LA COLÒNIA ESCOLAR DE 1928

Diari de Girona

Fa unes setmanes vaig comprar a l’amic Joan Cortès un llibre datat a Girona l’any 1928: Memoria de la colonia escolar organizada por el diario “El Autonomista”. Aquest opuscle, editat amb elegància i sobrietat, em va cridar doblement l’atenció; primer pel seu contingut i després per la dedicatòria autògrafa de l’exemplar que vaig adquirir: ”Al culte i estimat amic Manuel Ainaud, amb tot l’afecte, C.Costal”.

Vaig fer el que faig amb tots els llibres que és una passada ràpida de principi a fi, sense llegir, gairebé només fent un cop d’ull al contingut:fotografies, quadres, fixant de tant en tant l’atenció en algun paràgraf que em cridés l’atenció. Deixant escolar les pàgines en un moviment instintiu del polze aguantant el caire de les pàgines i una lleugera pressió dels altres dits de la mà per darrere per fer córrer les pàgines en un moviment quasi mecànic. De seguida, la vista es va fixar en la darrera pàgina que contenia l’inventari dels objectes propietat de la colònia escolar. Un inventari modest compost de “seis camas, depositadas en la casa ayuntamiento de Sant Feliu de Guíxols, un cobertizo para la playa, una caseta de baño depositado en “Banys de S’Agaró”, un juego de croket, una pelota de futbol, tres cuerdas, un botiquín, un paquete de papel de cartas, un paquete de papel secante, dos cajitas de plumas, noventa mangos de pluma, once lápices, dos libros de lectura, cuatro banderitas”, i signen aquest modestíssim inventari a Girona, el mes de setembre de 1928, els senyors Darío Rahola, Casiano Costal, Miguel Santaló, José Mª Dalmau, Mariano Julià, Carlos Rahola. Tot en castellà, els noms inclosos, en plena dictadura, però noms il·lustríssims del republicanisme gironí i de la intel·lectualitat local dedicada a la literatura, la història, la pedagogia, el periodisme, la medicina o la geografia.

Vaig anar de seguida a buscar el fil de tota la Memòria per tal de copsar els detalls d’una organització que havia cridat a la contribució les millors voluntats de la ciutat.

Em vaig adonar tot seguit de la dimensió ciutadana i pedagògica de la colònia i del conjunt d’expectatives i solidaritats suscitades per una proposta del diari, que va comptar de forma immediata amb aportacions molt diverses. Fruit d’una proposta de Joaquim Pla, el diari va fer el salt de la proposta inicial de fer una colònia de nois a plantejar una colònia mixta de nois i noies. Concretament, 32 noies i 35 nois d’entre 9 i 12 anys, acompanyats de 7 mestres, van viure a Sant Feliu de Guíxols, a l’hotel Murlà, del diumenge 5 d’agost al dijous 30 d’agost. El cost de la manutenció va ser de quatre pessetes per persona i quatre més per rentar, planxar i cosir la roba. El menú diari integrat per:  a l’esmorzar cafè amb llet, xocolata i pa; al dinar sopa, carn d’olla, carn o peix i postres, i al sopar sopa, verdura, llegums, carn o peix i postres.

El metge Laureà Dalmau i el pediatre Pompeyo Pascual s’ocuparien amb el mestre Enric Adroher de la selecció dels nois i noies a totes les escoles de la ciutat, tant les públiques com les privades, buscant en aquestes darreres, pel fet de ser de pagament, només els nois i noies que per raó de la seva situació econòmica tinguessin matrícula gratuïta, i tindrien cura de fer les corresponents exploracions mèdiques. En aquest cas es va mesurar la talla, el pes i la capacitat pulmonar de cada nen o nena i es va tornar a mesurar al final de la colònia amb resultats molt positius, en una línia de les teories higienistes molt de moda a l’època i amb resultats ben plausibles en tota la xarxa escolar catalana.

Així, durant unes setmanes amb Cassià Costal de director, Maria Bofill de sotsdirectora i amb els mestres Pilar Llavanera, August Vidal, Enric Adroher, Dolors Cortada i Rosa Ripoll, aquests nens i nenes de Girona van conviure en un ambient on es combinaven el cant, els jocs, el bany, les excursions i els exercicis intel·lectuals.

El llibret dóna compte del més petit detall; de quants alumnes van aprendre a nedar, de qui s’enyorava i se’n va haver d’anar, de quantes hores dormien, etc. I aporta la nòmina pormenoritzada, amb noms i cognoms, de tots els components de la colònia.

I, finalment, explicita amb agraïment totes les col·laboracions ciutadanes, que són un compendi de la Girona de l’època, amb aportacions molt diverses de tota la societat civil i del món del comerç i de les professions liberals. Hi ha una llarga relació de totes les aportacions econòmiques, i el detall interessant de les aportacions en espècie que em sembla adient de reproduir: “El pintor Sr. Aguilera ofreció un equipo de dibujo para cada colono, un cuadro al óleo y el dibujo de una tarjeta para el día del festival. El catedrático de instituto Sr. Pastor y Barón ofreció también un cuadro al óleo. Las señoritas alumnas de la academia Aguilera ofreciéronse para confeccionar los vestidos de los colonos. El Sr. Comadira ofreció tela para vestidos de los colonos a precio de factura. El Sr. Regás ofreció el Teatro Albéniz para la organización de un festival pro-colonias. El Sr. Batallé (Casa Rey) concede gratuitamente tela para 20 delantales. La Agrupación coral del centro de Unión Republicana y la sección dramática del mismo se ofrecen para un festival a favor de las colonias. El Sr. Farró entrega un par de alpargatas para cada colono. El Quinteto Emporium, dirigido por el Sr. Sobrequés se ofrece para todo cuanto sea necesario. El Sr. Perich entrega un juego completo de croket, tres combas y una pelota de foot-ball. Els Sr. Audouard ofrece gratuitamente sus servicios de odontología. La casa Baranger entrega un estuche con tres pastillas de jabón para cada colono. El Sr. Cros ofrece un sándwich a cada colono el día de la partida. La compañía de los Ferrocarriles Económicos S.A. ofrece el transpporte gratuito de la colonia. La orquesta Girona se ofrece para tocar sardanas, el Orfeó Cants de Pàtria se ofrece para un festival, Dª Raimunda Crehuet de Ribas entrega un sombrero para cada colono. El Sr. Audouard (hijo) ofrece sus servicios farmaceuticos gratuitos en San Feliu de Guíxols. El Foment de la Sardana se ofrece para la organización de un festival pro colonias. La farmacia Ribas entrega un botiquín. La fotografía Lux ofrece fotografiar en grupo toda la colonia y entregar una foto a cada colono. Radio Barcelona dirige un llamamiento a los radiooyentes de festival procolonias. El Sr. D. Mariano Viñas ofrece el transporte gratuito de la colonia tanto de ida como de vuelta. El pleeno de la sección de damas protectoras del ropero escolar entrega a cada colono una bolsa con dos toallas y un peine (niñas) y un cepilo (niños). Y el Sr. Ferrer, floricultior de Llansà, envia el mismo domingo 5 día de salida de la colonia, una caja grande llena de claveles que son repartidos a colonas y maestras”.

He cregut que pels temps que corren, vuitanta anys més tard, ara en plena crisi però en una societat molt diferent i acostumada a l’abundància i a viure sense limitacions, tenia molt sentit posar negre sobre blanc el context, les limitacions i l’esforç de solidaritat que va representar l’organització singular d’una colònia. Ara que tenim les prestacions que tenim no sobra gens una mirada enrere i situar-nos a com eren les coses només fa vuitanta anys. Alguna lliçó n’hauríem de treure.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009032700_4_322700__Opinio-colonia-escolar-1928

LES CASES DE L’ONYAR

Diari de Girona

El projecte de rehabilitació de les façanes de les cases de l’Onyar, que ha elaborat l’Ajuntament de Girona puja a 2.700.000 euros. La proposta que l’Ajuntament ha fet a la Generalitat és abordar aquests treballs en tres fases de 900.000 euros cadascuna. I la proposta és que l’Ajuntament hi posi a cada fase 300.000 euros, uns altres 300.000 el Govern de Catalunya, a traves del Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP) i 300.000 més els veïns.

El DPTOP va acceptar de forma immediata la proposta i ja està aprovada la primera aportació per a aquest any 2009 i hi ha un conveni apunt de signar. Les obres de la primera fase podrien començar i fer-se aquest any.

Crec que en aquesta qüestió l’ Ajuntament i el Govern han estat a to del que calia. Ni més ni menys. Tothom ha fet la seva feina i tothom ha donat una resposta eficient.

En aquest context apareix una proposta fàcil i carregada d’oportunisme en el sentit de reclamar que ho pagui tot el Govern. I encara es fa un intent, un cop més, de desenterrar els greuges del passat sense haver entès mai que la col·laboració institucional en el primer projecte, en els anys vuitanta, va ser exemplar. L’Ajuntament hi va jugar un paper de primer nivell aportant el projecte que naixia de la proposta del Pla Especial del Barri Vell, i es va fer càrrec de la gestió casa per casa, pis per pis, acord per acord, per tal de desenvolupar un projecte integral en el qual el tractament de les façanes va ser la part més vistent, però no pas la més important en termes estructurals. L’eliminació de cossos estranys, l’arranjament de bigues i teulades, la construcció de nous sanitaris formaven part, en aquell moment, de les exigències socials que compartíem.

Ara, en canvi, es tracta de repassar el que ja es va fer, d’assegurar el manteniment, de renovar els elements envellits, de refer els colors. L’acord que s’aplicarà em sembla exemplar, adequat, proporcionat i de bona administració i de bon govern.

Ja he dit que no s’entendria, justament en temps de crisi, que el Govern assumís el cent per cent de l’operació. Que no ho entendrien els veïns de la façana oest de l’Onyar, no ho entendrien els de Pedret o el Pont Major, no ho entendrien els altres ajuntaments, no ho entendrien altres obres que esperen les aportacions dels governs.

L’exercici de la democràcia, ara i sempre, passa justament per tenir clar que no tot és gratis i que no sempre ho pot proveir tot l’Administració.

D’aquí que aquest tema que algú vol situar en l’agenda de la polèmica ciudatana sigui més un tema de bona administració que no pas un tema de democràcia. És evident que totes les opinions són lliures. Totes vol dir totes. Les dels proposants i les dels replicants. I en la rèplica hi ha també l’essència mateixa de la democràcia. Passa, però, que hi ha qui per afirmar els seus postulats no pot fer altra cosa que desacreditar l’altra part sense la coherència mínima d’un projecte articulat.

Sembla molt clar que ara no és, torno a repetir, un tema de qualitat democràtica, sinó de capacitat de bona administració. I, ara per ara, el crèdit de la bona administració alguns encara l’han d’adquirir en la seva trajectòria, o si més no, encara l’han d’acreditar.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/girona/2009/03/24/cases-lonyar/321980.html

SIMPOSI TEMPS I ESPAIS DE LA GIRONA JUEVA

Intervenció en l’Espai de debat:
Per una història de la Girona jueva: 1988-2008, vint anys d’estudis històrics, organitzat pel Patronat del Call i l’Institut d’Estudis Nahmànides de Girona

Bon vespre a tothom, i moltes gràcies per la seva assistència a aquesta taula rodona a la qual el Patronat Call de Girona i l’Institut d’Estudis Nahmànides m’han fet l’honor de convocar-me i de demanar-me que moderi. Sabent que sóc profà en la matèria, ja que la meva dedicació als temes d’història és en altres qüestions i sobre altres èpoques, l’única cosa que em deu poder lligar a aquest simposi i a aquest acte és el temps que he estat vinculat, amb dedicació pública, al tema de la Girona jueva i més directament amb la feina que des del Patronat i des de l’Institut s’ha fet i s’està fent per a recuperar la història jueva de la ciutat.

Abans de presentar les persones que intervindran en aquest espai de debat, voldria fer un parell d’observacions: jo tinc la impressió (però en el meu cas és només per impressió), que al voltant del món jueu hi ha i hi ha hagut sempre un aura de misteri, que neix probablement del fet de que entorn la tradició i la història jueves hi ha moltíssimes més coses que no sabem que no pas que sabem. En el fons, la trajectòria d’un món que s’acaba, que desapareix, que és desarrelat de cop, produeix una mena de discontinuïtat històrica, ja que es tracta (en el cas de Girona i de Catalunya, almenys), d’una cultura, d’una tradició, que no deixa cap petjada física “important”. És cert que hi ha molta i important documentació, i que hi ha alguns vestigis arqueològics molt interessants i significatius, però, en el cas de Girona, almenys, i com a exemple, no hi ha (i deixeu-m’ho dir així, obrint cometes) cap “monument específicament jueu” que hagi restat dempeus. A la Girona actual, hi ha vestigis d’edificis de la ciutat medieval, adés jueva, adés cristiana. Però hem de tenir en compte que aquells jueus de Girona eren tant gironins i tant catalans com els no jueus que habitaven la ciutat al mateix temps que ells.

Segurament aquest gran atractiu i misteri que envolta el tema jueu és que tot un món desapareix, i que per voluntat de molta gent i de moltes generacions, torna a aparèixer en moments concrets, a vegades de manera circumstancial, com va ser amb la recuperació de les làpides hebrees del cementiri de Montjuïc, trobades fortuïtament durant les obres de construcció de la línia de ferrocarril a les darreries del segle XIX.

Tot això constitueix un paradigma, que pot tenir el seu símbol precisament en la sivella que serveix d’imatge del programa d’aquest Simposi. Una sivella de bronze ben documentada, del segle XIV, procedent d’algun punt del call de Girona, que ha estat estudiada, analitzada, indexada i fitxada, i que, cedida per l‘Institut del Patrimoni de la UdG, ara forma part de la col·lecció del Museu d’Història dels Jueus. Es tracta d’una peça molt bonica, i molt valuosa, de la que, però, no en sabem pràcticament res, excepte que, talment com les petites arracades del mateix origen i procedència, són els únics i darrers vestigis d’un món desaparegut. Per això, potser simbolitzin el poc que ens en queda, el poc que en coneixem.

Aquesta és la realitat. I al voltant d’aquesta realitat, el volum editat i dirigit pel Dr. David Romano, el 1988, i publicat per l’Ajuntament de Girona amb el títol Per una història de la Girona jueva, marca una fita important. I crec que és entorn d’això del que gira la mateixa idea d’aquest Simposi. Perquè el llibre del 1988 és tot un valor de declaració, és un manifest d’intencions, i esdevé una marca, com un mil·liari, del camí de recuperació d’una història que s’està plantejant i treballant des de l’Ajuntament i des del Patronat Call de Girona des de fa ja molts anys.

Ara fa vint anys, doncs, plantàrem aquella pedra i diguérem: a partir d’aquí volem començar, volem anar avançant. I així s’ha fet, amb publicacions científiques i de divulgació, i amb la creació paulatina d’un corpus creixent que engrandís el que el Dr. David Romano ens presentava com a corpus inicial.

El motiu d’aquest Simposi és veure com hem avançat i també què podem afegir avui, a tot aquell material inicial, per a aprofundir en el coneixement de la història de la Girona Jueva. I crec que del que hi podem adjuntar ens en dóna mostra el desenvolupament fins al moment actual d’aquest mateix Simposi i totes les aportacions innovadores que hi hem pogut escoltar, i que són considerablement importants i significatives.

D’una banda, curiosament, el tema del món jueu a Girona ha desenvolupat , segurament per aquella aura de misteri que esmentàvem al principi, tota una literatura que configura un món novel·lat entorn la comunitat jueva; això es fa palès amb obres com ara Filles de Sara de la Sílvia Planas, o tota una sèrie de novel·la negra entorn un metge jueu gironí anomenat Isaac el Cec, obra de matriu canadenca de Caroline Roe, o La casa de la Memòria de Lucia Graves, o tants d’altres productes vinculats a la història jueva de Girona.

En segon lloc, hi ha hagut, en aquests vint anys des de la publicació, un avenç molt significatiu i molt considerable en el coneixement i el treball arqueològic sobre el Call. Els treballs de recerca i les publicacions del grup d’arqueologia constituït pel Sr. Canal, el Dr. Nolla i el Dr. Sagrera, són aportacions ja imprescindibles en l’estudi de la història jueva. Sincerament, penso que molt poques ciutats al món tenen a hores d’ara un corpus d’aquesta mena i d’aquesta qualitat, a nivell d’estudi i comprensió de la història i l’evolució urbana al llarg del temps. I precisament el primer volum de la col•lecció d’Història Urbana de Girona (1995) tractava sobre el call i els jueus de Girona, un tema que fou reprès, ampliat i perfeccionat en el volum número 7 publicat ara fa quatre anys. Aquests i altres treballs de molta vàlua suposen l’aportació de noves dades i noves interpretacions sobre un món molt complex.

En tercer lloc, cal fer un esment molt especial a la gran quantitat de documents conservats als arxius de Girona que, escrits en llatí, català o hebreu, ens permeten aprofundir en el coneixement de la història de la comunitat jueva. Alguns d’aquests fons documentals són font de polèmica, tal i com ens ha estat possible de comprovar al llarg del primer dia d’aquest mateix Simposi, entre el Dr. Riera i el Dr. Feliu, i aquests debats oberts, públics i constructius entre persones molt coneixedores de la matèria aporten noves interpretacions i nou coneixement científic a la temàtica de la història jueva.

Jo no en sé més, d’aquest tema. Realment, aquest no és el meu món, i quan sento parlar dels contractes matrimonials, dels lligams entre comunitats, o de qüestions intrínseques de la trajectòria cultural i històrica dels jueus de Girona, penso que jo puc parlar de la música, però no pas de la lletra. Però tot i així, des de la meva perspectiva, crec, i amb això acabo, que a partir d’aquell primer manifest sorgit del volum editat pel Dr. Romano, hem avançat molt les posicions en el coneixement de la història de la Girona jueva. La reflexió que em faig és “Què volíem amb aquell Per una història de la Girona jueva? Doncs volíem, i volem encara, recuperar la integritat de la trajectòria col·lectiva d’aquesta ciutat. I fer-ho sense excloure ningú.

Perquè no hi ha una Girona jueva i una Girona cristiana; perquè no hi ha gironins de dues o de més classes; perquè volem recuperar TOTA la història de Girona, en TOTA la seva dimensió: cultural, social, econòmica, i procedent de la participació de tothom, de cristians, de jueus i de gent de tots els orígens i cultures que han anat configurant la història de la ciutat. Aquesta és la voluntat amb la que hem anat treballant durant tot aquest temps, al llarg d’aquests vint anys d’ençà la publicació del Dr. Romano. Aquesta és la postura i l’objectiu que donen sentit i expliquen aquell primer manifest enunciat en la publicació de Per una història de la Girona jueva. I aquest és el punt de partida i el que dóna sentit, al meu entendre, a la celebració d’aquest Simposi.

PERSONATGES IL·LUSTRES DE L’ALT EMPORDÀ

Pròleg a Personatges il·lustres de l’Alt Empordà. Barcelona, Abertis, 2009.

 Els territoris són sempre rics d’història, de testimonis i de petjades de la humanitat, de paisatge modelat per l’activitat de l’home i la dona, de pòsit de generacions, d’herència cultural. Darrere un territori, una comarca i més si és l’Alt Empordà, hi batega una ànima més que mil·lenària de generacions i generacions d’habitants d’aquestes terres. Fills de cultures i de civilitzacions diverses que han anat conformant una personalitat col·lectiva que es nodreix del testimoni de molts personatges, i que es modela any darrere any amb el treball inexorable de la tramuntana.

 Si mirem als cims del cap de Creus o a les feixes de la serra de Rodes ens corprèn el testimoni mut de l’esforç acumulat, del treball incansable i anònim per esgarrapar un pam de terra productiva per fer que la vinya s’enfilés fins els cims més alts de les darreres ondulacions pirinenques abans d’enfonsar-se al mar.

 Hi ha, en tot aquest bagatge, una càrrega d’humanitat tan profunda que costa de singularitzar els personatges més notables, perquè són només la part més visible d’un personatge col·lectiu, el poble empordanès, que encarna els valors i la psicologia d’un poble compromès, actiu, lluitador i tenaç, capaç de ponderar els valors de la civilització, capaç de gaudir dels plaers de la vida i capaç dels més alts sacrificis en la lluita per les llibertats.

 Com és el cas de personatges del republicanisme federal empordanès, Abdó Terradas i Francesc Sunyer i Capdevila, per posar només dos exemples que van marcar tota una etapa de les lluites democràtiques del segle xix.

 Ara, però, repassant poble per poble la nòmina d’aquest llibre m’adono que els personatges són només el destil·lat més pur, l’escuma més sòlida, de tot un poble. Guerrers, cronistes, nobles, bisbes, pintors, escultors, escriptors, historiadors, metges, cuiners desfilen davant nostre amb la seva intensa personalitat.

 Deixeu-me que subratlli, en la meva tria personal que no és excloent, els cuiners Josep Mercadé i Ferran Adrià; el director del Museu del Joguet, Josep M. Joan; els historiadors Pere de Palol, Joan Reglà, Jaume Vicens, el benemèrit Carles Rahola, bàrbarament assassinat; un joveníssim Carles Causa, Joan i Jaume Guillamet, Joan Casanovas i Maria Crehuet; i la delícia literària i tipogràfica de Pere Corominas a Les Gràcies de l’Empordà. I sóc conscient que en la tria esmento alguns personatges que no surten al llibre per evidenciar la riquesa i la multiplicitat d’un territori de ressonàncies mil·lenàries.

ELS PALOL. PERE, MIQUEL, PERE, MIQUEL

Diari de Girona

Fa uns dies, l’alcaldessa de Girona, Anna Pagans, va signar amb Maria de Palol Salellas i amb Miquel de Palol Muntanyola l’acord per a la cessió a l’Arxiu municipal de Girona de tota la documentació i la biblioteca del pare i avi respectiu, Miquel de Palol Felip (Girona, 1885-1965).

Em va semblar una notícia important i significativa, carregada de sentit cívic. Hi vaig veure també un acte a favor de la recuperació de la memòria històrica, massa comprimida recentment a uns episodis concrets, quan hauria d’estar generosament oberta a tots els àmbits de la trajectòria dels pobles i de les persones. Els manuscrits d’algunes obres, la correspondència conservada, textos poètics i llibres de referència de Miquel de Palol passaran a incrementar el fons variat i ric de l’Arxiu Històric de la Ciutat, des d’on es desplega una àmplia activitat cultural en el terreny de la recerca, la divulgació i la conservació de documents de tota mena.

Estic segur que la Maria, en el moment de signar, va tenir un pensament per a la seva germana Carmina, sobretot, amb qui, des del pis del carrer  Pare Claret, durant dècades havien preservat i conservat la memòria del seu pare. En Miquel devia tenir un pensament per al seu pare Pere de Palol Salellas (Girona,1922 – Barcelona,2005), per al seu avi de qui es cedia la documentació en aquell acte, i per al seu besavi, Pere de Palol i Poch (Girona, 1860-1935).

Ens trobem davant d’una família que, generació rere generació, ha deixat la seva petjada intel·lectual vinculada sempre al món de la literatura i de l’arqueologia. Aquest és el sentit profund de la seqüència de noms que encadena el títol d’aquest article, on he volgut posar de manifest les línies de continuïtat en els noms i en l’obra d’una família profundament gironina i de projecció universal en alguns camps, que ens ha deixat en herència el testimoni de la curiositat i la preocupació de temes d’un relleu molt singular.

Alguns d’aquests noms ressonen en el nomenclàtor dels carrers de la ciutat, i de les places, però avui crec que és just un breu esment d’aquest encadenament de noms i de la seva aportació.

El primer Pere de Palol va deixar constància de la seva vena creativa i poètica en molts dels volums de la Revista de Gerona i en molts dels volums del Certamen de la asociación literaria. Exponent gironí, amb molts d’altres, de l’esperit que animava la Renaixença va posar a contribució tota la seva activitat a la recuperació d’un to cultural d’acord amb l’època. Però el nostre primer Pere va sembrar també una altra llavor, que la família seguiria, quan va fer les primeres excavacions de la cova de les Goges de Sant Julià de Ramis.

El seu fill, Miquel de Palol, ens és ja molt més conegut. La seva vida va quedar molt marcada per la Guerra Civil i va viure un exili interior després de veure saquejada casa seva i dispersada part de la seva documentació. No faré ara el repàs de la seva biografia intel·lectual vinculada, com tants d’altres, al modernisme o al noucentisme, i arrelada en l’esperit rebel i iconoclasta dels joves gironins de primers de segle que, des de L’Enderroc volien deixar constància de l’esperit que els animava. Vull només recordar que, a poc a poc, la ciutat ha fet un procés lent de recuperació i reivindicació del seu nom. Amb una plaça i amb un premi de poesia dins de la convocatòria dels Bertrana (des de 1978). I amb la reedició o l’edició d’algunes de les seves obres. Encetada amb la publicació del primer i únic volum de les seves memòries, Girona i jo (1972 i 1991). Però crec que el camí que assenyala la recuperació de Palol el marca l’aleshores jove investigador anglès, Alan Yates, que va fer l’any 1976 una reedició a edicions 62 de Camí de llum. Més endavant vindria el treball de recopilació i edició de Pere Rovira, amb la seva magnífica i molt exhaurida edició de Miquel de Palol. Obra poètica, 1897-1963, publicat per Columna l’any 1985. Finalment, Pep Vila i la Fundació Valvi ens han fet el regal de l’edició del drama històric que havia romàs inèdit, Jueus (2005). Les aportacions de Serra d’Or, el 1969, i de Presència, el 1977, completen el panorama, i són en molt bona mesura responsables de la recuperació de Palol.

He repetit diverses vegades com la meva àvia, Maria Teresa Forns, m’havia explicat en directe el que en la cronologia de l’obra poètica s’explica com “el poema produeix una gran commoció”, referint-se a la lectura del poema “Salve”, Premi Englantina dels Jocs Florals de 1922. Els crits i cants de Catalunya i llibertat s’hi agermanaven en una vibració col·lectiva, que va fer escruixir el Teatre Municipal. També he dit, i ara potser serà possible, que estaria bé que es reproduís la magnífica escultura que li féu de cos sencer Ricard Guinó i que la família conserva en un guix.

El seu fill, Pere de Palol Salellas, traspassat l’any 2005, requeriria un article apart. Sé, però, que estaria feliç de veure els documents del seu pare a l’Arxiu de la ciutat, igual com se sentia feliç i orgullós dels èxits literaris del seu fill, Miquel, nascut i instal·lat a Barcelona, però amb arrels inconfusibles i mai renunciades a Girona i l’Empordà.

Però diguem només que Pere de Palol, arqueòleg i historiador de l’antiguitat de prestigi internacional, va dedicar els seus esforços principals als mons romà, paleocristià i visigòtic, va excavar entre moltes altres Agullana i Clúnia i ens va deixar una guia esplèndida de la Gerona monumental i un llibre imprescindible i suggerent sobre El Tapís de la creació de la Catedral de Girona.

Com veieu, tota una nissaga dedicada de ple al coneixement de la nostra terra, de la nostra ciutat, de la nostra llengua, de la nostra cultura.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 190-192)