JOAN (DAMIÀ) ROURE MUNTADA

Diari de Girona

Ara ja deu fer un parell d’anys que en aquest mateix diari, en Joaquim Bohigas ens recordava l’origen gironí d’en Damià Roure, monjo de Montserrat. En aquella ocasió es tractava d’explicar com l’actual director de la Biblioteca de Montserrat acabava de publicar La Biblioteca de Montserrat. Un espai de cultura al llarg dels segles, (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007), amb fotografies de Dani Marín i Pep Parer. Un llibre magnífic que ens proposa un recorregut pels fons riquíssims de la Biblioteca amb col·leccions de manuscrits i llibres antics molt notables, que només de veure’ls causen admiració i un cert tremolor emocional. Però també amb seccions especials, gravats, publicacions periòdiques i un catàleg informatitzat que en el moment de culminar va esdevenir la causa del llibre que comentem.

En realitat podem ben bé dir que l’especialització de Damià Roure en temes bíblics i algunes de les col·leccions de manuscrits i de papirs de la biblioteca, aportats en el primer terç del segle xx pel pare Bonaventura Ubach deuen ser a l’origen d’un nou llibre editat recentment a cura de Damià Roure. Es tracta del Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (1922-1923), (Publicacions de l‘Abadia de Montserrat, 2009). Un llibre profusament il·lustrat i carregat d’episodis singulars de la vida del pare Ubach, un monjo savi, professor del Col·legi benedictí de Sant Anselm a Roma, dedicat a les llengües del Pròxim Orient, al ritus siríac, a les antiguitats bíbliques, als textos antics, a l’arqueologia. Viatger a Palestina, Egipte, terres del Tigris i l’Eufrates, Babilònia i Mesopotàmia. Els múltiples testimonis del pare Ubach sobre aquests territoris troben en aquest Dietari la simplicitat de l’observació puntual i directa, alhora que ens posen en contacte amb el descobriment d’un món plural, de cultures antigues, de religions diverses, d’una organització social tribal i complexa. En el descobriment d’aquest món, el pare Ubach hi va trobar un terreny abonat per un esperit aventurer, com quan, entre lectura i lectura, es va aventurar a muntar una euga de pura sang amb un cert risc i molta sort. L’aprofundiment de les llengües, la voluntat d’interpretar els textos bíblics, l’estudi dels ritus i la seva pràctica no el feren mai abandonar un cert esperit comerciant, sempre pensant amb les seccions biíbliques del museu de Montserrat a les quals dotà d’una aportació molt remarcable mercadejada en diversos punts i transportada amb èxit i picardia cap a Montserrat. Una dotació que es féu amb el consentiment i el finançament del pare abat Marcet, que li encomanà aquesta tasca. De lectura fàcil i engrescadora, aquest Dietari ens desvetlla l’interès pels viatges anteriors del pare Ubach i per la seva estada posterior i més llarga a terres del Pròxim Orient.

El pare Damià Roure, batejat Joan, l’any 1946, quan va néixer a Girona en una família de botiguers de teixits de la zona del jardí de la Infància  i al començament del carrer del Carme, va cursar el batxillerat a l’Institut de Girona, va fer una breu estada al Seminari de Girona i molt aviat es va incorporar a la comunitat montserratina. Ara, el pare Damià ja és més de Montserrat i del món que de Girona. Ha fet estades a Alemanya, Terra Santa, Itàlia i, com hem dit, s’ocupa de la biblioteca del monestir.

Però els anys d’infantesa i d’adolescència deixen sempre una marca i acrediten unes arrels que el pare Damià ha mantingut i recordat sempre, tot i que ara, per circumstàncies de la vida, ja té més família a Montserrat que a Girona. Hi queden, això sí, un grapat d’amics que recorden l’època d’un Joan Roure, cap de la patrulla dels Galls de l’Agrupament escolta Sant Narcís que tenia el seu cau a Casa Carles, als baixos de l’actual seu del Bisbat de Girona, i a on els joves que hi anàvem fèiem l’aprenentatge del país, de la natura, de la llengua, de la identitat i assajàvem l’esperit de la solidaritat i la convivència, i l’organització. On ens formàvem en el servei a la comunitat i on apreníem les idees més elementals que ens acompanyarien després en les nostres vides.

L’aparició del Dietari del pare Ubach m’ha portat a refer el fil gironí del pare Damià Roure per tal d’acreditar que la vida i els anys ens fan, a vegades, relativitzar els orígens, quan ja fa més temps que som fora de la ciutat que ens va veure nèixer del que hi vam viure. Però les arrels ens mantenen atrapats en uns orígens d’empremta profunda, encara que vistos en perspectiva puguin ser ara considerats de curta durada, si bé de llarga volada. És el mateix que podrien dir els altres monjos gironins, des d’en Daniel Codina, en Jordi Castanyer, en Carles Gri i el mateix pare abat Josep M. Soler, i alguns més que ara no recordo.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

MOMENTS DE GIRONA

Títol: Moments de Girona

Autor: Joaquim Nadal amb pròleg de Xerardo Estévez

Editorial:  CCG Edicions i Fundació Valvi

Lloc i any: Girona, 2009

“Presento en aquest volum els meus textos més recents sobre Girona. Els més recents i segurament també els més madurs, els menys circumstancials. Són visions diverses de la ciutat. D’abans i d’ara…” [de la introducció de l’autor]

“De Girona se n’ha escrit molt, però pocs ho hauran fet amb la profusió, autoritat i emoció de Joaquim Nadal. Aquest volum reuneix vuit peces literàries, conferències, discursos o pròlegs, redactades al llarg de nou anys en diferents circumstàncies: quan era alcalde, en el mateix moment de deixar el càrrec i amb posterioritat…” [del pròleg de Xerardo Estévez]

PERE RODEJA PONSATÍ

Diari de Girona

Article publicat també al llibre Pere Rodeja i Ponsatí. Girona, Gremi de Llibreters de Catalunya, 2011 (pàg. 83-87)

Transitem gairebé sempre per la vida amb un punt d’inconsciència. Només la reiteració inexorable de la mort ens fa més present la vida. Sembla com si la mort de persones estimades, de persones conegudes, ens faci sentir més intensament la vida; en definitiva se’ns fa més present la sensació de viure. És com en tantes altres coses per l’efecte de contrast. Estic parlant, és clar, de sentiments i d’emocions, però també d’un fet racional d’una força evident que palesa el caràcter vital de la societat, i del màxim exercici de convivència que es viu a la ciutat. M’heu llegit potser força sovint reflexions d’aquesta mena, portat per les exigències implacables de la realitat, però portat també pel convenciment que cada dia que passa es fan més evidents les coses autènticament importants i ens apareixen com més irrisòries les que no tenen cap importància, són accessòries, i responen a moments conjunturals. Hi ha en joc un munt de valors al voltant de totes aquestes qüestions que es relacionen amb l’amistat, amb la lleialtat, amb la solidaritat, amb la convivència amb la solidaritat.

Hi ha una dada bàsica. Les ciutats i els països els fan les persones. Quan falta una persona es fa present un buit. Aquella vida acabada es fa més present i hi torno un cop més, és en la seva vida que busquem les referències per entendre el buit, el dolor, la tristesa, la soledat que ens aclapara tot d’una.

Ahir mateix moria el pintor i escriptor Albert Ràfols Casamada (1923-2009), fa poc més d’una setmana fèiem el comiat adolorit de Jordi Solé Tura (Mollet del Vallès, 23 de maig de 1930-Barcelona, 4 de desembre de 2009). Fa poquíssims dies, Girona es planyia del traspàs del doctor Josep Campistol (1923-2009). Metge de nens, com deia la seva esquela, pediatra de reconegudíssim prestigi, metge molt popular, pare de fills dedicats a la salut, gironí de soca-rel.

I el 2 de desembre ens arribava el cop dur del traspàs d’en Pere Rodeja, en Pere de can Geli. Nascut a Sarrià de Ter (27 de desembre de1931), va morir a Girona. Poques persones han suscitat un corrent tant unànime i tant espontani d’afecte, d’amistat i de solidaritat. He llegit articles, cartes, he escoltat comentaris, he rebut trucades dels seus companys llibreters encapçalats per en Guillem Terribas. En Pere era una persona discreta, amable, eficaç, afable. Era un home bo i pacient. Meticulós, ordenat enmig del desordre. Savi de saviesa personal i col·lectiva, impregnat de l’estimació als llibres, a la literatura, a la feina, a la professió, a la família, a l’esposa, als fills, als nets, a la ciutat. Capbussat al magatzem de la llibreria Geli des de fa una colla d’anys (des de 1945), en Pere va arribar a transformar l’ànima de la llibreria sense canviar les característiques del local. Vull dir que va saber adaptar i transformar una antiga llibreria especialitzada en el llibre religiós i molt impregnada d’esperit clerical en una llibreria oberta, universal. Ho va fer sense cap renúncia a l’esperit fundacional, sense trair en cap moment la pròpia tradició de la llibreria. Ho va fer simplement amb naturalitat, com qui no vol la cosa, fent que passés. Sabent que per als nous temps la llibreria esdevenia un servei en un món nou i canviant, on l’univers dels clients s’havia d’ampliar moltíssim amb la Universitat de Girona i on la producció bibliogràfica es multiplicaria de tal manera que si no volia quedar fora del món havia d’incorporar totes les novetats de catàlegs cada cop més variats.

Aquest esperit de renovació i de canvi, moderat en la forma i més profund en el fons, va donar lloc a una llibreria excepcional. Farcida de fons antics, històrics, de llibres de tota la vida, amuntegats a les prestatgeries i als magatzems i també a punt per acollir les darreres novetats més importants. En Pere feia el trànsit del magatzem al taulell i del taulell a la caixa movent-se sense cap precipitació, atenent a uns i altres amb un punt de somriure dolç. La caixa darrere la taquilla de vidre de temps immemorials i gairebé més pròpia d’oficina pública o de gestoria administrativa que de llibreria ens transportava al record del matrimoni Geli i a la fidelitat i lleialtat que en Pere els va mostrar sempre. Treballador infatigable, coneixedor com pocs de les novetats, tenia sempre una paraula per a tothom. Si ell no tenia el llibre, o no el trobava, era molt poc probable que es pogués trobar a cap altra llibreria de Girona. Sabia el que la gent volia i el que la gent esperava.

Li dec, des de fa més d’una dècada, una Història de Girona que li vaig prometre un dia, que em va dir que es quedava sempre molt avergonyit cada vegada que un client, sobretot foraster, li demanava una monografia de síntesi sobre la història de la ciutat i no sabia què dir-li. Els llibres d’en Josep Clara i la història de Girona coordinada per en Lluís Costa li van estalviar alguns dels seus patiments, però seguia insistint-me que encara mancava un producte més complet i ambiciós.

Estic segur que la unanimitat que ha suscitat en Pere Rodeja ha complagut a la seva família. Però també tinc el convenciment que això no és un consol davant de la tristesa i de la immensa solitud que els ha deixat aquest home bo i ciutadà exemplar.

Com gairebé sempre, els reconeixements públics acostumen a arribar tard. Però també estic convençut que en la seva modèstia en Pere Rodeja no esperava cap altre homenatge que el que cada dia li retien els seus clients i amics passant una estona per la llibreria, deixant anar un petit comentari, esbossant un petit somriure o simplement insinuant en veu baixa una conversa incipient.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 157-159)

PRESENTACIÓ

Bloc de premsa de PTOP

El Govern de Catalunya obre una nova finestra informativa. Una nova eina, un nou camí, una nova guia per transitar per la informació i la documentació bàsiques de l’actuació del Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

Ara podreu accedir d’una manera més fàcil a les imatges, a la cartografia, als documents que expliquen l’acció del  Govern de la Generalitat en el terreny de la Mobilitat i de la Planificació Territorial. Posem a disposició de tothom la informació sobre les polítiques d’aquest Departament i aportem una manera més àgil d’entrar en contacte amb programes, convocatòries o realitzacions que es succeeixen en el funcionament ordinari de l’Administració.

Pensem que és més senzill veure i llegir, que només llegir, i que aquest bloc del Departament fa més tangibles, més visibles la multiplicitat d’accions que el Govern desenvolupa en el terreny de les carreteres, dels trens, del transport públic, de l’urbanisme, dels barris, del paisatge, del territori, de la planificació.

Aquesta nova eina ens acosta a un recorregut panoràmic que apropa el zoom al detall més petit i allunya la càmera per a una visió global. Ara més que mai volem que sigui fàcil moure’s per la informació que generem i que aquesta facilitat generi una major demanda. El dret a la informació és una peça imprescindible per a l’exercici de la democràcia i per al control democràtic de les administracions.

COMUNICACIÓ

Intranet de PTOP

Finalment ja molt entrat desembre, després d’un més que allargassat estiuet de Sant Martí, sembla que l’hivern avança. Més ben dit, és com si ens hagués caigut de cop al damunt. Avui fa un fred intens, un cel gris tancat de neu, i comencem a tenir algunes carreteres sinó tallades amb l’exigència de cadenes. Per fi la climatologia s’acompassa al calendari i ens acosta als dies festius que s’apropen. Nadal, Cap d’any semblen més reals si el fred és viu. Aquest ambient m’anima a reprendre el contacte, tant escadusser, amb el ferm propòsit de desitjar-vos a tots unes bones festes. No ho faig pas perquè sigui el costum. Més aviat sóc poc donat als convencionalismes. Ho faig amb convenciment, amb voluntat d’estendre aquest desig a tot l’any, amb la mirada oberta als temps difícils, als reptes nous i als riscos que ens acompanyen.

No són temps fàcils, i no ho són per ningú. En sóc molt conscient i vull compartir amb tots els treballadors i totes les treballadores de PTOP la voluntat de sortir-ne, d’alçar el cap, de mostrar una actitud positiva, activa, ferma, compromesa amb els temps que ens han tocat de viure.

Cadascú sap com viu en el seu àmbit més íntim, personal i familiar, aquests temps difícils. A alguns, a les dificultats generals objectives s’hi afegeix alguna circumstància familiar també difícil. A tots només podem oferir amistat i solidaritat. Però si adrecem la mirada cap enfora, la nostra condició  de servidors públics ens ha d’empènyer a fer que el conjunt dels ciutadans experimentin la disposició activa de les administracions de treballar per generar confiança i seguretat. Per fer créixer la voluntat expressa de remuntar i reprendre la màxima ambició col·lectiva.

En aquest sentit vull compartir amb tots vosaltres un èxit del Govern que és un èxit de la casa i que és un  èxit de tot Catalunya. Em refereixo a la posada en servei de les cinc primeres estacions de l’L9 del metro. Un vell projecte que ara ha començat a esdevenir una realitat tangible. S’han superat moltes dificultats i des d’aquest Departament s’ha conduït i liderat un procés que amb l’acompanyament de les empreses públiques ha culminat en un resultat positiu. Avui, la mobilitat de la regió metropolitana de Barcelona ha fet un gran pas endavant i no vull que aquest canvi significatiu passi sense deixar constància de l’agraïment merescut a totes les persones d’aquesta casa que hi han estat implicades directament o indirectament. Compartir els èxits és la base d’una bona Administració i el reconeixement del paper de la funció pública.

No voldria, però, que el punt culminant que representa l’L9 deixi en un segon pla el dia a dia, el treball constant, la resposta permanent de tot el Departament a totes les qüestions plantejades. Sé segur que en un Departament complex, la variadíssima gamma de les qüestions que abordem ens té sempre en el punt de mira. I puc dir que passem sempre amb èxit la prova i l’escrutini a què se’ns sotmet cada dia.

Amb dosis renovades d’autoestima us convido a gaudir de les Festes i a encarar amb energies renovades l’any que començarem d’aquí a poques setmanes.