Joaquim Nadal i Farreras

L’HORA DE SUMAR ESFORÇOS

Factor F – Butlletí del PSC de Figueres, núm. 2. primavera 2008

Sovint apareix a l’horitzó l’anunci imminent de moltes infraestructures a l’Empordà. M’adono que en més d’una ocasió les notícies al voltant d’aquest gran esforç inversor són viscudes negativament i presentades més com un obstacle que com una oportunitat. Vull subratllar en aquest mitjà el caràcter positiu, necessari, oportú d’aquesta onada inversora llargament reclamada per molts agents econòmics i socials. La paradoxa és aquesta: constatem els dèficits, reclamem les inversions i anunciem grans desastres quan arriben.

Però l’Empordà i la ciutat de Figueres es troben en una cruïlla decisiva amb grans oportunitats de cara al futur i amb la possibilitat d’emprendre una acció concertada, on els valors simbòlics, artístics, ambientals i paisatgístics, tota una lectura culta de l’Empordà, poden esdevenir el motor d’un canvi racional i equilibrat que asseguri la continuïtat i la reproducció d’aquests valors i, alhora, garanteixi la qualitat de vida dels ciutadans i en millori la qualitat dels serveis públics.

Avui ja estan definits els eixos principals i els espais que s’han de preservar. Del conjunt de l’Albera, la serra de Rodes, l’eix cultural Sant Pere de Roda-Sant Quirze, el massís Salines-Bassegoda, els aiguamolls de l’Empordà. Les rutes de l’exili han esdevingut també els camins d’una nova permeabilitat i d’una nova confraternització catalana, el Museu i els tres espais dalinians han esdevingut un referent i un atractiu universal. I el conjunt de les poblacions de mar, en un rosari inigualable, ens proposen un camí lent cap a la regeneració de la seva oferta turística.

Però l’Empordà no és a Catalunya l’últim racó, sinó la porta d’entrada, el corredor bàsic, el nervi de la dimensió europea de la nostra nació. El coll del Portús ha esdevingut per determini de la geografia i de la història, l’accés principal per franquejar la barrera del Pirineu. Una barrera que ha esdevingut més dràstica a la societat motoritzada de la segona meitat del segle xx que a la societat anterior, que havia fet de la gran serralada una autèntica esponja d’intercanvi.

Aquest corredor marca el destí i l’oportunitat de la ciutat de Figueres. La confluència dels corredors de l’N-II, de l’AP7, del tren d’ample ibèric fins a Portbou i Cervera, i del tren d’alta velocitat pel túnel Figueres-Perpinyà. Una solució intel·ligent d’aquest nus posarà Figueres en el mapa del segle xxi i atorgarà a la capital empordanesa un paper central sempre reivindicat.

Estic convençut que la clau d’aquest esdevenidor ve donada per la decisió, sempre perseguida amb tenacitat per l’Ajuntament de Figueres i assolida en el darrer mandat de l’alcalde Armangué, de tenir una estació intermodal lligada a una parada del tren d’alta velocitat. Aquesta és la clau de moltes coses i em sembla un fet transcendent. Amb la decisió de concentrar per l’oest totes les infraestructures ferroviàries, Figueres feia una opció valenta però clara: apostava per ser la única ciutat catalana no capital (amb l’excepció potser del Prat, per raons òbvies) que tindria una estació del TGV. La clau de l’èxit s’ha d’anar a buscar en la compactació en un mateix lloc de totes les infraestructures ferroviàries. Si no fos així, Figueres arriscaria del tot la seva aposta per una estació del TGV. Aquesta és la intel·ligència de la proposta: Figueres aposta per eliminar una barrera històrica, secular, la via i el pas a nivell de la carretera de Roses, es disposa a redefinir el seu creixement a llevant sense la cotilla del tren i amb un bon aprofitament per a un urbanisme avançat dels espais alliberats, i es decanta per concentrar a l’oest un corredor i un paquet d’equipaments que en reforçaran la capitalitat.

Les decisions fa molt temps que són preses i van ser assumides amb la complicitat i la corresponsabilitat de moltes forces polítiques. La política no es pot definir sense les seves arrels, i les utopies es construeixen sobre la realitat de les decisions preses. Ara és l’hora de sumar esforços i no és l’hora de dividir ni de dubtar. El dubte és letal i destructiu, la valentia d’assumir les decisions ja preses és la millor aposta de futur.

Anuncis

31 Març 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Butlletí PSC | , , , , | Comentaris tancats a L’HORA DE SUMAR ESFORÇOS

LA PIA ALMOINA

Diari de Girona

El testament d’Arnau d’Escala, casat amb Saurina, verificat el 1237, confirmava la fundació que ell mateix féu el 1228 de l’Almoina. El testament la dotava de propietats i de rendes, establia la seva vinculació a la Catedral, i fixava que un paborde de l’Almoina n’havia de tenir cura. Vinculada sempre al conjunt d’edificis adjacents a les escales de la Catedral, el segle XV veié la unificació de tots els edificis i l’aparició d’una acció arquitectònica unificadora que donaria lloc a una peça emblemàtica del gòtic civil. L’acció benefactora de l’almoina del pa de la Seu, que ha explicat amb molt detall Christian Guilleré en diversos treballs monogràfics i en la seva obra Girona al segle XIV es va mantenir viva fins el 1776, quan el bisbe Tomàs de Lorenzana emprendria la reforma i centralització de les institucions de beneficència de la diòcesi i en concentraria totes les rendes a l’Hospici de Girona. El procés desamortitzador del segle XIX va posar en circulació els edificis de l’Almoina i l’any 1856 les Escolàpies iniciaren la seva labor docent a la ciutat en aquest edifici que mantingueren fins el 1973.

És al 1974 quan el Col·legi d’Arquitectes n’adquireix la propietat i decideix d’establir-hi la seu col·legial. El vell edifici, de factura bellíssima des dels seus orígens, i reestructurat diverses vegades principalment en el primer terç del segle XX per Josep Danés, es sotmetria a una gran operació d’adaptació i rehabilitació a cura d’Arcadi Pla, Geroni Moner i Benet Cervera.

Ara, trenta-sis anys més tard, la demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya emprèn la tasca d’una nova ampliació per adaptar l’edifici a les necessitats d’una professió que ha passat d’escassament quaranta col.legiats al final dels anys seixanta a prop de set-cents a l’actualitat.

Les propostes de la darrera fase del concurs que la mateixa Demarcació va convocar es poden veure aquests dies a la sala d’exposicions del Col·legi i han estat recollides en una publicació molt completa. Em vull referir a aquesta publicació sobretot perquè vol ser, i és, un compendi de la trajectòria del Col·legi a Girona, dels seus responsables des dels inicis de la delegació en ple període republicà fins ara mateix. Una vida col·legial que en els primers moments van conduir i aglutinar figures com Josep Esteve, Rafael Masó i Emili Blanch.

Com és natural es posa un èmfasi especial en el període més contemporani des que sota la batuta d’Ignasi Bosch es decidís la compra de la Pia Almoina, amb un repàs dels treballs de rehabilitació successius que s’emprengueren per anar adaptant el vell col·legi de monges a nova seu de les diferents dependències del Col·legi d’Arquitectes.

Es presenten les deu propostes finalistes d’equips que han contribuït a una reflexió molt interessant sobre l’encaix urbà de l’edifici i sobre la seva funcionalitat, i s’assenyala, en primer terme, el treball guanyador de Josep Fuses i Joan M. Viader que, sota el lema Cúndaro, reflexiona sobre la trama urbana, restitueix els dos antics patis, i substitueix l’actual escala per un cos d’edifici que resol l’aprofitament  de l’ampliació en relació amb l’edifici actual.

Però més que el conjunt de les propostes i de les solucions m’interessa especialment remarcar el caràcter solidari i integrador de la publicació que incorpora el testimoni successiu invers de tots els presidents de la Demarcació, començant per l’actual president, Josep Riera Micaló, a qui deurem,com a mínim, la fundació Rafael Masó i els inicis d’aquesta ampliació del Col·legi, i segueix amb les aportacions de Carles Bosch, Enric Xutglà, Quico Hereu, Josep Ros, Narcís Negre i Joan M de Ribot. Tots feren solidàriament la seva aportació i totes culminen, ara, en un ambiciós projecte que és a les portes d’esdevenir una realitat tangible que endreci els espais interiors i els darreres del Col·legi, que sempre han donat la sensació d’estar pendents d’alguna acció posterior. Em sembla exemplar que tots assumeixen la història anterior i la integren, que ningú no retopa a ningú i que, fins i tot, a l’hora d’assumir l’enderroc de l’actual escala es fa des del màxim respecte a la funcionalitat i a l’oportunitat pertinent de la solució empresa a partir de 1974. Aquell vell agosarament de ferro i vidre, per dir-ho planerament, va obrir el camí a moltes coses, va trencar tota mena de tabús i va integrar el vell i el nou des de fórmules discutibles –vull dir que van ser discutides- però que finalment van ser plenament assimilades.

L’exemplaritat d’aquella operació i la d’ara ens situen davant la possibilitat real d’aportacions sensibles i significatives des de la societat civil i des de les institucions a les tasques de recuperació del barri vell i de substitució de les velles activitats per altres de noves.

Les autoritats haurien de contemplar aquest procés a l’hora de plantejar-se la reutilització de l’antic edifici de l’Audiència Provincial, farcit d’història i amb arrels romanes a les entranyes més profundes, abans no ens quedi buit i pendent de decisions inacabables.

La valentia dels arquitectes, discutida pels seus propis col·legues en els orígens, hauria d’esdevenir el paradigma d’un compromís d’exemplaritat per tal de tornar en forma de capital social a la col·lectivitat tot el que aquesta aporta de forma generosa i desinteressada.

L’esclat daurat de l’antiga capella de les Escolàpies, el misteri de l’internat i la seducció de les rengleres inacabables de noies pujant les escales cap a les aules i el pati de dalt, queda només com un racó íntim i efímer de la memòria d’algunes generacions, mentre que la fundació d’Arnau d’Escala perviu amb vocació pública al servei, ara, de la construcció de les noves ciutats. És, fet i fet, una bellíssima lliçó d’història, quan la història no pesa, deixa petjada i crea futur.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008032800_4_256022__Opinio-Almoina

28 Març 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a LA PIA ALMOINA

LA LÍNIA 11

Diari de Girona

Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de passejar una mica per Girona en unes hores en què habitualment no puc perquè no hi sóc. He gaudit d’un dia primaveral, del sol de primera hora de la tarda, dels carrers de la ciutat en calma en el parèntesi dels horaris comercials. He vist els primers brots, les primeres puntes de verd tendre. He vist arrencar la tarda després de les hores somnolents del migdia. M’he aturat una estona al carrer Joan Maragall, ja finalment obert del tot des de la plaça Pompeu Fabra. Els liquidàmbars de la vorera ampla anuncien esclats de vermellors tardorenques, però, ara, tot just insinuen el lent procés del seu arrelament. He gaudit de les obres del nou edifici de Santa Caterina i he pogut observar les formes que adopta en la seva entrega a la Gran Via.

Quasi a la plaça Catalunya, en uns bancs nous sota el “bolet” mateix, he trobat l’Assumpció Nicolazzi que esperava l’autobús per anar al Cartañà, prop de l’església de Sant Josep. Abans del seu autobús n’han passat dos més, i mentre esperava hem fet un petit canvi d’impressions asseguts còmodament en ple carrer.

Aquest petit episodi m’ha fet pensar que ja fa molt de temps que la Isabel Salamaña em demana que parli del transport públic i de la feina que s’està fent des de l’ ATM, l’Autoritat Territorial de la Mobilitat. És cert que en aquest àmbit s’hi troben les administracions locals i la Generalitat, per tal de dissenyar i compartir les polítiques de mobilitat i de transport públic de l’àrea de Girona. Des que se n’ocupa per encàrrec de la Secretaria de Mobilitat en Ramon Ceide en parla amb el mateix entusiasme de la Isabel, i estic segur que es dediquen a fer números i recomptes per tal d’avaluar l’interès creixent i l’increment més que evident del nombre d’usuaris de les línies de transport. La feina de l’ATM és justament aquesta: coordinar, integrar, crear noves línies, definir els serveis, tot amb la integració tarifària com un objectiu que s’ha d’assolir aquest mateix any, després que l’increment de línies i de freqüències, l’adquisició de nous vehicles, l’adaptació de tota la flota, hagin esdevingut la gran aposta de les administracions per ajudar a crear noves pautes de mobilitat i per dissuadir molts usuaris d’agafar el cotxe i convèncer molta gent que per una ciutat com Girona sovint és més pràctic i té més sentit anar a peu o agafar l’autobús.

No ha esta fàcil i encara queda molt camí per recórrer, però més enllà de les estadístiques que evidencien un salt qualitatiu d’una gran magnitud a mi m’agrada avaluar aquests canvis amb algunes històries humanes ben recents, que esdevenen paradigma dels canvis de mentalitat i de la disponibilitat de la gent a uns nous comportaments urbans.

Sense anar més lluny, diumenge passat mateix en el col·legi electoral de l’Institut Vell, en Francesc Folch em mostrava amb orgull i satisfacció la seva tarja de jubilat per poder usar el transport públic. Des de fa una colla de dies, ja als seus vuitanta-quatre anys, la meva mare que fins fa quatre dies ha conduït i esporàdicament encara ho fa, ha descobert de cop la bondat i l’eficàcia del bus urbà de la línia 11 per acostar-se a l’eixample i anar a les seves activitats habituals o a trobar-se amb les amigues a la cafeteria del Carlemany. Les monges de Sant Daniel comenten també amb una gran satisfacció i agraïment la millora que representa per a elles i per a les alumnes de la seva residència poder disposar d’una línia nova del bus urbà que connecta Sant Daniel amb el CAP del Güell i el campus de Montilivi, en un circuit urbà d’una gran riquesa de matisos. Aquestes darreres setmanes, les monges han hagut d’anar amb certa freqüència a la clínica Girona perquè hi tenen ingressada una monja malalta i ho han fet amb la comoditat de l’autobús urbà.

Unes setmanes més enrere vam anar a Sant Feliu de Guíxols, al tanatori a donar el condol a la Pilar Juanola per la mort de la seva mare. Feia un dia net i càlid i el mar lluïa al final de la ciutat esglaonada als nostres peus. La Pilar comentava diversos aspectes de la vida de la seva mare i vaig retenir la seva passió per la línia 11 dels autobusos urbans, que havia descobert feia uns mesos i que li atorgaven una nova i gran mobilitat per la ciutat. No va tenir gaire temps per gaudir-ne, es dolia la Pilar, tot ponderant les bondats del servei i l’encert de la seva implantació.

Ja sé que tot això que explico no és el que volia la Isabel Salamaña, però em sembla que aquests escadussers exemples són per a mi una mostra petita estadísticament però molt significativa, humanament i ciutadanament, d’uns canvis de costums impensables fa unes dècades. Hi ha una nova poètica del bus urbà per als jubilats que en gaudeixen sense presses ni empentes i hi ha també una nova èpica dels usuaris més habituals i molt en particular els estudiants que omplen els autobusos a hores punta per desplaçar-se des de l’estació d’autobusos fins el campus de Montilivi.

Només puc afegir que, més enllà dels serveis urbans i de l’àrea urbana, les previsions del Pla de Transport de Viatgers 2008-2012 plantegen l’increment de freqüències, la millora de les connexions i de les prestacions, i la creació de noves línies per tal de fer més fàcil la mobilitat quotidiana.

Estic segur que l’esforç de les administracions, que és imprescindible, trobarà de forma espontània la complicitat ciutadana en un exercici compartit de civisme militant.

Aquests dies he vist realitzat amb la línia onze el meu somni florentí de fa quasi trenta anys, quan vaig veure els petits microbusos elèctrics que servien amb eficàcia els carrers més peatonals de la ciutat històrica. Si això podia passar a les ribes de l’Arno no veia cap motiu perquè no hagués de passar a les ribes de l’Onyar.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008031400_4_253524__Opinio-linia

15 Març 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a LA LÍNIA 11

A XERARDO ESTÉVEZ AMB MOTIU DEL SEU 60è ANIVERSARI

Col·laboració en el llibre editat amb motiu del 60è aniversari de Xerardo Estévez. Santiago de Compostel·la,  2008 (exemplar únic) 

Con Xerardo me une -nos une- una sólida amistad nacida al amparo de nuestras experiencias municipales compartidas. Así nos conocimos. Él, entusiasmado con su consorcio de Santiago, el conjunto de ciudades patrimonio de la humanidad, la ordenación y planificación de un crecimiento integrado de su ciudad y la asunción inteligente y sensible de la nueva capitalidad. La dimensión universal, muy europea, del Camino le otorgaba una proyección internacional cultivada con esmero y dedicación al servicio de la identidad y la imagen de Santiago de Compostela en el mundo. Enfrascado en los grandes proyectos mantenía una permanente tensión por lo cotidiano, por los problemas de proximidad. Ejercía la esclavitud de la nota concreta con un espíritu desenfadado. Siempre un minucioso seguimiento de la cotidianeidad de las personas, de las familias, de los colores, de los parques, de los conventos y sus comunidades, dela Universidad, de la cultura. Un proyecto ambicioso asentado sobre sólidas bases. Había entre Xerardo y Santiago una comunión física e intelectual. Soñador y pegado al suelo, visionario y pragmático, científico y poético, sociológico y espiritual. De convicciones fuertes y cultura musical, de gustos refinados y exigencia radical, de atención permanente a los más humildes sin eludir las exigencias de la más alta representación, fue un alcalde de pies a cabeza en sentido literal y figurado. Y supo dejar de serlo, con dignidad, desapego, una cierta distancia y no poco  esfuerzo.

Cada uno de nosotros, en su peripecia profesional y política respectivamente, mantuvimos contactos frecuentes que hemos continuado y continuaremos como homenaje a unos valores que trascienden de mucho las respectivas responsabilidades. Desde el principio de nuestra amistad me sedujo siempre su voz profunda y su palabra firme, su discurso coherente y atractivo, sus análisis  clarividentes, su proyección hacia otros horizontes de las experiencias compartidas. Hoy sabemos de sobra que en la distancia podemos contar el uno con el otro y compartir amistades, familias, gustos, ideales y sueños. Somos sinceramente  críticos y exigentes, pero sabemos que la experiencia que nos une está hecha para durar. Al fin y al cabo, los líquenes dorados de la fachada del Obradoiro tienen un  sinfín de puntos en común con los atardeceres dorados de la plaza dela Catedral de Girona.

En plena madurez y creatividad sabemos que nos queda mucho por vivir, compartir y disfrutar, sabiendo que no nos jubilaremos nunca, porqué nuestro júbilo está en nuestras vidas como son ahora y como avanzan al ritmo del tiempo y de la amistad.

 

15 Març 2008 Posted by | Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a A XERARDO ESTÉVEZ AMB MOTIU DEL SEU 60è ANIVERSARI

COMUNICACIÓ

Intranet de PTOP 

Com us deia en l’anterior comunicació avancem ja pel camí de la nova imatge corporativa del Departament i del conjunt de les empreses que en depenen. El llibre d’estil d’aquesta nova imatge i les marques homogeneïtzades comencen a aplicar-se de forma sistemàtica, i durant el mes de febrer es va fer una sessio informativa per tal de difondre la filosofia de comunicació que hi ha al darrere de totes les decisions que s’han pres i que es continuaran prenent en aquesta matèria. Convé que ben aviat tothom ens identifiqui de la mateixa manera i que, a poc a poc, agafi cos una manera de veure la comunicació del Departament que sigui coherent i que respongui a uns criteris unitaris.

Avui, però, voldria comentar-vos diferents iniciatives del Govern a través del nostre Departament que em semblen d’una especial rellevància. En l’àmbit de la Secretaria de Planificació ja ha sortit al DOGC la cinquena convocatòria dels ajuts de la Llei de barris i això ens situa ja a un volum d’inversió prevista de mil milions d’euros, si comptem les aportacions a parts iguals del Govern i dels ajuntaments. És un esforç sense precedents a Europa, que agafa una gran dimensió i que pot esdevenir model. Per altra banda, la Comissió d’Urbanisme de Catalunya ha informat favorablement el document de criteris i objectius per a la formulació dels dotze plans directors de les Àrees Residencials Estratègiques, que representen cent nous eixamples urbans en més d’una setantena de municipis de Catalunya. Aquesta iniciativa, compartida amb el Departament de Medi Ambient i Habitatge, és l’aposta més ambiciosa del Govern per fer posible les previsions del Pacte Nacional de l’Habitatge.

En l’àmbit de la Secretaria de Mobilitat voldria posar tot l’èmfasi en la constitució de la nova empresa Aeroports Públics de Catalunya, que completa el quadre d’empreses públiques del sector del transport (ferrocarrils, ports i aeroports); la informació pública del Pla de viatgers de Catalunya, 2008-2012, que ha d’esedevenir la pauta de les grans decisions del proper quinquenni en matèria de transport públic, i el tràmit d’informació institucional del Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports de Catalunya.

El volum de l’activitat de la casa agafa molta embranzida i ens marca un camí imprescindible de grans decissions estratègiques per al futur de Catalunya.

Si hi afegim la continuïtat de les converses per al traspàs de les Rodalies i la meva presència, amb la Secretària General, al grup de treball d’infraestructures que va anar a Madrid a negociar l’aportació de 787 milions d’euros més dels Pressupostos Generals de l’Estat en inversions a Catalunya, crec que podem tenir un panorama força complet dels aspectes més evidents d’una acció de Govern en la qual vosaltres sou la millor garantia del dia a dia, de la proximitat i de la resposta eficaç des de la quotidianitat.

Sóc molt conscient que l’expressió “des dels finestrals” d’alguna comunicaciío anterior ha fet fortuna i així m’ho ha comentat, amb un punt de subtil ironia, la Directora de Serveis. Però és així i no hi puc fer res. Escric a l’ordinador mirant l’estació de Sants i observant des de darrere els finestrals tot el moviment i les variacions que les obres de l’arribada de l’AVE han compoortat en aquest espai urbà que encara s’haurà de transformar molt més. Observo, però, que a diferència d’altres despatxos de la casa, no tots, els meus finestrals com tants d’altres no es poden obrir i, tot i la seva lluminosa obertura i transparència, m’adono que estem aïllats de l’atmosfera del carrer i que no puc fer el gest elemental i simple d’obrir una finestra i respirar l’aire exterior. Malgrat tot el simbolisme sé segur que no estem i que no volem estar en una bombolla, sinó tot el contrari.

Si algú ho pensés, dinar sovint al “gallego” i totes les sortides que fem al territori ens aporten les dosis de realisme que ens calen per saber en quin món vivim.

3 Març 2008 Posted by | COMUNICACIONS, Intranet | , , , | Comentaris tancats a COMUNICACIÓ