Joaquim Nadal i Farreras

LA CIUTAT DEL BORN

Ressenya sobre el llibre La ciutat del Born, d’Albert Garcia Espuche. L’Avenç núm 356

 Fa ja algunes dècades que Albert Garcia Espuche dedica els seus esforços a treure l’entrellat de la relació entre les estructures urbanes de les ciutats i el funcionament de la seva vida social i econòmica. El punt de confluència entre l’arquitectura i la història porten a un destil·lat molt singular, molt necessari i, pràcticament, sense precedents en l’horitzó historiogràfic de Catalunya. Però la tenacitat de Garcia Espuche l’ha conduït a una auscultació precisa del batec social i urbà de les ciutats, a una identificació de la relació dialèctica entre el temps i l’espai ocupat i utilitzat socialment. En realitat, les estructures físiques en la seva aparent atemporalitat oculten moviments de fons més subtils, però igualment importants  els que ens descobreixen les aproximacions més dinàmiques a la demografia o a les evolucions socials.

L’exploració a fons de les dades de l’arqueologia i de les fonts documentals permeten una aproximació que ens descobreix un accent especial per a un període de la història de Catalunya i de la història de Barcelona que havíem, sovint, simplificat en excés en la comparació estricta entre les dades  i les dates extremes dels segles XVI i XVII. Ara, tot ens apareix com molt més clar, més complex, i molt menys immòbil que l’aparença física o les dades  analitzades de forma elemental i massa simple.

Tornarem sobre aquestes qüestions d’aquí a un moment. Abans, però, convé subratllar que La ciutat del Born és l’obra que culmina tota una arquitectura científica i de recerca consagrada al paper de la ciutat de Barcelona a l’època moderna. Els llibres anteriors Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña 1550-1640, (1998), i Barcelona entre dues guerres. Economia i vida quotidiana (1652-1714), (2004), ja havien preparat el camí, eliminat les crostes d’una presumpta decadència, rebutjat la idea d’un medievalisme estàtic i avançat algunes de les idees que esclaten amb plenitud en aquest llibre que comentem, i que s’acompanya d’un penjoll d’altres tres llibres temàtics despresos del mateix cep que aquesta ciutat del Born, bellíssimament editats i il·lustrats, i monogràficament dedicats al joc, a la dansa i la música, als jardins i la botànica. En l’entramat d’aquesta obra científica hi identifiquem un seny ordenador, una idea matriu, una voluntat inequívoca, que porta Garcia Espuche, ara, a fer el cim d’una obra que adquireix la dimensió d’un chef d’oeuvre, d’una tesi d’estat, d’un llibre de la solidesa de les grans tesi franceses que havíem admirat i envejat.

És la síntesi entre la macro i la microhistòria, és la combinació entre el detall puntualíssim i les aproximacions de caràcter global, és atorgar valor universal al cas particular, és assegurar que “la síntesi sobre la globalitat es faci a partir del coneixement de la diversitat que la conforma” i no a partir d’aproximacions generalistes mancades de fonament. És el que, per tornar a citar textualment Garcia Espuche, ens posa davant de l’evidència una mica recurrent al llarg de la història que “sense entendre el bosc no es poden comprendre els arbres, però sense comprendre els arbres no es pot entendre el bosc”.

Una ciutat dins un edifici

Sembla mentida que encara no fa vuit anys estiguéssim entrebancats en una estranya polèmica sobre quin havia de ser el destí dels afloraments arqueològics que havien aparegut sota l’estructura metàl·lica de l’antic mercat del Born. Avui i amb totes les evidències a la mà, el dubte ofèn. Totes les evidències apuntaven a la magnitud de la troballa, però el llenguatge inert de les pedres suscita múltiples indiferències i desvetlla poques emocions. Però, en canvi, ens trobàvem davant un fet singular, un tall perfecte, escapçat de les estructures urbanes demolides arran de la construcció de la Ciutadella. La cota baixa del Born va permetre que els enderrocs no fossin totals, que la destrucció amb esperit estalviador fos sense arranar, buscant la cota i fent el reblert amb els mateixos enderrocs. Tota l’operació havia de tenir un estrany efecte pompeià sense lava. Ens trobàvem amb la ciutat immòbil, aturada, a uns metres de terra i esperant una interrogació adequada.

És el que ha pogut fer Albert Garcia Espuche després de fer l’oportuna interrogació de més d’un milió dos-cents mil registres documentals que han posat rostre a la ciutat del Born. Pedres amb vida, cases amb habitants, tallers amb artesans, botigues amb comerciants, mobles, roba, llibres, productes, béns diversos desfilen en els inventaris notarials que Garcia Espuche ha sacsejat per fer caure la fruita madura de les interpretacions complexes en un quadre històric de grans dimensions, que repassa l’evolució de la ciutat des dels segles medievals fins la repressió posterior a la Guerra de Successió.

El punt de partida. La ciutat atacada i mutilada

La recerca ha estat possible després del resultat catastròfic de la guerra i els setges sobre la ciutat. Una guerra que va deixar tres-centes cases totalment enderrocades, sis-centes pràcticament inhabitables i tres-centes més amb danys considerables en un conjunt d’unes cinc mil cases. A aquest efecte directe de la guerra afegim-hi els efectes directes de la repressió i la construcció de la Ciutadella: mil cases demolides que van representar el disset per cent del total de cases de la ciutat. Al cor mateix de la ciutat més dinàmica, més en transformació, al cor del motor de la ciutat.

Però, justament aquests efectes devastadors permeten la combinació entre la recerca arqueològica i la recerca documental, i acrediten l’ànim d’una ciutat emergent que havia posat les condicions de la seva modernització i adaptació a uns temps canviants i a la voluntat dels seus habitants de refer-se. El paper de la ciutat vençuda s’expressa en el terreny simbòlic en l’ocupació de cases notables per part de les noves autoritats borbòniques i el fet que José Patiño s’instal·lés a la casa de l’austriacista més destacat Ramon de Vilana Perlas, de qui en coneixem bé la peripècia posterior gràcies a Ernest Lluch, adquireix així el valor d’un paradigma.

Propòsit de síntesi

Amb tots aquests materials Garcia Espuche concreta el que vol i explica el que fa : “En aquest treball, doncs, veurem l’espai físic i, sobretot, social de la ciutat del Born evolucionar durant segles, en el seu conjunt i en el detall de cada casa i de cada família; copsarem la inserció física, econòmica i social d’aquest espai en el conjunt de la ciutat i fora d’ell, i abordarem temes generals de vida econòmica i social,cultural i quotidiana desenvolupats gràcies a l’estímul proporcionat per l’anàlisi prèvia feta a una escala microhistòrica singular”.

Potser no caldria afegir res més perquè aquí queda clar l’abast i les característiques del determini de l’autor.

Alguna conclusió

Però no podem pas tancar la nostra aproximació a tots els suggeriments d’aquesta obra monumental sense apuntar alguna de les aportacions que en fan una eina de reinterpretació dels segles moderns. Queda clar que al llarg d’aquest període la ciutat es transforma. Física i socialment. L’activitat econòmica canvia i s’especialitza, els processos més elementals s’externalitzen i els més propis dels acabats es concentren en la ciutat. El comerç domina la producció que és dirigida des de la ciutat i irradiada a l’entorn. Emergeix una societat nova d’un dinamisme diferent. ”Barcelona va esdevenir, molt més que abans, el centre director del país, espai de direcció de la producció catalana, centre de distribució i de comercialització”. Barcelona ciutat capital. Oberta al món, i a la navegació i el comerç. Societat austera i sofisticada alhora, divertida i introvertida, amb poders compartits i interessos diversos que n’asseguren la prosperitat de ciutat emergent fins i tot amb aprofitament dels moments contradictoris d’una societat en guerra. Barcelona ciutat capital, insistim-hi, encara no ciutat de ciutats, però sí el nucli central del sistema de ciutats català que s’integra i es coordina.

La gràcia de tot plegat és que amb coneixement dels detalls, del funcionament intern de les cases, de les estructures familiars, del mobiliari, dels aixovars, dels establiments públics, de la propensió a l’esbarjo i a les festes, la proliferació de celebracions, de les activitats econòmiques de les cases del Born, de la seva funció, de la seva compartimentació, podem resseguir un procés de canvi que acredita els postulats d’un dinamisme històric que desmenteix a cada cantonada els auguris de decadència que n’han presidit la historiografia durant segles. Un dinamisme que, és clar, tampoc no contradiu els efectes devastadors de la guerra i de la repressió, però que facilita la comprensió de la represa del XVIII en els mateixos termes, ara ja molt més ben coneguts, que ja havia intuït Pierre Vilar quan s’acostava a les actituds en el conflicte d’algunes classes dirigents.

No sé si tot el dinamisme de La ciutat del Born , amb la profunditat de les seves aportacions pot acabar de diluir el pessimisme romàntic de Salvador Sanpere i Miquel a El fin de la nación catalana, però en Garcia Espuche hi ha tots els ingredients per assegurar que les demolicions físiques no tenen capacitat per eradicar els fonaments més sòlids de les estructures nacionals.

PUBLICAT A:   http://www.lavenc.com/index.php/cat/revistes/l_avenc/356/mirador/historia/la_ciutat_del_born

 

Anuncis

31 Març 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, L'Avenç | , , , | Comentaris tancats a LA CIUTAT DEL BORN

L’AEROPORT DE BARCELONA-EL PRAT

El Far del Baix Llobregat. Anuari 2010. Març 2010

El 2009 va ser un bon any pel sistema aeroportuari català, encara que aquest any ple de bones notícies hagi transcorregut acompanyat de les conseqüències negatives de la crisi per a la navegació aeronàutica.

Però anem als aspectes positius. El mes de gener es va signar el Decret de 20 de gener de 2009 pel qual s’aprovava el Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports de Catalunya (2009-2015), més tard es va aprovar la nova Llei d’aeroports i heliports de Catalunya (Llei 14/2009 de 22 de juliol).

Un mes abans de la publicació de la Llei, el 15 de juny es va inaugurar la nova terminal T1 de l’aeroport de Barcelona – El Prat. Culminava així la vella aspiració de dotar l’aeroport amb una infraestructura de serveis adequada a la seva capacitat i a les seves necessitats. La inauguració de la nova terminal, carregada de simbolisme, va significar també la millora substancial dels accessos viaris, la connexió entre les dues terminals (T1 i T2), i l’anunci de la licitació del nou ferrocarril d’accés a l’aeroport des de Sants pel sistema de Rodalia. Dins de l’any també s’havia donar a conèixer que la tuneladora que treballava en aquest sector de l’L9 havia arribat a l’estació de la nova terminal entre pistes. Convergien d’aquesta manera un bon nombre de compromisos de l’Administració de l’Estat i de l’Administració de la Generalitat en relació amb el sistema aeroportuari català, en relació amb l’aeroport de Barcelona – El Prat i en relació amb els sistemes de transport públic per accedir-hi.

Si hi afegim l’anunci dels treballs preparatoris per a la nova terminal satèl·lit podem concloure que l’aeroport del Prat, uns anys després d’engegar la tercera pista, encarava ja la recta definitiva per a créixer, acollir més vols intercontinentals, superar la barrera dels trenta milions de passatgers i avançar cap a fites de més capacitat i més competitivitat.

Però la T1 és, era, la condició necessària, però no la condició suficient. Entrats ja a l’any 2010 podem dir que enguany serà un altre any decisiu per a l’aeronàutica catalana i també per a l’aeroport del Prat. Molt a primers de gener, el Govern de la Generalitat completava de moment el mapa d’aeroports amb la inauguració de l’aeroport de Lleida-Alguaire, pocs dies després que el Ministre de Foment, José Blanco, donés a conèixer alguns aspectes del nou model de gestió aeroportuària que es proposa el Govern espanyol.

Aquesta és la clau definitiva per a l’enlairament de l’aeroport de Barcelona – El Prat. I com ja ha quedat dit des de diverses tribunes, el Govern de la Generalitat i el conjunt de la societat catalana consideren que la proposta és un bon punt de partida però que encara no queda a prop del punt de trobada i d’acord.

Després de molts anys de subsidiarietat i de concentració centralitzada del sistema creiem que ha arribat l’hora de la gestió individualitzada amb responsabilitat econòmica. La gran qüestió, doncs, no és tant un tema de titularitat com un tema de gestió. Aspirem a què el Prat tingui una gestió individualitzada i singular i que respongui amb els seus propis recursos i amb la seva política comercial d’una banda al sistema general,  i de l’altra a les expectatives de creixement i internacionalització que hi ha dipositat la societat catalana. Es tracta de clarificar la relació econòmica entre la societat mercantil que proposa el Ministeri i la societat mercantil que s’hauria de fer càrrec del Prat.

I, finalment, es tracta que la garantia per a aquesta gestió singular i individualitzada atorgui als representants de la Generalitat i de la societat catalana en general un pes determinant i una capacitat de decidir conjuntament les polítiques d’impuls, de promoció i de gestió econòmica que posin a prova les autèntiques potencialitats del hub que volem ser i aspirem esdevenir.

Mentre la T1 ha esdevingut un referent, un emblema, una icona reconeguda pel seu disseny, per les seves prestacions, per la seva eficàcia i pel prestigi assolit entre els seus usuaris que li reconeixen el crèdit d’una molt bona gestió.

L’any en curs culminarà la reivindicació dels pioners que van fer d’una part del Delta un camp d’aterratge, en diversos camps, i van començar a construir els fonaments de la vocació aeronàutica de Catalunya. Ara que comencem a poder ser gestors dels nostres propis destins volem ser també reconeguts i agraïts amb aquells que van posar els fonaments sòlids que ens impulsen.

30 Març 2010 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , , , | Comentaris tancats a L’AEROPORT DE BARCELONA-EL PRAT

RESPONSABILITAT, PREOCUPACIÓ, DISCULPES I EXIGÈNCIA

Bloc de premsa de PTOP 

Des del diumenge 28 de març i fins el dia 12 de setembre les línies del Servei de Rodalia de Barcelona  R3, R4 i R7 hauran d’interrompre el seu servei a l’estació de Sant Andreu Arenal.

Un servei d’informació i d’informadors conduirà els passatgers cap a les diverses alternatives. Bé sigui amb autobusos llançadora fins el Clot-Aragó, bé sigui la xarxa de metro per a la qual serviran els mateixos títols utilitzats en el mateix recorregut pel Servei de Rodalia.

 La raó que ocasiona aquesta alteració important del servei ordinari de ferrocarril són les obres per a la construcció de l’estació de Rodalia a l’intercanviador de Sagrera-Meridiana.

 Hi ha qui pensa que aquestes obres s’haurien pogut endarrerir, i fins i tot algú ens ha arribat a insinuar que potser hauria sigut prudent no produir aquesta interrupció fins després de les eleccions autonòmiques.

Però si des de sempre ens hem mostrat molt exigents amb el Govern espanyol i amb el Ministeri de Foment, si sovint ens hem queixat de l’endarreriment de les inversions públiques en les infraestructures del transport de proximitat, com podem, ara, quan cal, demanar que unes obres que ja han començat no es facin o s’endarrereixin?

Hem actuat per coherència i per responsabilitat. Sabíem quan negociàvem el traspàs del Servei de Rodalia que s’havia de produir aquest gran tall, sabíem que assumíem un risc. Però també sabíem que els veïns de la Meridiana, els ciutadans de Barcelona, els usuaris del sistema de Rodalia necessiten veure com s’acaba aquest rosari d’obres que ha convertit, des de fa anys, la Meridiana en un circuit de gimcana.

 L’intercanviador és una obra estratègica i imprescindible. És una aposta de futur i forma part dels compromisos que figuren en el Pla de Rodalies. Calia, doncs, fer-la i fer-la com més aviat millor.

Sé molt bé que poden haver-hi disfuncions, que les mesures alternatives mai no pal·liaran del tot les incomoditats generades, però hem previst que les obres s’acabin just al final de l’estiu i quan la ciutat torna a la normalitat.

He de demanar disculpes, ja ara, de forma anticipada, per totes les molèsties que s’ocasionaran. He de demanar també la màxima comprensió. I, sobretot, vull demanar a la ciutadania, que sempre ha respost amb un civisme exemplar i amb una exigència crítica, altament desitjable, que ens aporti la seva col·laboració.

Convé que tothom prengui consciència d’aquesta alteració i convé que tothom posi a contribució la seva col·laboració generosa per tal d’ajudar a passar aquest període d’interinitat molesta.

Els que tenim des del primer de gener les responsabilitats i les competències en el Servei de Rodalia hem volgut donar la cara, explicar aquesta alteració, explicar-ne les causes i assumir l’enrenou per responsabilitat i exigència.

Sabem que tota obra ocasiona molèsties. Però també sabem que amb una actitud exigent hem de trencar la tendència que ens portaria, d’una banda, a reclamar les obres i, de l’altra, a endarrerir-les de forma injustificada per tal de no rebre’n les conseqüències directes.

Ara és justament l’hora de posar tot l’èmfasi, tot l’esforç en la millora del servei ferroviari. Ara, totes les inversions són poques per tal de donar als milions d’usuaris que cada any es mouen per Catalunya fent confiança al transport públic, el confort, el servei,  la qualitat, la puntualitat i l’excel·lència que exigim i que mereixem. Aquestes molèsties, unes més, algú pot dir no sense raó, han de ser les millores de demà. Les inversions d’ara són una aposta de futur.

26 Març 2010 Posted by | Bloc PTOP, COMUNICACIONS | , , | Comentaris tancats a RESPONSABILITAT, PREOCUPACIÓ, DISCULPES I EXIGÈNCIA

ACTUALITAT DE JOSEP CLARET RUBIRA

Diari de Girona

En molt pocs mesos hem tingut l’oportunitat d’obtenir una visió molt completa de la trajectòria i de l’obra de l’arquitecte gironí Josep Claret (Girona, 1908-1988). Efectivament, la tardor passada vam tenir l’ocasió de fer una aproximació a través de les exposicions del Museu d’Història de la Ciutat de Girona i del Col·legi d’Arquitectes en la seva delegació de Girona. Particularment, l’exposició del Museu d’Història, comissariada per Gemma Domènech i Rosa Gil posa l’accent en el perfil més actiu i compromès del jove estudiant d’arquitectura i de l’arquitecte iniciat en el treball al despatx de Josep Lluís Sert. Al catàleg d’aquesta exposició Josep Claret (1908-1988). Arquitecte entre la república i la dictadura  (Girona, 2009) se subratlla, sobretot, el punt de ruptura que representa el final de la Guerra Civil i com l’arquitecte abandona progressivament els seus compromisos amb el moviment racionalista i adquireix un perfil més eclèctic i, en un cert sentit, més dispers i diluït fet sempre a la mida d’una clientela creixent i d’uns gustos i unes tradicions marcades pel nou clima polític. Aquest punt de vista de les comissàries queda reforçat pels textos de Josep M. Rovira que, aturant-se l’any de  l’obtenció del títol d’arquitecte (1933), explora la recerca individual de l’arquitectura moderna, i pel text de Narcís Selles que en l’anàlisi de la tasca de dibuixant i de pintor evidencia la identificació de Claret amb la modernitat republicana.

En un cert sentit semblaria que l’adaptació a les noves circumstàncies històriques de 1939 del capità republicà d’aviació que era Claret quan el mes de gener va arribar a Menorca hauria estat fàcil, ràpida i completa. Això sí, un cop superat sense problemes el procediment de depuració i el judici sumaríssim que li va ser incoat  el 21 d’agost de 1939 i que es va tancar el 28 de febrer de 1940 amb una resolució “por la cual se sobresee dicha causa sin responsabilidad, quedando el encartado en libertad definitiva”.

Però també sembla clar que les coses no són ni tan clares ni tan tallants, i que per a comprendre tot plegat cal mirar enrere i també endavant. Efectivament, Claret inicia un viratge ideològic en relació amb l’arquitectura el mateix 1936, quan després de dedicar un article a Rafel Masó a la revista Víctors sembla decidit a abandonar els postulats del racionalisme i s’inclina per una arquitectura que prefigura el Masó de s’Agaró, i que s’inclina cap a models més tradicionalistes, d’arrel més autòctona, clarament entroncat amb les arrels del país i amb exploració de les arts i costums del territori en relació amb la construcció. La combinació de les formalitzacions noucentistes de Masó, que Claret adopta parcialment, i els nous temps podrien ser la causa combinada del nou eclecticisme. Però també hauríem d’anar endavant i recórrer altre cop al catàleg de l’exposició on Joan J. Gomila ens aporta més llum en l’anàlisi de les aportacions de Josep Claret a l’arquitectura i, sobretot, a l’urbanisme de Menorca (1939-1956). D’aquí es desprendria una visió més moderna i menys sotmesa al règim en els models urbanístics i en els estereotips arquitectònics anats a buscar a la mateixa tradició de l’arquitectura, diguem-ne, colonial anglesa de Menorca, com també acredita en un treball sobre urbanisme subscrit el 1969.

Dit d’una altra manera. És veritat que la nova circumstància obre les portes de Josep Claret a un mercat vastíssim que aprofita en l’exercici del despatx privat i dels encàrrecs oficials. Però un repàs d’alguna de les obres dels anys més avançats, seixantes i setantes, ens transportaria altre cop, potser per inèrcia però potser també com un rastre d’un pensament mai no esbandit del tot, als models més simples i rectilinis del racionalisme i de les  seves obres més acreditades. És clar que potser és residual i no prou significatiu, però també és molt evident que caldrà una exploració més aprofundida dels anys posteriors a la Guerra Civil per a fer un balanç ajustat que no esborrarà les línies mestres que han traçat Gemma Domènech i Rosa Maria Gil. Aquest enriquiment ens el proporciona, des d’una posició intel·lectual també més eclèctica, la Maria Mercè Pareta Marjanedas en la seva tesi doctoral Josep Claret: Arquitectura i Societat, que va ser defensada a la sala de graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona el dia 5 de març de 2010, davant un tribunal del qual vaig tenir la sort de formar part. Aquesta tesi ens situa davant d’una obra vastíssima, inventaria més de 1.000 projectes signats per Claret i reporta més de 5.000 documents arquitectònics i urbanístics visats per Claret, reprodueix els articles que Claret va prodigar en els anys trenta sobre aquestes qüestions a Hèlix, a D’ací d’allà i a Víctors i inventaria i reprodueix els dibuixos i pintures que Pareta ha pogut localitzar.

La tesi de Pareta, que ha dirigit el professor Josep Clara, i els treballs que hem esmentat més amunt en relació amb l’exposició clouen uns mesos fecunds en el coneixement de Josep Claret i apunten a un debat obert encara sobre la valoració de l’obra i sobre la relació entre aquesta obra i la biografia personal i la implicació social de Claret.

Puc acreditar, això sí, que amb totes les contradiccions que es vulgui Josep Claret va conservar les amistats dels joves que abans de la guerra havien iniciat conjuntament la gran, curta i estroncada aventura de la revista Víctors. És un indici insignificant, però potser un element a no menystenir per tal de reconèixer l’enorme complexitat del segle xx i els seus diversos cataclismes ideològics.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 174-176)

 

19 Març 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a ACTUALITAT DE JOSEP CLARET RUBIRA

JAUME VICENS VIVES

Intervenció en una taula rodona sobre Jaume Vicens Vives, amb motiu del cinquantenari de la seva mort, organitzada per l’Institut Jaume Vicens Vives de Girona  

Moltes gràcies i bona tarda. Alcaldessa, directora, membres del Claustre de l’Institut Jaume Vicens Vives, fill gran de Jaume Vicens Vives: Pere Vicens Rahola, Director dels Serveis territorials, Defensor del ciutadà, exdirectors, alumnes…

L’any 1960, el mes de novembre, la revista Serra d’Or va publicar un número monogràfic d’homenatge a Jaume Vicens Vives, que acabava de morir el mes de juliol del mateix any. En aquest número s’hi publicava un article que obria tot l’exemplar monogràfic d’un monjo de Montserrat, el pare Jordi Pinell, que deia “en ocasions així, quan se’n va un dels nostres grans homes, és quan coneixem que vivim i treballem plegats per què som un poble”. I en aquest mateix número, pòstumament, s’hi publica l’últim article que havia deixat escrit Jaume Vicens Vives, probablement a la clínica de Lió, on l’havien operat d’un càncer de pulmó, de la secció que ell tenia en aquesta revista editada pels monjos de Montserrat, que es titulava “L’espill dels dies”. I en aquest article pòstum hi apareix molt clarament algun dels elements de la personalitat de Jaume Vicens Vives. Deia: “no em miris esblaimat d’aquesta manera, trobarem el pas i la clariana i ens desfarem de la nit i de la boira. Si ens proposem realitzacions senzilles i concretes. Hem teixit massa astres i els hem posat massa amunt del cel per les nostres forces. Ferma’t el cor, abomina l’irrealisme i pensa amb la lògica nua”.

I és una crida al compromís directe, immediat, concret, per aconseguir en el terreny de la història i de les llibertats, de la política i de la vida social i econòmica del país, un cert canvi en funció d’un lideratge que ell trobava a faltar i que d’alguna manera havia volgut no només excercir, sinó  incitar a d’altres a excercir-lo. I la veritat és que aquest to imperatiu, aquesta actitut d’engrescament col·lectiu, d’incitació a la col·lectivitat, de promoure la gent a implicar-se, a donar-se, a organitzar-se, coordinar-se, formava molt directament part de la personalitat de Jaume Vicens Vives, que va ser, ho ha dit el Dr. Mirambell, un gran mestre, en el sentit que va ser capaç de crear escola i de tenir deixebles, que va ser un gran historiador capaç de trencar motllos i d’obrir noves vies de recerca en el terreny de la història de Catalunya, de la història d’Espanya, de la història econòmica i social i de la història del món.

Va ser un gran empresari, potser no de grat sinó per força, i va ser capaç de fundar l’editorial Teide amb el seu cunyat Frederic Rahola, que derivaria anys més tard en l’actual editorial Vicens Vives, que porta el seu cognom. I va ser alhora un personatge implicat, de la forma en què es podia estar implicat en els anys 40 i 50 en la vida col·lectiva, fins al punt que el Cercle d’Economia, aquesta institució transversal amb presència de molts empresaris, però també d’intel·lectuals i de persones vinculades a la vida social i política de Catalunya, li reconeix, encara ara, un cert lideratge, un cert paper fundacional i un mestratge i un guiatge que mantenen com una herència viva de tot el que va ser capaç de fer Jaume Vicens Vives per moure i per promoure aquest àmbit de debat, encara avui tan viu, en aquests moments presidit per Salvador Alemany, president de l’empresa Abertis.

Jaume Vicens Vives va viure a Girona relativament poc temps, hi va viure de 1910 a 1924, hi va tornar l’any 1930 a fer el servei militar;  més tard, a primers de 1939 hi va passar unes poques setmanes, amagat, baixant del cotxe del seu cunyat Frederic Rahola, i decidint quedar-se i no marxar i esperant que acabés la Guerra Civil per sotmetre’s al procediment que ja ha estat esmentat, que no li va permetre recuperar la càtedra d’institut, etc. I, finalment, després i un cop normalitzada la seva reincorporació a la vida docent en l’àmbit dels instituts i després de la universitat, un cop va guanyar la càtedra de la Universitat de Barcelona, hi feia passades quasi cada vegada que anava a Roses i s’hi parava per diversos motius, un d’ells a trepitjar les fulles de la Devesa i un altre anar a veure el seu amic Santiago Sobrequés.

Si resseguíssim una mica la geografia de la ciutat, la part de la geografia de la ciutat que ens interessa en relació amb aquesta qüestió, trobaríem que a tocar de la plaça del Marquès de Camps, a la carretera de Santa Eugènia número 5, hi ha una placa d’aquestes que col·loca l’Ajuntament de Girona que diu “En aquesta casa hi va néixer Jaume Vicens Vives el mes de juny de 1910”. Fill del que era gerent de la Farinera Montserrat, propietat del senyor Ensesa i  de la senyora Victòria, que va quedar aviat vídua i que va tenir un taller de modista a la plaça del Gra. En aquesta casa on va néixer Jaume Vicens Vives hi va anar a viure molts anys més tard un altre personatge de Girona, que la Dolors Condom ha esmentat molt clarament, el seu més gran amic des de la infantesa, Santiago Sobrequés Vidal, que va ser director d’aquest institut molts anys, al carrer de la Força encara i que crec recordar que és el que va fer el trasllat cap aquí, que té una placa a la casa avui de “La Caixa”, a la cantonada del pont de Pedra amb el carrer de Santa Clara i el carrer Nou, on diu: “En aquesta casa hi va néixer Santiago Sobrequés Vidal”.

Si anem més cap a l’Eixample, gairebé a tocar el carrer Migdia hi ha també el carrer Joan Reglà, fill de Bàscara, catedràtic de la Universitat de València, deixeble de Jaume Vicens Vives, i a tocar el carrer Joan Reglà hi ha l’entrada de l’Institut Santiago Sobrequés. I aquí,  on som, hi ha l’Institut Jaume Vicens Vives que durant molts, molts, molts anys, dècades llarguíssimes va ser no un dels instituts de Girona, sinó per a la vida d’uns quants dels que som aquí, va ser l’Institut de Girona, l’únic institut de tota la vida, instal·lat a l’antic convent dels caputxins del carrer de la Força. Jaume Vices Vives hi fa, com ha explicat la Dolors Condom molt bé, els quatre primers cursos de batxillerat i aquí és on es comença a descobrir una personalitat magnètica, d’un personatge que era capaç d’engrescar a tothom, de dirigir, de liderar i de portar la gent cap a causes comunes. La família es desplaça a Barcelona per un cert trencament familiar com a conseqüència de la mort del pare, que provoca unes certes dificultats econòmiques que fan que Jaume Vicens Vives passi d’una situació relativament benestant a una situació no tan fàcil i és probable, això és collita meva només, però és probable que fent de la necessitat virtut, convertint en màxima el que seria el segell de la seva activitat tota la vida: sobreposar-se a les adversitats, passar per damunt de les adversitats, comencés una batalla personal amb ell mateix per guanyar crèdit acadèmic, primer en la carrera, després en els estudis com a historiador i una batalla de caràcter empresarial per fer forat econòmic, perquè amb el que guanyava com a docent no en tenia prou. I és aquesta lluita conjunta per transformar radicalment la història que es feia a Catalunya i a Espanya i, alhora, per aconseguir recursos econòmics addicionals per alimentar una família que anava creixent, el que el porta a alguna de les activitats que ha explicat el senyor Mirambell a l’hora de fer els mapes muts, de fer els atles, de començar a fer manuals per als instituts de Batxillerat, tan com començar a dotar-se del que seria una arquitectura científica i metodològica en el terreny de la historiografia, de combat, seguint en certa manera el que ell aprendria després a l’hora del descobriment, com deia l’Ernest Martí, de l’escola francesa dels Annals, que seguien les pases d’un dels seus fundadors Lucien Febvre, amb el seu llibre “Combats per a la història”.

La Història no és neutra, la Història és un combat, la Història es construeix des de la subjectivitat de cadascú, però la Història, naturalment, necessita fonamentar-se en recerques sòlides i ben plantejades. I d’aquest combat Jaume Vicens Vives formula dos, tres instruments principals. Una revista, Estudios de historia moderna, de la qual lamentablement, perquè la seva vida va ser curta, en van sortir només sis volums. Segon, una altra revista de combat, una mica perquè en el terreny d’una història que a vegades funcionava per inèrcia, el que es tractava era de fer crítica històrica i, si calia, només quan calia “no dejar títere con cabeza”; aquesta revista de crítica històrica de petites píndoles, d’anàlisi de les obres recensionades, era l’Índice histórico español.

I, finalment, un cop guanya la càtedra de la Universitat de Barcelona, el seminari i la biblioteca del seminari d’Història de la Universitat de Barcelona es converteixen en un viver, en un formiguer de debats al voltant de la Història, que ell després estén i continua en les trobades a casa seva, al carrer Santaló, crec recordar, on fins a les dotze en punt, mai més tard, perquè Jaume Vicens Vives escrivia de matinada. Era d’anar a dormir d’hora, relativament d’hora, i aixecar-se aviat,i quan estàs despert de bona hora era quan ell se sentia molt impulsat a la creativitat que ell evoca, en les recerques que hem comentat, els estudis sobre els remences, l’estudi sobre Ferran II i la ciutat de Barcelona, que és la seva tesi doctoral publicada per la Càtedra Història de Catalunya de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’any 1938, i tots els altres treballs que després aniran evolucionant cap a descobrir nous temes de la Història de Catalunya. De fet, la sèrie Biografies catalanes s’havia de dir Història de Catalunya i passa a ser unes Biografies catalanes perquè sota el nom d’Història de Catalunya, la censura no el deixava publicar i sota l’epígraf una mica més neutre -avui per a nosaltres això sona molt més innocent-  de “Biografies catalanes” la van deixar passar. I “Industrials i polítics” és el redescobriment del que va passar a Catalunya al segle XIX, revolució industrial, l’aparició d’una altra nova classe social, la burgesia, l’aparició d’una nova classe social, el proletariat industrial, les lluites obreres i sindicals i, alhora, el procés d’enriquiment de Catalunya fins a convertir-se en el motor i la fàbrica d’Espanya.

I és al voltant d’aquesta arquitectura, d’uns instruments concrets, i d’unes recerques personals que ell hi afegeix uns llibres de caràcter instrumental, molt de combat, que ja han estat esmentats i que completa després amb grans síntesis renovadores. Aproximación a la Historia de España i Noticia de Cataluña són això, revisions suggerents de la Història d’Espanya o de la Història de Catalunya, no contra però sí per superar Menéndez Pidal i Claudio Sánchez Albornoz i Américo Castro, i no contra Rovira i Virgili i Ferran Soldevila, però per superar Rovira i Virgili i Ferran Soldevila. I amb aquests dos petits manuals, més assagístics que llibres d’història, revoluciona el món de la Història de Catalunya i de la Història d’Espanya que després ell concreta amb els seus deixebles i col·laboradors en dos llibres bastant innovadors. Un, un manual, el Manual d’història econòmica d’Espanya, que és la transposició a llibre dels apunts de la Càtedra d’Història Econòmica, que ell passarà a ocupar abandonant la Facultat de lletres per anar a parar o introduir els estudis d’Història Econòmica a la Facultat de Ciències Econòmiques per obrir un nou forat pels seus propis deixebles també comptant que hi havia una estratègia acadèmica per conquerir en part el món acadèmic espanyol.

I la síntesi màxima de tot el que representa la seva aportació innovadora és una magna obra molt ben il·lustrada, molt ben comentada, que és la Historia social y económica de España y América, obra en cinc volums, que Editorial Vicens Vives ha reeditat en format de butxaca i que és un element de síntesi de les aportacions aturades l’any 1960.

Han passat molts anys. De fet, sobre un segle, Jaume Vicens Vives en va viure la meitat i ara en commemorem cent del naixement i cinquanta de la mort. Jo no sé quants anys té l’Ernest Martí, però els altres tres de la taula hem viscut ja prou més anys dels que va viure Jaume Vicens. Jo en tinc 62, he viscut 12 anys més que Jaume Vicens Vives. Tampoc no sé l’edat dels vostres pares, no, però penseu en gent que tingui més de cinquanta anys i que estan en la plenitud de la vida i que ara en viuen, no cinquanta, sinó seixanta, setanta, vuitanta o noranta i què hauria sigut de la historiografia catalana i de tantes altres coses, amb Jaume Vicens Vives continuant en la seva activitat. Aquesta és una reflexió important que jo me l’he fet també, perquè l’any que Jaume Vicens Vives va morir és l’any que, després d’haver estat tres anys al Cullell, vaig tornar a l’institut on hi havia fet dos anys de preparatòria amb el senyor Etxebarría i amb la Carmen Barceló. I, per tant, jo no vaig conèixer mai a Jaume Vicens Vives. L’he conegut a través d’un deixeble seu, oncle meu, Jordi Nadal i l’he conegut a través de qui després seria el meu sogre, Santiago Sobrequés Vidal. Tots dos em transmetien, i també els que l’havien conegut, els fills de Santiago Sobrequés, aquesta impressió que era un home atractiu, ben plantat, líder, capaç d’engrescar a la gent i amb una voluntat de saccejar-ho tot i transformar les coses per intentar una reflexió aprofundida.

M’agradaria acabar, tornant al principi, tornant a la Dolors Condom, tornant al senyor Mirambell, i recordant amb textos seus o sobre ell, la relació entre Jaume Vicens i Girona. Josep Maria Muñoz, en el llibre biogràfic que va editar Edicions 62 diu, ja ho ha dit la Dolors Condom, també ho ha dit el seyor Mirambell: “a l’institut destacava pel seu físic poderós i per la seva capacitat de lideratge”. És el que en aquest llibret de 25 años después, l’autor de les històries sobre les batalles entre la Torre Gironella i l’illa del Ter diu “el jefe de la banda era un corpulento y hercúleo muchacho”, Jaume Vicens Vives. És també el testimoni d’un altre destacat intel·lectual, més en el terreny de la literatura, que no era de Girona, però que també va estudiar a Girona aquests anys, que és Guillem Díaz Plaja, que diu, parlant del Jaume Vicens Vives ja professor universitari, “una promesa centelleante, yo venía siguiendo sus pasos desde que le conocí en los patios del Instituto de Gerona. Tenía ya entonces un dominio cesáreo sobre sus compañeros de juegos como producto de una voluntad de acero”. Després ell ve a Girona com us he dit l’any 30, i ell mateix en un article que comença a fer-ne la recerca als anys 30 però que no publica fins a l’any 1947 en el volum dos dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, Gerona después de la paz de Ryswick, quan el publica diu: “En 1930 cuando el autor de este trabajo acababa de salir de las aulas universitarias barcelonesas, diversas circunstancias le llevaron de nuevo al regazo siempre acogedor de Gerona, su ciudad natal. Compartía entonces las letras con la milicia y ambas actividades con una gestión burocrática en una firma comercial de la población”. Voluntat, amb la seva voluntat de recerca va fer que “frecuentara cada día el archivo municipal, donde me hallaba con la solitaria pero grata compañía de la señorita Masiá de Ros, también atareada con sus papeles y sus registros. Ella y el archivero de aquel entonces, el malogrado Luis Busquets, constituían las firmes pilastras de la investigación histórica gerundense”. (Reproduït també en el volum primer de l’Obra Dispersa).

Anem després a l’any 39, cita amb el testimoni de Frederic Rahola, el seu cunyat: “Vicens romangué unes tres setmanes per les rodalies de Girona, sembla que en contacte amb una família amiga fins que decidí tornar a casa on retrobà la seva esposa que ja el feia a França”. L’any 1947 li donen un premi, em sembla que és el Premi de la festa de la Virgen del Carmen, per un llibre que va publicar que es titulava Rumbos oceánicos i amb motiu d’aquest premi escriu una carta al seu amic Santiago Sobrequés i li diu: “si això surt a la premsa local, Los Sitios, -ara Diari de Girona-, i hi tens algun amic, fes-lo recalcar que el guanyador és gironí. No ho dic perquè em facin bombo, en sóc enemic, però sí per enaltiment de la nostra ciutat”. I a l’any següent, l’any 1948, quan guanya la càtedra de la Universitat de Barcelona, efectivament, sota el psudònim de Gerion, Carles de Bolós, fa un article el 28 de febrer de 1948 titulat “Otro gerundense que triunfa”.

Més endavant, Santiago Sobrequés, quan ha d’explicar els seus records de Jaume Vicens, escriu un article a la Revista de Girona i escriu una necrològica als Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Explica que en el camí de Barcelona a Roses hi ha Girona, on hi para sovinet. I ens recorda que  “evocándola, Vicens Vives devenía casi lírico y soñador, facetas ciertamente poco acusadas en su recia contextura mental de historiador realista, económico y debelador de romanticismos”. I encara hi ha un moment que parlant amb algun dels seus amics, amb un carta li diu en relació amb la ciutat, que es preocupa i s’interessa per la ciutat i li agradaria no veure-la “caer en un provincialismo de vía estrecha que es el camino en el que jamás quisiéramos ver metida a nuestra venerable urbe”. I encara, en una entrevista que li va fer l’any 1953 Santiago Albertí, a la revista titulada Revista, quan li pregunta d’on li ve l’interès per la Història diu, també ha estat dit aquí d’una manera o d’una altra: “difusamente en el instituto de Girona, dando clase con el catedrático don Rafael Ballester, que era una eminencia. Por esto vine a Barcelona para estudiar Filosofía y Letras, entonces sólo tenía, infeliz de mi, la vaga idea de que enseñar Historia sería en el futuro algo muy divertido”. I en aquest context de l’evocació del Jaume Vicens Vives vinculat amb la ciutat de Girona, el mateix Sobrequés en aquest article que us comentava recorda com l’any 1944 va fer una conferència a la Cambra de la Propietat Urbana, l’any 1958 va fer una conferència per Fires de Girona, en el local d’Acció catòlica, a Casa Carles i com l’any 1959, un any just abans de morir, va fer una conferència en el cicle de conferències quaresmals que convocava el Grup Excursionista i Esportiu Gironí. No va tenir temps de més, va morir l’any 60. En aquesta mena de vides paral·leles a 10 anys de distància entre Jaume Vicens i Santiago Sobrequés, dos gironins de la quadrilla dels Piels, que donen nom a dos instituts de la ciutat, un mort a cinquanta anys, l’altre a seixanta-dos, realment hi ha una part important del que es va forjar en aquest institut al carrer de la Força. En aquesta generació de 1921 a 1927, que amb tanta precisió ha evocat la professora Dolors Condom s’hi van forjar diversos mestres, el gran mestre, forjador de deixebles que va ser Jaume Vicens Vives, que revolucionaria el panorama de la historiografia catalana i espanyola com explícitament reconeixia un deixeble seu, historiador britànic, nomenat sir per la reina d’Anglaterra, sir John Elliot, autor de La revolta dels catalans, el gran llibre sobre la revolta de 1640, que en una conferència al saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya evocava els seus primers contactes amb Jaume Vicens Vives en aquestes trobades del pis de la casa del carrer Santaló.

Jaume Vicens Vives va viure poc temps, però va viure una vida vertiginosa i frenètica de la qual una part es va formar i fer a les aules de l’Institut de Girona i en els carrers de la ciutat de Girona. I posar cara i ulls a la toponímia de la ciutat i tornar a donar cos i ànima als noms que a vegades, ara, ens apareixen descarnats als rètols dels nostres instituts o dels nostres carrers, és un imperatiu moral, polític i social dels temps que corren per no perdre la memòria i per refer permanentment la nostra Història.

Moltes gràcies.

15 Març 2010 Posted by | Homenatges, INTERVENCIONS | , , | Comentaris tancats a JAUME VICENS VIVES