Joaquim Nadal i Farreras

GIRONA CULTURA

Diari de Girona

Dijous de la setmana passada vam coincidir a esmorzar, al Bau-bar de la plaça de la Catedral, l’alcaldessa de Girona Anna Pagans i jo. L’Anna em va mostrar i em va donar amb evident entusiasme i una gran il·lusió un exemplar, tot just sortit del forn de la impremta, de Girona. Cultura, gener-juny de 2009, amb tota la programació de les activitats culturals dels diversos centres de la ciutat. També em va donar una publicació de format semblant i amb un contingut concentrat en Teatre, Música, Dansa del primer semestre de 2009. Totes dues publicacions es complementen, i agrupen totes les activitats, primer per centres i equipaments, i finalment, la primera, amb un índex general que és un “Calendari d’activitats” ordenat cronològicament, i la segona amb un “Índex cronològic i per espais,” que recull també l’evolució de tota l’activitat al llarg del primer semestre de l’any.

Estic segur que l’entusiasme discret de l’alcaldessa deu ser també compartit per la Lluïsa Faxedas, tinent d’alcalde de Cultura i Educació i per la Carme Sais, cap de la mateixa àrea. Tres dones i un destí, potser podríem dir. O, simplement, tres dones amb un objectiu comú compartit per moltíssima gent: fer de la cultura un autèntic motor i revulsiu de la vida ciutadana, del pols cívic, de l’ànima col•lectiva de la ciutat. Ja fa molt temps que s’ha convertit en un paradigma contemporani la idea que invertir en cultura és invertir en futur. I aquí en tenim una bona mostra.

Les dues publicacions que comentem són un bon instrument de difusió, un compendi adequat, una guia eficaç per circular per l’entramat riquíssim i divers de la vida cultural de la ciutat, un inventari contundent que ens posa al davant de forma panoràmica mig any de vida cultural. Pot semblar una qüestió molt elemental i ho és. Aquestes dues guies semblen dues obvietats en el panorama ciutadà. Però tinc el convenciment que darrere d’aquesta obvietat, de la constatació que ens és útil, de la impressió aparent que sempre ha existit, hi ha una feinada invisible de coordinació i d’integració, de recopilació de dades, de planificació de la feina que molt pocs s’imaginen. Màxim si pensem que sovint es planifica a més curt termini, que la multiplicitat de les iniciatives és gran i que encara no hem superat del tot una manera de fer que ens porta sovint més a la improvisació precipitada que a la planificació. Però ara tenim una pauta, un marc, una referència general que agrupa els grans cicles, els programes de llarga durada, les propostes que ja s’han fet tradició.

Amb aquestes guies a les mans podem constatar que la política d’equipaments s’ha omplert del tot d’activitat, que els contenidors magnífics que té la ciutat, s’han omplert de vida i que vessen de dinamisme. Som lluny ja dels temps en què els actes culturals eren minoritaris, en què sempre les mateixes persones es multiplicaven i es trobaven a tot arreu. La política cultural de l’Ajuntament de Girona i de tota la societat ha anat a buscar els seus públics i ha definit un projecte en construcció. Un itinerari permanent de recerca i interacció entre la producció, la creativitat i el consum de cultura fins a trencar el vell motllo dels que es pensen que la forma domina sobre el fons i que el model encara s’ha d’omplir i és només pura façana. L’Anna Pagans mateixa em comentava amb un punt de somriure a la boca com la programació de l’Auditori ha evidenciat que hi havia un públic a Girona i a tota la demarcació per a la música de qualitat i que ha fet que les ocupacions de la programació siguin altíssimes.

Així, en el conjunt de les biblioteques del servei municipal es detecta una activitat formativa i informativa permanent, que té potser l’expressió més visible en la programació de “La ciutat dels llibres” o en “El menú de l’escriptor”. Les biblioteques esdevenen focus d’irradiació d’activitat sovint moguda pels mateixos lectors que amb la seva demanda generen l’activitat. A Bòlit, Centre d’Art Contemporani, la definició de projectes de recerca i de producció en art contemporani és el símbol més evident d’un projecte en construcció que no espera a disposar del nou centre per programar.

La Mercè ha esdevingut de fa temps un referent solidíssim, una casa de cultura de la ciutat. El “Girona Truffaut” manté una punta de llança a l’antic Cinema Modern, i gràcies a l’ànima hiperactiva del col•lectiu de crítics de cinema ofereix activitats al voltant del cinema que han de créixer i consolidar-se en confort i ambició en el futur. El Museu del Cinema és ja un clàssic ciutadà i català, que avança propostes amb pas ferm i que formula, des de les adquisicions l’ampliació de la col•lecció Tomàs Mallol, i des de les activitats un camí per fer present al nostre món el cinema com un element indestriable de la societat contemporània. El Museu d’Història de la Ciutat destil•la activitats pausades i pautades al voltant de les col•leccions i ens convida a recorreguts i itineraris per la història de la ciutat. El Call de Girona conserva aquell punt d’intimitat discreta que busca refugi en la vida cultural de les societats i de les persones, i que segueix les petjades dels gironins del passat que el centre investiga amb profunditat i professionalitat.

I per altra banda, la constatació que el Teatre Municipal de Girona, el Teatre de Salt, l’Auditori Palau de Congressos, l’Auditori de la Mercè i la sala “La Planeta”, conjuntament amb “El Canal. Centre d’Arts Escèniques de Girona i Salt” programen i produeixen insistentment fins a fer de Girona un referent Catalunya enfora i un atractiu per a la ciutat. El conjunt que se’ns ofereix és emocionant. Té un gruix excepcional i respon a una feina acurada i constant.

La màxima emoció, l’exponent culminant de la cultura dels sentiments i de la memòria l’haurem de situar en els actes, al voltant del 13-15 de març, dedicats a Carles Rahola. Setanta anys més tard Girona es vindica amb la cultura i enfonsa les seves arrels en la memòria per deixar constància que només l’assumpció del passat i el reconeixement de les nostres febleses col•lectives ens podrà donar un futur sense ombres, amb la pau que Rahola volia als jardins de la ciutat i a tots els racons del món.

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009013000_4_311591__Opinio-Girona-cultura

Anuncis

30 gener 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a GIRONA CULTURA

L’ESCOLA MONTJUÏC DE GIRONA

Escola graduada Ignasi Iglésies. Façana a Girona

Diari de Girona

El dia 3 de setembre de 1933 es va inaugurar a Girona l’escola Ignasi Iglésias. Hi van participar l’alcalde de la ciutat, Miquel Santaló, el president de la Generalitat, Francesc Macià, i el ministre d’Instrucció Pública, Marcel·lí Domingo.

Es compleixen, doncs, en aquest curs, els setanta-cinc anys i la seva comunitat educativa es disposa a commemorar de forma adequada aquest aniversari,  reprenent amb empenta renovada els actes que es feren amb motiu del cinquantenari i amb els ulls posats  en la història, però sobretot posats en el present i el futur dels infants que ara en gaudeixen.

Situada al barri de Pedret i a l’arrencada de la muntanya de Montjuïc era el símbol de la nova orientació republicana en matèria d’educació, tant pel que fa a les característiques de l’arquitectura escolar com, sobretot, pel que fa els continguts i l’esperit que animava un projecte de renovació pedagògica basat en el predomini de l’escola pública i en els postulats dels models educatius més moderns.

L’educació i l’habitatge per als treballadors se situarien al cor mateix de les preocupacions i de les prioritats de la República i és per això que, coincidint amb la construcció de l’escola Ignasi Iglesias, l’Ajuntament de Girona va encetar també un projecte de construcció de cases per a obrers en el mateix sector, que va avortar en poc temps i que ha deixat només una mínima mostra de l’arquitectura popular que s’hi proposava.

L’escola, obra de l’arquitecte Ricard Giralt Casadesús, s’inscriu en els nous postulats de l’arquitectura racionalista que impulsaven Le Corbusier i Josep Lluís Sert i que, a Catalunya, s’expressarien de forma organitzada a través dels arquitectes integrats en el GATPAC (Grup d’arquitectes i tècnics per al progrés de l’arquitectura contemporània). Giralt no figura entre els socis del GATPAC, però és evident que comparteix els trets essencials de la seva activitat i, pels textos i les obres que li coneixem, podem ben bé assegurar que el nostre arquitecte estava totalment impregnat dels ideals republicans i de la voluntat de renovació dels models arquitectònics heretats del noucentisme, massa marcats per uns postulats de classicisme i tradició, com queda suficientment palesat en els textos, la cronologia, l’anàlisi de l’obra que es recull en el llibret que li dedicà l’any 1982 el Col·legi d’Arquitectes de Girona i on la major part de la informació va ser recollida i aportada per Montserrat Moli.

L’adopció dels nous materials i de les noves formes més simples, més rectilínies, formades per cossos rectangulars i per elements circulars, és fàcil d’endevinar, encara ara, en la geografia urbana de les ciutats de Catalunya. De fet, si pensem en l’escola Ignasi Iglésias no és difícil de trobar ressonàncies semblants en obres com el Club Nàutic de Donosti, de 1928-1929; alguns dels projectes de cases i equipaments de Sixt llescas, singularment el projecte d’edifici de serveis d’aeroport, de 1919, presentat a l’exposició de projectes de la galeria Dalmau; el Club Nàutic del port de Barcelona, de German Rodríguez Arias de 1932, o estrictament coetànies de 1933, l’edifici de Sert, Subirana i Torres Clavé per a dispensari centre antituberculós i, molt singularment, el tipus de construcció estàndard per als camps d’aterratge de la Generalitat de Francesc Fàbregas.

Així ho acredita Josep Gonzàlez Agapito (“Escola i República: l’espai i les pràctiques escolars” a Educació, municipis i cultura, Barcelona, Centre d’Estudis Històrics Internacionals, 2006, coordinat per Rafael Aracil i Antoni Segura), quan afirma que “Prototipus d’aquestes noves escoles, que plasmen els valors de l’escola republicana i la renovació pedagògica seran, per exemple, l’escola Ignasi Iglesias de Girona (1933), actualment anomenada Montjuïc, dissenyada per Ricard Giralt Casadesús, al costat de l’escola Blanquerna de Barcelona (1932), de Jaume Mestres”.

La inauguració va tenir un gran impacte ciutadà, va donar lloc a un article de Carles Rahola, “Unaescola modèlica”,  incorporat en el Suplement literari de L’Autonomista d’octubre de 1933, i va ser l’objecte d’un opuscle editat per l’Ajuntament de Girona que, sota el títol “Homenatge a Ignasi Iglésias”, recollia les plantes de l’edifici, el cost, les característiques, els serveis, la cantina, i un nodrit grup de fotografies que acrediten la modernitat de les instal·lacions, el mobiliari, i els elements de la nova higiene escolar plenament incorporada en els programes pedagògics del moment.

Encara avui, setanta-cinc anys més tard, i malgrat els afegits posteriors que han desvirtuat el model, l’escola Montjuïc emergeix com un far blanc de cultura i pedagogia encarat a la visió més completa i monumental d’una de les façanes de la ciutat històrica. Aquest diàleg entre la modernitat i el pes de la història hauria d’il·luminar permanentment amb goig els mestres i els alumnes d’aquesta escola.

Uns anys més tard i també amb projecte de Giralt i amb una tipologia constructiva similar, l’Ajuntament va editar un altre opuscle, en aquest cas per certificar l’acte de col·locació de la primera pedra de l’escola Prat de la Riba, al barri de les Pedreres. Aquest acte, el 24 de juliol de 1938, va ser presidit pel president de la Generalitat, Lluís Companys, amb participació del conseller de  Cultura, Carles Pi i Sunyer, l’alcalde de la ciutat, Pere Cerezo, i el conseller de Cultura de l’Ajuntament, Josep M. Dalmau Casademont. Però malgrat el simbolisme de l’acte, l’estat avançat de la guerra n’impedí la seva materialització.

En un cas i altre se sintetitza tot el programa escolar de la República i de la Generalitat, com exemplifica el malaguanyat Joan Puigbert en el seu treball “Pedagogia i arquitectura: un projecte de civilisme populista” a La tradició moderna, actes de les jornades organitzades pel COAC a Girona.

Puigbert ens posa en contacte amb la polèmica ciudatana i municipal entre el Govern de la ciutat i els regidors de la Lliga Regionalista a l’oposició, que consideraven que la inversió realitzada era excessiva i que totes les modernitats plantejades no eren estrictament necessàries i que amb la mateixa inversió s’haurien pogut realitzar tres escoles, això sí, com diu Puigbert des del “supòsit que l’escola pública ha de ser merament subsidiària”.

Puigbert ens situa entre el civilisme conservador i el civilisme populista, entre les opcions elitistes dels noucentistes i les opcions més populistes del racionalisme arquitectònic del GATPAC. El fet interessant, però, és que molts dels elements del reformisme noucentista estaven incorporats en els projectes republicans. Així, el trànsit d’un model d’arquitectura a un altre seria menys significatiu i traumàtic que la confrontació entre aquells sectors que negarien els valors transformadors de la cultura i l’educació i que des de les seves opcions conservadores negarien el dret a aquests valors a una part de la societat privant-la de les potencialitats democràtiques del reformisme modernitzador.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

18 gener 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a L’ESCOLA MONTJUÏC DE GIRONA

UN ANY NOU

Intranet de PTOP 

No vull començar aquest any 2009 sense una nova comunicació. Sóc molt conscient que han passat ja més de sis mesos des de la comunicació anterior. I en aquest lapse de temps han succeït moltes coses i, especialment, s’ha agreujat la crisi econòmica que afecta el món sencer. Les seves dures repercussions en el món immobiliari i financer s’han estès, més tard, a d’altres sectors vinculats al consum i això ha fet que comencessin a patir les estructures productives i que s’estengués el risc d’augment de l’atur i totes les seves conseqüències de caràcter individual i col·lectiu.

No vull, però, centrar-me en aquest tema. Sí que he de dir que des del sector públic tenim l’obligació de crear les condicions favorables per a la represa econòmica, i que ens correspon donar un impuls a la inversió pública per tal de mantenir i millorar el nostre parc d’infraestructures i, alhora, proporcionar activitat a les indústries associades.

Avui, però, en aquest inici d’any em sembla just i convenient que expressi el meu agraïment i el de tot el meu equip per la col·laboració estreta i intensa que tot el col·lectiu de treballadors i treballadores de PTOP aporteu al desplegament de les polítiques públiques del Govern i al servei de la comunitat. El passat 22 de desembre va fer ja cinc anys de l’arribada d’aquest equip a la Conselleria, el 22 de desembre de 2003, i des d’aquella data hem compartit projectes i propostes que han donat consistència sòlida a l’acció del Govern en el nostre camp.

Però vull també que el meu agraïment sigui concret i s’adreci, ara especialment a tots aquells que han hagut de respondre en diversos camps a les situacions d’emergència que s’han produït com a conseqüència de les pluges, de la neu i del temporal de llevant. Així, doncs, a tot el personal dels parcs de carreteres i dels serveis territorials i de la DGC, a tot el personal de les empreses que col·laboren amb el Departament en el manteniment integral i semiintegral, un reconeixement explícit per les tasques desenvolupades, per la capacitat de resposta, per la voluntat de coordinació amb el Servei Català de Trànsit. He vist els gruixos de la neu, els arbres caiguts, les tasques de les màquines llevaneus i puc dir-vos que s’ha actuat amb tenacitat per  minimitzar l’efecte del temporal de pluja i neu. També a tot el personal de carreteres, de l’Institut Geològic i de les empreses contractades per a fer front a la nova esllavissada a la paret dels Degotalls de Montserrat. Es tracta de tasques de risc i d’una gran complexitat, que s’estan duent a terme amb rigor, amb professionalitat, amb prudència i, alhora, amb evident preocupació per tal de tornar al més aviat millor l’activitat al monestir. És, doncs, just que faci un reconeixement explícit de les tasques que aquests dies s’estan realitzant des de la roca mateix fins a la neteja de la carretera.

I finalment, però no pas el menys important, he de fer un esment molt explícit de les conseqüències del temporal de llevant sobre els ports de Catalunya, la seva incidència en l’activitat de la flota pesquera i la devastació que ha deixat el temporal en ports, passeigs marítims, diversos punts de la costa i activitats públiques i privades. Primer de tot deixeu-me que expressi la solidaritat del Govern amb tots aquells que han patit directament l’angoixa de la situació d’alerta màxima que vam viure, i en segon lloc, vull agrair públicament tota la tasca duta a terme pel personal de l’empresa pública Ports de la Generalitat i a tot el personal del servei de ports i costes del Departament. En dies molt assenyalats no hi ha hagut festa ni treva, i ha calgut un gran esforç per atendre la situació d’emergència.

Ara, cal una tasca més pausada de reconstrucció i el compromís de reforçar les estructures portuàries per fer-les menys vulnerables que la nit del dia de Sant Esteve de l’any 2008.

I el meu reconeixement també al Servei de Premsa, que ha estat en tot moment fent el seguiment de les incidències que s’han produït per infomar tant del que succeïa com de les actuacions que es duien a terme des del Govern.

Vull que ens quedi clar a tots que ens ha correspost actuar i respondre des de tres camps ben diferenciats, ports, geologia i carreteres, a la situació creada per la meteorologia i que el Departament ha posat tot el seu esforç, com no podia ser de cap altra manera, a pal·liar els efectes del temporal.

Una cosa és saber que s’ha fet el que s’havia de fer i una altra igualment necessària és agrair la tasca de tothom en un final d’any no fàcil.

A les portes dels primers dies del nou any deixeu-me que us desitgi el millor per a tots, tant en el terreny personal, familiar, com en la feina al Departament.

5 gener 2009 Posted by | COMUNICACIONS, Intranet | , , , , | Comentaris tancats a UN ANY NOU

NOMS DE NADAL I DE CAP D’ANY

Diari de Girona

Aquest any, les festes de Nadal i de Cap d’Any han partit pel mig dues setmanes i han configurat un calendari estrany en la combinació entre festa i treball. Podem ben bé dir que han sigut dues setmanes a mig gas, tot i que han sigut, com és ben evident, molt mogudes.

Puc dir, però, que malgrat les turbulències meteorològiques, amb pluja i neu generosa, i amb un temporal de llevant com mai no n’havia vist cap, m’ha quedat temps per caminar vagarosament per Girona i per trobar alguns moments de calma i recolliment a casa.

He pogut escoltar els Onze Nadals i un Cap d’Any de J.V. Foix, que ens ofereixen en una nova edició il·lustrada i amb gravació sonora, la Fundació Foix i l’Editorial Eumo. Seguint atentament els versos he pensat en l’article de la setmana passada d’en Narcís Comadira a El País, recordant el primer “Nadal” i l’impacte de la seva lectura de llenguatge planer i clar, complex alhora, amb la força d’uns conceptes comuns i familiars fins a la transparència més absoluta. És el que vam comentar una estona amb en Modest Prats i en Guillem Terribas, tot esmorzant al Neptú del carrer de les Hortes, tot pensant ja en la seva primavera romana i el pelegrinatge toscà d’en Modest, tant iniciàtic en el record, com aquell primer “Nadal” d’en Comadira llegit al seminari per recomanació del mateix Modest.

Després, dimecres d’aquesta setmana, amb un cel blavís i més obert que els dies anteriors,però encara amb el terra moll de pluja i humitat, vaig fer un recorregut més pausat encara. A la Força vaig visitar una vegada més en Joan Cortés, que no para de comprar i vendre. Pensant en els dies que vénen hi vaig comprar, a molt bon preu, el Llibre dels Sants Reis d’Orient, una antologia de la Selecta, triada per Baltasar Coll i editada l’any 1952. La fulla d’alzina i el gla es retallen en un cel d’estels anunciadors i orientadors, i obren un món poètic al voltant d’aquest cicle ple de tendresa i ingenuïtat infantil. I també les Cançons del color del temps, de Maria Castanyer, un poemari editat a Girona l’any 1949 amb il·lustracions de Joaquim Pla i Dalmau.

Aquests dies ens falta més que mai en Joaquim, i reprenem, com cada any, les seves Estampes de Girona, també editades a Girona el mateix any 1949 i plenes de suggerents imatges i dibuixos sobre les tradicions de tot l’any i amb singular dedicació a les festes de Nadal. Però el món dels dibuixos no ens desvia de la intensitat de la poesia de la Maria Castanyer que ens diu: “He obert de bat a bat la gran finestra  / del meu jardí més íntim,  amics. / Jo us prec, si us plau, de trepitjar en silenci / no hi desvetlléssiu ocells adormits…”.

Vaig esmorzar a l’Artusi, després de veure i desitjar bon any nou a l’Anna Dalmau, que em va donar la seva felicitació, un dibuix del seu pare, i també una felicitació de l’Ernest Dalmau i la Rosa, que és un altre dibuix, aquest cop amb la creu que presideix la plaça que veig cada dia des de casa quan surto al balcó i miro primer l’horitzó llunyà de la gran bastida de la Catedral i després recorro els racons més íntims i clars de l’arquitectura de Sant Pere i els xiprers de la plaça i la creu. També em donà l’Auca de la Catedral de Girona, amb guió i quartetes d’en Jordi Dalmau i il·lustracions de diversos artistes de Girona, convocats pels amics de la Unesco de Girona per retre un merescut homenatge a en Carles Vivó i Siqués, a qui la ciutat li deu encara un reconeixement més explícit i una recopilació de la seva biografia d’artista, d’activista i de crític. Vivó va ser, sens dubte, l’expressió més genuïna a Girona d’una combinació entre art popular, costums i tradicions, i un esperit crític fet de delicada ironia finament aplicada als seus dibuixos i a totes les seves activitats, un punt teatralitzades i arrelades fortament en un imaginari col·lectiu riquíssim i rescatat per ell mateix, una i mil vegades.

Estic segur que la Clara Bacquelaine, la Mònica Aymerich, en Joan Baron, l’Isidre Vicens, l’Anna Estadella, en Martí Rosés, en Guillem Terribas, en Josep Duixans, l’Ernest Dalmau, la Mercè Huerta, en Vicenç Pijaume, en Bep Marquès, en Santiago D. Roca Costa, la Meritxell Ramos, l’Albert Casellas, la Roser Balló, l’Ernest Dalmau Pallerols, la Mar Vivó, la Montserrat Vidal de Llobatera, en Joan Vallès, en Manel Baulida, en Domènec Fita, en David Vivó i la Ció Abellí, que han contribuït a aquesta Auca han fet reviure el record, la imatge i la petjada d’en Carles Vivó, i que els seus fills, en David i la Mar, i la Dolors Codina hauran experimentat potser el mínim escalf ciutadà que necessitaven per sentir-se reconfortats aquests dies.

Després d’esmorzar vaig passar d’esquitllentes pel pont de les Peixateries, que és on de petit els meus pares sempre em deien que hi havia l’home dels nassos i com que no el vaig saber veure me’n vaig anar a fer un recorregut per les obres de l’hospital de Santa Caterina, fent temps per anar a Stein a recollir un encàrrec i dedicar un desig de bon any a en Feliu Matamala a través d’una de les seves nétes, que em va explicar que aquests dies de Nadal havia estat una mica atrapat. Tota una vida de més de noranta-sis anys farcida de catalanitat per tots costats.

Al carrer de les Hortes, tornant ja a casa, en Carles Mascort em posà al corrent de les darreres novetats de la cavalcada que es prepara per esperar, la nit estelada del cinc de gener, els tres reis d’Orient. Reprenc el llibre de la Selecta que vaig comprar i de Maria Antònia Salvà agafo la Salutació:

“Salut, bon any i bon dia, / que l’amor porta alegria! / I d’amor ben rics i plens, / a l’Infant de l’Establia / ofrenen la Poesia / que és or i mirra  i encens.”

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009010200_4_306603__Opinio-NOMS-NADAL-DANY

2 gener 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a NOMS DE NADAL I DE CAP D’ANY

LA CLÍNICA GIRONA

Col·laboració en el llibre Clínica Girona, 1934-2009. Girona, Clínica Girona, 2009

En la celebració d’aquests setanta-cinc anys hi ha, em sembla, una clara aposta per subratllar el moment decisiu que viu ara aquest establiment sanitari de la nostra ciutat.

Nascut a l’empara dels projectes sanitaris i higienistes que es van desenvolupar durant la segona República per part del Govern de la Generalitat de Catalunya, aquest establiment privat recull les energies, els impulsos i les ambicions d’un grup de metges bolcats en el servei públic a l’Hospital de Santa Caterina de Girona.

Durant setanta-cinc anys ha anat configurant un teixit empresarial, sempre format per metges de diverses generacions i nissagues i, simultàniament, ha anat definint un entramat urbà laberíntic i complex, fruit de les necessitats i de les dificultats del successiu creixement.

La Clínica Girona ha estat històricament un referent i un servei mogut sempre per la proximitat i la familiaritat, i caracteritzat per la centralitat i accessibilitat dels seus serveis.

Ara, però, aquesta mateixa centralitat ha esdevingut una cotilla i un inconvenient, i és per això que m’he permès de pensar aquest setanta-cinquè aniversari com una autèntica cruïlla, un tombant decisiu en la història de la Clínica Girona, el moment de les grans decisions i d’un trasllat necessari a un edifici nou i modern que, amb la funcionalitat de l’arquitectura sanitària tan desenvolupada, aporti el valor afegit que ja no poden aportar les instal•lacions del carrer Joan Maragall i de Juli Garreta.

S’obre així una triple oportunitat. Primer fer l’elogi i el reconeixement dels pioners i dels fundadors, així com de tots aquells que van contribuir al creixement de la clínica en un context de diverses clíniques privades de matriu familiar (Muñoz, Bofill), i simultàniament amb el desenvolupament del gran centre de referència de la Seguretat Social, el nou Hospital de Girona.

En segon lloc és el moment d’una clínica nova. Amb aparcament, amb tots els serveis agrupats, amb unes urgències desenvolupades, amb més quiròfans, amb millores tècniques de darrera generació, l’aposta de futur per un segle més.

I, finalment, és el moment de crear una nova gran oportunitat a l’urbanisme de la ciutat amb la reconversió, pensada i intel•ligent, de tota l’illa que avui ocupa la clínica i que ha anat esdevenint un conglomerat incomprensible i que hauria de transformar-se en una illa exemplar, on els aprofitaments urbanístics necessaris es combinessin amb un esponjament adequat i amb un interior d’illa que respiri i ajudi a respirar, i oxigeni visual i paisatgísticament la ciutat.

El millor homenatge per aquests setanta-cinc anys és la resposta positiva i ambiciosa a aquest triple compromís que és tot un repte.

1 gener 2009 Posted by | Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a LA CLÍNICA GIRONA