“FOMENT HA ENTÈS QUE LA B-40 POT SER UNA AUTOVIA DE DOS CARRILS PER SENTIT”

JOAQUIM NADAL, conseller de Política Territorial i Obres Públiques

Per millorar el trànsit de l’N-II al Maresme, aposta pels laterals de l’autopista a Mataró i la connexió dels pobles per dalt per mitjà de trams viaris parcials, i no amb una única infraestructura de punta a punta. Demana un canvi de concepció perquè tingui un nou ús local i – Barcelona – X. MIRÓ / J. RUEDA                                

El conseller Joaquim Nadal, al seu despatx de Política Territorial. Foto: GABRIEL MASSANA.

 

El govern acaba de posar en funcionament l’aeroport de Lleida-Alguaire, el primer construït i gestionat per la Generalitat.

–Quins són els primers resultats?

–«Els dos caps de setmana hi han mogut una mitjana de 800 persones. A Lleida hi ha una expectativa màxima, una vibració emocional. La gent hi va a fer l’aperitiu, a prendre cafè, a veure avions, en un moment en què la ciutat està emergint. Hem iniciat la promoció de Lleida i Catalunya a les destinacions. Hi ha una relació molt constructiva amb el govern de les Balears en promoció turística de les Illes, aquí, i dels Pirineus, allà. Que quedés desert el concurs per a la gestió no és preocupant. Abertis té interès en la gestió, però no volia assumir el desenvolupament del parc aeroportuari. Ho separarem, i intentarem que aquesta o una altra companyia se’n faci càrrec. El gran salt serà quan siguem capaços de portar els vols xàrter anglesos per anar al Pirineu. Avui, Lleida ja sap que la pretensió de portar esquiadors amb el tren d’alta velocitat des de Madrid és limitada. En canvi, podem portar a la Val d’Aran els esquiadors anglesos que avui volen a Tolosa de Llenguadoc.»

–El futur aeroport de la Seu d’Urgell no interferirà en aquest objectiu?

–«No. En el millor moment i amb la pista llarga, la Seu només podrà rebre avions de 60 o 70 passatgers, però no els Airbus. Amb Lleida i la Seu, el mapa aeroportuari català es completa d’una manera raonable, tal com estava plantejat, tot i que a més ralentí del que s’esperava fa deu anys, perquè, avui, el negoci aeroportuari està en crisi i en revisió.»

–Els ajuts a Ryanair i ara a Vueling a Girona, Reus i Lleida s’acabaran algun dia?

–«Conceptualment no són ajuts a companyies, sinó acords per a la promoció de rutes. En termes de legislació europea, ha de ser així. No és una aportació directa a les companyies, sinó una d’indirecta a través de societats participades per l’administració i el sector privat. Sense que estigui decidit quan, evidentment és un model que no es pot portar fins a l’infinit. La mateixa evolució de l’economia mundial ens dirà un dia o altre que s’han de buscar altres camins. De moment, el joc de sumes i restes a Girona i Reus dóna un resultat beneficiós. El rendiment sol que obté l’empresa d’autobusos entre Barcelona i l’aeroport de Girona és superior a les aportacions que les administracions fan a Ryanair.»

–La Generalitat tindrà el poder de decisió a l’aeroport del Prat?

–«Sóc dels que creuen que aquest país necessita avançar amb certeses, coses tangibles, i creant confiança. Estic convençut que al Prat acabarem arribant allà on volem arribar; no per les vies que planteja CiU del tot o res. El que no es pot fer és enganyar la gent. I l’oposició ho intenta. Diuen: ‘Farem una moció perquè se’ns transfereixi el Prat.’ Ningú no ho ha plantejat mai, perquè ni l’Estatut ni la Constitució ho permeten. El del Prat és un aeroport d’interès general, i l’Estat en conserva la titularitat patrimonial. Si deixem clar que això no es discuteix, és molt més fàcil negociar que la gestió sigui compartida, participada de manera determinant per la Generalitat i amb el concert del sector privat.»

–El president d’Aena diu que hi haurà una gestió autònoma dels aeroports, però no autonòmica.

–«El president d’Aena i el ministre de Foment han de fer un discurs que no confongui la majoria. Han de parlar de tot el sistema. Avisen que ningú es pot pensar que cada comunitat autònoma tindrà la gestió dels seus aeroports. Diuen que allà on es podrà fer una gestió singular, autònoma empresarialment i amb participació autonòmica, serà en aquells que superin un volum de passatgers determinat o que guanyin diners. Estan parlant de Madrid i Barcelona, entre dos o tres més. Per les lleis que vol desenvolupar el ministre Blanco, en la gestió la Generalitat tindrà un paper determinant que algú voldria definir com a majoria de bloqueig. Però això és un concepte a la defensiva. La gestió es defineix principalment perquè cal un grau de consens elevat per impulsar polítiques compartides. Com a exemple hipotètic, només si dos terços dels socis volen volar al Japó, s’hi podrà volar. I si algú pensa que volar al Japó ens portarà a la ruïna, se l’haurà de convèncer. El percentatge pot ser menys rellevant si la forma de governar-se dóna una veu potent a la Generalitat.»

–Això serà suficient per convertir el del Prat en un aeroport de connexió intercontinental?

–«No, però és imprescindible. Quan la gestió sigui independent, no hipotecada per una gran estructura que la blinda i estableix greuges, en termes competitius Barcelona s’ho haurà de guanyar. L’aeroport del Prat s’haurà de convertir en aeroport de connexió vol a vol. No pot aspirar ara a ser Heathrow, posem per cas, amb 500 vols intercontinentals cada setmana, sinó a equiparar-se als de Munic i Milà, que en tenen 150. Hi ha molts més vols intercontinentals avui al Prat que fa sis anys.»

–Heu anunciat més serveis a rodalies. Per què Renfe no els feia?

–«Perquè el nou client els demana. El client i autoritat ferroviària diu a Renfe, primer, que ha de fer una volta de cargol en les prestacions: els trens, més nets; les estacions, més ben conservades, i la imatge i la comunicació, millors. I, segon, comencem a oferir serveis que no alteren gairebé gens el funcionament actual. Un tren a les cinc del matí per als treballadors de l’aeroport, portar passatgers als trens que van a tallers al final del servei, o posar un tren per hora a Vilafranca el cap de setmana es pot fer ara.»

–Hi ha data?

–«7 de març.»

–Tot?

–«El tren de l’aeroport i la freqüència de Vilafranca el cap de setmana, segur. I en el futur, ja veurem quan, cal plantejar semidirectes a Vic, Manresa i Puigcerdà. En les properes setmanes posarem en marxa un centre de control i un número de telèfon, una plana digital nova i uns protocols de participació dels usuaris en la informació.»

–El traspàs dels regionals ja es negocia?

–«En la propera comissió de traspassos es constituirà la ponència negociadora. Ens portarà uns mesos. Tal com ha anat el traspàs de rodalies, Renfe, Adif i Foment saben que ens entendrem.»

–També els regionals del TAV?

–«Els Avant entraran en el paquet.»

–Per quan, una N-II més pacificada de trànsit al Maresme?

–«La plena pacificació serà el resultat final de tot un procés. Primer veurem els laterals de l’autopista a Mataró. Després, solucions viàries parcials per connectar els pobles per dalt. No una alternativa total. Serà diferent la solució al Baix Maresme que a l’Alt Maresme. La suma dels trams parcials no és l’alternativa al trànsit de l’N-II, eh? S’ha de canviar la concepció. L’N-II no és la manera d’anar de França a Espanya, sinó una via de comunicació local i metropolitana. L’autèntica pacificació serà el dia que part dels trànsits els absorbeixin les solucions alternatives i puguem urbanitzar l’N-II com a via urbana i passeig arran de mar sense perdre capacitat de trànsit.»

–Si Foment publica el traçat del quart cinturó aquest trimestre, el govern serà capaç d’acordar una contraproposta abans de les eleccions?

–«Jo crec que Foment posarà a informació pública l’estudi de la B-40 de Terrassa a Granollers amb dues o tres alternatives. Aleshores, el govern dirà clarament quina és la seva opció. Crec que sortirà el segon o el tercer trimestre. I també crec que el ministeri ha entès que la B-40 només pot ser una autovia de dos carrils per sentit.»

–La tuneladora de la línia 9 a la Zona Franca es desencallarà aviat?

–«Té la meitat de les rodes tallants arreglades, però no em feu dir quan. Jo em miro els túnels en conjunt. Arrencarem el de Ferrocarrils de la Generalitat a Sabadell a mitjà termini, acabarem el de Terrassa en dos mesos, tancarem en dos mesos el tram que ve de l’aeroport i arrencarem de la Sagrera a Mandri. La darrera tuneladora avança cap a la Zona Universitària. Abans de l’estiu haurem acabat la línia 5 i la 2 a Badalona.»

–I la prolongació de la línia de Sant Antoni cap a Fira?

–«Hi ha un projecte fet, però hem d’esperar, o noves fórmules de finançament o temps econòmicament millors. Hem de pair tota l’obra de la línia 9. Com més aviat la païm, més fàcil serà fer aquesta altra. Si no hi hagués hagut la greu crisi econòmica, potser ja estaria adjudicada.»

–I la cua de maniobres de FGC a plaça de Catalunya?

–«Tabasa ho té adjudicat, i ja està decidit com serà. Una fórmula a mig camí entre les opcions més llarga i més curta. El que farem és complementar-la amb la reforma de l’estació de Passeig de Gràcia.»

–Quan estiguin a punt els túnels de Terrassa i Sabadell de FGC, rodalies farà semidirectes del Vallès a Barcelona?

–«Analitzem totes les possibilitats. La millora que Foment ha de fer del túnel de Montcada per guanyar servei a Manresa ha de permetre tancar l’anella del Papiol a Mollet en benefici del Vallès.»

–No creu que l’excés de soroll al si del govern ha silenciat els resultats de la gestió?

–«Després de 23 anys de només haver-ne fet un, nosaltres deixarem fets els set plans territorials parcials de Catalunya i aprovats divuit plans directors urbanístics. No hi haurà cap municipi sense planejament urbanístic. Ara ja podem dir que haurem fet més quilòmetres i estacions de metro, de carretera i autovia i manteniment de carreteres cada any que els governs anteriors. Però hi ha el debat sobre si el govern ha estat capaç d’explicar l’obra feta. Sóc dels que pensen que una carretera, quan s’acaba, la inaugura qui la fa servir. Més de mig milió d’usuaris el primer mes a la nova línia 9 de metro. La manera de comunicar el que s’ha fet no ha de ser necessàriament mediàtica. No ho dic amb afany de matar el missatger. Simplement, les bones notícies s’estenen per uns camins que no són els dels grans titulars, sinó els de la percepció i la confiança creixents dels ciutadans. És injust i greument desequilibrat que algun dirigent de l’oposició arribi a dir que aquests set anys de govern deixen Catalunya destrossada. Aquest govern ha fet més escoles, presons, audiències, jutjats, comissaries, parcs de bombers, hospitals, autovies, carreteres, trens, metros i ports que cap altre.»

–Però sembla que el tripartit no creu en si mateix. És la sensació, de declaracions d’ERC o del conseller Maragall?

–«Forma part de la posició tàctica per a la recta de sortida de les eleccions. Jo no vull que els ciutadans pensin que allò que està en discussió és ‘o tripartit o CiU’. Vull que el PSC aspiri a ampliar la seva majoria. Sense renunciar a res de l’obra de govern compartida amb ERC i ICV, el PSC aspira que els ciutadans puguin triar entre models de país de partits diferents. Els pactes postelectorals són una altra cosa i tenen una altra lògica. El que és important és que el fet que cada partit vulgui singularitzar la seva opció no contradiu que el compliment del pla de govern és tan legítim avui com el primer dia. El govern ha de complir els compromisos fins al darrer dia. I no oblidem que tenim la majoria parlamentària de coalició més sòlida que jo conec en els entorns més immediats.»

«Una sentència molt negativa posaria en entredit el fons del pacte constitucional»

El preocupa la indefinició sobre la sentència de l’Estatut en l’any electoral?

–«M’ha preocupat sempre, el recurs del PP i del senyor Múgica al Tribunal Constitucional. Però és una preocupació latent que no m’ocupa ni em distreu. Pot arribar ara o després de les eleccions. Segons el calendari, té una lectura o una altra. Comparteixo l’afirmació del president de la Generalitat quan va dir que, aquells que ens acusen de pressionar el TC, són els mateixos que han presentat el recurs, que pressionen el tribunal i que n’impedeixen la renovació i la substitució dels membres morts, recusats o el mandat dels quals ha vençut. Amb tots els respectes, és evident que aquest tribunal està disminuït en les seves capacitats.»

–Amb aquesta sentència, què s’hi juga Catalunya com a país i Espanya com a estat?

–«Si la sentència fos molt negativa respecte de la constitucionalitat de l’Estatut, posaria tant en entredit el propi fons del pacte constitucional, que situaria l’estabilitat en el disparador de la transició. Discutiria l’arrel mateixa d’allò que es va pactar l’any 1978. La constitucionalitat de l’Estatut reforça la Constitució. La inconstitucionalitat de l’Estatut afecta directament l’esperit constitucional, l’esperit del pacte d’estat.»

–Vostè es presentarà a les eleccions al Parlament de Catalunya?

–«No ho sé. La proclamació dels candidats de les quatre demarcacions seguirà el ritme previst respecte de la proclamació del candidat a president. Som un partit de govern i no tenim tanta pressa com algun dels altres partits. Això contrasta amb la pressa que ha tingut Convergència i Unió per treure Eudald Casadesús i substituir-lo per Santi Vila. Les primeres declaracions de Santi Vila demostren més aviat que és un candidat inexpert i immadur. Per part meva, estic a disposició del partit i del president de la Generalitat. Tot és possible. Faré el que calgui i ho faré amb gust i ganes. A mi m’agrada i em diverteix, tot això.»

PUBLICADA A: http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/139045.html

UN NOU TERRORISME: LITERARI

Diari de Girona

La paraula terrorisme s’associa normalment a la violència. El terrorisme entès així no té mai cap justificació i les societats democràtiques abominen i han d’abominar de qualsevol,mena de violència organitzada o institucional. La pràctica habitual de les organitzacions terroristes ha adquirit, lamentablement, en el món global una notorietat singular. Cada dia, les imatges esgarrifoses de les conseqüències dels atemptats ens posen en estat d’alerta sobre les concepcions dogmàtiques i sobre la necessitat de viure i treballar les llibertats individuals i col·lectives.

 És per això que en front de la violència, de la barbàrie de la irracionalitat adquireix un valor singular la capacitat de parlar, la força civilitzadora de la paraula. “PARAULA” (m’agrada aquesta paraula). Aquesta és la primera peça d’una col·lecció que vull presentar i que he trobat fa pocs dies penjada als carrers de Girona.

 De forma delicada, sensible, en petites peces de paper penjades amb cinta adhesiva a les canals o a les portes de les cases, sorgeix una campanya civilitzadora. Una interpel·lació culta que em reconcilia amb aquesta fórmula d’agitació cultural. Com qui ressegueix un itinerari marcat, recollint les pedres deixades en el camí per no perdre el nord, com en el conte d’en Polzet, he anat enfilant les peces d’una acció estimulant. Una manera d’actuar plena de sentit, sense cap mena d’agressivitat, amb capacitat de generar una nova dialèctica urbana. A les antípodes de les marques inesborrables, de les ferides profundes, de les agressions a l’espai urbà, de les bosses de pintura als edificis notables, de l’aniquilació dels valors patrimonials que sovint presideixen algunes dinàmiques urbanes, sorgeix un nou terrorisme culte. terrorisme.literari@gmail.com, subscriu alguna de les peces recollides i la referència d’un bloc dóna la pista de les altres: http://terrorismeliterari.blogspot.com.

 Resseguit el valor de la paraula trobem el missatge que diu: “Busco poema en esta zona. No importa estado. De particular a particular”. I com si l’hagués llegit, la resposta és clara en un altre escrit: ”He vingut a omplir / els poemes de parets / les paraules de carrers / en aquesta tardor muda de / Girona.”. Vet aquí un revulsiu, una sacsejada, una interpel·lació a la ciutat, segurament amb una ànima una mica anarquista, però en qualsevol cas amb l’esperit i la voluntat de donar vida a la vida, de donar vida i veu als carrers i a les places, a les façanes dels edificis, fent que uns parlin i uns altres escoltin, en una interacció cívica exemplar: ”Inclús / quan no em mires / et miro / i quan no em parles / t’escolto”.

 El moment culminant, en termes literaris, d’aquest recorregut urbà i humà ens porta a Maria Mercè Marçal amb “Divisa”: ”Emmarco amb quatre fustes / un pany de cel i el penjo a la paret / Jo tinc un nom / i amb guix l’escric a sota.” Podria potser afegir encara alguna citació més de Leo Sabarsky o de Sutcliffe, però concloc el recorregut, tan adient aquests dies, amb “Ninots de foc”: Una blanca pluja / es fon on el roig / de la dansa verda / dels ninots de groc”.

 Terrorisme literari i efímer que deixa pòsit però no deixa petjada. Que il·lustra i no embruta les parets, que decora momentàniament, que estimula el lent despertar de la ciutat quan els carrers obren i encara no han pujat les persianes dels comerços.

 En els carrers humits i molls de la ciutat regalimen petites col·leccions de poemes, manyocs de paraules, petits comprimits d’estímuls per a una nova visió de la geografia urbana.

 Els primers dies de la setmana passada va ploure i va ploure bé. L’Onyar es va engreixar sense créixer massa. Potser al ritme poètic de la literatura, l’aigua ha baixat civilitzada i persistent, més com recordem d’abans. Tot i que ja no sabem si sempre ha sigut igual o si és veritat aquesta sensació que ara plou menys i menys bé que en el passat de la nostra infància, els que ja tenim una edat. L’aigua fangosa s’escola més de pressa i dóna vida al riu, somort sovint.

 Camino, ara menys sovint, pels carrers de la ciutat i l’excepcionalitat m’aporta nous valors que la recurrència amagava. Descobrir en aquests recorreguts escassos noves formes d’expressió, encara que siguin esporàdiques, em reconcilia amb els meus recorreguts urbans que faig alçant la vista, mirant-ho tot i mirant a terra per no ensopegar. Després de les pluges generoses van venir uns dies brillants, de llum neta, de llum nova, de fred intens, però d’escalfor als migdies al sol. Les hores del dia són més llargues i les matinades dels poetes s’escurcen, però deixen sembrats els seus poemes a la ciutat que els acull, i en el meu cas recull, amb satisfacció i plaer per la paraula. La paraula “CIUTAT”.

 PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2010/02/19/nou-terrorisme-literari/388693.html 

 

“SI LA SEU FOS VOLUNTAT COMPARTIDA AMB ANDORRA, ALGUAIRE NO SERIA UN FRE”

EVA ARASA
BARCELONA

Joaquim Nadal, com a conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalu-
nya, és el màxim responsable polític de les infraestructures promogudes, construïdes i posades en marxa pel Govern català. Sens dubte, la infraestructura més important que s’ha inaugurat recentment, com a mínim des de la perspectiva andorrana, és l’aeroport d’Alguaire, un aeroport que el cap de Govern d’Andorra, Jaume Bartumeu, no ha dubtat a l’hora de qualificar-lo com a “l’aeroport de referència d’Andorra”.

–¿Creu que l’Alguaire és efectivament l’aeroport de referència d’Andorra?
–En relació amb aquesta qüestió, he de dir que m’ha preocupat i, en algun cas, fins i tot m’ha dolgut que, des d’algun sector de la societat andorrana, s’hagi volgut tirar aigua al vi, dient que l’aeroport d’Alguaire és una oportunitat a mitges. O dit d’una altra manera, que l’aposta de la Generalitat per l’Alguaire ha condemnat la Seu d’Urgell, que era “la nostra opció de veritat”.

–No està d’acord amb aquests comentaris.
–El que he de respondre a això, a algun argument que he sentit en aquesta línia, és el següent: quan el Govern de la Generalitat es troba amb la necessitat de fer dos aeroports, un a la Seu d’Urgell i l’altre a Lleida –el de Lleida, per raons òbvies, de caràcter territorial, pensant amb el Pirineu però de forma complementària, i el de la Seu perquè hi creiem–, ens trobem també que havíem de prioritzar.

–¿Per què primer Lleida?
–Vam prioritzar primer Lleida, entre altres coses, perquè durant bastant temps la visió d’Andorra, tant de la societat andorrana com del Govern, era de no creure en la Seu d’Urgell. Per tant, nosaltres que sí que hi crèiem, decidim fer primer Lleida perquè toca territorialment i, a la vegada, iniciem el procés de la Seu d’Urgell, sabent que de moment no comptem amb Andorra.
–¿Andorra havia deixat clar que no s’hi podia comptar?
–La realitat és que, tot i que hi havia un preconveni mig acordat entre Andorra, el ministre de Foment espanyol Álvarez Cascos i la Generalitat, mai no es va donar per bo ni va acabar de prosperar. És més, en el seu moment, el Govern andorrà va voler provar la possibilitat d’un aeroport d’alta cota, per sobre dels 2.000 metres, i va encarregar l’estudi cor-
responent.

–Fins al moment, ¿quines han estat les accions de la Generalitat en relació amb l’aeroport de la Seu?
–Mentrestant, el Govern de la Generalitat compra els terrenys de l’aeroport de la Seu d’Urgell i n’impulsa el Pla director. El Pla director defineix un horitzó de creixement per a l’aeroport de la Seu d’Urgell perquè aquest sigui un aeroport amb una pista amb capacitat suficient per rebre avions de tamany mitjà.

–Aquest és el futur. ¿I en l’actualitat?
–De moment, i per no tenir aquestes instal.lacions abandonades –mentre no ens decidim a fer la inversió grossa, que són molts diners–, actualitzem i rehabilitem la instal.lació antiga, reforcem la pista, millorem la zona d’aparcament d’avions, agafem els edificis i posem en marxa l’antic aeroport de la Seu d’Urgell com a aeròdrom. És amb aquest objectiu que, actualment, s’ha començat la primera fase d’obres a l’aeroport de la Seu d’Urgell.

–¿Quines són les perspectives, quan l’aeroport de la Seu es posi en marxa?
–Ara per ara, li diem a tot el Pirineu i també a Andorra: hem comprat, hem rehabilitat i volem començar a operar i a explotar l’aeroport de la Seu d’Urgell directament des de l’empresa pública Aeroports de Catalunya. I si a la vista de l’experiència de la posada en servei de l’aeroport com a aeròdrom hi ha una demanda creixent i els fets fan més evident l’interès d’Andorra per aquest aeroport, podrem posar-nos d’acord per fer alguna cosa conjuntament.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

ELS TIL·LERS PODATS

Diari de Girona

Mai no m’havia acabat d’acostumar a l’estridència metàl·lica de la megafonia espantaocells de diferents indrets de la ciutat. En el cas de la Rambla, la irrupció sorollosa entre les taules plenes de gent sopant, prenent el te o simplement gaudint la fresca del capvespre, s’afegia a una certa sensació de presència incòmoda dels ocells i de les seves conseqüències. Em feia una certa angúnia aquest estiu quan fosquejava la sensació de no saber ben bé si enmig de la humitat que impregnava el paviment s’hi barrejaven excrements d’estornells, i m’inquietava veure’ls transparentar-se als para-sols de les terrasses dels bars i dels restaurants.

Ja sé que hem de conviure amb aquesta realitat i que hem de provar tota mena de mitjans per tal d’evitar les molèsties i incomoditats que originen els ocells en quantitats desmesurades. I també sé que no hi ha cap mètode infal·lible que asseguri la possibilitat de contemplar plaentment les volades dels estornells, que retallen el cel de la ciutat, i que impedeixi que pernoctin en els arbres urbans de la plaça del Carril, de la pujada de sant Feliu, de la plaça de la Diputació o de la Rambla per posar només alguns exemples d’espais urbans amb problemes d’aquesta mena.

Però també estic convençut que cal actuar i cal equilibrar els aspectes negatius i positius fins assolir una convivència raonable.

De tant en tant, de manera esporàdica, amb durada efímera, com a solució conjuntural i per poc temps  una podada a fons assegura un efecte més radical que tota la maquinària gutural dels propis ocells. Ho he vist diverses vegades a la plaça del Carril, que en realitat es diu plaça del poeta Eduard Marquina! I també ho he vist en una altra ocasió a la Rambla.

Però la  visió del cap de setmana passat va superar totes les previsions. La ciutat encara es despertava, la majoria de les botigues eren tancades, i venint de la plaça de les Castanyes arribar a la Rambla, superar els porxos,i situar-me al punt de trobada va tenir un efecte magnètic. La nuesa dels arbres adquiria uns tons esculturals de volums treballats i simples; la insinuació de les branques més sòlides, sense ramificacions, ni branques petites ni cap vestigi de fullam, deixava un ampli espai per a la mirada. Vaig alçar la mirada i vaig descobrir, altre cop, un espai urbà de dimensions i característiques mai prou ponderades. Lluny, al capdamunt, començaven a instal·lar-se les parades de flors, el quiosc de la Nuri semblava més pròxim i podia reconèixer les poques persones que s’atansaven a comprar els diaris. La nova evidència de l’espai feia també més evident el Niu, que durant mesos m’havia passat del tot desapercebut i que ara se’m feia més aparent amb un punt d’estranyesa. L’aposta per un Centre d’Art Contemporani ha valgut l’experiència, però ara esperem nous camins de consolidació en el procés cap a la  realitat definitiva.

Ja sé que en algun altre moment he donat a conèixer una experiència similar. Però ho vull tornar a fer perquè, ara, durant pocs mesos serà del tot possible una experiència que esdevindrà irrepetible per uns quants anys fins que els jardiners decideixin que toca tornar a podar els til·lers.

Abans que l’esclat primaveral no ens porti l’aroma inconfusible i penetrant dels til·lers us convido a repassar, alçant els ulls, totes les arquitectures de la Rambla que ens passen tan sovint desapercebudes. Els badius que no es veuen, els finestrals gòtics que tapen les copes dels til·lers, els esgrafiats d’algunes façanes, els forjats dels balcons, la gamma de colors, les cases plenes i les cases buides, els carreus perfectes i els ràfecs desiguals. M’hi vaig entretenir conscientment una bona estona i vaig canviar la mirada baixa per veure què trepitjo per una mirada alta per admirar la configuració de la ciutat històrica.

Més tard, tornant d’esmorzar i baixant la Rambla des del Pont de Pedra, l’exercici em va semblar encara més atractiu i l’espai urbà, gairebé sense arbres més enllà dels troncs, se’m feia d’unes qualitats italianitzants poc freqüents. El cel era net, i el terra també. L’espai urbà m’apareixia de cop amb les proporcions justes i desitjables que voldria sempre. Net, endreçat i despertant lentament a la vida de cada dia.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2010/02/05/tillers-podats/385772.html

“NO ES RAONABLE REBAIXAR LES TARIFES DE TRANSPORT PÚBLIC”

Ampliar foto

El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal.

De moment, no s’han vist gaires millores a Rodalies amb la gestió de la Generalitat.

Cal un any per veure-hi canvis. El primer mes ha estat d’arrencada. Aquest febrer posarem un telèfon 902, la pàgina web, el centre d’atenció al client i nous trens. La imatge no serà el primer canvi. I el març serà el mes en què s’iniciaran les millores en la velocitat, la puntualitat i la freqüència. Ja veurem en quines línies. Es pot introduir algun tren més o algun de semidirecte.

El març serà el mes en què s’iniciaran les millores en la velocitat, la puntualitat i la freqüència

El responsable de Rodalies és el mateix. N’estan contents, de Miguel Ángel Remacha?

Sí, per la seva capacitat d’atendre les emergències, donar la cara, coordinar el servei i per explicar què havia passat.

Va dir que pujaria als trens per veure’n el funcionament. Què no li ha agradat?

He viatjat amb la línia de Vilanova i Sant Vicenç i la del Maresme. La seguretat ha de millorar molt les nits del cap de setmana, el vandalisme, i l’estat de les estacions.

La gent ha d’entendre que els preus pugen, siguin públics o privats

Què hi faran, doncs?

Els entorns de les estacions i les vies estan degradats i bruts. Cal un millor manteniment i neteja. La gent vol anar de pressa, puntual i confortablement.

Els usuaris de la línia de Girona porten un any de queixes.

No és excusa, però això no són Rodalies. Seré al costat dels usuaris, però encara no és competència nostra.

No som prou conscients que enguany posem en servei 20 estacions

Renfe va apujar les tarifes un 6%. Les de l’ATM també van créixer. Hi ha hagut una protesta d’usuaris. No pensen rebaixar els preus?

No. No és raonable. El transport públic està subvencionat al 60%. La gent ha d’entendre que els preus pugen, siguin públics o privats. Ha de saber valorar el que rep segons el preu que té. Si rep 100 pagant 40, els altres 60 vénen dels impostos.

Com avalua les primeres setmanes de la L9 a Santa Coloma de Gramenet?

Molt bé. No som prou conscients que enguany posem en servei 20 estacions de les línies 2 (Badalona), 5 (Carmel), 9 (Santa Coloma) i 10 (Badalona-Sagrera).

Tot i la crisi, hi ha uns 30 milions de passatgers

Quan estarà acabada la cua de maniobres de FGC a la Plaça Catalunya?

Licitarem alhora les obres a l’estació de Gràcia, per ampliar andanes, i la cua de maniobres, que no arribarà a Fontanella i no començaran fins que no passi un any i mig.

A l’aeroport, s’ha inaugurat la T1 i ara estan pendents d’un millor model de gestió.

S’ha inaugurat la T1, es fan obres a la T2, s’adjudicarà la terminal satèl·lit… Tot i la crisi, hi ha uns 30 milions de passatgers. Hi arribarà el metro en dos anys. La gestió autònoma el pot fer més rendible.

A la línia de Puigcerdà s’han invertit 50 milions, però cal desdoblar el tram Barcelona-Vic

No sembla que el ministre de Foment pensi el mateix…

José Blanco diu que hi ha dos aeroports (Barajas i el Prat) que podrien tenir una gestió singularitzada. Sense parlar de percentatges, Foment accepta que el Govern català tingui un pes determinant en la major part de les competències de la societat de gestió del Prat. Tot i això, no hi estem d’acord. Però hi estem més a prop que mai.

Si hi ha Olimpíades d’Hivern el 2022, què cal millorar?

A la línia de Puigcerdà s’han invertit 50 milions, però cal desdoblar el tram Barcelona-Vic. Amb la precandidatura de Barcelona, es reforcen les prioritats: túnel de Tosses-variant de Ribes, Berga-Bagà, la C-14 fins a la Seu i millores a l’eix d’accés a la Val d’Aran. Arribaran el 2022, independentment de les Olimpíades.

La gestió autònoma el pot fer més rendible

I als accessos a Barcelona?

Un túnel d’Horta per connectar amb el Vallès amb cotxes és impensable. Sí veig el desdoblament dels de Vallvidrera.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.