ESCULAPI I EUDALD

Diari de Girona

L’inici del retorn de l’escultura d’Esculapi a Empúries, en un viatge per etapes, marca un moment culminant de les commemoracions del centenari de les primeres excavacions. Hi ha, a Catalunya, un cor i una ànima grecs que bateguen des de fa temps i malden per reviure els temps gloriosos de les civilitzacions clàssiques. Les aproximacions històriques de Joseph de Maranjas (1808) o de Joaquim Botet i Sisó (1879) són només alguns dels precedents històrics anteriors a l’inici de les excavacions sistemàtiques que Emili Gandia realitzaria de forma directa des de 1908 fins a 1939, com ho palesen els seus resultats i els Diaris de les excavacions que són uns manuscrits apassionants. Cal fer esment també de la petjada histórica de Josep Puig i Cadafalch, Pere Bosch Gimpera o Martín Almagro.

Fer coincidir els actes de commemoració del centenari de les excavacions amb aquest viatge de retorn de l’escultura d’Esculapi és una feliç iniciativa, que ha de tornar un cop més l’antiga esplendor als pendents suaus dels turons d’Empúries encarats a llevant i a l’obertura gloriosa del golf de Roses batut per la tramuntana. És el que ja va succeir en un acte postnoucentista amb l’arribada de la flama olímpica dels jocs de Barcelona.

L’ànima grega d’Empúries tant com l’admiració per la petjada secular dels grecs a la Mediterrània ha dreçat un pont entre l’antiguitat clàssica i el món contemporani, i ha alimentat el treball d’historiadors i escriptors que, seduïts pel passat remot, han reivindicat també el present convuls en un doble pont de mar blava del present cap al passat i del present cap al present, mirant a Grècia i inspirant el neohel·lenisme de noves generacions d’estudiosos. Darrere les petjades  de Lluís Nicolau d’Olwer i d’Antoni Rubió i Lluch seguiria la tasca traductora, redemptora i poètica de Carles Riba tant seduït per Homer com pels poetes contemporanis i exaltat de passió en els paisatges redescoberts. Aquest és el fil que volia continuar Alexis Eudald Solà en tota la seva tasca i amb les traduccions de Kavafis i de Kazantzakis i la seva vital i animosa militància hel·lènica i neohel·lènica.

Però, ara, en el retorn d’Esculapi a Empúries m’imagino l’Alexis abrandat de passió dialèctica assajant camins diversos per fer reviure i compartir les emocions vibrants que trasbalsaven el seu cos i el seu cap a Roma, a Atenes, a Delfos, a Corint o a Ítaca. És com si ens disposéssim a escriure un darrer capítol, pòstum de la seva suite, Empúries,un viatge de retorn que, amb dibuixos i gravats de Joan Barbarà, concentra un destil·lat puríssim de la bellesa del mar grec solcat sovint per l’Eudald amb Lluís Llach.

Ell mateix, instal·lat a les pinedes i les dunes al costat de l’Hotel Empúries diria “No és pas per un atzar, doncs, que els jonis vinguts de Focea haguessin triat aquest areny per fundar-hi una altra colònia”, i amb la mateixa passió que ens llegia passatges de l’Odissea a Ítaca desgranaria les seves pròpies paraules encimbellat en els murs inerts del port “Uns pins i la mar, el sol que va a la posta i que brilla encara amb l’esclat d’una claror ocre viva, gairebé vermellosa. Uns quants xiprers per entre els murs i les habitacions adornades amb mosaics de la ciutat romana. Més al nord la Paleòpolis grega, el primer establiment dels foceus a Catalunya, el punt exacte on, amb l’ajut de la història i de la poesia, s’iniciava aquest retorn evocador, continua dominant des de la seva altura l’immens horitzó aqüífer amb els seus camins tan clarament delineats i que tothora inviten a reemprendre el viatge”. Els mateixos camins solcats en el passat per l’escultura d’Esculapi cap a Empúries i represos ara, tot vorejant la mar més pròxima per belles i antigues ciutats de la nostra costa que com Baetulo o Iluro la succeirien.

Ara que a Ripoll, en un acte recent, han editat els parlaments de l’acte d’homenatge que se li dedicà a l’Ajuntament d’aquest municipi el 27 d’octubre de 2001 i que amb el títol Català a Grècia, grec a Catalunya. Memòria d’Eudald Solà i Farrés (1946-2001), amb textos d’Àlex Susanna, Antoni Sàbat, Josep M. Pujol, Joan Bastardas i una entrevista de Xevi Planas, he pensat que la coincidència en el temps em permetia d’unir en la memòria Esculapi i Eudald i somniar un aplegament de tots dos personatges en el seu retorn a Empúries.

I abans d’emprendre el viatge definitiu a Empúries ens deixaria una mirada a Girona, com totes les mirades tendres, que estenia per la plana empordanesa i que va descriure magistralment en la Suite esmentada.

Escrit a Roma, la tardor de 1995, en un pròleg per a les traduccions al grec de cançons sefardites que havia preparat Agathí Dimitrouka, i que ell mateix em va lliurar traduït al català junt amb el llibre bellíssimament editat i il·lustrat, ”He parlat de Girona, una bellíssima ciutat que els jueus de tot el món coneixen i estimen. Pel laberint dels carrers costers i estretíssims, que porten a una de les catedrals més belles que conec, camino molt sovint amb el record fix en aquells homes que fins a l’alba del Renaixement, vivien i convivien amb nosaltres. Contemplo, tancades, les seves cases silencioses en l’ombra fosca d’uns carrerons deserts i, en el misteri de la muda sinagoga, recordo els preceptes de l’antiga saviesa d’aquest poble que aquí, precisament, en aquest lloc ,i a redós de figures eminents, va donar dies de glòria a la doctrina i als ensenyaments de la Càbala”.

Finalment, però, en el seu viatge, com Esculapi, retornaria als orígens i a l’ombra dels murs de la ciutat grega esbossaria un nou èxtasi de civilització i de cultura després de desgranar, “hores de meditació en la solitud de les restes d’Empúries, sota la mirada protectora d’Asclepi, o en el màgic recolliment del santuari de la deessa verge sepultat per una religió nova, com ella vinguda de l’orient i arrelada amb força a les nostres ribes. Hores de meditació que, a qui ha volgut lliurar-se a uns moments de conversa íntima amb les pedres de la Paleòpolis emporitana, li hauran aportat el guany immens del poder del somni i des d’aquí li hauran fet exclamar amb el poeta: Jo he vist el temps bell i la mort que s’apropa”.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 256)

MARIA LAFFITTE

Diari de Girona

Ha mort jove una veu dolça, una presència serena. Tots els mitjans de comunicació se n’han fet ressò i han esbossat els aspectes bàsics de la seva biografia amb especial èmfasi a la seva faceta de cantant. No m’hi estendré. M’interessa, en canvi, ponderar l’impacte de la notícia, la tristesa escampada, el dolor compartit.

I molt especialment m’interessa subratllar la seva vinculació amb Girona, la seva presència discreta i subtil que trobarem a faltar. Maria Laffitte s’ha fet estimar en la seva senzillesa, en la seva discreció, en la seva prudència.

Ja fa una colla d’anys que va posar la seva veu a disposició del Centre Bonastruc ça Porta per difondre les cançons sefardites, per divulgar el llegat jueu, per fer reviure les vides de les generacions passades. La seva veu transcendia el clos protegit dels patis i dels jardins del Call i s’estenia com un plany, un lament melodiós fet de nostàlgia i de tendresa.

La trobava amb certa freqüència i intercanviàvem algunes paraules, diàlegs a peu dret, a les voltes d’en Rosés, al carrer de les Ballesteries, a la Força, a la plaça de la Catedral o fent el camí de tornada de Sant Daniel. Sovint vestia tota de blanc, d’un blanc cru, trencat, calçava sandàlies, deixava anar al vent els seus cabells blancs, es movia amb vivesa i obria al cel una mirada transparent que traspuava tota la serenitat, tota la confiança, del seu cos menut.

Passa sempre que mai no acabem de ponderar prou els valors de les persones que se’ns fan més evidents, que adquireixen una nova dimensió, quan ens adonem de la seva sobtada i imprevisible desaparició. He escrit sempre que és en la vida que se’ns fan presents les persones desaparegudes i que és en la valoració del seu testimoni, del seu llegat, de la seva biografia que podem ponderar tota una trajectòria.

Aquest és el motiu que més enllà de tots els valors artístics que se li han reconegut, de tots els seus compromisos cívics amb els valors democràtics i amb els valors de la natura m’ha portat a concentrar-me en una visió fugaç, potser superficial, feta d’impressions visuals, de trobades ocasionals. I aquest és el motiu que a mi se’m fa present en l’evocació amb capacitat d’inspirar calma, de transmetre serenitat i tranquil•litat, d’aportar confiança.

M’adono que havia percebut en Maria Laffite, en la seva veu, en la seva vida, en el seu caminar, en la seva presència potser tocada d’un punt d’ingenuïtat, un antídot al vertigen devorador de la vida que vivim, un testimoni explícit d’una altra manera de viure, d’un altre ritme, d’un sentit diferent de les prioritats. Tinc la impressió que Maria Laffitte marcava el seu ritme, les seves preferències, les seves prioritats, la seva agenda de temes per dir-ho amb llenguatge presumptuós. Ella dominava el seu temps i el temps no la dominava a ella. Em sembla que feia el que li agradava i ho feia amb transparència, amb sinceritat, amb autenticitat.

No vull, naturalment, pintar un quadre de color de rosa. La vida està feta sovint d’entrebancs, d’obstacles, d’incomprensions, d’ingratituds. Busquem la felicitat en els bons moments, en les escletxes de la vida, però de l’actitud vital davant del món i de les persones, en depèn una bona dosi de la nostra satisfacció o insatisfacció permanent. No puc jutjar, no conec prou bé els mals moments de la Maria Laffitte, el dolor de la malaltia, les cabòries momentànies, els núvols a l’horitzó. Recullo el meu testimoni, les meves impressions, els impactes momentanis, la percepció viscuda en la vida de la ciutat. Estic segur que el barri vell ara no serà ben bé el mateix. A l’ànima i al cor de la ciutat hi mancarà segurament un fil de veu, l’encanteri màgic dels capvespres melodiosos interpretats amb saviesa per la Maria Laffitte.

I la ciutat haurà de buscar nous referents, nous ponts de cultura i de diàleg, noves maneres d’interpretar el pòsit dels segles, el pas del temps, el sediment riquíssim de les generacions viscudes. Passa sempre així, cada vegada que el pes inexorable del temps escapça una presència viva més intuïda i percebuda que constatada en la més estricta quotidianitat. Però sempre ens fem els nostres escenaris vitals, els escenaris de la memòria, en el teixir constant i desteixir dels somnis i de les realitats, barrejats de forma indestriable, i incorporats com a certeses, com a dades certes dels nostres paisatges vitals, naturals i humans. Perdem sovint la noció dinàmica d’aquests escenaris i impressionats per les pètries presències mil•lenàries de les pedres ens deixem atrapar per falses permanències que s’escolen, com ara la vida de la Maria Laffitte.

I afegirem en l’absència la certesa de la seva estricta realitat en la memòria de la ciutat per sempre més.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2973_4_249131__Opinio-Maria-Laffitte

LA VALL D’ARO

Pròleg a El naixement del municipi de Santa Cristina d’Aro (1854-1868)., de Jordi Aitx i  Gerard Fogueras. Santa Cristina d’Aro, Ajuntament, col·lecció Estudis Cristinencs núm. 1, 2008

Aquest llibre ens presenta els orígens municipals de Santa Cristina d’Aro.

El procés de formació d’una administració i d’un àmbit de representació independent que agruparia en un únic municipi els nuclis de la vall d’Aro: Santa Cristina, Solius, Bell-lloc i Romanyà. Un procés que té el seu moment culminant en els avatars de la història contemporània d’Espanya, quan amb el desmantellament lent i sincopat de l’Antic Règim es va anar desenvolupant un mapa municipal que cristal•litzaria en unitats independents molts segles d’història i de poblament.

Les oscil•lacions entre sistemes més reaccionaris lligats a l’absolutisme o liberals va anar obrint el mapa per etapes. En aquest procés successiu, Castell d’Aro i Fanals formarien un altre municipi.

Així, en el període 1822-1823 primer, en el de 1836 a 1843 després i, finalment, a partir de 1854 s’aniria afermant el nou mapa amb el nou municipi que es desplega a partir de la sol•licitud de 1854 i apareix en el mapa plenament independent el 1858.

L’acord final de segregació dóna el nom de Santa Cristina d’Aro al nou municipi.

L’interès del llibre, que ens explica el període inicial de la vida municipal de 1854 a 1868, radica sobretot en el repàs dels antecedents i en la forma de lligar una etapa i altra.

De fet, la vall d’Aro és un territori de poblament antic, molt antic, com ho proven molts dels vestigis que s’hi poden trobar dispersos en tota la seva geografia. És un territori dens de civilització. Fet de generacions successives que hi han articulat diversos modes de vida. El paisatge actual de la vall d’Aro és, justament, la síntesi de tots els segles d’història que s’hi acumulen des de les époques prehistòriques fins a les parròquies del primer cristianisme i els nuclis formats a l’empara d’un progressiu alliberament baixmedieval de la dependència del monestir de Sant Feliu de Guíxols.

Simplificant, podríem parlar del pas de la romanitat a la feudalitat i de la feudalitat a la llibertat fonamentada en la cristal•lització institucional d’una nova vida municipal basada en els criteris nous de la societat contemporània.

És aquesta ànima complexa, de vida llarga, de sediments històrics, de generacions successives la que traspua en les pàgines d’aquest llibre de forma sintètica. Caldrà aprofundir, més i més, en aquesta ànima i seguir la petjada de tots els poblaments de totes les époques, com ja han fet en el passat molts il•lustres historiadors.

Mentre, aquesta síntesi dels orígens de la vida municipal de Santa Cristina d’Aro ens reporta als orígens històrics d’un municipi nou, d’arrels molt velles i d’una serena bellesa inusual.

PARC URBÀ O ESPAI NATURAL

Diari de Girona

Un cop més rebrota una polèmica eterna sobre la mateixa naturalesa del parc, la seva funció i els seus usos. Tornem a interrogar-nos si la Devesa és un espai natural i si per assolir-ne un ús social més ampli cal un major grau d’urbanització o de naturalització. Repetim les velles preguntes sobre si ha de ser més un parc anglès i no ens cansem de donar voltes sobre l’allunyament dels gironins en relació al parc. Estic convençut que mai no trobarem les respostes adequades mentre ens entestem a formular les preguntes equivocades i mentre partim de supòsits falsos.

La Devesa és avui un antic espai natural fet de sediments fluvials ordenat,plantat i organitzat per l’acció humana. Fa un segle molt llarg que la Devesa no és una arbreda desordenada feta per generació espontània de vegetació de ribera variada. De forma reiterada i insistent cada cop més la Devesa ha anat esdevenint una plantació ordenada de plàtans. Davant de la contundència de la plantació totes les altres coses que han passat i passen a la Devesa han esdevingut secundàries. El problema no és doncs l’obsessió per tenir cura dels arbres. Els arbres són avui una dada essencial del paisatge i si els responsables públics no en tinguessin cura serien acusats d’abandonament, incúria i manca de sensibilitat. Cal doncs contemplar el parc de tal manera que els més de dos mil cinc-cents arbres que hi ha s’han de considerar la matriu bàsica de l’organització d’aquest espai ciutadà. Els arbres tupits i densos busquen el sol i creixen en alçada. Busquen el sol i tapen el sol. Busquen l’aigua que els va fer néixer i els va fer créixer i esperen que la terra que els envolta sigui flonja, respiri i es remogui per tal de crear les condicions més apropiades per deixar treballar la vida dels arbres.
La incògnita avui per avui és saber si és possible la compatibilitat entre l’actual massa arbòria i un major grau d’urbanització,amb un conjunt d’itineraris pavimentats, un conjunt de senderols trepitjables amb major comoditat que algun dels espais actuals entre arbres. La segona incògnita segueix essent si la societat del segle XXI i les actuals característiques de la ciutat reclamen un ús intensiu d’un gran pulmó lliure com la Devesa o si, com crec que passa, la Devesa és una realitat percebuda, assumida, interioritzada en l’imaginari col•lectiu, una consciència que no cal materialitzar i que en tenim prou amb saber-la, i potser veure-la, sense que ens calgui fer-la servir. Si fos així tampoc no caldria capficar-nos-hi més del compte. Només caldria tenir la plena consciència d’una atenció acuradíssima per tal de garantir permanentment la renovació botànica del parc i afavorir-ne un ús plural i obert en la diversitat dels seu caràcter essencial.
El record, un parc per llogar-hi cadires

Mai més les olives “rellenes” no tornaran a tenir el valor simbòlic que tingueren en els vermuts de primavera al Rosaleda de la Devesa en els anys cinquanta. Una època en què la Devesa esdevenia naturalment la Rambla del bon temps i on l’art de passejar Rambla amunt i Rambla avall es traslladava de l’espai més urbà i protegit del clos dels porxos de la ciutat a la gran volta vegetal dels plàtans. De forma imperceptible sortien les rengleres de cadires i qui no volia fer una consumició, que no sempre es podia, podia pagar un tiquet discret per una cadira i deixar-se anar en la contemplació passiva del lent arrossegar de peus dels adolescents, o no tant, de la ciutat. Pels adolescents d’aquell temps la Devesa per passejar era l’estadi posterior als jardins per anar-hi a jugar o simplement el fàcil recurs a la badoqueria sistemàtica anant a mirar els peixos del brollador entre nenúfars. Eren temps de passejades en ase per la plaça de les botxes, en un atractiu del tot inofensiu per a nens endreçadets que no havien trencat mai cap plat ni cap olla i que aspiraven a no trencar-se cap braç ni cap cama.

Per a més endavant quedarien els moments de la sensualitat posada al descobert per la poesia de Narcís Comadira en els estius xafogosos de la piscina i les melodies perdudes de la discoteca.
Paradís perdut o paradís retrobat?

Era en realitat un paradís mai no trobat, el mite construït en l’emmirallament més en el somni que en la realitat, perquè la Devesa somniada com un gran espai d’esbarjo urbà en els anys anteriors a la Guerra Civil acabaria sent el racó dels mals endreços de la ciutat. Un gran espai on cabia tot i on el que menys importava era la seva mateixa essència vegetal. La consciència de l’abandonament va generar la reivindicació global de l’espai tant per a la salvació de la massa arbòria com per a la recuperació democràtica dels usos socials més diversos sempre amb respecte per la identitat d’un patrimoni extraordinari i malmès. En la vibració ciutadana dels anys setanta passem així del “Salvem la Devesa” al Pla Especial de la Devesa que fou aprovat l’any 1986. És el camí recorregut des de l’exposició de Fires de 1976 promoguda pels col•legis professionals, passant pel llibre de Narcís-Jordi Aragó de 1980,”La Devesa,paradís perdut” per arribar als ajuntaments democràtics i les primeres passes de recuperació que culminarien en el Pla Especial.

Es combinaria durant aquesta etapa de 1976 a 1986 la reivindicació culta, literària, política, cívica amb la necessària recuperació botànica. Salvar la Devesa era primer salvar els arbres i això no ho discutia ningú fins al punt que els afanys arboricides que en algun moment van caracteritzar la gestió municipal desencadenava les ires ciutadanes que identificaven purament i simple les tallades d’arbres amb un intent de liquidar l’única garantia que estalviaria la urbanització del parc en el pitjor sentit de l’expressió. La recuperació democràtica de la Devesa passava instintivament per no tallar arbres,per plantar-ne de nous, per eixamplar l’espai vital de la Devesa i alleujar-la de la pressió que l’urbanisme i la motorització exercien. Era vital sanejar, netejar, depurar, endreçar el parc. N’hi havia prou de moment de suprimir totes les excrecències acumulades, tots els cossos extranys, totes les incrustacions innecessàries i gratuïtes.
El Pla Especial de 1986, a mig fer.

Passats vint-i-dos anys des d’aquell pla dels arquitectes Llistosella i Monsalvatge hem de confessar que la matriu bàsica de la idea s’ha respectat però que l’estricta literalitat de la proposta s’ha quedat a mig fer per manca d’ambició pressupostària i de convenciment ciutadà a l’hora de fer un gran parc urbà amb un increment de les geometries dels jardins ordenats francesos sense perdre la quadrícula dels plàtans.Es molt probable que la mateixa concepció del parc, el dibuix de la proposta fos en ell mateix una contradicció en els seus propis termes i que el conjunt dels elements introduïts de nova geometria no eren fàcilment compatibles amb la mateixa massa vegetal. Potser era fins i tot perfectament possible però massa car i inassumible
des de la perspectiva dels pressupostos municipals.

Sigui com sigui a l’empara del Pla Especial esmentat hem vist desaparèixer les columnes de bloc de formigó que d’un any per altre es deixaven com a estructures immòbils del “certamen”, la pista d’aeromodelisme, les instal•lacions del tir al plat, les instal•lacions de la societat hípica, l’estadi d’atletisme i les seves grades i edificis annexos, els vestidors de la piscina, el local de la discoteca, el firal del bestiar, els dipòsits d’aigua, els abocadors del costat de l’estadi de la Joventut, el pavelló d’esports de la Devesa, les basses i el caos anàrquic de l’antiga llera del Güell.
Queda per desaparèixer la instal•lació del tir olímpic.

I en canvi hem vist sorgir el Palau Firal i l’Auditori, la gran esplanada del camp de mart i de l’hípica, el vial perimetral, el pont de Fontajau, la passera de Fontajau, i els accessos i aparcament de la Devesa conjuntament amb el gran espai de les barraques que és el símbol més absolut del domini del disseny del Pla Especial contra el predomini sagnant de l’antiga travessia de la Nacional II.

Tot això, és clar, queda ja lluny i entre tots ja ho hem amortitzat. Però la superació de la dècada reivindicativa 1976-1986 ha donat peu a un conjunt de modificacions bàsiques que han configurat el parc d’avui encara en estat imperfecte però més naturalment a punt per a prendre les decisions al voltant del gran dilema entre l’arbreda natural ordenada o el parc urbà i més urbanitzat.

En el context de l’actual polèmica no hi ha cap dubte que si fem memòria i si tenim memòria històrica, la concentració de totes les activitats de l’àmbit de l’antiga piscina en un pavelló integrat i la desaparició de l’actual pista coberta és un pas endavant, un pas més, en el camí de neteja, endreça i ordenació de la Devesa. Em sembla una obvietat des de l’òptica ciutadana.
I també em sembla que les dinàmiques veïnals del nou barri del Güell-Devesa no han de resoldre les seves mancances i els seus dèficits, les seves legítimes reivindicacions, amb plantejaments alternatius al pavelló que es vol construir i que s’ha d’inscriure en la lògica ciutadana i ordenadora de l’herència del Pla Especial.

La qüestió no és escola bressol si i pavelló no, i aquest no és ni ha de ser el termòmetre del salvament de la Devesa. Perquè l’autèntica temperatura cívica de la Devesa es juga en la seva visió integral i integrada al conjunt de la ciutat i en la relació cada cop més central dels grans equipaments a banda i banda del Ter.

Dos grans parcs urbans de naturalesa distinta es donen la mà a traves de la passera de Fontajau, tots dos mantenen el predomini dels espais oberts i de la vegetació i tots dos en graus diversos i des d’una ordenació racional responen als reptes de la ciutat i hi aporten els equipaments que culminen un procés de racionalització i endreça.

Mentre la polèmica perdura i es reinventa, l’antiga pista coberta, d’estructura matussera i teulada d’uralita ens interpel•la i ens recorda que encara tenim pendent la seva urgent eliminació i substitució per un pavelló polivalent, modern, eficaç i integrat.

Fa molt pocs dies l’amic Quim Torra sorprès per les meves evasions i expansions poètiques per Solius em demanava que parlés també de la Devesa. I ho he fet amb un punt de recança però amb el convenciment i el compromís cívic de sempre.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2954_2_245414__Girona-Parc-urba-espai-natural

COMEXI, FÀBRICA I EMPRESA

Pròleg a Comexi (1954-2007): de Girona al món. El llegat de Manel Xifra i Maria Loreto Pagès. Girona, COMEXI, 2008

  El conjunt de les terres de Girona i la ciutat també han tingut un desenvolupament industrial irregular. El paper de la indústria en la nostra economia ha tingut sempre limitacions, però malgrat aquests límits ha assolit sovint un lideratge singular i excepcional. Ha estat sempre, des dels primers moments de la industrialització, una combinació una mica peculiar i contradictòria, lligada a una industrialització insuficient i marcada, però, per puntes de gran rellevància.

 Els primers moments de l’electricitat i, sobretot ,de l’enllumenat públic en dates molt reculades,  la primacia en la fabricació de paper continu, o l’extraordinari impacte de les turbines que fabricava, a Girona, la casa Planas, Flaquer i companyia en la geografia de tot el desplegament industrial i elèctric a tot Espanya són una mostra de l’excel·lència convivint amb un punt de mediocritat insuficient.

 Reporto aquí aquests antecedents perquè el paper de COMEXI en la història industrial contemporània de Girona se situa al mateix nivell d’aquests casos excepcionals que he esmentat, i perquè en la trajectòria d’aquesta empresa des de la seva constitució, el 1954, s’hi ha combinat sempre, de forma indestriable, la condició del títol: fàbrica i empresa.

La grandesa del projecte, iniciat en els anys cinquanta al barri de Vista Alegre de Girona, és justament aquesta sàvia combinació entre la inqüestionable vocació empresarial i la voluntat de reivindicar i fonamentar-se en la tradició industrial dels béns de producció.

Fabricar i vendre màquines. Fabricar,vendre i exportar màquines. Vet aquí la síntesi brillant d’aquest més de mig segle d’història.

Mirat retrospectivament podria semblar la història d’un èxit fàcil. Mirat des dels orígens i amb l’anàlisi de l’evolució que permet aquest llibre, és la història d’una vocació empresarial, d’un sentit clar i profund de la necessitat de combinar la recerca i la innovació, amb una producció acurada, un servei exemplar, una xarxa comercial, i unes garanties de manteniment, amb voluntat de créixer, d’expandir-se, de situar-se com a líder en el mercat, de ponderar equilibradament la projecció internacional i la base estrictament familiar de la matriu empresarial.

Darrere d’aquesta història hi ha hagut un equip humà format pels socis fundadors, pels tècnics, pel col·lectiu creixent de treballadors. Però aquests ingredients no són suficients. Cal afegir-hi l’ànima del projecte, l’esperit que l’alimentava, la filosofia que l’empenyia.

Tothom reconeix el paper que hi han desplegat en graus diversos Manel Boada o Joan Viñas i, en una etapa curta, Ramon Font. Tothom sap també que la peça clau de tot l’engranatge ha estat el senyor Manel Xifra i Boada amb el recolzament incondicional de la senyora Maria Loreto Pagès.

L’esperit que movia el senyor Xifra el va transmetre en el Manifest que es publica i que inclou una mena de decàleg de la voluntat i, la vocació i el caràcter de l’empresa. És una síntesi molt aclaridora d’un pensament. D’un sentit de l’empresa fet no només d’intuïció i d’esforç, sinó construït també amb el bagatge conceptual de la reflexió continuada i serena.

Manel Xifra era, des del meu punt de vista, un empresari i un pensador amb sentit humanista. Va bolcar-se en aquesta dimensió, va saber combinar l’aproximació detallista, la curiositat inquisitiva pel funcionament de tots els engranatges de la seva empresa, màquina a màquina, amb una visió de les relacions humanes construïda des de la calidesa de la proximitat. Va tenir per l’empresa i per la família la tendresa pròpia dels sentimentals.

Per això no va poder ocultar el dolor, la tristesa, la soledat en les seves passejades després del traspàs de la seva esposa.

Va exercir permanentment de gironí. Va seguir l’evolució de la ciutat i va acompanyar la història urbana de la ciutat en la segona meitat del segle xx amb els successius trasllats de Vista Alegre a Santa Eugènia, d’aquí a Sant Narcís i a la carretera de Barcelona, per culminar finalment el periple amb el gran projecte industrial de Riudellots, que li va fer una il·lusió molt especial.

Tenim a les mans el testimoni d’una herència. Una herència empresarial i espiritual. Una filosofia i una empresa. Una filosofia eficaç i una empresa exportadora de punta amb alguns centenars de treballadors.

És la història d’una vocació, de la tenacitat d’unes vides, de la dimensió local i universal d’un projecte, és la història d’una fàbrica i d’una empresa que hem de situar en els fonaments contemporanis de Girona i de Catalunya amb sentit exemplar.