Joaquim Nadal i Farreras

GRANOTES I CIGALES

Diari de Girona

Som a finals de juliol. Hem consumit quasi sense ni adonar-nos-en mig estiu. Els dies encara llargs de clarors profundes es van escurçant de forma imperceptible. Per si no havíem atinat que l’any ha tombat cap a la segona meitat, un any més l’anunci anticipadíssim de la loteria de Nadal que senyoreja les ciutats ens ho recorda amb impertinència insultant. Agost a la cantonada de demà s’escolarà amb el temps mort de la feina i el vertigen festiu de la gent.

I això que fa ja setmanes que els cops de calor, africans o no, ens enganxen a la pell la sensació xafogosa d’un aire calent que quasi es mastega. Les calorades a la ciutat són odioses. La dutxa escocesa dels aires condicionats ens manté en un clima artificial que fa encara més insuportable la bafarada calenta de les cantonades. I, en canvi, a cel obert, en plena natura, l’estiu, la calor, és un esclat de sensacions, un festival per als sentits. Tot es desperta amb un punt dolç de matinades fresques.

A casa, amb els finestrals ben esbatanats quan el sol ja ha caigut, el pas de la nit obre el camí d’una brisa finíssima, d’un airet lleuger i fresc acompanyat d’olors i de sons. Escolto amb més precisió que mai la cadència potent de les campanes, sento les hores i les assaboreixo sense el filtre dels vidres tancats i les batallades de la Beneta arriben amb una contundència penetrant. A les set, el toc de les hores s’allarga quasi mig quart més per la reiteració monòtona de l’oració. Hi ha una hora imprecisa que, quan no hi ha concert a la plaça dels Jurats i quan el punt d’humitat del Galligants encara recorda les abundants aigües d’aquest any, les granotes desvetllen del seu moment letàrgic i trenquen suaument la nit silenciosa i recorden que la vida entra a la ciutat pel fil d’aigua ara ja inexistent fins les primeres pluges. M’entretinc en el raucar de les granotes i m’imagino el xipolleig discret en algun bassiol a tocar d`herbes fresquíssimes. El dia s’aixeca lent i silenciós i el ritme dels cotxes de la vall de sant Daniel ha baixat de freqüència i de soroll. Hi ha, en aquesta hora matinal, una llum suau, tot just insinuada primer, que puja de to amb les clarors que apunten per darrere les Gavarres.

De dia, en canvi, la calor s’enganxa al cos. Puja a casa, amb el sol de migdia, la temperatura. I a primera hora de la tarda comença una estona el fregadís incessant i membranós de les cigales. Aquest rascar incessant dels insectes arrecerats a la garriga em transporta als aires de Provença dels meus anys d’estudiant, amb una musiqueta monòtona a les carreteres que era sempre sinònim de calorades imponents. De forma inconscient vaig a parar a Jean de la Fontaine i a les seves faules, i recito displicent la història de la cigala indolent i poc previsora i la de la laboriosa formiga que estalvia i acapara per a l’hivern. Quan les cigales callen, el sol de ponent que ha girat del tot la casa transforma la tènue llum matinal per un esclat encès descrit a la literatura urbana de Girona com el moment més brillant, daurat, del sol i la pedra. Aquest any, la natura ens ha regalat amb un esclat exponerós de verds grassíssims i intensos d’aigua abundosa que encara endarrereix el moment més dur quan els verd perden la intensitat tendra i la plenitud vital i agafen un to de cobalt espès preludi de la tardor que vindrà. Els verds d’agost han perdut la intensitat del crescendo imparable dels mesos de creixement. Són verds madurs que a les vinyes deuen ser ja també, i no ho he vist encara, de maduresa total.

Hi ha encara olor de terra humida, de terra amarada com mai pels regalims generosos. És així com més ens acostem al Pirineu. És la sensació agradabilíssima que vaig viure diumenge passat a Camprodon. Amb el seu alcalde Esteve Pujol, amb la diputada Pia Bosch i amb un centenar molt llarg de veïns vam visitar i gaudir del passeig dedicat a Francesc Maristany. S’hi havien fet unes obres necessàries però que no es noten. Ara és el passeig que havien somniat els seus creadors, amb arbres de tronc potent i d’alçada considerable, de regust del nord de passeig amb solera, de saló urbà sense pretensions,d’amplada generosa, de gespa tendra. Vaig dir que era un acte de reivindicació de “l’urbanisme perdurable invisible”. Actuar sense que es noti, intervenir sense que es vegi, subratllar els valors del projecte originari, acotar l’espai per als vehicles, impedir els abusos, insinuar només el mobiliari urbà, soterrar els serveis. Natura urbana en contacte amb la natura lliure que beu de les alegres aigües del Ter, que baixa de Setcases enguany amb una potència inusual. Abans de trobar-nos plegats vaig voler fer tot sol el passeig. Tapat com sempre de pit em vaig sorprendre a mi mateix respirant profundament l’olor penetrant del boix de les tanques de les grans finques que donen vida al passeig Maristany. Vaig tastar, així, un instant els estius a muntanya que havien captivat el doctor Robert o Cèsar August Torras. La Sílvia Planas, exercint de camprodonina il•lustrada estava contenta.

De tornada a Girona les cigales encara grataven incessantment i el sol reverberava en els contraforts de la muralla i dels grans campanars de la ciutat vella. Mig endormiscat vaig esperar l’airet fresc de la nit i em va semblar que m’adormia del tot amb el ressorgir quasi imperceptible de les granotes.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2009/07/31/opinio-granotes-cigales/347350.html

Anuncis

31 Juliol 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a GRANOTES I CIGALES

RENECS I EFICÀCIA

El Nou 9

Sóc molt conscient de les dificultats i molèsties que han patit els usuaris de la C-17 aquest curs que ara s’acaba. M’ho ha dit molta gent. Diputats i diputades al Parlament, ciutadans irritats al carrer després d’un dia de llargues cues, periodistes intrèpides que van i vénen cada dia de Vic  a Barcelona. Ho he comprovat jo mateix diverses vegades. Ho he volgut anar a veure, viure en directe els maldecaps diaris que unes obres d’envergadura han provocat a tots els ciutadans del Ripollès i d’Osona que han d’anar  i venir de Barcelona amb cotxe.

Hi ha una primera lliçó de tot aquest enrenou que és indiscutible i que molts considerem una obvietat. La C-17 és una carretera d’un traçat ja antic, amb prestacions limitades si atenem al concepte d’autovia, necessitada de moltes millores i que per la intensitat del trànsit que suporta requeria una acció de xoc. No només així, sinó que confirmat l’alt índex d’utilització d’aquesta carretera es fa més i més evident la urgència i la necessitat del desdoblament ferroviari des de Barcelona fins a Vic primer, i fins a Ripoll més endavant, per tal d’oferir un autèntic servei de rodalia com a alternativa eficient a una carretera en alguns moments saturada.

Vet aquí, doncs, la dimensió del problema. Crec sincerament poder dir que tenim les dues qüestions bàsiques enfocades i que estem a prop de concloure els treballs de millora de la C-17, per una banda, i que tenim orientada la gran obra de millora de la línia ferroviària, si bé aquesta, per les seves dimensions i característiques, s’allargarà encara uns anys en el calendari.

Vull, però, centrar-me avui en la C-17. Primer per comentar els arguments dels que han vist en les obres un motiu de critica i d’irritació permanent, que han cregut detectar improvisació i manca de coordinació, que han vist talls intermitents aparentment sense to ni so, que insinuen que ningú no lliga els subcontractistes, i altres coses poc amables que puc entendre però que es poden explicar i, en segon lloc, per a subratllar el gran canvi que s’està operant en la C-17 i que és a punt de culminar en el tram de Vic a Barcelona.

La primera qüestió que s’ha de posar de relleu és que l’envergadura de les obres empreses planteja dificultats objectives de compatibilitat amb el trànsit. Les obres sense trànsit s’haurien fet en pocs mesos, però si ho haguéssim fet així, els motius de queixa i de malestar haurien estat encara molt superiors. Cal, doncs, reconèixer l’esforç que s’ha fet per intentar garantir de forma permanent els fluxos de trànsit en totes dues direccions.

En segon lloc vull explicar que la seqüència d’unes obres d’aquestes característiques no admet la simultaneïtat, sinó que requereix un ordre preestablert. Primer les expropiacions, el trasllat dels serveis afectats, els eixamplaments i retocs dels revolts, les voladures, els enllaços, tot el que ha representat la modificació de la traça de la carretera en diferents punts, suprimint algun revolt perillós, creant algun enllaç millorat, construint vies de servei. El moviment de terres i l’eliminació d’obstacles és sempre empipador i brut i mai no sembla que s’avanci. Després, els retalls aparentment injustificats d’asfalt nou s’expliquen per la necessitat de sanejar els anomenats flonjalls (blandones en castellà), estovaments del terreny que alteren la consistència del ferm. Per sanejar flonjalls, primer s’ha de fresar, refer la base, aglomerar de nou, i deixar el pedaç fet i a punt per a les tasques d’aglomerat en diverses capes, que culminen amb una capa de microaglomerat sonoreductor en la capa de rodadura. Fins que no s’han fet totes aquestes tasques no es pot abordar, d’una manera integral, tot el que representa la senyalització, vertical i horitzontal, nous senyals per a una autovia renovada, millora de la toponímia, nous enllaços, senyals de trànsit i senyals direccionals. Abans de la pintura encara cal actuar en els elements de contenció; les biones i els corresponents faldons, on cal, per a la protecció dels motoristes. Tot s’ha de fer, una cosa rere l’altra perquè si ja així hi ha hagut molèsties és evident que en un intent d’accelerar les coses i de fer-ho tot de cop hauríem entrat en el caos directe.

No cal dir que demano disculpes per totes aquestes molèsties, pel desordre aparent, per la sensació d’inutilitat de les reduccions de carrils amb cons sempre justificades per raons de seguretat i de compatibilitat de l’obra i el trànsit. Però també vull remarcar que estem arribant al final i que d’aquí no gaire tindrem la C-17 neta d’obstacles de Vic fins a Barcelona, podrem donar per acabat el calvari i crec que podrem enfocar tots plegats el curs que ve amb molta més tranquil·litat. Fins i tot crec poder afirmar que d’aquí no gaire es podrà viatjar en cotxe per autovia des de la Meridiana fins a Vic sense ni un sol semàfor. Les dificultats seguiran un temps més de Vic a Ripoll, però en aquest cas tothom reconeix que la construcció d’un desdoblament nou planteja serioses dificultats. Fins i tot tothom reconeix que no s’ho acabaven de creure i els més escèptics sostenien que el Govern seria incapaç de fer aquesta obra. El Govern i Cedinsa l’estan fent a bon ritme i avui ja ningú no té cap dubte que aquest Govern ha tingut el coratge i l’empenta de fer el que d’altres no van ser capaços de fer tot i que en van parlar molt.

Hi ha, doncs, motius evidents per a l’optimisme que es concreta en la inversió en marxa més gran feta mai en la història de les carreteres d’Osona, el Ripollès i el Vallès.

Estem parlant d’obres que en conjunt costen 349 milions d’euros. 15,2 milions en l’enllaç en construcció amb l’N-150; 26,4 milions en el soterrament de la carretera al seu pas per Montcada; 36 milions a l’enllaç amb la ronda nord de Granollers; 3 milions en el nou enllaç a diferent nivell a la Garriga; 7 milions de millora del traçat i de la secció a Tagamanent; 33,6 milions de posada a zero de l’autovia de Centelles a Vic; 52,3 milions de la variant de Masies de Voltregà. En total  174 milions d’euros d’obra ja feta i a punt d’acabar-se del tot. I encara 178 milions més, ara, en obres: 71 de les Masies a Sora i 107 de Sora fins a Ripoll.

Comprenc i puc dir que comparteixo totes les emprenyades, agraeixo la immensa paciència de tots. Desitjo que aquesta enorme inversió sigui un estímul bàsic per a l’activitat econòmica i la mobilitat d’aquestes comarques. Ha arribat l’hora de gaudir de la feina feta.

24 Juliol 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El 9 Nou | , , , , , | Comentaris tancats a RENECS I EFICÀCIA

LA FUNDACIÓ PRÍNCEP DE GIRONA

Diari de Girona

Josep Pla va insistir diverses vegades en la seva obra en la importància dels notaris a Catalunya. Els llibres de protocols que guarden els arxius de Catalunya són un testimoni descomunal d’aquesta afirmació. Els límits, els termes, les propietats, les transmissions, tot ha estat documentat i mil•limetrat per les actes dels notaris. Recordo aquest fet per relacionar-lo amb la constitució recent, fa unes setmanes, de la Fundació Príncep de Girona. Sota l’atenta mirada del notari Enric Brancós, l’acta de constitució esdevenia un document fundacional integrat en el sistema de fe pública encarnat des de fa segles per la llarga tradició notarial del nostre país. Aquesta simple qüestió em sembla rellevant perquè sota constància notarial la fundació adquireix arrels, crea fonaments, es funda i es dota, en uns termes ben definits. És, des del meu punt de vist,a important aquest lligam perquè el títol que dóna nom a la fundació deixa de ser d’ús esporàdic i intermitent, estrictament conjuntural, per passar a ser peça integrada en el territori que li dóna nom. Primer, doncs, una qüestió de notari i arrels.

En segon lloc, una qüestió de vincles històrics. De pont amb la Història. Seguint la línia argumental que va utilitzar Francesc Ferrer en les paraules inicials del llibre que va editar (1982), el títol de Príncep de Girona que data del 1416 estableix un lligam entre la Corona i l’estructura de la monarquia de la Corona d’Aragó que atorgava aquest títol al príncep hereu. Així, el lligam institucional i històric segella una aliança federal, d’integració dels diferents territoris i de les antigues corones, en un marc plural i divers. De fet, el llibre esmentat de Ramon Alberch, Lluís Batlle i Pelai Negre, El Príncep de Girona, Girona, Ed. Gothia,1982 aporta en el Proemi de Francesc Ferrer la filosofia de l’entroncament constitucional d’aquest títol i reclama, d’aquesta manera, amb totes les aportacions i aproximacions històriques al títol primer del ducat i després del Principat de Girona un fil cronològic que lliga la vella esplendor medieval de la Corona d’Aragó i la nova perspectiva de la Catalunya autonòmica. Diu Ferrer: ”Perquè aquesta integració sigui real, acceptada i duradora el primogènit de la Corona cal que sigui, de noms i de fets, Príncep d’Astúries, de Girona, de Viana, etc.”.

Així, de moment, per les arrels i per la història el fet fundacional adquireix rellevància i té les condicions per ser efectiu i créixer, més enllà d’alguna controvèrsia.

En aquest sentit hi ha un tercer argument que avala el sentit de l’acte certificat pel notari Brancós, i és la implicació directa en el procés fundacional de representants molt notables del teixit empresarial del nostre país. La implicació de les empreses i el seu compromís econòmic dota materialment el sentit institucional i simbòlic de l’erecció de la Fundació. És cert que, com no s’estava de lamentar el senyor Josep López de Lerma, hi manquen noms significatius i que hi manquen noms específicament gironins del nostre teixit empresarial. Però no és menys cert que tots aquells que no es van acabar de decidir a darrera hora i molts més s’han de poder incorporar i incrementar la dotació fundacional ben avalada pel nostre sistema financer local i nacional.

Les arrels, la història i la dotació material, amb les seves corresponents ramificacions no serien però arguments encara suficients si no fos que entenc que s’ha encertat en trobar una línia de treball de la Fundació vinculada a l’impuls dels joves cap a l’excel•lència i la dotació de recursos adequats per ajudar les noves generacions a desenvolupar les seves potencialitats i a satisfer les expectatives del relleu generacional.

La suma de tots els elements aporta ingredients suficients per a una valoració positiva de la iniciativa que ara ha d’abordar el repte de la continuïtat, de l’eficàcia i del prestigi.

Avui ningú no discuteix, més aviat aplaudeix universalment, el paper que despleguen els premis Príncep d’Astúries que han esdevingut un element motor de difusió, impuls i prestigi internacional del Principat. De forma equivalent, les activitats que desplegui la nova Fundació Príncep de Girona han de trobar el camí per adquirir crèdit, eficàcia, notorietat, fins a esdevenir un element de singularitat de la societat gironina oberta al món i exposada als ulls atents de la societat del món global. El full de ruta i els objectius de la Fundació ja estan traçats, les connotacions i la fonamentació simbòlica i política de l’acte fundacional també queden, crec, clarament establerts. Per tot plegat tinc ben clar que en el futur, com deia fa unes setmanes Màrius Carol, la clau de volta de l’èxit de la iniciativa rau en la capacitat simultània de prestigiar el territori i de prestigiar el títol fins a crear un nexe d’unió i d’identificació entre tots.

Més singularment, d’entre tots els territoris que havien donat cobertura al títol de Príncep de Girona, la ciutat espera expectant i atenta els resultats tangibles d’una iniciativa que neix amb els avals institucionals i empresarials que li poden donar una dimensió universal.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009071700_4_344410__Opinio-FUNDACIO-PRINCEP-GIRONA

17 Juliol 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a LA FUNDACIÓ PRÍNCEP DE GIRONA

VINT-I-CINC ANYS CONSTRUINT FUTUR. L’ESCOLA DE SOBREESTANTS D’OBRES PÚBLIQUES

Pròleg a Vint-i-cinc anys construint futur. L’Escola de Sobreestrants d’Obres Públiques. Barcelona, DPTOP, 2009

L’aposta per una escola de sobreestants és un encert que agafa més dimensió com més temps passa. El període de 25 anys és més que suficient per calibrar, en tota la seva amplitud, un fet que quedarà gravat en els cors de tots els alumnes i de tots els equips que han fet possible, amb la col•laboració del teixit empresarial, aquesta història de continuïtat i encerts.

L’Escola, des del punt de vista del Govern de Catalunya i més concretament del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, no és un fet aïllat i residual, perifèric,situat a Tàrrega i per pensar-hi només de tant en tant. Ben al contrari és la constatació, l’exemple, la demostració que una formació professional ben plantejada és una font d’oportunitats i d’interacció amb el món de l’empresa. És una línia de capacitació que respon a una demanda concreta del mercat de treball i que assegura, en molt bona mesura, l’oportunitat d’una ocupació ràpida i d’una certa qualitat.

Durant anys, aquesta circumstància ha transcorregut en la placidesa dels temps tranquils, ha avançat sense gaires ensurts, ha anat fent com una realitat contrastada, s’ha anat fent com una dada del paisatge acadèmic.

Però la veritat és que el contrast amb la realitat ha anat fent any rere any de l’Escola una referència, una font de nous titulats capacitats i en disposició d’entrar directament en el mercat de treball de les empreses d’obra civil o d’edificació. Ho he pogut comprovar amb un punt d’emoció en algun final de curs en els actes de lliurament dels diplomes que acreditaven els alumnes. He vist satisfacció dels pares, he vist empresaris complaguts, satisfets de les seves aportacions, he vist alumnes amb la guspira de la il•lusió en la mirada, he percebut el goig de veure acabar una vida i saber que en comença una de nova immediatament.

Ara que vivim el trasbals d’una gran davallada econòmica, ara que estan en revisió els models educatius, ara que vivim una crisi de creixement i de globalització amb pèrdua de valors de referència, ara l’Escola de Sobreestants de Tàrrega adquireix, encara, una dimensió més clara, més transparent, més diàfana. Ara, tot és més evident i més necessari que mai. El camí de les acreditacions professionals és un camí segur, és una via sòlida, és una educació pràctica per a la vida i per a la feina.

Estic convençut que en el moment de repassar aquests vint-i-cinc anys, els noms dels i les alumnes, els noms dels professors i professores, podríem trobar la satisfacció d’un recorregut fet sobre bases sòlides i creïbles.

Aquest és el sentit d’una celebració que mira un instant al passat, no s’entreté, i encara el futur amb ganes, amb ambició, amb una total disposició a respondre al repte d’un temps nou i de crear les oportunitats necessàries per a una societat en temps de crisi.

El Govern sap i afirma que aquest és el camí a seguir. I el seguirem a Tàrrega i arreu.

13 Juliol 2009 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a VINT-I-CINC ANYS CONSTRUINT FUTUR. L’ESCOLA DE SOBREESTANTS D’OBRES PÚBLIQUES

ELS JUEUS A CATALUNYA

Pròleg a la reedició de Els jueus a Catalunya, de Carles Rahola. Zaragoza, Ed. Riopiedras, 2009. Colección facsímil

En l’escaiença dels setanta anys de l’afusellament de Carles Rahola he escrit, en diverses ocasions, que la ciutat de Girona i el conjunt de la societat catalana havien tractat d’expiar l’oprobi d’una mort injusta. Avui més que mai, Carles Rahola és un exemple i un referent reivindicat des de diversos camps de les ciències humanes i des de l’activisme cívic.

La vigència dels seu testimoni de vida es completa amb la vigència de la seva obra permanentment citada i reiteradament reeditada.

A aquestes edicions caldria encara afegir-hi els nous testimonis de caire documental que la generositat de la família ha permès aflorar de nou recentment com és el cas dels seus epistolaris o també el cas dels seus papers de presó.

Els anys més recents han permès l’aparició de treballs biogràfics molt complets, com en els llibres de Lluis M. de Puig o Xavier Carmaniu, i aportacions de caire més monogràfic entorn de les circumstàncies de la mort de Rahola, com és el cas del llibre de Josep Benet.

Però el gruix més important com ja he assenyalat i explicat consisteix, sobretot, en les diverses reedicions dels seus treballs més notables que han vist la llum en noves edicions molt acurades i sovint acompanyades de treballs i estudis introductoris que completen el sentit de la reedició.

He escrit també que del conjunt de les aportacions de Rahola, ja pràcticament no quedava res per reeditar, tret dels seus treballs més miscel•lanis o sobretot les seves Vides heroiques, i gosava dir que era fins i tot imminent la reedició del llibre Els jueus a Catalunya, publicat en la col•lecció “La sageta”, dins de les publicacions “Arnau de Vilanova”.

Ara confirmo i prologo aquesta reedició, que ens arriba de la mà dels bons amics de Certeza de Saragossa, a través de Riopiedras, que és un nou segell que han adquirit en una tasca constant de recuperació de la memòria i del testimoniatge de les aportacions de tots els temps.

Em sembla un encert aquesta reedició. Ho és fins i tot si és molt evident que els estudis de judaica han experimentat a Catalunya en els darrers decennis una evolució i transformació radical. L’univers de coneixements que manejava Rahola ens ha estat ara ampliat i multiplicat, amb aportacions molt valuoses generalment sempre en el terreny de la recerca local i concreta. No només això, sinó que els treballs de David Romano, d’Eduard Feliu, de Jaume Riera, de Josep Ramon Magdalena, de Manel Forcano, de Sílvia Planas, de Jordi Casanovas han obert uns horitzons i unes pautes d’interpretació totalment noves. És el que posen de manifest els treballs que conformen el llibre sobre La Catalunya jueva (2002), de caràcter generalista però amb capacitat d’actualització i de fer la posada al dia i l’estat de la qüestió, o les aportacions més recents de Jaume Riera i Sans al llibre Els poders públics i les sinagogues,segles XIII-XV (2006), la bibliografia d’Eduard Feliu recollida en el volum publicat per la Universitat de Barcelona en ocasió de la seva investidura com a doctor honoris causa (2007) o les recentíssimes aportacions dels equips d’arqueologia urbana de la Universitat de Girona, per exemple, al llibret sobre La forma urbana del call de Girona (2006), d’Eduard Canal, Josep Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera que dóna llum nova sobre l’estructura del Call de Girona, les tres sinagogues i la peripècia urbana i demogràfica de la nostra comunitat jueva local. És possible, fins i tot, que la Història de la Catalunya jueva (2009) de Manel Forcano i Sílvia Planas sigui finalment la resposta que esperàvem, en el terreny de les síntesis, a tots els interrogants acumulats.

Rahola, evidentment, va escriure el seu Els jueus a Catalunya molt abans d’aquesta florida d’estudis. Ara, segurament, podria fer una altra síntesi. Però la seva té tot el valor d’una síntesis, com no n’hi ha cap altra després, mostra la saviesa i la capacitat de sintetitzar l’estat dels coneixements en aquell moment i té una força d’evocació i de transmissió d’emocions singulars que no hem sabut trobar en la literatura posterior.

Aquest és, segurament, el mèrit principal de Rahola. Saber transmetre coneixement i emocions, destil•lar sentiments, generar veneració i respecte, transmetre valors, comunicar la vibració especial d’una literatura escrita amb el cor i amb el cap.

Per això, aquest nou testimoni de respecte i homenatge. Reconeixement intel•lectual i cívic, i repte per a futures generacions cridades a intentar reprendre l’esforç de les síntesis on Rahola les va deixar ara que tenim ja una literatura especialitzada que ens permetria de superar-lo. La superació, però, requereix el coratge necessari per abordar la necessària síntesi que encara no tenim.

El repte és gran i la interpel•lació als més crítics, als hipercrítics o als que voldrien filar massa prim és de primer nivell: sortir dels cercles tancats de l’alta recerca i saber comunicar i transmetre els nous nivells de coneixement en noves síntesis que signifiquen l’actualització de les que han perdut actualitat sense haver perdut ni un gram del seu valor.

ANNEX I CARLES RAHOLA I LES VIDES HEROIQUES (Diari de Girona, 3 d’abril de 2009)

La matinada del diumenge 15 de març, a la porta del cementiri un silenci profund, penetrant, deixava retrunyir les paraules punyents i tendríssimes de la darrera carta de Carles Rahola. Enmig del centenar de persones que ens hi havíem aplegat, un petit grup de familiars de Rahola en representació de tota la família. La Rosa i l’Emili Ros Rahola, néts de Carles, des d’una discreció absoluta, acompanyaven tot el grup.

Al voltant d’aquesta data he tornat un cop més als textos de Rahola i sobre Rahola. M’adono que la ciutat i Catalunya han transmès la seva obra i la seva memòria i han dreçat un fil de continuïtat entre aquells moments dramàtics i la construcció diària de la democràcia i l’autogovern. Un cop més he recorregut els textos més recents sobre Rahola. Molt especialment el llibre de Josep Benet, Carles Rahola afusellat (Empúries, 1999), i el de Xavier Carmaniu, Carles Rahola, l’home civilitzat (CCG edicions, Fundació Valvi, 2006). El primer, amb tota la càrrega erudita i documental que acostumava a exhibir Benet en el seu treball intel•lectual des del convenciment que la veritat documentada podia ser una eina indispensable de combat, i el de Carmaniu amb tots els ingredients necessaris d’una biografia actualitzada i no exempta de les emocions necessàries per situar el perfil biogràfic en un terreny de la més absoluta humanitat.

Després he anat als textos de Rahola. Primer als Papers de presó i fulls solts (1989) i després a l’edició dels seus Epistolaris (1998), que van fer Josep Clara i Narcís-Jordi Aragó. La relació entre els dos textos és evident i el mateix Rahola ponderava des de la presó el valor testimonial, literari, personal de les cartes que havia aplegat. També hi podria afegir el llibre de Miquel Verdaguer: Carles Rahola i Serra Hunter, una amistat intel•lectual (2007).

De fet m’interessa sobretot subratllar com l’obra de Rahola manté la seva plena vigència i com, en general, tota la seva producció ha estat recuperada i reeditada en dates recents en el millor homenatge que se li podia fer. Lluís M. de Puig va fer la reedició de La ciutat de Girona (2000) i, més recentment, ha recollit tota la producció raholiana sobre la Guerra del francès i la dominació napoleònica a Girona i Napoleó (2007). El Breviari de ciutadania i La pena de mort a Girona han vist diverses reedicions per separat (Diputació i Ajuntament en el primer cas, i col•lecció Episodis de la història en el segon) fins que la Fundació Valvi ens els presenta en una edició conjunta (2008) amb una introducció de Josep M. Terricabras. Fins i tot els articles més significatius han estat aplegats en el recull Contra l’invasor (2007), que han recollit Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria.

Hi ha també, és clar, un volum considerable de treballs editats abans de 1939 que mai no s’han reeditat. Textos sobre Girona, els llibres, els emigrats Peralada, Muntaner, els jueus, filosofia, literatura, etc.

Aquests dies, però, m’he quedat amb dos volums molt singulars. Primer les Proses històriques (1933), plenes d’evocacions sensibles i d’un to literari refinat, que ens transporten a diverses èpoques, moments i llocs carregats de simbolisme i de significació, tractats amb la delicadesa intimista que caracteritzava la literatura més depurada de Rahola.

I, finalment, he tornat un cop més a les Vides heroiques (1932), que li va premiar i editar la Generalitat.

Aquest llibre és un compendi d’amor a la llibertat, a la democràcia, a la terra i a tots els valors que encarnaren els personatges biografiats, tots arrelats en la més ferma tradició democràtica i republicana de les terres de Girona. L’actitud reverencial que Rahola utilitza, el respecte i reconeixement pel testimoni viscut pels personatges que patien exili i persecució en defensa de les llibertats és un compendi de la vibració que Rahola mateix va viure en la seva recerca. És una història a flor de pell, són històries que posen la pell de gallina, són biografies heroiques. La mateixa heroïcitat des de la normalitat que ara podríem atribuir en unes noves visions al mateix Carles Rahola que, amb la seva vida i la seva mort ignominiosa, afegeix un capítol dramàtic i gloriós, alhora, a les seves pròpies Vides heroiques, un llibre madur, elegant, sensible, sòlid, construït amb les millors virtuts literàries i d’historiador de l’il•lustre gironí.

El compendi de reedicions que s’han anat fent evidencia la vàlua de les aportacions que Rahola va realitzar amb el seu treball laboriós i tenaç.

La relació de les obres que no s’han reeditat ens fa encara més evident la importància que volem subratllar. Només insinuo ara que si en el futur la ciutat i el país continuen fent un reconeixement reiterat a la trajectòria intel•lectual i cívica, Vides heroiques no pot romandre oblidada al calaix de les edicions institucionals. Rahola i els personatges reivindicats mereixen una atenció més àmplia. Perquè la seva lliçó és bàsica per entendre el passat, però també per construir el futur.

ANNEX II. CARLES RAHOLA, REIVINDICACIONS I COMMEMORACIONS (Diari de Girona, 11 d’abril de 2009)

La setmana passada glossava les Vides heroiques de Carles Rahola. Volia posar de manifest l’estricta continuïtat de la seva obra més enllà de la brutal discontinuïtat de la seva vida i de la nostra història. Els setanta anys de la seva mort han servit per tornar a posar-nos el record i el testimoni de Rahola en primer terme. Pilar Rahola fa dos diumenges, a La Vanguardia, ens posava al descobert una imatge intimista i molt pròxima de l’oncle Carles.

Avui, vull recordar els moments culminants de la reivindicació de Carles Rahola en els anys setanta i com un procés de desvetllament ciutadà, de recuperació de la memòria històrica i de vindicació de la figura del gironí immolat. Tot comença després dels treballs de llicenciatura d’Ignasi Pèlach, amb el número monogràfic que li va dedicar la revista Presència el 22 de maig de 1976. Sota l’atenta mirada i coordinació de Narcís-Jordi Aragó, el mateix Pèlach, Albert Rossich, Modest Prats, Irene de Puig, Lluís M. de Puig, jo mateix, i els textos i els testimonis recopilats per Aragó, fèiem un repàs de la seva trajectòria en un número d’impacte, amb portada d’Enric Marquès.

Va ser a partir d’aquest punt que l’activíssima Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, que ja havia fet el mes de març de 1976 una exposició sobre els drets humans, es va disposar a promoure un conjunt d’actes d’homenatge i reivindicació. A partir d’un manifest de juny de 1976, els artistes de Girona van recollir adhesions amplíssimes del món associatiu i van formular la seva “proposta artística col•lectiva… oberta de participació, consisteix en diverses intervencions gràfiques sobre un suport uniforme (cartolina blanca de 70×50 cm) on figuraven inicialment impresos en tinta grisa un retrat ampliat de l’homenatjat i la frase que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món”.

Amb el material recollit i, successivament, ampliat, l’ADAG va formular diverses propostes artístiques. Primer a la Sala Fidel Aguilar a Girona del 9 al 31 de juliol de 1976. Les obres exposades aquí es van posar a la venda. Després amb més artistes, l’exposició es va repetir l’estiu a Cadaqués a la Societat l’Amistat, del 14 al 31 d’agost, amb un final accidentat i polèmic arran de la inclusió d’una obra de Dalí. I finalment, en un gest amb molt pocs precedents, Girona es va traslladar en cos i ànima a Barcelona, a la Fundació Miró, del 15 al 24 de setembre de 1976. Totes tres exposicions van portar per títol genèric “Homenatge a Carles Rahola,1881-1939”.

Amb motiu de l’exposició de Girona es va desencadenar un moviment reivindicatiu i d’afirmació molt clar. Presència, en el seu número de 24 de juliol de 1976, ja reivindicava un monument a Carles Rahola. La mateixa ADAG va organitzar el 30 de juliol de 1976, un dia abans de tancar l’exposició, un acte al cementiri de Girona; l’Ajuntament de Girona decidia dedicar un carrer a Rahola al barri de Palau i, més tard Olot-Mision dedicava també un número a Rahola el 20 d’agost de 1976.

Amb motiu de l’exposició de Cadaqués es va realitzar, al Passeig, el 14 d’agost, un nou acte de reivindicació i glossa de la figura de Rahola, en el qual des de l’entarimat de les sardanes vaig cometre la imprudència de pronunciar gairebé una conferència, rebuda amb un respecte reverencial.

Finalment, amb motiu de l’exposició de Barcelona es va publicar un catàleg commemoratiu impulsat per l’ADAG, que és un compendi de tots els actes de l’any 1976 i on es recull, en una portada vermellíssima, la silueta, en gris, de Rahola i, en una contraportada del mateix color, la relació nominal de tots els artistes participants. Encara avui, aquest recull és una eina útil i un recordatori preciós d’aquella proposta artística que va transcendir l’àmbit local i va trasbalsar les consciències, tot interpel•lant la societat catalana per un fet ignominiós.

Gairebé dos any més tard del monogràfic de Presència culminava l’acció dels artistes, i el dia de sant Jordi de 1978 es feia, a la Rambla de Girona, l’acte d’inauguració de l’escultura de Francesc Torres Monsó que, amb un llorer al costat, prop de la sala Fidel Aguilar, aixeca diàriament el testimoni d’un homenatge cívic i popular. Presència, un cop més, en el seu número de maig, recull el testimoni d’aquell acte i publica íntegrament a les pàgines 14 i 15 les paraules que hi vaig pronunciar per petició expressa dels artistes. Seria injust assenyalar uns sí i altres no, però també seria injust no deixar constància de l’esperit de mobilització que va inspirar Enric Marquès, el grup Praxis, Joan Casanovas, Francesc Torres Monsó, i tants altres en aquell moviment ciutadà que va trobar, en la implicació dels artistes, l’expressió més plàstica i el vehicle més visible d’una vindicació ciutadana. La tasca de l’ADAG ha estat àmpliament estudiada, referenciada i documentada per Narcís Selles.

Hauria de passar encara un any més abans no es canviés el nom de la Rambla, i es trenqués definitivament la contradicció incomodíssima de la presència d’una Rambla del Generalísimo en el mateix lloc del monument a Rahola, que esperava la democràcia per viure a la Rambla de la Llibertat,un nom que no hauria de canviar mai més. Ni de nom, ni de fets.

El mateix 1979 i abans de les eleccions municipals, l’onze de gener, es va fer a la Casa de Cultura de Girona un muntatge del grup Proscenium amb textos del Breviari de ciutadania. Paraules a la joventut, que seria reeditat uns anys més tard (1984) per la Diputació de Girona. També el 1979, Lluís M. de Puig va publicar una completa biografia sobre Carles Rahola, un ciutadà de Catalunya. En el marc dels premis literaris de Girona, l’any 1980, es va crear el Premi Carles Rahola d’assaig.

Després, el 1989, l’Ajuntament de Girona va voler dedicar una atenció molt especial als 50 anys de l’afusellament, injust i inexplicable de Rahola. Com ja vam explicar, es va fer l’edició l’any 1989 dels Papers de presó i es va fer un acte d’homenatge el 15 de març de 1989, amb un acte a la Rambla, a les set de la tarda, i la posterior inauguració d’una exposició d’homenatge al Centre Cultura la Mercè. Dos dies més tard i en el marc dels mateixos actes es va celebrar una taula rodona sobre “La repressió franquista a Girona”, moderada per Miquel Pairolí i en la qual van intervenir Francesc Bonamusa, Joaquim Molas i Josep M. Solé i Sabaté. Aquell mateix any, l’Institut Girona III va rebre el nom de Carles Rahola.

Ara, amb motiu dels setanta anys, la ciutat ha fet un pas més i ha realitzat nous actes i noves publicacions.

Com titulava Presència el maig de 1978, “Carles Rahola, al cor de la ciutat”, no era només la constatació física de la presència del monument. Era l’afirmació cívica que, per sempre més, el cor de la ciutat tindria ben present i ben viva la imatge dolça i innocent d’un home bo, passejant amb una de les seves filles per la Rambla de la Llibertat a la seva ciutat estimada. I, així, el que la violència injusta va impedir, la consciència cívica ha recreat una vegada i una altra sense defallir.

(Aquest text forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 210-212)

12 Juliol 2009 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a ELS JUEUS A CATALUNYA