METRO I ART

Pròleg a Les estacions del Metro de Roquetes i Trinitat Nova i l’estació de Provença d’FGC. Col·lecció “Art Urbà” núm 1.  Barcelona, DPTOP, 2010

 La visió que els veïns de Trinitat Nova i de Roquetes tenen i tindran quotidianament de les seves estacions de metro és una imatge fixa canviant amb el temps, amb l’edat i la procedència de les persones. Arribaran noves generacions que hauran nascut amb el metro i, a poc a poc, substituiran les generacions que van conèixer i van fer els seus barris sense metro i sense tantes altres coses. La percepció sens dubte no serà la mateixa. Per a uns el metro serà una dada del paisatge permanentment incorporada a la retina des del seu mateix origen. Per als altres, darrere l’arribada del metro hi haurà la història d’un combat i d’un compromís cívic i col·lectiu.

 Les intervencions artístiques d’Antonio Ortega i d’Enric Maurí a Trinitat Nova, i la de Salvador Juanpere a Roquetes il·lustren prou bé aquesta síntesi generacional. Per a uns les intervencions seran el resultat del mateix procés constructiu. Per als altres seran el resultat d’un procés de participació i, fins i tot, potser se sentiran identificats amb l’evolució i amb la gènesi mateixa de les intervencions. Aquests se sentiran més directament protagonistes que els altres. Però aquests darrers seran a tots els efectes hereus dels primers.

 Així és com es construeix la memòria, la identitat i la consciència d’un barri. Solidaritat i convivència construïda des del compromís col·lectiu per al benestar compartit i per la millora constant dels serveis públics reclamats, exigits i plenament assolits amb la democràcia municipal. Aquestes estacions, com moltes altres, són l’expressió genuïna d’un esclat de llibertat.

És l’esclat dolorós i significatiu, simbòlic, de la gran taca, de l’esquitxada de l’Antonio Ortega. Dolorós en la gestació i entranyable i tendre en els elements figuratius que conformen l’imaginari col·lectiu que aquest llibret ens descobreix en la seva individuació. És també l’esclat primaveral de les roselles de l’Enric Maurí, que esmalten la cronologia d’un canvi, d’un procés, d’una transformació, de la construcció d’una societat nova. A Roquetes, en canvi, Salvador Juanpere poua en la mateixa memòria i baixa a les profunditats de l’estació amb un esclat acolorit de plaques que revelen el conjunt semàntic dels valors i dels moments, de les etapes viscudes, de la memòria construïda i compartida.

 Per altra banda, a l’estació de Provença, Jordi Benito ens guia amb llum i color pels itineraris de la llengua i el secret de les paraules.

 Aquest llibret vol ser un acompanyament, una introducció, una guia de lectura, una presentació del treball de quatre artistes i del treball compartit amb els veïns.

 El Govern de Catalunya se sent mot complagut de posar a l’abast de molta gent aquests elements d’interpretació de les estacions i les seves intervencions artístiques, perquè permeten portar a casa fragments, retalls, d’aquesta memòria treballada entre tots, solidàriament en l’exercici diari, democràtic, radical, de la llibertat construïda, de les llibertats conquerides.

ESCOLA DE MONTJUïC

Pròleg al llibre Escola de Montjuïc 1933/34 – 2008/09. Girona, Escola de Montjuïc, gener 2010) 

El dia 22 de maig a l’Auditori se’m va trencar un instant la veu. Passaven pel meu cap els moments més decisius de la història de l’escola de Montjuïc. Primer els moments fundacionals. El cúmul d’il·lusions ciutadanes concentrades en un projecte emblemàtic que recollia totes les idees  i les propostes de la nova pedagogia, i que aspirava a atorgar a la muntanya de Montjuïc el caràcter singular d’una urbanització per a obrers i dotar-la d’una escola modèlica. Els fets, però, ho van deixar en algunes casetes simbòliques i en una escola acabada i inaugurada el mes de setembre de 1933. Ja he explicat, com molta altra gent, els elements més singulars de la història de l’escola en el meu article “L’escola Montjuïc de Girona”, publicat al Diari de Girona de 18 de gener de 2009.

Després em van venir al cap els moments difícils i esperançadors de 1979. El 19 d’abril acabava de ser elegit alcalde de Girona, tornàvem amb la Calaia, la Maria del Mar i en Raimon d’uns anys de viure a Barcelona. Havíem decidit de forma indiscutible que portaríem els nostres fills a l’escola pública i a l’escola que ens tocava pel fet de venir a viure al barri de Sant Pere. Així, el curs 1979-1980 la Mar va començar a Montjuïc i en Raimon a l’escola-bressol del costat. Però el fet més significatiu d’aquest moment és un altre. L’escola de Montjuïc era una escola a mig rendiment; cap curs no tenia l’aula plena i, en general, la gent de Girona hi tenia poca tirada. És el que en paraules d’en Joan Puigbert se’n deia en aquells temps una escola no desitjada. Per això va adquirir una gran significació que amb nosaltres i amb voluntat d’acompanyar-nos, un grup d’una vintena de pares joves que acabaven de triar Montjuïc per anar-hi a viure es decidissin per fer el mateix i donar una nova empenta al vell edifici emblemàtic, però mig buit i mal aprofitat, des que s’havia desafectat la muntanya i s’havien enderrocat les barraques del castell.

Sabíem la història que tenia  i estàvem convençuts que podia recuperar la vella esplendor que hi havien somniat els edils republicans quan la van construir.

Vaig repassar també els actes del cinquantenari que es va celebrar l’any 1984 i que va tenir ja un bell programa d’activitats. Va haver-hi una exposició històrica, conferències, una audició de sardanes, un espectacle infantil, activitats esportives, i un concert a càrrec de la coral de l’escola. Veig encara el cartell que va editar l’Ajuntament de Girona amb motiu dels actes del cinquantenari, i que reprodueix un dibuix del programa de Fires de 1932, amb l’escola encimbellada i un grup d’infants i adolescents il·lusionats aixecant els braços assenyalant l’edifici i començant a pujar-hi plens d’afanys.

Tot això em va venir al cap el divendres 22 de maig de 2009 a l’Auditori. I he de confessar que a mesura que avançava el vol sota la conducció entusiasta de la Glòria Bonal i amb la col·laboració eficacíssima de tota la comunitat educativa, una esgarrifança va recórrer el meu cos, vaig posar pell de gallina i em vaig emocionar profundament. Perquè en les anades i vingudes dels alumnes i les alumnes de l’escola, de totes les edats, en l’espectacle acolorit i tendre de les samarretes, en els cants, les paraules i les representacions hi vaig trobar una resposta clara i alta a moltes coses.

Vaig veure reflectit i recollit l’esperit fundacional, els anys difícils de la postguerra, l’empenta i les il·lusions carregades de dubtes de 1979, les esperances del cinquantenari. La plenitud dels actes del 75è aniversari de l’escola de Montjuïc, curulla de modernitat, de poesia, de bellesa, de complicitat de la comunitat educativa. El vol resposta a tots aquests moments i establia una bella síntesis, recollia com en una gran metàfora l’ànima de l’escola en els seus llargs anys d’història.

Sortint de l’Auditori, emblema de la Girona del segle XXI, obrint-se enmig de la immensitat dels plàtans de la Devesa, la blanca presència de l’escola dialogava amb la ciutat com un far de cultura i coneixement.

SAMUEL HADAS, A L’OMBRA DEL SALZE

Diari de Girona

Els diaris de la setmana passada van recollir la trista notícia de la mort a Jerusalem de Samuel Hadas. Va ser la matinada del 10 a l’11 de gener. Havia nascut a l’Argentina (Chaco,1931). Molt jove es va traslladar a Israel, va viure intensament la vida d’un kibbutz i a partir de 1964 va començar a servir el cos diplomàtic del seu país, al qual va representar successivament  a Mèxic, Colòmbia i Bolívia. L’any 1982 va ser nomenat representant del seu país a la seu permanent de l’Organització Mundial del Turisme (OMT) a Madrid. Pocs anys després, el 17 de gener de 1986, es van establir relacions diplomàtiques entre Espanya i Israel, i Hadas fou nomenat el primer ambaixador. De 1993 i fins a 1997 va ser l’ambaixador d’Israel al Vaticà. Va tornar finalment a Israel, a viure a Jerusalem, des d’on de forma incessant conreava les seves amistats a tot el món i, molt especialment, a Espanya, a Catalunya i a Girona.

Finíssim observador i analista polític no parava de donar a conèixer el seu pensament i els seus punts de vista en els mitjans de comunicació i revistes especialitzades. En el nostre àmbit era un col·laborador habitual de La Vanguardia i també en un terreny més directament vinculat a la seva experiència professional a la revista Política Exterior.

El vaig veure per darrera vegada a Barcelona el 2 de juliol de 2007, en un dinar on va desplegar tot el seu pensament i un punt d’escepticisme en relació amb la situació a la “regió”, referint-se al Pròxim Orient en el llenguatge internacional. Confiava poc en una sortida pacífica i ràpida amb el reconeixement recíproc de dos estats, que ell considerava l’única sortida possible i viable. Les seves paraules, la seva mirada, el seu pensament denotaven un cert cansament. Com sempre, portat d’una amabilitat extrema, em va regalar un llibre sobre la història del seu país i vam recórrer plegats un cop més els camins que porten a Girona.

La persona que primer em va parlar de Samuel Hadas en els primers anys 80 fou Ernest Lluch, que em va dir que l’havia de veure, hi havia de parlar, l’havia de fer venir a Girona, perquè era de facto l’ambaixador encobert d’Israel a Espanya. Així, vam començar el camí del coneixement i del reconeixement mutu en paral·lel al reconeixement entre els dos països. Des d’aquell moment, Hadas va visitar diverses vegades Girona i sempre es va fer càrrec de la dimensió i l’abast dels treballs de recuperació i rehabilitació del Call i tot el que representava de reconstrucció de la memòria històrica de la ciutat.

Dimarts de la setmana passada, quan els diaris van començar a recollir les notes necrològiques em vaig abocar de dret als meus Quaderns de viatge, on vaig trobar de seguida la cita del dia 14 d’abril de 1989 en el meu  primer viatge a Israel amb en Francesc Francisco, convidats per l’alcalde de Jerusalem, el mític Teddy Kollek.

“El sopar a casa en Samuel Hadas ens demostra tota l’estima que té per Girona. Ha fet diverses gestions i es compromet a treballar per fer entrar Girona en els plans del 500è aniversari. A la taula on prenem l’aperitiu hi té l’Europa d’en Paco Torres Monsó, i a l’escala ens ensenya la litografia d’en Perpinyà al costat de les seves altres ciutats preferides, Toledo i Jerusalem. A l’entrada hem vist el seu desmai, el seu punt de referència a la seva terra quan vivia a Madrid.”.

Uns anys més tard ens vam tornar a trobar a Israel, aquesta vegada a primers de desembre de 2001. ”Vaig veure un cop més el bon amic Samuel Hadas amb qui vam dinar molt amablement al port de Jaffa gairebé en solitari”.

Aquesta darrera trobada es va produir en un dels moments de major contracció del turisme, de repunt de la violència i de dificultats a la zona, molt en la línia d’un cert pessimisme ambiental en relació amb els reiterats fracassos dels diversos processos de pau endegats. La paradoxa era total. Dinàvem a la terrassa d’un restaurant, sobre el port pesquer, en un racó amable, com he dit. Però estàvem sols i el silenci es mastegava. Puc dir, amb sinceritat, que l’estranya sensació d’aquell dinar destil·lava un punt de tristesa.

És, segurament, la mateixa tristesa que sento ara per la mort d’un amic. Un amic sensible, intel·ligent, educat, cultíssim, enamorat del seu país, enamorat de Girona, activament compromès amb la causa de la pau des de l’exercici imparable de la diplomàcia.

La darrera vegada que ens vam veure li vaig tornar a preguntar pel seu desmai. Crec recordar que el desmai ja no hi era i que havia mort abans que ell. El brancatge vinclat del desmai, inclinant-se reverencialment sobre la terra era un motiu d’arrelament, el simbolisme d’un racó a la terra, d’un lloc de repòs en el món, d’un racó per a la reflexió. Un far permanent per mirar a casa, quan era a fora. Per pensar en els somnis, per projectar utopies, per anhelar la pau.

Retrobat amb la terra que va fer seva des de l’Argentina estic segur que en Samuel Hadas, amic de Girona, reposa ara a l’ombra del salze imaginari que perviu en el pensament i les emocions de tots els seus amics.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 53-55)

ELS PASTORETS I ELS REIS

Diari de Girona

Abans d’ahir es va acabar el cicle de les festes de Nadal. Són unes festes que es preparen i anuncien amb molt temps d’anticipació i que passen de pressa, tot i que deixen la sensació d’una reiteració festiva que agrada i cansa alhora.

Tots aquests dies he tingut obertes, a la sala de casa, les Estampes de Girona que va publicar Joaquim  Pla i Dalmau l’any 1949 al prestigiós segell editorial gironí de la seva família. Aquest llibre és una col·lecció de linòleums, gravats, glosats i il·luminats a mà, a cinc tintes, pel mateix Pla. El va escriure, dibuixar i pintar valent-se “més de la gúbia que de la ploma”, com diu ell mateix, i ho va fer amb la “pretensió de fixar, d’una manera un xic pintoresca si voleu, una pila de coses que jo encara he tingut la sort de viure i que tinc por que no ho visquin en plena intensitat, les generacions que ens segueixen”.

Em va costar localitzar i tenir aquest llibre que avui és, en la seva curta edició de dos-cents exemplars, una raresa bibliogràfica plena de suggeriments, emocions i ingenuïtat, tot resseguint el calendari de les festes i les tradicions més assenyalades de la ciutat. Hi surten, és clar, en la darrera pàgina del llibre totes les festes de Nadal, i en la primera pàgina ens saluden com abans d’ahir els tres Reis d’Orient.

Puc dir que si hem de jutjar per aquest any, les pors que expressava en Joaquim Pla no s’han confirmat.

Diumenge passat, el 3 de gener, després que de matinada, la nostra filla Mar tornés a Dallas donant per acabada una curta estada de deu dies a Girona, a la tarda vam anar a veure els Pastorets, i dimarts al vespre vam tornar a l’Ajuntament per veure l’arribada de la cavalcada amb tota la seva solemnitat i il·lusió engrescadora.

Diumenge també vaig haver de fer un parell d’entrevistes relacionades amb el traspàs dels serveis de Rodalia, per a Catalunya Informació i per a TV3, i dimarts, al matí vam tenir sessió del Consell de Govern i al migdia, abans de la cavalcada, vaig haver de comparèixer en la roda de premsa del Govern. Explico aquestes qüestions d’agenda per subratllar que malgrat tot, per a mi van tenir més rellevància íntima, personal, els Pastorets i els Reis que les coses que em lliguen a la projecció pública.

Als Pastorets hi vaig tornar després de molts anys de no anar-hi, i vaig sentir un punt d’emoció i d’esgarrifança, com un cert retrobament, primer amb un escenari visitat durant anys amb una sistemàtica reiteració. No sé si ens adonem prou de les magnífiques instal·lacions del Teatre Municipal, que combinen el vell i el nou, el sabor clàssic i de la tradició, amb la modernitat de l’arquitectura funcional i diàfana que respon als requeriments de la societat contemporània. Però el punt de màxima emoció va ser adonar-me com el nostre fill Raimon seguia els Pastorets amb un punt de familiaritat i entonava les primeres estrofes de les cançons apreses en els anys d’infantesa, ara que ja passa dels trenta. L’Elena, la seva dona, que potser no hi havia anat mai als Pastorets de Girona perquè estava ocupada amb el pessebre vivent de Celrà, va quedar engrescada i quan va veure la reflexiva atenció d’en Jan i l’excitació d’en Nil, va concloure que en els propers anys hi haurà de tornar amb gust.

Vam tenir sensacions semblants la nit de Reis. Confirmant la impressió de tots els que participen directament en la cavalcada que el que es veu des de dins mateix no té preu i transparenta els milers d’il·lusions infantils acumulades.

Hem tancat el cicle nadalenc i jo mateix he tancat el cercle, vuit anys després d’haver deixat l’Alcaldia de Girona, de recuperar els escenaris de la memòria i reprendre amb plena normalitat el pols de la ciutat, després de tornar als Pastorets, que era l’assignatura pendent que encara tenia.

Tot això ve a tomb d’un fet molt més transcendent i molt més col·lectiu, i doncs, menys personal.

No sé si ens adonem del que representa d’esforç i de dedicació mantenir vives dues tradicions com els Pastorets i la Cavalcada. Els centenars de persones que posen a contribució d’un projecte col·lectiu hores i hores del seu temps personal pel pur goig de participar-hi d’una forma totalment lliure i gratuïta. No sé si hi donem prou el valor que té, perquè, en la seva recurrència anual, el retorn cada any als escenaris del teatre i dels carrers de la ciutat és com una interpel·lació col·lectiva als ressorts més íntims de la comunitat ciutadana. Proscenium amb en Joan Ribas, la veu diàfana d’en Joan Canals, i tota la plètora d’actors i els Manaies de Girona, any darrere any, amb els mateixos gestos, les mateixes cares, el mateix compromís amb la ciutat, són dues peces essencials d’un engranatge ciutadà que dissipa totes les pors del malaguanyat Joaquim Pla, i planteja cada any, el repte de la imprescindible continuïtat al servei d’una il·lusió compartida i essencial .Any rere any hauríem de prendre nota i aixecar acta notarial de l’agraïment degut i mai buscat. És un reconeixement que vull fer, que em sembla que tots hem de fer.

Si voleu veure aquest article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 265-267)

DES D’ARA RODALIES MÉS A PROP TEU

Intranet i bloc premsa de PTOP

Des d’avui, el Govern de la Generalitat s’ha fet càrrec de les competències i de la gestió dels serveis de Rodalia de Barcelona.

Amb aquest motiu vull, en primer lloc, subratllar el fet que aquest traspàs fa efectives les previsions de l’Estatut en matèria ferroviària. Ho fa en relació amb els serveis de Rodalia de Barcelona, i marca la previsió de crear, durant el mes de gener, la ponència que ha de negociar el traspàs dels serveis de regionals i mitjana distància.

Un cop afirmat l’alt valor politic del traspàs convé insistir que, per la seva pròpia dimensió i complexitat, estem davant d’un dels traspassos més importants de l’autogovern contemporani de Catalunya.

Finalment vull insistir que el Govern de Catalunya es disposa a assumir amb plenitud aquest traspàs i a exercir les capacitats que assumeix, tant de gestió com en tant que autoritat ferroviària.

En aquest moment inicial volem adreçar un missatge de compromís amb tots els usuaris per tal de millorar el servei i la informació, atendre des de la proximitat, donar resposta immediata, establir una línia calenta amb els usuaris del servei, fer de les Rodalies un servei apreciat, acreditat i confortable.

No serà fàcil, però és possible i tenim les eines per fer-ho.

I, finalment, també ens adrecem a tot el col·lectiu de treballadors i treballadores amb la garantia que complirem els nostres compromisos i atendrem seus els drets i els deures, com no pot ser d’una altra manera.

Ens proposem un alt nivell d’exigència i assumim la valoració crítica del servei com el principal incentiu per a millorar-ne les prestacions i la valoració per part dels ciutadans i les ciutadanes.

Ara que comencem un nou any i assumim un nou compromís de servei puiblic ens posem a la plena disposició de tothom i aprofito per desitjar un Bon Any a tots.