Joaquim Nadal i Farreras

NARCÍS COMADIRA, POETA A NOVA YORK

Diari de Girona

Tinc addicció a Narcís Comadira. M’interessa tot el que fa, el que pensa, el que pinta, el que escriu. El trobo un intel•lectual molt complet, amb una formació molt àmplia, un bagatge extens, unes preocupacions i uns interessos molt oberts i sense límits. Toca els temes amb sentit comú, diu les coses pel seu nom, no té pèls a la llengua i diu sempre allò que pensa. Pot ser que la meva addicció neixi d’una clara esbiaixada gironina i no negaré aquest origen de la meva predilecció. Però salvant els orígens, que tenen naturalment el seu pes i el seu sentit, compta molt més l’interès directe per les coses que escriu. És per això que els dijous que no arreplego el “Quadern” em sento com despullat d’una cita setmanal i faig el que cal per atrapar algun diari i dono les voltes que convingui per trobar-ne un exemplar. Ho faig compulsivament i sense cap voluntat de recórrer a les noves tecnologies; vull tocar el paper, vull veure el text i el dibuix. És igual que en la seva secció, ara “Colls i punys” i abans “Composicions de lloc” parli de viatges, de gastronomia, d’arquitectura, de llengua, de política lligada a la cultura i a la supervivència del català, de ciutats, de jardins, de paisatges, de flors, dels cicles de la natura o del calendari litúrgic. Fins i tot quan escriu coses amb les quals no hi estic d’acord o amb les quals discrepo obertament, trobo que les diu ben dites, de forma encertada, a mig camí del rampell arrauxat de les conviccions directes i de l’argumentació adjectivada amb precisió.

És així com he seguit la seva trajectòria des dels anys seixanta del segle passat. Pot sonar a exageració, però puc ben assegurar que tinc a la retina ben fixades les imatges d’alguns dels seus dibuixos gironins anteriors a alguna de les seves primeres produccions poètiques publicades, com les de 1966, a la “Febra freda”, inclòs en el llibre col•lectiu Cinc poetes de Girona. El gruix gairebé total de la seva obra en vers el trobem a Formes de l’ombra. Poesia, 1966-2002, publicat per 62 i Empúries el mateix 2002.Tant com la poesia m’ha interessat la seva tasca de traductor, amb els Cants, de Leopardi (2004), sabent que és una traducció treballada en el temps, amarada en la lectura atenta i constant; d’autor teatral sobretot amb La vida perdurable (1992), i els seus escrits en prosa. D’aquests és evident que tinc una predilecció especial pel Girona matèria i memòria (1992), convertit uns anys més tard en Girona, retrat sentimental d’una ciutat (1998).

Però assaboreixo també el tast variadíssim dels seus textos recollits de forma intel•ligent en aplecs com les Fórmules magistrals (1997), Sense Escut (1998), menys poètic i més polític i combatiu; els seus Camins d’Itàlia (2005), o el més recent dels seus Dies de França (2008). Guardo un racó molt especial per Forma i prejudici. Papers sobre el noucentisme (2006), on desgrana la seva visió del noucentisme i repassa el pes i el paper de pintors i escultors revisats en un conjunt d’exposicions comissariades per ell mateix, o recull alguns dels seus textos sobre l’obra de Rafel Masó. Precisament sobre Masó, per qui ha mostrat sempre un interès i una devoció crítica permanent, va confegir amb Joan Tarrús un text imprescindible en el llibre Rafel Masó Arquitecte noucentista (1996 i 2007). Aquí podríem afegir el seu recentíssim text inclòs al catàleg de l’exposició “La fascinació per Grècia. L’art a Catalunya als segles XIX i XX”.

No sé si algun dels textos que ha dedicat a la cultura anglesa i a la seva estada a Londres donaran algun dia per un altre llibre com els de França o Itàlia, però el seu més recent article sobre els narcisos i l’esclat de la primavera a Hampstead pot ser l’anunci premonitori, encara, d’un altre llibre memorable.

Finalment, i d’aquí ve el títol de l’article, ja sé que Comadira no és García Lorca i que Comadira no ha escrit cap conjunt de poemes sobre la gran metròpoli nordamericana. Però d’aquí molt pocs dies tindrem Comadira a Nova York en el Festival de Literatura Internacional que se celebra a la gran ciutat. Concretament, del 27 d’abril al 3 de maig, un grup d’autors catalans participaran en el “Pen World Voices Festival”. I tinc a les mans el llibret de Comadira Triumph of life and other poems que, de la mà de l’Institut Ramon Llull, que condueix amb discreció i eficàcia Josep Bargalló, presenta un breu recull de poemes de Narcís Comadira, on hi té un pes principalíssim l’extens i extraordinari poema “Triomf de la vida” del llibre Enigma de 1985. Un cant esclatant a la vida, a la vida en tota la seva dimensió expressada en una natura exultant i riquíssima i també en totes les incògnites i interrogants més transcendents que conclou com un puny en el “Tot” i en el “Nom”.

Però si l’arrencada té la força de tota la vida, el poema que tanca el recull, inèdit ,”En lloança de les pedres rebeques”, amb un recorregut per pedres, monuments, topònims,i textures té una passada lleugera i entranyable, que em retorna als orígens de la meva addicció:

(…) El marbre blanc de Paros o el marbre de Carrara.
O fins i tot la pedra, familiar, de Girona,
canto, que és gris blavenca o de color de mel, plena
d’animalets fossilitzats, que s’ha fet catedral,
ampla I majestuosa. (…)

Penso en Girona, penso en Nova York, penso en Comadira i sento una emoció especial ara que s’acosta una veu catalana, clara, a la gran ciutat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 250-252)

Anuncis

24 Abril 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a NARCÍS COMADIRA, POETA A NOVA YORK

TRENTA ANYS DE SERVEI I DE CANVI

Presentació 30 anys aniversari Ajuntaments democràtics 1979-2009. Girona,  PSC Comarques Gironines, 2009

L’inici l’any 1975 de la transició a Espanya va donar lloc a un procés lent i gradual que va trigar cinc anys a arribar als ajuntaments.

Abans, hi va haver les eleccions generalsdel 15 dejuny de 1977, el restabliment dela Generalitatprovisional i el retorn del president Tarradellas el 1978, les noves eleccions generals de març de 1979 i, finalment, les eleccions municipals de 3 d’abril de 1979. Després vindrien les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980.

El fet és que van transcórrer dos anys entre les primeres eleccions legislatives i les eleccions municipals. Aquest període va ser més agònic que anodí i va enquistar els problemes, petrificar les administracions i consolidar els deutes dels ajuntaments.

Aquí rau l’extraordinària importància de les eleccionsdel 3 d’abril de 1979 i la presa de possessió, elecció d’alcalde ila constitució dels nous ajuntaments el dia 19 d’abril.

Començava una aventura apassionant, guiada per l’objectiu i l’obsessió de fer normal el que era normal i no ho havia estat. D’aconseguir que els carrers fossin carrers i les places fossin places. Que als pobles hi haguessin espais lliures, serveis de qualitat, els equipaments que tocaven. Va començar la batalla per trencar les inèrcies acumulades i per dotar els municipis de mecanismes de participació, de finançament, de rellançament de la vida cívica. Els nous ajuntaments es van convertir en agents democratitzadors i de catalanització. Es va viure la difícil eufòria i efervescència de descobrir, quotidianament, les mancances acumulades i la possibilitat de satisfer les expectatives de la ciutadania. Expectatives elementals construïdes sobre una base molt elemental. Calia cobrir els dèficits i atendre les necessitats més peremptòries. La sofisticació vindria més tard. Els serveis i els equipaments de segon nivell arribarien més tard. A l’inici tot era senzill, fàcil d’entendre, difícil de fer.

Aquella aventura, començada aquell 19 d’abril, ha durat trenta anys i anem camí de trenta-dos quan s’acabi l’actual mandat municipal l’any 2011. L’agenda política dels ajuntaments és avui sensiblement diferent. Els pobles i les ciutats han viscut una transformació de primer nivell i el canvi més revolucionari de la nostra societat contemporània.

En aquest projecte compartit durant trenta anys s’hi han compromès centenars i milers de voluntats. Centenars de milers de votants i simpatitzants dels postulats socialdemòcrates que han vist com les administracions progressistes atenien les expectatives de models de democràcia i de serveis que coneixíem i havíem aprèsa d’altres països europeus. Voluntats que han fet confiança a uns valors sòlids de transparència, d’honradesa, d’austeritat de servei.

Tot això ho han fet possible tots, i entre tots els més de cinc mil homes i dones que a la demarcació de les comarques gironines han posat el seu nom,la seva experiència, les seves vides, la seva voluntat de servei a disposició d’un projecte comú encarnat i representat pel Partit dels Socialistes de Catalunya en les eleccions de 1979, 1983, 1987, 1995, 1999, 2003 i 2007. Els cartells que hem editat volen ser-ne un recordatori. Homes i dones que han viscut i han crescut buscant i treballant pel predomini de les llibertats col·lectives, per l’exercici constant de la democràcia. Homes i dones que han sacrificat carreres personals, instants de vida, per acostar, més i més, l’administració al poble, per fer poble amb el poble, per fer sentir els espais comuns i col·lectiuscomla casade tots, per convertir els ajuntaments enla casadelpoble, la casa de tots, la casa comuna. Uns quants milers de ciutadans i ciutadanes que van fer seva aquella consigna elemental i engrescadoradel cartell delaprimera campanya electoral de 1979: “Entra amb nosaltres a l’ajuntament.

Ara, passats trenta anys, mirant un instant enrere, és hora de retre un homenatge emotiu a totes aquestes persones. Les que segueixen en la bretxa del treball polític, les que ho han deixat per cansament, desengany o, simplement, per voluntat de tornar plenament a les seves professions i a  les seves vides i per tornar a les seves famílies el temps que els havien escatimat, als que en el seu esforç hi han deixat la pell cada dia, als que han mort en el camí, a les separacions doloroses de tants amics i tantes amigues segats d’aquest món per una circumstància, sempre injusta i incomprensible, a tots i totes un record emocionat i un instant de recolliment per  mostrar la nostra gratitud.

L’homenatge als esforços del passat és un estímul per pensar el futur. Cap d’aquests milers que dèiem ens perdonaria que féssim una aturada en el camí, que miréssim enrere i penséssim que hem acabat la feina. Ells mateixos ens demanen que no defallim, que mirem endavant, que pensem el futur, que definim nous projectes, que construïm noves propostes que sapiguem produir un nou gran engrescament col·lectiu.

Aquest és el repte, renovar-nos amb els valors de sempre, adaptar-los a un món nou i canviant, trobar nous missatges, noves propostes. Adequar el llenguatge als problemes contemporanis, abordar la crisi des dels nous compromisos, no defallint mai en la voluntat de posar a contribució les millors energies al servei de la col·lectivitat.

Trenta anys al servei del poble, des del poble, bé reclamen nous temps, nous horitzons, un esperit de renovació i de canvi forjat des de l’experiència acumulada i des de les voluntats compartides.

Us convido, doncs, a prosseguir la construcció del socialisme democràtic des dels ajuntaments, us convido a incorporar les noves generacions, us esperono a somniar un nou futur de canvi des de les bases sòlides que hem construït fins ara.

Us convido amb el mateix esperit de fa trenta anys a ENTRAR AMB NOSALTRES A L’AJUNTAMENT.

15 Abril 2009 Posted by | PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a TRENTA ANYS DE SERVEI I DE CANVI

OSONA I LA GARROTXA. MÉS JUNTS, MÉS A PROP

Pròleg a Osona i la  Garrotxa. Més junts, més a prop. El nou eix Vic-Olot  C-37. Barcelona, DPTOP – GISA, 2009

 Presentem un llibre sobre una gran obra pública. Una infraestructura de primer nivell concretada en prop de vint quilòmetres de carretera que han requerit deu túnels i sis viaductes, i una inversió de més de tres-cents milions d’euros. El túnel que salva el coll de Bracons és el més llarg, gairebé cinc quilòmetres, i és el que, per extensió, ha donat nom a tota l’obra.

 Una carretera que substitueix un llarg recorregut de muntanya, ple de revolts, i difícil, tant com atractivament engrescador pel paisatge que travessa. Un vell traçat pensat per salvar el coll en d’altres temps i amb mitjans diferents. A poc a poc, l’atractiva carretera ha anat esdevenint, com ho feu abans el camí Ral, un testimoni d’altres èpoques. Potser és una paradoxa, però és real. Com més ràpids han sigut els mitjans de transport, menys s’ha fet servir l’antiga carretera i més i més lluny han estat les comarques de la Garrotxa i Osona. Comarques veïnes, comarques que es toquen, comarques que històricament han tingut molts contactes i que amb el temps s’han anat distanciant fins a donar-se l’esquena. Aquesta és la realitat que ja van percebre, en el passat, els responsables de la Junta de Comerç o els tècnics de la Generalitat de Catalunya, que van anar definint la necessitat d’apropar de nou les dues comarques i de fer-ho amb una infraestructura moderna i eficaç.

 Aquest era el repte i el túnel de Bracons i els quasi vint quilòmetres de carretera ha estat la resposta.

 Una resposta que durant cinc anys ha estat la pedra de toc del Govern de Catalunya, primer sota la presidència de Pasqual Maragall i, ara, de la de José Montilla. Per a molts Bracons seria la demostració de la incapacitat dels governs de progrés per fer infraestructures de gran nivell, per a uns altres podia ser la demostració de l’ambigüitat de les polítiques ambientals dels governs de coalició. Al final, el resultat desmenteix tots els temors. Ho dic amb el convenciment que s’ha fet el que s’havia de fer. Ni més, ni menys. S’ha fet l’obra com calia, i s’ha fet sense escatimar cap recurs a les mesures de caràcter mediambiental que una orografia delicada i un paisatge sublim exigien.

 Ho hem dit de moltes maneres i no em cansaré d’insistir-hi. Bracons va començar l’any 2003 i ha acabat ara. El mèrit és, doncs, per l’any 2003 dels que la van començar, ho és també dels que l’han fet, l’han continuat i l’han acabat, i és també dels que, estant-hi en contra, han exigit una revisió a fons del projecte original per tal de dotar-lo de més coherència tècnica i territorial.

 No vull alimentar cap polèmica, però vull deixar les coses clares. La carretera té més de deu quilòmetres de tres carrils en els trams amb pendent, i el túnel principal té els mateixos carrils, tres, que tenia el projecte original. Però s’ha baixat de cota, s’han reduït del vuit al sis per cent els pendents i s’ha  endolcit una autovia que era innecessària i redundant. Per què quatre carrils si el túnel en té i en tenia tres? Vet aquí, segurament, la clau de la racionalitat i el realisme del Govern a l’hora de donar l’empenta definitiva a un projecte que, per a molts, havia de ser la pedra de toc, com he dit, de la seva credibilitat.

 Davant d’aquest llibre, totes aquestes consideracions potser són innecessàries. Estem davant d’una carretera amb vistes. Davant de tanta bellesa, davant d’una nova descoberta territorial, davant de la immensitat i la suavitat, a vegades abrupta, dels cims i de les valls forestals, agrícoles i ramaderes, tots els aspectes polèmics queden en un segon terme.

 Deixem-nos seduir, alhora, per la tècnica i pel paisatge. Osona i la Garrotxa contenen tresors mil·lenaris que conformen una geografia física i sentimental de primer nivell que, ara, aquest llibre i aquesta carretera ens volen ajudar a descobrir.

 Deixem-nos endur per les emocions i pels sentiments i fem honor simultani als cors encongits dels que patien per un paisatge bellíssim i dels que somniaven trencar un aïllament secular. No sempre és possible la quadratura del cercle, però aquesta vegada ens hi hem aproximat.

13 Abril 2009 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , , | Comentaris tancats a OSONA I LA GARROTXA. MÉS JUNTS, MÉS A PROP

RECERCA AL PIRINEU (I)

Presentació del llibre de les I Jornades InvesJove. Investigació i Receca a l’Educació Secundària. Alt Pirineu i Aran. La Seu d’Urgell, DPTOP- IDAPA, 2009

Aquest recull de diversos treballs de recerca dels centres educatius del Pirineu i de la Val d’Aran és una mostra de la importància del treball en el medi i de la necessària relació entre el projecte educatiu i l’entorn.

Només de repassar la temàtica dels treballs que es publiquen resumits n’hi ha prou per adonar-nos de l’impacte del context i de la necessària interrelació entre el món pirinenc i els temes que els educadors poden proposar i suggerir als alumnes, o que aquests mateixos es poden plantejar com a conseqüència de l’observació i la reflexió del seu entorn.

L’exploració de temes de problemàtica específica adquireix una naturalitat òbvia i ens reconcilia amb l’educació de proximitat que ens és imprescindible per a construir una ciutadania sòlida, fonamentada en el coneixement de la nostra realitat i en el civisme en relació amb el territori, el país, les institucions i el conjunt de la ciutadania.

La càrrega pedagògica d’aquests treballs es percep en la simple relació dels camps que exploren, i ens acosta a una realitat educativa arrelada i integrada en les poblacions i els territoris que conformen l’Alt Pirineu, tan carregat de simbolisme i d’història i tan necessitat ara de noves energies per a encarar el seu futur.

Els alumnes d’avui són la millor aposta per al Pirineu del demà, i aquesta publicació propiciada per l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran és una mostra del camí que es pot recórrer per assolir els objectius proposats.

12 Abril 2009 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a RECERCA AL PIRINEU (I)

RAHOLA, REIVINDICACIONS I COMMEMORACIONS

Diari de Girona

La setmana passada glossava les Vides heroiques de Carles Rahola. Volia posar de manifest l’estricta continuïtat de la seva obra més enllà de la brutal discontinuïtat de la seva vida i de la nostra història. Els setanta anys de la seva mort han servit per tornar a posar-nos el record i el testimoni de Rahola en primer terme. Pilar Rahola fa dos diumenges, a La Vanguardia, ens posava al descobert una imatge intimista i molt pròxima de l’oncle Carles.

Avui, vull recordar els moments culminants de la reivindicació de Carles Rahola en els anys setanta i com un procés de desvetllament ciutadà, de recuperació de la memòria històrica i de vindicació de la figura del gironí immolat.

Tot comença després dels treballs de llicenciatura d’Ignasi Pèlach, amb el número monogràfic que li va dedicar la revista Presència el 22 de maig de 1976. Sota l’atenta mirada i coordinació de Narcís-Jordi Aragó, el mateix Pèlach, Albert Rossich, Modest Prats, Irene de Puig, Lluís M. de Puig, jo mateix, i els textos i els testimonis recopilats per Aragó, fèiem un repàs de la seva trajectòria en un número d’impacte, amb portada d’Enric Marquès.

Va ser a partir d’aquest punt que l’activíssima Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, que ja havia fet el mes de març de 1976 una exposició sobre els drets humans, es va disposar a promoure un conjunt d’actes d’homenatge i reivindicació. A partir d’un manifest de juny de 1976, els artistes de Girona van recollir adhesions amplíssimes del món associatiu i van formular la seva “proposta artística col•lectiva… oberta de participació, consisteix en diverses intervencions gràfiques sobre un suport uniforme (cartolina blanca de 70×50 cm) on figuraven inicialment impresos en tinta grisa un retrat ampliat de l’homenatjat i la frase que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món”.

Amb el material recollit i, successivament, ampliat, l’ADAG va formular diverses propostes artístiques. Primer a la Sala Fidel Aguilar a Girona del 9 al 31 de juliol de 1976. Les obres exposades aquí es van posar a la venda. Després amb més artistes, l’exposició es va repetir l’estiu a Cadaqués a la Societat l’Amistat, del 14 al 31 d’agost, amb un final accidentat i polèmic arran de la inclusió d’una obra de Dalí. I finalment, en un gest amb molt pocs precedents, Girona es va traslladar en cos i ànima a Barcelona, a la Fundació Miró, del 15 al 24 de setembre de 1976. Totes tres exposicions van portar per títol genèric “Homenatge a Carles Rahola,1881-1939”.

Amb motiu de l’exposició de Girona es va desencadenar un moviment reivindicatiu i d’afirmació molt clar. Presència, en el seu número de 24 de juliol de 1976, ja reivindicava un monument a Carles Rahola. La mateixa ADAG va organitzar el 30 de juliol de 1976, un dia abans de tancar l’exposició, un acte al cementiri de Girona; l’Ajuntament de Girona decidia dedicar un carrer a Rahola al barri de Palau i, més tard Olot-Mision dedicava també un número a Rahola el 20 d’agost de 1976.

Amb motiu de l’exposició de Cadaqués es va realitzar, al Passeig, el 14 d’agost, un nou acte de reivindicació i glossa de la figura de Rahola, en el qual des de l’entarimat de les sardanes vaig cometre la imprudència de pronunciar gairebé una conferència, rebuda amb un respecte reverencial.

Finalment, amb motiu de l’exposició de Barcelona es va publicar un catàleg commemoratiu impulsat per l’ADAG, que és un compendi de tots els actes de l’any 1976 i on es recull, en una portada vermellíssima, la silueta, en gris, de Rahola i, en una contraportada del mateix color, la relació nominal de tots els artistes participants. Encara avui, aquest recull és una eina útil i un recordatori preciós d’aquella proposta artística que va transcendir l’àmbit local i va trasbalsar les consciències, tot interpel•lant la societat catalana per un fet ignominiós.

Gairebé dos any més tard del monogràfic de Presència culminava l’acció dels artistes, i el dia de sant Jordi de 1978 es feia, a la Rambla de Girona, l’acte d’inauguració de l’escultura de Francesc Torres Monsó que, amb un llorer al costat, prop de la sala Fidel Aguilar, aixeca diàriament el testimoni d’un homenatge cívic i popular. Presència, un cop més, en el seu número de maig, recull el testimoni d’aquell acte i publica íntegrament a les pàgines 14 i 15 les paraules que hi vaig pronunciar per petició expressa dels artistes. Seria injust assenyalar uns sí i altres no, però també seria injust no deixar constància de l’esperit de mobilització que va inspirar Enric Marquès, el grup Praxis, Joan Casanovas, Francesc Torres Monsó, i tants altres en aquell moviment ciutadà que va trobar, en la implicació dels artistes, l’expressió més plàstica i el vehicle més visible d’una vindicació ciutadana. La tasca de l’ADAG ha estat àmpliament estudiada, referenciada i documentada per Narcís Selles.

Hauria de passar encara un any més abans no es canviés el nom de la Rambla, i es trenqués definitivament la contradicció incomodíssima de la presència d’una Rambla del Generalísimo en el mateix lloc del monument a Rahola, que esperava la democràcia per viure a la Rambla de la Llibertat,un nom que no hauria de canviar mai més. Ni de nom, ni de fets.

El mateix 1979 i abans de les eleccions municipals, l’onze de gener, es va fer a la Casa de Cultura de Girona un muntatge del grup Proscenium amb textos del Breviari de ciutadania. Paraules a la joventut, que seria reeditat uns anys més tard (1984) per la Diputació de Girona. També el 1979, Lluís M. de Puig va publicar una completa biografia sobre Carles Rahola, un ciutadà de Catalunya. En el marc dels premis literaris de Girona, l’any 1980, es va crear el Premi Carles Rahola d’assaig.

Després, el 1989, l’Ajuntament de Girona va voler dedicar una atenció molt especial als 50 anys de l’afusellament, injust i inexplicable de Rahola. Com ja vam explicar, es va fer l’edició l’any 1989 dels Papers de presó i es va fer un acte d’homenatge el 15 de març de 1989, amb un acte a la Rambla, a les set de la tarda, i la posterior inauguració d’una exposició d’homenatge al Centre Cultura la Mercè. Dos dies més tard i en el marc dels mateixos actes es va celebrar una taula rodona sobre “La repressió franquista a Girona”, moderada per Miquel Pairolí i en la qual van intervenir Francesc Bonamusa, Joaquim Molas i Josep M. Solé i Sabaté. Aquell mateix any, l’Institut Girona III va rebre el nom de Carles Rahola.

Ara, amb motiu dels setanta anys, la ciutat ha fet un pas més i ha realitzat nous actes i noves publicacions.

Com titulava Presència el maig de 1978, “Carles Rahola, al cor de la ciutat”, no era només la constatació física de la presència del monument. Era l’afirmació cívica que, per sempre més, el cor de la ciutat tindria ben present i ben viva la imatge dolça i innocent d’un home bo, passejant amb una de les seves filles per la Rambla de la Llibertat a la seva ciutat estimada. I, així, el que la violència injusta va impedir, la consciència cívica ha recreat una vegada i una altra sense defallir.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 206-209)

11 Abril 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a RAHOLA, REIVINDICACIONS I COMMEMORACIONS