EMILI CAULA I RAFEL MASIÀ

Diari de Girona

Demà passat farà ja un mes que es va retre un homenatge als impulsors de l’Associació gironina de prevenció i ajuda als malalts de cor.

Aquesta associació va néixer l’any 1986 i va esdevenir GICOR l’any 1992. Des d’aquell ja molt llunyà 1986 metge i pacient es van associar i van establir una complicitat per tirar endavant una associació que aglutinés les persones que pateixen malalties del cor.

El Dr. Rafel Masià com molts altres metges catalans havia tornat a Girona després de la seva aventura americana.

Algun dia caldrà estudiar i calibrar l’impacte intel·lectual i professional d’aquestes sortides a l’estranger que han donat excel·lents resultats i boníssims professionals, tant en el cas dels que ja no han tornat més i han fet carrera als Estats Units, com en el cas dels que han tornat. De fet, la posada en marxa de la nova Facultat de Medicina de la Universitat de Girona serà una bona mostra i una clara culminació sintètica del que estem dient. En aquesta nova facultat es fondran en una sola cosa el gruix professional i intel·lectual dels que han fet créixer i han donat prestigi i coneixement a l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona, i els nous professionals recuperats, que vindran a fer-se càrrec de la direcció de la facultat i dels projectes de recerca que continuaran aquí. El tàndem Rafel Masià – Joan Sala Montero és l’expressió més directa de tot el que estic dient, en el cas de la cardiologia, com ho seria per a moltes altres especialitats en el cas de molts altres professionals de la mateixa procedència.

En el cas de Girona, Rafel Masià va tornar mentre que Joan Oliver, fill de Marià Oliver i Maria Alonso, va continuar la seva aventura americana ja totalment consolidada i ara ja feliçment compartida entre Nova York (on durant anys i anys ha tingut oberta una generosa ambaixada gironina) i l’Empordanet. Els cito junts perquè s’han retrobat sovint, són amics, i mantenen el contacte i el feeling que permet que en Rafel continuï traspuant una vessant americana que no l’ha abandonat mai. Venia d’una cultura mèdica molt interioritzada,amb alguns paradigmes molt convincents i defensats intensament. En relació amb la dieta, els hàbits,  l’exercici físic o l’addicció al tabac. Masià era actiu i bel·ligerant, seguia les estadístiques americanes de les malalties del cor, coneixia les causes de risc i les tenia totalment tipificades i sabia que inexorablement la cultura que ell havia après allà s’acabaria trasplantant aquí. Es tractava de popularitzar un activisme social a favor de la salut, a favor de bones pràctiques, a favor de la prevenció, advertint una societat en evolució ràpida dels riscos i de les oportunitats. Es tractava de recordar-nos que seríem, amb tota seguretat, una societat més longeva i que aquesta societat mostraria per força símptomes més freqüents de malalties diverses. Per aquest camí es va anar popularitzant la nomenclatura mèdica, els marcapassos, els bypass, les afeccions coronàries, els infarts, les diverses versions de les malalties del cor. En definitiva, es tractava de perdre’ls la por i, en canvi, adquirir un respecte creixent per aquesta màquina essencial que és el cor. Respecte sense por. Es pot prevenir, es pot operar, es pot curar.

Rafel Masià va trobar l’Emili Caula. Metge i pacient. Amics. Gironins. Regidors de l’Ajuntament. Un del PSC l’altre del PP. Units pel cor. Durant més de dues dècades han compartit com a president el metge, i com a vicepresident el pacient, l’associació gironina que tractava de popularitzar els principis del respecte sense por per les afeccions cardíaques i a favor d’unes pautes de comportament que les estadístiques han mostrat de gran eficàcia.

He compartit sovint les il·lusions d’aquests dos gironins i de tots els que han participat d’aquesta associació i sempre recordaré com un dia a la Casa de Cultura de Girona, i a la vista dels assistents a una conferència, em vaig permetre de pronosticar que en aquella sala tots els que feien cara de salut eren malalts del cor, i els que feien una cara més lànguida eren els que volíem passar per ciutadans sans. Forçats a caminar, a fer exercici, a organitzar-se una vida pautada, a menjar saludablement, tots els malalts del cor mostraven una pell bruna, colrada, brillant, treballada pel sol; feien cara de salut.

Aquesta és la lliçó ciutadana d’aquesta vella amistat, d’aquesta magnífica síntesi, d’aquest tàndem de gironins que han compartit una filosofia de la vida i han impregnat les vides de molts gironins i gironines de l’esperit que anima a tots els que han lluitat davant de la malaltia  i s’han sobreposat gràcies a unes ganes immenses de viure.

GICOR és una gran lliçó de vida, és la mostra d’un treball silenciós i compartit, és l’expressió més genuïna que hi ha moltes coses més que ens uneixen que no pas ens separen, i que hi ha un camí possible de compromís col·lectiu i cívic des de tots els camps de la nostra dimensió vital.

M’uneixo, ara, amb un mes de retard a aquell homenatge merescut a Rafel Masià i a Emili Caula que van deixar el mes de gener passat les seves responsabilitats directives a GICOR. El Dr. Masià superant amb vitalitat un accident i culminant una excel·lent carrera professional i l’Emili Caula vivint una vellesa feliç acompanyat de la dona, els fills i els néts.

Un i altre són una bona mostra des dels dos costats que es pot viure i s’ha de viure sempre amb l’ai al cor, amb respecte, sense por i amb ganes de viure i de viure una vida ordenada i respectuosa amb les exigències del nostre propi cos.

PUBLICAT: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008070400_4_275109__Opinio-EMILI-CAULA-RAFEL-MASI

RENOVACIÓ I CANVI

Col·laboració en el llibre PSC, 30 anys de Socialisme català. Barcelona, Fundació Rafael Campalans 2008, (pàg. 109-114)

1. El context

La reunió del Congrés de Sitges dels dies 4, 5 i 6 de febrer de 1994 venia marcada pel que podríem anomenar una etapa del socialisme “en hores baixes”, que és el mateix que ens diu Carles Castro en el seu Relato electoral de España (1977-2007) (ICPS, 2008) quan parla del “crepuscle del socialisme”. De fet, però, un crepuscle de marxa lenta que transcorreria pel que fa a les eleccions generals pel camí de la victòria de 1993 (6 de juny), emmarcada en la teoria del “canvi dins el canvi” després d’escoltar el missatge de l’electorat i fins a la “dolça derrota” de 1996 (3 de març).

En el cas de Catalunya, el període s’emmarca, pel darrere i pel davant, en dues dates extremes, amb dades no comparables però d’una significació política rellevant. Primer, els 728.000 vots del PSC en les eleccions al Parlament de Catalunya del 15 de març de 1992 i, en l’altre extrem, l’1.531.000 vots de les eleccions generals del 3 de març de 1996. Són dades no homogènies que expressen contextos i conteses electorals molt diferents, amb comportaments electorals diametralment oposats. Però les reporto aquí perquè posen de manifest amb tota claredat el que un dia de la campanya electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1995, Felipe González em va definir com la paradoja catalana. Portat l’argument a l’extrem, el resultat de 1992 entrebancava, un cop més, els socialistes en una situació sense sortida en el seu intent de recuperar la iniciativa política a Catalunya en el terreny autonòmic després del desencís de 1980, mentre que el resultat de 1996 es convertia en un dels principals arguments per a la “dolça derrota”, i situava el resultats dels socialistes catalans com l’excepció que confirmava la regla del trist panorama del socialisme espanyol en hores baixes.

2. Crepuscle i crisi, 1992-1994

A partir del resultat de les eleccions de 1992, el Partit dels Socialistes de Catalunya es va anar trobant en la dificultat d’administrar el llast del desgast que generaven algunes de les qüestions més espinoses del socialisme espanyol, i la desigual implicació dels dirigents catalans en aquestes matèries, el distanciament creixent del primer secretari del partit, Raimon Obiols, del secretari d’organització, Josep M. Sala per qüestions orgàniques i estratègiques, i el desenvolupament d’una nova cultura política en el territori, que anava covant “la rebel·lió de les federacions”. Amb tot totes aquestes qüestions suraven a l’ambient, d’una forma larvada i no explícita, i només tindrien l’explicitació en alguns episodis concrets, que comentarem de seguida.

Malgrat tot, el reforçament doctrinal del PSC va abordar, a partir de 1992 i sobretot després de les eleccions generals de 1993, diversos debats necessaris que buscaven definir l’estratègia del partit i configurar unes línies de treball que engresquessin la militància i la societat. Així, immediatament després de les eleccions de 1993 es van convocar, per als dies 16 i 17 de juliol de 1993, les jornades “El canvi dins el canvi”, amb apartats que significativament pretenien entrar en el tema de la “regeneració” de la política amb la col·laboració de persones independents i simpatitzants.

3. Renovació i catalanisme

Però més directament concentrat en Catalunya, el Partit va voler abordar dues qüestions transcendents, que havien de nodrir el discurs dels socialistes catalans en properes conteses electorals. D’una banda, la reiteradíssima renovació, recurs constant i afirmació solemne, probablement sempre desmentida, i l’aprofundiment de l’agenda catalanista del Partit.

Les jornades sobre “Renovació i Partit” es van celebrar els dies 12 i 13 de novembre de 1993, amb un discurs inaugural de Narcís Serra i un de cloenda de Raimon Obiols. Aquest va abordar algunes qüestions de caràcter organitzatiu, el paper de les elits polítiques en el Partit, la reiteració de fórmules anquilosades de debats, i va adoptar un to de duresa i de recriminació política i moral que va despertar considerables reticències. És al voltant d’aquestes jornades que, d’una forma pública per primera vegada, algun mitjà de comunicació apunta que podria estar en qüestió i discussió el lideratge de Raimon Obiols.

En el cas del catalanisme, les jornades celebrades a Manresa els dies 10 i 11 de desembre de 1993 reprendrien un debat clàssic al voltant del document “Per un programa catalanista”, que havia aprovat un Consell Nacional extraordinari el dia 12 de setembre d’aquell mateix any.

Es vivia, doncs, una crisi latent interna en el Partit, amb discussió del lideratge de Raimon Obiols i un replantejament, que ell mateix faria clarament i de cara, pel que fa a la seva continuïtat com a candidat del PSC a la Presidència de la Generalitat i de la seva condició de Primer Secretari.

Malgrat l’excessiva simplificació és en aquest context que s’inicien els treballs del Congrés de Sitges.

4. El Congrés de Sitges

L’informe de gestió

La intervenció d’obertura de Raimon Obiols entra en una aproximació molt política i molt poc vinculada a la gestió de l’etapa entre congressos que se sotmetia a la consideració dels congressistes. Es viu un ambient de tensió continguda. Probablement molta gent sap que l’ambient és difícil i que el que està en joc en aquest Congrés és l’intent de superació de les qüestions que havien marcat l’etapa anterior i que hem intentat referir fa un moment.

Mentre el mateix Raimon Obiols anava desgranant els seus arguments, des dels seients de l’executiva, Pasqual Maragall, que coneixia els debats de les setmanes anteriors, escrivia una nota breu que vaig poder llegir: “Antoni, una votació negativa de l’informe de gestió seria avortar el Congrés abans de començar. És una opinió compartida per en Narcís i per mi”. PM. I un cop escrita la va lliurar a l’Antoni Santiburcio.

L’informe de gestió va assolir escassament el 47% dels vots, i tots els altres foren vots negatius i abstencions. Es va produir un moment de desconcert, d’irritació en uns casos, d’expectació en d’altres, i un atzucac del Congrés que, en part, quedava paralitzat a l’espera de solucions negociades que es desenvoluparien en llargues vetllades en els despatxos de l’hotel fins a altíssimes hores.

El grau de desconcert podria quedar exemplificat, malgrat l’excés de simplificació, amb el fet que una diputada va apuntar que “Tenia la clau, i que qui agafés la clau agafava el Partit”, referint-se a la clau del cotxe del Primer Secretari que havia quedat sorpresivament abandonada.

La sortida de l’atzucac

Les converses giraven al voltant de l’Executiva, d’un nou Comitè d’Acció Política que havia de coordinar l’acció del Partit i la preparació de les estratègies futures, del paper respectiu de Raimon Obiols i de Josep M. Sala, del paper de les federacions, del pes de les federacions sectorials, etc.

En aquest context, el paper de vells militants històrics com Narcís Serra o Pasqual Maragall adquireix rellevància. Aquests manifesten de forma taxativa que “No hi ha sortida amb ells, sense en Raimon”. En Pasqual Maragall en una reunió amb alcaldes arriba a avançar un organigrama nou, amb en Raimon Obiols de president del Partit, en Josep M. Sala de defensor del militant i amb l’objectiu de buscar un nou Primer Secretari.

En aquest context i sense discutir la continuïtat d’en Raimon Obiols com a Primer Secretari es dibuixa una reducció de la direcció que asseguri millor els equilibris entre les tendències, que els Estatuts acabarien de reconèixer i, en el cas de tendències minoritàries, atorgant-los algunes garanties bàsiques, i s’apunta durant una estona una solució amb en Joan Oliart com a secretari d’organització. Sembla una sortida per trencar un cert entrebancament entre les qüestions en litigi. Però l’esquema d’equilibris prepactat és desbordat i desqualificat a la Comissió d’Estatuts, que no accepta la proposta d’esquema d’Executiva que es planteja i ho torna a deixar tot panxa enlaire en espera d’una millor solució de compromís. Aquesta situació de ruptura es concreta ja el diumenge 6 de febrer. Per sortir-ne es munta una reunió d’en Pasqual Maragall, en Josep M. Sala, en Raimon Obiols i en Joan Reventós amb els capitans. Surten amb un acord i amb en José Montilla Aguilera com a secretari d’organització .

A partir d’aquest acord, el Congrés recupera la seva normalitat, s’aproven els documents i la votació de l’Executiva es fa en un context de certa normalitat. Hi ha un cert vot de càstig, però modulat i algun gest significatiu com, per exemple, un vot aclaparador a favor de Josep Borrell.

L’Executiva elegida i la cronologia més immediata als fets del Congrés que emmarquen aquesta aproximació elemental es poden trobar amb gran precisió al llibre de l’lCPS (2002), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Cronologia 1978-1999, d’Eugeni Giral Quintana.

5. Del Congrés al trencament de la majoria absoluta de CiU, 1994-1995

Havia quedat oberta i sense resoldre la qüestió del candidat a les eleccions de 1995 al Parlament de Catalunya. Implícitament hi havia sectors que tenien algunes idees al respecte i en les converses se’n parlava sovint obertament. Però encara havien de passar les eleccions locals de 28 de maig de 1995, on els socialistes catalans van tornar a fer uns bons resultats, on el PSOE va sofrir un retrocés molt considerable i una reducció del mapa de les capitals sota majoria socialista. Es començava a materialitzar el “crepuscle” intuït.

Fins al Consell Nacional de 22 de juliol que proclamaria Joaquim Nadal candidat del PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya i, des del final del congrés de Sitges sonarien encara com a possibles candidats Josep Borrell, Higini Clotas i el mateix Pasqual Maragall.

Un cop celebrades les eleccions del 17 de novembre de 1995, els resultats certificaven el crepuscle, les hores baixes i les enormes dificultats per superar la paradoja catalana, però en el context en què es produeixen els resultats no semblen dolents del tot i aporten una novetat sense precedents. Per primera vegada d’ençà de 1984, Jordi Pujol no disposa de majoria absoluta i no podrà fer sempre el que vulgui. Poques setmanes després, la constitució de la Legislatura certificaria aquest canvi i el simbolitzaria amb l’elecció de Joan Reventós com a President del Parlament de Catalunya.

Malgrat el “crepuscle”, s’havia començat a construir la laboriosa albada que trigaria encara temps a arribar i que hauria de veure uns quants congressos més del Partit dels Socialistes de Catalunya.