Joaquim Nadal i Farreras

ANTÒNIA ADROHER I PASCUAL

Diari de Girona

Dissabte passat vam tenir un matí atapeït d’activitats al Centre Cívic del Ter. Primer, un acte de presentació d’un llibre de Carmel Rosa, Roc, editat per Curbet Comunicació Gràfica: Quan Catalunya era revolucionària (i feia la guerra), que aplega la reedició de la primera part editada amb anterioritat, l’any 1986, i incorpora la part de la guerra, que és un text inèdit. El mateix editor Quim Curbet, Raimon Obiols i Pia Bosch van ponderar el contingut del llibre i Obiols va desgranar el seu coneixement i la seva experiència de la incorporació al PSC de vells militants del POUM a l’exili que, en el seu retorn, trobarien en el socialisme democràtic la continuïtat de les seves aspiracions de justícia i llibertat.

Més tard, Lluís M. de Puig, Puri Molina, Mon Marquès, Anna Pagans i Germinal Rosa van fer un recorregut per la biografia d’Antònia Adroher, la primera dona regidora de l’Ajuntament de Girona, que ha donat nom a la biblioteca de l’esmentat Centre Cívic del Ter i a qui aquests dies es dedica, en el hall de la biblioteca, una exposició explicativa, rica en informació gràfica, de la seva biografia i del seu encaix en la història de conjunt de la ciutat i de Catalunya.

De Puig va fer un repàs exhaustiu de l’exili de l’Antònia i d’en Carmel; Mon Marquès va glossar la personalitat de mestra de l’Antònia, i Puri Molina va transmetre’ns les seves emocions de la descoberta de la forta personalitat d’Antònia Adroher quan va escriure el perfil biogràfic, Antònia Adroher Pascual, aproximació biogràfica, publicat l’any 2002 pel grup Mestres 68 de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.

Molts amics i també els familiars vam reviure així, en un merescudíssim homenatge, les hores compartides i el treball conjunt des d’una activíssima militància apresa en la duresa dels combats ideològics durant la República i la Guerra Civil, i refermada sistemáticament des de l’exili en un treball continuat de combat antifranquista. La dimensió de l’exili, les connotacions dramàticament exigents de la lluita per la supervivència no van apagar la flama ardent de la política en aquesta parella, que van viure com a observadors privilegiats a París els esdeveniments que ara hem recordat i dels que hem fet balança: el maig del 68. Hi ha unes pàgines dedicades a aquests esdeveniments en el llibre La llavor dels somnis, escrit per en Carmel Rosa i l’Antònia Adroher, i editat també per Curbet Comunicació Gràfica. Aquestes pàgines transmeten una visió directa, planera, analítica, intuïtiva d’uns fets que van trasbalsar, durant setmanes, la vida de França i van sacsejar el món sencer posant en evidència les limitacions i les contradiccions de la societat contemporània. Observadors atents i implicats a fons en el joc de les idees, en Carmel i l’Antònia ens fan veure l’impacte profund dels fets de maig del 68 i la dificultat, per manca de lideratge i per saturació de contradiccions, per culminar totes aquelles energies en un procés de transformació revolucionària. El maig del 68 va canviar el món, però no va alterar els equilibris polítics i l’hegemonia d’un sistema quer podia veure canviar els costums, les actituds, els valors, però que no estava en disposició de ser capgirat del tot en les arrels mateixes del sistema.

Hi ha en les vides d’aquests dos personatges, durant la República, la Guerra, l’exili, i el retorn compartit entre Girona i Banyuls, una profunda càrrega emocional que no hem desgranat encara suficientment.

Veig l’Antònia de mestre vocacional a Ultramort i la veig a Girona convençuda de la força transformadora de la cultura i l’educació, me la miro una vegada i una altra en aquesta fotografia tan antiga i tan moderna alhora, jaqueta negra de cuir cordada amb cremallera, i un aire juvenil i lliure, extraordinàriament atractiu, amb una mirada penetrant i un somriure de fons que l’acompanyaria sempre. Els veig tots dos a les assemblees del Partit, demanant la paraula per treure’ns del marc petit i massa endogàmic de la ciutat, i per portar-nos a una mirada oberta a Catalunya, a Europa i al món. Sento, encara ara, en Carmel posant-nos a un pam de nas la realitat internacional, els corrents més recents del socialisme europeu, introduint-nos en els debats més rellevants i més ideològics dels partits de llarga tradició democràtica. Els veig asseguts en el Consell de la Gent Gran de Girona i en el Consell de redacció d’El Roure, compartint taula amb en Francesc Pararols, que ens acompanyava també en l’acte de dissabte. Tots junts en un exercici esplèndid de memòria històrica, cadascú en la seva dimensió, i de pensament lliure i solidari. La lliçó que vam aprendre al costat i junts amb aquests dos vells militants del POUM i aquest vell militant del PSUC i oficial de l’exèrcit soviètic, tan joves tots, val més que tots els exercicis que puguem fer ara de comprimir en les noves formes de legislar sobre la memòria històrica i ens situaven davant d’una interpel·lació refrescant i una magnífica demostració de reconciliació democràtica.

Ara que ahir mateix es va anunciar el retorn de la maleta amb la qual va emprendre el camí de l’exili l’alcalde republicà de Girona (1931-1933), Miquel Santaló, més tard ministre i conseller, ens adonem, un cop més, de la vibració emocional que ens produeix refer les biografies d’aquells que, per les circumstàncies d’una guerra absurda, es van veure forçats a viure, i alguns a morir, lluny de la terra que estimaven, de la ciutat que estimaven tant i d’una part de la família que tenien.

Que el simbolisme d’aquest acte de dissabte passat i d’aquesta maleta retornada ahir siguin la millor manera de reivindicar el retorn efectiu de la plena reconciliació de tots amb els ideals de llibertat i de justícia, i de plena reconciliació  amb la terra que ens ha vist néixer.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008052300_4_267380__Opinio-Antnia-Adroher

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 25-27)

Anuncis

23 Mai 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a ANTÒNIA ADROHER I PASCUAL

CIUTAT I MERCADERIES

Pròleg a Ciutat i mercaderies. Logística urbana. Barcelona, Institut Cerdà, Cimalsa i Marge Books, 2008

 Sovint no som conscients del conjunt de xarxes que conformen la ciutat contemporània. Xarxes intel·ligents que ordenen, controlen, distribueixen els fluxos principals que alimenten la vida urbana. Xarxes semafòriques, per exemple, xarxes de transport, xarxes de serveis d’aigua, de gas, d’electricitat, de telèfon; xarxes intel·ligents de coneixement, xarxes d’accés a les noves tecnologies. Elements invisibles d’una cadena que elabora les respostes complexes a les realitats complexes, la mobilitat entre d’altres.

 La mobilitat urbana ha esdevingut un tema principal de l’agenda de totes les administracions públiques, que s’han concentrat sobretot en la garantia de la mobilitat de les persones.

 Però menys evident que la mobilitat obligada de les persones, el moviment de les mercaderies esdevé una qüestió capital. Es configura com una resposta als problemes de distribució en tots els àmbits, des de la distribució comercial a majoristes, d’aquests al comerç minorista, i d’aquest sovint a domicili dels clients fins a la distribució de la premsa de matinada, a l’organització de tots els fluxos que es puguin imaginar en una multiplicitat de ressorts que és difícil de compendiar.

 Pensar respostes i solucions a aquestes qüestions ha esdevingut objectiu clau de la logística, que es configura com una part de la indústria del segle xxi en el darrer esglaó de la producció i en la base de totes les cadenes de distribució.

 Jerarquitzar les decisions, emmagatzemar de forma adequada, informatitzar la selecció dels productes, preparar-ne l’expedició sense errades, assegurar un sistema eficient i sostenible, configuren els trets essencial d’una qüestió transcendent. En depenen el futur dels sistemes urbans i esdevenen la garantia que sabrem adaptar-nos als reptes de la concentració demogràfica i als reptes del creixement i del consum.

 El Govern de Catalunya propicia la reflexió sobre totes les qüestions que afecten el desenvolupament urbà i també la logística, arbitra les polítiques adequades per respondre als reptes apuntats, i crea els instruments per compaginar la reflexió de caràcter general i les solucions de caràcter pragmàtic al voltants dels temes debatuts.

 Aquesta guia vol aproximar-nos a aquesta realitat, ens assenyala les qüestions més rellevants suscitades, ens assenyala, per comparació, els casos més significatius de solucions adoptades en moltes ciutats del món i ens proposa el nostre camí a recórrer.

 Des de la Secretaria de Mobilitat i des de l’empresa pública Cimalsa, el Govern busca les solucions combinades a la mobilitat de les persones i de les mercaderies i les integra en la reflexió de conjunt sobre la nova realitat urbana que anem definint per tal de superar l’etapa d’un urbanisme dispers i consumptiu i per anar-nos situant en la lògica de la proporció entre el consum de sòl, el creixement urbà i demogràfic i la creació de riquesa i de xarxes de serveis.

 

(Text inclòs també al recull Escrit a l’aigua: l’escuma dels dies. Escrits des del Govern (2008), amb el títol “Ciutat i mercaderies”, pàg. 128)

 

14 Mai 2008 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , , | Comentaris tancats a CIUTAT I MERCADERIES

EL VALOR DE LES COSES

Diari de Girona

Dilluns passat a mitja tarda va fer a Girona un ruixat sensacional. Feia temps que no gaudia tant de la pluja. Havia agafat,  sense poques ganes, un vell paraigua destartalat sortint de casa. Tenia més aviat la sensació que em faria nosa i que no em serviria de res. Les raons del meu escepticisme eren prou evidents. Portem molts mesos amb poca pluja, amb una intensa sequera. Aquest concepte ha entrat amb força a les nostres vides i el cervell ha construït un espai per elaborar teories sobre l’aigua i els efectes de la manca d’aigua; l’abundant informació sobre el tema ens l’ha posat en primer pla i mirem cada dia les previsions climatològiques televisives amb curiositat permanent i un esceprticisme creixent. Observem inquitets dies llargs de transparència nítida, ens sentim enlluernats per la claror potent dels dies nets, sense núvols, de cels nítids, escombrats pel vent, que subratllen el blau amb una impertinència intensíssima. Però també hem vist reiterar-se mesos i mesos les nuvolades passatgeres, la concentració esperançada d’una negror concentrada a l’horitzó i dissolta en poca estona. Ha fet, sovint, dies amb aparença de pluja, han caigut quatre gotes i l’amenaça s’ha dissipat. Ha semblat com si costés ploure, com si les borrasques topessin al tombant de Catalunya amb barreres virtuals que en desviessin els seus efectes cap a d’altres parts de la geografia. Em pensava, doncs, que seria un dia més dels molts que hem conegut, tapat, cobert, de núvols baixos, però sense pluja o, com a molt, quatre gotes superades arrambat a la vorera buscant la protecció de les lloses dels balcons i els sortints de les tribunes, evitant mandrosament obrir el paraigua.

Però pels volts del carrer Bacià, en la meva caminada des del carrer de la Salle fins a la plaça Jordi de Sant Jordi, va començar a ploure amb més força i intensitat. És veritat que aquest mes d’abril finalment ha fet un ruixadet cada dia. Curt, discret, escàs, de tant poca entitat que la làmina d’aigua de l’Onyar no s’ha alterat ni un sol dia. Però el gruix de les gotes d’aquest dilluns, la intensitat del ruixat, la força de l’aigua que queia em produïen una sensació nova, refrescant, de pluja evident, clara, contundent, radical; finalment veia com el cel es deixava anar sense complexos. El meu paraigua publicitari, qui sap de què, resistia escassament la força dels elements, les sabates començaven a quedar-me xopes i els baixos dels pantalons començaven a adquirir un pes afegit fet de mullena. Vaig començar a buscar, ja no la minça protecció dels balcons, sinó els espais coberts, els porxos sovintejats. Vaig travessar de la Gran-Via a la plaça de la Diputació pel passatge que hi ha prop de la Prefectura de Trànsit. A la plaça de la Diputació ja no vaig tenir més remei que protegir-me sota els porxos desgarbats de l’edifici de Telefónica. Aquí vaig estar més de deu minuts veient ploure amb ganes; gaudint d’un espectacle urbà habitual a la meva memòria, però escàs en els darrers temps. A pluja batent no circulava ningú pel carrer, els vianants escadussers que gosaven circular quedaven xops per molt que intentessin protegir-se, i pels vorals del carrer de Sant Francesc corria aigua en abundància buscant els imbornals assedegats.Vèiem córrer l’aigua, els dos vorals eren com petits rius i el gruix d’aigua del carrer no feia gens recomanable mirar de saltar dels porxos del meu costat als porxos que em podien portar al carrer Nou. L’espectacle era tan impressionant i alegre que amb prou feines vaig tenir temps d’adonar-me que havia anat  a parar a un dels llocs més tristos, més anodins, més foscos, més llòbregs, més impersonals de la geografia urbana de Girona. La plaça de la Diputació no té cap gràcia, ni cap personalitat i espera una bona sacsejada de remodelació que li canviï la cara i sobretot la pell. Potser només els castanyers d’índies ufanosos podrien salvar-se d’un canvi radical imprescindible d’un dels racons amb menys gràcia que recordo. Érem tres persones refugiades sota els porxos; la Montserrat Miró, exalumne meva, que havia perdut de vista i que em va felicitar pel segon nét, en Nil, i una altra senyora que no vaig conèixer, però que davant de l’abundància de la pluja em va dir, ”que plogui, que plogui, que així no tindran tants problemes amb l’aigua”. Finalment va afluixar una mica i vaig poder seguir el meu itinerari urbà de porxo en porxo. Del carrer Nou vaig passar al carrer Gróber i a la plaça Josep Pla pel passatge dels edificis de l’antiga Gròber, i d’aquí a la plaça del Mercadal pels porxos del Banc de Sabadell. A la plaça del Mercadal vaig tenir feina a saltar de la vorera de davant del Museu del Cinema a la de davant de l’església del Mercadal i, finalment, vaig fer cap al passatge de la Llibreria 22 abans d’arribar a l’edifici de la Fundació Universitat de Girona, on esperaven pacients la Isabel Llauger i en Quim Curbet. Després ens vam reunir una bona colla d’amics en la presentació d’un libre modest i molt ben il·lustrat per en Marc Vicens, que ha copsat amb ulls joves i moderns l’ànima de la nostra ciutat. Sortint de l’acte encara plovisquejava una mica i el meu paraigua, mig trencat, ja em feia més nosa que servei. Al vespre tard, sortint del sopar dels premis de redacció de la Coca-Cola vaig abandonar definitivament el paraigua i espero que en Pere Massana l’hagi llençat.

Ara, quan escric de matinada, dijous, desperta un dia transparent, però des de les finestres de casa les acàcies floridíssimes de la vall del Galligants es dibuixen darrere el campanar de Sant Pere més netes que mai. M’adono que ara vivim la pluja com un bé escàs, com un fet esporàdic, com una sorpresa anhelada i sense la familiaritat quotidiana que recordo de la Girona de la meva infantesa i adolescència, amb regalims constants al carrer del Llop.

PUBLICAT: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008050200_4_263319__Opinio-valor-coses

2 Mai 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a EL VALOR DE LES COSES

GIRONINS A MENORCA

Pròleg a Gironins a Menorca, de Josep Pellicer i Pons. Girona, CCG Ediciona, 2008 

M’imagino Josep Pellicer com algun dels deus personatges en actitud reflexiva, posant distància de la seva feina habitual i agafant familiaritat amb els llibres i la documentació, en un exercici de recerca de les seves arrels de doble vessant, menorquina i gironina, i capficat en els seus pensaments i records. Busca el sentit de la documentació i explora l’ànima dels personatges en la seva dimensió individual i social, crea un marc geogràfic dual com a referència, Girona i Menorca, però es deixa anar després amb facilitat pels escenaris històrics del món més immediat del segle XVI i dels primers anys del XVII. Aquest és en aquest sentit un llibre que es projecta al món europeu amb gran facilitat i que no cenyeix l’exploració als contorns limitats i bilaterals de les dues referències bàsiques que conformen la mateixa personalitat de l’autor.

Al fil de les vides d’alguns personatges amb un estil narratiu viu, bell, emotiu, fent parlar els personatges en primera persona rescata de l’anonimat les relacions de poder, els models de vida, la crua realitat de la salut, la higiene, l’alimentació, en un retaule molt il·lustratiu, gràfic, d’un món que no és com el nostre i que reclama una atenció especial.

La pesta i els seus efectes, el dolor i la mort, destaquen en primer pla en aquest retaule que té en la guerra, la por a la guerra i les seves conseqüències un fil conductor per acostar-nos al món de l’esclavatge, de la construcció de fortificacions, de les arts de la guerra, de les tècniques de construcció naval, dels enfrontaments entre les naus turques i cristianes en un episodi i entre les naus dels reis d’Espanya i dels d’Anglaterra en un altre, per portar-nos sobretot a la difícil relació entre la tropa i el territori, entre les demandes de la tropa i la població d’un territori que sap que l’instint dels soldats no es mou per cap gran ideal, sinó per la supervivència basada en el saqueig i l’extorsió i el sou que cau quan pot.

Però la vida és dolor i alegria, amor i odi, tendresa i cinisme, saviesa i ignorància, enyorament i fredor, record i oblit.

Josep Pellicer, amb un llenguatge bell i viu, ens condueix per aquest mar d’emocions i de sentiments, ens fa tocar la realitat, ens desvetlla sentiments d’adhesió i compassió, ens porta a Maó o a Ciutadella, a Alaior o a Mercadal, a Girona o a Cadaqués, a Roma o  a Constantinoble i ens hi fa reviure, a flor de pell, les vides dels personatges que rastreja i que ens presenta en un assaig literari d’història psicològica i social que amb encert atorga humanitat a les referències documentals que ha tractat.

Pere Jover, de Cadaqués a Menorca i d’aquí, esclau, amb la seva família a Constantinoble per descobrir un món enlluernador i més brillant que el que havia deixat com a home lliure, enrere. Rafael Simon, d’un mas de Sant Gregori, aprenent de sastre a Girona, establert a Ciutadella, perseguit per la Inquisició, fugitiu i a la recerca d’escapar de la intolerància i de la injustícia i l’arbitrarietat comprant les influències a Roma. Rafael Coll, de Girona, mestre d’obres del Rei i al servei del Rei i actor preferent de la construcció del nou castell de Sant Felip a Maó. Pau Bas, governador de Menorca, la parafernàlia del poder, la cerimònia de l’arribada a Ciutadella, la intimitat de l’amistat i de l’evocació de Rafael Pons, el personatge amb la història més tendra i més íntima de tot el relat. Els notaris Abric de Girona, la força dels protocols, l’amor pels llibres, la vida de la ciutat, la pugna entre els Jurats i el Capítol, el predomini dels molins, el control del preu del blat, el control del Portal de Sant Cristòfol, la rivalitat entre famílies, la rivalitat entre ordes religiosos, les festes i les celebracions, la vida de la ciutat des de darrera d’un finestral i l’observatori de la realitat passada pels documents notarials. I, finalment, la iniquitat i la innocuïtat del comissari Marc Martí, mite desmuntat per acostar-nos a la realitat.

És recomanable que en l’edat madura retrobem el gust per la literatura i la història maridades amb intel·ligència, com fa aquest llibre de maduresa amb regust d’obra primerenca.

1 Mai 2008 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , | Comentaris tancats a GIRONINS A MENORCA