Joaquim Nadal i Farreras

EL CANT DE L’AIGUA

Diari de Girona

Portem un seguit de dies de climatologia variable amb regals sumptuosos de la natura. El cap de setmana passat, sense anar més lluny, hem viscut un esclat esplendorós d’una lluna plena excepcional. Plena, rodona, baixa, taronja, immensa, perfilant-se arrodonida darrere els turons, traient el cap del fons del mar, enfilant-se lentament, retallant la serralada dels voltants de Girona, enfilant-se  a poc a poc i empetitint-se després de fixar als nostres ulls la circumferència acolorida com mai. En un cel transparent, una volta que agafa volum, hem vist com la lluna tractava de tu els dos grans campanars de la ciutat.

Als matins ha fet fred, com s’escau en dies nets, de contorns retallats, de precisió geogràfica inusual, sense destorbs; hem fregat el sota zero. I, malgrat tot, a ple dia les temperatures s’han enfilat de seguida i els pics del Pirineu, que apareixien fa una setmana densos i carregats de neu blanquíssima i refulgent, han vist minvar el tou de neu i han fet reaparèixer les crestes arrugades de les pedres. D’esquena al sol de mitja tarda, mirant a llevant ens ha sobtat un blau blavíssim, que podem albirar en dies comptats i que destil·la una puresa inusual, net de qualsevol enteranyinament. No cal dir que s’ha manifestat amb plenitud esplendorosa l’estiuet de Sant Martí, amb terrasses plenes i roba lleugera de la gent preparada, això sí, per abrigar-se de bon matí o al primer tombant del sol i a la caiguda del dia, al mateix ritme que les temperatures. Hem vist una tramuntanada espectacular aixecar l’escuma de les onades i arrissar la superfície del mar esmaltada d’onades d’escuma recurrents de nord a sud amb esquitxos voleiant per la ventada d’una onada a l’altra.

Però aquesta meravella ha vingut precedida d’altres regals les setmanes anteriors. Per Fires, amb fred de Fires i amb pluja de Tots Sants. El fred ens ha obsequiat de cop amb el retorn a una sensació que crèiem haver perdut: el fred que justifica les castanyes fumejants i els moniatos suculents. Hem vist com es trencava l’aparent contradicció de les castanyes amb Fires anteriors, que semblaven dies de finals d’estiu. Hem retrobat el gust per les bufandes i els guants, hem retrobat el baf de la nostra respiració, hem vist treure vapor de les nostres boques, hem cregut en l’efecte balsàmic d’una paperina de castanyes en unes mans enfredorides. Aquest regal de Fires ha arribat esmaltat de fred i pluja. Pluges intermitents, fortes, reiterades. Pluges sovintejades, pluges quasi cada dia. Per Sant Narcís, que va salvar la cantada d’havaneres in extremis, al matí de Tots Sants per espantar els més porucs dels firaires del paper i de les antiguitats, i el darrer diumenge de Fires per espatllar la culminació dels focs.

Per Fires vivim sempre aquesta contradicció. Si fa bo no fa Fires, i si no fa bo espatlla la programació de les Fires i les expectatives dels firaires.

Però he viscut el goig i l’alegria de sentir la cantarella de l’aigua escolant-se per les canals, regalimant pels vidres i els balcons, lliscant pel pendent de les llambordes i les roderes dels carrerons del barri vell. He sentit la cançó de l’aigua caient als embornals i nodrint els rius i rieres dels voltants de la ciutat. He vist saltar l’aigua com feia temps que no veia.

He sentit el goig de viure la ciutat i la seva Festa major, de ser foraster a casa meva mateix, d’agafar festa per poder ser aquí, de seguir el ritual més elemental i deixar-me portar simplement pel plaer de seguir el ritme de la natura i de la festa a la ciutat. He viscut aquest plaer com mai. M’ha semblat diferent i potser és sempre tan igual.

Com sempre defujo el brogit, m’amago de les gran parafernàlies i m’encanto en les coses petites. Per això m’ha quedat, en les meves passejades entre la pluja de les Fires i la transparència del cap de setmana, la imatge senzilla d’una ciutat sense fils, el detall imperceptible d’un canvi transcendent i subtil: la progressiva i lenta però tenaç desaparició de les teranyines de fils elèctrics que abans senyorejaven els carrers de la ciutat i ara s’endrecen en conduccions amagades que deixen l’horitzó net d’entrebancs i a punt d’una visió civilitzada de la nostra societat urbana.

M’agrada entrar pel carrer del Carme després de les obres, pel Pont Major o recórrer molts dels carrers de l’Eixample, com la nova Rutlla, i buscar els fils que no trobo i deixar-me sobtar per alguna conducció  escadussera que ha resistit el seny ordenador que ha netejat de teranyines la ciutat.

Busco la vermellor intensa dels liquidàmbars a l’accés nord, tocant el pont de la Barca, el groc pàl·lid dels bedolls a l’avinguda Pericot, la força del color de vi dels roures americans, el torrat lent i retardat, només incipient, dels plàtans de la Devesa i de totes les deveses. Enyoro l’esclat de colors del parc central i em conformo amb l’anunci d’una gran transformació ferroviària.

Miro i escolto la ciutat, admiro la ciutat sense fils, m’encanto en el cant de l’aigua. M’emociono cada dia.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008112100_4_299642__Opinio-cant-laigua

Anuncis

21 Novembre 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a EL CANT DE L’AIGUA

LLIBRE D’ESTIL DE LES CARRETERES CATALANES

Pròleg al Llibre d’estil de les carreteres catalanes. Barcelona, DPTOP-GISA, 2008

El Govern vol que s’apliqui la màxima cura, una sensibilitat exquisida, a tots els àmbits dels serveis públics. La Generalitat vol que el conjunt de les xarxes de serveis, el conjunt dels equipaments excel•leixin i s’identifiquin per uns paràmetres de rigor, de qualitat, d’eficiència i de coherència perceptibles a primera vista. La identificació visual d’uns signes de qualitat, d’exigència en el disseny, en la presentació, en la imatge, en la percepció a simple vista de les coses, ens sembla imprescindible per a superar estadis anteriors d’inèrcia o conformisme.

Aquesta és la raó per la qual la Generalitat ha anat preparant materials diversos d’orientació en matèria de paisatge per als sector d’activitat econòmica o materials de disseny i d’integració paisatgística de les infraestructures.

Es tracta de començar a orientar, amb una personalitat definida i respectuosa, l’impacte de l’obra civil en el territori.

En el passat ha succeït sovint que les infraestructures han sigut considerades en elles mateixes i s’han presentat físicament com emergències del paisatge, surgències impertinents sense capacitat d’integració, més com un desafiament que com un acompanyament del territori. Així, massa sovint, els materials, els colors, la senyalització, les estructures, han esdevingut una incrustació necessària però una incrustació dolorosa, que ha causat alguna ferida irreparable. La infraestructura en ella mateixa ha generat processos de degradació dels entorns, espais intersticials, terres de ningú, cunetes desordenades, espais abandonats a la incúria i a la descurança, autèntiques fronteres entre la natura i la infraestructura, sense una integració delicada i possible, sense vegetació, sense una anàlisi de les preexistències ni la possibilitat de mantenir i conservar el sentit de l’ordenació i de l’arrenglerament heretats del passat.

Ara, es tracta de capgirar la relació entre la infraestructura i el seu entorn més immediat. Es tracta de respondre al repte tant sovint plantejat d’un tractament integral i coherent de les vores de les carreteres, es tracta de buscar els materials més adients i menys agressius, es tracta d’integrar colors i paisatge, es tracta de minimitzar el consum de sòl, es tracta de reconstruir la vegetació més autòctona i espontània, es tracta, en suma, d’atorgar a les carreteres un valor d’integració, de comunicació, de seguretat, de sostenibilitat, d’agradabilitat física i visual.

La tasca pendent és immensa, el camí recorregut és encara molt incipient, tot i que significatiu, les pautes a seguir comencen a ser compartides per molta gent, experts i usuaris. Les expectatives són grans. És com un mot d’ordre, de civilització, de netedat, d’inspiració de respecte per la mateixa infraestructura que ha estat, alhora, respectuosa. Es combina pragmatisme i utopia, sentit pràctic i sensibilitat. Es busca un discurs entenedor, poder seguir el curs dels espais urbans i rurals, forestals o agrícoles, que ens descobreix la nostra xarxa de carreteres i es tracta de percebre alhora la seguretat imprescindible i la sensació d’íntim orgull de disposar d’un parc d’infraestructures que es singularitzen per l’atenció delicada en el més mínim detall.

Fem ara un primer pas i en seguiran molts més. Aquest llibre d’estil neix amb vocació de ser ràpidament superat pels esdeveniments. Un pas indicatiu, d’orientació i ajuda, amb voluntat d’estímul, per netejar les nostres carreteres d’incrustacions, de cossos estranys i fer la fusió màxima entre la xarxa de carreteres i el conjunt del país.

He dit sovint que m’agradaria que les carreteres fossin poc més que un tall subtilíssim de ganivet sobre un pa de pessic. El ganivet talla, però la subtilesa del tall permet la sensació que les parts separades romanen unides. És la fusió que volem entre carreteres, servei, seguretat, usuaris, paisatge i país.

14 Novembre 2008 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a LLIBRE D’ESTIL DE LES CARRETERES CATALANES

ESCRIT A L’AIGUA: L’ESCUMA DELS DIES. ESCRITS DES DEL GOVERN

Pròleg a Escrit a l’aigua: l’escuma dels dies. Escrits des del Govern, de Joaquim Nadal i Farreras. Barcelona, DPTOP, 2008.

 L’acció del Govern de la Generalitat s’estén a tots els camps de la vida pública i té una dimensió múltiple molt rica d’accents i matisos. A Catalunya i des dels temps de la Mancomunitat existeix una llarga tradició de textos escrits que volen deixar constància de l’acció del Govern. Els volums de l’obra feta i l’obra per fer marquen una línea de treball, que després es continuaria amb la Generalitat, amb una acció editorial bolcada a transmetre un missatge clar en relació amb els conceptes de catalanisme i ciutadania. Una acció d’explicació permanent i una voluntat de donar informació i d’aportar elements per a un coneixement aprofundit de la realitat social, econòmica, cultural i territorial del nostre país. Tota una acció orientada a fer la pedagogia des de la política que, amb tant d’encert, va reclamar en el seu moment Rafael Campalans.

 Aquest és el context en el qual s’ha d’inscriure aquest volum de pròlegs i presentacions, que són el pòsit de cinc anys al Govern. Una part del pòsit recollit per aixecar acta de la varietat i l’abast de l’acció del Govern des del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, i des del conjunt d’empreses i Instituts que conformen el grup del sector públic vinculat a aquest Departament.

 He volgut que cada nova acció tingués un exponent escrit i gràfic, visible i tangible, de la matèria objecte d’estudi o d’intervenció. Portats per una obsessió permanent per deixar una tasca de planificació territorial i de les infraestructures, que estableixi l’horitzó nacional per les dues properes dècades. Hem dedicat a aquest objectiu i a definir el marc legislatiu i normatiu d’aquest entorn territorial un esforç molt considerable fruit d’un treball en equip des de tots els àmbits de la conselleria. Fruit d’aquest treball són el conjunt de materials que al llarg de cinc anys han estat objecte de les meves presentacions que ara es recullen aplegades en aquest volum.

 Els meus textos són els més elementals, sintètics i el destil·lat últim de tota la feina feta. Però portat d’una mania constant de deixar acta escrita dels treballs  encomanats, el conjunt dels meus escrits han defugit la formalitat protocol·lària de les presentacions i han pretès aportar una aproximació política, personal, ideològica, que ha aspirat a ser sempre carregada de contingut. He defugit les formalitats supèrflues i m’he volgut comprometre amb les meves opinions personals confegides com una presa de posició introductòria al volum enorme de treball objecte de presentació.

 He triat un títol que afirmi aquesta voluntat exempta de pretensió per al conjunt dels meus escrits. Poc més que l’escuma de l’aigua que s’escola i es fon entre els dits en un instant. No pas perquè els consideri uns escrits efímers, sinó per donar-los la dimensió real, justa, proporcionada, de la meva aportació en relació amb el volum d’informació i anàlisi que els diferents àmbits del departament han dedicat a esbrinar els mecanismes, les causes i les conseqüències de l’acció de l’home en el territori.

 Així, desfilen davant nostre el passat, el present i el futur de forma indestriable i permanentment interrelacionada. Fem memòria del que coneixem, recordem i de l’herència rebuda, apassionant i contradictòria, estudiem la realitat present que volem transformar i modernitzar, i ens veiem amb cor de dibuixar un horitzó de futur, somniar un país nou en un món nou, i fer-lo possible.

 Pensar, analitzar i intervenir podrien ésser els mots d’ordre d’una Conselleria i d’un àmbit del Govern en el qual la combinació entre les realitats físiques, tangibles, i els valors del paisatge, de la sensibilitat heretada,de la geografia i la geometria d’un territori nacional, s’han combinat de forma permanentment enriquidora i alimentant-se mútuament.

 Buscar les arrels, enfortir-les, fer créixer l’arbre, regar-lo, podar-lo, abonar-lo, vet aquí potser la millor metàfora d’aquest conglomerat indestriable de camps explorats en aquest llibre de pròlegs.

 Em sento afortunat i feliç de poder dedicar tota la meva passió a aquesta tasca engrescadora al servei de Catalunya i del seu futur.

14 Novembre 2008 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a ESCRIT A L’AIGUA: L’ESCUMA DELS DIES. ESCRITS DES DEL GOVERN

GERMANS SÀBAT. 50 ANYS DE POBLE! 1958-2008

Pròleg a Germans Sàbat. 50 Anys de poble!  1958-2008. Girona, AV Germans Sábat, 2008

(Girona, barris, aniversari, immigració, franquisme)

L’any 1958 es va inaugurar, a Sant Gregori, el grup Germans Sàbat. 227 cases de menys de 50 metres quadrats. Un sostre mínim, digne, i un poble per fer. Centenars de vides refent les seves vides després d’un itinerari difícil, fet d’esforç, de renúncia, de lluita. Una lluita inseparable per la dignitat individual i per la dignitat democràtica com a poble. Vells lluitadors abatuts per tant d’esforç. I, un cop garantit el sostre, un nou combat: els serveis més elementals, els serveis públics, els drets negats tantes vegades i conquerits un a un.

Aquest és un llibre amb una càrrega humana i social de gran intensitat. Molts dels que van arribar ja no hi són, però perdura la memòria pionera d’aquells que van ser capaços de refer, amb noves arrels, famílies i il•lusions. Els fills i els néts guarden en la memòria més íntima el record d’un procés exemplar i emblemàtic per convertir un grup de cases en un poble de veritat. La pulsió col•lectiva, el nervi cívic, el treball comunitari, les associacions, han marcat la història d’aquest poble, que es troba a l’arrel mateixa del procés de transformació de la nova Girona democràtica, amb l’empenta de tots els que havien treballat el camí.

Aquest llibre s’emmarca en els darrers anys cinquanta quan, a Girona, l’arribada de nova població immigrada va fer aparèixer a la perifèria de la ciutat, una autèntica ciutat fora ciutat, grups de barraques al Ter, a Montjuïc, a Torre Gironella i en el lent procés de transformació d’aquests grups d’infrahabitatge en iniciatives públiques o privades, que començarien a canviar molt a darrera hora un panorama desolador, simbolitzat per l’estesa al pla de Fontajau dels anomenats albergues provisionales, i que semblaven que havien de perdurar tota la vida.

El fet urbanístic i la configuració de grups d’habitatges a Vilarroja, al pont Major, a Germans Sàbat i també al barri Vell és el context més elemental de la peripècia col•lectiva que narra aquest llibre.

Concentrats a Germans Sàbat, un barri que “baixava a Girona”, el primerenc nucli de 227 cases, objecte d’aquest llibre amb motiu del seu cinquantenari, va ser seguit pels polígons Kim, Benet, Fina, els grups d’habitatges Josep M. Prat i Sant Gregori i les urbanitzacions posteriors de Torres de Taialà i Mas Catofa. Germans Sàbat seria sempre el centre cívic amb la plaça, les botigues i els equipaments. Però el creixement anava configurant una nova ciutat a la banda esquerra del Ter, aïllada de Girona i desproveïda dels serveis més elementals. En aquest sentit, la construcció del pont de Fontajau i la millora dels dos ponts de la Barca van poder crear un circuit que psicològicament acostava la ciutat nova a la ciutat i ajudava a la fusió entre nuclis separats per la història i units per la democràcia i la voluntat popular.

La història de Germans Sàbat es podria resumir primer amb la lluita, passats vint-i-cinc anys d’existència, pels serveis urbanístics bàsics i moderns i per la transformació del vell consultori en el nou CAP, l’antiga guarderia en la nova escola bressol “Baldufa”, el vell centre social en el nou centre social, i llar per a la gent gran de Mas Catofa,l a vella escola per l’Institut i el CEIP renovat, i tot amb la culminació recent en la nova biblioteca i centre cívic.

El simbolisme del pont de Fontajau i del vell pont Eiffel col•locat per unir el gran nucli de serveis públics en una nova plaça cívica compartida entre les dues bandes de la riera, és l’expressió concreta de tots els esforços de tots els ponts físics i psicològics dreçats en aquests cinquanta anys.

Germans Sàbat és la llavor d’una nova ciutat i d’una nova societat construïda sobre els pilars de les velles lluites democràtiques i cíviques, i desplegada amb plenitud de cohesió social i ciutadana. Germans Sàbat és un model i un exemple.

Queda, per a molts, un racó íntim per al record, pels llocs d’origen per les famílies deixades enrere, per la terra que els va veure néixer, on poden sentir l’emoció i la fiblada de l’enyorament. Però tota l’emoció d’aquest enyorament es bolca amb tendresa infinita cap als fills i els néts. Els més grans, homes i dones, els fundadors, es miren, es toquen la pell arrugada pels anys i veuen, en la seva descendència, la concreció dels seus somnis. Enlloc com aquí fructifica, de forma positiva, la relació entre un passat d’orgull i dignitat i un futur laboriós però esplèndid d’una nova ciutadania.

Em vénen al cap noms i imatges. Dinars al menjador de l’escola o caps d’any primer al menjador de l’escola i després a la llar d’avis, homenatges a la vellesa, i molts amics i amigues que m’han donat la millor lliçó política de tota la meva vida, i als que he volgut correspondre sempre amb un reconeixement explícit per la seva fidelitat a les llibertats col•lectives i individuals.

14 Novembre 2008 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a GERMANS SÀBAT. 50 ANYS DE POBLE! 1958-2008

JOSEP DANÉS I TORRAS. NOUCENTISME I REGIONALISME ARQUITECTÒNICS

Pròleg a Josep Danés i Torras. Noucentisme i Regionalisme arquitectònics, de Joaquim M. Puigvert i Solà . Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008

Els fonaments sòlids d’un país i d’una cultura es construeixen amb planificació, metodologia, projecte, idees i la sistematització de la informació pertinent per analitzar les coordenades d’una determinada realitat. En el somni polític dels noucentistes hi havia latent un projecte i un propòsit d’aquestes característiques. La definició i la construcció d’un país; la invenció d’una tradició, l’elaboració d’un discurs històric i la formulació dels projectes nacionals per donar cos institucional a la tradició catalanista forjada en les dècades anteriors. Darrere l’esforç d’una i com a molt dues generacions de catalans van florir els elements que conformaven una nova realitat; en el terreny dels mites, dels ideals, de les idees i en el terreny de les institucions: les biblioteques, els museus, els arxius, les universitats, les acadèmies, la renovació pedagògica, els nous cànons artístics, les connexions literàries amb la tradició clàssica i les aportacions contemporànies. Segons com es miri, vivim encara de les rendes d’aquella època i d’aquells projectes. Aquest és el sentit “nacional” de la culminació dels grans treballs del Museu Nacional d’Art de Catalunya, un segle més tard de les seves primeres passes, tot seguint la recuperació intel•lectual i artística del romànic del Pirineu com a expressió d’una cultura nacional.

Però igual com vivim d’aquelles rendes, estem hipotecats per la interrupció del projecte i per la manca de nous, per la insuficient implicació de la societat, per l’escassa musculatura de la classe dirigent, per la inconsistència volàtil en el terreny de la cultura dels mecenatges empresarials.

Tot es va anar definint des de la singularitat i l’excepcionalitat, més que des de la normalitat i la generalització. Som, en aquest sentit, un país desmemoriat i ingrat que viu, avui, en la desorientació de la total difuminació dels projectes noucentistes, ara referent d’emergència, i en la manca de noves alternatives que esdevinguin el revulsiu necessari, el lideratge concret que ens ha de catapultar de nou al segle XXI. Tot va quedar a mig fer. També les eines que es proposaven de concretar els noucentistes, a vegades per interrupcions violentes i agressions injustificables a la pròpia identitat i a la consideració nacional de Catalunya entesa com una permanent elaboració feta amb les aportacions reiterades i renovades de moltes generacions.

Només sobre aquesta base es pot entendre la necessitat de repensar Catalunya i de repensar el catalanisme, construir el nou catalanisme del segle XXI.

L’únic camí possible passa per les realitats tangibles, pels inventaris, per les eines, pels catàlegs, per les institucions, per la recerca i la innovació. Tot passa per recuperar el fil i crear un coixí de coneixement que esdevingui matèria d’interès general, fonament cívic, l’autèntica educació per a la ciutadania.

Aquest és el marc en el qual vull situar el llibre que presentem, dedicat a l’arquitecte Josep Danés i Torras. El professor Joaquim M. Puigvert, que havia començat fa uns anys amb un treball biogràfic, Josep Danés i Torras, arquitecte, una biografia professional (Olot, 2003), aborda ara una aproximació més global. L’inventari, el catàleg de tota l’obra projectada i executada entre 1917 i 1955 per aquest arquitecte olotí que exercí professionalment i socialment des de Barcelona. I la interpretació de les coordenades socials, professionals, històriques del personatge.

Així veiem coincidir en el llibre la recuperació del sentit utilitari de les eines imprescindibles i en la recuperació de la biografia de Danés, un dels paradigmes del noucentisme i la constatació de la seva dilapidació posterior per ignorància acumulada, per descurança sistemàtica, fins a la pèrdua de la personalitat i identificació de la seva obra.

Si en l’imaginari col•lectiu no identifiquem els edificis de Núria, el xalet de la Molina, l’edifici del port de la Bonaigua, la restauració de la Pia Almoina de Girona, l’església de la Bonanova de Barcelona, la rehabilitació de la casa pairal de Ramon d’Abadal o la construcció de la nova masia Mariona per a Rafael Patxot a Mosqueroles, amb l’obra i el sentit de l’obra de Josep Danés, és que hem perdut un fil conductor que ens és imprescindible per lligar moltes coses alhora.

Efectivament, dels estudis de Danés sobre la MASIA com a paradigma d’una arquitectura nacional catalana, basada en l’estructura de les masies post-remences, no costa d’arribar a la definició biogràfica (vital) i professional (arquitectònica) d’un noucentista pur. Més aviat conservador, pairalista, excursionista, catalanista i modern, alhora. Disposat a introduir en la seva condició d’arquitecte del bisbat d’Urgell, d’arquitecte de Ribes de Freser i d’arquitecte de molts projectes al Pirineu un nou concepte d’arquitectura alpina que entroncaria la millor tradició muntanyenca del Centre Excursionista de Catalunya amb les aspiracions d’emulació dels països de Centreuropa i, especialment, el paradigma de civilitat màxima encarnat per Suïssa.

Puigvert ens aporta, a més, els trets essencials d’una biografia personal i familiar que converteixen Danés en un bon exemple de la vida i les relacions de les professions liberals entroncades amb les famílies de la burgesia catalana i amb les aspiracions de mobilitat social i de promoció professional a través de la carrera universitària.

El Govern de Catalunya se sent molt directament implicat amb els projectes de Núria i vol contribuir a una segona Renaixença del santuari amb la rehabilitació de tots els pavellons i amb la construcció del nou túnel del Roc del Dui pel cremallera, i també s’ha implicat directament en la lluita per a la salvaguarda i la rehabilitació del xalet de la Molina que té un significat que ultrapassa el seu interès arquitectònic intrínsec i estén el seu valor al món de l’excursionisme, de l’esquí i de la represa econòmica de la Cerdanya.

Modestament recuperant Danés, col•laborant en la publicació d’aquest llibre pretenem també dreçar un pont entre el somni de fa un segle i la construcció de nous somnis de futur després de superar totes les sotragades i tots els entrebancs de recorregut que separen una data de l’altra. Joaquim M. Puigvert ens ofereix l’oportunitat de recuperar el fil, i és una oportunitat que no podem desaprofitar.

(Text inclòs també al recull Escrit a l’aigua: l’escuma dels dies. Escrits des del Govern (2008), amb el títol “Josep Danés”, pàg. 32)

14 Novembre 2008 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a JOSEP DANÉS I TORRAS. NOUCENTISME I REGIONALISME ARQUITECTÒNICS