aprovats aquests dos grans instruments de planificació i de futur de l’Ebre.

L’Idece ha estat al cor, al nucli dur, a la sala de màquines, de tots aquests processos i n’ha estat alhora vehicle i impulsor.

Res, però, no esborrarà les imatges dramàtiques l’estiu de 2009 d’un foc virulent que va arrasar els boscos d’Horta i va segar cinc vides de servidors públics en un acte de generositat i de servei que mai no podrem reconèixer i reivindicar prou.

El futur de l’Ebre anirà sempre més associat als drames familiars d’aquests cinc bombers i tota la llavor del seu sacrifici esdevindrà penyora de futur per unes terres riques d’aigua i desitjoses de prosperitat i progrés.

Aquesta és la línia de l’Institut el 2009 i sempre.

PUBLICADA A: http://www20.gencat.cat/docs/ptop/Home/Serveis%20i%20tramits/Biblioteca%20i%20documentacio/General/Publicacions/Memories/Memoria%20del%20Departament%20de%20PTOP%202009/documents/Memoria%20IDECE%202009.pdf

30 Juny 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a MEMÒRIA IDECE 2009

MEMÒRIA DE L’INSTITUT CARTOGRÀFIC DE CATALUNYA

Presentació de la Memòria de l’ICC 2009. Barcelona, ICC, 2010

La producció cartogràfica de l’Institut ha assolit ja un nivell de prestigi i de reconeixement que en fan, de forma efectiva, la referència oficial per a tota la cartografia de Catalunya. Les diferents sèries que produeix l’Institut constitueixen una xarxa espessa que apama el territori de Catalunya des de diferents perspectives i a diferents escales. Els fulls disponibles són, de fa temps, un gran desplegament detallat de com és Catalunya. Conjuntament amb les sèries, l’Institut ha desplegat totes les seves potencialitats editant atles diversos i proveint la cartografia de les publicacions del Govern i, molt singularment, la de totes les publicacions del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Així, les bases cartogràfiques de la tasca planificadora del Govern provenen d’una mateixa matriu i aporten capes successives de coneixement en el detall del nostre territori.

Encara en el terreny de la producció editorial hauríem d’assenyalar la continuïtat de la producció d’edicions històriques, ja sigui referides a la cartografia medieval, amb gran èxit i reconeixement internacional, com a la concreció cartogràfica del Pla d’Eixample de la ciutat de Barcelona, d’Ildefons Cerdà.

Però tota la producció és només la part més visible i externa del treball de l’Institut. El desplegament d’una arquitectura institucional al servei de la cartografia a partir de la llei de 2005 va donar peu al Decret d’octubre de 2006 que en desenvolupa l’aplicació.

És aquí on enguany vull posar l’èmfasi perquè el treball de la Comissió de Coordinació Cartogràfica de Catalunya, on conflueix el Govern amb els governs locals, ha permès que els objectius que marcava la Llei i l’evolució més recent de les tècniques cartogràfiques s’assoleixin de forma progressiva. De fet, les comissions tècniques creades són una bona referència dels camps d’actuació. Així, la Comissió per a la redacció del Pla cartogràfic de Catalunya, la Comissió tècnica en geoinformació i la Comissió tècnica Inspire. Cadascuna ha posat les bases de la cartografia del futur, i totes juntes assenyalen un camí basat en la concertació i coordinació institucional, la planificació de les eines de present i de futur i l’adaptació de les prioritats a les directives europees que marquen els nous camins.

Per altra banda, l’Institut ha fet passes determinants per tal de fer més accessible la seva informació, situar-la a la xarxa i generar una interacció entre l’oferta i la demanda que ha donat lloc a un increment molt notable de les consultes de totes les fonts i les bases de dades que disposa l’Institut i que ha anat situant a la xarxa.

L’Institut finalment orienta la seva activitat al futur, a no perdre cap tren de les noves orientacions i de les noves tecnologies de la producció cartogràfica, a l’adquisició de les eines operatives adequades per tal de mantenir un alt grau de capacitat d’iniciativa i de presència en el mercat i en l’oferta de serveis, i a la recerca de l’excel·lència en tots els camps, sempre al servei d’una administració nacional que es vol modèlica.

Però pensar el futur requereix assegurar el passat i el present. Disposar de les sèries històriques, arxivar la documentació i la informació cartogràfica disponible, aplicar a la pròpia activitat de l’Institut l’instint històric que ha aplicat al coneixement de l’evolució de la cartografia al llarg dels temps.

Només una visió articulada, eficient, interactiva, dialèctica entre passat, present i futur pot fer de l’Institut la institució de referència que volien els que el van fundar i que vol, ara més que mai, el Govern de Catalunya.

29 Juny 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a MEMÒRIA DE L’INSTITUT CARTOGRÀFIC DE CATALUNYA

“QUI SE SENTI AL·LUDIT QUE DESFILI I COMPAREGUI”

Entrevista al programa “El món a RAC1”

Felip Puig ha dit fa una estona que si Mas compareix a la comissió d’investigació del cas Palau, vostè, Castells i, fins i tot, el president Montilla, també ho haurien de fer. Què n’ha de dir?

Jo res. Els qui se sentin al·ludits per aquests casos que van sortint que vagin desfilant un darrere l’altre. Jo he dit des del primer dia que puc comparèixer on sigui, que no tinc res a amagar, tot és net i transparent. Per tant, que el senyor Puig digui el que vulgui, jo no vull contribuir a l’empastifada general i vull, en canvi, contribuir a l’aclarida general. Cal neteja i cal fer bugada. I no s’ha de perdre cap llençol en aquesta bugada.

Vostè és conseller de PTOP, punt on es concentren totes les investigacions aquests dies: comissions atorgades, contractes amb Ferrovial,…vostè no té cap document o prova que pugui acreditar el que sembla que apunta els documents que han publicat aquests dies El Periódico o La Vanguardia?

No, cap ni un.

Els ha buscat o els ha demanat a algú?

No, però tinc prou elements com per pensar que si hi hagués alguna cosa, s’hauria fet sense deixar cap rastre. Pel que sembla en aquesta ocasió, a través del Palau, s’ha deixat un fil a seguir i, per tant, s’ha de seguir però als jutjats.

No pot aparèixer cap document de la seva Conselleria –no actual- que pugui acreditar tots aquests pagaments de què parlen els documents dels diaris?

Jo crec que no. L’L-9 i la Ciutat de la Justícia es varen adjudicar pel “mètode alemany”, que vol dir que els pagaments es feien al final de l’obra. Nosaltres varem canviar aquest sistema de pagaments per un sistema pressupostari. Amb l’anterior mètode, les empreses constructores cobraven directament del banc, a través de descomptar-se les certificacions d’obres i per tant no hi havia cap tipus d’intermediació, excepte l’aprovació de la certificació.

Vostè volia parlar de l’accident de Sant Joan, sap alguna cosa de l’estat dels ferits?

Millor que ho expliqui la consellera de Salut, que va informant puntualment de l’estat dels ferits. Jo puc dir que progressivament els ferits ja estan pràcticament per sortir i que deu quedar alguna persona amb recuperació més lenta.

En sap alguna cosa del maquinista?

Sé les primeres hores que va passar, sé com les va passar, sé com els responsables de Renfe el van fer anar cap a casa seva, sé com el van tractar aquella nit, com el van sedar, com  el van cuidar i sé que, efectivament, és una persona que necessitarà seguiment i recuperació perquè l’impacte d’un atropellament d’aquestes característiques queda fitxat en el cap, en el cor i en la retina de qualsevol persona amb una profunditat que no sóc capaç de descriure perquè no ho he viscut.

Varien en alguna cosa els seus pensaments sobre com hem articulat, tant els mitjans de comunicació com els polítics, el que va passar la revetlla de Sant Joan?

No, la veritat és que a mesura que passen els dies pots anar comparant amb casos similars o amb altres estacions. Però jo crec que hi ha unes quantes coses bàsiques: les vies no s’han de creuar, és una impudència creuar-les. Deixem els morts tranquils i no cataloguem l’acció que varen fer persones que ja no hi són; simplement, reiterem que, per civisme, és imprescindible que la gent tingui més paciència. Es pot senyalitzar millor? Sempre. Es pot advertir amb més insistència? Sempre. Però hi ha un fet de fons, no s’han de travessar les vies. Després els testimonis poden aclarir si hi havia més llum o n’hi havia menys, si va sonar més o menys l’alarma de la màquina, però, en qualsevol cas, jo em reitero que es va cometre un acte que no s’havia de cometre que era travessar les vies, que està expressament prohibit.

Quasi tots els diaris han tret aquest cap de setmana, estacions de Catalunya on la gent segueix creuant les vies. No l’aprenem…

Cosa que, pel que fa a la contundència de les imatges de tots els mitjans, jo crec que val la pena d’agrair-ho. Hi ha moltes altres tragèdies moltes vegades al dia que, per molt que s’expliquin, no n’aprendrem mai. Dels grans accidents, n’hem de treure lliçons; a la vida l’única cosa que no se supera és la mort. Però morir sobtadament atropellat per un tren…crec que no és la millor manera de morir.

Amb aquestes fotografies, vàrem veure que una de les noies que va saltar la via, va ser sancionada. És un cas aïllat? Per aquí va la solució si la gent no aprèn?

No, la millor solució no és aquesta. Perquè, com diu una persona delmeu Departament, què haurem de fer, posar un vigilant a cada passatger? Que hi hagi l’ombra de l’amenaça de la multa és imprescindible… però quin seria l’element dissuasori (com el radar) per a la gent que travessa les vies? Tot i havent-hi radars, encara hi ha gent que supera el límit de velocitat…

Existeixen aquestes multes, amb cotxe et poden retirar el carnet per passar la velocitat. Si està tipificat que creuar les vies és il·legal, tal vegada si que caldrà fer alguna cosa…

Sí, insistir més i multar més. Però no arribarem a tot arreu…però a mi hi ha una cosa que em sembla igual d’important: s’estan construint noves estacions a Catalunya amb condicions més difícils per travessar les vies. No és el cas de Castelldefels, però estic dient que això sí que ha de posar damunt de la taula: la urgència que el Ministeri vagi executant i complint les previsions del Pla de rodalies.

L’estació de Castelldefels, va passar alguna cosa més que pugui fer pensar que hi ha haver algun tipus d’error?

No. L’única cosa que crec que devia passar és que com que n’hi devé haver un que ho va fer i la resta el van seguir. Però, més enllà d’això, fet puntual no en sé cap. Esperem que la investigació ho aclareixi tot…

El ministre Blanco va tornar insistir en la imprudència de les víctimes com a causa de l’accident; en canvi, l’ambaixador equatorià va criticar que a Espanya es vagin traient el que considera que són conclusions precipitades. Vostè va dir que volia parlar amb aquest ambaixador…ho ha pogut fer finalment?

No hi he parlat. Però jo parlava del cònsol, que va ser més contundent. Va fer una cosa que jo crec que són fruit de les primers hores. L’ambaixador ha estat més prudent i ha demanat que no ens precipitem. Jo estic d’acord que si la imprudència està tipificada com un delicte deixem que sigui el jutge qui aclareixi el cas. Ara, si finalment el tema és ho hem de consensuar com a delicte, això ja ho decidirà el jutge i crec que és la barrera que l’ambaixador ens està demanant que no traspassem i que no hem traspassat mai. No es tracta de fer culpable a ningú.Jo he dit que travessar les vies és una impudència però déu me’n guardi de dir imprudents als que hi han perdut la vida.

Però ha parlat amb el cònsol?

No, però espero veure’l aviat.

Si visualitzem l’estació de Castelldefels, com és possible que no veiessin un tren que anava a 130km/h?

No m’ho faci dir a mi això. La pregunta ja porta la resposta. Jo crec que sí, que a més a més s’avisa…els veïns amb els que jo vaig parlar tots em van dir que no es parava d’avisar a la gent. Al bar de la cantonada, on em vaig prendre un cafè, em varen dir que estigués tranquil perquè hi ha mesures d’advertiment permanentment.

Vostè creu cal millorar les estacions?

Aquesta pot ser no; cal millorar aquelles que estan pendent de millores molt importants. I aplicar mètodes d’advertiments sempre és perfeccionable…

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí

28 Juny 2010 Posted by | RAC 1, Ràdio | , , , , | Comentaris tancats a “QUI SE SENTI AL·LUDIT QUE DESFILI I COMPAREGUI”