Joaquim Nadal i Farreras

LA CIUTAT DEL BORN

Ressenya sobre el llibre La ciutat del Born, d’Albert Garcia Espuche. L’Avenç núm 356

 Fa ja algunes dècades que Albert Garcia Espuche dedica els seus esforços a treure l’entrellat de la relació entre les estructures urbanes de les ciutats i el funcionament de la seva vida social i econòmica. El punt de confluència entre l’arquitectura i la història porten a un destil·lat molt singular, molt necessari i, pràcticament, sense precedents en l’horitzó historiogràfic de Catalunya. Però la tenacitat de Garcia Espuche l’ha conduït a una auscultació precisa del batec social i urbà de les ciutats, a una identificació de la relació dialèctica entre el temps i l’espai ocupat i utilitzat socialment. En realitat, les estructures físiques en la seva aparent atemporalitat oculten moviments de fons més subtils, però igualment importants  els que ens descobreixen les aproximacions més dinàmiques a la demografia o a les evolucions socials.

L’exploració a fons de les dades de l’arqueologia i de les fonts documentals permeten una aproximació que ens descobreix un accent especial per a un període de la història de Catalunya i de la història de Barcelona que havíem, sovint, simplificat en excés en la comparació estricta entre les dades  i les dates extremes dels segles XVI i XVII. Ara, tot ens apareix com molt més clar, més complex, i molt menys immòbil que l’aparença física o les dades  analitzades de forma elemental i massa simple.

Tornarem sobre aquestes qüestions d’aquí a un moment. Abans, però, convé subratllar que La ciutat del Born és l’obra que culmina tota una arquitectura científica i de recerca consagrada al paper de la ciutat de Barcelona a l’època moderna. Els llibres anteriors Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña 1550-1640, (1998), i Barcelona entre dues guerres. Economia i vida quotidiana (1652-1714), (2004), ja havien preparat el camí, eliminat les crostes d’una presumpta decadència, rebutjat la idea d’un medievalisme estàtic i avançat algunes de les idees que esclaten amb plenitud en aquest llibre que comentem, i que s’acompanya d’un penjoll d’altres tres llibres temàtics despresos del mateix cep que aquesta ciutat del Born, bellíssimament editats i il·lustrats, i monogràficament dedicats al joc, a la dansa i la música, als jardins i la botànica. En l’entramat d’aquesta obra científica hi identifiquem un seny ordenador, una idea matriu, una voluntat inequívoca, que porta Garcia Espuche, ara, a fer el cim d’una obra que adquireix la dimensió d’un chef d’oeuvre, d’una tesi d’estat, d’un llibre de la solidesa de les grans tesi franceses que havíem admirat i envejat.

És la síntesi entre la macro i la microhistòria, és la combinació entre el detall puntualíssim i les aproximacions de caràcter global, és atorgar valor universal al cas particular, és assegurar que “la síntesi sobre la globalitat es faci a partir del coneixement de la diversitat que la conforma” i no a partir d’aproximacions generalistes mancades de fonament. És el que, per tornar a citar textualment Garcia Espuche, ens posa davant de l’evidència una mica recurrent al llarg de la història que “sense entendre el bosc no es poden comprendre els arbres, però sense comprendre els arbres no es pot entendre el bosc”.

Una ciutat dins un edifici

Sembla mentida que encara no fa vuit anys estiguéssim entrebancats en una estranya polèmica sobre quin havia de ser el destí dels afloraments arqueològics que havien aparegut sota l’estructura metàl·lica de l’antic mercat del Born. Avui i amb totes les evidències a la mà, el dubte ofèn. Totes les evidències apuntaven a la magnitud de la troballa, però el llenguatge inert de les pedres suscita múltiples indiferències i desvetlla poques emocions. Però, en canvi, ens trobàvem davant un fet singular, un tall perfecte, escapçat de les estructures urbanes demolides arran de la construcció de la Ciutadella. La cota baixa del Born va permetre que els enderrocs no fossin totals, que la destrucció amb esperit estalviador fos sense arranar, buscant la cota i fent el reblert amb els mateixos enderrocs. Tota l’operació havia de tenir un estrany efecte pompeià sense lava. Ens trobàvem amb la ciutat immòbil, aturada, a uns metres de terra i esperant una interrogació adequada.

És el que ha pogut fer Albert Garcia Espuche després de fer l’oportuna interrogació de més d’un milió dos-cents mil registres documentals que han posat rostre a la ciutat del Born. Pedres amb vida, cases amb habitants, tallers amb artesans, botigues amb comerciants, mobles, roba, llibres, productes, béns diversos desfilen en els inventaris notarials que Garcia Espuche ha sacsejat per fer caure la fruita madura de les interpretacions complexes en un quadre històric de grans dimensions, que repassa l’evolució de la ciutat des dels segles medievals fins la repressió posterior a la Guerra de Successió.

El punt de partida. La ciutat atacada i mutilada

La recerca ha estat possible després del resultat catastròfic de la guerra i els setges sobre la ciutat. Una guerra que va deixar tres-centes cases totalment enderrocades, sis-centes pràcticament inhabitables i tres-centes més amb danys considerables en un conjunt d’unes cinc mil cases. A aquest efecte directe de la guerra afegim-hi els efectes directes de la repressió i la construcció de la Ciutadella: mil cases demolides que van representar el disset per cent del total de cases de la ciutat. Al cor mateix de la ciutat més dinàmica, més en transformació, al cor del motor de la ciutat.

Però, justament aquests efectes devastadors permeten la combinació entre la recerca arqueològica i la recerca documental, i acrediten l’ànim d’una ciutat emergent que havia posat les condicions de la seva modernització i adaptació a uns temps canviants i a la voluntat dels seus habitants de refer-se. El paper de la ciutat vençuda s’expressa en el terreny simbòlic en l’ocupació de cases notables per part de les noves autoritats borbòniques i el fet que José Patiño s’instal·lés a la casa de l’austriacista més destacat Ramon de Vilana Perlas, de qui en coneixem bé la peripècia posterior gràcies a Ernest Lluch, adquireix així el valor d’un paradigma.

Propòsit de síntesi

Amb tots aquests materials Garcia Espuche concreta el que vol i explica el que fa : “En aquest treball, doncs, veurem l’espai físic i, sobretot, social de la ciutat del Born evolucionar durant segles, en el seu conjunt i en el detall de cada casa i de cada família; copsarem la inserció física, econòmica i social d’aquest espai en el conjunt de la ciutat i fora d’ell, i abordarem temes generals de vida econòmica i social,cultural i quotidiana desenvolupats gràcies a l’estímul proporcionat per l’anàlisi prèvia feta a una escala microhistòrica singular”.

Potser no caldria afegir res més perquè aquí queda clar l’abast i les característiques del determini de l’autor.

Alguna conclusió

Però no podem pas tancar la nostra aproximació a tots els suggeriments d’aquesta obra monumental sense apuntar alguna de les aportacions que en fan una eina de reinterpretació dels segles moderns. Queda clar que al llarg d’aquest període la ciutat es transforma. Física i socialment. L’activitat econòmica canvia i s’especialitza, els processos més elementals s’externalitzen i els més propis dels acabats es concentren en la ciutat. El comerç domina la producció que és dirigida des de la ciutat i irradiada a l’entorn. Emergeix una societat nova d’un dinamisme diferent. ”Barcelona va esdevenir, molt més que abans, el centre director del país, espai de direcció de la producció catalana, centre de distribució i de comercialització”. Barcelona ciutat capital. Oberta al món, i a la navegació i el comerç. Societat austera i sofisticada alhora, divertida i introvertida, amb poders compartits i interessos diversos que n’asseguren la prosperitat de ciutat emergent fins i tot amb aprofitament dels moments contradictoris d’una societat en guerra. Barcelona ciutat capital, insistim-hi, encara no ciutat de ciutats, però sí el nucli central del sistema de ciutats català que s’integra i es coordina.

La gràcia de tot plegat és que amb coneixement dels detalls, del funcionament intern de les cases, de les estructures familiars, del mobiliari, dels aixovars, dels establiments públics, de la propensió a l’esbarjo i a les festes, la proliferació de celebracions, de les activitats econòmiques de les cases del Born, de la seva funció, de la seva compartimentació, podem resseguir un procés de canvi que acredita els postulats d’un dinamisme històric que desmenteix a cada cantonada els auguris de decadència que n’han presidit la historiografia durant segles. Un dinamisme que, és clar, tampoc no contradiu els efectes devastadors de la guerra i de la repressió, però que facilita la comprensió de la represa del XVIII en els mateixos termes, ara ja molt més ben coneguts, que ja havia intuït Pierre Vilar quan s’acostava a les actituds en el conflicte d’algunes classes dirigents.

No sé si tot el dinamisme de La ciutat del Born , amb la profunditat de les seves aportacions pot acabar de diluir el pessimisme romàntic de Salvador Sanpere i Miquel a El fin de la nación catalana, però en Garcia Espuche hi ha tots els ingredients per assegurar que les demolicions físiques no tenen capacitat per eradicar els fonaments més sòlids de les estructures nacionals.

PUBLICAT A:   http://www.lavenc.com/index.php/cat/revistes/l_avenc/356/mirador/historia/la_ciutat_del_born

 

Anuncis

31 Març 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, L'Avenç | , , , | Comentaris tancats a LA CIUTAT DEL BORN