Joaquim Nadal i Farreras

UNA NOVA ÈPOCA

La Vanguardia. Suplement especial Meeting Point

Tots els signes d’avui ens indiquen que s’ha acabat una època compulsiva de creixement galopant, de ritme frenètic de la construcció amb un pes determinant en el conjunt de l’economia de Catalunya. La crisi dels mercats financers s’ha vist acompanyada al nostre país per una crisi més específica centrada en el sector immobiliari fortament endeutat, amb estocs d’habitatges construïts pendents de vendre i amb dificultats objectives del mercat per la restricció del crèdit i la contracció de la demanda. Els clients potencials esperen el moviment a la baixa dels preus que, gradualment, s’ha anat produint i que en part encara continua, i s’han estimat més incentivar l’estalvi i reduir la seva voluntat d’endeutament per garantir un horitzó més estable un cop hem constatat que, de forma conjunta, la nostra societat s’havia pensat ser més rica del que en realitat érem.

Ara toca ser molt realista, treballar sobre segur, buscar la màxima seguretat jurídica, evitar les carreres d’obstacles, crear incentius i facilitats, proposar noves mesures per a la disposició de sòl, incentivar la rehabilitació i adequar el marc normatiu a una situació molt nova que requereix de respostes imaginatives.

Hi ha respostes a aquesta situació que només depenen d’una reestructuració del sector o d’una resposta diferent del sector financer a les actuals circumstàncies.

Però la qüestió clau rau a saber quines poden ser les aportacions que es poden fer des de l’Administració per tal de donar una resposta adequada. En aquest sentit hi ha respostes directes i indirectes que el Pla nacional per a l’habitatge i el seu desplegament ha anat desgranant el Departament de Medi Ambient i Habitatge tant en el terreny normatiu com en el de la concertació amb el sector financer o, fins i tot, amb propostes d’adquisició directa de estocs.

En el terreny del Departament de Política Territorial i Obres Públiques entenem que la millor resposta se situa en l’àmbit de les nostres competències en les polítiques de sòl. Assegurar per al present i per al futur que mai més no serà una excusa ni el preu de repercussió ni la manca de sòl classificat i urbanitzat disponible. En aquest sentit puc assegurar que les comissions territorials d’urbanisme pràcticament no han baixat el seu ritme d’aprovació d’instruments de planejament i han millorat sensiblement els paràmetres de publicació dels seus acords, amb un temps impensable en el passat, sempre en benefici de la rapidesa i de la seguretat jurídica de l’administrat que espera facilitats i no entrebancs. Però l’eina més directa i més eficient per a la producció de sòl són les àrees residencials estratègiques (ARE), que han vist com amb els mecanismes extraordinaris del Decret-llei s’assolien uns ritmes d’aprovació de tots els instruments del planejament derivat que altrament haurien trigat anys, mentre que ara només han trigat mesos. En el cas de les ARE falta ara fer el salt del planejament als consorcis i d’aquí a les tasques d’urbanització que han d’adequar el seu ritme a les facilitats financeres i modular-les en funció de la pròpia evolució del mercat. Però no hi ha cap dubte que el camí de la reactivació del sector passa, per una banda, per acabar amb els estocs i, per l’altra, per disposar de les eines que permetin reprendre l’activitat a un ritme, uns preus i unes propostes més d’acord amb els nous temps.

L’altre terreny en el qual el Departament actua amb vocació de reactivació és en el de la rehabilitació, tant des de les propostes de les intervencions en els nuclis de les ciutats amb efectes de dinamització de l’espai públic i d’incentiu de la iniciativa privada i, sobretot, amb l’aplicació de la Llei de barris. És veritat que aquesta Llei no inclou cap programa d’acció directa sobre els habitatges, però tota la dimensió que s’atorga als elements comuns (teulades, antenes, ascensors, façanes) impulsa una actitud i uns sentiments comunitaris que estan a la base mateixa d’una filosofia orientada a garantir la qualitat de vida de les persones i de les famílies i, alhora, a garantir la cohesió social com un objectiu de màxima urgència.

D’aquesta manera es posen en funcionament tota mena de professions auxiliars de la construcció que serveixen l’objectiu de la represa econòmica. En el terreny dels instal·ladors i de totes les professions vinculades a les accions de manteniment i de rehabilitació queda clar que la Llei de barris ha fet una injecció important a més de 100 municipis i amb una inversió compartida de més de 1.200 milions d’euros.

Queden també, és clar, algunes qüestions pendents que haurem d’abordar per tal de donar a la tramitació de les llicències de primera ocupació i a les garanties per a la urbanització la flexibilitat imprescindible per tal de correspondre amb realisme als comportaments actuals dels mercats immobiliari i financer, tot sigui dit i fet sense cap renúncia de les exigències i garanties de les lleis vigents que han de servir com un factor de rellançament d’un sector econòmic, però, sobretot, han de proporcionar la satisfacció d’un dret bàsic de la ciutadania que és el dret indiscutible a un habitatge digne.

Anuncis

27 Octubre 2009 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, La Vanguardia | , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: