BASTIDES ENLAIRE!

Diari de Girona

La recuperació i rehabilitació del patrimoni és una tasca inacabable i apassionant. El conjunt de capes que conformen l’herència del passat ens brinda sempre l’oportunitat de respondre amb sensibilitat i generositat a les generacions que ens han precedit. Tot el país és dens de cultura i de patrimoni, carregat d’una gran lliçó d’història i de sociologia. Les petjades del passat ens arriben després d’un procés de selecció, que assegura la supervivència només d’aquells elements més sòlids en la seva significació, més vius en la seva identitat o més poderosos en la seva força material i espiritual. Saber interpretar aquesta herència, saber-la transmetre en la seva màxima integritat a les generacions futures esdevé una prova d’alta civilització i una exigència moral que no podem defugir.

Durant molt de temps, potser per manca de recursos, potser per manca de sensibilitat, Catalunya ha deixat passar inadvertit el seu patrimoni o ha dedicat només una atenció preferent a les mostres més singulars i excepcionals. Però, tant pel que fa al patrimoni documental, com pel que fa al patrimoni artístic, la indiferència, la incúria i l’abandonament havien conduït, en molts casos, al risc de l’enrunament o a la simple desaparició. En tenim nombroses mostres que han interpel·lat les institucions, les entitats,les acadèmies, durant moltes dècades. L’Església mateix no sempre ha dedicat al seu patrimoni la cura que correspondria al reconeixement del valor real i simbòlic de molts dels centres de culte.

Aquesta situació ha canviat en els darrers temps de forma sensible. Primer perquè, des de les primeries del segle xx, la intel·lectualitat catalana integrada, en l’Institut d’Estudis Catalans, va emprendre campanyes de descoberta, inventari i salvament molt notables. Segon, perquè successivament, la Mancomunitat i la Generalitat van arbitrar campanyes que situaven la cultura com un dels elements cabdals de la recuperació nacional. I, tercer, perquè el gran trasbals de la Guerra Civil va posar en perill una part important d’aquest patrimoni, però, alhora, va activar molts mecanismes extraordinaris de salvaguarda i protecció en una gran operació de salvament que ha estat abundantment estudiada. És veritat que en els primers anys del franquisme, una part important de la tasca empresa va quedar interrompuda i avortada, i que els processos de restauració i recuperació van ser molt parcials, selectius, esbiaixats i encara exasperantment lents.

El restabliment de la democràcia als ajuntament i el restabliment de la Generalitat van obrir altre cop les portes a les polítiques més sistemàtiques i a l’exploració de nous camins imprescindibles malgrat les evidents limitacions davant l’abast creixent i, cada cop ampliat, de l’objecte d’estudi, inventari o restauració. Però, és ben evident que en la tasca de la recuperació patrimonial, s’ha trobat també un espai d’activitat econòmica, de diversificació i millora de l’oferta cultural i turística, i una manera eficient de fer pedagogia cívica dels valors patrimonials. L’acció persistent, l’aportació reiterada de recursos, la planificació, l’afinament dels projectes han anat donant per acumulació un resultat ingent de consolidació. Hem passat de l’apuntalament a la consolidació. S’han refet teulades, s’han canviat bigues, s’han arreglat desguassos, s’han sanejat patologies, s’han recuperat tècniques, s’han promogut activitats artesanals i s’ha posat a disposició de la col·lectivitat tot un bagatge de coneixements, nous i vells, ordenats i recuperats.

A Girona tenim una bona mostra que concreta, amb exemples, aquesta reflexió general. No cal fer un repàs de les tasques dutes a terme en els darrers trenta anys. Només cal recórrer la geografia urbana i detectar edificis civils i religiosos, masies, muralles, parcs recuperats amb plenitud i eficàcia. La mostra més recent la trobem en el conjunt de treballs que s’han desplegat a l’església de Sant Feliu. Es va començar fa uns anys per les teulades, operació bàsica, poc espectacular però exemplaritzant. Després, ha seguit el gran treball realitzat al campanar i a la façana, amb una recuperació espectacular de la integritat i l’estabilitat física del monument tant malmesa per la intempèrie i la incúria. I, ara, d’aquí no gaire continuarà a l’interior de la nau principal de l’església, culminant uns treballs de neteja i repicat de la pedra i de consolidació estructural que una vella restauració dels anys seixanta va deixar a mig fer només fins a una alçada per sota del trifori. Veurem, doncs, noves bastides a l’interior de Sant Feliu i veurem la continuïtat d’una col·laboració institucional exemplar, que ara és ja moneda corrent, però que en el passat va fer exclamar a Josep Pla, com ha explicat molt recentment el Dr. Enric Mirambell, que era un autèntic miracle. Confiem que per Sant Narcís, l’església de Sant Feliu tingui la plenitud esplendorosa que correspon al nostre patró, i que faci honor a la magnificència del monument i a la circumstància de l’entrada recent d’un nou Bisbe.

Malgrat que he triat intencionadament l’exemple de Sant Feliu, tot aquest article està inspirat en el fet, avui més visible, més evident i més prominent, a la geografia ciutadana. S’alcen noves i espectaculars bastides a la Catedral de Girona. La Girona contemporània, fent honor a “l’obra de la Seu”, s’ha proposat culminar els grans treballs de la Catedral i esmenar algunes de les incrustacions o deformacions del passat. Aquesta nova bastida s’alça potent des de la seva base al carrer del Manaies i abraça la façana barroca per un extrem per encarar la gran operació de restaurar la façana nord, la més castigada per la intempèrie i l’obaga, i també per les escomeses bèl·liques del passat. En un cert sentit, emprendre ara la rehabilitació de la façana nord és potser la manera més pràctica de curar les ferides i superar el mite de la Guerra del Francès a Girona.

El simbolisme d’aquesta nova bastida a la Catedral, pocs mesos després que s’hagin tret les de Sant Feliu, diu molt de l’empenta a la recuperació patrimonial que ha donat en els temps recents la nostra ciutat, sota l’impuls de la Generalitat de Catalunya i les institucions gironines liderades per l’alcaldessa Anna Pagans, el bisbe Carles Soler i el president Enric Vilert.

PUBLICAT A: cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008082900_4_284271__Opinio-bastides-enlaire

AMBICIÓ COL·LECTIVA

Diari de Girona

Amb molt pocs dies de diferència s’han anat produint diverses notícies que, per contrast, ens donen en bona mesura la temperatura de la ciutat. El contrast es manifesta entre les bones notícies i les dolentes.

En el terreny de les bones hi hem de situar el Premi Nacional de Cultura a Salvador Sunyer Bover, i entre les dolentes la notícia de la fi del somni del bàsquet d’alta competició a la nostra ciutat, que ha durat vint anys.

Encara podríem afegir notícies objectivament bones que esdevenen conjunturalment dolentes. És el cas de les obres del TGV que, sent objectivament una magnífica notícia, tenen una lectura negativa cada cop que es produeix un titular sobre la incidència i l’alteració de la vida ciutadana, com a conseqüència de les obres. Però en aquest cas ens convé a tots entendre que finalment, malgrat un gran retard, ha arribat l’hora de la veritat, ha començat el compte enrere i podem començar a posar en l’horitzó del calendari alguna fita per a l’arribada de l’alta velocitat i per a la connexió en ample internacional amb França. Haurem de conviure tres anys amb obres, és clar, i amb totes les molèsties que s’originen en aquestes obres, però cada nova molèstia serà un pas més cap al final desitjat que és la integració de Girona en una xarxa internacional de comunicacions ferroviàries d’altes prestacions, amb un abast i unes conseqüències per a la competitivitat de la ciutat que no acabem encara de copsar.

Anem, però, al joc dialèctic entre les bones notícies i les males notícies. En el cas del reconeixement a Salvador Sunyer es tracta d’atorgar a Temporada Alta un certificat acreditatiu d’una dimensió nacional del Festival i d’una projecció internacional. Es reconeix, finalment, un esforç calculat i premeditat per anar pujant un esglaó darrere l’altre fins a assolir uns nivells de programació, d’innovació, d’exigència i de qualitat que són perfectament homologables amb els festivals de més prestigi del món en matèria teatral. No és només el contingut de la programació; és la gestió intel·ligent dels recursos, és la recerca de complicitats a la ciutat i fora de la ciutat, en el sector públic i en el sector empresarial, és una il·lusió compartida per molta gent, és la creació d’un referent acceptat i reconegut. Sunyer ha trencat l’equació de l’aïllament i del provincianisme, ha trencat les barreres de Barcelona, ha sigut acceptat per la crítica i ha anat a buscar el ressò mediàtic on ha calgut, sense renunciar mai a una elevada dosi de centralitat gironina, de Girona i del conjunt de l’àrea urbana, sense competències estèrils entre les ciutats de l’àrea. Temporada Alta s’afegeix al model d’èxit de Girona temps de flors, salvant les distàncies de fets no comparables, i ens interpel·la sobre la necessitat d’anar a la recerca de noves fites que, en matèria cultural, ens  situïn en un terreny d’una capitalitat indiscutible. Queda molta feina per fer encara en matèria musical, i tant el Festival de músiques religioses del món com la programació de temporada de l’Auditori encara han de trobar el format adequat per tal d’assolir un ritme, una freqüència, una qualitat que marquin fites i reclamin una atenció que trenqui fronteres i ens converteixi també en referència obligada. En matèria cultural Girona té tots els ingredients per esdevenir una autèntica capital cultural i un punt de referència en temes teatrals, musicals, arxivístics, d’imatge, de recerca històrica i encara em deu quedar algun camp per esmentar. Però el guió és suficient per prendre model de Salvador Sunyer, o posem per cas de Joan Boadas, i traçar una agenda, un full de ruta que encarrili totes aquestes qüestions sense escatimar esforços.

Si anem a les notícies dolentes és evident que el tancament d’una etapa d’eufòria esportiva en matèria de bàsquet s’ha de valorar molt negativament. No té res a veure i una cosa no treu l’altra, però és evident que la conversió del Girona FC en un club de segona divisió A compensa en part la pèrdua de capitalitat esportiva, i ens situa davant un nou referent que ha de ser obligat en els propers anys. No obstant, un dia caldrà valorar i ponderar les aportacions generoses successives de Joaquim Vidal, de Jaume Casademont i de Josep Amat; i caldrà també analitzar l’origen del fort deute que ha ofegat el projecte i atendre a les disfuncions que han estat denunciades pel mateix entrenador Pedro Martínez i que caldria repartir entre els gestors diversos dels anys més recents, per tal de conèixer en quin punt s’ha produït una situació irreversible, un moment de no retorn que ha superat i desbordat les institucions gironines i ha decapitat un projecte que havia engrescat unes quantes generacions de gironins.

És evident que davant una situació així les autoritats gironines no podien romandre quietes i que tenien el deute moral de moure’s, per tal d’assegurar una nova etapa de bàsquet que fes útil el pavelló de Fontajau i garantís la continuïtat dels projectes de base com a llavor per a noves fites més ambicioses de futur. Sense entrar en algunes contradiccions internes, que caldrà analitzar per comptabilitzar de veritat els números reals de cada moment i les partides de despeses i la seva destinació, sí que convé dir que l’alcaldessa de Girona ha tingut en tot moment la visió, l’ambició i la voluntat de no deixar la ciutat sense bàsquet. Conjuntament amb els responsables de la Diputació i més específicament amb l’Enric Vilert i Narcís Casassa, han entès que trencar amb el passat potser podia resultar imprescindible, però preparar un nou futur era una imperiosa necessitat. Tinc el convenciment que el coratge de l’alcaldessa se situa per damunt de les querelles internes i locals i ha exercit el seu lideratge per tal de no renunciar a una ambició col·lectiva que reclamava ara una reconducció realista.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

DE GIRONA A SORT

Diari de Girona

Divendres 1 d’agost, l’alcalde de Sort, Agustí López, m’ha convidat a la celebració de la Festa Major en honor de Sant Feliu. Prenc consciència només d’arribar de la coincidència en el patronatge del mateix màrtir i em sento transportat des de l’església de Sort a la col·legiata de Sant Feliu.

Hem pujat a primera hora des de Barcelona per Ponts i Folquer. Aquest any, el paisatge té encara una intensitat de vida a la qual ja no estàvem acostumats. Les pluges abundants de la primavera han amarat la terra i els camps, i els arbres conserven un punt de frescor viva que deixa enrere la imatge dels estius torrats i secs, d’herbei recremat i de boscos encesos. Tot verdeja més que grogueja, i és un goig resseguir la geometria variable dels conreus i de les poblacions amb una alegria física que havíem perdut durant un temps. L’ambient és net i no hi ha aquella capa polsegosa que ho recobria tot. M’entretinc en la identificació de l’estat de les carreteres, de l’evolució de la senyalització, de les incidències que detecto.

Arribats a Sort, l’ambient festiu domina el poble i els vilatans s’enfilen al pla de l’església per assistir a la missa solemne i cantada que concelebren quatre capellans. L’alcalde m’assabenta que hi ha tot un reguitzell de pobles del Pirineu que tenen per patró Sant Feliu. De memòria em canta apart de Sort, Barruera, Alins,Gerri de la Sal, Àreu… i se’n deixa alguns, em diu.

A la missa assistim al final a l’estrena dels nous Goigs dedicats a Sant Feliu, que a partir d’un text popular arranjat per mossèn Josep Llorens Borràs i amb música d’ell mateix es canten aquest any per primera vegada. En les estrofes d’aquests Goigs s’agermanen Girona i Sort de forma indiscutible:

El botxí fins a Girona

viu encara us ha portat

s’és teixida la corona

i el cel s’obre de bat a bat.

Quan la glòria se us obria,

entoneu l’himne festius:

Siau nostre ajut i guia

patró nostre Sant Feliu

El martiri consumat que dóna peu a la veneració del sant a Girona sobre la seva tomba i la construcció de la gran col·legiata en un entorn martirial que hauria acollit fora muralla els primers nuclis de cristians de Girona. Organitzats a l’empara d’aquest primer patró, és el fonament de l’expansió del culte a Sant Feliu que, com hem vist, s’estén al Pirineu amb profusió, per això

Sort, amb joia, us venera

com el seu excels patró,

i la vostra protecció

de vós, confiat, espera

Oïu la feligresia

que del fons del cor us diu,

Siau nostre ajut i guia,

patró nostre sant Feliu.

De tornada enfilem de coll en coll l’aresta pirinenca i defugim les valls i les planes que s’omplen de cotxes en la gran operació sortida. El coll del Cantó és quasi solitari, passem de llarg de la Seu, ens aturem a dinar a l’estació de la Molina un bon trinxat i enfilem la carretera Gi.400, plena d’obres per preparar l’estació per als campionats del món d’aquest hivern que ve i els de snowboard de 2011. Baixem per Toses, Fornells i Planés, amb una gran activitat sobre la via, amb operaris que instal·len noves travesses i culminen una operació de millora del tren de Ripoll a Puigcerdà, que hauria de permetre superar una etapa d’incúria i abandonament i entrar en una fase de millora i de dignificació de les comunicacions ferroviàries del Pirineu. A Planés han començat finalment les obres de la minivariant, que hauran de deixar lliures de trànsit les cases de l’entorn de l’església. El paisatge segueix d’un verd intens i d’una netedat insòlita per l’època de l’any i ens meravella la variació dels verds que es resisteixen encara a adquirir l’enfosquiment de la maduresa.

Arribat a Girona, el campanar de Sant Feliu i la façana restaurada recentment, autèntica orfebreria en pedra, em transporta de nou a la difusió del martiri patronal i a la profunditat de les tradicions amb arrels mil·lenàries que agermanen un poble i contribueixen a construir una nació.

Al vespre, a tocar de la mitja llegua, fora de lloc, de la placeta de l’Institut Vell, a uns 85 m d’altitud en relació amb el nivell del mar, en una taula parada per a l’ocasió repetim per tretzena vegada consecutiva la tradició semiclandestina del sopar de la colla dels “viejus” en una itinerància pels racons del barri vell redescoberts cada any a l’estiu. Des d’un lloc de privilegi de la taula es retalla entre l’escletxa del carrer de la Força i les nobles parets de la Pia Almoina el poderós campanar de la Catedral que, il·luminat, ens acompanya amb la presència de l’Àngel i que a partir de les dotze i cinc, apagada la il·luminació, sembla com si abaixi la guàrdia i ens deixi en la penombra dels racons de la ciutat per allargar la sobretaula fins a la matinada.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008081500_4_281993__Opinio-girona-sort

TIÀ SALELLAS

Diari de Girona

El funeral a l’església de Sant Josep va ser una bona síntesi de tots els universos d’en Tià. Els joves que repartien clavells a l’entrada, els advocats que van treure a pes el fèretre al final de la cerimònia, els cristians de bona fe, els utòpics, els revolucionaris, els representants de la judicatura, els responsables municipals, els càrrecs públics, els periodistes, els que havia ajudat, els amics, la família. Mossèn Ignasi Forcano va contenir el seu habitual activisme litúrgic i pastoral, i va acompanyar, des de la discreció d’un segon pla, en Benet i en Lluc, que van desgranar els moments més intensos, més tendres, més emotius. Vaig veure quantitat d’ulls plorosos, humitejats pels ressorts dels sentiments que despertava la forta personalitat d’en Tià.

El perfil biogràfic dreçat per en Benet era un compendi eficacíssim de les múltiples facetes de la vida del seu pare i dels moments culminants de la seva biografia. Apel·lant sempre als ideals més evidents, als ressorts més íntims, a les realitats més concretes, als amors per tantes coses i per tanta gent, fins a perfilar un esboç claríssim, d’una personalitat desbordant, com el seu cos i la seva barba. L’imaginari d’en Tià era clarament revolucionari i també ho eren els seus símbols, però mantenia amb aquest to vital de compromís una actitud d’arrelat pragmatisme,vinculat amb la terra que el va veure néixer. Cristià i revolucionari, socialista i àcrata, activista i pragmàtic, defensor dels humils i advocat de totes les causes, arrauxat i tímid, tendre i irònic.

En Benet va certificar la coherència del seu pare i la va voler subratllar. En les formes, en el gust per la vida, en la passió pels plaers, en el desig de felicitat i d’un món millor, en Tià podia haver desvetllat suspicàcies i algú podia haver apuntat a suposades contradiccions i ambigüitats. La compaginació d’una irreductible actitud d’exigència revolucionària i, alhora, el respecte reverencial per la magistratura, garantia del seu èxit profesional, el treball desinteressat amb els malalts de l’hospitalitat de Lurdes i els seus puros o el seu BMW. Cada vegada que l’atacaven per això, li explicava la meva anècdota, als divuit anys, a la Universitat d’estiu d’Ais de Provença. Eren els darrers anys seixanta i entre els participants al curs, en Fabio Pellegrini, jove comunista Italià, que ens tenia a tots enlluernats amb un flamant Fiat 128. Com pot ser que siguis comunista i vagis amb un cotxe millor que el de tots els altres estudiants, li preguntàvem? I ell responia, indefectiblement sempre: “Als poderosos i als capitalistes només se’ls pot combatre en igualtat de condicions i amb les seves pròpies armes”. L’argument ens feia sempre riure molt.

Transgressor permanent, àvid per escandalitzar, amagava una personalitat d’una extrema tendresa, que aplicava sempre en els moments més inesperats, amb els amics, amb les amigues, amb els companys, amb els records del passat, amb les preocupacions del present. En tinc proves directes viscudes amb en Joan Puigbert, ho vaig comprovar més d’una vegada amb la Pepa Bouis i amb la Tura Soler. M’ho va fer ben palès, no fa gaires mesos, quan es va morir en Joan Soliguer. Quedava tocat pels fets més directes i elementals, i havia de pair els trasbalsos i els sotracs de la vida.

Com va subratllar en Benet, el seu pas per l’Ajuntament el va acostar a la realitat que ell volia canviar; a la dimensió més social i col·lectiva d’alguns dels drames socials o polítics, que tractava individualment com a advocat. No era un advocat de causes perdudes, perquè ell mateix havia comprovat que es podia modificar i transformar la realitat, que era possible superar desequilibris i desigualtats, que es podien capgirar condicions de vida adverses, que la política de proximitat era la línia calenta per estar en contacte amb un món social amb una profundísima càrrega d’humanitat. Va transitar per la política sense claudicacions, sense alterar-se pels que l’acusaven d’haver-se deixat contaminar pel poder. Ell sabia que el poder que exercíem no era arbitrari i discrecional, i que tenia una profunda arrel democràtica i que bevia de les mateixes fonts doctrinals, cristianes i socialistes, que l’empenyien. Ho va fer a l’Ajuntament i ho va fer, en una faceta més desconeguda, com a gerent del Patronat Provincial de l’Habitatge, amb l’encàrrec que vam compartir en Miquel Solans i jo mateix de sanejar els comptes, redreçar el crèdit, construir habitatges socials i desmantellar les rèmores i les inèrcies que el mantenien entrebancat. Va ser, en aquest sentit també, i això el feia somriure, promotor immobiliari des del sector públic en nom del Govern Civil, de l’Ajuntament i del mateix Bisbat!

Era un pont heterodox amb els mitjans i, alguna vegada, ens havia donat algun ensurt, però ell i jo n’havíem parlat i sempre havíem relativitzat les seves complicitats amb la premsa, perquè eren complicitats ingènues, sense cap mala intenció, i nascudes d’amistats compartides i que ens feien entendre.

El pes social de l’assistència al seu funeral em va portar el record a quasi trenta anys enrere, l’any 1981, i a l’enterramenmt d’en Just Casero. La mateixa unanimitat de sentiments i d’emocions, amb la mateixa diversitat de sensibilitats i de procedències, la mateixa transversalitat de condicions i d’ideologies, el mateix compromís cívic, els mateixos ulls, més vells i més cansats, és clar, que havien plorat amb la mateixa intensitat l’absència imperceptible, la crua realitat, la injustícia final.

El relat construït per en Benet i en Lluc no van deixar cap dubte, cap, sobre l’horitzó vital i ideològic del seu pare, en Tià Salellas. La victòria és sempre possible, i només és possible si esdevé una victòria col·lectiva per a la superació de les injustícies.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 145-147)