Joaquim Nadal i Farreras

UNA CERTA RECONVERSIÓ

El Periódico. Suplement “Catalunya construeix”

Després de vint-i-cinc anys, aquest suplement monogràfic dedicat a la construcció esdevé més necessari que mai.

D’una banda, la seva continuïtat marca una tradició i el seu contingut ens posa en contacte amb un món dinàmic i canviant que ara necessita un nou impuls i una certa reconversió.

Ara que el sector immobiliari ha demostrat una certa saturació, té excedents, poca demanda i dificultats per continuar amb el model vigent, ens convé a tots que el sector immobiliari recuperi la confiança i un punt de tranquil·litat per tal de tenir les idees clares i orientar-se cap aquells segments de mercat que existeixen sense cap mena de dubte i que fins ara no han vist ateses, en l’oferta existent, les seves necessitats.

La reconversió passa per donar una empenta decisiva i permanent a la rehabilitació, que no pot ser que sigui només un pal·liatiu momentani. El parc d’habitatges del nostre país, el més antic i el més recent, pot ser objecte d’un procés continuat de rehabilitació. Les tècniques, els materials, les professions, les especialitzacions artesanals, la recuperació de models constructius, tot acompanya una part de la construcció que té encomanada la noble tasca d’evitar la degradació i l’abandonament dels edificis i que confia posar-los en valor aprofitant amb sensibilitat les seves millors potencialitats. Instal·lacions obsoletes, conduccions antiquades, paviments poc eficients, aïllaments escassos, sanejament imperfecte són algunes de les patologies que la rehabilitació detecta i resol. I aquí hi ha cabuda per a una estructura empresarial molt elemental, que pot assegurar llocs de treball i una retribució garantida només per la capacitat d’atendre les múltiples necessitats de manteniment i de rehabilitació que se susciten en la quotidianitat de la vida urbana.

En segon lloc, la construcció es pot orientar cap a les facilitats i els estímuls que avui s’ofereixen als habitatges de protecció oficial en una gamma prou àmplia com per assegurar que la diversitat i la qualitat afloraran amb èxit com un camí també possible de recuperació del tremp de l’activitat.

Per altra banda, ara és un bon moment per explorar noves formes,noves solucions,noves propostes, nous formats de promoció que s’adaptin a les dimensions reals del mercat i a les expectatives de la potencial clientela. En aquest sentit, avui, tant en els habitatges unifamiliars com en els habitatges plurifamiliars és possible plantejar nous camins que responguin més eficientment a tots els requeriments d’un habitatge modern.

Amés convé afegir que l’actual circumstància haurà canviat també la producció de sòl i el seu impacte en el preu final de l’habitatge. El programa de sòl, de les àrees residencials estratègiques és una decidida aposta per desmentir el vell paradigma que un sòl escàs ens situa davant d’un preu final molt elevat i desmesurat de l’habitatge.

Tot plegat en una nova conjuntura que reclama, com deia, confiança i horitzons i que ha de recuperar el seu ritme, pas a pas, avançant amb fermesa i sense moviments en fals per tal d’aprofitar totes les oportunitats i extreure’n el màxim profit.

Els que ara descobreixen la rehabilitació són probablement també aquells que ara descobreixen aquest suplement que durant 25 anys ha impartit doctrina i subratllat els camins possibles per al sector immobiliari del nostre país.

Anuncis

28 febrer 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Periódico | , , | Comentaris tancats a UNA CERTA RECONVERSIÓ

FELIU MATAMALA

Diari de Girona

L’Ajuntament de Girona ha decidit, amb gran encert, atorgar les seves distincions d’enguany a Dolors Condom, Modest Prats, Ràdio Girona i Feliu Matamala.

Vull subratllar, en primer lloc, el sentit d’unes distincions que trenquen amb totes les tradicions conegudes,amb totes les varietats de medalles i plaques,i ens proposen una síntesi entre el noucentisme i el republicanisme liberal. Efectivament, ens trobem davant d’una proposta que recupera les millors tradicions culturals i democràtiques, els valors més sòlids, i posa de costat Rafel Masó i Carles Rahola. Amb Athenea i la rajola en espirall de Masó s’apleguen els valors de l’educació, de l’artesania, de la recuperació dels valors tradicionals de l’arquitectura, de l’experimentació amb noves formes i, amb l’edició singular, deguda a Miquel Plana, del  Breviari de Ciutadania de Carles Rahola es va a l’arrel mateixa dels valors del civisme. En un mateix fet, la ciutat reconeix les noves aportacions i recupera i reivindica els vells valors que marquen fites especialment singulars. Es produeix, així, cada any amb els guardons de l’Ajuntament una reivindicació (Masó, Fidel Aguilar, el Noucentisme, Rahola, L’Autonomista,i tantes coses més) i un explícit reconeixement.

Tindrem temps encara de parlar de les aportacions de Dolors Condom i  Modest Prats a la vida ciutadana. També de Ràdio Girona. Però avui em vull concentrar en la personalitat de Feliu Matamala Teixidor. Ho faig sobretot perquè als seus més de noranta-sis anys hi ha més que sobrades raons per retre-li no un, sinó diversos homenatges que acompanyin aquesta figura entranyable de la vida ciutadana en la seva edat avançada. L’agraïment de la ciutat es manifesta, així, amb justícia i amb un punt de tendresa per una persona que al llarg de tota la seva vida ha combinat sempre el treball, el món de l’empresa, i el compromís cívic i catalanista. És, doncs, un reconeixement a un empresari catalanista. Són en el seu cas segurament fets inseparables. Però vull ressaltar la seva dimensió tècnica i empresarial primer, a traves de la redacció i el dibuix de projectes tècnics en l’empresa Serveis Tècnics Industrials i, més endavant, amb el perfeccionament d’una empresa dedicada al suport del dibuix tècnic i industrial amb la fabricació de taules, armaris i arxivadors de plànols. Atent a la realitat canviant, Feliu Matamala va saber veure les necessitats del moment, i s’hi va anar adaptant amb la creació d’una resposta a les necessitats que ell mateix percebia en el seu propi treball. Aquest és el fil que ha seguit, amb fidelitat i predisposició a la innovació, la nissaga familiar no sense haver de superar moments de dificultat que avui ens serien molt alliçonadors en el context de crisi econòmica que vivim.

Però, a banda de la seva feina, Feliu Matamala no va abandonar mai el seu compromís cívic amb Catalunya i amb la cultura i la llengua catalanes. Un compromís que l’ha portat a un combat tenaç i insistent carregat de raó i de raons. Un compromís après primer en la Federació de Joves Cristians, que tants bons dirigents ha donat al nostre país, i que després ha anat continuant sense defallir mai fins ara mateix. Trobaríem Feliu Matamala a totes les iniciatives culturals de la ciutat vinculades a la llengua catalana. Però el seu exemple més evident el podem anar a trobar en la seva voluntat de donar continuïtat i sentit, sovint en solitari, a la Llibreria Les Voltes, i a la seva imparable voluntat de fer campanya per l’ús social del català. A Les Voltes hem vist l’empresari tancant els comptes, seguint diàriament les vicissituds d’una empresa molt especial de la ciutat, fent-ho quan ja pràcticament no quedava ningú de la vella guàrdia ni cap dels pares fundadors, la majoria morts i d’altres dedicats a tasques diferents i particulars. Alguns haurien abandonat i haurien deixat caure un símbol catalanista a la plaça del Vi de Girona. Les Voltes aguanta i continua perquè Matamala ho va voler i ho ha estat volent anys i anys. El combat per la llengua és com una ombra que es perd pels carrers de la ciutat deixant, tothora, la seva empremta. Feliu Matamala deu haver penjat, al llarg de la seva vida milers, d’enganxines reclamant l’ús del català. Plaques de carrers, rètols de comerços havien trobat el senyal de la tenacitat de Matamala, recordant tothom que el compromís amb la llengua no admet la passivitat complaent. És un testimoni i un exemple que va voler també incorporar a la lluita per la catalanització del topònim de la ciutat en un moviment seguit i compartit massivament. Tots els que hi vam ser sabem de la complicitat activa de Feliu Matamala.

La multiplicació de l’activitat de Feliu Matamala ha arribat a entronitzar el mite real d’un aparell especial per abastar els objectius de la seva activitat enganxadora. Un pal allargat per arribar on no podia arribar directament amb els braços com a símbol autèntic d’un combat sense límits. Feliu Matamala ens ha ensenyat que on no arriben els braços arriba la fe.

Els que el coneixen més íntimament, els seus fills, els seus néts i nétes, la Neus que me’n parla i m’ha escrit, saben més coses que guarden per la intimitat entranyable de la família. Ells saben millor que nosaltres fins quan ha conduït, fins quan ha sortit cada dia al carrer a seguir el seu propi combat. I saben que més gran, després d’un ensurt pels volts de Nadal, ara més que mai, i ara, no més tard, és l’hora del reconeixement i de l’agraïment, de la calidesa de la ciutat que estima tots els seus fills i honora els seus fills més actius i compromesos.

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009022700_4_316902__Opinio-FELIU-MATAMALA

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 33-35)

27 febrer 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a FELIU MATAMALA

ANTONI FARRÉS, UN SUEÑO EN BEGUR

El Periódico

Ladeaba ligeramente su cuerpo alargado, en un intento de adaptar su estatura a la de su interlocutor. Sus facciones enjutas resaltaban reforzadas por una nariz prominente. Con la mano derecha recorría su cara en un gesto imperceptible de concentración. Luego extendía sus brazos, de extensa gesticulación y con los dedos señalaba objetivos en el horizonte que defendía con vehemencia.

Tenía un físico fuerte y frágil a la vez, de una fragilidad quebradiza debida en buena medida a una combinación de estatura y delgadez. Algo desgarbado en el vestir, las chaquetas parecían sobresalir por los hombros más allá de los límites de su contextura. Sobrio en las formas y exuberante en la expresión, su discurso transmitía ilusión compartida por un conjunto de valores acuñados en la lucha sindical, laboral y vecinal, que puso a disposición de un proyecto de transformación de Sabadell y al servicio del municipalismo surgido de las urnas en las postrimerías de la transición, hará pronto treinta años.

Los municipios han vivido tres décadas de transformación portentosa de la mano de diversas generaciones de responsables municipales que condujeron la transformación más radical y más revolucionariamente pacífica de nuestra historia contemporánea.

Este es el contexto en el que Antoni Farrés desplegó su actividad política en su ciudad, en la Federació de Municipis, donde trabamos una sólida amistad, y en el Parlament de Catalunya.

En todos estos terrenos y en grados diversos, Farrés puso a prueba su indomable capacidad de ilusión y un escepticismo irónico labrado en algunas de las frustraciones que la realidad prodigaba. Su biografía personal y política es paradigma de los esfuerzos titánicos aplicados a la transformación de la vida ciudadana y a la definición de una agenda política cargada de elementos de cambio y modernización. En la agenda política de Farrés, como en la de tantos otros, coinciden y coexisten logros inconmensurables y algunos tropiezos. Los logros saltan a la vista y se miden por la percepción física y social del cambio propiciado en Sabadell, construyendo una nueva ciudad capaz de salir de la crisis, de buscar nuevos horizontes, de combinar pasado, presente y futuro, de respetar y valorar la tradición fabril, empresarial y obrera, de recoger la herencia bancaria y financiera de una sociedad industrial relevante, de buscar nuevos retos y horizontes en nuevos sectores productivos y de conocimiento.

Pero más que los logros prefiero referirme a todas aquellas cuestiones que quedaron en el camino, que siguen en la lista de los pendientes y que forman parte inseparable del conjunto de ilusiones que movilizaron las mejores energías del mundo municipal.

Farrés y muchos con él aspiraron a la reforma y simplificación del mapa administrativo evitando la superposición innecesaria de administraciones, quisieron reformar las bases fiscales y hacendísticas de las finanzas municipales para evitar su dependencia de ingresos variables y coyunturales, como se está demostrando dramáticamente ahora. Se propusieron otorgar a las policías municipales reformadas funciones de policía judicial, plantearon la discusión sobre el gasto supletorio y el gasto inducido, en un intento fallido por ahora de clarificar los ámbitos competenciales de las distintas administraciones. Porfiaron por definir sobre nuevas bases un urbanismo que compatibilizara el crecimiento, la creación de riqueza y la sostenibilidad. Ambicionaron un marco municipal de respeto a la autonomía local, de reconocimiento del valor democrático y democratizante de los poderes locales, de respeto y lealtad institucional, de colaboración pluripartidista. Pelearon por la transparencia y la honestidad, por el reconocimiento de los derechos de los electos locales en un intento de reconocer la exclusividad de la dedicación a las alcaldías y la incompatibilidad  con otras actividades. Buscaban la ejemplaridad cívica y la austeridad personal.

No digo que no ocurra ahora. Digo simplemente que en la absorbente dedicación de unos años de cambio trascendental nos quedó poco tiempo para la conversación relajada y las confesiones íntimas. Alguna vez, sin embargo, nos dijimos que nos convenía hablar más de emociones y sentimientos que de proyectos. Así se labran las amistades, en la solidaridad compartida.

Cuando dejó la alcaldía de Sabadell tomó distancia, incrementó su sentido crítico, agudizó sus inquietantes reflexiones y nos puso ante la evidencia de las agendas pendientes, de las cuestiones sin resolver. Amablemente, simpáticamente, cariñosamente se convirtió en la voz de la conciencia dispuesto a explorar nuevos filones de temas nuevos y a reclamar la necesaria profundización de los valores democráticos.

Hoy quizás sus cenizas se esparcen por los acantilados del cabo de Begur o en la intimidad oculta de algunas de sus calas. Aquí quiso, Antoni Farrés, sentar los pies, otear el horizonte, henchir sus maltrechos pulmones, respirar profundamente y jugar con sus nietos; rehacer el diálogo consigo mismo, forjar nuevos sueños, empaparse del azul del mar, extender sus manos a lo largo de su cuerpo, sentir muy cerca a los suyos y construir un nuevo horizonte para el futuro.

El ejemplo de vida y de vitalidad de Antoni Farrés nos interpela y nos pone a todos ante la evidencia que hay un sueño posible.

Hay una estela en el azul del mar de Begur.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 30-32

27 febrer 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Periódico | , , , , | Comentaris tancats a ANTONI FARRÉS, UN SUEÑO EN BEGUR

ARRELAMENT A SANT GREGORI.

Col·laboració en el llibre Joaquim Vidal, una vida polifònica. Olot, Miquel Plana Editor, 2009

Sant Gregori és l’eix i el fonament de la vida de Joaquim Vidal. Hi viu, hi treballa, hi projecta la seva dimensió cívica, hi posa les bases del seu compromís polític. En Joaquim Vidalbusca i troba en l’arrelament a Sant Gregori el punt d’arrencada de tota la seva activitat. Quan en surt per projectar-se enfora hi torna sempre per trobar la serenitat d’un territori extens i divers, ric de paisatges i d’història, amb profundes ressonàncies medievals de nissagues lligades a l’estructura feudal i eclesiàstica, amb boscos extensos i una plana fèrtil que s’estreny finalment quan enfila la vall del Llémena en el barri de l’església i Santa Afra. Aquest territori és l’aliment espiritual de Joaquim Vidal. Aquí hi forja una personalitat polièdrica, que depassa l’àmbit estrictament polític per una dimensió pública. En el món de l’esport i de la cultura beu de moltes fonts i busca activament els camins d’un compromís públic, obert i generós. En el terreny de la política estricta troba en el món local el laboratori per conèixer més, estimar molt i transformar positivament el seu municipi. Des de 1983 fins a 1995, alcalde, busca assegurar a Sant Gregori una qualitat de vida que mantingui tots els avantatges i cap dels inconvenients de les qualitats objectives del territori i de la proximitat a Girona. Un creixement just, un hàbitat de qualitat, respecte pel territori i el paisatge i l’activitat productiva necessària per lligar el valor de la terra i els seus fruits amb el valor del comerç i de l’intercanvi.

Inquiet de mena el salt al Senat el va posar en contacte amb la incomoditat de totes les inèrcies i molt aviat va pensar que l’autèntica dimensió política es troba en el terreny enriquidor i creatiu de la societat civil. És aquí on ara vibra la fibra pública irrenunciable d’aquest fill de Sant Gregori: la Fundació, la televisió, l’art, la cultura són camins fresats cada dia per satisfer els afanys de servei a la col·lectivitat.

15 febrer 2009 Posted by | Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a ARRELAMENT A SANT GREGORI.

PLA TERRITORIAL DE LES TERRES DE LLEIDA

Pròleg al Pla territorial parcial de Ponent (Terres de Lleida). Barcelona DPTOP, 2009

 Aquest és el segon Pla territorial parcial que publica el Govern de Catalunya. Vam començar amb el Pla territorial parcial de l’Alt Pirineu i l’Aran, ara abordem les terres de Lleida, seguirà el de la Catalunya central per continuar fins a set i completar, d’aquesta manera, en l’actual legislatura el compromís del Govern i les previsions d’una Llei que es remunta a 1983.

 Hi ha, doncs, en aquesta edició molt de compliment d’un compromís, de superació de velles inèrcies, de satisfacció de velles aspiracions, massa sovint frustrades o simplement entrebancades.

 La formulació d’aquest Pla territorial parcial combina, com en tots els altres casos, el rigor intel·lectual, la ponderació dels diagnòstics, l’emmarcament general en una visió de conjunt del futur de Catalunya i el sentit realista i pragmàtic que el fa possible i aplicable. Defuig qualsevol especulació teòrica i marca les pautes del futur creixement ordenat de les terres de Lleida.

 Aquest seria amb precisió el mot d’ordre que el Govern ha assumit amb propietat: creixement ordenat. Créixer i créixer bé, créixer sabent treure el màxim profit de totes les oportunitats i de totes les potencialitats, créixer aportant el valor afegit del patrimoni acumulat i l’experiència adquirida per moltes generacions, créixer sabent multiplicar aquest patrimoni. Entenem els valors patrimonials com el conjunt immens d’intangibles, difícils de mesurar, que conformen una ànima col·lectiva, una cultura, un paisatge, uns valors naturals, uns valors culturals i el pes de la transformació espectacular que les grans obres de canalització i de conducció de les aigües han aportat de forma desigual al conjunt d’aquest territori.

 Vull insistir en el fet que aquest Pla territorial parcial conté una aposta decidida, un compromís ferm amb les terres de Lleida, s’afegeix a totes les veus que des del territori han explicat com, amb racionalitat i ambició, aquestes terres estan cridades a tenir un paper central en la configuració de la Catalunya del futur.

 La simple observació directa del territori ja ens assabenta del potencial enorme que incorpora un sistema d’assentaments humans articulat al voltant d’un conjunt variat i riquíssim de poblacions, que determinen una geografia específica d’aquestes terres. En el conjunt del sistema Lleida, Balaguer, Tàrrega, Cervera, Agramunt, Guissona, Ponts, Bellpuig, Mollerussa o les Borges Blanques, ens aproximen als valors socioeconòmics d’un teixit travat per un sistema d’infraestructures, i arrelat en un sistema econòmic que es fonamenta de forma interdependent en les explotacions agrícoles i ramaderes altament especialitzades i beneficiades pel regadiu, les instal·lacions industrials lligades al sector agroalimentari, una estructura cooperativa potent, una vella tradició industrial i artesanal en camps molt específics.

 El Pla es proposa de donar forma al creixement d’aquest sistema, de proporcionar-li una base equilibradora amb un sistema d’infraestructures i d’equipaments que reforci la centralitat de poblacions que queden, ara, fora de l’eix central de l’A.2/N-II, per tal de completar una visió global, on el conjunt reticular d’eixos nord-sud i est-oest, amb autèntica vocació transversal, aportin nous valors sòlidament assentats en aquest territori.

 L’aposta per noves infraestructures de referència, com ara l’aeroport de Lleida-Alguaire, la voluntat de crear un sistema de nous sectors d’activitat econòmica, la capacitat de lligar la Universitat de Lleida i els seus centres de recerca amb el món de la indústria agroalimentària que excel·leix en les terres de Lleida, el mateix paper de la ciutat de Lleida i totes les seves potencialitats, el valor del sistema de ciutats que hem comentat, esdevenen les peces d’un conjunt ben articulat i definit.

 No cal dir que el Pla apunta també a les capacitats de nous sectors emergents com el turisme rural o les especialitzacions agràries en el camp de la fruita, de la vinya i de les indústries de transformació dels seus derivats, la força de les rotacions agràries lligades a una ramaderia potent i a una indústria càrnia vinculada i els atorga el paper que correspon per tal d’assegurar un model de desenvolupament sostenible, que competeixi amb eficàcia amb els territoris veïns i se situï en condicions favorables entre les diferents regions europees de referència.

 Finalment, el Pla busca l’equilibri entre totes aquestes potencialitats, que aposta per reforçar, i els valors dels espais oberts, protegits o no, i d’alt valor paisatgístic, cultural, agrícola i ambiental, amb mesures de protecció, preservació i potenciació que busquen, justament, l’enaltiment dels valors que en el seu conjunt han marcat la prosperitat dels darrers anys d’aquests territoris.

 Una prosperitat que es fonamenta en una elevada qualitat de vida, un bon nivell de renda, un pes específic remarcable en el PIB català en termes relatius i una vocació de futur, que busca perdre definitivament el seu caràcter de terra de frontera per assolir un nou paper de motor del conjunt de Catalunya.

 Les terres de Lleida emergeixen, ara, entre la boira i apunten a objectius d’ambició col·lectiva que el Govern comparteix i estimula, i que en l’esperit ordenador d’aquest Pla trobarà la millor eina per a fer-se possible i assegurar la continuïtat del model per a moltes generacions.

13 febrer 2009 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , , | Comentaris tancats a PLA TERRITORIAL DE LES TERRES DE LLEIDA