MÉS GIRONA QUE MAI

Diari de Girona

Ahir de bona hora, la ciutat es va despertar amb una llum especial, netíssima. Els horitzons definits projectaven uns tons d’una gran suavitat, una claror diàfana i horitzontal, de sol d’estiu. Després d’una primavera intensíssima i variada, de cels barrocs, d’una nuvolada potent, de negrors intenses, de grisos baixos, de pluges continuades, el cel d’ahir apareixia amb una claror especial d’anticicló anunciat reiteradament i esperat. Durant l’hivern havíem acabat avorrint l’anticicló i ens afanyàvem a entreveure, en els butlletins metereològics, una espurna de variació. Esperàvem ambientalment la pluja. També al Diari de Girona, jo mateix m’havia fet ressò de la immutabuilitat de l’Onyar, quiet, pantanós, sense crèixer malgrat les pluges continuades. Finalment, dimarts vaig rebre un sms de la Isabel Salamaña que em deia que finalment semblava com si l’Onyar hagués escoltat els meus desitjos i després de més de setanta litres per metre quadrat a Vilobí, havia crescut, com així també ho certificava el Diari, explicant que la crescuda havia fet crèixer el nombre d’ànecs de coll verd al riu. No ho vaig poder veure en el moment àlgid perquè era a Barcelona, i ahir al vespre, quan vaig arribar a Girona al captard, encara de clar, el riu ja havia baixat força i si bé l’aigua tenia la vivesa d’un riu que es mou, ja no tenia la intensitat que la Isabel m’havia anunciat. Però, en canvi, l’arribada a Girona em va deparar dues novetats rellevants. D’una banda, només d’enfilar la rotonda del rellotge de la Devesa, vaig poder començar a intuir la façana de Sant Feliu ja completament neta de bastides. M’hi vaig aturar un moment a contemplar-la i vaig pensar que, ara, en tota la seva magnitud, aquesta façana ha perdut el seu caràcter residual i decadent, i ha adquirit tota la potència classicitzant dels que la van concebre i esculpir. És ara una façana potent, visible, clara, neta, harmònica que ens ensenya una arquitectura poc freqüent, però singular, que s’esglaona des de Sant Feliu i Sant Martí fins a culminar, per a èpoques diferents amb solucions arquitectòniques semblants, amb la façana barroca de la Catedral. I un cop a casa, m’esperava l’edició del llibre de Joan Martí Centellas Bellezas de Gerona,1877, que acompanya una exposició inaugurada ahir al Museu d’Història de la Ciutat i que ens presenta un conjunt magnífic de fotografies de la ciutat. El repàs dela geografia de la ciutat històrica amb més de cent anys de distància ens situa davant de canvis importants i de permanències notables. I una aroma d’humitat que potser s’ha perdut després d’algunes opeacions de neteja i de rehabilitació.

Lligat amb la tradició fotogràfica de la ciutat hi ha, ara, un nou espai urbà, en el nou eixample urbà de Palau, la plaça Valentí Fargnoli que és el paradigma d’un nou urbanisme de transformació i esponjament de la vella quadrícula industrial del pla de Palau, en una nova ordenació que intercala noves àrees d’habitatge i nous espais lliures i comunitaris, que intenten la regeneració urbana d’àmbits de creixement desordenat i esquifit que ara poden adquirir una certa dinmensió, racionalitat i harmonia. Un llibre i una plaça harmonitzen el paper dels fotògrafs en la seva interacció amb la ciutat i en la immortalització instantània dels espais urbans que no són immutables, sinó que canvien al ritme dels temps, de les modes i de la mateixa societat.

Diumenge ens va donar l’alegria de veure com el Girona tornava a segona divisió després de més de quaranta-nou anys. Aquest èxit és un homenatge a tota la colla, cada cop més reduïda, dels futbolistes veterans del Girona que un diumengde rere l’altre han aguantat la flama i l’esperança convençuts que arribaria el dia del retorn pletòric. Un record especial per en Portell, en Farró, en Curbet i tants d’altres, uns que encara ho han pogut veure i d’altres que ja no, però que ara serien feliços. Amb la mateixa felicitat que em confessava dilluns passat, sota les voltes de la plaça del Vi, la Carme Sais, que guarda un raconet del seu cor per al Girona, perquè el seu pare durant un temps hi havia jugat.

Guardo també molt endins les intensíssimes emocions per la mort d’en Tià Salellas i en Miquel Diumé. Necessito la calma que encara no tinc per escriure sobre un i altre, i ho faré. I un record especial també per l’Eduard Vila Fàbrega, pintor delicat i civilitzat de Girona. La seva absència se’m fa present en un perfil de dona, tot just insinuat amb un traç harmònic sobre un fons cúbic, que em va oferir espeontàniament un dia fa poc anys com a mostra disctreta d’agraïment per tants anys d’alcaldia. És tota una generació que va marcar la vida artística de la ciutat, amb un to molt notable i que, ara, ha desfilat pràcticament del tot, esperant el reconeixement col·lectiu, més enllà de les antològiques individuals que han tingut, per tal de concretar el pes i el paper d’aquesta generació en la vida artística de la ciutat.

Vaig llegir amb sorpresa fa uns dies en aquest Diari una tribuna signada pel senyor Ricard Vaqué. Doncs sí, més Girona que mai. I no pas amb ànim d’afirmació i de justificació. Tinc al Diari de Girona una tribuna oberta i lliure en la qual m’expresso com vull i on procuro de dedicar poc temps i espai a la meva estricta dimensió política. Que ningú no busqui aquí la tribuna estrident de les polèmiques dels partits, sinó el racó reposat per a l’evocació i la reflexió. És el que em va dir un dia en Jordi Xargayó, el director del Diari, ”a mi ja em va bé que en aquesta tribuna facis molta Girona i poca política”. I és el que em sembla que faig. Perquè vull i perquè m’agrada. Sense cap romanticisme nostàlgic, més aviat el contrari.

Ara bé, per un moment faré una excepció. Tot i que el senyor Vaqué sembla no haver entès res de res, voldria dir que no entenc la insistència a esperar un posicionament concret en relació amb el compliment de la llei del Ter, que s’haurà de complir.Però com a Llei obliga a tots ara i obligava a tots en el passat, i no sé veure en l’article del senyor Vaqué cap ombra de referència a les dècades de silencis còmplices. La veritat és que el Govern de Catalunyan farà el que hagi de fer i en les emergències, garantirà aigua a tots els ciutadans de Catalunya, sigui com sigui, com ha explicat el President de la Generalitat. I ho farà garantint els drets de tothom, també els del Ter, i assegurant els principuis de cohesió territorial i nacional. Ho farà aquest Govern i ho farà un Govern que, pel que sembla, compartim el senyor Vaqué i jo. No només perquè el Govern de Catalunya vol ser el Govern de tots, sinó perquè el partit del senyor Vaqué i el meu compartim, a data d’avui, responsabilitats de govern en el mateix govern.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008062000_4_272673__Opinio-girona

JOAN BALLESTA “CALAFAT”. UN ESCALENC ALCALDE DE LA GIRONA REPUBLICANA

Pròleg a Joan Ballesta “Calafat”. Un escalenc alcalde de la Girona republicana, de Rafael Bruguera, Lluís Colomeda i Anna Ballesta. Girona, CCG Ed. 2008

 La Catalunya del segle xx està marcada profundament per la gran convulsió de la Guerra Civil i el daltabaix posterior. Les vides perdudes, les famílies trencades, els projectes frustrats, els somnis ensorrats es compten per milers. El conjunt de drames humans, individuals i col·lectius, viscuts a l’exili i a l’exili interior, no es poden mesurar. El dolor acumulat pels que mai no pogueren tornar i s’entristien d’enyorament i desesperació, el dolor per les morts injustes i violentes injustificables, el dolor de la separació, són sentiments que difícilment encaixen en una aproximació històrica dels esdeveniments. La fredor de les estadístiques, els allunyaments analítics ens separen dels ressorts reals que impregnaren tota una peripècia col·lectiva.

El drama institucional, col·lectiu, l’aniquilació de l’autogovern, l’ensorrament republicà per causes endògenes i per causes exògenes, ha deixat en un segon pla la dimensió humana del daltabaix.

Hi ha una història humana, plena de sentiments, de passions, d’ideals que s’haurà de refer per entendre tots els silencis, les pèrdues forçades de memòria, els oblits injustificables. Esvair la boira que tot ho tapa, desfer la teranyina que ho ofega, trencar les barreres abismals que separen ha d’esdevenir una tasca primordial. Ens cal per a poder copsar de veritat l’autèntica dimensió del drama, per atorgar perfils identificables a tots els fils perduts d’un mateix teixit.

I ens cal fer-ho sense límits de cap mena, amb una voluntat de comprensió total i aprofundida, per mirar de saber-ho tot i entendre-ho millor. Per analitzar els comportaments individuals i socials, per saber les renúncies, les desercions, les fidelitats, les contradiccions, les integritats innegociables que posaren a prova un país sencer.

Aquest és el sentit que cal atorgar a l’esforç enorme de moltes generacions d’historiadors, d’estudiosos i de publicistes per rescatar de l’oblit, per recuperar personatges, textos, memòries, correspondència, dietaris que han esdevingut una font inesgotable de riquíssims matisos per entendre’ns millor.

I aquest és el sentit i l’aportació d’aquest llibre que presenta el perfil biogràfic i l’obra escrita de Joan Ballesta Molinas (1893-1962). Fill de l’Escala, estudiant a Begur (1898-1908), pescador sardinaler, obrer i dirigent polític a Girona (1928-1939), exiliat a França (1939-1962).

Joan Ballesta va combinar la seva passió política, d’autèntic activista, amb la seva passió per la cultura que va conrear escrivint poesia, teatre i articles periodístics de contingut polític o de recuperació de costums, paisatges o personatges del territori empordanès i que es concretava, sobretot, en la seva vocació per la dramatúrgia. Va escriure a Costa Brava de l’Escala, entre 1919 i 1922, a l’Avi Muné de Sant Feliu de Guíxols, entre 1921 i 1929, a Acció Ciutadana entre 1932 i 1933 i a Front entre 1937 i 1939.

Activista republicà va passar dels rengles del Partit Republicà Federal Nacionalista a ERC i d’aquí i en l’esclat de la Guerra Civil des de la Unió Socialista de Catalunya s’integrà al PSUC.

Després de provar diversos treballs, en arribar a Girona es va integrar a la plantilla dels Químics de Palau l’any 1931, anà a viure a Palau Sacosta, aquí feu la seva activitat política municipal a l’ensems que amb els principals dirigents del republicanisme recorria tota la demarcació en una activitat d’activisme frenètic.

Fou finalment Comissari d’Ordre Públic a Girona i alcalde de la ciutat del 28 de gener al 4 de febrer de 1939. Aquest dia sortia per la Devesa amb un  vehicle mentre les tropes franquistes el metrallaven. Fou la darrera autoritat política republicana a sortir de la ciutat.

Els anys de l’exili són els anys de l’enyorament i del silenci, dels contactes interromputs i represos amb dificultats, d’un esqueixament personal i col·lectiu sense precedents. Una ferida profundíssima que mai no podrem curar del tot. La fèrtil història de l’exili deixa una corrua de damnificats anònims a les cunetes dels camins de tot el món.

Refer ponts, teixir diàlegs, reconstruir la memòria ens és indispensable per comprendre i també per reivindicar aquesta memòria.

Aquest treball recupera una biografia perduda, estableix i restitueix l’obra escrita del personatge que es publica en annex i ens acosta al perfil d’un dirigent polític amb una trajectòria personal i política amb molts paral·lelismes a la Catalunya dels anys trenta, quan la cultura, l’educació i l’agitació política es conreaven de forma indestriable.

Personatge de l’Escala, conegut, valorat i mitificat, és ara l’Escala que ens el recupera per a la història de Girona i per a la Història de Catalunya.

(Aquest text forma part del recull Noves vides amb nom, amb el títol “Joan Ballesta Molinas”. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 139-141)

L’ONYAR IMMUTABLE

Diari de Girona

L’arrencada de juny ens ha portat un esclat de ginesta. La intensitat de la ginesta deu tenir,  en la seva força cromàrtica d’aquests dies, una relació directa amb la pluja. Abril i maig han respost amb escreix al refranyer popular. Ha fet el que la tradició diu. Ha plogut com mai. Els sembrats han assolit, sense gaire sol, la seva plenitud torrada. Ajaguts per la pluja esperen, ara, el moment de la sega i alguns ja han començat. Tot té una plenitud neta, que feia temps que ens costava de percebre. L’horitzó dels paisatges que ens són amics ha esdevingut pletòric d’exuberància. La fertilitat es palpa en el degoteig dels marges i els carrers de les ciutats tenen un olor i un color diferents.

Cada dia, des que ha començat a ploure, m’he abocat compulsivament a l’Onyar. Des d’un pont o amb la mirada he anat a buscar un paisatge sensible a la pluviuometria. Hi he vist, però, obsessivament les mateixes balques, els mateixos llots.

Una estesa d’algues, un riu immutable. He esperat una crescuda que no ha arribat, un enrterboliment remogut de la quietud exasperant i no he trobat cap resposta, com no sigui una alegria més visible i alegre dels ànecs  de coll verd d’en Ponç Feliu, que senyoregen el riu amb el cap ben alt sense l’abatiment moix de les grans calorades eixutes.

He vist la crescuda de l’Ebre, des del mirador de l’assut de Xerta, un  riu gras, potent desbordava els marges i envaïa els fruiterars de la riba. He vist l’aigua potent de les comportes obertes dels pantans, he vist a la televisió la reiteració de les imatges dels rius al Pirineu créixer i fer-se forts després de mesos i mesos d’una languidesa eixorca. Tot m’ha portat a esperar un moviment sensible, una alteració momentània de la geografia urbana i fluvial de Girona. He estat esperant el moment trepidant i angoixant d’haver de mesurar el nivell de les aigües, de veure com de nit el riu baixa amb força i neteja la llera d’una mansuetut excessiva. Res de res. La platja que es forma a tocar el pont d’en Gómez ha adquirit gruix i consistència, la terra dels sediments ha arraconat i aprimat el riu, el meandre minúscul local s’ha fet més patent.

Potser aquí ha plogut diferent, i menys. Potser els efectes esplèndids als camps i la vegetació són la prova evident que tot el que ha caigut ha aprofitat abans la terra que el riu. Potser tot plegat és la prova física de la set acumulada durant mesos i mesos. Potser la terra seca ha fet d’esponja infinita. Però l’Onyar és encara, avui, un riu immutable. Potser amb el fil d’aigua del carrer del Carme una mica eixamplat i poca cosa més.

Quan l’Onyar creix, la sèquia Monar és indiferent, però quan l’Onyar no es mou el cabal de la sèquia esdevé imprescindible. La saviesa històrica dels segles ha demostrat com aquesta derivació del Ter a l’Onyar era profitosa per a Salt i Girona. Des dels orígens reculadíssims, l’activitat econòmica de les dues poblacions i també de Santa Eugènia s’ha associat a aquesta obra.

Potser ara que hem tornat a la normalitat normativa, ara que hem recuperat el nivell dels embassaments, ara que ja hem deixat lluny el risc de l’emergència i d’una certa excepcionalitat, ha arribat l’hora de tornar a la normalitat dels segles i deixar que la sèquia Monar recuperi les seves funcions actuals i faci de regulador de l’Onyar i n’ompli la llera fins el mesclant del Ter.

Enyoro la resposta automàtica de l’Onyar, l’esbandida periòdica que ens atemoria un xic, però que ho endreçava tot. I no crido el mal temps, sinó la necessitat de remoure unes aigües massa quietes a l’Onyar.

I el retorn a la normalitat passa també pel retorn a la plenitud legal al Ter. Passa per garantir l’aigua als regants, passa per garantir el cabal ecològic que s’havcia de mesurar periòdicament a l’estació d’aforament del pont de la Barca, passa pel compliment estricte de la Llei de 1959, batalla constant d’en Francesc Ferrer entossudit en l’obvietat que la llei és llei i les lleis són per complir-les i per fer-les complir.

Quan es dibuixa un horitzó diferent i la capacitat d’abastament de les conques internes s’incrementarà amb les aportacions d’aigua regenerada, amb les aportacions renovades dels aqüífers, amb les aportacions decisives de les dessalinitzadores de la Tordera, del Baix Llobregat i de Cunit, ara és també l’hora de la solidaritat reversible de les conques internes.

Ara es pot plantejar amb rigor i tranquil·litat primer la devollució de la normalitat i la legalitat estrictes, i després l’inici d’un procés de retorn de cabals que reajusti els equilibris hídrics d’acord amb la demografia canviant i d’acord amb les necessitats ambientals de tota la conca del Ter, que pateix dèficits acumnulats de molts anys.

Tampoc no hauríem d’oblidar, però, que la solidaritat hidraúlica del Ter té a les comarques del sud de Catalunya el seu just contrapunt en la solidaritat energètica que nodreix els nostres dèficits. Només si som capaços d’una mirada oberta generosa i de conjunt a la nostra realitat serem capaços de trobar respostes no dogmàtiques als nostres problemes.

Mentre, l’esclat ubèrrim de la terra es beu fins l’últim glop de l’aigua que cau, mentre l’Onyar immutable ens convida diàriament a mirar des de la barana d’un pont l’esperat moviment, ara imperceptible.

PUBLICAT: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008060600_4_270112__Opinio-LOnyar-immutable