PER A UNA HISTÒRIA DE GIRONA. Una bibliografia bàsica

Títol: Per a una història de Girona. Una bibliografia bàsica

Autor: Joaquim Nadal i Farreras (amb il·lustracions de Marc Vicens)

Editat per: CCG Edicions

Lloc i any: 2008

“…he gosat confegir una petita guia d’aproximació bibliogràfica a la Història de Girona. Una bibliografia bàsica, integrada fonamentalment per aportacions recents, dels segles XIX, XX i XXI, i només fent esment de llibres i deixant per a la bibliografia especialitzada i temàtica el buidatge sistemàtica i la citació exhaustiva de la munió d’articles de revista…” [de la Introducció de l’autor]

PER A UNA HISTÒRIA DE GIRONA

Introducció a Per a una història de Girona. Una bibliografia bàsica. Girona, CCG Edicions, 2008

Ara fa trenta-vuit anys que Jaume Ministral Masià va publicar a Presència l’article “Després de Fires” (Presència,15-XI-1969), que vaig contestar la setmana següent amb l’article “La Història de Girona. Resposta a Jaume Ministral i Masià” (Presència, 22-XI-1969).

Ministral acabava d’assistir a la funció cívica i religiosa que cada any es celebrava per Fires en homenatge als defensors de Girona en els setges de 1808 i 1809. I al fil d’aquesta celebració, de la seva significació, del seu contingut, de la seva litúrgia, s’interrogava, amb raó, sobre la Història de la nostra ciutat i reclamava explicacions convincents i actualizades dels fets que havien anat conformant la nostra personalitat col·lectiva. Ministral es lamentava que no hi havia a les llibreries de la ciutat cap síntesi d’història de Girona que pogués donar resposta a tots els seus interrogants i que pogués ésser utilitzada com a pauta explicativa, tant per als escolars de la ciutat com per a les persones que ens visiten.

La meva resposta era com una mena de guió de la feina pendent, dels buits i dels forats de la nostra historiografia, de la manca de nous treballs de recerca, de la impossibilitat d’emprendre un treball de síntesi de les característiques del que reclamava Ministral si no hi havia una evolució perceptible en el nivell dels nostres estudis històrics. Encallats entre l’erudició, remarcable, i la divulgació, argumentava que estàvem mancats del tou necessari per emprendre una revisió a fons del panorama de la nostra Història. Tancava el meu article amb aquest paràgraf: ”Deixem per a altres, per a més tard, la Història del 1936 cap ací. Per fer una Història de Girona fins a 1936 caldrà esperar, Sr. Ministral, que a poc a poc aquests punts tan foscos i polsosos als arxius de la ciutat es vagin desgranant i analitzant per futures generacions d’historiadors que molt bé podria proporcionar el flamant Estudi General que acabem d’estrenar si no es repeteix la història de la Universitat de 1870”.

Vagi per endavant que les cauteles que jo mateix m’imposava, ara fa trenta-set anys, ja no tenen cap mena de sentit i que les circumstàncies han variat en el terreny acadèmic i polític de manera prou notable com per poder abordar aquella empresa que aleshores ens semblava altament improbable, en relació amb el període més recent de la nostra història contemporània. Avui, per sort, tenim ja un context que ens permet abordar la nostra història sense límits de cap mena.

El panorama ha canviat radicalment i em sembla imprescindible reconèixer que les aportacions que s’han produït en els darrers trenta-vuit anys i que en molt bona mesura, directa o indirectament hem d’atribuir a l’existència de la Universitat de Girona, ens posen ara en una situació immillorable. Tant és així que hem afirmat sovint que hi ha poques ciutats al món que disposin d’un bagatge tan complet i variat de monografies sobre aspectes molt diversos de la seva peripècia col·lectiva. Efectivament, la Universitat, l’explosió de les publicacions especialitzades, l’ordenació, catalogació, modernització i socialització dels arxius han estat ingredients imprescindibles d’un moviment de renovació historiogràfic que ha donat els seus fruits.

Les síntesis

Podem dir que ja disposem d’unes primeres síntesis satisfactòries. Així, la Introducció a la Història de Girona de Josep Clara, en les sevs edicions de 1983, 1994 i 2004, aporta, ara per ara, l’únic manual disponible per aproximar-nos amb valor de síntesis articulada a la nostra realitat. Però el mateix Clara reconeix que “l’empresa que ens ha estat confiada no és certament la Història de Girona que no tenim i necessitem, però sí una primera pedra: una síntesi d’un centenar de pàgines, assequible i de lectura fàcil” (de la Introducció de la primera edició). Per altra banda, Lluís Costa i Julià Maroto han cooordinat la Història de Girona que primer va editar en fascicles l’ADAC (1991-2000) i que després ha reeditat revisada l’editorial Curbet Comunicació Gràfica, el 2006. Ara en format de llibre aporta més valor afegit, però conserva el seu caràcter miscel·lani i heterogeni, atesa la diversitat d’autors que hi van col·laborar. D’un estil similar i d’un abast més ampli, però també amb vocació d’aproximar-nos a una visió de conjunt és la Història del Gironès, que han coordinat Xavier Alberch i Josep Burch (Girona, Diputació, 2002), on com és evident el pes de la capital hi és inexcusablement determinant.

Finalment, la col.lecció dels “Quaderns d’Història de Girona” conforma ja, a hores d’ara, un repàs prou complet des de Girona abans de Girona, d’Eudald Carbonell i Enriqueta Pons fins a Girona sota el franquisme, de Josep Clara, de tota la història de Girona, ben presentada, ben il·lustrada, ben documentada i construïda amb un sentit didàctic, que inspira tota la col·leció dels “Quaderns” de la Revista de Girona des de la seva concepció inicial, que devem a Jaume Fabre.

 Les bases documentals

Si, com hem vist, en el terreny de les síntesis hem fet un avenç considerable encara més gran és el salt que hem donat en la publicació de les bases documentals que han de nodrir treballs posteriors sobre l’entramat jurídic i feudal de l’Església de Girona, la fundació de monestirs i, molt especialment, la progressiva cristal·lització del territori de Girona i del Govern de la ciutat. La publicació relativament recent dels volums corresponents al territori de Girona de la magna obra de Ramon d’Abadal, la Catalunya Carolíngia. Els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada, a cura de Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira, (Barcelona, IEC,2003) és una fita singularíssima que ens aporta els diplomes relatius a la nostra història anteriors a l’any 1000. No podem deixar d’esmentar també els treballs de Josep M. Marquès donant a conèixer els Pergamins de la Mitra 891-1687 (1984), el Cartoral de Carlemany (1993) o la Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel de Girona, 924-1300, (1997) i, finalment, conjuntament amb Jaume de Puig, l’inici de l’edició de les Lletres del Bisbe de Girona. Segle xiv (2007). En aquest context hi hauríem d’afegir la Col·lecció diplomàtica de la Seu de Girona, 817-1100, que ha editat Ramon Martí (1997).

Però sens dubte, l’esdeveniment més rellevant, sobretot per manca de precedents, i corresponent a una estratègia molt planificada és l’edició de l’arquitectura institucional de la ciutat de Girona, conformada pels corresponents llibres de privilegis coneguts com el Llibre verd (2000), Llibre vermell (2001) i Llibre groc (2007), amb documents des de 1144 fins a 1702, i completada pel conjunt riquíssim dels quatre volums de Lletres Reials a la ciutat de Girona que comprenen de 1293 a 1717 (2000-2005). L’edició del Catàleg de pergamins del fons de l’Ajuntament de Girona constitueix una aportació complementària de gran interès (2005).  Aquest conjunt d’edicions conforma els fonaments d’una autèntica constitució de la ciutat.

Les col·leccions

Finalment, en el terreny editorial la col·lecció de monografies dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, els prop de quaranta títols de la col.lecció d’Història de Girona de les edicions de l’Ajuntament, la col·lecció conjunta de patrimoni cultural iniciada per l’Ajuntament i l’Institut d’Estudis Gironins, la col·lecció dels cicles de conferències de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Girona, les publicacions de la Diputació de Girona i l’esforç notabílissim i de gran actualitat dels volums dels “Quaderns” del Cercle d’Estudis Històrics i Socials són una font inesgotable i un ferment indiscutible. Molt recentment, acompanyat pel coratge i l’agosarament editorial d’algunes iniciatives privades que, com en el cas de CCG, comencen a nodrir col·leccions pròpies i a impulsar coedicions, bé sigui amb la UdG o amb fundacions com la Fundació Valvi que eixamplen i enriqueixen el nostre bagatge bibliogfràfic.

També cal remarcar els grans avenços que s’han realitzat en el terreny dels documents gràfics, fotogràfics i cartogràfics relacionats amb la història de la Ciutat. Els atles, les col·leccions de fotografies, etc. han esdevingut una font de noves aportacions. Però el cas més notable i singular el trobem en la col·lecció de treballs de cartografia urbana i d’interpretació social, demogràfica, econòmica, urbana i, en definitiva, històrica, de la Girona medieval que, amb el títol d’Història Urbana de Girona Reconstrucció cartogràfica, ja amb set volums van emprendre l’any 1995 Josep Canal, Eduard Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera, i que des d’aquella data ha anat editant l’Ajuntament de Girona. No em cansaré de repetir que si alguna ciutat italiana, francesa o anglesa disposés d’una font de característiques similars hauria esdevingut un model universal i una pauta a seguir per treballs similars que totes les ciutats voldrien tenir.

Una guia per al futur

És amb aquests antecedents que he gosat confegir una petita guia d’aproximació bibliogràfica a la Història de Girona. Una bibliografia bàsica, integrada fonamentalment per aportacions recents, dels segles xx i xxi, i només fent esment de llibres i deixant per a la bibliografia especialitzada i temàtica el buidatge sistemàtic i la citació exhaustiva de la munió d’articles de revista que ara s’acumulen en els registres de la bibliografia de la ciutat en una proporció inimaginable fa trenta-vuit anys i que esmentem per a casos molt excepcionals i especialment rellevants.

És un llistat de llibres que respon a una ordenació temàtica i cronológica triada a consciència com si fos l’índex, la pauta, d’una futura Història de Girona en la qual les manifestacions singulars de la vida ciutadana en el terreny de la cultura, de la literatura, de l’art de l’arquitectura, del pensament, de la religió,de les fortificacions, de la beneficència, dels usos i costums, de la demografia, de l’economia, del territori i de la més estrcita realitat contemporània servissin de marc de referència per abordar després un repàs cronològic de la vida de la ciutat. El llibre de Ramon Alberch i en Narcís Castells sobre La població de Girona ens pot servir com a mostra dels canvis que hem tingut en el nostre bagatge historiogràfic temàtic.

Primer, doncs, una introducció general referida a les eines o a la cristal·lització social de la ciutat i després un repàs de les etapes viscudes, una anàlisi del pas del temps.

Les etapes viscudes

És en aquest guió final d’abast cronològic que podem singularitzar els avenços més significatius, sempre amb el risc de caure en algun oblit injust que la pròpia bibliografia esmena.

Per a les etapes prehistòriques i fundacionals els treballs de Josep Canal, Narcís Soler i Eudald Carbonell sobre el paleolític, i els de Josep M. Nolla, Lluís Palahí i David Vivó referits a l’evolució de la ciutat romana de Gerunda han aportat precisió cronològica sobre l’antiguitat de les terrasses del Ter i l’existència de centres d’activitat de vida al paleolític, que es refugiarien més endavant a les fortificacions dels entorns de Sant Julià de Ramis per a protegir el pas del Congost fins que es produiria la fundació de Gerunda entre els anys 80 i 70 aC. El paper del territori (una ciutat entre dos mil·liaris de la via Augusta) de l’economia agrària i la definició del perímetre protegit i fortificat aporta dades precises, avui contrastades amb les excavacions fetes en diversos indrets de la ciutat. Sólids fonaments romans menys evidents i menys vistents que a d’altres capitals próximes i permanentement reciclats en les successives ampliacions i modificacions del recinte en els segles altmedievals.

Narcís Amich i Raurich ens acosta als primers temps del cristianisme i a l’evolució de les seus episcopals a la ciutat, vinculada primer al culte de Sant Feliu i, només més tard, incorporada al recinte intramurs.

Ara sabem millor el gran moment expansiu del recinte carolingi amb ampliacions al nord de la ciutat, tot reforçant les plataformes que permetien salvar el pendent de la vall del Galligants des de les terrasses successivament ocupades pel temple romà, la seu romànica i la Catedral posteriorment. La presència dels sarcòfags, a la Catedral, de la comtessa Ermessenda i del comte de Barcelona, Ramon Berenguer II, acrediten un moment àlgid de proximitat de la casa de Barcelona, amb fundacions i donacions impulsades pel bisbe Pere Roger i la seva germana Ermessenda, tant a la Catedral com a Sant Daniel.

Christian Guilleré ens ha acostat a la dinàmica social de la ciutat del segle xiv, al funcionament institiucional i demogràfic de la ciutat, al paper de la Pia Almoina, i al desvetllament, anterior a la crisi, de totes les potencialitats econòmiques,comercials,mercantils i urbanístiques de la ciutat.

La plenitud en crisi del segle xv va comportar un paper rellevant de la ciutat, especialment en els anys de la guerra civil catalana de 1462 a 1472 i al conjunt de les contribucions que hi feren els personatges que van viure a cavall de la Cort i de l’ Església, i que com en el cas de Joan Margarit i Pau, primer canonge, després bisbe i finalment cardenal, es va erigir en un ambaixador del Rei i un defensor de la ciutat des de la seva posició determinant al servei de l’Església i al servei de Ferran II. Santiago Sobrequés i Robert Brian Tate ens han fet treballs innovadors i suggerents per aquesta etapa que ens ha aportat recentment la novetat d’un llibre de Sobrequés sobre el cardenal Margarit, escrit fa cinquanta anys i d’un to, un contingut i una pulsió didàctica de punyent actualitat.

Finalment, una deixeble de Guilleré s’ha atrevit amb els llibres de la Catedral i ha abordat el coneixement del funcionament dels oficis de la construcció al segle XV. Sandrine Victor ens ha emocionat amb la seva aproximació als paletes, als picapedrers, al conjunt d’artesans que van fer possible l’eclosió urbana i arquitectónica de la ciutat. Una alenada d’aire fresc en els segles medievals per saber com vivien, què cobraven, com s’organitzaven els treballadors de la ciutat.

Un capítol apart mereix l’evolució més recent dels estudis de judaica, que han rebut un impuls decisiu des de l’Institut d’Estudis Nahmànides del Patronat del Call, sobretot des del conjunt de treballs de David Romano recollits en Per a una història de la Girona jueva (1988), que marcaria un punt d’inflexió i l’inici d’una florida de projectes culturals al voltant d’aquest món.

És potser veritat que l’època moderna, en els segles XVI i XVII assenyala l’excepció que confirma la regla i ens situa davant del període encara més fosc i d’una visió més incompleta de tot el conjunt. Potser en aquest aspecte podrien ser certes les reticències que alguna vegada ha expressat el professor Antoni Simon, quan ha volgut apuntar a la necessària contenció del triomfalisme historiogràfic. És veritat que hi ha, encara, llacunes per omplir i que queda molt camp per còrrer, però també és veritat que hi ha hagut canvis substantius a totes les époques i que els segles moderns tampoc no se n’escapen amb aportacions del mateix Simon, de Xavier Torres o de Joaquim M. Puigvert i, molt especialment, de Joan Busquets Dalmau, que ens ha obsequiat amb el treball i l’edició de la crónica de Jeroni del Real en el seu llibre sobre La Catalunya del Barroc.

El segle XVIII que va començar a desvetllar-se amb els primers treballs de Joan Boadas, ha rebut un impuls decisiu amb el treball conjunt i per separat de Javier Anton i de Montserrat Jiménez Sureda. Tots dos han abordat aspectes novedosos de la vida de la ciutat en el terreny de l’alfabetització, de la cultura i de la vida social, i el treball de Montserrat Jiménez sobre La Catedral de Girona al segle xviii ens descobreix l’ànima, la vida de la Catedral convertida al final de l’Antic Règim en una autèntica fàbrica, formiguer humà, de percepció de rendes, d’explotació de beneficis i d’organització de la vida eclesial des de la més estricta parafernàlia del poder i de la litúrgia.

La mateixa autora ha explorat un tema determinant, pròleg de situacions posteriors i en part el seu propi germen, en el treball sobre Girona, 1793-1795. Guerra Gran i organització política a la monarquia dels Borbons, que completa una arquitectura historiogràfica que, construïda amb Javier Anton, com deia, ens presenta un autèntic fris interpretatiu d’una etapa llarga de la història de la Ciutat: la immediatament anterior al període més determinant per a la formació de la ciutat contemporània amb totes les seves limitacions i frustracions en l’arrencada de la modernitat.

Lluís M. de Puig, Ramon Alberch i Antoni Simon han completat les visions renovadores dels treballs de Carles Rahola sobre els setges i sobre la Girona napoleònica, i ens donen les pautes interpretatives que han de permetre abordar el bicentenari de la Guera del Francès amb un bagatge crític diferent i més acurat que el que disposàvem amb motiu del centenari, i no diguem en les celebracions del cent-cinquantè aniversari, tan condicionades per la conjuntura política. L’edició recent que ha fet Joaquim Jubert del llibre de Prudenci Bertrana i Diego Ruiz sobre La locura de Álvarez de Castro pot ésser un bon punt de partida per a una revisió crítica d’aquests anys amb l’auxili dels autors esmentats.

El cor del segle XIV va ser una etapa de circumspecció per a la ciutat. Un moment per respirar fons, encongir-se d’espatlles, i sobreposar-se al moment crític acabat de viure. Comprimida en la seva demografia i la seva riquesa, la ciutat es va debatre tot el segle entre la seva dimensió provinciana i levítica, la seva vessant més conservadora i rendista, i els intents de modernització econòmica o de desvetllament cultural amb la sensació de quedar-se sempre a mig camí. Josep Clara ha explorat les múltiples facetes de la ciutat en aquest període, des de la indústria a la vida i als intents de revolució. Jordi Nadal ens ha entusiasmat amb la seva exploració de la difusió cartografiada de les turbines de la fàbrica Planas, mentre Rosa Congost a Els propietaris i els altres (1990) ha definit el perfil dels hisendats com una nova classe social, rendista, a cavall de les rendes agràries i de la vida urbana, amb veleitats en altres camps en comptats casos. Mònica Bosch ho ha concretat per a la família Carles amb encert. Montserrat Moli i Francisco Simon van posar les bases de l’estudi de la desamortització i de les conseqüències que el procés va tenir pels canvis en el sistema de propietat, en la configuració urbana de la ciutat i en l’emergència de les primeres fortunes vinculades als negocis de compres de finques desamortitzades i, alhora, als inicis de la industrialització. El llibre pòstum de Joan Puigbert sobre Política municipal a la Girona de la Restauració ens fa molt evidents les limitacions i els contradiccions de la societat gironina en aquest moment.

L’efervescència cultural dels primers anys del segle XX va permetre la superació del model antiquat dels Certàmens literaris i de la Revista de Gerona i va donar peu a la convocatòria dels Jocs Florals, en paral.lel al desplegament de les potencialitats del modernisme i del noucentisme, amb figures com Rafael Masó, Prudenci Bertrana, Miquel de Palol, Xavier Monsalvatge, Joaquim Pla i, en darrer terme, Carles Rahola.

La reivindicació de la figura de Rahola i amb ell de tot el desvetllament cultural del primer quart de segle, així com la importància de la República, els moviments de renovació pedagògica i els diversos intents de modernitzar la ciutat, han ocupat una bona part dels treballs més recents en un intent sistemàtic i reiterat, per part de la ciutat, de conèixer fins al darrer detall i, alhora, subratllar la figura de Rahola i superar en la mesura del posssible el llast de culpa que pesa sobre tota la ciutat pel seu vil afusellament. La publicació dels seus Epistolaris per Narcis Jordi Aragó i Josep Clara, els treballs de Josep Benet sobre la causa seguida contra Rahola, i el llibre biogràfic de Xavier Carmaniu ens  aproximen a la sensibilitat d’una època i d’un personatge que ha inspirat els millors valors del segle xx i ha guiat el nou desvetllament democràtic de la ciutat a finals de segle. Els treballs de Joan Puigbert i de Salomó Marquès sobre els mestres són una bona mostra dels camins a resseguir per recuperar el pols de la història en una etapa decisiva de la nostra peripècia contemporània.

Josep Clara, l’autor contemporani amb una obra més extensa i més densa sobre la ciutat, ens ha il·lustrat a fons sobre els mecanismes de la vida a la ciutat durant el franquisme, ja sigui pel funcionament del partit únic, pel comportament de la jerarquia eclesiàstica, o per la formació dels primers grups clandestins d’oposició al franquisme.

La ciutat actual disposa d’aproximacions als barris, a la societat, a la cultura, a l’economia i de la mà dels treballs de Josep Oliver ens aproxima a les potencialitats de modernització i canvi, als reptes, a les oportunitats i als riscos que aborda una ciutat en creixement.

En el darrer segle i mig, la ciutat ha esdevingut en diversos moments tema preferit dels escriptors que n’han fet “una ciutat de novel·la” i dels artistes plàstics que l’han reflectit en estils molt variats, o simplement hi han desplegat la seva activitat creativa. Una bona tria i una eina bàsica per endinsar-se en la producció literària és el treball de Narcís-Jordi Aragó i Masó i Mariàngela Vilallonga: Atles literari de les terres de Girona. Segles XIV i XX, (2003), que culmina els treballs anteriors d’Aragó amb la Guia literària de Girona (1989) o La Girona dels poetes (1988 i 2005).

Pel que fa a l’activitat dels artistes he optat per no recollir la important tasca de recopilació, inventari i aproximacions antològiques dels contemporanis, perquè és material de base que hauran d’utilitzar futures monografies sobre el paper de l’art a la ciutat contemporània en la línia que tot just va començar a esbossar Narcís Selles a Art, política i societat en la derogació del franquisme (1999).

Finalment, no vull deixar de dir que la ciutat i la societat han madurat, s’han enfortit, han agafat cos i consistència. En els temps més recents han abundat els assaigs, els intents d’interpretació. Disposem ara ja d’un conjunt de llibres que són una bona introducció al coneixement de Girona de l’ànima de la ciutat; de les seves arrels més profundes, dels fonaments més sòlids i de les aportacions més recents. Més enllà de l’estricta recerca historiogràfica, aquest tipus d’aproximacions ens acosten a una visió més global i, alhora, més subjectiva, on la cultura, l’espai urbà, el paisatge o l’evolució de la vida, els costums i la societat esdevenen referents bàsics d’un conjunt ric de matisos i ple d’història. Aquest és el sentit d’aportacions com les de Narcís-Jordi Aragó (Girona ara i sempre -1982-), Jaume Fabre (Girona entre quatre rius -1986-), Narcís Comadira (Girona, matèria i memòria -1989- o Girona, retrat sentimental d’una ciutat -1998-), Antoni Puigverd (Girona -1998-), Joaquim Español (Girona, anatomia de la ciutat històrica -2003-) o de Jordi Arbonés (Girona, el pes de la metròpoli -2003-).

Si durant dècades en l’imaginari col·lectiu, Girona ha viscut aclaparada pel pes de la seva Història, afeixugada pel dramatisme de molts moments, encongida pel risc permanent d’assetjament o inundació, ara pot enfocar amb un altre esperit el segle XXI.

Per concloure, vull imaginar-me els autors rebels i incòmodes amb la ciutat de principis de segle en la situació actual. Vull pensar en els escriptors, els historiadors, els arxivers, els divulgadors. Vull pensar en Joaquim Pla, Xavier Monsalvatge, Santiago Sobrequés, Lluís Batlle i, molt especialment, Carles Rahola amb aquest repertori a les mans i amb el conjunt de les eines d’avui a l’abast de la seva intel·ligència, de la seva tenacitat, de la seva perspicàcia, de la seva saviesa. I vull imaginar-me’ls feliços de comprovar que el seu esforç fructifica, que el seu sacrifici no ha estat en va, que la ciutat ha après la lliçó i que emprèn la singladura del segle XXI amb ambició i amb el bagatge renovat per a fer-hi front en condicions adequades per definir una ciutat amable, a escala humana, marc de llibertats individuals i col·lectives, a la recerca de pau, prosperitat i cohesió per a la felicitat dels seus fills. He pensat també sovint que ara tornaríem a estar en condicions de fer altre cop de Girona una Terra de gestes i de beutat, com es feu el 1917.

EL PONT DE SETCASES

Diari de Girona

Fa molt pocs dies, l’onze d’abril,el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya publicava l’anunci de licitació de les obres d’un nou pont a Setcases per un valor de un milió set-cents mil euros. Així, i un cop completats tots els tràmits, ara sabem que en els propers mesos començaran aquestes obres llargament reivindicades i durant molt de temps guardades en els calaixos de les promeses incomplertes de Governs anteriors.

Tinc el convenciment que aquesta obra és el paradigma de l’actual situació al Ripollès, on alguns polítics s’entesten a desacreditar l’acció del Govern perquè s’adonen que el nivell de compliment dels compromisos és molt elevat i es produeix una resposta convincent a velles reivindicacions.

Estic convençut que la realitat quotidiana desmenteix radicalment tots els dubtes, però tinc també el convenciment que la insistència a intentar dir que el Govern menysté el Ripollès i l’oblida sistemàticament mereix una resposta clara. És justament l’intent d’utilitzar el pont de Setcases com l’arma per desacreditar que em porta a fer una explicació una mica extensa de l’acció de Govern que em sembla que podrà posar les coses al seu lloc  i desmentir les reiterades afirmacions que intenten desvirtuar la realitat.

Crec que un repàs breu i incomplet ens posarà davant d’una realitat diferent de com la pinten els detractors. D’entrada, l’atorgament a Ripoll i a Sant Joan de les Abadesses dels ajuts contemplats en les convocatòries de la Llei de barris inicia una col·laboració institucional sense precedents, i amb un sentit municipalista que es troba a l’arrel mateixa de la Llei de l’any 2004. L’impuls dels centres històrics d’aquestes dues poblacions és fa ja molt evident i condueix polítiques de regeneració urbana i cohesió social que entren en joc en una societat que ha vist històricament com els núvols de la desacceleració canviaven una  vegada i una altra el paradigma de l’activitat industrial.

Per altra banda, l’aposta del Govern de Catalunya per Núria té avui un plantejament ambiciós i global que preveu la rehabilitació integral de tot el santuari, l’adequació de totes les ales de l’edifici, la millora de les prestacions de l’estació de muntanya i l’impuls d’una política integral que pretén que Núria sigui un lloc visitat i freqüentat a totes les èpoques de l’any.

I per a fer-ho possible amb plenes garanties de present i de futur, el Govern ha emprès l’obra més ambiciosa en el cremallera des que es va construir aquesta infraestructura. Ara i passades moltes dècades de la seva posada en funcionament tenim a l‘horitzó d’un any la inauguració del nou túnel del Roc del Dui, que haurà representat una inversió superior als 25 milions d’euros i que millorarà les prestacions i la seguretat del cremallera.

Per altra banda, l’escepticisme històric dels ripollesos amb els vells compromisos sobre la xarxa viària ha començat a trontollar davant el fet que d’una forma sistemàtica es van movent totes les peces de velles aspiracions que havien romàs simplement paralitzades durant dècades.

En aquest sentit convé recordar que  ha començat a caminar amb pas ferm el projecte de la variant de Ribes i del túnel de la collada de Toses, amb encàrrecs de projectes per part del Govern espanyol i amb compromisos pressupostaris sense precedents. Sóc dels que penso que veurem obres d’aquí a dos anys i que en aquell moment s’esvairan del tot els dubtes dels que es pensaven que el Govern d’Espanya i el Govern de Catalunya l’únic que feien era donar llargues a un vell compromís que en realitat no volien executar.

La prova del nou de la voluntat política es troba a la C-17 i a la C-38. A la C-17, abans de l’estiu tindrem en marxa el desdoblament de Masies de Voltregà, que ja serà operatiu i l’obra segueix a bon ritme. I pel que fa a la C-38, també abans de l’estiu, s’acabaran les obres del tram entre Camprodon i el trencant de Beget de manera que finalment es completarà tota la carretera amb una renovació important entre Sant Pau de Seguries i Molló, i un reforç complet del ferm des de Molló fins a Coll d’Ares.

La realitat és tossuda i quan d’aquí pocs mesos comencin les obres del pont de Setcases completarem el cicle inversor més important dels últims 25 anys al Ripollès.

És la bona base per continuar amb nous treballs que assegurin la dinamització de la comarca i la recuperació de l’orgull i l’optimisme històrics.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008042000_4_260853__Opinio-pont-Setcases

TEXT REFÓS DE LA LLEI D’URBANISME

Introducció al Text refós de la Llei d’urbanisme. Barcelona, DPTOP, 2008

L’any 2006 vam publicar la Llei d’urbanisme amb el pròleg que mantenim aquí en annex (i que té referències al Reglament de la Llei d’urbanisme que en aquesta edició no es publica).

Un any més tard el Govern ha aprovat el Decret llei 1/2007, de 16 d’octubre, de mesures urgents en matèria urbanística.

Aquesta eina legal prevista en l’article 64 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya s’ha utilitzat per tal de concretar amb urgència les modificacions que calia introduir en aquell text refós de la Llei d’urbanisme per tal de fer prevaldre la legislació urbanística catalana i adaptar a la nova Llei de sòl de l’Estat (Llei 8/2007, de 28 de maig) els punts de caràcter bàsic.

Amb el Decret llei aprovat ha calgut una nova tasca integradora per tal de donar coherència a la Llei d’urbanisme de Catalunya. En aquesta nova edició presentem el text de la Llei d’urbanisme, tal com ha quedat consolidat amb les modificacions introduïdes per l’esmentat Decret llei i per la Llei 2/2007, de 5 de juny, del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

Res no canvia de les qüestions de fons que plantejàvem en aquell pròleg que ara reproduïm.

Però el Decret llei afegeix un major compromís encara del Govern de Catalunya amb la política d’habitatge. Les circumstàncies noves i singulars de la demografia catalana, del mercat de l’habitatge i de la indústria immobiliària han aconsellat la signatura del Pacte nacional de l’habitatge (2007) que concreta les normes i els incentius per a atendre les necessitats reals d’habitatge i adquireix compromisos quantitatius i de calendari per a la construcció de més i millor habitatge protegit.

Així als sòls reservats per a habitatge protegit procedents de les cessions establertes en la Llei d’urbanisme s’hi afegiran ara els procedents de la tramitació excepcional que el Decret llei preveu per a les Àrees Residencials Estratègiques que el Govern s’ha compromès a haver aprovat en un any a través dels departaments de Política Territorial i Obres Públiques i Medi Ambient i Habitatge.

Tenim doncs al davant un nou codi urbanístic de Catalunya (la Llei i el Decret llei) que aporta la novetat del desplegament per primera vegada d’una facultat recollida en l’Estatut (decret llei) i els instruments per a fer possible la política d’habitatge que els ciutadans esperen i desitgen.

Mai com ara l’urbanisme no havia estat al servei de l’ordenació del territori, de la planificació adequada, d’un creixement racional, harmònic i sostenible, i d’una política d’habitatge que atén el dret constitucionalment reconegut a tots els ciutadans. Ara els poders públics sensibles alhora a les necessitats dels ciutadans i a les necessitats de l’economia desenvolupen polítiques efectives de resposta immediata a l’evolució de la demografia, als alts i baixos de la conjuntura i molt especialment als drets del conjunt dels ciutadans.

Annex Presentació publicada en l’edició del Text refós i Reglament de la Llei d’urbanisme, editada dins la col.lecció “Quaderns de legislació”, Barcelona 2006.

 El programa legislatiu del Govern s’ha proposat ordenar, simplificar, atorgar la màxima seguretat jurídica a la planificació urbanística i a l’urbanisme de Catalunya. Per tal de concretar aquests propòsits, el Govern ha aprovat la Llei d’urbanisme (2004), el Text refós de la Llei d’urbanisme (harmonitzant les lleis de 2002 i 2004) i el Reglament de la Llei d’urbanisme (2006).

Presentem, doncs, actualitzada la legislació urbanística de Catalunya que esdevé així l’únic marc de referència i el document que concentra tota la normativa vigent després de superar una llarga etapa de solapament normatiu i reglamentari amb quatre reglaments autonòmics i sis estatals vigents que ara deixaran de ser aplicables. Aquest llibre adquireix així el valor de nou Codi Urbanístic de Catalunya.

El Govern és conscient dels efectes en la llarga durada que tenen les polítiques urbanístiques i la seva concreció en el planejament i, per aquest motiu, ha connectat aquest desenvolupament legislatiu en el Programa de planificació territorial, en el desenvolupament de diversos Plans directors urbanístics i en una política decidida d’impuls del planejament local amb el propòsit d’acabar amb un període llarguíssim amb grans buits de planejament en el mapa municipal de Catalunya.

Les idees que han mogut tots aquest corpus legislatiu que ara haurà d’anar traduint els seus efectes graduals en el territori i en la formalització del nostre paisatge urbà, humà i natural, són les de la utilització racional del territori, l’adequada protecció i valorització del medi ambient i el medi natural, així com els objectius de respondre a les necessitats socials i al dret a l’habitatge, les del desenvolupament del sistema productiu i el foment de la diversitat econòmica. Tot per avançar en una millora perceptible de la qualitat de vida dels catalans i les catalanes i un aprofundiment de la solidaritat, la convivència i la cohesió social.

La legislació urbanística aporta criteris i dóna resposta al dilema que diverses vegades s’ha suscitat sobre els models de creixement i aposta per la reducció del consum de sòl, la voluntat d’evitar la dispersió de l’ocupació del territori, la continuïtat dels teixits urbans i la garantia d’un model racional i equilibrat de desenvolupament.

La realitat social mateixa ens ha situat davant una clara interpel•lació en aquesta matèria fent-nos evidents algunes de les disfuncions dels models heretats quan s’atribueix a la dispersió del creixement dificultats serioses per abordar la prevenció dels incendis, la garantia de seguretat bàsica i la sostenibilitat dels serveis públics des de l’àmbit municipal. És a dir, els problemes concrets han evidenciat ,de cop, més que mai, els paràmetres bàsics de les diagnosis que es feien i que es fan des de les aproximacions teòriques a l’urbanisme. Aquest fet comporta l’aparent contradicció entre les expectatives imparables d’uns per avançar en el model de la dispersió, avalats pel mercat, i les reiterades queixes dels usuaris i administradors d’aquest model davant les disfuncions i entrebancs que comporta.

Convé, però, recordar que els efectes de l’urbanisme i els drets que origina s’allarguen en el temps i transcendeixen els continguts del marc normatiu perquè, en molts casos, no és possible la retroactivitat. La prohibició de construir sobre terrenys amb pendents de més del 20% no impedirà, durant un temps, que encara veiem algunes grues enfilades en pendents insòlits, esgarrapant aprofitaments a terrenys que sempre s’haurien d’haver mantingut en la seva integritat natural. La vigència, sense revisar, de molts planejaments urbanístics municipals acredita la contradicció entre la literalitat de la Llei i el reglament i la realitat física que percebem.

Patim els efectes acumulatius de l’herència del passat, i comencem a corregir-los ara per tal que en el futur immediat i de forma progressiva se’n vagin percebent els efectes. P

erò, per altra banda, convé no perdre de vista els efectes immediats de la legislació urbanística i dels plans directors, tant sobre les reserves de sòl per a la construcció d’habitatge protegit com per garantir la permanent ì definitiva preservació d’un quaranta per cent del litoral de Catalunya. El fet essencial és aquesta garantia sobre aquest 40%, no el que encara es pot fer en les àrees urbanes que compten amb planejament urbanístic aprovat.

És justament la relació interactiva i dialèctica entre la legislació i l’execució de l’urbanisme que ens permetrà corregir en el futur les disfuncions acumulades històricament en el passat fins a assolir un grau de civilització alt en els nostres models d’ocupació del territori.

Tenim els instruments, tenim els valors, tenim els principis inspiradors, tenim a les mans en aquest llibre les eines bàsiques per a convertir tots aquests propòsits en una realitat progressivament adaptada a un nou model que ens donarà més grau de benestar i de qualitat per a les generacions futures.

(Text inclòs també al recull Escrit a l’aigua: l’escuma dels dies. Escrits des del Govern (2008),  amb el títol “La Llei d’urbanisme i el Decret-llei”, pàg. 180).

GUIA DE MUSEUS I EQUIPAMENTS PATRIMONIALS DE L’ALT PIRINEU i L’ARAN

Pròleg a la Guia de museus i equipaments patrimonials de l’Alt Pirineu i l’Aran. IDAPA i Ecomuseu de les Valls d’Àneu, 2008

El Govern de Catalunya té una decidida política d’impuls i suport a les comarques de muntanya. Aquesta voluntat s’expressa amb les polítiques de planificació territorial, les noves polítiques urbanístiques, els nous plans comarcals de muntanya, les polítiques específiques per a les estacions de muntanya, la millora de l’accés i la cobertura en banda ampla, la definició d’una política de camins entre nuclis i de millora de l’accessibilitat, la política de rehabilitació de nuclis, la definició de nous models d’explotació forestal i la concreció de nous productes vinculats a l’agricultura i la ramaderia. L’agenda política del Govern és molt completa tot i que hem de reconèixer que en els diversos camps s’han fet avenços amb caràcter desigual.

 Però en tots els casos es tracta de trobar un discurs que respongui als reptes de la societat contemporània i, específicament, a la societat del segle xxi. El Govern defuig qualsevol discurs metafòric o mític, i també pretén escapar d’una lectura culta però marcada pels ulls de la urbanitat. No es tracta de projectar cap a la muntanya l’imaginari que d’aquesta n’han fet les societats urbanes. Es tracta, sobretot, de lligar a la muntanya mateixa una lectura material, social i també espiritual de la seva evolució, amb una visió integrada del passat, el present i el futur. El destí de la muntanya es construeix a la muntanya mateix i amb la gent que hi viu i que hi vol viure i que en vol viure.

 En aquest sentit, l’Institut per a la Promoció i el desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran treballa en projectes que desvetllin l’interès compartit de totes les institucions i de tota la societat, i s’afanya a crear els instruments, les eines que permetin una millor coordinació, un aprofitament integrat, un alt valor afegit.

 La vida al Pirineu ha canviat molt. Hi ha algunes circumstàncies del passat, vinculades a unes condicions de vida duríssimes i a un esforç permanent i titànic per a la supervivència, que han esdevingut merament residuals si no han desaparegut ja del tot. Però les circumstàncies d’una vida marcada per l’aïllament, la soledat, els cicles agraris, les tradicions ancestrals i una mobilitat reduïda han deixat una empremta que és imprescindible conèixer i recordar per entendre uns orígens que, ara, ens semblen remots i que en part han sigut escombrats per la construcció d’un imaginari culte, mític, paisatgístic de la muntanya que no ha atès altra cosa que una visió utilitària i de regeneració nacional, subratllada per la literatura. Aquesta visió ha donat impuls a la literatura científica, a l’excursionisme i ha donat ales a un cert nacionalisme català, però ha deixat de banda la realitat antropològica, la petjada humana de segles i segles de duríssima relació amb la natura.

 La xarxa que presentem, la Guia que agrupa els museus i els equipaments patrimonials del Pirineu, ens acosta a una nova mirada intel·ligent. I es presenta amb la intel·ligència de l’oportunitat d’acabar amb una visió endogàmica, vall a vall, per transcendir la realitat més local i presentar-nos unitàriament una realitat més complexa, però més rica i més enriquidora.

 L’esforç titànic de molta gent per rescatar de l’oblit el passat i el seu sentit, i per fer-ne una aposta de futur, necessitava imperiosament aquesta Guia per tal de reconèixer aquest esforç i recollir els primers fruits que esperem.

 (Text inclòs també al recull Escrit a l’aigua: l’escuma dels dies. Escrits des del Govern (2008), amb el mateix títol (pàg. 26).