Joaquim Nadal i Farreras

COMUNICACIÓ

Intranet de PTOP

A l’entrada de l’estiu, avui 30 de juny, el Govern de la Generalitat ha acordat l’adquisició de l’immoble de l’avinguda Josep Tarradellas, 2-6.

Em sembla una bona notícia per compartir amb tota la comunitat de treballadors i treballadores del Departament.

Quan el 22 de desembre de 2003 em vaig fer càrrec de la Conselleria, una de les primeres qüestions plantejades va ser que l’edifici seu del Departament era un edifici de lloguer, amb un preu considerable i amb un contracte que estava a punt de vèncer.

Ja en aquell moment vaig creure que calia fer gestions per a la compra de l’immoble i en vam començar a parlar simultàniament amb la negociació per a la renovació del contracte de lloguer.

Renovat el lloguer s’obria un compàs d’espera. Però sempre vam mantenir, amb la immobiliària propietària, el compromís d’abordar la compra si ells estaven en disposició de vendre. Ara, finalment, ha culminat aquella aspiració nascuda fa cinc anys.

Aquesta notícia coincideix amb l’inici dels treballs per a la nova seu de l’Incasòl a l’Hospitalet i amb la culminació del trasllat, primer d’FGC i després de GISA, als nous edificis del carrer Vergós.

En el seu conjunt, doncs, podem dir que el Departament, que també desenvolupa des de fa temps tasques de millora i manteniment dels parcs de carreteres, ha realitzat en els darrers anys un procés de modernització, de consolidació i d’estabilització de les seus de treball de PTOP en benefici de la qualitat del servei i de l’atenció a la ciutadania.

Ara doncs, aquesta casa, que és casa de tots, aborda el futur amb l’horitzó net de núvols i amb la seguretat de treballar còmodament i sense cap sensació d’interinitat.

Amb els meus millors desitjos per a l’estiu que comença.

Anuncis

30 Juny 2009 Posted by | COMUNICACIONS, Intranet | , , , | Comentaris tancats a COMUNICACIÓ

GIRONA I LA CRISI

Diari de Girona

Vivim en els darrers mesos instal·lats en una obsessió col•lectiva. La crisi econòmica, la primera crisi d’un món global, ens té a tots preocupats i sovint tenallats, lligats de mans i peus, agafats per sorpresa i sense capacitat de reacció. La intensitat del daltabaix impregna totes les esferes de la vida i colpeja les economies familiars d’una forma insospitada, no exempta de dramatisme. Però sembla molt evident que no ens podem quedar parats i menys instal·lats en una situació d’abatiment general, ni en una espiral pessimista que envairia totes les esferes de la vida col·lectiva. El mateix caràcter global de la crisi li dóna una dimensió global que potser no té. O no té en la mateixa proporció en uns llocs que en d’altres. Fa molt pocs dies reflexionàvem conjuntament sobre aquestes qüestions a la Fontana d’Or en Xavier Amores i jo mateix, amb motiu de la presentació del llibre d’en Joan Majó Cruzate, No m’ho crec!, i escoltàvem atentament els punts de vista de l’autor. La idea central és molt clara. La crisi és diferent als Estats Units i a Europa, i és també diferent a la majoria dels països de la Unió Europea en relació amb Espanya i Catalunya.

Cal, doncs, precisar les coses i no deixar-se endur per una espiral de pessimisme global que ens arrossegaria a tots. Cal, fins i tot, ser conscient que ens en sortirem. Que sortirem diferents de la crisi, però que en sortirem i que cal un capteniment positiu i optimista, per evitar que la simultaneïtat de les notícies sobredimensioni, més del compte, els aspectes problemàtics que avui vivim.

És amb aquest ànim que em permeto de reflexionar un instant, el temps d’aquest article, sobre la crisi i la nostra ciutat. Una ciutat que viu en un context territorial molt sensible a les variacions estacionals de l’ocupació pel seu lligam al turisme, en part. Així, doncs, em permeto assenyalar alguns punts positius i alguns avantatges de situació i comparatius de la nostra ciutat perquè serveixin de base per a la represa i per abordar, si cal, la reinvenció de Girona a la sortida de la crisi.

La primera qüestió afecta a la indústria de transformació, perquè si bé Girona no ha sigut mai una ciutat de tradició industrial sòlida, tinc el convenciment que la transformació i el trànsit de les indústries clàssiques a les noves s’ha saldat de forma positiva. Hi ha en aquest terreny algunes empreses emblemàtiques, competitives malgrat la crisi. Però per a mi té un sentit simbòlic especial el fet que a la fàbrica Nestlé s’hi estigui realitzant una inversió important, una ampliació de la producció i, de fet, la construcció d’una nova planta. En relació amb l’economia productiva no em puc estar de dir l’avantatge comparativa de la ciutat i de les comarques, ara. Algú recorda el context econòmic i social anterior a la creació de la Universitat de Girona? Algú recorda l’escepticisme dels primers temps del projecte de Parc Científic i Tecnològic? Algú, fa trenta anys, podia pensar que les inversions públiques haurien situat la UdG i també la ciutat en una posició avantatjosa en relació amb la recerca i en relació amb els contactes entre la Universitat i la indústria? Convé, doncs, mirar-nos les coses amb la confiança d’haver assolit uns nivells impensables i sense precedents, als quals encara hem de treure la part més important del profit. Tenim un repte, és clar, però també tenim una oportunitat.

Un segon punt afecta al sector més colpejat al nostre país per la recessió. Em refereixo a la construcció. És veritat que ha minvat el bosc de grues que dominaven l’horitzó de la ciutat vist des de l’avinguda Pericot i la carretera de la Creu de Palau. Però les grues de la construcció han estat substituïdes per la presència potent de les grues i de les hidrofreses de les obres del TGV i les grans promocions han cedit el protagonisme ara en expansió de la rehabilitació. A l’entorn del Mercadal i en menys d’una setmana, com no s’estan de comentar els tertulians més assidus del Neptú, en Guillem Terribas i en Modest Prats, han aparegut com a mínim tres bastides noves. I els edificis embolicats són senyal d’una activitat menys potent que la nova construcció però més plena de sentit en el context actual de crisi.

I, finalment, ara que tothom ens recorda les dificultats del model turístic i de la caiguda d’un 12% de l’activitat en aquest camp, els primers mesos de l’any, em pregunto amb quins paràmetres ens ho hem de mirar en el cas de la ciutat de Girona. Ho hem de fer amb els ulls recents de quan la ciutat no tenia amb prou feines cap activitat lligada al turisme i tampoc no tenia una oferta equivalent? Amb quin termòmetre hem de mirar la nostra temperatura i on situarem el nostre percentatge? Compararem amb l’any passat, o ho farem amb èpoques més reculades quan tot estava per inventar? Ja sé que l’efecte hi és igual, però ara ens agafa en un context expansiu i amb una oferta àmplia i diversificada que permet una certa confiança en el futur. No estic dient que ja estem bé i que ens hem d’estar quiets. Estic dient que estem molt millor que no havíem estat en el passat i que tenim els ingredients i les condicions patrimonials, culturals, socials i d’equipaments, per abordar la crisi en millors condicions que en altres temps.

Convido tothom a participar d’aquesta visió en positiu. No pas amb un ànim conformista i d’acomodació. Amb esperit crític, amb ambició renovada, amb esperit de superació, amb austeritat i treball, amb esforços compartits i redoblats. Però amb confiança. Amb el convenciment que ens en podem sortir. I amb el compromís inexcusable de seguir pensant, inventant, reinventant la ciutat. Res no ens serà donat gratuïtament. Però ens ho podem guanyar i hem de poder oferir estratègies de futur que recullin l’ànima col•lectiva d’una ciutat que ha superat moments molt difícils i que, com dèiem, no fa gaires dies ha deixat de ser una ciutat hipotètica.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009062600_4_340355__Opinio-GIRONA-CRISI

26 Juny 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a GIRONA I LA CRISI

MEMÒRIA IDECE 2008

Presentació de la Memòria de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre. Tortosa, DPTOP-IDECE, 2009

Tinc el convenciment que any darrere any es consolida i s’aferma el paper de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre. És una eina transversal, vinculada al Govern de Catalunya, però també molt vinculada al territori i al seu teixit econòmic i social. Aquesta transversalitat està cridada a jugar un paper central de dinamització econòmica i d’exploració de noves oportunitats per a les terres de l’Ebre.

Ara que l’economia mundial, i també la nostra, han sofert una sotragada sense precedents és més evident que mai que l’IDECE ha de poder esdevenir un instrument cabdal per a generar optimisme, entusiasme, engrescament per a aprofitar totes les oportunitats que es dibuixen a l’horitzó.

Els canvis transcendents que es van concretant en el camp de les infraestructures, de les inversions en nous sòls d’activitat econòmica, en el terreny de la diversificació econòmica, de l’especialització turística i cultural, del millor aprofitament dels recursos agrícoles, són vies obertes al progrés material i moral de les terres de l’Ebre.

Estic segur que, ara més que mai, hi ha totes les condicions per a sortir d’una situació de pessimisme ambiental, de victimisme històric. Les coses han canviat prou com per fer que la gent de l’Ebre aixequi el cap i amb orgull i empenta demostri a tot Catalunya,  i primer a ells mateixos, que amb esforç, intel·ligència, tenacitat, convicció, aquestes terres poden competir favorablement amb el desenvolupament d’altres comarques de Catalunya i assolir nivells de creixement i de renda comparables o millors.

No hi ha, doncs, marge ni per al conformisme, ni per a l’abatiment. El potencial mateix del riu, del Delta, del patrimoni natural i cultural esdevenen el capital fundacional de la nova prosperitat.

L’Idece es planteja un programa de treball que vol contribuir a potenciar totes aquestes oportunitats. En el terreny de la revisió del Pla territorial parcial de les terres de l’Ebre com el marc de referència imprescindible i després inserir-hi els diferents programes de treball que se’n desprenen, bé sigui en el terreny de la navegabilitat del riu, del desenvolupament econòmic de les Terres de l’Ebre, de la projecció i promoció del territori. En el terreny també de la participació i estímul de tots els agents econòmics i socials a través del Consell Econòmic i Social.

En tots aquests terrenys, l’any 2008 ha vist progressar el treball de l’Institut i la seva incidència i col·laboració amb el món local.

En el moment de presentar la Memòria de 2008 vull reiterar el compromís del Govern amb les terres de l’Ebre, amb els grans eixos del Pla territorial,amb totes les expectatives dibuixades en el terreny de les grans infraestructures, i amb l’increment necessari del pressupost del mateix Institut per servir millor les seves funcions i les necessitats d’aquest territori.

Faig vots perquè 2009 vegi la culminació de molts d’aquests projectes que m’agradaria simbolitzar amb la finalització del projecte de nou subministrament elèctric al polígon Catalunya Sud que ha de servir per dignificar i impulsar el món de l’empresa i garantir-ne la viabilitat de futur, tot superant alguns dèficits històrics acumulats incomprensiblement.

Espero també viure el gran goig de veure comunicats els municipis de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja amb un nou pont, símbol del progrés del Delta.

22 Juny 2009 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a MEMÒRIA IDECE 2008

AEROPUERTOS DE CATALUNYA. LA TERMINAL 1 ABRE EL PROCESO DE CAMBIOS

La Vanguardia. Suplement “T-1 Comercial”

La política en materia de aeropuertos del Gobierno de la Generalitat se inscribe en el marco más general del Plan de Infraestructuras del Transporte de Catalunya, que incluye el Plan de Infraestructuras del Transporte Terrestre, el Plan de Puertos y el Plan de aeropuertos y helipuertos de Catalunya, todos ellos aprobados por el Gobierno.

Existe, pues, una manifiesta voluntad planificadora que entronca con la misma tradición que se ha ido forjando en Catalunya por impulsos sucesivos y también con tropiezos, desde los grandes trabajos desplegados por la Mancomunitat de Catalunya y, posteriormente incorporados por los diversos gobiernos republicanos de la Generalitat de Catalunya, así como los de la Generalitat restaurada.

Si bien es cierto que el ritmo de los cambios y de la modernización de los sistemas de transporte y los problemas de la movilidad han evolucionado de forma vertiginosa en los últimos años, no es menos cierto que una cierta referencia a los antecedentes históricos nos permite constatar el carácter modernizador y  anticipado de la Administración en varios momentos de nuestra historia contemporánea.

Partiendo de aquella tradición ahora hay que marcar la pauta de futuro para los próximos casi veinte años que quedan hasta 2026, período de vigencia del Plan matriz y de todos los planes sectoriales.

Una vez señalado que existe un marco general de referencia y una tradición de la que parte la política de infraestructuras del Gobierno de la Generalitat, debemos concentrarnos específicamente en la política aeroportuaria de la Generalitat. Sus fundamentos principales, amparados en el Estatut de 2006, son el Pla de aeropuertos y helipuertos de Catalunya (aprobado el 20 de enero de 2009), la empresa Aeroports públics de Catalunya (creada por el Gobierno el 25 de septiembre de 2007) y la Ley de aeropuertos de Catalunya en avanzada tramitación por parte del Parlament de Catalunya.

En este trípode se apoya una propuesta globalizadora, integradora y minuciosa en el despliegue territorial de las redes y de las infraestructuras.

Esto significa que el Gobierno se plantea, de una forma jerarquizada, un sistema aeroportuario que, pivotando alrededor de la oferta esencial del Aeropuerto de Barcelona – El Prat, contemple una red de aeropuertos, aeródromos y helipuertos con vocación de cubrir todo el territorio. En este sistema tienen un papel relevante los actuales aeropuertos de Girona, Reus y Sabadell, y se sumarán los de Lleida – Alguaire y La Seu d’Urgell este mismo año, el último en una fase muy incipiente. Y como futuras instalaciones se prevén un aeropuerto en las Terres de l’Ebre y el nuevo aeropuerto corporativo, que ha sido objeto de un concurso por parte del Gobierno de la Generalitat para recibir propuestas y ofertas del territorio y del entramado institucional. Completamos el modelo de instalaciones diversas, de presente y de futuro que si englobamos los helipuertos dan respuesta suficiente a los parámetros hoy establecidos en los países más competitivos para la navegación aérea.

Huelga decir que no es suficiente con la propuesta territorial y geográfica de los equipamientos y que el marco competencial, el sistema de gestión y el modelo aeroportuario en su conjunto son piezas determinantes de la propuesta de la Generalitat.

En este terreno, el criterio del Gobierno de Catalunya es muy claro al reconocer, sin ningún tipo de duda, que los aspectos competenciales hoy en expectativa de transferencia se refieren a la gestión aeroportuaria, pero no incluyen los aspectos de la navegación aérea que se reserva Aena y que encajan con competencias concentradas en la Unión Europea. Sobre esta base, el Gobierno de la Generalitat aspira a participar en la gestión del Aeropuerto de Barcelona – El Prat a través de un consorcio en el que Catalunya tenga un papel determinante y pueda impulsar políticas comerciales de captación de nuevas rutas, nuevos mercados y nuevas compañías, afinando al máximo el aprovechamiento de las potencialidades que otorgará la nueva terminal T-1, así como la futura terminal satélite.  En este sentido, el futuro papel de Aena es una cuestión muy relevante que no encajaría en los propósitos del Gobierno de Catalunya si se tratase de una privatización plena desde la actual estructura fuertemente centralizada. En el caso de una privatización parcial, el peso de los nuevos gestores privados que, eventualmente tuviese que tener la nueva compañía, deberían completarse con el peso de los gobiernos locales y autonómicos y con el peso relevante de las corporaciones de derecho público que como las cámaras de comercio representan también al sector privado.

En el caso de los demás aeropuertos, el Gobierno aspira a su desclasificación como aeropuertos de interés general y a que sean transferidos al Gobierno de la Generalitat para que los pueda integrar directamente en el modelo de gestión definido en la nueva Ley, y según el cual a cada aeropuerto corresponde una sociedad de gestión participada en el 51% por Aeroports de Catalunya y en el 49% restante por gobiernos locales  y entidades privadas. Alguien puede pensar que esta circunstancia reproduce a escala catalana modelos ya conocidos. Pero para desmentir cualquier duda conviene dejar claro que si a cada aeropuerto le corresponde ya una sociedad propia, ampliamente participada por el sector privado e institucional, cabe perfectamente un modelo de gestión, caso por caso, que admite todas las fórmulas posibles y también las de la gestión total o parcial, completa o fragmentada, por parte de compañías concesionarias especializadas que completarían así el nuevo esquema propuesto. Y que además complementarían el carácter básico de servicio estratégico para la economía de Catalunya con la condición de negocio entendido como actividad lucrativa que debe dar resultados positivos para demostrar su viabilidad.

Sin discutir las competencias de navegación aérea, sin cuestionar la titularidad y la propiedad pública de las instalaciones por su carácter estratégico, se abre un amplio abanico de posibilidades que desmienten todos los dogmatismos vigentes hasta ahora en materia de gestión aeroportuaria.

La inminencia de algunos acontecimientos de singular importancia, la inauguración de la T-1 a gran escala (mundial), la inauguración del aeropuerto de Lleida – Alguaire, o la concesión del aeropuerto corporativo son los primeros elementos de un proceso de cambio que dispone de los elementos para llegar a ser una potente realidad en un futuro al alcance de la mano.

16 Juny 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, La Vanguardia | , , , | Comentaris tancats a AEROPUERTOS DE CATALUNYA. LA TERMINAL 1 ABRE EL PROCESO DE CAMBIOS

LA POESIA AL FINAL D’UNA VIDA

Resum de la intervenció en la presentació del llibre El professor d’història, de Joan Francesc Mira, Premi de Narrativa M. Angels Anglada, que va tenir lloc a Figueres el 16 de juny de 2009 i publicada en el llibre Joan F. Mira. VI Premi de Narrativa M. Àngels Anglada. Figueres, Institut Ramon Muntaner, 2009 (pàg. 16-29)

El professor d’història de Joan F. Mira Joaquim Nadal La veritat és que només per començar i posar-me a to sobre alguns aspectes del contingut del llibre molts dels aquí presents entendran que podria començar la meva intervenció amb aquell “Domine non sum dignus…” (Senyor, jo no sóc digne…). Quan en Rafael Pascuet i en Joan Ferrerós em van demanar si volia presentar aquest llibre els vaig dir que sí de forma immediata i amb molt de gust, però conscient també que no és fàcil que jo pugui fer una presentació a l’ús d’una persona dedicada a la crítica literària sinó més aviat un comentari de lector interessat i apassionat per una novel•la que a mi m’ha seduït d’una forma profunda i que m’ha tocat d’una forma molt directa. Crec que estem davant d’un llibre d’una tendresa immensa, d’una duresa implacable en alguns aspectes i d’una capacitat d’abocar i d’entrar en qüestions que podrien pertànyer al terreny de la psicologia social, de la psicologia tout court, de la sociologia urbana, de l’evolució del territori i el paisatge, de la relació entre les persones i el seu entorn, de l’evolució de la ciutat, dels valors vinculats a l’urbanisme més recent, de la banalitat de molts aspectes de la vida contemporània, i situar-nos davant d’una societat que ha perdut el nord en moltes coses, que ha perduts molts valors en el camí, però que alhora s’expressa amb una naturalitat extrema i planteja qüestions que són a l’ordre del dia.

Aquest és el sentit que jo trobo a un llibre d’una persona que és molt més que un novel•lista. Joan Francesc Mira va néixer el 1939, i no ho dic per remarcar la seva edat, sinó per emmarcar la seva biografia en un punt de la cronologia del segle XX que és especialment singular. L’autor té, per tant, una biografia d’adolescència i d’estudiant vinculada a una època i a uns fenòmens que tots coneixem bé, vinculats al franquisme, al que significava el franquisme en molts terrenys, també en el terreny cultural i formatiu, vinculats al nacionalcatolicisme i vinculats també al conjunt de fets que traspua d’una manera o altra, a vegades amb cites literals directes, en el llibre.

En el llibre apareixen trets culturals de la persona que l’ha escrit que són molt evidents, des de la seva formació de professor fins a la formació d’una persona interessada per la terra, per la llengua, pel país, per la nació, per les nacions que es fan, per les nacions que es desfan i que ha entrat en el terreny de la teorització de totes aquestes qüestions i que les ha analitzat en profunditat i que les ha vinculat a la realitat concreta del seu País Valencià, a l’especial peripècia de la societat contemporània de València que en tants i tants d’aspectes apareixen d’una manera o altra en aquest llibre.

Crec que tot això apareix d’una forma molt evident, com hi apareix la seva dimensió de traductor -de La divina comèdia o dels Evangelis, per exemple-, la seva condició d’antropòleg i lingüista especialista en els fets de la llengua i de la nació. Com ha donat a conèixer en multitud de treballs en tota una sèrie de qüestions (llengua, territori, població, política…) que ell ha analitzat en profunditat en diversos llibres que avui es poden llegir amb profit per conèixer la realitat més punyent de les contradiccions immenses en què viu immers el conjunt de la nostra societat i també específicament i amb la seva singularitat el País Valencià.

Joan Francesc Mira és, des de fa molts d’anys, un novel•lista conegut i reconegut que ha escrit un conjunt de set o vuit novel•les que culminen amb aquesta trilogia que va començar amb Els treballs perduts (1989), seguí amb El purgatori (2002) i acaba amb aquest El professor d’història (2008) que ens ha reunit aquí i que ara comentarem.

La seva dimensió de novel•lista, antropòleg, lingüista, sociòleg, assagista i traductor apareix de forma molt clara en el rerefons cultural d’aquest llibre, amb ressonàncies llatines, angleses, franceses, castellanes, italianes, alemanyes, amb una trama que discorre per la vella Europa, de Lisboa a Praga passant per París, en alguns del moments estel•lars de la novel•la. Crec que la sola geografia de la novel•la també ens situaria al voltant de fets i cançons, textos (Camus, Sartre, Piaf, Brassens…), en fi tot allò que forma part molt directament de llocs diversos de la nostra pròpia biografia. I tot això apareix interrelacionat i ben lligat en una novel•la construïda al voltant d’uns moments singulars de la vida d’un professor d’història que ensopega a l’entrada de la Facultat perquè es distreu veient dues noies que s’estaven fent un petó intens. És aleshores quan cau, es fa un trau al cap, l’han de collir i recupera el sentit en el seu despatx. El curen, arriba a l’aula i, mentre tot això passa, passa per ell tot un devessall d’idees al voltant de la societat que ens ha tocat de viure: els valors, la barbàrie, la civilització, la força o no de transformació i correcció de determinades perversions de la cultura, interrogant que ens suscita o ens suscitava fa uns anys l’antiga Iugoslàvia i ara altres episodis de la societat contemporània. Tot això ens porta a la reflexió que es fa el professor d’història (i jo crec que també se la fa el mateix Joan Francesc Mira) en el sentit de si és o no, en la condició final de la humanitat, carregada en molts moments de barbàrie per no dir d’animalitat, la cultura una eina de civilització suficient per evitar alguns grans disbarats. Vista l’experiència recent (les dues guerres mundials, els Balcans, etcètera), la resposta és que no.

Però aquesta no és la qüestió principal de la novel•la, sinó que en el llibre apareixen uns personatges centrals: el professor d’història, Manel, i la seva esposa, Irene, i un fill suïcidat tirant-se daltabaix del Miquelet. El professor d’història reflexiona sobre tota la seva experiència vital, els anys a París: l’arribada al boulevard Saint Michel pocs dies després dels fets de maig, com s’hi instal•len, com comencen a viure, com compren els primers llibres a la Presse Universitaire de France, com comencen a confegir la seva biblioteca. Decideix que després del cop al cap es vol jubilar -té 65 anys, ho penja tot, diu que aquella ha sigut la seva última classe, que no vol tornar a fer-ne cap altra i que vol començar un procés d’empaquetar els llibres i la vida. I en aquest procés primer empaqueta els llibres del despatx de la Facultat que aviat deixarà, en seleccionarà uns i la resta aniran a parar a la biblioteca d’on havien sortit. Però els llibres empaquetats en capses que són seus i que s’havia d’emportar a casa seva finalment decideix no fer-ho i se’ls vendrà a un llibreter del carrer Pelai, on ell havia viscut. Deixa per al final una petita vitrina amb els seus llibres i el gest de petita vanitat de tenir guardats, separats i haver lluït davant dels seus alumnes, generació rere generació, exposats un al costat de l’altre a l’admiració dels successius alumnes els seus treballs: els seus llibres d’història, totes les seves col•laboracions intel•lectuals a diaris i congressos, etcètera, que empaqueta en una sola caixa de cartró. I en el moment de tancar aquella caixa, el professor d’història té la sensació que en el fons tanca en un taüt efímer, volàtil, que desapareix a l’horitzó; que aquells treballs deixen de tenir en un instant tota la importància que havien tingut, que ell els hi havia donat durant tota la seva vida.

El professor d’història tanca aquella caixa i aleshores comença una reflexió al fil de la vida de la seva dona, que pateix una malaltia de tipus degeneratiu que fa que cada cop necessiti més un ajut que l’acompanyi, fins que finalment apareix un nou personatge: una noia jove, Margareta, que els ajuda a recórrer, amb la cadira de rodes carregada en una furgoneta Citroën, l’entorn de la ciutat de València i començar a conèixer així el que ha de ser el desplaçament d’aquest nucli familiar petit d’un pis vell en una casa sense ascensor a un pis nou de la nova València, en un quinzè pis amb ascensor, però perdut enmig del lloc on l’horta perd el nom o la ciutat perd el nom i comença una horta desdibuixada amb tendència a desaparèixer.

Tot això són els elements que, amb cites de Goethe, de Sartre, de Camus, de La divina comèdia, i de tantes altres obres, incrustades d’una forma molt compacta -és un llibre amb molts pocs punts i a part- fan d’El professor d’història una novel•la molt ben estructurada. Aquest és un llibre la construcció del qual és, com deia, d’una tendresa enorme. En la reflexió de les vides dels dos personatges, Irene i Manuel, la condició del professor d’història que tendeix a deixar-ho córrer i donar-ho tot per amortitzat i liquidat, i la de la seva esposa que en el fons confia a iniciar una vida amb la que refan la seva pròpia vida, es fan els pocs greuges que s’han de fer i recorden algunes de les coses que han viscut junts i algunes de les infidelitats que s’han expressat també l’un a l’altre per finalment canviar de lloc, canviar de pis, i percebre el què és un món que desapareix i un nou món sense sentit que culmina al final de la novel•la.

València hi és de ple, amb una intensitat que els hi llegiré en dos o tres apartats, simplement perquè copsin la força d’uns espais rurals o d’uns espais urbans, d’unes tradicions i d’unes noves tradicions que potser no porten enlloc i que són la gran interpel•lació que ens fa Joan Francesc Mira, amb alguns judicis implacables també sobre la societat en la que vivim i sobre els responsables polítics públics que l’administren.

Crec que tot això desvetlla tots aquests sentiments que a mi m’ha provocat un llibre en el que, deixeu-m’ho dir molt de passada i sense cap petulància, hi trobo 30, 40 o 50 episodis que jo també podria considerar autobiogràfics. Tot això lliga molt bé, em sembla, amb un episodi concret en que el Manuel i la Irene aparquen el cotxe en un racó de l’entrada d’una alqueria abandonada, i el Manuel agafa un tros de fang, de terra, treballada durant mil•lennis per homes i dones que l’han fet fructificar en una horta que desapareix, en un acte gairebé panteista d’identificació amb la terra, pols al que tornaran (aquí apareix el pulvis es et in pulverem reverteris), per acabar tirant-se tota la terra al damunt i impregnar-se d’una terra que ja no veuen i no viuen, perquè viuen en un quinzè pis, i s’adonen que han fet una opció de vida, l’única que per les condicions en què estan vivint podien fer però que en el fons suposa la renúncia última al seu ideal de vida, que seria molt probablement una caseta en un entorn rural immediat que els permetés de reconèixer el cant dels ocells, de tocar la terra i de veure fructificar l’horta de la cantonada.

No cal dir perquè però que en el moment de llegir el llibre hi ha un episodi, singularment rellevant, quan està empaquetant llibres, quan ja no en queden a les prestatgeries del despatx de la Facultat, quan ja han passat dies i dies des de la clatellada al cap i de la pèrdua del sentit, entra finalment una alumna a demanar-li consell. Li demana una última lliçó que ell s’ha negat a fer i a donar a les classes que estava acabant. Episodi amb paral•lelismes i amb poder d’evocació poètica.

“Feia setmanes que no entrava ningú a visitar-me i una jove atractiva, ex alumna recent, venia a veure’l a finals de juny, el trobava buidant el despatx com qui buida una casa on ja no ha de viure més, i volia demanar-li consell, no sabia consell per a què, sobre el tema més profund i seriós de la història, per què els homes decideixen matar-se metòdicament, per què quan no ho fan acumulen les armes per fer-ho, sobre el misteri més gran, més antic i més universal, l’instint més diabòlic, l’enigma dels únics animals coneguts que es dediquen regularment a l’extermini organitzat dels seus companys d’espècie, i aquesta xica pretén que jo li dóna un consell. -Ja veig que s’ha quedat descol•locat, va dir ella, i va seure davant de la taula, es va inclinar endavant, el mirà als ulls, i sota la camisola lleugera mostrà quasi sencers els pits petits sense sostenidors: Bé, quan dic guerra i pau no vull dir la novel•la, ni la història de les guerres: en realitat vull dir la pau, la història de les paus. O més exactament la idea de pau en la història contemporània, no sé si m’explique. Sobre els orígens dels moviments pacifistes. Aquest estiu he de fer un treball sobre el tema…”

Segueix el diàleg i més endavant trobem:

“Ella va obrir molt els ulls, va somriure intrigada, s’inclinà encara més, i quan mostrava els pits sencers mig daurats i mig blancs i els mugronets foscos i erectes no era gens clar si ho feia amb innocència o amb malícia: l’última alumna que entrava al seu despatx, l’última que se li acostava, li deixaria en tot cas aquella imatge tan fresca i tan rara, aquella visió que no recordava que cap estudiant li haguera ofert mai, tan tendra i tan pròxima i va estar segur que era desimboltura innocent, no era res més, no havia de ser res més, era només una darrera escena breu abans de baixar per a sempre el teló, potser un petit final feliç, inesperat”.

Això em va portar, ja em perdonareu, al Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés, concretament a dos poemes que m’apassionen. Un d’ells és “Els amants”, que no us llegiré, i, l’altre “Vida sinó”, que és el que directament em va evocar l’escena de l’ex alumna recent que inclinada ensenyava els pits al professor d’història, poema que em feia retrobar i reconèixer la València diguem-ne de sempre i em feia de pont amb la novel•la de Joan F. Mira:

VIDA, SINÓ

Temps de records, et pense, et recorde, t’invente.

M’agradaria escriure la guia de València.

Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il•lustres,

monuments impassibles, les pedres en cos i ànima,

els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,

l’amable biblioteca llatina del Magnànim,

sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem,

on t’obrires la brusa mostrant-me els teus pits,

on per primera volta et va besar un home,

i aquell home era jo, segons em deies tu,

 i tu i jo tant contents, visca València, visca!

Criatura llunyana, criatura en dissabte,

què seria de tu? Gerswhinn et va cantar,

et va cantar, el pobre, sense saber-ho mai.

Les trompetes de Gerswhinn duien anys anunciant-te,

i el món no tingué mai tecnicolor

que quan tu aparegueres, sòlida, bella i verge,

aquell migdia alegre de tendes, fonts, jardins,

i els anuncis de roba íntima de les dones

convertint els solars en consolats d’amor.

Alta, atrevida, esvelta, ens haurem de trobar

un dia qualsevol. Potser hauràs parit

tres o quatre vegades i algun avortament;

potser amb el teu home, cerimoniosament,

prengues el sol plausible del diumenge pel parc.

Potser no ens direm res –què ens hauríem de dir?-

i jo arribaré a casa, i deixaré que es gele

el dinar en la taula, i t’escriuré un poema

que no tindrà sentit, ja saps, ni cap ni peus,

però on evocaré els teus béns, aquells dies,

la teua brusa oberta, la teua boca oberta

davall un bes enorme, apressant, extensíssim,

el primer bes d’un home, mare, que vas rebre.

Oh la satisfacció instantània del mascle!

Tot és així d’absurd. Tot és així a la fi.

Desprès, el que m’ha estirat realment fort en llegir el llibre és tota la relació directa de la parella amb un vell espai públic quasi rural, fluvial, de València, reconvertit en un parc endreçat, net, polit: el Parc del Túria que es va estenent i que finalment porta fins a aquest estranya Ciutat de les Arts i de les Ciències que també apareix jutjada críticament en el llibre. En tot aquest episodi hi ha la idea que un mur creixent de formigó es menja tot el litoral valencià i acaba pràcticament fins al mar.

“(…) havia passat a l’altra banda del riu pel costat del Palau de les Arts, aquell casc de guerrer grec o enorme closca de coleòpter, blanc en la nit com un tros o hemisferi d’una lluna impossible de ciment, però uns minuts més tard ja havia perdut l’orientació circulant per rotondes i places que no havia vist mai, per avingudes amples que no sabia a quins llocs exteriors o remots el portaven; llavors volgué buscar un itinerari de tornada i en algun moment s’havia trobat del tot desorientat, girà a dreta i a esquerra per carrers desconeguts i tot d’una s’havia trobat fora del espais de la llum, sense edificis als costats i circulant per una carretera que degué ser un vell camí de l´horta ara asfaltat i eixamplat però fent encara els mateixos revolts del temps que no hi passaven cotxes sinó cavalls i carros. Havia hagut de continuar conduint entre marges on creixien herbes altes i canyes, entre alqueries o ruïnes d’alqueria, entre parets i tanques, i desprès entre camps amb la terra llaurada negra sota la claror escassa de la lluna o que reflectien el verd tendre de les hortalisses a la llum blanca dels seus fars o d’escassos fanals de llum groga a les vores de camins invisibles (…)”.

Aquí acaba la ciutat de les avingudes i després comença tot aquell episodi d’un paisatge que més endavant es desintegra:

“Quan tornaven a casa, refent el camí, el sol ja havia baixat del tot i la massa d’edificis urbans era nomes una muralla ombrívola crescuda com una fosca amenaça damunt de la terra, gran muralla compacta i contínua no per a defensar la ciutat d’enemics exteriors sinó per avançar sobre els camps i engolir-se’ls, cobrir-los, arrasar i esclafar al seu pas, va pensar, mil anys o dos mil d’una història de cultius delicats, tants segles de refinada orfebreria amb la terra mateixa, no la fusta, el metall o la pedra, com a matèria primera, tants segles d’art de la terra, de cultura perfecta ara condemnada a una mort implacable i cruel, innecessària. Ara ha arribat el triomf brutal de la barbàrie, i a ell també se li va fer la cara fosca mirant com s’acostava la foscor d’aquell mur que ocupava tot l’horitzó, contra la llum pàl•lida i lletosa del capvespre, però en un edifici com aquell, ja dins de la muralla agressiva expansiva, hi havia també el seu pis, la seua casa, potser s’havia equivocat amb el canvi, va tornar a pensar, potser s’havia equivocat de lloc”.

I anem a la força de la terra, a la pols de la pols, a la terra de la terra:

“L’horitzó, mirant cap a migjorn, no era un horitzó llunyà de mar, de terra plana o de muntanya, era una gran muralla feta de blocs de pisos, d’edificis tan iguals, tan compactes, que formaven una sola barrera estirant-se a la vista de llevant a ponent; era una paret de perfil dur i retallat en l’ombra contra la llum ja dèbil daurada del sol de les cinc de la tarda, i ell estava dret entre els camps bellament treballats i aspirava una olor penetrant i profunda de cebes tendres blanques i verdes acabades de collir barrejada amb olors més antigues i fondes encara de terra fresca remoguda estovada, de terra humida llaurada de poc, de sediments d’aigua de sèquia potser remotament d’herba tallada, olors de camps que despertaven algun racó oblidat de la infantesa, i la llum d’hivern, ja quasi horitzontal, feia més transparent l’aire encalmat, dibuixava cada bri d’herba i cada tija, formava ombres menudes allargades i fines, i omplia el paisatge immediat de conreus i alqueries d’una claror blanca i groga irreal i de quietud; se sentien a penes, somortes, les remors distants del trànsit per l’autopista i pels camins de l’horta, i en la llum quieta, en els perfums barrejats de la terra, era com si el temps fóra immòbil i aquell món petit que contemplava s’haguera detingut en un instant de màgia i de transfiguració”.

I anem un moment als judicis implacables a la política per deixar les coses en aquest punt:

“Havia fullejat sense gens d’interès el diari passant pàgines sobre el taulell del bar mentre desdejunava, titulars amb les misèries quotidianes de politics locals tan mediocres que porten a la cara la pròpia inanitat, pensà mirant fotos d’algun acte oficial, ni un bri d’intel•ligència als ulls ni en les paraules que els ixen per la boca, tan obtusos i espessos tan buits i al mateix temps tan plens de vanitat que quan parlen busquen només guanyar el favor d’un públic ja acostumat a la porqueria i amb el cap ple d’espantoses lectures, d’immundícies falsament històriques i de notícies horribles de morts i d’escàndols que esmussen cada dia i apaguen la poca sensibilitat que ens va quedant i de programes a la televisió que amb cabals públics o privats inexhauribles atordeixen els sentits i els esperits i el resultat és que allò que té encara una miqueta d’art o una mica de gràcia s’ho engoleix ara la violència d’aquest bàrbar instant, qui havia escrit això: ‘la violència d’aquest bàrbar instant’?, ho degué dir algun autor famós que ara mateix no recordava, Goethe potser, i si era així, si el seu instant o temps era violent i bàrbar, què hauríem de dir del nostre”.

Finalment, en un recorregut a vol d’ocell des del Miquelet, quan recorda l’episodi del suïcidi del fill, fa un recorregut per les teulades de la vella València, agafant la geografia més coneguda, més estimada, de la qual coneix els racons, el so de les campanes. És un recorregut sentimental i emotiu d’una ciutat que pràcticament desapareix engolida i menjada per tots aquells fenòmens que ell mateix explica. I jo que em dedico ara no a la història, sinó a l’urbanisme i a la política territorial hi he trobat un munt de ressonàncies i de referències a fets recents que expliquen una història coneguda, percebuda, dramàticament sentida en els temps més recents.

A mi m’ha semblat una novel·la esplèndida, prou carregada de ressonàncies clàssiques com per entroncar amb el classicisme de Maria Àngels Anglada i, per tant, rebre el premi que li ha volgut atorgar aquest Institut quasi bicentenari.

16 Juny 2009 Posted by | INTERVENCIONS, Llibres d'autors diversos, Presentacions llibres, PUBLICACIONS | , , | Comentaris tancats a LA POESIA AL FINAL D’UNA VIDA