Joaquim Nadal i Farreras

ENCARA LA C-31

El Punt, edició comarques gironines

La profusió d’escrits sobre aquesta qüestió ara tan controvertida ha estat extraordinària. La utilització d’arguments ha estat més aviat escassa. Han predominat els adjectius per damunt dels substantius, les desqualificacions per damunt de les propostes, els insults per damunt del diàleg. En conjunt, però, s’ha evidenciat d’una banda un gran problema de comprensió i de l’altra una buidor immensa.

M’agradaria insistir, encara, en algunes qüestions que han aparegut en els escrits més recents.

La primera fa referència a la comparació amb els trams ja construïts de la mateixa carretera. Si per a alguns dels detractors de les obres actuals està bé el tram Figueres-Vilacolum, com és que es fan tants escarafalls del nou tram? Com és si es fa igual, amb les mateixes característiques, amb la mateixa secció amb el mateix tipus d’enllaços i alguns de més grans com el que dóna accés a Vilamalla? Si ens està bé que la C-31 sigui una carretera de la xarxa bàsica és evident que està bé tant en els trams ja construïts com en els trams ara en obres.

La segona qüestió evidencia una certa manca de rigor intel·lectual o, com a mínim, denota en l’afany d’argumentació alguna imprecisió. Per als principals detractors, una de les grans virtuts de la carretera vella era que passava en el punt just de delimitació entre el Terraprim i la plana empordanesa? D’on ho han tret això? I què són sinó plana empordanesa alguns dels camps que quedaven a ponent de l’antiga traça? És veritat que entre la Tallada i Albons, la nova carretera s’endinsa a la plana, tant com que més endavant va justament a buscar, més que no pas la vella, el punt de contacte entre el Terraprim, els Aspres, i la plana fèrtil i regada.

La tercera qüestió no és cap consol, però clama al cel en benefici de la veritat. Es correspon amb una mena de sentiment autodestructiu que ens fa veure molt pitjor del que estem, i mitifica i idealitza els referents. Algun dia s’haurà d’acabar aquesta comèdia reiterada dels ideals toscans i provençals que es refereixen ja més als estereotips literaris que a la realitat mateixa. Em revolta que es pugui generalitzar i afirmar, sense cap matís, que a la Toscana tot està bé i tot s’ha fet bé i aquí, en canvi, mancats de sensibilitat, ens hem dedicat impunement a trinxar el territori. Convido qui vulgui a fer l’exercici comparatiu. Peça a peça del paisatge. I avui trobaríem tants racons excelsos, sublims, delicadíssims a l’Empordà com a la Toscana. I trobaríem en un lloc i altre tants disbarats urbanístics equivalents. Avui ja no hi ha un paradigma toscà que ens hagi de fer morir d’enveja. No pas per devaluació de la Toscana, sinó per millora i reafirmació de l’Empordà. Però és que si parlem de carreteres, la qüestió esdevé francament més xocant. La C-31 és una meravella al costat de les carreteres i autovies que connecten, per exemple Pisa i Florència. I la C-31 té la virtut d’establir una jerarquia i deixar que la capil·laritat existent conservi i mantingui un punt de ruralitat elemental en la major part de les comunicacions de la plana empordanesa.

Una darrera qüestió. Si fos veritat que l’antiga carretera tenia un traçat òptim la pròpia evolució de l’urbanisme dels nuclis l’hauria desvirtuat. L’antiga carretera, en molts punts aixecada i sense cunetes respecte als camps veïns, (he vist més d’una vegada caure cotxes des del talús als camps de pomeres veïns), ha estat engolida per la vida urbana dels pobles que hi ha  crescut a l’empara. Totes les virtuts de l’antiga carretera s’acaben quan esdevé una travessia contínua. Aquest seria, per exemple, el motiu pel qual l’ajuntament de la Tallada va voler en el seu moment deixar els seus tres nuclis (Tor, la Tallada i Marenyà) en un mateix costat de la carretera.

Fora de la valoració concreta de la infraestructura en discussió hi ha un altre tema que posa en alerta sobre algunes línies d’atac dels detractors. En quin món vivim que per afirmar la legitimitat de les plataformes s’hagi de discutir la legitimitat democràtica dels alcaldes i dels ajuntaments? No havíem quedat que ens mancaven llibertats i les vam conquerir? No havíem fet bandera de la recuperació de la democràcia? Com es pot contraposar els mandats de l’alcalde Armangué a les signatures recollides en tal o qual campanya? No hi ha qui, justament, ens ha recordat que és en les eleccions on ens juguem el nostre futur? Hi ha en algunes columnes una sospitosa tendència excloent i autoritària sota una aparença alegrement alliberadora.

El fet més curiós és que mai no he negat cap legitimitat a les plataformes i en més d’una ocasió n’he parlat favorablement. Però constato amb profunda tristesa que no existeix cap reciprocitat i que s’ha instal·lat un exercici gratuït, que és el bescantament del poder sigui quin sigui el seu origen.

Puc afegir també que Pau Vila sabia perfectament que encara calien noves carreteres, sobretot perquè ni ara no s’han fet totes les que preveia el Pla d’obres públiques de 1935.

Ara que fa tanta por l’urbanisme, el major i millor blindatge del paisatge és garantir que no hi haurà cap requalificació en els vorals de la nova carretera, que mai caldrà revisar-ne la traça perquè mai les edificacions no n’hauran desvirtuat la funcionalitat. I caldrà, sobretot, endreçar, ordenar, netejar, pavimentar, plantar l’antiga carretera fins a fer-ne uns vials amables i còmodes per a la comunicació entre pobles i per a la millora de l’activitat econòmica i l’oferta turística.

Com més avança, més convençut estic que la nova C-31 és una oportunitat guanyada per a la millora del paisatge i de la prosperitat econòmica de l’Alt i Baix  Empordà.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

20 Octubre 2009 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: