EPISODIS GIRONINS

Diari de Girona

Dijous de la setmana passada era a primera hora del matí a la Seu d’Urgell. Davant de la Catedral, assegut en una terrassa d’un bar a les vuit del matí feia una temperatura fresqueta i agradable. Poc més de quinze graus. Vaig repassar un cop més els volums i les formes de la magnífica arquitectura romànica que tenia al davant. Veient un monument romànic complet m’és més fàcil imaginar la força que havia de tenir la Catedral de Girona en els segles XI, XII i XIII. La proximitat del Cadí donava a la meva visió matinal un aire d’una serenitat extrema.

A mig matí i acabada la feina vaig baixar cap a Girona, pel túnel del Cadí i per l’Eix Transversal. Enguany tot és més verd, més fresc, que en estius anteriors. No hi ha cap racó recremat. Les muntanyes continuen vessant generoses d’aigua. Però arribant a Girona, el rellotge termòmetre de la plaça del Carril, potser espatllat, marcava quaranta graus i el de la façana de la farmàcia de la Susanna Palau, a la plaça del Marquès de Camps, marcava trenta-cinc a l’ombra. Devíem estar ben bé a trenta-vuit.

Però l’efecte de la calorada no em va fer perdre de vista el canvi visual i físic de la carretera de Barcelona des de l’accés mateix a l’autopista fins a la Ronda de Ferran Puig. Després de tota la polseguera polèmica del tema de l’amiant, la solució adoptada em sembla simple i eficient. És evident que el paviment de la carretera de Barcelona era ja molt desigual i fragmentat, i presentava un aspecte dolentíssim i que malgrat la troballa de l’amiant calia trobar alguna solució, en aquest cas sense fresar. El paviment continu, i pintat, atorga homogeneïtat, civilització, sensació d’eficàcia. Potser no durarà tant com si s’hagués anat més a fons fresant. Però en qualsevol cas ara tenim com hem tingut fins ara l’amiant confinat, i tenim la carretera en solfa i en ordre. Aquesta visió em va portar a consideracions sobre el retorn a la normalitat, sobre la superació dels episodis d’obres, sobre la provisionalitat inacabable de les rases obertes, dels carrers tancats. La importància tant de començar les coses com acabar-les. És el cas, per exemple, de la plaça del Marquès de Camps i també de totes les obres de canalitzacions diverses que l’Ajuntament ha abordat amb els recursos del Pla per a l’ocupació que el Govern espanyol ha atorgat als ajuntaments.

Aquest és el motiu pel qual m’ha proporcionat una gran alegria veure finalment acabada la plaça de Sant Agustí, pendent d’instal•lar la vella escultura. Algú potser trobarà a faltar els parterres i els boixos, l’ordre arrenglerat de la geometria de l’enjardinament. Però també és cert que, ara, la plaça ha guanyat ordre en tot l’entorn, que el paviment de sota les voltes ha arribat a assolir la regularitat acabada que tots esperàvem, que els escocells dels arbres, les llambordes , tenen la solidesa potent que reclamava una plaça com aquesta. Les terrasses ordenades que podien preocupar els veïns s’arrengleren a les voreres eixamplades sense envair ni la calçada ni la plaça, i tots els establiments ofereixen un servei millorat i esmerat a disposició d’un turisme creixent que ja no entendria una ciutat a mitges i sense establiments de qualitat diversa a la seva disposició.

És el mateix efecte que vaig percebre en el moment d’anar, uns dies abans, a Ràdio Girona convidat amablement per la Carme Martínez, quan em vaig adonar que s’havien acabat els treballs de restauració de les façanes de darrere de les cases del carrer Nou. Aquesta era una vella lluita pendent de resoldre que mai no podria servir per regenerar la imatge de la plaça Josep Pla, sempre tocada per un pecat original, però que ha permès finalment acabar amb la sordidesa lamentable del calçobre caient i desfent-se cada dia.

És l’efecte renovat que podrem gaudir quan l’Ajuntament reprengui un programa de manteniment i millora de les façanes de l’Onyar, ara ja envellides de més de vint-i-cinc anys i necessitades d’un repàs general per tornar-les a situar en la imatge emblemàtica que ha fet canviar la percepció de la ciutat arreu del món.

En darrer terme és l’alegria de comprovar que aquelles lletres toves que fa més de vint-i-cinc anys, en Paco Torres Monsó ens va fer per la plaça de l’Hospital i la plaça Pompeu Fabra tornen a ser al seu lloc i en el seu variat i atrevit cromatisme, posen una mica de color a la façana noble i ja pràcticament acabada de l’antic hospital de Santa Caterina. Sempre quedarà per a la petita història que els diners per aquella escultura els va oferir la Banca Mas Sardà, on treballaven en aquell moment en Dídac Caparrós i un encara força jove, i només incipient gestor empresarial, Jordi Dagà, molt abans d’anar a fer companyia a en Pedro Farreres a la direcció de la SEPI durant uns anys decisius.

Tornar a la normalitat, tornar les coses al seu lloc, és fer fàcil les coses, és fer amable la vida. I en aquest retorn d’estiu tenim, a Girona, uns quants motius interessants de retorn a la més genuïna normalitat quotidiana.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2009/08/28/opinio-episodis-gironins/353237.html

LES ENGRUNES D’EN MODEST PRATS

Diari de Girona

Alguns restaurants han recuperat el vell costum de recollir de taula les engrunes un cop acabats els plats principals, amb l’objectiu de deixar netes les tovalles abans de les postres. Ho fan amb tota mena d’instruments. Alguns més clàssics, encara que tots igualment sofisticats, amb un raspall i safata de plata polida i pulcríssima. D’altres, amb una peça més simple i lineal de metall amb la concavitat suficient per recollir les engrunes amb un gest de la mà, tot fregant les tovalles amb moviments regulars. Un sol àpat deixa a la patena un bon grapat d’engrunes.

Ara, amb la cura atenta i eficaç d’en Francesc Feliu i la complicitat satisfeta i total de l’autor, fa uns mesos que ens ha estat ofert un volum completíssim, de lletra menuda, coherent i contundent que recull, passant i repassant tantíssimes taules, les engrunes de tota una trajectòria intel·lectual i moral. Engrunes i retalls. Escrits de llengua i de cultura catalanes, (Girona CCG i UdG Institut de Llengua i Cultura Catalanes, 2009), és l’esforç treballat per editar, en el millor sentit anglès, la major part dels treballs filològics d’en Modest Prats. La modèstia del títol, coqueteria inevitable, no pot amagar la solidesa de les aportacions en uns terrenys vitals per al coneixement, el reconeixement i el reforçament de la llengua catalana i amb ella de la societat, el país, la gent, la psicologia social dels territoris i els habitants que la parlen.

Un cop publicat, en Modest, convençut que són engrunes, no pot, però, tampoc amagar la satisfacció evident pel gruix real i de contingut de les aportacions que s’hi recullen i que, com deia, fan un repàs ordenat per tota una trajectòria. És l’espurna de satisfacció que vaig creure veure en els seus ulls el Dijous Sant (9 d’abril), quan avançava lentament pel carrer de les Hortes amb una bossa i dos exemplars del llibre. Sota l’atenta mirada d’en Guillem Terribas i també de l’editor Francesc Feliu i del periodista Salvador Garcia, apamava una i una altra vegada el llom del llibre, la coberta, desplegava les pàgines en un repàs mecànic pel conjunt dels treballs. Fa patxoca, deia, com autoconvencent-se d’una evidència clamorosa. L’índex és un camí per la vida, marcat amb intensitat per algunes fites singulars que assenyalen moments crucials, per l’oportunitat o per l’impacte de les reflexions encertades i severes, segons els casos, sobre l’evolució i l’estat de la llengua catalana. La llengua i, no ho oblidem, la literatura i la vida. De forma gairebé indestriable. D’aquí que a mesura que avança el volum, l’edició de textos, les notes, les pistes explorades, intuïdes o proposades, els contextos històrics, vagin deixant espai, més pujat de to, al judici crític i sever a la societat i les institucions per, manllevant paraules seves, la freqüent miopia en el tractament dels problemes i en l’actuació ordinària i quotidiana.

D’altres faran amb més coneixement la ressenya corresponent, com ja ha començat a passar. M’interessa, però, subratllar l’efecte d’una certa catarsi col·lectiva que ha tingut l’edició que comentem. Vull dir que no és un llibre que hagi fet amb indiferència el trànsit de la impremta a les biblioteques, sinó que ja podem dir, a hores d’ara, que ha esdevingut un llibre d’impacte. Un impacte en els cercles del catalanisme i un impacte mediàtic que transcendeix la valoració del llibre i explora profusament la dimensió humana de l’autor.

Aquest impacte es concreta en treballs periodístics de contingut, en entrevistes extenses que, com la que li ha fet Josep M. Muñoz a L’Avenç (núm. 346, maig 2009) desgranen un repàs profund per les qüestions més punyents dels diversíssims camps d’interès del mossèn de Castelló d’Empúries. Entorn de les engrunes d’en Modest, el periodisme que s’ha fet ha abandonat alguna de les seves característiques habituals, efímer, superficial, per endinsar-se en uns terrenys poc habituals però ajustats a la vàlua real del personatge i de la seva obra. Que és el que es va posar de manifest el dia de la presentació del llibre a la sala la Planeta i en els actes institucionals a l’Ajuntament de Girona amb intervencions de contingut. De to personal i de càrrega emotiva, de confessió pública, de reconeixement evident.

La imatge punyent d’en Modest i la seva mare l’any 1946 arribant a Girona, carregant matalàs i bultos, baixant a l’estació i travessant la ciutat cap al Seminari, expressa gairebé cinematogràficament, una realitat de grisor dramàtica en el terreny material i moral d’una ciutat en la més immediata postguerra, i d’una societat amb el trasbals duríssim de tots els drames acumulats en aquella bogeria.

Potser és això el que ha portat en Modest al llarg de tota la seva vida a posar per davant el seu ministeri sacerdotal als llorers d’un magisteri brillant. Aquest és el sentit més profund del títol del llibre. Hi ha una tria personal permanent i, sense subordinació de cap mena, sempre preval el ministeri com a raó principal de la seva vida.

Aquell dia de 1946 poc es podia imaginar que ell també, vingut de fora, cauria víctima plaent de l’“apòzema misteriosa” que enganxa amb la ciutat de Girona fins a fer que “som legió els qui no ens podrem treure mai del damunt aquest embruixament”, fins i tot en el cas, ara poc probable, que la ciutat hagués esdevingut insuportable. Com tampoc no podia imaginar que, ja rector del Mercadal, desfilarien penosament davant seu, en el seu viatge final, “els burgesos de Girona” de Narcís Comadira, que “van a missa al Mercadal”.

Fidel a unes quantes coses essencials, aquests dies tothom pondera una fidelitat transcendent que lliga la paraula (la llengua) i la Paraula. És aquesta fidelitat, feta camí de vida, la que ha portat en Modest, precisament, a triar la coherència de les conviccions davant de l’oferta variada de la fira de les vanitats que se li obria també generosament.

Per les seves engrunes retruny una veu profunda i un rigor intel·lectual insubornables, que sacsegen cada dia les nobles pedres de Girona i tots els racons dels països de parla catalana.

Darrerament, els amics de sempre, amatents tothora, creuen descobrir, ara, en la mirada sorneguera d’abans, un somriure més dolç, la tendresa continguda sovint, la justa feblesa satisfeta en la contemplació del llibre que ens ofereix. Mentre, per les escales buides del Seminari davalla la riallada profunda i sonora, empordanesa i franca, que en Modest ens ha portat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 243-246)

PUBLICAT A:

LA POLS I LA IMPOSTURA

Diari de Girona

Aquests darrers dies l’Ajuntament de Girona ha donat a conèixer que a la carretera de Barcelona hi havia amiant a la base de l’aglomerat. La comunicació ha sigut, des del meu punt de vista, exemplar, valenta i transparent. Res d’extraordinari. El govern de la ciutat ha fet el que havia de fer i ho ha fet molt correctament.

El tema, però, a mig estiu ha despertat una certa curiositat, gran interès a tot Catalunya i Espanya, i en alguns sectors ha aixecat una considerable polseguera. Estic convençut que dels aspectes tècnics ja se n’ocuparan els que en saben i que entre tots trobarem solucions adients i assenyades a un problema que, ben tractat, no té cap més transcendència. Vull dir que no comporta, ara, cap perill i que només cal, a l’hora d’intervenir, fer-ho amb totes les cauteles establertes en els protocols corresponents.

Vull ressaltar un fet rellevant en relació amb la polèmica: fou l’envergadura de l’operació que volia dur a terme l’Ajuntament de Girona la que va obligar a fer unes cates i proves a la profunditat que havia d’arribar el fresat del ferm de la carretera per evitar el recreixement constant d’una superfície que, amb les seves capes successives, ja ha superat el límit de les voreres. És ara que es detecta que en alguna de les capes més fondes hi ha amiant barrejat amb l’aglomerat.

Insisteixo que de les qüestions tècniques ja se n’ocuparan els que en saben. Em vull ocupar però de la polseguera política i de l’intent barroer d’aprofitament de la circumstància amb una barreja d’ignorància i de mala fe. Hi ha un estil concret en l’aprofitament de determinades circumstàncies que degrada la política i atia la polèmica just allà on no correspondria. Hi ha casos en els quals el que més s’escau és la resposta unitària i solidària, l’arrenglerament de les oposicions amb els governs. Però no sempre és el cas.

Com que d’una manera indirecta m’hi he vist involucrat, és de les qüestions que m’afecten directament que em voldria ocupar trencant una tradició que he volgut mantenir gairebé sempre i que només he trencat en comptadíssimes excepcions. No tinc per costum fer servir la secció que, de forma quinzenal i de manera amable, el Director del Diari de Girona em reserva a les seves pàgines per baixar a la palestra de la batalla política. Només ho faig en casos extrems. Com ara.

Algun partit polític ha volgut treure profit de la troballa de l’amiant per atacar un cop més l’equip de govern de l’Ajuntament i per intentar deslegitimar decisions més reculades i que se situen als anys 1995-99, corresponent a un dels meus mandats com alcalde de Girona. Segons algunes veus tradicionalment assenyades, jo vaig voler canviar l’arranjament de la Nacional II per una rotonda amb pretensions i amb perspectives monumentalistes, cito de memòria. Vet aquí la impostura al servei de la política i de la crònica.

Des de sempre, la carretera Nacional II ha travessat Girona de punta a punta. En els anys noranta, discorria des de l’autovia de Sarrià de Ter fins el límit amb Fornells a l’Avellaneda. Queda clar, doncs, que la carretera de Barcelona que ara es tractava d’arreglar és una part d’un tot més complet i més complex que conformava en el seu conjunt el pas de l’N-II per la ciutat de Girona.

Quin va ser doncs el plantejament que es va fer al Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme en aquell moment i que es corresponia amb l’anàlisi de la problemàtica de conjunt que es formulava aleshores l’Ajuntament de Girona? Senzillament, enteníem que la pavimentació de la carretera de Barcelona no era el tema més urgent que es plantejava en aquell moment, sobretot perquè el nostre criteri era que a la carretera de Barcelona, un cop finalitzada la variant, li escauria un projecte d’urbanització més complet que una simple pavimentació. Passats gairebé quinze anys és normal que ara l’Ajuntament es plantegés una operació de millora de tot el ferm. Però en aquell moment, la ciutat tenia una altra urgència clara. Hi havia al costat del pont de la Barca, nou i vell, un gran espai buit, l’antic firal del bestiar, i la carretera entrava a la ciutat per un punt més aviat degradat. Al costat, una altra petita carretera passava per davant del firal i portava al pont de Pedret, encara més endins de la ciutat, sota el viaducte, hi havia un espai infecte ple de sots i de basses convertit en un aparcament improvisat. Ja al rellotge de la Devesa, l’entrada a l’avinguda de Ramon Folc era motiu de problemes i cues diàries mentre que al llarg del passeig de la Devesa la carretera discorria fins a l’antic pont d’en Vidal entre plàtans i al costat de l’antiga llera del Güell convertida també en un espai d’immundícia habilitat de mala manera per aparcament.

Aquest va ser el negoci que l’Ajuntament de Girona va fer amb el MOPU: fer que el Ministeri es fes càrrec de totes les obres del projecte d’urbanització de tot l’espai entre la ronda de Ferran Puig i el pont de la Barca, i des del viaducte del tren fins al Ter, o des de la llera antiga del Güell i la Devesa. Un col•lector immens totalment nou, l’adaptació de l’espai de l’antic pont d’en Vidal, la urbanització de milers de places d’aparcament amb enllumenat, la creació de l’espai de la Copa i la construcció de les avingudes i les rotondes corresponents, començant de nord a sud per la del pont de Pedret, seguint per la rotonda el•líptica del rellotge de la Devesa i acabant amb la rotonda dels carrers Figuerola, Joaquim Vayreda i ronda de Ferran Puig. I tot l’enjardinament corresponent. Amb materials de primera qualitat i amb vocació de recuperar espais de la Devesa, de plantar més plàtans que en els darrers cinquanta anys i, a part de la urbanització totalment nova de l’avinguda de Ramon Folc fins a la Gran Via.

Crec que avui hi ha ja pocs gironins que no recordin l’efecte de l’operació i el que va significar en la fesomia i en la mobilitat de la ciutat.

La memòria històrica és sempre més perdurable que la impostura que sempre acaba quedant en evidència.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2009/08/14/pols-impostura/350449.html

GILBERT GALCERAN

Diari de Girona

Dilluns 3 d’agost a Solius, a les onze, es va reunir una munió d’amics i fidels. Els xiprers arrenglerats des del final de l’escala fins la porta de l’església, posaven la seva doble filera un escenari bellíssim i simbòlic al fèretre del germà Gilbert, tot esperant l’hora. Monjos i monges, veïns i veïnes, fidels de prop i de lluny, advocats, empresaris, historiadors, polítics, pagesos, botiguers, pessebristes, familiars es congregaven plens d’emoció en un homenatge sincer i obert. Als 97 anys, després de més de seixanta de professió entre Poblet i Solius, el germà Gilbert ens deixava. Me l’imagino encara assegut al pedrís del banc de l’entrada del monestir. Amb l’hàbit auster, recolzat en el bastó; la mirada franca, el cos ja una mica emmagrit. El nas més visible, els pòmuls més ressaltats, la pell colrada. Vigilant permanent del monestir estenia la seva mirada a l’Ardenya, als xiprers de l’església, a les oliveres del camps, als suros del bosc. He pensat sovint en la fortalesa del cos i la seva comparació amb els arbres, com els que acabo d’esmentar. Xiprers altius, però tocats per la base amb alguna branca seca i començats a despullar des de baix, oliveres centenàries, de cos retorçat i ferreny, la pell irregular dels suros abans de la pela. Tots, primera matèria dels pessebres del germà Gilbert. L’estiu de 2003, Àngel Jiménez, present al funeral, havia escrit parlant de Solius, del silenci i de la voluntat fundacional del monestir com a nucli de treball i d’oració: “Una bona mostra de tot això és l’exposició permanent de pessebres del monestir que integren el suro, la molsa, la farigola i tot el sotabosc de la nostra infantesa, amb una artesania més complicada, menys nostàlgica, que el germà Gilbert Galceran ha sabut combinar amb santa paciència. És el just equilibri del valor artístic, amb el popular i religiós” (Gavarres, número 3, estiu de 2003, pàg. 54).

La litúrgia del funeral va deixar un espai a l’ofertori per un enfilall de tonades nadalenques, familiars, populars, conegudíssimes que l’organista ens va interpretar com a fons ambiental tendríssim per un moment d’una gran intensitat emocional.

Acabava d’acabar l’homilia el pare prior, Enric Benito Canalés. L’acompanyaven a la cerimònia els monjos de la comunitat monjos de Poblet amb el pare abat Josep Alegre al capdavant, l’abat emèrit de Poblet i de Solius, Edmon M Garreta, capellans diocesans. La planera senzillesa de l’homilia, carregada de vida, d’humanitat, d’esperança, va commoure molts esperits. Vaig veure els ulls entristits, serenament, de molts monjos. El prior encadenava els mots amb un to elemental. Lligava la vida, la vocació, la nova vida. Emergia la personalitat vilanovina del germà Gilbert, la fermesa de les decisions i de la vocació. Les dificultats i les incomprensions inicials. La confirmació inequívoca que no hi havia marxa enrere, un retorn a la vida que acabava de deixar: a la pregunta de quan cobraven per ser monjos, la resposta eficaç, contundent, inequívoca, transparent. “No ho sé. Aquí només cobrem l’últim dissabte”. Mort un dissabte, en un sol dia el germà Gilbert recollia els fruits de l’arbre de la vida i ens deixava el testimoni exemplar i l’herència d’una col·lecció de diorames escampats a Itàlia i a Suïssa i, més concentrats, a Solius.

Pujant suaument cap al monestir per la vall de Solius es veu ben clar que hem fet pessebre el nostre paisatge. Que hi ha una lectura popular i devota del paisatge i de la terra que es transposa directament en els escenaris dels nostres pessebres. L’arquitectura de les masies, els coberts, les pallisses, els estables; la geometria dels conreus i del bosc, la simplicitat dels rierols i les basses, el bestiar. Tot és en el pessebre, quan no vol mimetitzar Terra Santa, la nostra ruralitat més evident, en estat pur i destil·lat. Pallers que ja no es fan, parelles de bous que tiren arades inexistents avui, paisatges sense tractors. Pessebres per commemorar la festa més entranyable de tot el calendari.

En Josep Cornella ja n’ha parlat, l’Àngel Jiménez també ho va fer, l’Eugeni Gay havia deixat les trifulgues del Constitucional i de la sentència de l’Estatut als despatxos madrilenys i havia vingut a manifestar la seva solidaritat amb els cistercencs de Solius. Tots hi érem, infants de pessebre, despullats de tot, fidels a una amistat forjada en el temps, en la contemplació, en la mirada llarga i profunda, perduda en l’horitzó immediat de l’Ardenya del germà Gilbert, agermanat per sempre amb la natura que va estimar i amb l’obra de la seva vida, que perdura com herència i memòria material per als monjos i per als fidels.

En els temps nous hi ha un nou moment per a noves Proses del viure a Solius, com les que va escriure fa un segle l’ínclit Xavier Monsalvatje, ara esmaltades de nous contorns igualment bells.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 268-270)