ESCULAPI I EUDALD
Diari de Girona
L’inici del retorn de l’escultura d’Esculapi a Empúries, en un viatge per etapes, marca un moment culminant de les commemoracions del centenari de les primeres excavacions. Hi ha, a Catalunya, un cor i una ànima grecs que bateguen des de fa temps i malden per reviure els temps gloriosos de les civilitzacions clàssiques. Les aproximacions històriques de Joseph de Maranjas (1808) o de Joaquim Botet i Sisó (1879) són només alguns dels precedents històrics anteriors a l’inici de les excavacions sistemàtiques que Emili Gandia realitzaria de forma directa des de 1908 fins a 1939, com ho palesen els seus resultats i els Diaris de les excavacions que són uns manuscrits apassionants. Cal fer esment també de la petjada histórica de Josep Puig i Cadafalch, Pere Bosch Gimpera o Martín Almagro.
Fer coincidir els actes de commemoració del centenari de les excavacions amb aquest viatge de retorn de l’escultura d’Esculapi és una feliç iniciativa, que ha de tornar un cop més l’antiga esplendor als pendents suaus dels turons d’Empúries encarats a llevant i a l’obertura gloriosa del golf de Roses batut per la tramuntana. És el que ja va succeir en un acte postnoucentista amb l’arribada de la flama olímpica dels jocs de Barcelona.
L’ànima grega d’Empúries tant com l’admiració per la petjada secular dels grecs a la Mediterrània ha dreçat un pont entre l’antiguitat clàssica i el món contemporani, i ha alimentat el treball d’historiadors i escriptors que, seduïts pel passat remot, han reivindicat també el present convuls en un doble pont de mar blava del present cap al passat i del present cap al present, mirant a Grècia i inspirant el neohel·lenisme de noves generacions d’estudiosos. Darrere les petjades de Lluís Nicolau d’Olwer i d’Antoni Rubió i Lluch seguiria la tasca traductora, redemptora i poètica de Carles Riba tant seduït per Homer com pels poetes contemporanis i exaltat de passió en els paisatges redescoberts. Aquest és el fil que volia continuar Alexis Eudald Solà en tota la seva tasca i amb les traduccions de Kavafis i de Kazantzakis i la seva vital i animosa militància hel·lènica i neohel·lènica.
Però, ara, en el retorn d’Esculapi a Empúries m’imagino l’Alexis abrandat de passió dialèctica assajant camins diversos per fer reviure i compartir les emocions vibrants que trasbalsaven el seu cos i el seu cap a Roma, a Atenes, a Delfos, a Corint o a Ítaca. És com si ens disposéssim a escriure un darrer capítol, pòstum de la seva suite, Empúries,un viatge de retorn que, amb dibuixos i gravats de Joan Barbarà, concentra un destil·lat puríssim de la bellesa del mar grec solcat sovint per l’Eudald amb Lluís Llach.
Ell mateix, instal·lat a les pinedes i les dunes al costat de l’Hotel Empúries diria “No és pas per un atzar, doncs, que els jonis vinguts de Focea haguessin triat aquest areny per fundar-hi una altra colònia”, i amb la mateixa passió que ens llegia passatges de l’Odissea a Ítaca desgranaria les seves pròpies paraules encimbellat en els murs inerts del port “Uns pins i la mar, el sol que va a la posta i que brilla encara amb l’esclat d’una claror ocre viva, gairebé vermellosa. Uns quants xiprers per entre els murs i les habitacions adornades amb mosaics de la ciutat romana. Més al nord la Paleòpolis grega, el primer establiment dels foceus a Catalunya, el punt exacte on, amb l’ajut de la història i de la poesia, s’iniciava aquest retorn evocador, continua dominant des de la seva altura l’immens horitzó aqüífer amb els seus camins tan clarament delineats i que tothora inviten a reemprendre el viatge”. Els mateixos camins solcats en el passat per l’escultura d’Esculapi cap a Empúries i represos ara, tot vorejant la mar més pròxima per belles i antigues ciutats de la nostra costa que com Baetulo o Iluro la succeirien.
Ara que a Ripoll, en un acte recent, han editat els parlaments de l’acte d’homenatge que se li dedicà a l’Ajuntament d’aquest municipi el 27 d’octubre de 2001 i que amb el títol Català a Grècia, grec a Catalunya. Memòria d’Eudald Solà i Farrés (1946-2001), amb textos d’Àlex Susanna, Antoni Sàbat, Josep M. Pujol, Joan Bastardas i una entrevista de Xevi Planas, he pensat que la coincidència en el temps em permetia d’unir en la memòria Esculapi i Eudald i somniar un aplegament de tots dos personatges en el seu retorn a Empúries.
I abans d’emprendre el viatge definitiu a Empúries ens deixaria una mirada a Girona, com totes les mirades tendres, que estenia per la plana empordanesa i que va descriure magistralment en la Suite esmentada.
Escrit a Roma, la tardor de 1995, en un pròleg per a les traduccions al grec de cançons sefardites que havia preparat Agathí Dimitrouka, i que ell mateix em va lliurar traduït al català junt amb el llibre bellíssimament editat i il·lustrat, ”He parlat de Girona, una bellíssima ciutat que els jueus de tot el món coneixen i estimen. Pel laberint dels carrers costers i estretíssims, que porten a una de les catedrals més belles que conec, camino molt sovint amb el record fix en aquells homes que fins a l’alba del Renaixement, vivien i convivien amb nosaltres. Contemplo, tancades, les seves cases silencioses en l’ombra fosca d’uns carrerons deserts i, en el misteri de la muda sinagoga, recordo els preceptes de l’antiga saviesa d’aquest poble que aquí, precisament, en aquest lloc ,i a redós de figures eminents, va donar dies de glòria a la doctrina i als ensenyaments de la Càbala”.
Finalment, però, en el seu viatge, com Esculapi, retornaria als orígens i a l’ombra dels murs de la ciutat grega esbossaria un nou èxtasi de civilització i de cultura després de desgranar, “hores de meditació en la solitud de les restes d’Empúries, sota la mirada protectora d’Asclepi, o en el màgic recolliment del santuari de la deessa verge sepultat per una religió nova, com ella vinguda de l’orient i arrelada amb força a les nostres ribes. Hores de meditació que, a qui ha volgut lliurar-se a uns moments de conversa íntima amb les pedres de la Paleòpolis emporitana, li hauran aportat el guany immens del poder del somni i des d’aquí li hauran fet exclamar amb el poeta: Jo he vist el temps bell i la mort que s’apropa”.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 256)
MARIA LAFFITTE
Diari de Girona
Ha mort jove una veu dolça, una presència serena. Tots els mitjans de comunicació se n’han fet ressò i han esbossat els aspectes bàsics de la seva biografia amb especial èmfasi a la seva faceta de cantant. No m’hi estendré. M’interessa, en canvi, ponderar l’impacte de la notícia, la tristesa escampada, el dolor compartit.
I molt especialment m’interessa subratllar la seva vinculació amb Girona, la seva presència discreta i subtil que trobarem a faltar. Maria Laffitte s’ha fet estimar en la seva senzillesa, en la seva discreció, en la seva prudència.
Ja fa una colla d’anys que va posar la seva veu a disposició del Centre Bonastruc ça Porta per difondre les cançons sefardites, per divulgar el llegat jueu, per fer reviure les vides de les generacions passades. La seva veu transcendia el clos protegit dels patis i dels jardins del Call i s’estenia com un plany, un lament melodiós fet de nostàlgia i de tendresa.
La trobava amb certa freqüència i intercanviàvem algunes paraules, diàlegs a peu dret, a les voltes d’en Rosés, al carrer de les Ballesteries, a la Força, a la plaça de la Catedral o fent el camí de tornada de Sant Daniel. Sovint vestia tota de blanc, d’un blanc cru, trencat, calçava sandàlies, deixava anar al vent els seus cabells blancs, es movia amb vivesa i obria al cel una mirada transparent que traspuava tota la serenitat, tota la confiança, del seu cos menut.
Passa sempre que mai no acabem de ponderar prou els valors de les persones que se’ns fan més evidents, que adquireixen una nova dimensió, quan ens adonem de la seva sobtada i imprevisible desaparició. He escrit sempre que és en la vida que se’ns fan presents les persones desaparegudes i que és en la valoració del seu testimoni, del seu llegat, de la seva biografia que podem ponderar tota una trajectòria.
Aquest és el motiu que més enllà de tots els valors artístics que se li han reconegut, de tots els seus compromisos cívics amb els valors democràtics i amb els valors de la natura m’ha portat a concentrar-me en una visió fugaç, potser superficial, feta d’impressions visuals, de trobades ocasionals. I aquest és el motiu que a mi se’m fa present en l’evocació amb capacitat d’inspirar calma, de transmetre serenitat i tranquil•litat, d’aportar confiança.
M’adono que havia percebut en Maria Laffite, en la seva veu, en la seva vida, en el seu caminar, en la seva presència potser tocada d’un punt d’ingenuïtat, un antídot al vertigen devorador de la vida que vivim, un testimoni explícit d’una altra manera de viure, d’un altre ritme, d’un sentit diferent de les prioritats. Tinc la impressió que Maria Laffitte marcava el seu ritme, les seves preferències, les seves prioritats, la seva agenda de temes per dir-ho amb llenguatge presumptuós. Ella dominava el seu temps i el temps no la dominava a ella. Em sembla que feia el que li agradava i ho feia amb transparència, amb sinceritat, amb autenticitat.
No vull, naturalment, pintar un quadre de color de rosa. La vida està feta sovint d’entrebancs, d’obstacles, d’incomprensions, d’ingratituds. Busquem la felicitat en els bons moments, en les escletxes de la vida, però de l’actitud vital davant del món i de les persones, en depèn una bona dosi de la nostra satisfacció o insatisfacció permanent. No puc jutjar, no conec prou bé els mals moments de la Maria Laffitte, el dolor de la malaltia, les cabòries momentànies, els núvols a l’horitzó. Recullo el meu testimoni, les meves impressions, els impactes momentanis, la percepció viscuda en la vida de la ciutat. Estic segur que el barri vell ara no serà ben bé el mateix. A l’ànima i al cor de la ciutat hi mancarà segurament un fil de veu, l’encanteri màgic dels capvespres melodiosos interpretats amb saviesa per la Maria Laffitte.
I la ciutat haurà de buscar nous referents, nous ponts de cultura i de diàleg, noves maneres d’interpretar el pòsit dels segles, el pas del temps, el sediment riquíssim de les generacions viscudes. Passa sempre així, cada vegada que el pes inexorable del temps escapça una presència viva més intuïda i percebuda que constatada en la més estricta quotidianitat. Però sempre ens fem els nostres escenaris vitals, els escenaris de la memòria, en el teixir constant i desteixir dels somnis i de les realitats, barrejats de forma indestriable, i incorporats com a certeses, com a dades certes dels nostres paisatges vitals, naturals i humans. Perdem sovint la noció dinàmica d’aquests escenaris i impressionats per les pètries presències mil•lenàries de les pedres ens deixem atrapar per falses permanències que s’escolen, com ara la vida de la Maria Laffitte.
I afegirem en l’absència la certesa de la seva estricta realitat en la memòria de la ciutat per sempre més.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2973_4_249131__Opinio-Maria-Laffitte
LA VALL D’ARO
Pròleg a El naixement del municipi de Santa Cristina d’Aro (1854-1868)., de Jordi Aitx i Gerard Fogueras. Santa Cristina d’Aro, Ajuntament, col·lecció Estudis Cristinencs núm. 1, 2008
Aquest llibre ens presenta els orígens municipals de Santa Cristina d’Aro.
El procés de formació d’una administració i d’un àmbit de representació independent que agruparia en un únic municipi els nuclis de la vall d’Aro: Santa Cristina, Solius, Bell-lloc i Romanyà. Un procés que té el seu moment culminant en els avatars de la història contemporània d’Espanya, quan amb el desmantellament lent i sincopat de l’Antic Règim es va anar desenvolupant un mapa municipal que cristal•litzaria en unitats independents molts segles d’història i de poblament.
Les oscil•lacions entre sistemes més reaccionaris lligats a l’absolutisme o liberals va anar obrint el mapa per etapes. En aquest procés successiu, Castell d’Aro i Fanals formarien un altre municipi.
Així, en el període 1822-1823 primer, en el de 1836 a 1843 després i, finalment, a partir de 1854 s’aniria afermant el nou mapa amb el nou municipi que es desplega a partir de la sol•licitud de 1854 i apareix en el mapa plenament independent el 1858.
L’acord final de segregació dóna el nom de Santa Cristina d’Aro al nou municipi.
L’interès del llibre, que ens explica el període inicial de la vida municipal de 1854 a 1868, radica sobretot en el repàs dels antecedents i en la forma de lligar una etapa i altra.
De fet, la vall d’Aro és un territori de poblament antic, molt antic, com ho proven molts dels vestigis que s’hi poden trobar dispersos en tota la seva geografia. És un territori dens de civilització. Fet de generacions successives que hi han articulat diversos modes de vida. El paisatge actual de la vall d’Aro és, justament, la síntesi de tots els segles d’història que s’hi acumulen des de les époques prehistòriques fins a les parròquies del primer cristianisme i els nuclis formats a l’empara d’un progressiu alliberament baixmedieval de la dependència del monestir de Sant Feliu de Guíxols.
Simplificant, podríem parlar del pas de la romanitat a la feudalitat i de la feudalitat a la llibertat fonamentada en la cristal•lització institucional d’una nova vida municipal basada en els criteris nous de la societat contemporània.
És aquesta ànima complexa, de vida llarga, de sediments històrics, de generacions successives la que traspua en les pàgines d’aquest llibre de forma sintètica. Caldrà aprofundir, més i més, en aquesta ànima i seguir la petjada de tots els poblaments de totes les époques, com ja han fet en el passat molts il•lustres historiadors.
Mentre, aquesta síntesi dels orígens de la vida municipal de Santa Cristina d’Aro ens reporta als orígens històrics d’un municipi nou, d’arrels molt velles i d’una serena bellesa inusual.
COMEXI, FÀBRICA I EMPRESA
Pròleg a Comexi (1954-2007): de Girona al món. El llegat de Manel Xifra i Maria Loreto Pagès. Girona, COMEXI, 2008
El conjunt de les terres de Girona i la ciutat també han tingut un desenvolupament industrial irregular. El paper de la indústria en la nostra economia ha tingut sempre limitacions, però malgrat aquests límits ha assolit sovint un lideratge singular i excepcional. Ha estat sempre, des dels primers moments de la industrialització, una combinació una mica peculiar i contradictòria, lligada a una industrialització insuficient i marcada, però, per puntes de gran rellevància.
Els primers moments de l’electricitat i, sobretot ,de l’enllumenat públic en dates molt reculades, la primacia en la fabricació de paper continu, o l’extraordinari impacte de les turbines que fabricava, a Girona, la casa Planas, Flaquer i companyia en la geografia de tot el desplegament industrial i elèctric a tot Espanya són una mostra de l’excel·lència convivint amb un punt de mediocritat insuficient.
Reporto aquí aquests antecedents perquè el paper de COMEXI en la història industrial contemporània de Girona se situa al mateix nivell d’aquests casos excepcionals que he esmentat, i perquè en la trajectòria d’aquesta empresa des de la seva constitució, el 1954, s’hi ha combinat sempre, de forma indestriable, la condició del títol: fàbrica i empresa.
La grandesa del projecte, iniciat en els anys cinquanta al barri de Vista Alegre de Girona, és justament aquesta sàvia combinació entre la inqüestionable vocació empresarial i la voluntat de reivindicar i fonamentar-se en la tradició industrial dels béns de producció.
Fabricar i vendre màquines. Fabricar,vendre i exportar màquines. Vet aquí la síntesi brillant d’aquest més de mig segle d’història.
Mirat retrospectivament podria semblar la història d’un èxit fàcil. Mirat des dels orígens i amb l’anàlisi de l’evolució que permet aquest llibre, és la història d’una vocació empresarial, d’un sentit clar i profund de la necessitat de combinar la recerca i la innovació, amb una producció acurada, un servei exemplar, una xarxa comercial, i unes garanties de manteniment, amb voluntat de créixer, d’expandir-se, de situar-se com a líder en el mercat, de ponderar equilibradament la projecció internacional i la base estrictament familiar de la matriu empresarial.
Darrere d’aquesta història hi ha hagut un equip humà format pels socis fundadors, pels tècnics, pel col·lectiu creixent de treballadors. Però aquests ingredients no són suficients. Cal afegir-hi l’ànima del projecte, l’esperit que l’alimentava, la filosofia que l’empenyia.
Tothom reconeix el paper que hi han desplegat en graus diversos Manel Boada o Joan Viñas i, en una etapa curta, Ramon Font. Tothom sap també que la peça clau de tot l’engranatge ha estat el senyor Manel Xifra i Boada amb el recolzament incondicional de la senyora Maria Loreto Pagès.
L’esperit que movia el senyor Xifra el va transmetre en el Manifest que es publica i que inclou una mena de decàleg de la voluntat i, la vocació i el caràcter de l’empresa. És una síntesi molt aclaridora d’un pensament. D’un sentit de l’empresa fet no només d’intuïció i d’esforç, sinó construït també amb el bagatge conceptual de la reflexió continuada i serena.
Manel Xifra era, des del meu punt de vista, un empresari i un pensador amb sentit humanista. Va bolcar-se en aquesta dimensió, va saber combinar l’aproximació detallista, la curiositat inquisitiva pel funcionament de tots els engranatges de la seva empresa, màquina a màquina, amb una visió de les relacions humanes construïda des de la calidesa de la proximitat. Va tenir per l’empresa i per la família la tendresa pròpia dels sentimentals.
Per això no va poder ocultar el dolor, la tristesa, la soledat en les seves passejades després del traspàs de la seva esposa.
Va exercir permanentment de gironí. Va seguir l’evolució de la ciutat i va acompanyar la història urbana de la ciutat en la segona meitat del segle xx amb els successius trasllats de Vista Alegre a Santa Eugènia, d’aquí a Sant Narcís i a la carretera de Barcelona, per culminar finalment el periple amb el gran projecte industrial de Riudellots, que li va fer una il·lusió molt especial.
Tenim a les mans el testimoni d’una herència. Una herència empresarial i espiritual. Una filosofia i una empresa. Una filosofia eficaç i una empresa exportadora de punta amb alguns centenars de treballadors.
És la història d’una vocació, de la tenacitat d’unes vides, de la dimensió local i universal d’un projecte, és la història d’una fàbrica i d’una empresa que hem de situar en els fonaments contemporanis de Girona i de Catalunya amb sentit exemplar.