AIRES GIRONINS A MONTSERRAT

Diari de Girona

Diumenge passat 25 d’abril de 2010, a les sis de la tarda, hi havia festa gran a la basílica de Montserrat. Després de molts anys d’esforços i d’un treball acurat i meticulós, conduït i coordinat per Albert-Gregori Blancafort, es feia la solemne inauguració del nou orgue de Montserrat. Presidien l’acte el secretari d’estat del Vaticà, Tarcisio Bertone, l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, amb el president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, el cardenal-arquebisbe de Barcelona, Lluís M. Sistach, i la majoria dels bisbes de la Conferència episcopal tarraconense.

És sabut que hi ha una bona colla de monjos, també d’escolans, de les terres de Girona i que el mateix pare abat és de Santa Eugènia de Ter a Girona. Només d’entrar a la basílica i abans de començar el gran concert inaugural ens vam trobar en els bancs un cd i un llibre. El cd porta per títol El nou orgue de Montserrat i conté gravacions de Bach, Viola, Casanoves, Haendel, Civil, Liszt, Segarra i Widor, interpretades a l’orgue per Miquel Gonzàlez. La presència d’Anselm Viola de Torroella de Montgrí a la tria subratlla el gran paper d’aquest compositor, organista i director a Montserrat i també a fora. Una especial rellevància entroncada amb Girona hem d’atorgar al “Díptic montserratí” de Francesc Civil Castellví. Gironí d’adopció va mantenir estretíssims lligams amb Montserrat i amb l’escolania, alhora que exercia el seu mestratge a Girona de diverses maneres i també amb l’orgue de la Catedral de Santa Maria mentre va poder. El seu llibre El fet musical a les comarques gironines en el lapse de temps 1800-1936 (1970 i 2a. edició 1994), seria una mostra més d’aquesta dedicació integral al fet musical gironí.

Precisament un altre gironí, professor de la Universitat de Girona, Oriol Ponsatí-Murlà, reivindica aquesta figura i en reclama el ple reconeixement en el text que acompanya el cd i que amb el títol “L’orgue de Montserrat. Un orgue monumental, un repertori imponent”, és un repàs detallat de les característiques musicals de l’orgue i dels valors musicals organístics de les peces seleccionades per a aquesta gravació. Aquest és el mateix exercici que fa Oriol Ponsatí-Murlà en el text que publica al llibret, que també vam trobar al banc de la basílica: El nou orgue de Montserrat. Concert inaugural 25 d’abril de 2010. El professor gironí tracta aquí només de “La Toccata i fuga i la Passacaglia i fuga de Bach”, i deixa anar les seves emocions més primerenques tot relatant les interpretacions que havia escoltat de la Passacaglia al pare abat Cassià M. Just i, molt especialment, la primera que li va sentir a finals d’abril de 1996.

Però apart d’aquestes dues peces de Bach i de la “Improvisació sobre el Virolai”, que va interpretar el pare Theo Flury a la segona part del concert, vam poder escoltar la basílica plena de música fins el darrer racó amb la interpretació del “Te Deum”, d’Anton Bruckner que van cantar l’escolania, l’Orfeó català, la Capella de música, l’Orquestra simfònica de les terres de Lleida i diversos solistes, entre els quals la contralt gironina Gemma, Coma-Alabert, que atrafegada com sempre no va poder ni sortir a saludar al final de tot el concert perquè ja havia hagut de marxar cap a una altra actuació que tenia, no lluny de Montserrat.

Ja sé que potser és una mica agosarat buscar un accent gironí singular en un acte tant universal i d’una dimensió culta que no admet localismes de cap mena. Però m’ha semblat, justament, que ho podia fer per la importància del dia i de l’acte, per la transcendència del nou orgue que culmina una llarga llista d’orgues de Montserrat, historiada acuradament en el mateix llibret del concert per Francesc-Xavier Altés i Aguiló, que s’inicia en les primeres notícies del segle XV i que conclou després d’un procés continuat de destruccions i restauracions en el brillantíssim orgue inaugurat. Un orgue monumental, vehicle del vent domesticat i fet música, en la descripció vibrant, poètica i emotiva de Blancafort que, com artista creador, l’oferí a la Moreneta i a tota la comunitat de monjos, i amb ells a tot Catalunya.

He de dir que encara vam tenir temps de saludar, abans d’entrar al concert, a l’abadessa de Sant Daniel i, en acabar el concert a en Marc Sureda i Jubany, també gironí i brillant guanyador d’un premi de l’Institut d’Estudis Catalans amb un treball sobre els primers segles de la Catedral de Girona que esperem veure publicat aviat i potser fins i tot per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat que, amb tanta intel•ligència i saviesa, dirigeix el pare Josep Massot.

En el retorn no puc mai deixar de mirar amb nostàlgia adolescent el jardí dels monjos i amb preocupació vigilant la paret dels Degotalls que tants ensurts ens ha donat.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2010/04/30/aires-gironins-montserrat/402750.html

EL CAMÍ RAL DE VIC A OLOT. ITINERARI A PEU

Presentació de l’opuscle sobre el camí ral de Vic a Olot, editat amb motiu de la seva recuperació per part del Govern de la Generalitat.  Barcelona, DPTOP, 2010.

Publicat també com article amb el títol “Una guia per descobrir el camí ral d’Olot a Vic: un petit tresor ben a prop nostre”, a la revista La Comarca d’Olot núm. 1541

Hi ha dues maneres d’encarar el futur. Una, glacial, ignora el passat. És una visió de mirada curta, frívola, primària, materialista. Una altra valora el passat. El recupera, en fa memòria. Rehabilita els vestigis del passat i reconstrueix els ponts de la memòria històrica.

Davant del progrés, de la revolució dels transports, de la velocitat, correm el risc de perdre el fil de la nostra pròpia trajectòria, les nostres arrels.

Combinar els avenços del progrés amb l’estimació per la història és segurament el camí més adequat de respecte, d’autoestima, de civilitat. És, sobretot, també el camí per relativitzar el paper d’una sola generació i la reivindicació moral de les generacions pretèrites que amb un esforç que avui no acabem de comprendre van forjar el camí del nostre present.

Em vénen al cap aquestes reflexions arran de la posada en servei de la part central de l’eix Vic-Olot pels túnels de Bracons. Hem dit i repetit que dues comarques allunyades, separades per la distància i la topografia, es tornaven a donar la mà. Hem explicat com, ara, es pot viure a un lloc i treballar a l’altre amb molta facilitat, i com les relacions i els fluxos intercomarcals s’han intensificat de manera molt significativa. El nou eix ha estat un èxit i ha representat un gran avenç.

Però això no ens ha de fer perdre de vista com es feia el desplaçament en el passat. Hem de recuperar la traça de les dificultats passades i hem de fer dels diversos itineraris que amb anterioritat havien connectat Vic i Olot un patrimoni indestriable lligat a la memòria de les generacions i, així, considerar l’eix actual com la culminació per al segle XXI d’un procés mil·lenari que ha viscut diverses etapes i que explica episodis rics de matisos i d’esforç col·lectiu.

I aquest és el sentit dels treballs que hem emprès per a la rehabilitació de l’antic camí ral i, molt especialment, la gran davallada de les Marrades per a salvar el desnivell fins a la plana d’en Bas.

La sola contemplació de l’enllosat del camí i dels grans murs de pedra ens situa davant d’una obra descomunal, exponent d’un esforç enorme i de la necessitat de salvar els obstacles i d’unir els pobles que la humanitat i la nostra societat han sentit des de l’antiguitat.

Hem refet així el vell camí. Ja no serveix per la seva utilitat primigènia. Ja no és el recorregut habitual dels carruatges i de les persones. És un testimoni perenne d’èpoques pretèrites, de temps reculats, de paisatges ara remots i abans ben presents en l’imaginari col·lectiu de la gent.

Aquesta és potser la clau de tot. La velocitat ens fa canviar l’escala, ens fa passar desapercebuts racons del paisatge de gran bellesa i de notòria singularitat, fem caure en l’oblit antigues presències. Ens fixem en coses noves,i la mateixa carretera ens selecciona els paisatges en  què ens fixem. Però en fixem de nous i en perdem uns altres.

Recuperar els paisatges perduts, recuperar els camins oblidats, restablir la connexió lenta, reduir la velocitat, caminar i mirar. Veure i viure el país amb ulls atents. Canviar d’escala i aprofitar per a gaudi propi i col·lectiu l’herència rebuda i recuperada.

Aquest opuscle ens hi ajuda. És una guia per a fer el recorregut, és una invitació a reconèixer les fites principals del paisatge, de la natura i de la humanitat del paisatge.

Amb aquesta guia a la mà obrim una nova oportunitat, drecem un pont amb el passat i el projectem al futur com una oferta més dels atractius culturals i turístics que el nostre país guarda i, sovint, amaga. Fem conèixer el que tenim, valorem el que hem rebut i potser aprendrem a estimar millor un país, un territori, un paisatge, una gent que no es poden entendre si no és lligant el passat, el present i el futur.

TRES BONES NOTÍCIES

Intranet i bloc de premsa de PTOP

Diumenge 18 d’abril, el President de la Generalitat va inaugurar la línia 10 des de l’estació de Gorg, a Badalona, fins a la de Bon Pastor, a Barcelona. A l’estació de Llefià hi havia algun miler de persones, i a tota la línia, en jornada de portes obertes, n’hi van passar prop de trenta mil. D’aquí no gaire arribarem a l’intercanviador de Sagrera Meridiana i tindrem tretze estacions operatives de l’L9. És una molt bona notícia, rebuda amb entusiasme pels veïns i veïnes més directament beneficiats per una millora substancial de la seva mobilitat amb transport públic. És una aposta clara del Govern de Catalunya i és l’aplicació concreta del Pacte nacional per a les infraestructures.

Vull compartir aquesta bona notícia amb tota la ciutadania i també amb tots els treballadors i treballadores del Departament que, d’una manera o altra, han tingut una participació en aquesta obra. A tots els nivells, des de totes les responsabilitats, en els aspectes tècnics, jurídics i econòmics. Des de la Secretaria de Mobilitat i des de tots els altres departaments. Gràcies, doncs, per la vostra col·laboració. Agraïment que he de fer extensiu a Ifercat i Gisa, a les empreses constructores, a les empreses concessionàries i a les empreses responsables de les instal·lacions i de l’arquitectura. També a TMB com a operador.

Precisament dimecres passat, el DOGC, i dijous el DOUE van publicar la licitació de la concessió de les estacions del tram II. Un pas més per a fer possible l’L-9, i un pas més en el compromís del  Govern i la col·laboració mixta público-privada.

I la setmana passada també, el Govern va acordar l’aprovació definitiva del Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Una altra bona notícia. Una notícia que s’esperava des de fa prop de seixanta anys i que s’ha concretat després de successius i reiterats intents fallits. Una notícia que també vull compartir amb tota ciutadania i que vull agrair a tots els treballadors i treballadores del Departament que hi han participat, els equips tècnics que hi han col·laborat i el conjunt dels responsables de la Secretaria de Planificació Territorial. Ara veiem clar l’horitzó per al compliment íntegre de les previsions de la Llei de 1983 de planificació territorial. Quan acabi aquesta legislatura, Catalunya disposarà dels set Plans territorials parcials. Una altra bona notícia amb implicacions de present i de futur amb gran impacte per a la futura ordenació del territori.

Finalment avui activem nous mecanismes de participació del Departament i de la informació del Departament a través de les xarxes socials de facebook i de twitter. Afegides a l’actualització del bloc del Departament signifiquen una aposta total a favor de les noves tecnologies i  expressen la voluntat d’obrir noves vies de comunicació, d’informació de participació i d’intercanvi. Encara, doncs, una tercera bona notícia.

Tres bones notícies per compartir amb els ciutadans i ciutadanes i per compartir i agrair als treballadors del Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

MIQUEL DE PALOL I GIRONA

Diari de Girona

Ara fa un any vam commemorar el centenari de la publicació de Camí de llum. Va ser especialment emocionant la lectura que se’n feu al Parlament de Catalunya en els actes de Sant Jordi, en la qual van participar Maria Mercè Roca, el nét i homònim Miquel de Palol i Cristina Alsina, vinculada a la nissaga també per lligams familiars, i a la qual vaig assistir.

Però la recuperació de Palol havia començat molt abans. Primer l’any 1972 amb la publicació pòstuma de Girona i jo, que havia escrit pocs anys abans i que va deixar inacabada l’any de la seva mort, el 1965. I en el terreny acadèmic amb l’edició que feu el professor britànic Alan Yates de Camí de llum per la col·lecció Antologia Catalana d’Edicions 62 l’any 1976. Ja força més tard, el 1985, Pere Rovira sota l’impuls de l’editorial Columna va fer una edició de l’Obra poètica de Miquel de Palol (1897-1963), que va esdevenir una contribució decisiva a la recuperació de l’obra conservada del poeta gironí.

En dates més recents, però, el gran i definitiu impuls l’ha donat en Quim Curbet a través de la seva editorial, Curbet Comunicació Gràfica, i la Biblioteca de la Fundació Valvi. Primer, l’any 2005, amb l’edició a cura de Pep Vila de Jueus, drama històric que havia romàs inèdit; després, l’any 2009, amb una nova edició de Camí de llum, ara a cura de Iolanda Vila i, finalment, amb una nova edició de Girona i jo a cura de Pep Vila, que s’acaba de publicar i que serà una de les novetats d’aquest Sant Jordi, a Girona.

Aquesta novetat torna a posar un cop més Miquel de Palol d’actualitat en el panorama cultural de la ciutat i també en el de Catalunya. Abans de comentar aquesta edició vull recordar que aquest text era part d’un projecte més ampli que aspirava a desgranar en dues parts més, en una els fets del context republicà i de la Guerra Civil, 1936 com a gran xarnera de la seva vida, i una darrera, fins als anys seixanta. Així ho explica el seu fill Pere de Palol en el pròleg de la primera edició. No podem lamentar-nos del que no tenim, però sempre ens quedarà la recança,la curiositat intel·lectual pels punts de vista de Miquel de Palol sobre els fets convulsos de la vida política i cultural catalana dels anys trenta, i també sobre com va viure personalment les circumstàncies del final de la Guerra Civil i el seu llarg silenci posterior.

Pep Vila planteja aquesta edició com una superació de la de 1972, amb massa correccions lingüístiques que pervertien la transcripció de l’original, i també com una superació de la de 1991 que va fer l’editorial Tanagra. En la introducció Vila ens situa en el context de Girona i de la literatura d’evocació i memorialística que ha desvetllat sempre la ciutat, fins el punt que pot establir comparacions i paral·lelismes amb d’altres obres que tracten de forma aproximada de la mateixa època,proposa una anotació aclaridora de l’edició que fa i inclou en apèndix textos rellevants que amb una cronologia completen el panorama i la visió d’aquesta obra:determinats textos del mateix Palol, textos d’altres autors sobre Girona i la seva pròpia correspondència amb escriptors coetanis serveixen per dibuixar un fris més entenedor.

L’obra ens situa davant de la transformació i efervescència cultural d’una ciutat tancada i conservadora que va viure la irrupció d’una colla de joves escriptors a través de la revista Enderroc (1902), “com un cop de pedra en les aigües manses de la vida ciutadana” i que viuria l’impuls d’Athenea, la promoció dels Jocs Florals per part de la mateixa revista Enderroc, els grans discursos literaris d’aquestes conteses, i l’arribada de diversos artistes, ”una colla de joves pintors de la darrera escola que havien fet de Girona un Montmartre rural”. I emergint per damunt de tots, Santiago Rusiñol, que féu estades llargues a la ciutat i que va pintar els seus racons, els seus jardins, els seus monuments i que desenganyat de Sitges hauria volgut potser traslladar el Cau Ferrat a Girona. No va poder ser per l’immobilisme de la política local malgrat que com el mateix Palol explica, en algun moment va semblar que Sant Nicolau podia ser un bon emplaçament: “Amb en Cisonet Vinyes corrien la ciutat vella, cercant un casal adient. L’església abandonada de Sant Nicolau servia de magatzem de fusta, i l’amic Farreras, el seu propietari, per poca cosa se’n desprendria. Era un lloc magnífic en aquells moments en què encara, ni la ciutat ni la conservació de monuments, no se n’havien adonat, per instal·lar-hi un petit museu monogràfic, com el del Cau”. Josep Farreras Ventura, el meu avi matern, estava efectivament ben disposat i feia temps que buscava de traslladar el seu negoci fora dels murs nobles de Sant Nicolau. Hauria d’esperar un acord amb l’Ajuntament, l’any 1936, per iniciar un procés que amb la guerra pel mig esdevindria molt més laboriós del que inicialment s’havia imaginat.

Però la ciutat era la que era, com la va trobar Palol quan va tornar del servei militar a Barcelona: “Girona, en el seu viure hermètic, no havia canviat gens: els mateixos carrers mig enfosquits per la pluja que posava cortinatges tènues sobre les poques bombetes elèctriques que tremolaven en les cantonades, eren deserts com si la ciutat fos deshabitada”.

De fet tota l’efervescència cultural de les dues primeres dècades es va diluir amb els efectes de la primera Guerra Mundial, l’abandonament de la ciutat per part d’en Prudenci Bertrana i un clima que, malgrat les aparences, era encara de connotacions molt provincianes. Palol ho certifica sentenciant:

“Nosaltres no ens sentíem gaire afins ni dels uns ni dels altres per a interessar-nos-hi (en la política). Els regionalistes ens trobaven massa esquerrans, els republicans massa “de la ceba”; els monàrquics, fos la que fos la seva nomenclatura, massa catalanistes; i nosaltres, no cal dir, els trobàvem a tots, massa baixos de sostre”.

Recuperar un cop més Palol és un acte de justícia, però és, sobretot, un acte d’enaltiment de la vida ciutadana i del seu patrimoni cultural, artístic i literari. Esperem que el Sant Jordi que ve faci honor a aquesta nova edició que comentem.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 196-199)

DE N’ASTRUGA A NA BLANCA

Diari de Girona 

 Sílvia Planas (Camprodon, 1965) ja ens havia mostrat l’any 2001 amb Filles de Sara (Girona, Curbet Comunicació Gràfica) una especial sensibilitat. Una visió històrica marcada per l’accent de la feminitat i d’una especial tendresa poètica. Aquells ingredients de 2001, en aquell moment amb format més novel·lesc, troben ara una potència narrativa singular en el llibret Na Blanca, jueva de Girona (s.XIV) que amb un apèndix amb la versió anglesa ha estampat l’editorial Vitel·la de Bellcaire d’Empordà, el dia 28 de febrer de 2010.

La bellesa del text i de les imatges, la concreta figuració històrica de les escenes del part i de l’ambientació del Call, es presenten també amb la ponderació realista de la cruesa i de la duresa dels fets.

 En síntesi, Astruga, nascuda jueva l’any 1375, batejada al cristianisme la nit del 9 d’agost de 1391 en circumstàncies dramàtiques, mantindria tothora els costums, els ritus, la cuina i la vida apreses en el marc d’una família jueva, i s’hi mantindria fidel en la intimitat fins a experimentar persecució per judaïtzar i acabar sortint de Girona cap a Portugal, on Sílvia Planas la localitza  havent retornat a la seva religió originària. Aquí es perd el rastre de na Blanca en els entorns de l’any 1410 sense que en sapiguem res més. Prou, però, per tal que Sílvia Planas pugui concloure que na Blanca “es mostra, així, com una dona valenta i perseverant, decidida a rescatar de l’oblit forçat la seva cultura, la seva fe, la seva tradició i la seva pròpia memòria. Una dona il·lustre, que va saber salvaguardar una petita, però important, part de la història de Girona.”

Tant o més que els aspectes més directament personals de la història de na Blanca, convé ara situar de la mà de Planas el context social i econòmic, també cultural, i l’entorn familiar, la pròpia evolució del llinatge del nostre personatge “filla d’un home molt savi i néta d’una dona molt valenta”.

Efectivament, els avis paterns eren David Bonjorn de Barri, home savi però malcarat, i Esther, filla d’un jueu prominent de l’aljama de Girona, n’Astruc Caravita. David era un astrònom acreditat de Perpinyà. Del matrimoni tingueren el pare de n’Astruga, Jacob ben David Bonjorn, que esdevindria també astrònom i acabaria sent astrònom de cort defensat i protegit pel rei Pere el Cerimoniòs. La mare de Jacob, Esther, deixà Perpinyà en un acte d’independència i de valentia i anà a infantar el seu fill a Girona, on el crià fins que li permeté tornar amb el seu pare a Perpinyà a aprendre d’astronomia. Jacob i na Goig tingueren n’Astruga, com hem dit. Aquesta encara molt jove, a disset anys, l’any 1390, fou donada en matrimoni a un altre jueu destacat de l’aljama de Girona, Jucef Falcó, que esdevindria Pere de Banyoles el dia que amb la seva muller es batejarien a la Catedral de Girona, en els fets infausts de 1391 com a Pere i Blanca. Un any després moria el marit i na Blanca es proposaria tornar a maridar, aquest cop amb un altre jueu convers, Ferrer de Montcada, no sense abans sol·licitar del rei i aconseguir, el 3 d’octubre de 1392, l’autorització reial per seguir administrant els béns del seu fill Miquel tingut amb Jucef (Pere).

L’any 1394 anaren a prendre les aigües a Caldes de Malavella, on foren desposseïts per poc temps dels seus bens, acusats de judaïtzar, perquè la reina Violant de Bar va requerir la devolució dels seus béns. Uns mesos més tard es repetiria la denúncia i aquest cop fou el rei Joan I qui va ordenar que no els molestessin més.

Sílvia Planas descriu uns anys, poc documentats, però d’una certa normalitat i placidesa vivint a Girona, en la discreció d’una vida de conversos i unes pràctiques jueves en la intimitat de la llar. Però no tot devia ser tan fàcil perquè finalment, recuperada la plena condició de jueus practicants, es troben a Portugal al final de la primera dècada del segle xv, on la reina Violant de Bar, antiga protectora, comminarà la recuperació dels béns del matrimoni desafecte exercint de facto la seva condició de senyora dels jueus i les jueves de Girona en un reconeixement implícit d’aquesta condició recuperada.

La notorietat de n’Astruga, esdevinguda Blanca, és la fermesa del seu caràcter i de les seves conviccions, emparada, això sí, en unes condicions econòmiques i socials favorables, per la seva vinculació amb famílies influents del Call. Però, així i tot, convé remarcar la profunditat arrelada d’un pensament i d’una formació, en demostració clara que ni la violència física, ni la violència espiritual no poden corregir els corrents íntims dels sentiments. Aquesta és la lliçó de na Blanca que ens aporta i ens acosta Sílvia Planas, posant rostre, dimensió més humana, al tombant gironí del segle xiv al xv, quan amb un segle d’anticipació es prefigura ja la dissolució de la comunitat jueva de la ciutat i el dur camí de l’exili, interior en uns casos, plena diàspora en d’altres.

Si voleu veure l’article publicat cliqueuaquí. 

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 75-77)