UNA INVERSIÓ DE FUTUR

Endavant  núm. 79, pàg. 14-17

Aquestes darreres setmanes, el nostre primer secretari i president de la Generalitat, José Montilla, ha recordat en diverses ocasions que l’empresa pública Gisa està realitzant en aquests moments obres per valor de més de 10.000 milions d’euros. Això representa, aproximadament, el 80% del total de les inversions que realitza el Govern de la Generalitat. Efectivament, a les xifres de Gisa caldria encara afegir-hi les inversions directes que realitzen l’Agència Catalana de l’Aigua, l’Institut Català de la Salut, l’Institut Català del Sòl i les empreses públiques Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, Ports de la Generalitat i Cimalsa.

L’esforç inversor és equivalent al volum de les necessitats i al conjunt dels dèficits acumulats en matèria d’infraestructures i equipaments, i respon a una filosofia que estableix un lligam directe entre el parc d’infraestructures i el conjunt de les polítiques socials. És una interrelació indestriable, que relaciona d’una manera directa la resposta a les necessitats més elementals i el repte de crear les màximes condicions d’igualtat, social i territorial, entre tots els ciutadans de Catalunya. Un creixement sostingut i sostenible, la creació de riquesa, la garantia de la cohesió social i la resposta adequada al dret a la mobilitat esdevenen la base material que sustenta un edifici construït amb els paràmetres del catalanisme social.

Si ens cenyim exclusivament a les inversions que realitza Gisa per encàrrec del Govern, hi trobarem l’agenda principal de les polítiques de la Generalitat i les seves prioritats en matèria de seguretat (comissaries i desplegament de la policia de la Generalitat-Mossos d’esquadra), justícia (edificis judicials, Ciutat de la justícia i edificis penitenciaris), salut (centres d’assistència primària i hospitals), educació (escoles de primària i instituts) i acció social i ciutadania (residències i centres per a l’atenció a la gent gran i a les persones dependents).

En tots els casos hi ha una dada rellevant: el fet que aquestes polítiques s’han adreçat a atendre un univers demogràfic que en els darrers deu anys s’ha ampliat en més d’un milió de persones. La vella idea de la Catalunya dels sis milions d’habitants s’ha anat substituint per la Catalunya del set milions i mig, amb una demanda creixent de serveis i polítiques de caràcter universal que s’han pogut atendre raonablement bé i superant el repte de l’arribada massiva de nous ciutadans usuaris dels serveis públics. Així, una política de serveis públics de qualitat s’ha pogut fer compatible amb uns índexs de creixement que la planificació realitzada en períodes anteriors no havia arribat a intuir.

Voldria, però, centrar-me en les polítiques que representen l’esforç inversor de més volum i que es refereixen a la cohesió social dels barris i a les infraestructures del transport, amb especial èmfasi al transport per ferrocarril i per carretera.

Vull assenyalar, en primer lloc, que abans del 15 de juliol el Govern donarà a conèixer els ajuts de la cinquena convocatòria de la Llei de barris. Que amb aquesta convocatòria se superaran els 1.000 milions d’euros d’inversions realitzades, a parts iguals, entre els governs locals i el Govern de la Generalitat, i que ens acostarem molt a l’objectiu que ens havíem fixat per aquesta legislatura d’arribar a l’atenció a un mínim de cent barris des de la primera convocatòria de 2004.

En el terreny de la mobilitat, les grans inversions que es realitzen en matèria ferroviària i viària estan donant els seus fruits i comencen a culminar els treballs iniciats ara fa cinc anys. Voldria assenyalar, això sí, que les obres mentre es realitzen generen molèsties, i la visibilitat dels entrebancs és sovint  molt més evident que la visibilitat de la normalitat recuperada i de les millores realitzades. Però m’agradaria que progressivament anéssim fent-nos a la idea que cada entrebanc nou que trobem a la via pública és una millora en curs, que acabarà produint nous beneficis i millores en la prestació dels serveis públics.

En aquest sentit adquireix una rellevància molt especial l’amplíssim programa d’obres d’adaptació de la xarxa de transport públic a la llei d’accessibilitat, i que en pocs anys convertirà la xarxa de metro de l’àrea de Barcelona en una de les més, sinó la més, accessibles d’Europa. Cada nou ascensor, cada nova escala mecànica o cada nou intercanviador representa un volum enorme d’inversió de recursos públics, que acabarà transformant-se en una millora evident i perceptible. Només cal recordar l’impacte ara i la millora que representaran els intercanviadors de Meridiana, Arc de Triomf o Diagonal.

En el terreny ferroviari hi ha avui en curs les obres de la línia 3 del metro, que es podran inaugurar aquesta tardor; les de la línia 5 que avancen a bon ritme després de l’entrebanc del Carmel; les de la línia 2, a Badalona, que permetran un nou espai públic, una nova estació i un nou aparcament de concessió  municipal, i els grans treballs de la línia 9 que ara, amb un projecte molt madur i un control exhaustiu, avancen a bon ritme i permeten albirar un calendari segur per a la successiva posada en servei dels diversos trams d’aquesta obra de gran envergadura i de novetats tècniques de gran nivell. Hauríem d’afegir aquí els treballs en curs dels metros de Sabadell i Terrassa, que han d’acostar la xarxa d’FGC als nuclis urbans d’aquestes dues ciutats vallesanes fins a disposar d’unes freqüències similars a les de la xarxa de metro. És el pas endavant que ha significat el metro lleuger del Baix Llobregat des que s’ha desdoblat la línia fins a Martorell i amb les grans obres de la cobertura de la via a Pallejà. El túnel del Roc del Dui, ja en fase molt avançada, permetrà al primer trimestre de 2009 el servei de cremallera a Núria amb renovades prestacions de seguretat i amb garanties per a una etapa de creixement de l’activitat a aquesta estació de muntanya que gestiona el Govern.

Entre els projectes madurs de futur hem d’assenyalar el perllongament de la línia 2 del metro entre plaça d’Espanya i plaça d’Europa, amb connexió entre els dos recintes firals i l’aeroport a través de la continuïtat amb la línia 9 del metro. I també la previsió d’FGC de perllongar les línies ferroviàries de passatgers, aprofitant la infraestructura de les potasses fins a Súria i Sallent per les valls del Cardener i el Llobregat, respectivament. Manresa adquirirà, així, una centralitat bàsica que haurem de reforçar amb la millora de la línia de Renfe a Barcelona i que emprendrem un cop es concretin les transferències de les línies de rodalies. Aquesta transferència, en l’àmbit de totes les rodalies, ha de significar un gran repte i, alhora, un salt qualitatiu en la prestació dels serveis de transport de viatgers a tot Catalunya.

Encara en el terreny ferroviari voldria assenyalar que compartim amb el Govern de l’Estat el projecte de la línia ferroviària de Cornellà a Castelldefels, el desdoblament de la línia de Barcelona a Vic, la millora de la línia del Maresme i la millora de la línia de Lleida a Manresa. La màxima ambició la situem en un projecte d’àmbit metropolità, que és la línia orbital ferroviària i que hauria de connectar per ferrocarril des de Mataró, per Granollers, Sabadell i Terrassa fins a Vilafranca i Vilanova.

Per a més endavant, però amb una preparació a consciència des d’ara, el Govern elabora tots els plans necessaris per fer possible l’Eix transversal ferroviari que, amb la connexió ferroviària entre Lleida i Girona, ha d’assegurar millors prestacions en el transport de passatgers i mercaderies en l’àmbit d’un tercer corredor ferroviari que serà imprescindible per d’aquí a vint anys.

En el terreny de les infraestructures viàries s’estan culminant els projectes del primer Pla d’eixos viaris amb la culminació de la C-16, eix del Llobregat fins a Berga i  l’autovia Reus-Alcover, C-14; la posada en servei dels quatre carrils l’autovia Maçanet de la Selva-Platja d’Aro, que ha canviat la perspectiva d’aquest estiu en la mobilitat entre Barcelona i la Costa Brava Centre; la posada en servei de la variant de les Masies de Voltregà de l’eix Vic-Ripoll, C-17, en construcció; l’inici a l’enllaç de Juncadella de les obres de desdoblament de l’eix Transversal i la licitació imminent de la C-15, eix Diagonal.

Completat aquest primer paquet abordem, ara, un segon Pla d’eixos viaris que inclou la culminació de la C-14 entre Ponts i Oliana i entre Coll de Nargó per Organyà fins a Adrall; el desdoblament de l’eix de l’Ebre; el nou túnel de la Conreria entre Badalona i Montcada.

Però en matèria d’infraestructures viàries, més enllà de les vies d’altes prestacions, adquireixen una gran importància inversions en el territori que responen a velles aspiracions històriques que ara es comencen a atendre. És el cas a l’Ebre del nou pont entre Sant Jaume i Deltebre,  la carretera entre Vinallop i Ulldecona, la variant de Batea al límit d’Aragó o la carretera d’Horta de Sant Joan a Xerta; a Lleida de la variant sud, de licitació imminent, de la carretera d’Àger a la Passarel·la, que es posarà en funcionament en les properes setmanes; dels nous accessos a la Bonaigua o a la Molina, al Pirineu; de la nova via entre Valls i Vendrell, al Camp i el Baix Penedès; del nou pont sobre el Llobregat al Prat; de la carretera d’Olost a Olvan, que completarà les comunicacions pel Lluçanès entre Osona i el Berguedà; de la carretera de Platja d’Aro a Palamós, que completarà el desdoblament dels accessos a la Costa Brava centre. Parlo, ara,  només d’obres que, com la variant d’ Igualada, la ronda nord de Granollers, el soterrament de la C-17 a Montcada, o el nou eix Vic-Olot per Bracons que, o ja estan en obres, algunes molt avançades, o estan a punt de començar perquè ja s’han licitat.

A l’agenda del Govern figuren, molt en primera línia també, la nova carretera de Comiols, la millora de la C-242 entre les Borges del Camp i Ulldemolins; la variant d’Artesa de Segre;  el desdoblament de Serinyà a Banyoles, el desdoblament de la C-55 entre Castellbell i el Vilar i Manresa, o el desdoblament de la  B-224 entre Martorell – Masquefa – Piera i Vallbona d’Anoia.

No podem dedicar més espai a les inversions, però a títol d’exemple i en el camp dels ports i dels aeroports val la pena d’assenyalar la immediata entrada en servei dels ports esportius de Roda de Barà i de Sant Carles de la Ràpita, i l’aeroport de Lleida – Alguaire.

La llista és més extensa i la meva tria encara no fa prou justícia.

Vull només insistir que és feina de tots fer visible l’obra del Govern de la Generalitat i fer palès que mai com ara no s’havia invertit en tots els camps, en un esforç ingent per recuperar el temps perdut i situar Catalunya en primera línia dels serveis públics i de les seves infraestructures.

MIQUEL DIUMÉ, AMIC DE TOTS

Diari de Girona

Dissabte passat a cap Roig, amb pluja i fortes ratxades de vent, ens refugiàvem tots al castell per saber si finalment podria actuar en Raimon. Mentre esperàvem vam parlar una estona amb la Rosa Gil i vam comentar que trobàvem a faltar en Miquel Diumé. Ella l’havia vist per darrera vegada el dia que, en un darrer esforç, va voler anar al Col·legi de Periodistes a exercir la seva condició de tresorer i acabar de deixar sanejats i ordenats els comptes col·legials. Quan havia entrat al Col·legi, amb la Junta d’en Narcís Genís, s’havia proposat acabar amb els números vermells i ho va fer. Amb naturalitat, discretament, sense fer cap soroll, posant a contribució tota la seva capacitat d’unir voluntats. Jo, en canvi, vaig dir, el vaig veure molt pocs dies abans del seu traspàs, a l’hospital Trueta. L’havia telefonat des del cotxe mentre tornava de Barcelona i li vaig preguntar si se’l podia anar a veure. Em va contestar que sí, però que si hi havia d’anar que l’avisés que s’empolainaria. M’hi vaig presentar sense avisar uns vint minuts més tard. I amb ell i la Dolors vam estar una estona breu comentant el moment, amb sentit de l’humor, com sempre, i un reconeixement de la seva situació assumit amb realisme, però tambe una enteresa absoluta.

Ara, esmorzo sol els dissabtes a Girona. Havíem començat, fa uns anys, una certa tradició de trobar-nos de tant en tant amb ell, l’Albert Requena i la Carme Martínez, per esmorzar plegats, bé els dissabtes bé els diumenges, aprofitant que ells estaven de guàrdia, per compartir una estona de xerrada i per fer algun tall de veu. Primer esmorzar. Una cervesa i un bon entrepà, gran, contundent, que va anar perdent dimensió i contundència a mesura que, primer la dieta, i després la malaltia el van obligar a afluixar la seva vitalitat innata que el portaven a ser de vida. Després un cafè i, finalment, algun dels tres periodistes preguntava als altres si havien portat “les eines” de gravar, i busvcàvem plegats algun motiu per fer un tall de veu per al diumenge o, sobretot, per als primers informatius del dilluns. Vam mantenir aquest costum un cop vaig deixar l’alcaldia el 2002, i els esmorzars van guanyar contingut amical i van rebaixar el contingut informatiu. Així, vam continuar un cop vaig entrar al Govern de Catalunya. En Miquel era l’aglutinant i normalment trucava a tots els altres per lligar una cita. A poc a poc, les guàrdies ja no van lligar, ell va tenir baixes intermitents, es va jubilar i vam acabar quedant amb certa freqüència ell i jo sols. Passàvem dels acudits als néts i dels néts a les passejades per Montjuïc, Sant Miquel o Colera. Ens entreteníem, també, displicentment en la malaltia, els dies que havia hagut de passar a Barcelona a la Puigvert, l’alegria continguda del retorn, la petita ferida al ronyó que no acabava de tancar del tot. Imperceptiblement, com sense dir-ho, vam anar passant de les dificultats en el diagnòstic d’una afecció renal a un diagnòstic més negatiu. Però hi passàvem de llarg i anàvem sempre a les coses més comunes, la família, el paisatge, la pesca, Colera, Molinàs, els espàrrecs, el Col·legi, la Carme i en Joan Cisquella. Parlava com caminava, pausadament, amb una veu profunda molt característica, amb un punt d’ironia fina que mai no era feridora. Havíem arribat a crear un teixit de complicitats amistoses.

S’estenien també a un altre front comú originat en el barri de Germans Sàbat, el clàssic míting, el “mític” de les municipals al menjador de les escoles i les travesses entre la candidatura i els periodistes pels resultats. Vam acabar establint una cita regular de l’anomenat “pacte de síntesi”, punt de trobada entre periodistes i polítics, per deixar de banda el paper de cadascú i compartir plegats la taula i la tertúlia.

Aquí senyorejava en Miquel amb estil propi, en el seu paper, sense cap afany de protagonisme, de la mateixa manera que ho ha estat fent al Col·legi de Periodistes. El seu moment àlgid va ser el dia, a mig octubre de 2007, encara no fa ni un any, que ens va convidar a casa seva a Colera. Ens esperava ja nit fosca davant de mar, en un passeig desert. Vam aparcar i per un carrer de cases discretes amb jardí al costat de la porta, una entrada-jardí, vam caminar fins a casa seva. Una planta baixa d’una d’aquestes cases; el seu refugi somniat, el seu racó de món i de la Dolors, com a mínim mitja setmana des de la jubilació, la referència constant quan era a Girona; la descripció minuciosa de totes les coses que feia i podia fer sense cap pressa, sense cap angoixa, sense res que el pressionés, a Colera. Vam compartir taula una colla de periodistes i polítics de Girona, regidors i exregidors de l’Ajuntament. Amb en Miquel vam seure a taula en Narcís Genís, en Salvador Garcia, l’Albert Requena, en Ponç Feliu, en David Vivó i jo mateix. No hi van poder ser, i el greu que els va saber, en David Céspedes i l’Àlex Sáez. La Dolors, discretament, s’havia estimat més deixar-nos sols. Però ella i en Miquel, en un gest d’hospitalitat extrema, en una demostració exquisida de les coses que li agradaven i de les transgressions de la seva dieta que es permetia en alguns moments dels caps de setmana, ens van obsequiar amb un “niu” excel·lent.

En aquell “niu” s’hi teixien, una mica nostàlgicament, les il·lusions i els temors, encara remots, però ara tenim la certesa que en la intimitat discreta d’uns baixos amb jardí a Colera vam posar la primera pedra, amb voluntat de perennitat, d’un comiat anticipat.

Un dia potser farem la doble síntesi amb el Col·legi de Periodistes i els amics de Colera, i amb la Dolors i els fills, i ens trobarem plegats al voltant d’una taula o no, en el millor homenatge a en Miquel i la constatació d’uns valors bàsics que perduren.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 142-144)

L’ANY 2007 A L’ATM

Presentació de l’ Activitat 2007 ATM. Barcelona, ATM, 2008 

Passats deu anys de la creació de l’ATM, aquesta Memòria de 2007 conté molts elements de gran importància i singularitat que assenyalen l’ordre de prioritats del Govern de la Generalitat i de totes les administracons consorciades.

En primer lloc, un repàs del Pla director d’infraestructures (PDI) 2001-2010 del qual es desprèn la urgent necessitat de fer-ne una revisió i actualització ja iniciades. La dada financera clau és que posats a 2007 s’ha superat, de molt en termes absoluts, la quantitat de diners compromesa per a tot el període de vigència del PDI. Més diners i, en canvi, encara no totes les obres. I algunes discutides o modificades. És el cas de la línia 12 del metro, que s’ha acordat substituir pel perllongament d’algunes línies i la construcció d’una nova línia ferroviària Cornellà-Castelldefels. És doncs urgent disposar d’un PDI revisat i adaptat a la nova realitat.

La traducció física de les obres previstes en el PDI s’acredita sobradament en el mapa de seguiment. El mapa és molt espectacular i expressa la dimensió del procés de modernització, canvi i adaptació a l’accessibilitat de tota la xarxa de transport públic de la Regió metropolitana. El fet que aquest enorme volum d’obres sigui encara poc visible planteja un problema que hem de resoldre. Es tracta de fer compatible el procés d’obres i les molèsties corresponents amb la materialització i gaudi successiu de les millores que es van realitzant i acabant. La desviació del trànsit al carrer Balmes i el tall del carrer Rosselló poden ser un paradigma de la distància entre els inconvenients visibles i la millora encara invisible. Ha d’arribar un dia en què el mapa de les obres esdevingui amb força el mapa de les realitzacions, i acrediti una tasca de planificació i obres sense precedents.

En segon terme hem de subratllar la importància dels treballs culminats de redacció del Pla director de mobilitat de la Regió metropolitana. L’ATM, constituïda també en autoritat territorial de la mobilitat, ha elaborat un treball ambiciós i molt consensuat que ha de representar un salt qualitatiu en la valoració integrada dels sistemes de transport i en la millora de les prestacions fins a fer de la mobilitat un dret exercit i gaudit amb plenitud per la ciutadania com a resposta als reptes de la congestió. Som més que mai i ens movem més que mai. Moure’ns de forma col·lectiva i intel·ligents és un repte per a una societat avançada.

El progrés de la integració tarifària ha esdevingut el far que guia el procés d’integració de totes les xarxes de transport de Catalunya. Seguint el model d’èxit de la integració tarifària de l’ATM, Catalunya es planteja assolir la plena integració tarifària de tot el territori el 2012. Mentre, la creació de les ATM de Girona, Tarragona, Lleida i la Catalunya central ha anticipat el procés de la integració tarifària en aquests terrtitoris. Queden lluny els primers intents d’integració i l’horitzó de 2012 ha deixat de ser una utopia i és ja, ara, una realitat plausible.

En quart lloc voldria destacar el procés cada cop més sòlid d’integració entre els municipis de l’ATM i els de la segona corona mertropolitana, integrats en l’AMTU, i cada cop més compromesos amb els mateixos objectius per a una mobilitat intel·ligent que van donar origen a l’ATM.

Finalment, la vigència del contracte-programa per al període 2007-2008 ens marca l’agenda d’un nou contracte programa, que hauria de contenir tots els ingredients per abordar el salt d’escala i de dimensió que farà el sistema amb l’acabament del sistema tramviaire, l’obertura de les línies 3 i 5 del metro en tots els trams en obres i l’inici de la posada en servei de la línia 9 com el punt àlgid d’un ambiciós Pla que el Govern de Catalunya està compromès a culminar al servei de tots els ciutadans que esperen respostes d’eficàcia als reptes nous d’una societat  nova.

L’ATM avança amb pas ferm i una gestió acurada pel complex camí del transport públic i supera les tempestes conjunturals que posen en entredit alguns dels serveis. La superació d’aquest horitzó de crisi per un de clara esperança és la tasca que té l’ATM per davant i que està disposada a desplegar.

GUIA DEL PLA DE DESPLAÇAMENTS D’EMPRESA

Presentació de la Guia metodològica per a l’elaboració dels plans de desplaçaments d’empresa. Barcelona, DPTOP, 2008 

En el conjunt d’iniciatives que es desenvolupen per aplicar la Llei de mobilitat, aquesta és una mostra de la necessitat d’innovar sistemes de mobilitat per no deixar-ho tot a la improvisació i per no abonar les tesis del caos i de la congestió.

La nostra societat s’ha massificat i motoritzat fins a nivells sense precedents i, diàriament, assistim a moviments de la població per anar als respectius llocs de treball.

Les administracions tenen l’obligació i hem assumit el compromís de millorar sistemàticament l’oferta de transport públic. Les empreses, pel seu compte, poden afegir racionalitat als fluxos diaris dels seus treballadors, incorporant un conjunt de bones pràctiques que ja han sigut provades amb èxit. La imaginació i l’inconformisme han desenvolupat nous mètodes intel·ligents i variats de mobilitat amb l´us del vehicle compartit, la integració incentivada del vehicle d’empresa en alta ocupació, l’us compartit de transport específic entre diverses empreses i un ampli conjunt de mesures que es presenten en aquesta publicació.

Els avantatges de disposar d’un Pla d’aquestes característiques se situen en el terreny de l’estalvi de temps i d’espai, en la reducció de l’estrés, en la millora de la seguretat, en la disminució de la congestió, en la millora de les prestacions empresarials.

Aquesta petita guia vol ser un incentiu, una crida a no restar indiferents davant un món que canvia molt ràpidament. Un canvi que no admet una contemplació passiva, que no es pot abordar amb inèrcies, que requereix constantment de noves iniciatives en tots els camps per millorar la resposta col·lectiva, per minimitzar la resposta individual, al repte diari que la vida ens presenta.

Els casos i exemples exposats ens posen de manifest que no es pot ser gens dogmàtic, que no es tracta de posar limitacions i obstacles, de normativitzar exponencialment la mobilitat. Els dogmatismes deriven ràpidament en esforços estèrils i contraproduents. Els estímuls aporten alegria i benestar al conjunt d’iniciatives que es proposen per reaccionar contra la fatalitat diària de la incòmoda mobilitat.

Us convidem a començar, a il·lusionar-vos amb una iniciativa d’aquestes característiques, a assumir el repte de trencar les inèrcies acumulades i a competir per veure quines novetats impensables som capaços d’aportar col·lectivament a un problema que no té solució des d’una òptica no compartida.

MEMÒRIA GISA 2007

 Presentació dels Comptes anuals i informe de gestió de GISA 2007. Barcelona, DPTOP-GISA, 2008 

L’empresa pública GISA rep la part més important dels enCàrrecs deel Govern de Cataunya en matèria d’obra civil i d’obra d’edificació.

Aquesta Memòria acredita que en el 2007 tenia obra en curs per valor de 9.440 milions d’euros i que va assolir aquest mateix any una producció de 2.244 milions.

Sovint, la dimensió de la tasca duta a terme per aquesta empresa passa desapercebuda, però el repàs de la relació dels encàrrecs rebuts i de les obres fetes situen GISA com una empresa de primer nivell que respon als reptes i els compromisos que li formula el Govern.

El repàs de la documentació produïda per fer el seguiment de la seva cartera d’obres, ens situa davant d’un bagatge d’obres d’enginyeria i d’arquitectura de gran qualitat que hauríem de ponderar, cas a cas, per tal d’atorgar-li el crèdit que es mereix. Els mapes que expliquen la distribució territorial del desplegament de la tasca de GISA són un bon reflex de l’accció i de les prioritats del Govern, i expressen gràficament l’abast i la diversitat d’una acció territorial que posa en joc la capacitat de gestió de tots els professionals que treballen per GISA.

Aquesta és, naturalment, una tasca que es desenvolupa amb la col·laboració de les enginyeries i de les empreses cosntructores que operen en el nostre país i que contracten els seus serveis a GISA en les diverses modalitats de licitacions i de finançament que realitza.

La tasca de GISA s’ha caracteritzat sempre per l’eficàcia en l’execució dels seus encàrrecs amb qualitat, preu i temps adequats.

El repte de mantenir aquestes prestacions amb l’actual volum d’obra, sense precdedents en qualsevol etapa anterior, és la tasca que es realitza en aquests moments amb eficàcia provada i que es presenta en aquesta memòria.

Un repertori fotogràfic i cartogràfic abundant esdevé la millor carta de presentació del curriculum empresarial d’aquesta empresa i de la tasca del Govern del qual depèn.