JOAN BRUGUERA I MIQUEL DE PALOL

Diari de Girona

Cinc segles separen les vides d’aquests dos personatges gironins. Joan Bruguera va morir l’any 1452 i Miquel de Palol l’any 1965. El primer, en el seu testament deixava vuit-cents escuts d’or per tal que joves gironins poguessin seguir estudis a la facultat de medicina de Montpeller. Aquell testament generós ha tingut continuïtat històrica fins a l’actualitat i, avui, la ciutat de Girona posseeix una casa a Montpeller amb les rendes de la qual es segueixen dotant beques d’estudis. Palol, per la seva banda, ens ha deixat una obra notable concentrada sobretot en el teatre , en la poesia, en la novel•la i en un text pòstum de memòries, i la seva contribució al desvetllament cultural de la Girona dels inicis del segle XX es va sumar al de tota una generació ben determinant.

Tenim, doncs, dos personatges separats per cinc segles i units per un fet simbòlic. Si un té una plaça dedicada (Palol), Bruguera dóna nom a una escola i a un carrer.

L’escola és de les més antigues i més prestigioses de la ciutat i se situa en una cruïlla ben cèntrica lligada físicament a un dels punts clau de la muralla del Mercadal de Girona. La plaça Miquel de Palol, fent costat a la plaça Prudenci Bertrana (són com dues places bessones) se situa al cor de les antigues hortes del Güell en un dels eixamples més recents de la ciutat contemporània i en un punt on fins a dates molt recents hi havia poc més que horts i descampats, i que ara cus el creixement de la ciutat amb un espai públic de qualitat.

Us preguntareu quin és el motiu que em porta avui a unir en un mateix títol aquests dos personatges tan allunyats en el temps.

Resulta que els diumenges, segons les èpoques de l’any, a la plaça Catalunya o a les voltes de la plaça del Gra (ara avinguda Sant Francesc) s’hi fa un petit mercat o fira de cromos, de plaques de cava, de minerals i també de llibres. M’hi acosto habitualment després d’anar a esmorzar i a comprar els diaris al quiosc del capdamunt de la Rambla. Aquest any hem comentat sovint amb la Nuri les variacions climatològiques gairebé sempre acompanyades de pluja, vent i un cert to d’inclemència continuada. Hem comentat l’evolució del riu i hem esperat que arribessin els diumenges de més calor i de bonança primaveral.

Hi trobo sovint algunes curiositats de Girona. Hi he trobat de tot. Llibres dedicats, biblioteques senceres en procés de desmantellament, diversos fons editorials, algunes edicions antigues, programes i revistes gironines. Hi he comprat algun llibre de Rahola, dels menys freqüents en el mercat. També hi he trobat alguna curiositat de les edicions més freqüents de la narrativa catalana d’abans de la Guerra Civil, en col•leccions de gran tradició i de format i orientació molt meritoris.

Fa aproximadament un mes hi vaig comprar un exemplar de l’Obra Poètica de Miquel de Palol que, a cura de Pere Rovira, va editar Columna l’any 1985. El vaig comprar a cegues perquè, tot i ja tenir-lo, estic convençut que és una edició molt acurada i que es va exhaurir molt ràpidament. Fullejant el llibre fent un segon cafè em vaig adonar que en el llom hi havia un senyal d’alguna biblioteca i a l’interior hi vaig trobar el tampó de l’escola Joan Bruguera de Girona. Vet ací el contacte entre els nostres dos gironins.

Em vaig sentir molt confús i vaig rebutjar de seguida la idea que es tractés d’un descart intencionat de la pròpia escola, una depuració de les que de forma periòdica es fan dels llibres que s’anomenen “obsolets”. Un llibre d’un autor gironí, important i significatiu, amb alguns poemes d’un pes claríssim a la història de la ciutat, que es deu poder usar un any darrere l’altre per iniciar els nostres escolars en la història de la literatura a través dels nostres autors locals més significatius no em semblava que pogués ésser considerat per ningú un “obsolet”. Més aviat penso que aquest i una dotzena més de llibres, molt concrets, haurien de formar part dels fons de totes les biblioteques escolars i municipals de la ciutat, i haurien de configurar un programa específic d’introducció al coneixement de Girona.

Rebutjada aquesta idea em vaig quedar amb d’altres possibilitats més plausibles i racionals. Potser simplement es tractava d’un descart de la mateixa biblioteca que disposava de més d’un exemplar i, si fos així, seria també discutible, però no hi hauria res a dir. O finalment, algun desaprensiu passavolant, aliè a la comunitat educativa, de forma circumstancial hauria extret aquest llibre de la biblioteca escolar del grup escolar Joan Bruguera i no satisfet amb la sostracció l’hauria venut com un llibre de segona mà.

Indignat amb aquesta idea, si es confirma la sostracció, he decidit que tornaré l’exemplar que vaig adquirir a la seva biblioteca de procedència. No voldria privar-la d’un exemplar que ara deuen trobar a faltar i que tant bé pot fer a la formació dels nostres joves. Només cal que vagin al poema Salve de la pàgina 235 o a l’Oda a Girona de la pàgina 243. El primer, curull d’afirmació patriòtica i el segon, carregat de pessimisme ambiental fruit dels estralls de la Guerra Civil.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 193-195)

EL VIADUCTE

Diari de Girona

El debat ciutadà a l’entorn del viaducte del tren respon a una lògica perfectament comprensible. Una obra recent i que va costar molts diners no es pot liquidar olímpicament. Entenc sobretot l’argument dels tècnics i, molt particularment, el d’Alfons M. Thió, que va idear i executar l’obra en qüestió. També és perfectament comprensible que tenint en compte que ja existeix i deixarà d’exercir la seva funció hi hagi molta gent disposada a proposar utilitats alternatives.

Girona s’ha trobat ja en més d’una ocasió en cruïlles en les quals ha hagut de prendre un determini. Encerclada des de feia segles per les muralles, des de mitjans del segle XIX van començar a ser considerades una nosa i un obstacle per al normal desenvolupament de la ciutat. Treure les muralles, enderrocar-les, era vist com un triomf i com l’expressió més directa del progrés i de la llibertat. No sembla que en aquell moment sorgissin gaires veus reclamant-ne la conservació. Fins al punt que és ara que ens dolem que no s’haguessin conservat i que, a vegades, arribem a somniar el que seria la ciutat si hagués conservat tot el seu recinte emmurallat i el tinguéssim com un dels principals atractius del nostre conjunt patrimonial. Més endavant va aparèixer un nou impediment físic, menys atractiu que les muralles, però imprescindible per al pas de les vies del nou ferrocarril. La ciutat, de cop, es veié dividida per un terraplè enorme que en algun punt baixava a nivell i plantejava tres punts fatídics de coincidència entre la xarxa viària i la xarxa ferroviària: els passos a nivell de la carretera de Santa Coloma, el de la carretera de Santa Eugènia i el de la Ronda de Ferran Puig.

L’obstacle era tan evident que la ciutat va maldar per aconseguir d’eliminar aquell impediment físic que empetitia algunes de les entrades, com, per exemple, la que des de la Devesa portava cap a la avinguda de Ramon Folc i Correus. És en aquest context que el viaducte va representar un canvi qualitatiu de gran magnitud i una obra d’enginyeria notable, que hem de valorar adequadament. Repeteixo, ara que en la nova cruïlla, la ciutat és normal que es plantegi si val la pena o no conservar aquesta estructura.

Convé, però, que resseguim el procés que ens ha portat a l’acord per soterrar les vies del ferrocarril a Girona. Recordo perfectament que quan va sorgir la idea alguns ens vam mostrar molt escèptics i vam dubtar de la possibilitat d’una inversió que, en aquell moment, quan el diputat Jordi de Juan en va parlar per primera vegada, jo mateix vaig xifrar en una quantitat equivalent als 500 milions d’euros. No em vaig equivocar de gaire, però segons sembla encara em vaig quedar curt. Només quan ens vam adonar que la disposició del Ministeri era clara i estava disposat a signar un compromís d’aquestes característiques vam decidir embarcar-nos-hi de ple i sense cap recança. Sorgia una nova oportunitat per a la ciutat. Calia aprofitar-la malgrat els dubtes que pogués generar una inversió com mai la ciutat no n’ha vist cap altra i trigarà a veure’n una de semblant. Ja en aquell moment van sorgir alguns dels dubtes que ara tornen a plantejar-se, però en aquell moment eren dubtes en origen. Hi havia gent que es preguntava si el conjunt del país no tenia un complex de nou ric i si hi havia proporció entre l’efecte desitjat i el cost que tindria.

Crec que aquí hi ha la clau de tot plegat. La proposta que inicialment va fer el PP i que després van fer seva, amb entusiasme, tots els grups polítics de l’Ajuntament era molt clara. Es tractava de soterrar el pas del TGV pel centre de la ciutat i també de soterrar les vies en ample ibèric per a la continuïtat del servei convencional. Es tractava, doncs, de construir dos túnels diferents. Un per al tren de gran velocitat i un altre que continuarà per Pedret per a la via convencional. Pràcticament tothom en aquell moment va veure clar que amb un cop de gosadia era possible prescindir de l’obra del viaducte. Tothom va considerar que el tracte era bo i que la ciutat guanyava espais públics i vies urbanes d’una gran qualitat sense l’impediment físic d’una estructura que havia demostrat la seva utilitat i la seva eficàcia, però que per altra banda no deixava de ser un obstacle al bell mig de l’estructura urbana de la ciutat. En el fons, malgrat que tothom també tenia en el seu pensament més íntim la sensació que per una vegada l’Estat havia decidit tirar a Girona la casa per la finestra, tots pensàvem que el resultat d’una nova visió urbana permanentment alliberada de l’ofec relatiu del viaducte era molt atractiu. Així doncs, en el moment de fer l’acord aquest era clar: es construïen dos túnels per tal d’alliberar i enderrocar el viaducte i atorgar a la trama urbana de Girona un aire de normalitat que no tenia. Encara que sigui veritat que es perdrà per sempre més la visió atractiva i tan literària de l’arribada o la sortida en tren de la ciutat i la corresponent contemplació d’un esglaonat urbà de gran qualitat.

És per això que tinc el convenciment que s’ha d’enderrocar el viaducte. Perquè era l’acord a què vam arribar i perquè el tracte era dos túnels a canvi de la desaparició del viaducte.

Torno a dir que comprenc els arguments conservacionistes. Però trobo una temeritat avançar la possibilitat de la conservació del viaducte, sobretot perquè a hores d’ara només ha començat la construcció del primer túnel, el del TGV. Un cop passin els trens per la nova via d’ample europeu encara quedaran uns anys de feina per a fer definitivament obsolet i inútil el viaducte.

No es tracta ara de donar idees als responsables d’aquesta inversió multimilionària i que resulti que un cop hagin acabat el túnel del TGV, vist que podria haver-hi un estat d’opinió partidari de mantenir el viaducte, pensin que és una oportunitat per estalviar-se un túnel.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009050800_4_330977__Opinio-viaducte