Joaquim Nadal i Farreras

LA SUPERACIÓ DEL MITE

 Revista de Girona, num. 251. Dossier  “Dos-cents ans del mite dels setges de Girona”, de la Revista de Girona núm. 251. Desembre 2008, pàg. 98-101

La societat gironina ha viscut trasbalsada, traumatitzada i dividida pel record de la Guerra del Francès i dels setges de 1808-1809. És una qüestió ideològica i psicològica més que material i social. El mite és una construcció ideològica, fonamentada més en la utilització i interpretació polítiques de la realitat que en la deformació, suposadament hiperbòlica, de la realitat. Els sectors més conservadors de la societat haurien volgut portar l’aigua al seu molí i justificar, d’una banda, les idees de l’absolutisme per tal de legitimar el seu restabliment i, de l’altra, la reivindicació de la unanimitat al voltant d’un sentiment patriòtic vinculat a una determinada idea d’Espanya. Sobre aquesta base, tota la parafernàlia oficial, tota la litúrgia commemorativa hauria girat al voltant d’aquest doble eix. La permanent actualització i adaptació d’aquesta utilització interessada i més aviat ahistòrica hauria tingut el seu moment més àlgid, i també el seu cant del cigne, en els anys del franquisme i, sobretot, en els actes de la celebració del cent–cinquantè aniversari dels setges. A partir d’aquella celebració, els actes que es reiteraven anualment tenien un caire cada cop més encarcarat, més residual, més anacrònic, més allunyat de la realitat.

El trencament del fràgil fil del franquisme l’any 1979 en el món municipal va significar la ruptura definitiva amb una tradició que hauria sobreviscut més d’un segle, però que hauria arribat al final del seu recorregut totalment buida de sentit social i totalment allunyada de l’ànima col·lectiva de la societat.

Efectivament, la supressió, l’any 1979, de la funció cívico-religiosa que es celebrava cada any per Fires no va provocar cap gran daltabaix, no va merèixer cap comentari incisiu en els mitjans de comunicació locals, i va ser rebut per la ciutadania amb la més absoluta de les indiferències, amb una gran fredor i amb un distanciament sideral.

Podem ben bé dir que, ara i amb motiu de les commemoracions del bicentenari dels fets, la societat gironina s’ha refet totalment dels efectes traumàtics del record dels setges i de la seva reiterada i matussera manipulació per part dels poders successius, que n’havien utilitzat ideològicament el seu suposat sentit.

Potser fins i tot hauríem de dir que és la plena i total modernització de la societat gironina la que ha portat al distanciament definitiu i a la pèrdua total d’implicació de tota la societat en l’alimentació i renovació del mite.

Aquells fets de fa dos-cents anys són sovint ignorats, deixen pràcticament fred a tothom i desperten només una certa curiositat i interès de caire intel·lectual, científic i acadèmic. Hem arribat així al punt just de distanciament, esperem que irreversible, per abordar-ne la seva interpretació i el seu estudi sense cap mena de condicionament ni hipoteca i sense la pressió ambiental d’una societat asfixiant i opressiva que, durant dècades, havia volgut convertir aquell record en l’emblema d’un destí col·lectiu.

En aquest nou context, en aquest clima d’un cert optimisme social allunyat de la prostració real o induïda, s’ha pogut entrar en una revisió historiogràfica que comença a donar els seus resultats.

En el terreny de les reedicions ens trobem amb tres aportacions singulars. En primer lloc, la reedició, per una qüestió d’oportunitat i sense cap revisió, d’Els setges de Girona el 1808 i el 1809,  de Joaquim Pla i Cargol (Rafael Dalmau  editor, 1962 i 2008), que es correspon amb la visió més clàssica i sintètica de totes les aportacions conegudes fins a aquella època. Per la seva banda, Joaquim Jubert Gruart ha reprès un clàssic de 1910 i hi ha aportat una exploració històrica i psicològica dels personatges a Diego Ruiz ,Prudenci Bertrana i La locura de Alvarez de Castro (CCG edicions, Fundació Valvi, 2007) i, finalment, Lluís Maria de Puig ha emprès la reedició de tots els textos clàssics de Carles Rahola sobre els episodis napoleònics de la vida de la ciutat a Carles Rahola i Llorens, Girona i Napoleó. La dominació francesa a Girona i altres estudis napoleònics (CCG i Fundació Valvi, 2007).

Si ens agafem aquestes reedicions com a símptoma és ben evident que el vell trasbals que li va costar, a principis del segle xx, a Prudenci Bertrana un ostracisme generat per l’aïllament, la bel·ligerància i l’asfíxia dels poders establerts, ha deixat pas a la simple curiositat intel·lectual i, fins i tot, al mecenatge d’una nova classe dirigent que no ha volgut incórrer en les velles intromissions del passat i ha reivindicat més aviat el paper renovador i interpel·lador d’aquestes aportacions.

Apart d’aquestes aportacions singulars ens hem de fixar en La clau del regne. Girona, setges i mites  (Rafael Dalmau, 2008), de Josep Clara que, amb sentit de l’oportunitat, fa un repàs general de tots els episodis bèl·lics de la història de Girona vinculats a la seva condició de plaça forta i ciutat emmurallada, com a característica fundacional i intrínseca durant més de vint segles d’història. També en Girona i la Guerra del Francès (1808-1814) (Ajuntament de Girona, 2008), recull miscel·lani de conferències sobre el tema de Jordi Bohigas, Anna M. García, Lluís M de Puig, Rosa Congost, Ramon Ripoll i Genís Barnosell. I, finalment, en la síntesi del període integrada en els “Quaderns d’Història de Girona”, de Lluís M. de Puig, (Girona, guerra i absolutisme. Resistència al francès i defensa de l’antic Règim (1793-1833), Girona, Diputació-Ajuntament, 2007).

On som ara al fil de totes aquestes aportacions? Queda clar que hem guanyat en capacitat d’interpretació i en capacitat d’interrogació i que avui ens podem formular una visió més ajustada, que ponderi la realitat d’aquells fets de fa dos-cents anys sense cap dels condicionaments ideològics que en van anar esbiaixant la interpretació en els moments immediatament posteriors.

1. Els fets

Per moltes voltes que hi donem trobaríem en tota la producció historiogràfica, per recent o per reculada que sigui, un mateix fil narratiu que és innegable. No es pot dubtar de la duresa dels combats, de les dramàtiques condicions de vida de la ciutat assetjada, de la bel·ligerància dels combatents i dels ciutadans, i d’un punt d’heroisme basat en una capacitat de sacrifici inherent a la condició humana en circumstàncies adverses. Tampoc no es pot dubtar de la destrucció física (material), moral (psicològica), humana (demogràfica) , social i econòmica de la ciutat de Girona com a conseqüència de la Guerra.

Si els fets són reals i no imaginaris ens cal aprofundir en el seu coneixement i en la seva quantificació. Ens cal per a conèixer més de prop les característiques dels dos exèrcits, dels contingents en combat, de les arts de la  guerra, de les característiques de les fortificacions. Aquí hi ha encara una tasca ingent per fer, que necessita de dades pragmàtiques que ens acostin a la realitat que intuïm i que sovint desconeixem en el detall.

Sabem que durant un llarguíssim període s’ha intentat construir la unitat de la resistència patriòtica en defensa d’uns valors tradicionals. El risc del revisionisme necessari és caure en la trivialització i la negació dels fets per un simple joc de contraris. No es pot negar una certa precarietat, relativa és clar, de les defenses gironines; no es pot negar la implicació dels gironins de grat o per força en els fets de la guerra; no es pot negar un cert punt de paroxisme heroic, encara que sigui en la interpretació tant histèric com heroic, i no es pot negar una certa desproporció real entre l’exèrcit francès i l’exèrcit al servei de la Junta Superior.

En realitat, el fet més nou, a la llum de les aportacions més recents, és la brutal incompetència, la manca d’estructura i de capacitat dels exèrcits espanyols que serien els més directament responsables per manca de capacitat de la inevitable capitulació de Girona i d’una certa percepció de substitució de la resistència militar per una certa resistència cívica.

Això no vol dir que els gironins se sentissin molt implicats amb la Guerra i que sentissin una pulsió bèl·lica irrefrenable. Vol dir només que, quan et trobes al mig i a més l’adversari és odiat i foraster, és més fàcil d’intentar sobreviure i defensar-se enmig del desastre generalitzat per manca d’una efectiva direcció militar de les accions de guerra.

Tornem, doncs, les coses al seu lloc, que no vol dir a l’ordre imposat per les interpretacions esbiaixades, sinó a la realitat mateixa, prou contundent, d’uns fets indiscutibles.

 3. Els efectes de la Guerra

Avui és més evident que mai que passat el període 1808-1814, les coses ja no tornarien a ser mai més iguals, per molt que el restabliment de l’absolutisme pogués donar la impressió d’una simple restitució dels mecanismes de poder i de les relacions socials de producció. Res no tornaria a ser ja igual i la Guerra mateixa, amb l’afluixament dels lligams propis de l’Antic Règim, hauria servit per obrir els ulls a sectors de la societat que, en el terreny de les llibertats individuals i de les llibertats socials, començarien a veure com a discutibles circumstàncies considerades fins aquell moment i de forma imposada i resistent com a inalterables. Les velles veritats de l’Antic Règim ja no són paradigmes indiscutibles mai més, i s’afluixen els lligams de dependència i es comencen a obrir nous camins i noves oportunitats latents en els canvis de la societat catalana del segle xix. 

4. Les conseqüències econòmiques de la guerra

En el mig termini podem relativitzar les conseqüències demogràfiques de la Guerra, amb més capacitat de recuperació del que cabia esperar, podem també relativitzar la suposada destrucció del teixit productiu amb més capacitat de refer-se i de reprendre el fil de la modernització iniciada abans de les Guerres del canvi de segle de la que ens podíem imaginar. Podem, fins i tot, atorgar a la relació de la ciutat de Girona amb tot el seu entorn de predomini rural, una situació diferent de la que ens imaginàvem i amb més capacitat de reacció, com apunta Rosa Congost quan explora les característiques i el contingut de determinats capítols matrimonials que acreditarien una societat més modernitzada del que havíem suposat. És evident que podem compartir la idea que algunes energies s’havien alliberat o havien sabut trobar les oportunitats en les circumstàncies adverses.

Però el coneixement més aprofundit que tenim ara de l’evolució de les rendes agràries, de la producció, dels preus, de les transaccions, de la formació de nous patrimonis no ens exonera d’una tasca imprescindible ja esmentada en el terreny de la ciutat estricta.

Quants morts? Quins? De quins barris? Quantes cases enrunades? Quines i a quins barris? Com es refà l’espai públic i el capital físic de la ciutat? Quins danys experimenten les infraestructures bàsiques? Els molins, l’aigua, l’abastament? Quins recursos s’esmercen en la seva reconstrucció i qui ho fa? Quines estructures de poder romanen intactes i quines trontollen després de la Guerra? Quina és la dinàmica urbana, física i social, encara que no es pugui deslligar de la realitat agrícola que domina en l’entorn? 

5. El futur

Ja sabem que en el conjunt de la societat gironina contemporània ja no hi ha mite que valgui. També sabem que ens hem desempallegat de tots els condicionaments ideològics incrustats en la història mítica dels setges, sabem, fins i tot i ho sabem per tot Catalunya i per tot Espanya, que la lectura dels fets de l’aixecament contra els francesos admet una multiplicitat d’interpretacions al fil de ressorts diversíssims que alimentaven, en graus diversos, la reacció popular.

Descarregats de la motxilla afegida durant dos-cents anys podem tornar, ara, amb més tranquil·litat, a la realitat històrica de la ciutat i de la societat de les primeries el segle xix sense cap risc que ningú vulgui  reinventar un mite fet a la mida  dels que en el passat han volgut veure en la resistència dels gironins, amb graus variables d’heroisme, de bel·ligerància o d’acceptació conformista de les circumstàncies, un fet unívoc de defensa de la religió, l’odre establert, la jerarquització social o la unitat i la independència d’Espanya.

Per sort de tots, les coses mai no són ni tan fàcils ni tan elementals i primàries. I si fossin com alguns en les van voler fer veure en el passat algunes de les realitats de la societat catalana i espanyola contemporània que coneixem no serien ben bé iguals i no tindrien la pluralitat, la diversitat i la desigualtat que la caracteritzen.

Per acabar, la fredor i la indiferència d’avui no poden passar per alt les privacions, la misèria i el sofriment que, com a elements determinants, van dominar les vides d’algunes generacions de gironins sota l’impacte de la Guerra del Francès.

Anuncis

31 Desembre 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Revista de Girona | , , , , | Comentaris tancats a LA SUPERACIÓ DEL MITE

EL MEU PAÍS

Diari de Girona

Penso sovint en el país.  Hi penso de moltes maneres. Penso en la terra i penso en les persones; penso la història i penso la terra i les persones d’abans i d’ara, i m’emociono de pensar com s’ha anat configurant una llengua, una cultura, un paisatge, que ha acabat conformant una identitat. La frisança emocional esdevé, però, una tendresa especial si penso en el país petit, el de més a prop, el que tenim més a mà, el que ens identifica quotidianament. Definir el país i fer-lo estimar és una tasca difícil. Però esdevé facilíssima si prenem, com a referència, aquella cançó de Lluís Llach que descriu els contorns magnífics d’un país petit, molt petit, que permet mantenir un diàleg entre els campanars veïns.

“El meu país és tan petit

que des de dalt d’un campanar

sempre es pot veure el campanar veí.

Diuen que els pobles tenen por,

tenen por de sentir-se sols,

tenen por de ser massa grans,

tant se val! És així com m’agrada a mi

I no en sabria dir res més.

canto i sempre em sabré

malalt d’amor pel meu país”.

Potser per aquest camí podem trobar un mètode eficaç, d’alt contingut cívic, que ens aproximi a la realitat que hem de fer estimar als joves i als infants en el seu aprenentatge. Es tracta d’explicar les coses més elementals i bàsiques, es tracta de posar en valor el nostre entorn més immediat i tots els elements que el conformen i el defineixen. El meu país no és ni millor ni pitjor que molts altres, però és el meu, és el nostre, i ens l’estimem amb les seves belleses i els seus defectes, i ens hi sentim identificats amb lligams profunds, amb arrels molt fondes, que marquen l’enyorament en la distància com un tret definitori del nostre caràcter. Volem tornar.

D’aquí que tots aquells que es van veure obligats a marxar-ne pels camins de l’exili i no van poder tornar mai, visquessin unes vides tristes i plenes de malenconia marcada per l’enyorament en la distància. Només així podem arribar a copsar el dramatisme de moltes famílies, de moltes persones, que van veure escapçada la seva pròpia vida, viscuda amb desarrelament trasplantat.

Però també és veritat que en l’ús de la paraula país es poden despertar tota mena de dubtes i freqüents incomprensions, nascudes d’un contingut diferent segons les cultures i civilitzacions que l’empren.

Per això, em sembla pertinent, ara aquí, reportar la meva trobada molt a principis dels anys vuitanta amb la cònsol dels Estats Units de Nordamèrica a Barcelona que, en aquell moment,era la senyora Ruth Davis. Ens vam trobar en la inauguració d’una exposició del malaguanyat Josep Maria Vayreda Canadell. I només de trobar-me, la senyora Davis m’interrogà així: ”Què és per a vostè un país?” ”Per què m’ho pregunta?” vaig respondre sorprès. Em va dir que l’havia sobtat una campanya publicitària que la Generalitat havia endegat i que havia promogut, amb gran profusió de cartelleres per tot el territori, amb el lema “Catalunya, un país d’Europa”. Vaig intuir que al darrere de la pregunta hi havia una qüestió d’una certa transcendència i vaig fer un ràpid intent de respondre amb un reguitzell de preguntes. ”Només la puc contestar amb un seguit de preguntes: Vostè de quin país és?” “Dels Estats Units de Nordamèrica”, em respongué sense cap dubte. ”I de quina nació?” vaig continuar; “Amèrica, de la nació americana”, respongué. ”I de quin Estat?”, vaig concloure;  “De Georgia”, digué Ruth Davis.

“Doncs perquè m’entengui i pugui entendre l’anunci que la preocupa, cal que sàpiga que el nostre Estat és Espanya, la nostra nació és Catalunya i el nostre país pot ser una petita part de Catalunya, la contrada, la comarca que ens identifica en l’àmbit del país petit”.

Ressonen de nou les estrofes de la cançó d’en Llach que descriu tan bé com és el nostre país petit.

Em sembla que país i paisatge han crescut junts com a concepte i ens acosten a una visió de Catalunya que desplega davant dels nostres ulls l’herència rebuda de generacions i generacions, que han viscut i han fet el nostre territori de molt abans que se’n digués Catalunya i s’hi parlés el català.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008121900_4_304821__Opinio-PAIS

19 Desembre 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a EL MEU PAÍS

ESCRIT A L’AIGUA: L’ESCUMA DELS DIES. ESCRITS DES DEL GOVERN

Títol: Escrit a l’aigua: L’escuma dels dies. Escrits des del Govern

Autor: Joaquim Nadal i Farreras

Editat per:  Generalitat de Catalunya – Departament de PTOP

Lloc i any: Barcelona, 2008

“Tota una acció orientada a fer la pedagogia des de la política que, amb tant d’encert, va reclamar en el seu moment Rafaael Campalans.

Aquest és el context en el qual s’ha d’inscriure aquest volum de pròlegs i presentacions, que són el pòsit de cinc anys al Govern…” [del pròleg de l’autor]

11 Desembre 2008 Posted by | Llibres propis (Referències bibliogràfiques), PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a ESCRIT A L’AIGUA: L’ESCUMA DELS DIES. ESCRITS DES DEL GOVERN

TEMPS DE REHABILITACIÓ

Diari de Girona

Fa pocs dies he vist desmuntar l’enorme ortopèdia que havia cobert, protegit i estintolat la façana de l’edifici de l’antic Banc d’Espanya a la cruïlla entre el carrer d’Álvarez de Castro i la plaça del Marquès de Camps. Ha ressorgit així una vella imatge de la nostra geografia urbana. Encara distorsionada per les tanques d’obres, els materials, i el moviment de les màquines i dels paletes. Però, com a mínim, s’han recuperat els paràmetres visuals als quals estàvem habituats. L’efecte del retorn a la normalitat, de la desaparició dels cossos estranys és sempre relaxant i reconfortant. És com un camí de reconciliació amb els paisatges coneguts de sempre, amb els itineraris habituals, amb els racons amables.

És el mateix efecte que vaig experimentar per Fires en la contemplació de la plaça de l’Hospital i la progressiva aparició exultant de la vella façana de l’hospital de Santa Caterina. La noblesa dels materials, la senzillesa del traç, la força del volum transmeten també optimisme pels quatre costats. Ens acosten a un procés de lenta recuperació de la normalitat. Fa goig veure el pati refet, les magnòlies alliberades també de les seves ortopèdies particulars, i la tanca d’obres reculada uns metres per restablir, en una bona tramada, la  vorera oculta durant un parell d’anys per les rases i els materials. Posats a la porta de la Casa de Cultura, la visió de conjunt de l’edifici de davant parla de l’eficàcia dels treballs realitzats, de la recuperació de la vella esplendor, del restabliment d’uns paràmetres mínims de la vella i coneguda, i reconeguda geografia aquí profundament transformada en la trama urbana. Però l’edifici se’ns mostra amb tota la seva contundència d’espai recuperat per al patrimoni ciutadà.

Estic segur que en un recorregut per diversos racons de la ciutat trobaríem escampades, aquí i allà, mostres diverses i en diversos estats d’evolució d’aquestes sensacions que avui intento transmetre. Obstacles a la via pública, tanques d’obres, bastides contundents, o petits moviments de reparació i de recuperació per a la normalitat i per a la modernitat del patrimoni immobiliari de la ciutat.

Totes aquestes disquisicions venen al cas amb motiu dels temps de crisi fortíssima que estem vivint en una mena de ressaca de l’eufòria constructiva de més d’una dècada. Ara veiem alguns edificis aturats, estructures immòbils, ha disminuït el bosc de grues al qual ens havíem quasi habituat, com si formés part permanent d’aquesta geografia del paisatge que resseguim diàriament amb la mirada, en uns radis variables segons que ens movem a peu o en transport públic o en cotxe. Ha reaparegut la imatge de solars buits, de terrenys tancats entre mitgeres de cases, fruit d’algun enderroc precipitat, amb la perspectiva d’una futura nova edificació. I estic segur que alguns solars, ara buits, romandran així un cert temps, tot esperant temps millors o noves facilitats creditícies que sembla que no arriben o que les entitats bancàries dosifiquen amb comptagotes i una gasiveria que contrasta amb l’alegria viscuda fins no fa gaire. La crisi ens porta, amb rotunditat, la prevalença dels valors de sempre que emergeixen amb força i ens recorden el pes de l’estalvi, de l’esforç, del treball, de les coses petites, també de la rehabilitació. “En temps de crisi, rehabilitació”, criden els experts de torn, els terapeutes del gran daltabaix, com si acabessin de descobrir el valor balsàmic de la feina discreta i poc vistent, del treball callat i lent, de la minuciositat artesanal

Vull reivindicar que el millor antídot contra les modes efímeres és justament la confiança i la credibilitat dels valors ben assentats, de les coses que han madurat i deixat pòsit amb el temps.

Ara és temps de rehabilitació. Només que a Girona, ja fa dècades que ho és i, ara, tenim l’oportunitat i el coneixement de continuar aquesta tasca sense necessitat de descobrir res ni de fer cap aprenentatge. Es tracta de saber veure que el parc d’habitatges de la ciutat necessita, de forma permanent, d’unes tasques de manteniment i de rehabilitació. Es tracta de saber que, tot i l’enormitat de la tasca feta durant dècades, queden encara racons humits i foscos, cases tancades, vidres trencats, teulades enfonsades, edificis mig abandonats, serveis obsolets. I que la tasca que ha donat tants bons resultats s’ha de continuar de forma permanent i constant. En la rehabilitació hi troben escalf i ocupació totes les professions dels bons artesans. És l’hora dels professionals més acreditats. Dels paletes, dels guixaires, dels fusters, dels lampistes, dels serrallers, de tots aquells que intervenen en la consolidació de velles estructures i que sense rancor, calladament, per dins refan el cos malalt de les cases i les adeqüen als temps nous i a les noves necessitats.

Durant molts anys, Girona no havia rehabilitat i un corc es menjava per dins les velles estructures de la bellíssima ciutat vella. Els propietaris no trobaven incentiu en la rehabilitació dels vells casalots que havien abandonat fugint del fred i de les incomoditats. Però la creació de la Universitat de Girona, la recuperació integral del barri vell i un impuls decidit a la rehabilitació han posat la ciutat en primer rengle de les ciutats refetes per dins, confortablement refetes i preparades per afrontar la crisi amb petites obres, sense espectacularitat, que poden i han de continuar la vella recuperació que es percep a cada cantonada. No hi ha, doncs, modes que valguin. “Contra la crisi, rehabilitació”, i aquí ho sabem i ho estem fent, amb l’avantatge que aquesta és una feina que mai no s’acaba. Sobretot perquè el temps també ensenya que quan acabes per un costat ja ha arribat l’hora de tornar a començar.

És així com les cases de l’Onyar, que l’Ajuntament de Girona es disposa a tornar a rehabilitar, esdevenen una bella metàfora  del valor permanent de la rehabilitació.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008120500_4_302283__Opinio-temps-rehabilitacio

5 Desembre 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a TEMPS DE REHABILITACIÓ

VIC

Pròleg a Plano geométrico detallado del término jurisdiccional de la ciudad de Vich. Edició facsímil del plànol de 1852. Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, col·lecció “Ciutats catalanes” núm. 10, 2008

Reprenem la sèrie de plànols de ciutats de Catalunya que vam començar ara fa un any amb l’edició de sis facsímils. En aquesta ocasió es tracta dels plànols de les ciutats de Manresa, Olot, Solsona i Vic que així s’afegeixen als de Girona, Tarragona, Lleida, Tortosa, Figueres i Vilanova i la Geltrú. Amb el conjunt dels deu facsímils que ara disposarem podem tenir ja una visió força àmplia de la cartografia de les ciutats de Catalunya, de les diferents tipologies i característiques, i de l’interès singular de la cartografia històrica per tal de captar millor, amb més precisió, la realitat urbana de cada moment i la forma que va anar prenent el desenvolupament urbà de les principals ciutats de Catalunya.

L’Institut Cartogràfic de Catalunya vol continuar d’aquesta manera el seu compromís simultani amb les tècniques més avançades i d’alta precisió pel que fa a la restitució de la nostra geografia contemporània i amb el rescat de la memòria històrica com a referència tangible per a mesurar l’evolució del país, de les seves ciutats, de la seva especialització i desenvolupament i per a conèixer les causes concretes que en cada cas van portar a la materialització d’aquestes obres d’art, que combinen la seva singularitat artística i la fidelitat a la realitat física que ens intenten transmetre.

En el cas de Vic anem directament a la informació fiscal. L’actuació del geòmetre francès Jean-Antoine Laur i el conjunt d’informació cartogràfica que va elaborar sobre Vic té relació directa amb la recollida d’informació cadastral per tal d’aplicar la reforma fiscal de l’any 1845. Així, tota l’experiència desplegada a França en les grans enquestes cadastrals, elaborades de forma intermitent des de la Revolució Francesa, van crear el bagatge necessari de coneixements per tal d’entrar en un terreny conegut i estendre aquests coneixements als casos de països veïns que desenvolupaven també les seves reformes fiscals.

En el cas de Vic, doncs, no hi ha ni informació jurisdiccional, ni informació urbanística ni, no cal dir-ho, cap referència de caràcter militar. La fiscalitat, la reconstrucció de la realitat parcel•lària, la fiabilitat de la descripció del règim de la propietat esdevenen l’element essencial per tal de controlar la realitat de la riquesa rústica i urbana com a pas previ per tal d’aplicar-hi un gravamen.

Vic és, doncs, una mostra del gran esforç que a mitjan segle XIX es va fer per tal d’inventariar la riquesa i modernitzar el sistema fiscal. La bibliografia sobre aquesta fiscalitat ens posa sobre la traça de tota la documentació cartogràfica que es va generar i de la qual en tenim aquí una mostra significativa que pot actuar com a model i referent.

1 Desembre 2008 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a VIC