Joaquim Nadal i Farreras

GEOLOGIA URBANA

Pròleg a Turons de Barcelona 1:5000. Mapa geològic de les zones urbanes. Mapa geològic de Catalunya. Barcelona, DPTOP-IGC, 2009

La creació de l’Institut Geològic de Catalunya ha permès emprendre de forma sistemàtica diverses tasques adreçades a formar una àmplia base de coneixement de les característiques geològiques del nostre país. En realitat, tenir un bon coneixement dels nostres sòls i del nostre subsòl afegeix un punt de civilitat imprescindible a la dimensió territorial de la nostra realitat.

Així, l’esforç pioner i singular d’una llarga tradició en els estudis geològics que enfonsa les seves arrels en el segle XIX, ara podrà adquirir una dimensió acumulativa i sistematitzadora amb les bases de dades i els arxius corresponents que estaran a disposició de tothom.

Amb aquesta tasca fem honor i retem homenatge a Jaume Almera, Norbert Font i Sagué, Marià Faura i Sans, i també en dates molt més recents a Oriol Riba i Arderiu, Lluís Solé i Sabarís i Carmina Virgili. Els seus esforços singulars són penyora d’un nou marc que atorga plenitud institucional a la Geologia i facilita un marc de col·lectivització dels coneixements.

Avui presentem d’una manera singular els primers treballs per formar un Mapa Geològic de Catalunya a escala 1:5000 dedicat a les zones urbanes.

A les zones que avui ja no és fàcil explorar directament. Restituir les dades recopilant els fons de sondatges dispersos, els treballs històrics, les evidències físiques aportades per les fotografies aèries antigues o els treballs de camp en els pocs llocs on els materials afloren, és un camí que permet establir una nova metodologia, vàlida per al cas que avui presentem, una àrea de Barcelona, i vàlida també per a àrees urbanes més àmplies.

Nova metodologia, sistematització dels fons de sondatges, recopilació de les dades obren el camí a formular un Mapa Geològic que sintetitza la informació en tres capes: un mapa dels sediments quaternaris, un mapa del basament i un mapa de l’acció antròpica.

Catalunya aspira a través dels seus Instituts i les seves acadèmies a un nivell de coneixement i de reconeixement que es correspongui amb la seva trajectòria nacional recollida i reconeguda a l’Estatut d’Autonomia de 2006, per tal de fer possible la síntesi entre el passat, el present i el futur que hem de construir sobre bases sòlides, fiables i creïbles. Com a norma civilitzadora.

Anuncis

30 Setembre 2009 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , | Comentaris tancats a GEOLOGIA URBANA

LA CULTURA I ELS MAGATZEMS

Diari de Girona

A finals de la setmana passada vam conèixer una notícia que es convertia en un gran esdeveniment ciutadà. Es tracta de l’anunci que el gran quadre de Ramon Martí Alsina, “El Gran dia de Gerona”, serà restaurat i en el termini d’un any podrà ser vist instal•lat de forma adequada a la capella de l’antic Hospital de Santa Caterina, un cop convertit tot el complex en la nova seu de la Delegació de la Generalitat a Girona.

Amb aquest motiu s’han prodigat articles que han ponderat el sentit històric, el context i l’oportunitat d’una decisió com l’esmentada. De cop, entre tots hem atorgat valor a un fet simbòlic que es concreta en la recuperació d’un quadre de grans dimensions, del qual se’n tenia constància però que feia prop de setanta anys que romania enrotllat i malmès en els magatzems del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Lluïsa Faxedas i Genís Barnosell han posat l’èmfasi en aquesta valoració que comentava. Fins ara tothom es refiava només de la referència clara, però escadussera, de Francesc Fontbona. Vull recordar ara que ja al núm. 163 de la Revista de Girona,de 1994, Narcís-Jordi Aragó, sempre molt atent a totes les qüestions relatives a la ciutat, ponderava en un text gairebé editorial, “El somni gironí de Martí Alsina”, la trajectòria de l’artista, el seu pes a l’art català del XIX, la seva influència i mestratge en els paisatgistes de la segona meitat del segle, l’ambició de la seva carrera professional i l’esforç important per deixar fet un quadre de cuny romàntic i amb tots els ingredients de dramatisme i heroisme que la resistència de la ciutat mereixia.

Potser l’envergadura del quadre i la cura d’humilitat del seu exili de dècades en els magatzems del MNAC ha estat la purga necessària per a saldar un deute històric de la ciutat amb la Guerra del Francès i poder entomar el tema de nou sense complexos ni hipoteques amb motiu del bicentenari en una revisió saludable i gens dramàtica ni mítica d’aquells esdeveniments. La regeneració per la cultura del tema situa el quadre en el context concret de l’evolució de la pintura catalana de l’època i reivindica una manera de fer que busca la recuperació del nostre patrimoni.

Si mirem enrere, la política de recuperar dels magatzems o dels dipòsits dels museus obres d’art que a Barcelona romanien oblidades i que a Girona podien lluir de primera, es va concretar d’una manera brillant amb la instal•lació al Museu d’Història de la Ciutat del mosaic de Bell-lloc o de can Pau Birol que amb prou feines havia sortit mai dels magatzems del Museu Arqueològic i que en va sortir per a ser exposat a Girona l’any 1991, després a Sevilla amb motiu de l’Expo l’any 1992 i ja va tornar directament a Girona (novembre 1992) per ser exhibit de forma preferent i gairebé com a emblema del nou Museu després d’un acord subscrit entre l’Ajuntament i el president de la Diputació Manuel Royes.

Uns anys més tard, l’any 2000, un acord entre l’ Ajuntament i la Generalitat subscrit amb el director general de patrimoni, Marc Mayer, va permetre el trasllat de la col•lecció de làpides hebraiques del Museu de Sant Pere de Galligants, exhibides al claustre, a les noves sales del Museu d’Història dels Jueus, al carrer de la Força. He de dir que aquest cas no és comparable ni al quadre de Martí Alsina ni al mosaic de Bell-lloc, perquè a Sant Pere, l’Aurora Martin ja s’havia ocupat de tenir cura de les làpides i d’editar opuscles amb l’inventari i la transcripció del contingut d’aquestes làpides. Però sí que en el context de la força del romànic benedictí, les làpides passaven en part desapercebudes i en la nova instal•lació del Museu dels Jueus lluïen amb una total singularitat.

Finalment no em puc estar de recordar que després de la gran experiència de l’any 1985 amb l’exposició “Girona dins la formació de l’Europa medieval, 785-1213”, que es va concebre per a commemorar els 1.250 anys de vocació europea de Girona, es va iniciar al Museu d’Història de la Ciutat una sèrie espectacular d’exposicions.

Efectivament, un cop es va anunciar que les sales del MNAC tancaven per a procedir a la gran reforma que havia projectat Gae Aulenti com a preparació dels esdeveniments olímpics, l’Ajuntament de Girona es va llençar a demanar el trasllat provisional de les obres d’art del Museu a Girona amb la voluntat d’omplir temporalment el Museu d’Història de la Ciutat. Sabíem que calia posar imaginació en la gestació d’un museu sense col•leccions. Fruit d’aquell impuls va ser un acord subscrit entre Pasqual Maragall i jo mateix, en el qual segellàvem el que en algun moment, amb gran gosadia, en vam dir “l’eix Barcelona-Girona, carrer major de la cultura de Catalunya”.

D’aquí en va néixer, l’any 1987, la impressionant L’època dels genis, Renaixement i barroc, més tard, el 1988, L’època de les Catedrals .Romànic i gòtic, per culminar el 1991 amb L’època dels artistes. Modernisme i noucentisme.

Acudir als catàlegs d’aquelles exposicions avui i repassar el conjunt d’obres d’art de primer nivell que de la mà de Joan Sureda i de Pere Freixas van viatjar de Barcelona a Girona és molt i molt impressionant.

Però, tornant al fil de Martí Alsina, només vull recordar, ara, que amb coordinació i cooperació institucional es pot fer una política cultural que optimitzi els fons i les propostes, i que en alguns casos es concreti en desenterrar del magatzem i de l’ostracisme peces singulars de la nostra cultura. En aquest cas al servei de la cultura de Catalunya a Girona. Fent gran a Girona allò que era desconegut i arraconat a Barcelona.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2009/09/25/cultura–magatzems/359376.html

25 Setembre 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a LA CULTURA I ELS MAGATZEMS

TERRITORI: PRAGMATISME I UTOPIA

El Punt, edició  comarques gironines

El debat sobre el territori és un debat molt viu. Tan viu com necessari. La relació entre el territori, el paisatge i les infraestructures és encara un debat més necessari. Cal fer-lo serenament, sense impostures, sense falsos maniqueismes, sense desqualificacions gratuïtes. És ben evident que ara més que mai cal un debat amb arguments. És més hora dels substantius que dels adjectius. I és també molt convenient esbrinar quina és la relació que s’estableix entre ideologia i poder, entre sensibilitat i paisatge, entre utopia i progrés, entre pragmatisme i il·lusió. Aquestes qüestions adquireixen una especial rellevància en el territori empordanès, d’una bellesa incomparable, i d’una delicada sensibilitat a la recerca de la proporcionalitat entre el desenvolupament raonable i les prescripcions bàsiques d’un paisatge que és, en el seu conjunt, en la seva singularitat peça a peça, l’eina més durable i més imprescindible de qualitat de vida i de prosperitat present i futura.

És evident que aquests valors no són patrimoni exclusiu de ningú, que són un patrimoni col·lectiu de tothom i el fruit d’un pòsit cultural secular i mil·lenari farcit de l’acció de la humanitat generació darrera generació. La preservació i la transmissió d’aquests valors no pot respondre a cap mena de fonamentalisme immobilista i ha de buscar els referents en aquelles propostes que ja s’han demostrat d’èxit i allunyades de tota la contaminació perversora d’incrustacions impròpies. Però és també molt evident que l’única equació possible és la que contempla les variables interrelacionades del poblament, de la demografia i el territori. El poblament i la mobilitat, sens dubte. I aquí les receptes adquireixen una complexitat necessària per assegurar un equilibri entre les necessitats evidents, les constants bàsiques que s’han de mantenir, i la contenció dels elements impropis i dels comportaments degradants que erosionen l’ambient  amb una contumàcia molt superior a l’impacte més aparatós en aparença d’algunes accions necessàries en el terreny de les infraestructures.

No partim, doncs, d’una xerrameca esquerranosa, sinó d’un plantejament d’ordenament i planificació que situa les accions necessàries en els punts menys sensibles i assegura la preservació dels grans valors que ens singularitzen el paisatge i les seves oportunitats. És des d’aquest punt de vista que les opcions ideològiques es manifesten amb total evidència, i és des d’aquest punt de vista que no cal buscar receptes liberals en els pressupòsits dels governs d’esquerres. El liberalisme tira pel dret, l’esquerra no.

I malgrat tot, les acusacions de cinisme prosperen, regna la confusió, les acusacions gratuïtes sobre la ideologia imperant per damunt de dretes o esquerres troben destacats altaveus i algun cronista il·lustrat distribueix patents de sensibilitat i d’intel·ligència. Amb l’objectiu de desacreditar les  accions, de desprestigiar les propostes, les imprecisions esdevenen realitats suposadament contrastades.

En aquest sentit i posat en el trànsit entre l’Alt i el Baix Empordà, el cas més flagrant és el de la C-31. Reclamada de forma insistent, exigida de forma imperativa, criticats els seus endarreriments, moralment exigible per l’alta perillositat actual, ha esdevingut, ara, en plena execució, objecte de crítica i de discussió des d’algun sector d’opinió. Tant és que és parli de desdoblament quan no ho és, d’uns talussos que no hi són, d’uns ponts que hi són justament perquè no hi ha talussos, d’una barrera en forma de muralla que no hi serà. L’impacte hi és, sens dubte. Però la descripció de l’impacte no té res a veure amb les descripcions apocalíptiques que alguns en fan.

La realitat és tossuda, la ideologia també, i els valors encara més.

És d’esquerres comprar i enderrocar Fluvià Nàutic, és d’esquerres protegir Cap Ras íntegrament. És d’esquerres adquirir la torre Mornau i proposar-ne la incorporació al patrimoni públic del parc dels aiguamolls. També és d’esquerres aturar la depredació del territori i impedir qualsevol edificació nova en terrenys d’un pendent de més del 20%. És d’esquerres protegir íntegrament tota la franja litoral del sòl no urbanitzable com ho fa el Pla director urbanístic dels sistema costaner. És d’esquerres aprovar i aplicar el Pla director urbanístic de la Serra de Rodes. És d’esquerres acostar Maçanet de Cabrenys i Darnius a Figueres. És d’esquerres portar l’electricitat a Sant Quirze de Colera, com ho és pavimentar el camí de Lliurona. És d’esquerres fer la carretera de Llers a Albanyà. És d’esquerres impulsar la carta del paisatge de l’Alt Empordà com també és d’esquerres crear l’Observatori del Paisatge. És d’esquerres impedir la proliferació de segones residències en el sòl no urbanitzable i enderrocar, a través de procediments judicials, les que són manifestament il·legals. És d’esquerres ordenar el creixement dels assentament humans. És d’esquerres construir la nova presó de Figueres. És d’esquerres fer practicable el coll de Banyuls. És d’esquerres finançar la rehabilitació de les instal·lacions del Santuari del Mont. És d’esquerres proposar la millora de les urbanitzacions i la seva compactació i reducció. És d’esquerres impedir la reobertura de pedreres en el massís del Salines-Bassegoda. És d’esquerres mirar de posar ordre en les extraccions d’àrids al Ter i el Fluvià, a la Muga i el Manol. És d’esquerres senyalitzar les rutes de l’exili. És d’esquerres facilitar la concentració d’empreses frigorífiques i de tota mena. És d’esquerres treure les carreteres de l’interior de les poblacions i impedir la urbanització dels entorns de les noves carreteres. És d’esquerres atorgar els ajuts de la Llei de barris (Figueres, Roses, Palafrugell, Palamós, La Bisbal…).

Algú pot arribar a pensar que en realitat totes aquestes actuacions no són de dretes ni d’esquerres i podria tenir raó. Fins i tot hi ha qui podria afirmar en alguns casos que també són polítiques liberals o de dretes. Però la realitat és tossuda i ens indica que, havent pogut, les dretes no ho han fet.

És el que passa ara amb algunes carreteres que són polèmiques. Ho són perquè es fan. I no ho serien si s’haguessin fet quan tocava. Perquè és d’esquerres, i molt, fer ara només, i vol dir només aquelles carreteres que s’havien d’haver fet fa vint anys i no hi va haver ni el coratge ni la voluntat política de fer-les.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

19 Setembre 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a TERRITORI: PRAGMATISME I UTOPIA

LLEI DE BARRIS A TERRASSA

Pròleg a La Llei de barris a Terrassa. Una experiència per a la reflexió. Terrassa, Ajuntament de Terrassa, 2009

A finals de 2009 estem preparant la setena convocatòria de la Llei de barris d’ençà de la seva aprovació el 2004. A la sisena vam introduir-hi la novetat del contracte de barri per a aquells barris que ja haguessin culminat el seu primer quadrienni amb l’assoliment de tots els objectius plantejats, i un nou apartat dedicat a municipis de menys de 10.000 habitants i l’incentiu d’una aportació de la Generalitat del 75% del pressupost.

S’han superat els 110 barris i s’ha assolit una inversió conjunta del Govern de la Generalitat i dels governs locals de més de mil dos-cents milions d’euros.

Com és ben evident, els diners no ho són tot. Però el fons creat per la Llei és la base que permet articular un conjunt d’iniciatives de polítiques urbanes adreçades a abordar d’una manera integral la problemàtica dels barris de Catalunya. Amb una idea central: es tracta d’un esforç compartit, d’un acord entre els diferents nivells de govern per tal d’escometre, de forma conjunta, una acció coordinada i compartida.

Cal dir, però, que la voluntat de compartir les aportacions econòmiques no ho resolen tot i esdevenen només la condició necessària, però no condició suficient, per respondre de forma adequada al repte. Vet aquí, doncs, que només una visió de conjunt, integral, en xarxa, permet d’entrellucar la filosofia essencial d’una Llei que aspira a moure molts ressorts tangibles i intangibles d’una forma simultània.

És evident que ens adonem millor de les coses tangibles i que, en aquest sentit, la inclinació natural de les coses i també la de les necessitats ens porta cap a un decantament a favor de les intervencions en l’espai públic: accions sobre la trama urbana, sobre el teixit de les infraestructures físiques de la ciutat i del barri. Carrers i places i els seus corresponents serveis esdevenen, així, els primers i principals destinataris dels fons. És com si l’esforç per la regeneració de l’espai públic penséssim que pot tenir un efecte mimètic en totes les esferes de la vida del barri, tant en el terreny de l’espai privat individual com en el terreny de les activitats econòmiques de caràcter individual o col·lectiu però privat. L’esforç d’agençament, d’adequació, de jerarquització, d’especialització, de regeneració té, doncs, una força indiscutible. Però també és molt evident que amb la modificació o, fins i tot, l’esponjament de l’espai físic, el més inert, no es desvetlla l’ànima col·lectiva, la dimensió comunitària de la població. Hi ha una ànima del Pla de barris que es concentra en els programes socioeconòmics, els que s’adrecen més específicament a l’assoliment de la cohesió social, de la convivència, de les percepcions comunitàries de seguretats compartides. I, és en aquest camp, que hi juga un paper determinant la població, les persones, homes i dones destinataris del Pla, actors principals i directes i cridats a un procés actiu de participació i involucració que ha de resultar el millor instrument de control democràtic efectiu del conjunt de les propostes animades des del món municipal, però participades des del teixit associatiu.

Fins aquí una visió de conjunt que avalua la Llei i el seu Fons, i posa negre sobre blanc la política que anima aquesta proposta. És, fil per randa, el guió i la interpretació argumentada d’aquest llibret que fa balanç de l’actuació al districte 2 de Terrassa.

Els agents principals posen al descobert el seu propi itinerari, el recorregut compartit entre administracions i veïns i veïnes per tal d’actuar de forma integral en un barri d’un perfil molt definit i, des d’ara, amb l’accent especial d’haver rebut un nou impuls amb la Llei de barris.

Convé, però, que tots recordem el caràcter dinàmic de les ciutats i de les societats, el caràcter canviant dels problemes, l’accent divers de les circumstàncies, convé que recordem les inèrcies i les resistències, i convé que un cop feta l’experiència, abandonem l’acomodació confortable i fem de la dignitat dels barris un treball constant i infatigable. Únic camí per fer fructificar els recursos i les energies esmerçades fins ara i que mai no seran suficients si no es produeix un canvi de les actituds i de les mentalitats fins a substituir l’estricta lluita per la supervivència, per la socialització del barri i de la ciutat com a millor expressió de la cohesió.

18 Setembre 2009 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a LLEI DE BARRIS A TERRASSA

EL MONTSENY

Presentació del  Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge del Parc del Montseny. Barcelona, DPTOP – Diputació de Barcelona – Diputació de Girona, 2009

L’aprovació definitiva del Pla especial de protecció del medi físic i del paisatge del Parc del Montseny és un esdeveniment extraordinari fruit de la voluntat compartida dels ajuntaments, de les diputacions de Barcelona i Girona i del Govern de la Generalitat. Els trenta anys llargs de vigència del Pla especial anterior ens han aportat el coneixement i l’experiència en la gestió, i ens han donat les pautes a seguir en el nou. Ampliar l’àmbit, donar una nova dimensió a l’ordenació dels espais protegits, garantir la interrelació eficaç entre els habitants del parc i els visitants del Parc, assegurant que s’hi pot  viure i se’n pot viure d’acord amb uns determinats paràmetres.

Tenim, doncs, ara a les mans un nou instrument d’acció i de gestió, que ens assegura el futur, que posa en evidència la naturalesa del Parc i la seva singularitat, l’amabilitat extraordinària dels replecs del relleu, de la vegetació, del paisatge en el seu conjunt. La singularitat alpina, tal com ens la mirem des d’un imaginari de la muntanya que hem fabricat entre tots, i la proximitat mediterrània en una convivència entre el solell i l’obaga, l’alzina i l’avet,,el faig i el,pi,,el roure i el suro. Una dialèctica apassionant de bosc, al solell de fulla perenne, i  de fulla caduca a l’obaga, de prats i pastures, de bestiar ordenat, d’oci i de lleure. El Montseny és una cruïlla emergent entre les terres d’Osona, el Vallès i la Selva, i és una incrustació singular i una emergència més notable a redós de les Guilleries, que són alhora el contrafort i el passadís entrela planade Vic i els conreus de la Selva.

Tot al Montseny ens convida a preservar aquesta singularitat i a dotar-la de les eines imprescindibles per a la seva continuïtat.

El tou imponent de neu que aquest prodigiós i generós hivern de 2008-2009 ens ha proporcionat, ha retornat el Montseny a paisatges enyorats i coneguts que el temps avar ens havia escatimat durant uns anys. Però, ara, les corrues de cotxes encuriosits per pujar al pla dela Calmao acostar-se al Matagalls ens han retornat a aquell atractiu íntim que el Montseny guarda per a totes les èpoques de l’any. Estius de novel·la, balnearis de literatura tísica, refugis amagats i protegits, vegetació esponerosa i exuberant, ens saluden des de cada racó amb dolls d’aigua que brollen, altre cop, amb inusitada generositat per recordar-nos que l’entranya de la muntanya és viva i ens guarda tots els nostres secrets.

Escric ara amb la mateixa emoció que, fa més de quaranta anys, ens va manifestar el geògraf granolleríSalvador Llobet, quan en una excursió l’hivern de 1966 pel Montseny, amb els seus alumnes de Geografia de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, ens mostrava les mans plenes de pedruscall engrunat i ens anunciava que finalment havia trobat l’evidència del periglaciar al Montseny.

Farcit de secrets geològics, biològics i d’emocions humanes, el Montseny encara el futur i fa de pont entre els misteris profunds del Pirineu retrobat i la Mediterrània a tocar, com una fita a peu de carretera que només es deixa visitar escadusserament perquè vivim en un món de pressa, que vol el camí més curt entre dos punts i, sovint, menysprea les riqueses materials i espirituals de les distàncies llargues, com els replecs del Montseny.

15 Setembre 2009 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a EL MONTSENY