Joaquim Nadal i Farreras

MOMENTS DE GIRONA

Introducció a Moments de Girona, de Joaquim Nadal. Girona, CCG Edicions i Fundació Valvi, 2009 

Presento en aquest volum els meus textos més recents sobre Girona. Els més recents i segurament també els més madurs, els menys circumstancials. Són visions diverses de la ciutat. D’abans i d’ara. Punts de vista i aproximacions sobre qüestions variades sempre referides a la ciutat, a l’espai urbà, a la història, als ciutadans, a la cultura, a la literatura de i sobre la ciutat, al passat, al present, al futur. A les idees que ens mouen, a les idees que es fan. Podrien ser instants de Girona, però són més. Moments de la ciutat. Alguns moments i la nostra visió, alguns grans moments i alguna pauta per a la seva interpretació.

Tots corresponen a treballs escrits en el segle actual i, en molt bona mesura, es tracta de textos produïts amb posterioritat a la meva renúncia a l’alcaldia de Girona el 2 de gener de 2002.

En aquest sentit, tot i que Girona segueix essent l’element comú, la temàtica essencial, hi ha un major distanciament reflexiu, hi ha menys implicació conjuntural i hi abordo qüestions d’un espectre més ampli, lluny de l’estricta agenda política i dels compromisos del govern de la ciutat.

Així i tot, el pes de prop de vint-i-dos anys d’alcalde de la ciutat ha deixat una empremta profunda, que és a l’arrel mateixa d’alguna de les reflexions d’aquest llibre. En primer lloc i molt destacadament, el meu discurs de comiat pronunciat en el darrer Ple que vaig presidir, amb la meva renúncia com a únic punt de l’ordre del dia. En aquest feia una mica de repàs i examen de consciència, una mena de testament vital de la meva activitat política municipal, un balanç d’activitat, un recorregut ràpid per més de dues dècades, el compromís reiterat amb un projecte de ciutat, els nous amics i els amics de sempre, les emocions profundes viscudes amb una intensitat sense precedents a la meva biografia. Hi tenia un record per a tots els que m’havien acompanyat a l’aventura municipal i, d’una manera molt singular, tots els amics regidors de tots els partits polítics que ens havien deixat prematurament i d’una forma precipitada.

Aquest discurs, que va despertar un cert interès més enllà dels límits estrictes del saló de plens i del terme de la ciutat, i que va ser objecte de diversos comentaris per gent que l’havia pogut seguir en directe en la retransmissió radiofònica, em semblava la fita terminal i inicial d’un nou període, d’una etapa que tot just s’encetava.

Després incloc el meu text al llibre Girona, les imatges del segle, que tot i ser un repàs de les imatges que havien seleccionat en Joan Boadas i en David Iglesias, tenia entitat per ell mateix i recollia un conjunt de reflexions, al fil de la memòria i al fil de la imatge, que resseguia les transformacions urbanes i les transformacions humanes de Girona. Sense cap ànim d’exhaustivitat i menys de repàs de la història, la meva cavalcada pel segle xx gironí era un bon motiu per barrejar la memòria familiar, la memòria personal, la memòria política i la memòria col·lectiva, i fer els principals traços d’una etapa crucial de la vida gironina marcada per les convulsions dels anys trenta i pel pont entre les utopies dels noucentistes i les propostes del darrer terç del segle.

El treball sobre el Pla especial del barri vell és com una acta notarial de l’esperit de renovació urbana que animava l’acció municipal des de 1979, i els seus resultats, avui perfectament identificables i mesurables. El meu text és el més subjectiu i el que incorpora una càrrega personal, no professional, que tots els altres textos no tenen, perquè se centren en la valoració històrica, arquitectònica o urbanística de les transformacions del nostre centre històric[1]. Avui, amb la perspectiva dels anys i amb la responsabilitat de l’aplicació dela Llei de barris a tot Catalunya, puc dir amb satisfacció que el nostre balanç gironí acreditava la impossibilitat d’acollir el centre històric de Girona als beneficis de l’esmentada Llei, perquè les transformacions ja s’hi havien fet amb sentit precursor.

Hi ha també, en aquest volum, un espai per a la història. És segurament una dèria professional. Però en el cas de la conferència a Tribuna de Girona, al setembre de 2001, el joc va consistir justament a parlar de Girona, d’història i dels testimonis literaris sobre la ciutat, sense fer cap concessió a les expectatives que ja circulaven a la ciutat sobre el calendari de la meva renúncia. El repàs històric de moments crucials i singulars de la nostra història em duia a situar Girona en un escenari diferent al de les referències clàssiques a la nostra història. Figures com Ermessenda, Joan Margarit, el llegat jueu, Martí d’Agullana, la Gironade Pla o Carles Rahola em semblaven moments àlgids que calia subratllar amb una lectura interessada, construïda des de la voluntat d’aixecar nous referents lluny dels referents dramàticament mítics, com eren els setges de 1808 i 1809.

Precisament aquest és el tema del text següent. Un repàs del mite en un afany desmitificador i desdramatitzador en un moment en què els setges ja no fan fred ni calor a la ciutat, i res que s’hi refereixi no produeix cap grans trasbals, potser perquè en la nova fase de la política democràtica els dirigents ciutadans no han sentit cap voluntat de fonamentar el seu discurs en la referència històrica dels numantinismes contra els napoleònides. Potser també perquè el dramatisme de l’afusellament de Carles Rahola saldava definitivament una dependència malaltissa dels setges que ell mateix, amb un enorme respecte, s’havia dedicat a revisar.

El salt de la història a la contemporaneïtat ens torna encara al segle xx en els dos treballs sobre la literatura de referència per a la primera meitat del segle, el Girona, un llibre de records, de Josep Pla i el Girona ara i sempre de Narcís-Jordi Aragó, testimoni més directe de la segona meitat. En el primer cas, una invitació de Baltasar Porcel em va portar a una aproximació personal a l’obra de Pla i, més específicament, a un dels llibres que més m’havien impactat en la meva adolescència. Sense cap afany, en el meu cas impossible, de crítica literària, pretenia aproximar-me al sentit de l’obra literària de Pla i la seva repercussió a la ciutat. En el cas del llibre d’Aragó, la meva postil·la, ja molt més recent, és com una mena d’epíleg a un llibre publicat per primer cop el 1982, i que requeria una succinta actualització per tal d’explicar el temps transcorregut i el sentit de la seva aportació en la seva estricta integritat de la primera edició.

Finalment, el darrer text, no sense repassar els xxi segles del llibre Girona XXI segles, pretén ser el contrapunt a l’etapa tancada en el primer text i esdevé, malgrat les seves ressonàncies històriques, una mirada cap al futur. Una interrogació sobre els reptes del segle xxi. En un cert sentit em proposo dibuixar de forma elemental els reptes del futur, el somni, d’un nou “isme” per al segle xxi més plausible però igualment creatiu que el noucentisme dels grans somniadors dels inicis del segle xx, i el reformisme avortat de l’ideal republicà dels anys trenta.

En definitiva, una proposta per a Girona del vintiunisme que Ferran Mascarell planteja per a tot Catalunya com a reformulació del catalanisme amb ànim de revisió aprofundida. Fem, doncs, el mateix exercici per a la ciutat de Girona, i busquem nous horitzons per al segle xxi que sacsegin i estimulin la vida ciutadana amb la mateixa o més intensitat que ho féu el noucentisme en el llindar del segle xx.

Aquests Moments de Girona que desgrano aquí no ens faran la feina, però poden ser el pròleg, per abordar aquesta qüestió imprescindible.


[1] Amb l’excepció d’un apartat del text de la Rosa M. Cànovas, carregat de subjectivitat i d’un punt d’exageració que m’afalaga quan es refereix a “la imatge d’en Joaquim Nadal. Ni la boira l’esborra, ni la tramuntana se l’endu, ni el sol la torra, ni el fred la glaça” (Girona, 20 anys del Pla Especial, un pla quirúrgic, no cosmètic, 2003, pàg. 33).

Anuncis

12 Setembre 2009 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | Comentaris tancats a MOMENTS DE GIRONA