EUROREGIÓ

Intervenció en les II Jornades sobre l’Euroregió, organitzades pel Consell Econòmic i Social de les Illes Balears, celebrades a Palma de Mallorca

Moltes gràcies, Ferran, i és un gran plaer retrobar un vell amic i company, professor de la Universitat de Girona, aquí en aquesta taula, i és també un gran plaer trobar antics coneguts amb responsabilitats polítiques totalment noves de fa quatre dies i, per tant, president, moltes felicitats per aquests canvis tan recents en la política menorquina i també en la política mallorquina.

Vull agrair als consells econòmics i socials de l’Euroregió que m’hagin convidat a parlar de les polítiques que el Govern de Catalunya ha desplegat respecte al litoral català. Però abans em vull permetre, arran de la invitació que m’ha fet Ferran Navinés, recollir d’una forma més genèrica els fenòmens que passen al voltant de la nostra costa, del nostre litoral i del fenomen turístic. I, sobre això, vull dir unes quantes coses que són, amb tota seguretat, molt subjectives i, per tant, totalment discutibles, però em sembla que ens poden ajudar a una reflexió necessària, al fil de les polítiques territorials que serveixen per intervenir de forma concreta en aquestes qüestions.

La primera és que la prehistòria turística s’assembla poc a l’actual història del fenomen turístic. Ara que estem celebrant els cent anys de la denominació costa Brava0, allò que era el fenomen turístic incipient a les acaballes del segle xix i principis del segle xx té molt poc a veure, molt poc, amb el que s’ha convertit el fenomen turístic avui. Entre altres coses perquè hi ha una frontera que crec que podríem precisar cronològicament entre un fenomen turístic exclusiu o, com a mínim, parcialment excloent, de caràcter elitista, reservat a un sector social amb una certa capacitat econòmica, i la massificació vinculada, en el cas de la península més que en el cas de les illes, a la motorització democràtica de la societat i, alhora, a la possibilitat real de l’extensió del fenomen de la segona residència.

Això marca una frontera entre un abans i un després en què determinades elits dirigents del nostre país es podien permetre somniar uns horitzons utòpics fets només a la mida dels ulls amb què s’ho estaven mirant, i després la realitat és una altra. Ara, en l’imaginari col·lectiu d’avui, quan es parla de la costa i es parla del litoral i se’n fa una lectura culta i definim el litoral, per exemple de la costa catalana, com a fruit d’una acumulació cultural de les lectures cultes que n’ha fet la societat des de fa cent anys fins ara, malgrat la utilització massiva d’aquest litoral, projectem una visió mítica que tendeix a assemblar-se més a la visió de la prehistòria turística, que no pas a la realitat històrica actual del litoral.

És, en certa manera, la paradoxa entre un horitzó utòpic desitjable i la realitat concreta. El paradigma per a alguns sectors, potser no per a tothom, de la felicitat màxima en un context turístic concret és poder gaudir sol, o amb poca gent, d’allò que és bellíssim i hem construït: el mite de la platja deserta o de la platja amb poca gent. Fugim de les grans platges. Busquem camins per aïllar-nos i excloure’ns del fenomen de la massificació, culturalment parlant. Però, de fet, projectem la nostra visió del fenomen turístic amb un desig de quantificació que necessàriament fa saltar pels aires el mite.

Turisme de Barcelona compta el seu èxit amb pernoctacions. I les autoritats turístiques d’Espanya parlen de seixanta milions de visitants. Aquest fenomen el podem estendre a d’altres situacions de la societat. En faig esment perquè parlaré d’un determinat concepte revisionista de la sostenibilitat, que és absolutament imprescindible per entendre’ns en aquesta societat moderna.

Durant anys i anys, hem construït una visió macroeconòmica de l’evolució de la nostra societat, que ha fet servir com a termòmetre de prosperitat i creixement la construcció d’habitatges i la fabricació i la venda de cotxes. I, quan salta pels aires un d’aquests paradigmes, com la construcció d’habitatges, comença a trontollar tot i posem en crisi una economia que tots sabíem que, en l’arrel mateixa d’un model incrementalista constant, no se sustentava en una realitat de mercat que respongués a necessitats de la demografia del país pel que fa al nombre d’habitatges en construcció.

Els sectors que voldrien revisar els models de mobilitat diuen que no calen més carreteres i que cal fer trens, més transport públic. Com a objectiu genèric és absolutament desitjable i el comparteixo al cent per cent. Però, d’això, a deduir que no s’han de fer més carreteres si, per altra banda, mesurem el creixement pel nombre de cotxes fabricats i venuts, la sostenibilitat és impossible, justament perquè la mateixa societat està treballant sobre unes pautes de comportament, de consum, que trenca algun d’aquests paradigmes.

En aquest sentit, crec que, en el fons, hem d’assumir i reconciliar-nos amb la història i entendre que, en el trànsit de la prehistòria del fenomen turístic fins avui, hi ha hagut una evolució positiva amb alguns fenòmens perversos i no desitjables. En alguns casos, fenòmens devastadors que cal corregir, eliminar i desarrelar, treure de soca-rel, però hem de reconciliar-nos amb la història per assumir la realitat actual, amb les seves contradiccions. Per què? Perquè si projectéssim cap al passat la mitificació d’un determinat model turístic inexistent, que és el de la foto fixa dels pobles de la costa catalana fa cent anys, cap dels habitants d’aquests pobles d’aquesta costa voldria tornar al passat.

Només hi voldríem tornar els que hi anem, però no els que hi viuen i no els que en viuen, perquè, per bé o per mal, les poblacions com Tossa de Mar, Lloret de Mar, Blanes, Palamós, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols, Salou, Vila-seca, Reus, Cambrils, etc. de fa cent anys eren, segurament, per al nostre imaginari cultural, pobles de major bellesa, de major equilibri, però d’una vida extremament miserable pel que fa a les condicions de vida d’una gent i d’una societat en què el sector agrícola representava el 50, el 60 i el 70% de la població activa, i en què la revolució industrial era molt limitada i només excepcional al fil de la costa al voltant de la indústria surera de la costa Brava.

Sant Feliu de Guíxols senyoreja una mica i apareix com un fenomen més urbà, més burgès. O els fenòmens de les construccions dels indians senyoregen una mica en un context molt miserable, com a excepció d’un context més general en què cap dels flequers, pastissers, carnissers, ferrers, fusters, paletes… de cap d’aquests pobles que s’han guanyat bé la vida, no especulativament, no voldria tornar a fa cent anys; com quasi ningú no voldria tornar a la situació de la Catalunya o de l’Espanya de 1936, naturalment.

Per tant, crec que tenint en compte que hi ha factors no desitjables, que hi ha elements perversos i que hi ha hagut fenòmens devastadors, ens pertoca reconèixer que si hem passat d’una societat de tres milions a vuit milions d’habitants, a la costa també es produeix un fenomen similar que hem d’assumir i, conseqüentment, hem d’assumir la pròpia història i hem de gestionar una història que, en termes generals, ha estat d’èxit.

Si, en termes generals ha estat una història d’èxit, i ja em permetran tots els matisos que vulguin perquè ningú no es pensi que estic cometent un abús conceptual, la sostenibilitat màxima és la durabilitat i la continuïtat de l’èxit, no a qualsevol preu, i no al preu que justament se’ns faci insostenible perquè se’n destrueixen els elements bàsics i definitoris d’aquest model d’èxit.

La clau és aquesta: podem transmetre a les generacions futures un model de gestió i d’explotació del nostre litoral, tan reeixit com l’actual, sense cap dels elements autodestructius que conté el model actual? Podran continuar guanyant-se raonablement bé la vida, més que els de fa cent anys, els nostres fills i els nostres néts als pobles i ciutats de tota la costa, de totes les costes d’aquest país en termes generals?

Aquesta és una clau que em sembla important. I és en aquest context que adquireixen un valor estratègic, gairebé fundacional, el territori, el paisatge i el patrimoni natural i cultural. I és en aquest context, per tant, que les polítiques del Govern de Catalunya s’orienten cap a apostar per un model inclusiu, no per un model excloent. I això ens porta a definir la protecció del litoral i del paisatge de forma general i transversal, solapant-se, però sense la posició dominant o predominant de les grans àrees d’exclusió.

El cap de Creus i el delta de l’Ebre són grans espais protegits, zones d’exclusió on només es pot anar a segons quins llocs i en determinades circumstàncies. El problema no és la gestió d’allò exclusiu, de forma excloent, el problema de fons, el de veritat, és com fer compatible el conjunt de l’espai litoral amb una demografia que creix i amb una utilització intensiva, en determinades èpoques de l’any, del conjunt d’aquest litoral sense que, per depredació, es produeixi la destrucció en l’arrel mateixa d’aquells valors que han convertit això en un producte atractiu i necessari. És a dir, es tracta de fugir dels extrems entre la visió mítica, la paràlisi absoluta, els de la foto fixa, fugir del paradigma de la foto fixa i, naturalment, fugir i condemnar, atacar i protegir-nos de la devastació incontrolada. I definir quin és el mínim, no pas per quedar-nos en aquest mínim, però cal definir quin és el mínim indispensable perquè ens puguem continuar reconeixent en un territori.

Si fos veritat, com diuen algunes organitzacions ecologistes, per exemple Greenpeace, que la costa catalana és tota ella un mur de ciment, no tindríem tants visitants. Només perquè encara es conserven algun dels valors que l’han fet singular i identificable, valors culturals i paisatgístics que han tingut en la literatura, Josep Pla, per exemple, la seva plasmació concreta, aquests valors segueixen prevalent per damunt de la destrucció de tota costa, tal com diu l’últim llibre de Greenpeace sobre aquesta qüestió.

És veritat que segueixen havent-hi elements destructius, però també és veritat que avui s’han posat dics de contenció a algunes de les perversions màximes amb les quals s’havia actuat al litoral, almenys a Catalunya amb tota seguretat, i Menorca també seria un exemple en alguns casos, posant-hi la seva limitació corresponent.

Perquè si perdéssim la capacitat d’identificar-nos, si recorrent el litoral de mar a terra en una visió de conjunt, no sabéssim identificar aquells elements físics que el configuren a causa d’una plena ocupació de la urbanització, hauríem pervertit definitivament el producte i les generacions futures ens en passarien una factura absolutament insuportable.

Quins són els elements indispensables que ens identifiquen? Com podem mantenir uns contorns, uns perfils familiars comprensibles? Com garantim una lectura culta i sensible del nostre bagatge acumulat? En definitiva, els ingredients que conformen avui l’activitat econòmica i social en el conjunt de les poblacions del litoral, ens reclamen identificar aquells elements singulars, paisatgístics, culturals, patrimonials, que són elements bàsics d’un producte i que si es perdessin farien desaparèixer tot l’atractiu, tota la capacitat d’atracció, cap a aquest producte.

Aquesta és la clau de la sostenibilitat que em sembla que hem de predicar i que hem de practicar, és a dir, que prosperitat i creixement sostenible s’associen al valor afegit d’un compendi d’activitats productives, artesanals, logístiques i turístiques que són indissociables d’uns valors paisatgístics i territorials que s’han de preservar per mantenir l’equilibri, fins i tot del mateix producte entès com a un producte de caràcter comercial.

És en aquest context que actua, i després diré amb quins mecanismes de caràcter legal, un escalat que tracta de definir quina és la trama bàsica d’una xarxa d’infraestructures, proporcionada i jerarquitzada, per assegurar mobilitat i transport públic d’una forma adequada en el conjunt del territori, sense trencar l’equilibri d’una xarxa de capil·laritat que la intel·ligència de tots, des de fa dos mil anys, ha construït. I allò que els romans van definir, no cal reinventar-ho a cada generació, perquè està ben pensat i ben dimensionat.

La qualitat i la compacitat dels assentaments humans ens porta a una nova lectura de la ciutat: el seu equilibri, la garantia del gran valor de l’espai perifèric no urbanitzat i no contaminat per una urbanització difusa que ho acabaria ocupant tot, la restricció del consum immoderat i permanent de sòl com si fos un bé tan poc escàs com l’aigua, quan ens hem pensat que l’aigua no era un bé escàs.

Sòl i aigua i tantes altres coses descobrim, ara, que són béns escassos que ens correspon administrar d’una forma diferent d’aquella que reclamaria la plena socialització d’aquests instruments que la naturalesa ens ha proporcionat i que, alguna vegada, ens pensem que són tan col·lectivitzables que en podem fer un ús immoderat d’una forma conjunta.

I, naturalment, la qualitat i la definició d’uns espais oberts, protegits o no, en què el que cal definir són unes pautes d’actuació que en limitin la permanent contaminació de sòls no urbanitzables o el creixement immoderat dels sòls urbanitzables. Per actuar davant de tot això, el Govern de Catalunya ha fet, fonamentalment, dues coses: una Llei del paisatge i dos plans directors:el Pla director urbanístic del sistema costaner 1 i el Pla director urbanístic dels sistema costaner 2, amb la finalitat de definir com s’actua en el conjunt del litoral en una franja de 500 metres, que asseguri (objectiu plenament assegurat avui) que, del conjunt litoral de Catalunya, el 60% està protegit al cent per cent i el 40% és urbà o urbanitzable encara.

Quaranta mil hectàrees totalment protegides amb graus i instruments de protecció diversos, alguns dels quals se solapen els uns amb els altres i que defineixen que, en tots els sòls no urbanitzables, tots, sense excepció, i en tots aquells urbanitzables que no tenien el pla parcial aprovat, es produeixi la desclassificació, en aquest últim cas, i la plena protecció d’acord amb els criteris d’un pla director urbanístic que respon amb tota claredat a la filosofia d’un entramat legislatiu en què la Llei d’urbanisme de 2002 i la Llei d’urbanisme de 2004, el seu text refós i el decret llei d’aquest any, sumats, conformen un entramat general del qual en pengen set plans territorials parcials de les set vegueries.

Un conjunt de plans directors territorials que són, en l’escalat, un grau inferior, un conjunt ampli, tants com el Govern decideixi, de plans directors urbanístics en què es defineixen paràmetres i pautes sobre els drets urbanístics en termes de planificació urbanística supramunicipal i alguns plans directors urbanístics de caràcter específic que afecten el conjunt del litoral català i en protegeixen aquest 60%, deixant el 40% a la definició final dels plans generals d’ordenació municipal de cada ajuntament, que és el que finalment hauria d’interioritzar la filosofia dels plans territorials de caràcter més general o del plans directors urbanístics, en el cas de Catalunya, per tal d’assegurar que es produeix un procés de protecció creixent i de regeneració d’aquells elements del perfil i del conjunt de la lectura culta del nostre territori que en permetrien la seva continuïtat en generacions futures.

I, finalment, el que ha fet el Govern de Catalunya ha estat dotar un fons anual per a la intervenció dels ajuntaments en el litoral, amb polítiques de protecció del litoral, que és objecte d’una convocatòria i, per tant, amb ajuts directes al món municipal perquè tradueixin en l’àmbit del seu terme municipal la filosofia i les propostes pràctiques del Pla director urbanístic del sistema costaner. En qualsevol cas, la reflexió és molt genèrica, però, aprofitant aquest fet concret de la celebració del centenari de la denominació de la  , s’han alçat algunes veus que reclamaven el retorn a una puresa primigènia avui ja impossible, entre altres coses, perquè el nombre d’usuaris ho faria impossible. I, en canvi, unes altres veus reclamen un punt de racionalitat assumint la pròpia història, depurant aquells aspectes d’una història d’èxit que valgui la pena continuar conservant i, evidentment, depurant i eliminant tots aquells elements perversos que han tingut una ànima destructiva que és l’essència de la insostenibilitat del sistema.

I res més. Moltes gràcies.

LA COSTA BRAVA

Diari de Girona

El dia 29 d’agost, a l’Escala, es va fer la presentació del llibre sobre Joan Ballesta Calafat, un escalenc alcalde de la Girona republicana, que han escrit Rafel Bruguera, Lluís Colomeda i Anna Ballesta. En aquesta ocasió em vaig permetre de dir en públic que em semblava secundari el debat sobre el lloc i l’autor del primer bateig de la nostra costa, i que, en canvi, em semblava molt rellevant l’èxit de la denominació.

Argumentava que ens trobàvem davant d’un debat estèril al voltant del lloc d’origen de la proposta. És igual que sigui Blanes, Sant Feliu de Guíxols o Begur. Com és gairebé igual que Bonaventura Sabater, Joan Ventosa i Calvell, Lluís Duran i Ventosa i Ferran Agulló hi tinguessin molt a veure en les diferents versions que han circulat i que tots els autors, des de Ivette Barbaza a Jaume Pol Girbal, han reiterat donant voltes a algunes dades periodístiques escadusseres. La versió begurenca encunyada a la finca El Paradís ha estat transmesa per Josep Pla reiteradament, la versió ganxona és recollida per Gaziel i la versió blanenca ha estat sempre defensada per V. Coma Soley i Esteve Fàbregas i Barri. Tot plegat, petits rastres des de Verdaguer a Costa i Llobera (Costa Brava de Mallorca) i d’aquest a Ferran Agulló, responent, a La veu de Catalunya el 12 de setembre de 1908, a un article del dia abans de Lluís Duran i Ventosa.

Però la gran qüestió és que, com vaig dir a l’Escala, el trànsit d’una denominació adjectiva, Costa Brava a una denominació substantiva Costa Brava fou fulminant. Menys d’un any més tard de l’article de Ferran Agulló es va publicar a l’Escala la revista Costa Brava (1909-1910,) de la qual en sortiren, com a mínim, uns vint números i que reprengué amb força renovada el 1919. Si l’any 1909 ja era la capçalera d’una revista, la Costa Brava, d’adjectiu a substantiu, feia més temps, segurament molt més, que era un concepte que anava madurant en l’imaginari col·lectiu almenys d’una forma latent. M’he decidit a escriure tot això després de veure que, en aquest mateix diari, diumenge passat, en Ramon Iglesias explica que el mes de juny de 1909 s’anunciava al Diari de Girona una excursió a la Costa Brava. Ara no sabem si rastrejant en els mitjans de comunicació de l’època trobaríem al fil d’aquests dos indicis alguna referència explícita a la Costa Brava anterior al mes de setembre de 1908. I jo penso intuïtivament que sí i que en un temps de més predomini de les tartanes que els cotxes, del telègraf que del telèfon,i de la correspondència manuscrita molt més que del correu electrònic no era fàcil que en pocs mesos es produís per simple confirmació fulgurant l’assumpció d’un fet conscient i premeditat. Des del meu punt de vista, la denominació Costa Brava hauria arribat per decantament i de forma espontània fins a esdevenir una imatge de marca adoptada de forma irreversible a les primeries del segle xx.

No vull desmerèixer ningú, només vull relativitzar les coses i apuntar que com en tantes altres coses és molt difícil apuntar amb exactitud una data fundacional. En aquest sentit potser podem dir que es gairebé tant difícil apuntar a una data concreta per a la fundació de Catalunya com a una data concreta per al bateig de la Costa Brava.

Sigui com sigui, el fet és que estem davant d’una història d’èxit i que l’exploració dels valors i de les potencialitats del nostre litoral ha significat el canvi estructural de més profunditat a les nostres comarques, probablement, en tota la seva història. N’estic convençut. El turisme a la Costa Brava ha significat una revolució en l’economia, la societat, els costums i la vida de totes les poblacions del litoral i també de les del rerepaís.

Ara ens semblaria impensable un retorn a les condicions de vida al litoral gironí de primers de segle i les imatges que conservem de les condicions de treball, de les feines del mar, dels paisatges, dels entorns rurals, de la indumentària, i dels tipus humans ens interpel·len sobre les transformacions econòmiques i socials que s’han succeït. És veritat que en aquesta història d’èxit hi va tenir també un paper molt rellevant, d’obertura cap enfora, d’internacionalització inevitable, cara al mar, la navegació marítima, el cabotatge, el comerç amb Amèrica, les grans rutes transatlàntiques esdevingudes mítiques, i la indústria surotapera, que va sacsejar les economies precàries i primàries de moltes de les nostres poblacions. Indústria i comerç varen proporcionar els primers fonaments d’unes transformacions que a Sant Feliu, a Palamós o a Palafrugell varen donar peu a transformacions urbanes de gran entitat. Però la gran sotragada, el sacseig definitiu, la convulsió total sobre unes societats que havien canviat molt poc durant segles el va proporcionar el turisme. En aquest sentit, la popularització de les vacances i de l’estiueig va ser un factor de democratització de la vida i de les condicions de vida de tota la Costa Brava.

En el moment d’avaluar aquesta centúria no ens podem encallar en una contemplació, nostàlgica i elitista, d’una Costa Brava minoritària i mitificada en l’imaginari col·lectiu a través de la tradició o de la literatura. L’èxit del producte “Costa Brava” és l’èxit d’una marca, d’una oferta, de la massificació de la demanda, i de les transformacions i les contradiccions que es van originar. No hi ha, doncs, un viatge possible enrere en el temps.

El repte és saber conservar els valors naturals i culturals que han fet atractiu el nostre litoral i modernitzar l’oferta amb propostes d’excel·lència i de qualitat que ajudin a reproduir i a perpetuar, generació rere generació, totes les oportunitats que s’han desvetllat en els darrers cent anys. I aquestes oportunitats passen per rescatar, això sí, un pòsit cultural més que mil·lenari, de generacions, i aprofundir en una lectura culta i sensible de totes les aportacions que s’han anat produint des de la primera urbanització de la nostra costa que coneixem i que ens interpel·la per sempre en les glorioses ruïnes d’Empúries.

La coincidència de dos centenaris ara,del bateig simbòlic de la Costa Brava i de l’inici de les excavacions d’Empúries és segurament el pont més clar amb la història que ens cal per saber pensar el futur amb intel·ligència i ambició.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008091900_4_287845__Opinio-Costa-Brava

MEMÒRIA CIMNE 2007

Presentació de la Memòria del Centre Internacional de Mètodes Numèrics en Enginyeria 2007. Barcelona, CIMNE (UPC-Generalitat), 2008

El CIMNE continua la seva trajectòria compromesa amb la recerca, la innovació i la internacionalització. El Govern de Catalunya participa de molt bon grat en aquest centre de recerca dela UniversitatPolitècnicade Catalunya, que ha celebrat l’any 2007 vint anys d’existència, i que ha assolit durant aquest any una facturació molt propera als deu milions d’euros amb un nivell percentual baix del finançament públic com a mostra de l’eficiència i de la competitivitat dels projectes que s’impulsen des d’aquest centre.

És voluntat del Govern que aquesta tasca continuï i que contribueixi al prestigi de Catalunya al món a través de les nostres institucions acadèmiques, científiques i de recerca, tot assegurant que aquesta continuïtat és a la base mateixa de la nostra prosperitat com a país.

La formació i la recerca són dos dels fonaments bàsics d’un projecte i d’un model de país que aspira a les més altes cotes de civilització i desenvolupament al servei de tota la ciutadania. Per això, centres com el CIMNE esdevenen models de referència que caldria multiplicar per assolir un pes de la recerca que s’homologui amb el dels països més avançats del món.

El Departament de Política Territorial i Obres Públiques reitera el seu compromís amb aquest centre de recerca que situa la nostra acció permanent en matèria de planificació territorial, de mobilitat i d’infraestructures al bell mig dels observatoris atents de la recerca per tal de sotmetre sempre aquesta acció al contrast de la ciència i del coneixement.

MEMÒRIA INSTITUT CARTOGRÀFIC 2007

Presentació de la Memòria de l’Institut Cartogràfic de Catalunya 2007. Barcelona, DPTOP-ICC, 2008 

Aquesta memòria parla per ella mateixa. L’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) ha commemorat enguany els vint-i-cinc anys d’existència i així ho acredita la publicació que s’ha editat amb aquest motiu. Aquesta commemoració coincideix amb el pas de l’equador del contracte-programa actualment vigent que defineix els objectius acordats entre el Govern i l’ICC, estableix les aportacions econòmiques de caràcter pressupostari que realitza el Govern a través del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i concreta i contracta les contrapartides de serveis i realitzacions que l’Institut ha d’oferir a canvi.

Hem insistit ja moltes vegades que la idea bàsica consisteix a mantenir unes altes prestacions, uns treballs de gran qualitat, una recerca acurada i una atenció i vinculació constant amb les més recents innovacions tecnològiques. Tot per garantir que ben aviat Catalunya disposarà de sèries completes de les grans produccions cartogràfiques bàsiques, les actualitzarà cíclicament i en produirà de noves de caràcter sectorial, bé sigui per iniciativa pròpia o per encàrrec de les diferents administracions.

Establert el marc normatiu, legislatiu i reglamentari, acordada la creació de l’Institut Geològic de Catalunya, definits els objectius objecte del contracte-programa, l’Institut Cartogràfic de Catalunya té totes les condicions per assolir una velocitat de creuer, per treballar amb normalitat, per difondre i posar a l’abast la seva producció i per mostrar al món les nostres capacitats per conèixer el nostre territotri, restituir-lo i mostrar-ne les diverses capes que configuren la realitat captada pels vols realitzats, el seu relleu i els seus accidents geogràfics, que esdevenen la informació bàsica dels mapes que produïm.

En les pàgines que segueixen hi trobareu el resum de la tasca d’un any i veureu com discorre, davant els vostres ulls de mirada atenta, una feina acurada, una producció exigent i de qualitat, una resposta eficient a les necessitats de les administracions i del territori.

El bagatge de vint-i-cinc anys és la millor acreditació de la capacitat d’innovació i d’adaptació als canvis i als requeriments tecnològics.

 

En un país petit, poblat, de paisatges diversos, només la qualitat extrema permet de sobreviure i competir amb les grans institucions de referència. Catalunya busca i troba el seu lloc en el món de la cartografia a nivell mundial, i s’emmiralla en els reflexos de la repercussió internacional de la nostra tasca que esdevé, així, la millor carta de presentació a casa nostra. El crèdit guanyat a fora ens atorga el reconeixement, degut a dins i si bé aquesta forma de procedir requereix d’un sobreesforç també és veritat que només la dimensió internacional ens pot atorgar la rellevància, la singularitat i la independència que ens són imprescindibles per crèixer i sobreviure.

 

El mandat del Govern és molt clar. Els nostres instituts han d’asolir un rèdit ampli que els converteixi en referència i exemple. És un deute amb els pioners de la geografia i de la cartografia a Catalunya, és un deure amb les institucions i els ciutadans, és una aposta pel futur nacional de Catalunya.

PLA TERRITORIAL DE L’ALT PIRINEU I ARAN

Presentació del Pla territorial parcial de l’Alt Pirineu i Aran. Barcelona, DPTOP, 2008

 El Govern va aprovar el Pla territorial de l’ Alt Pirineu i Aran el dia 25 de juliol de 2006. Amb aquesta aprovació començava la culminació dels treballs iniciats el 2004 i orientats a través del programa de planejament territorial a completar un mandat clar del Govern: aprovar els sis plans territorials parcials pendents des de fa més de vint anys, revisar el Pla territorial parcial de les Terres de l’ Ebre, revisar el Pla territorial general de Catalunya i tramitar una nova llei territorial de Catalunya que tanqui el llarg parèntesi obert amb la de1983, acausa del seu desplegament tan limitat.

Un any més tard, gairebé data per data, el Govern ha aprovat definitivament el Pla territorial parcial de Ponent- Terres de Lleida. Avancem, doncs, en els objectius proposats i compromesos.

I ara publiquem el Pla del Pirineu. Volem acostar-lo a les persones, treure’l de l’àmbit del Diari oficial i dels despatxos, difondre’l, fer-lo conèixer. Volem que s’apliqui, que es conegui, que es col·lectivitzi, que esdevingui una eina de planificació i d’intervenció. Volem que se’n democratitzi l’ús, que es converteixi en una referència, un marc, una pauta, una guia que assenyala les directrius bàsiques del camí a seguir.

La naturalesa dels plans territorials és orientadora. Acompanya i estimula més que limita. Ens proposem fer una nova pedagogia del territori, que atorgui al conjunt un valor patrimonial altíssim i que sobre aquestes bases construeixi el nou edifici d’un país singular, modern, endreçat, respectuós amb  els valors i l’herència rebuda.

En algun moment s’ha fet algun intent de desacreditar els plans considerant-los una cotilla i un producte de laboratori. Però aquesta visió respon a una lectura esbiaixada que voldria fer passar al davant interessos de caràcter sectorial i parcial sense una visió generosa i intel·ligent del conjunt que demana aquests principis ordenadors com un imperatiu moral i polític.

El Pla respon a un esquema molt simple, en el qual els assentaments humans, la seva dimensió i la previsió de la seva evolució proporcionada, adequada i compacta és la base per orientar els futurs planejaments de caràcter municipal. On els ajuntaments han d’aportar tota la càrrega de la proximitat per treure el màxim de definició de les característiques presents i futures dels nuclis urbans o rurals amb salvaguarda i potenciació de les seves tipologies urbanes i constructives. Amb fixació de les oportunitats econòmiques i dels equipaments necessaris per a respondre a un model de vida coherent i cohesionador, democràtic i just en el sentit d’atorgar a tots els territoris la mateixa igualtat d’oportunitats.

La definició dels sistema dels espais oberts, protegits o no, d’especial valor agrícola, o com a simple reserva és la segona peça clau de la matriu dels plans que intenta fixar les vores del territori, delimitar i ajustar els límits dels creixements i dels aprofitaments per tal de potenciar i subratllar els valors econòmics i paisatgístics de les parts del nostre territori que encara avui conserven la sàvia geometria dels conreus i dels boscos que les generacions hi han aplicat amb esforç permanent.

Finalment, el sistema d’infraestructures, la dotació, el capital públic al servei de la mobilitat com el camí per acostar totes les terres i mantenir-ne els seus valors intrínsecs.

En el cas del Pirineu, els fenòmens de regressió demogràfica, i de l’activitat econòmica del sector primari, l’aparició de noves fons de riquesa i d’activitat, l’estancament del valor econòmic de les explotacions forestals i ramaderes, assenyalen el camí complex però riquíssim de la recerca d’alternatives intel·ligents i adequades al creixement.

Hi ha un horitzó d’excel·lència possible, hi ha precedents en d’altres economies de muntanya, hi ha valors naturals i culturals que reclamen la nostra atenció, hi ha noves oportunitats al voltant de les noves tecnologies. Hi ha avantatges i riscos. Partim d’una situació on la planificació encara pot conduir les coses pels camins adequats; els riscos vindrien d’una excessiva mimetització de les societats urbanes que avui arriben a tots els racons amb gran facilitat.

Però el Pla està pensat, per damunt de tot, per donar respostes de present i de futur a les persones i als col·lectius que avui viuen al Pirineu i viuen del Pirineu. El Pla només dóna respostes subsidiàries als que van al Pirineu. Les vincula als objectius de la qualitat de vida dels habitants d’aquestes terres, descobertes i redescobertes per les classes dirigents de Catalunya, des de la Renaixença,,i objecte d’evocacions poètiques, mítiques, nacionals que encara ens emocionen.

Ens emociona més, molt més, veure renéixer la vida al Pirineu, trobar nous camins que explorin els valors econòmics plurals d’aquestes terres, que sàpiguen trobar un nou sentit integral a la muntanya i a les estacions de muntanya, que reforcin la identitat d’un paisatge i que usin aquest paisatge com un actiu de primer ordre per aquest desvetllament material i espiritual que volem que duri molt i que es renovi de generació en generació, sense saturar ni exhaurir els valors en una sola generació.