SOLIUS

Diari de Girona

El 21 de gener de 1967, dilluns farà quaranta un anys, quatre monjos de Poblet s’instal·laven a la rectoria de Solius i fundaven un nou monestir cistercenc .Hi havien arribat el capvespre del dia abans. Encapçalava el grup el pare abat Edmon Garreta, abat de Poblet des de 1954, que, a partir de 1965, havia començat les gestions per deixar Poblet i acostar l’orde de la Catalunya nova al cor mateix de la Catalunya vella. Ell mateix ha explicat el sentit d’aquesta fundació, primer al número 136 (1989) de la Revista de Girona (“Solius, paratge monàstic”) i més tard a la mateixa Revista de Girona, número 155 (1992) (“El monestir de Solius compleix vint-i-cinc anys”). En aquest segon article, més doctrinal, es vol deixar constància del sentit, normes de vida, orientació de la formació i el treball, de tota la comunitat. En el primer, en canvi, preval el sentit del territori, del paisatge, del paratge, les condicions naturals de la nova orientació monàstica a Solius. ”A Solius… ens hi vam trobar bé des del primer moment. L’acolliment cordial, la bona gent del veïnat, la bellesa del marc natural, el silenci, més intens encara que el d’ara…”.  I, en el mateix article, continuava més endavant: “Ens hi sentim profundament arrelats en vida i en mort. El vot monàstic d’estabilitat ens hi lliga més fortament que no pas cap altre lligam humà, l’atractiu de bellesa o l’harmonia del paisatge, perquè per a nosaltres, els monjos, Solius constitueix el lloc sagrat del nostre trobament personal amb Déu, cada dia de la nostra vida”. Solius va arrelar i va créixer, i l’any 1987 va assolir prou dimensió comunitària per a ser reconegut com a priorat. Quaranta un anys més tard composen la comunitat onze membres. L’abat Garreta és ara abat emèrit i ha deixat la conducció de la vida comunitària al prior, pare Enric Benito. Els acompanyen el germà Gilbert Gauceran, que vetlla cada dia de l’any pel conjunt de diorames que ell mateix ha anat elaborant i presentant en un edifici fet exprés i que ha esdevingut un motiu d’atracció i de visites reiterades. El germà Gilbert, amb més de noranta-cinc anys, manté la fortalesa necessària i exemplar per dedicar la seva atenció als pessebres que el fan viure. El germà Albert Fontanet ha anat decantant cap a la representació del monestir en les relacions amb l’entorn i el conjunt de la societat, mentre que ara s’ocupen de l’enquadernació el pare Josep Peñarroya, que també fa de cuiner i bibliotecari, i el germà Agustí Relats. El pare Jaume Gabarró es dedica a les traduccions, i encara hauríem de parlar de les dedicacions més variades dels germans Josep Farré, Josep Maria Ferrer amb una dedicació mixta a l’hort i la informàtica, i encara el més jove, el germà Jordan Faugier, i Carles Sánchez que s’hi acaba d’incorporar com a aspirant a la vida monàstica els primers dies d’aquest any. Lligats a Solius per la vida i per la mort, els quaranta un anys de vida monàstica han deixat també algun monjo pel camí (Felip Hortal) i reposa en pau, la pau de la gran renglera de xiprers que emmarquen l’entrada de l’església.

Així, l’antiga rectoria va esdevenir el primer aixopluc d’una fundació monàstica nascuda al darrer quart del segle xx amb el mateix esperit de les fundacions monàstiques que ajudaren a poblar o a repoblar el conjunt de Catalunya a l’edat mitjana, però ara sota l’esperit del Concili Vaticà II i sense les rendes, les dotacions fundacionals i les percepcions pròpies de la societat i de l’economia feudals. Més despullats que els seus predecessors de béns materials, els monjos de Solius han hagut de construir la nova vida monàstica, tot compaginant el treball comunitari i la vida d’oració i l’atenció als fidels de la contrada. Despresos de tot, el paisatge, la natura que envolta el monestir esdevé l’atractiu més visible en diàleg permanent amb les actituds de l’esperit i, sobretot, el valor del silenci, que el pare Garreta esmenta des del primer moment i que ja havia captivat, potser de la mateixa manera, una colla d’anys abans Xavier Monsalvatje. S’hi va instal·lar enyorat de Girona i malalt, convençut de tornar a la ciutat que l’havia captivat i que havia interpretat tan bé i amb una actitud més activa que els mateixos gironins. Monsalvatje va morir a Olot el 1921, on s’hi havia hagut de traslladar per ocupar-se d’una de les oficines de la banca familiar, i l’any següent els seus amics li editarien, bellíssimament, com a obra pòstuma les seves Proses del viure a Solius (edició d’homenatge dels amics d’‘El Pensil’), amb una introducció de Joaquim Pla datada el febrer de 1922. Sortides dels obradors de Dalmau Carles Pla, SA, aquestes Proses acaben amb el colofó: “Et qui scripsit in paci dormiat, et qui ordinarunt, in amititia semper vivant Dei”. Se’n féu una edició de 125 exemplars amb una enquadernació, paper, format, caplletres, orles que fan recordar sense la mateixa riquesa la bellíssima edició del Girona Terra de Gestes i de Beutat que havien compartit com a projecte el mateix Monsalvatje i Joaquim Pla. El pare Garreta esmenta aquesta obra on en diversos passatges hi trobem la vibració pel paisatge que acompanya ara els monjos: “El jardí parroquial, colgat en les boscúries i arredossat en l’ obaga dels xiprers del cementiri, és tot dolorós en les ombres crepuscolars d’aquesta tarda rúfola”. Monsalvatje, que escolta el silenci, aprèn tots els sorolls, ”el xerrotejar dels pardals qui juguen dins el taronger de l’hort, el potejar sec de la conilla espantada dins la gàbia, el xiuxejar de l’escombra al bell matí, l’udol apagat de la llar encesa, el salmejar dels pins a l’arribada de la marinada: tots els sorolls me són grats i coneguts…”.

 

Però Monsalvatje  es pot deixar endur per sentiments més terrenals que els monjos i viure la dolcesa de les suaus ondulacions dels turons i, alhora, enyorar Girona fortament. ”Jo no puc pas estimar com voldria, amic, ni aquestes teves muntanyes, ni aquella humil església que ens aixopluga, ni la dolçor de l’amistat que ens uneix. Car quan m’apar ser transportat per aqueixes carenes tan flairoses i garrides, me fibla amb dolor el record d’una altra muntanya. Es tota ella de topazis i maragdes, on les clàssiques oliveres tenen una ombra movedissa, les runes que la coronen un ressò d’immortalitat, i els horts humils, esglaonats i saqueis, un deix incomparable de bonesa”.

 

Uns anys més tard, Carles Rahola amb una prosa plena de vibracions emocionals va publicar (1934) un Assaig per a una biografia sentimental de Xavier Monsalvatje. Rahola certifica la capacitat del jove olotí traslladat a Girona per remoure les aigües pantanoses d’una ciutat adormida i capaç de menystenir-se i llepar-se les ferides de la història. Rahola concreta l’estada de Monsalvatje a Solius: ”Solius, Solius! Nom evocador. Muntanyoles, arbredes sureres, una rectorieta humil, una petita llenca de mar blava enllà, solitud i, per damunt de tot, l’ensomni i l’enyorança constant de Girona…”. I publica en el mateix llibret sortit dels obradors de la seva família, un text de Xavier Monsalvatje, que és una afirmació doctrinal, una sacsejada, que ara podríem reivindicar en el mateix moment que evoquem la fundació monàstica de Solius i drecem així un pont entre la solitud silenciosa de primers del segle xx i els mateixos silencis que acompanyen la congregació. Aquest text de Xavier Monsalvatje té per a mi un valor testimonial de primera magnitud. Vingut de fora descobreix als gironins la seva pròpia ciutat, la interpel·la i li vol desvetllar la passió per ella mateixa, la seducció pel seu paisatge, li retreu els complexos, denuncia l’ànima mesquina, reclama una visió diferent. És un dels millors Elogi de Girona: “La beutat de Girona és desconeguda i ben sovint malparlada per molts dels seus propis fills. En els seus llavis, la ciutat és trista. I ells no saben que llur mancament de sentit no els permet gaudir de l’essència divina que ha bastit palaus i temples, del tresor de coloracions que palpiten en el seu paisatge, de la claror encegadora amb què l’antorxa dels segles ha encès de glòria i agrandat de triomfal grandesa fins les més humils despulles. En els seus ulls, la ciutat és negra. I ells no saben pas que la ceguera és llur, que el seu mirar és d’homes que no tenen ulls. Ells no saben que hi ha hores del dia que és roenta de llum, hora forta del migdia que inflames el Montjuïc i la Gironella com immenses teieres!; que té albes miraculoses i capvespres entendridors; hora beata en què els xiprers de Sant Pere de Galligans encensen el misteriós prodigi de les constel·lacions tot just nascudes!; en què la nit encanta els rius!; hora santa en què la immòbil pregària de la torre de la Seu vetlla la ciutat adormida”. Quina lliçó! Quin revulsiu dels anys vint per a la vida de tot un segle!

Des de la ciutat que enlluernà Monsalvatje i aquest va descobrir als gironins encegats peregrinaré tres o quatre cops l’any a Solius, portat per la bellesa del paratge, el silenci dels capvespres i l’amistat dels monjos que vetllen el silenci de la vall i la bellesa del paisatge com la Seu vetlla la ciutat adormida.

Publicat a: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2938_4_242278__Opinio-Solius

ELS ESPAIS AGRARIS

Intervenció en les Jornades de reflexió, participació i debat sobre la futura Llei d’espais agraris de Catalunya. Girona, 17 i 18 de gener de 2008. Text publicat en el llibre La futura llei d’espais agraris de Catalunya. Girona, Documenta universitària, 2009 (pàg. 17-19)

El debat científic i polític sobre l’evolució del sector primari ens és avui més imprescindible que mai.

Hem viscut una època que hem cregut que l’agricultura era una activitat productiva residual i prescindible i hem arribat a creure que en el món desenvolupat es pot regular la producció amb criteris de mercats molt amplis, amb subsidiarietat respecte als grans subministraments alimentaris, i atenent a quotes i subvencions que fins i tot podien subvertir el paisatge agrari, els cicles, les rotacions i els conreus.

Però la crisi econòmica recent, l’evolució del preu dels aliments i les crisis anunciades de desabastiment de determinats sectors de població marginal han disparat tots els senyals d’alerta i han reclamat una atenció diferent cap a l’agricultura.

Ens cal en primer lloc reconèixer i recordar que la història de la humanitat està profundament marcada per la influència de l’agricultura, pels descobriments més elementals en matèria de conreus, pels sistemes de rompuda, per les colonitzacions agràries, per la millora de les tècniques, per la recerca al voltant de determinades espècies. La humanitat ha dibuixat amb les mans el paisatge agrari que avui sabem identificar i reconeixem. Tot el paisatge és, en bona mesura, el resultat de processos mil·lenaris conformats per períodes d’expansió i creixement dels conreus en detriment del bosc i per períodes de retrocés dels conreus en benefici del bosc. Malgrat que la geografia i la geometria agràries ens han seduït culturalment en dates recents, han desvetllat sentiments d’admiració i vocacions de recerca des de temps immemorials quan es recollien les pràctiques agràries tradicionals i s’intentaven perpetuar i transmetre com el cabdal més bàsic del coneixement acumulat per una societat determinada.

En el moment àlgid del creixement econòmic de les darreres dècades, s’ha supeditat el paper dels sòls agraris a la preponderància de les exigències del mercat i dels nous assentaments urbans, o els nous sectors d’activitat econòmica i logística. La proximitat a les grans àrees urbanes, triades en bona mesura en el passat per la proximitat de les terres més fèrtils, ha fet d’aquestes terres l’objectiu més immediat dels nous models de creixement i hem vist sorgir polígons i naus en els millors sòls agrícoles, a les planes, als deltes, a les terres grasses i fèrtils més que als pendissos de les muntanyes i a les feixes costerudes dels moments més intrèpids.

Aquesta col·lisió inevitable planteja ara una qüestió difícil. Cal regular els sòls d’especial valor agrari? Cal una legislació específica per a preservar els sòls de vocació agrícola més evident? Hem de contraposar sòls agrícoles i sòls industrials? Hem de convertir l’agricultura en una activitat residual o sentimental circumscrita a espais secundaris i a terrenys de fertilitat reduïda?

Aquest dilema no té una sortida fàcil perquè sent cert que hi ha massa coses regulades i legislades és també molt evident que no ho podem fiar tot només a la cobejança dels rendiments més immediats i a vegades ficticis, comprometent el futur i posant en risc la diversitat dels paisatges que hem heretat del passat.

No es tracta, és clar, de plantejar una mena de vindicació del món agrari amb instint nostàlgic i romàntic. És cert que no hem de perdre mai la capacitat d’emocionar-nos davant de la bellesa incomparable d’un paisatge agrari ben treballat, transformant-se seguint les estacions al llarg de l’any, com també és cert que els treballs de drenatge, de dessecament, de rompuda, de rotacions que van perfilar les generacions passades acumulen tanta saviesa que no n’hauríem de prescindir. Però és molt més cert que amb sentit pragmàtic s’han de buscar mecanismes de compensació i garanties d’equilibri entre els diferents paisatges que conformen la nostra realitat. Avui, els models de vida que permet l’agricultura actual auguren la possibilitat de la continuïtat de noves generacions d’agricultors si som capaços de no liquidar totes les possibilitats de la matèria primera i més elemental, la terra.

Cal, però, no perdre de vista que ara el percentatge de la població activa que es dedica a aquestes tasques és mínim i que la cura d’amplíssimes parts del territori es pot fer, amb sensibilitat i eficàcia, amb poca gent. Fora, però, dramàtic que al fina,l portats per un frenesí consumista, no deixéssim espai per als treballs agraris i que els pagesos que queden se sentissin expulsats de les seves pròpies activitats.

Avui, la col·lisió entre ciutat, indústria, logística, infraestructures amb l’agricultura és a l’ordre del dia de la nostra realitat quotidiana. Cal enfocar aquesta col·lisió i trobar una regulació no fonamentalista que preservi els valors essencials i no limiti les potencialitats del creixement. És complicat però és possible.

RECULL D’ARTICLES SOBRE CARTOGRAFIA I CARTOTEQUES

Pròleg al Recull d’articles sobre cartografia i cartoteques, de Montserrat Galera.  Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, 2008

La bibliografia de Montserrat Galera Monegal és extensa. Aquí presentem un recull significatiu dels seus treballs. Primer sobre els cartògrafs; després sobre la cartografia i la seva evolució històrica; en un tercer apartat, el paper dels centres de dipòsit i de recerca entorn de la cartografia i, finalment, un darrer apartat sobre el sentit instrumental i didàctic de la cartografia com a base d’un programa de doctorat.

 Destaquen els tres primers treballs dedicats a rescatar de l’oblit i a presentar amb força el paper d’Ambrosio Borsano i el seu mapa de Catalunya, conclòs el 1687; el mapa dels Pirineus encarregat el 1716, publicat el 1730 i elaborat sota la direcció dels cartògrafs Roussel i La Bottière, i la sèrie de manuscrits de dibuixos del segle XVI d’Anton van den Wyngaerde, d’entre els quals tretze dedicats a Catalunya i específicament a Barcelona, Lleida, Montserrat, Cervera, Tortosa i Tarragona.

 Segueix després amb visions geogràfiques i cartogràfiques de viatgers de Berga i de Barcelona, l’evolució urbana de Barcelona d’acord amb la cartografia del XIX i la història de la cartografia de Catalunya als segles XVII i XVIII.

 L’apartat de les cartoteques és la genuïna expressió d’una vocació i d’una militància. Feta a les facultats, les biblioteques i les cartoteques, Montserrat Galera ha practicat sempre una laboriosa tasca de difusió del sentit i la importància dels dipòsits documentals cartogràfics i la seva funcionalitat. I aquesta és una dimensió que va donar durant deu anys per conduir, des del mateix Institut Cartogràfic de Catalunya, un programa de doctorat.

 Vet aquí la mostra que publiquem. Però hi afegim la relació de l’extensa bibliografia de Montserrat Galera, que ens ajuda a copsar una personalitat  tenaç i treballadora dedicada a repertoriar, inventariar, relacionar, amb vocació instrumental.

 En una obra que cobreix de 1972 a 2006, Montserrat Galera es feu acompanyar per un pròleg de Pau Vila a l’Atlas de Barcelona, per Joan Vilà Valentí en el primer volum de Bibliografia geogràfica de Barcelona i per Vila i Jordi Nadal en el segon volum d’aquesta bibliografia, dedicat a la població. La connexió amb les personalitats més rellevants de la ciència geogràfica l’ha fet extensiva a l’estudi de la producció bibliogràfica del mateix Pau Vila, de Marc Aureli Vila o de Lluís Solé Sabarís, i això expressa les pautes d’un camí que aniria resseguint amb detall minuciós en treballs sobre les diverses èpoques de la cartografia, o sobre els diversos territoris i poblacions de Catalunya.

 L’obra de Montserrat Galera, que aquí és el que més ens importa subratllar, ha estat elaborada amb exhaustivitat científica, amb austeritat monacal, amb esperit sintètic, com un destil·lat extrem de l’essència bàsica, de la informació fonamental, sense concessions retòriques ni floritures literàries. Trasplanta als seus treballs el gust per la fitxa, per la compactació de la informació i extrema totes les vies a explorar per no deixar cap fil solt. En l’obra de Montserrat Galera tot lliga, tot encaixa, no hi falta ni hi sobra res.

 Aquest és un dels sentits d’aquest recull convertit en un homenatge a una obra. Però vol ser també i ha de ser l’homenatge a una vida, a tota una vida i, especialment, a la part de la seva vida dedicada, des de 1985, a la Cartoteca de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Com explica Carme Montaner en la introducció, Montserrat Galera va saber crear un fons i fer-lo créixer, un ambient i conrear-lo fins a construir un clima de calidesa i de complicitat, i una trama de relacions nacionals i internacionals que ha esdevingut font de prestigi, divulgació i projecció.

 He dit sovint que les nacions no neixen, sinó que es fan. He dit també que es fan des de  baix, des de terra i amb la gent. Vull dir que en una època de confusió nacional, la base d’una tradició cartogràfica nacional es construeix des de fets concrets i d’institucions sòlides que responguin pragmàticament i intel·lectualment als requeriments del país. Aquest és l’esperit que anima la tasca de l’Institut Cartogràfic de Catalunya i de la seva cartoteca, i aquests són els fonaments nacionals del servei prestat de forma exemplar per Montserrat Galera, obrera qualificadíssima de la cartografia nacional.

(Text inclòs també al recull Escrit a l’aigua: l’escuma dels dies. Escrits des del Govern (2008), amb el títol “Montserrat Galera i els mapes, tota una vida”, (pàg. 90)

EL NERVI DE LA CIUTAT

Diari de Girona

La vida dels pobles i de les ciutats s’identifica per coordenades molt diverses. Sovint ens entretenim només en la imatge física i material, resseguim el sentit de la forma urbana. Identifiquem el ritme dels canvis i de les permanències, assenyalem les singularitats del paisatge urbà, les emergències, el relleu de la ciutat. Hi ha, però, una dimensió menys formal, més profunda i impenetrable, més decisiva per tal de conèixer l’ànima de la ciutat. Es tracta del seu cos social. Del conjunt de les persones que hi viuen, de les seves vides, dels seus neguits, de les seves aspiracions. Es tracta d’aquesta dimensió humana, social, entesa en un sentit individual i col•lectiu. El sentit comunitari esdevé una dimensió necessària per tal de disseccionar i analitzar el conjunt de la ciutat i conèixer els mecanismes de la convivència i de la vida comunitària.

Un cop coneguts els plecs del paisatge fins al mínim detall ens hem d’interrogar per aquesta altra dimensió més humana i social. Quin teixit social conforma una ciutat, quins grups hi viuen, com s’agrupen, com s’organitzen, amb quines aficions i afinitats s’associen, quines complicitats es generen i quines tensions s’alimenten. Els habitants de la ciutat són els que interpreten, una generació darrere l’altra, totes les grandeses i també les misèries, els grans cims assolits i les mesquineses més elementals.

Ens convé també conèixer aquesta dimensió, menys perceptible però més important; potser intangible però real: l’ànima de la ciutat, el nervi, la base humana de les decisions més rellevants. És una qüestió col•lectiva, és clar, però que es pot individualitzar, que permet una singularització. Qui són els que interpreten a cada generació l’ànima de la ciutat, on són les persones i els grups decisius a cada etapa per marcar una personalitat diferenciada? Fins on podem parlar de classes socials amb papers diversos i també confrontats?

Fins ara em moc en reflexions de caràcter genèric que podríem aplicar a qualsevol poble, ciutat o país. Però la reflexió neix d’un exercici concret aplicat a Girona. M’ho va suggerir el dinar que la Fundació Prudenci Bertrana va oferir a mig novembre al conjunt de les persones que en el moment decisiu van decidir contribuir de forma individual a la convocatòria del premi Bertrana. Seixanta-cinc persones, com s’explica en el catàleg de l’exposició. Però seixanta-cinc persones d’extraccions molt diverses, d’ideologies diferents, de compromisos i d’històries discrepants. Potser una certa fotografia de la ciutat? No del tot, és clar. Però sí un moment històric, una circumstància excepcional, un moment de canvi. La nòmina dels seixanta-cinc ben estudiada ens aportaria moltes claus interpretatives i ens despertaria molts interrogants sobre els moments històrics i el paper de determinades generacions. Ens portaria a preguntar-nos també si ara hi hauria una generació equivalent. Jo crec que sí, però crec també que d’una generació a altra, potser baixant els esglaons de l’edat, ens costa més d’identificar nous perfils de lideratge i de compromís. Sigui com sigui, i portat només per un afany exemplificador m’adono que només amb la nòmina dels que ja no hi són tenim prou elements per definir un panorama i dibuixar un entramat social determinat. Deixeu-me compartir d’una manera no exhaustiva l’exercici. Si penso en els més directament compromesos, penso en Santiago Sobrequés, Francesc Ferrer i Joan Saqués. Si penso en figures històriques de la vida de Catalunya o de la ciutat puc parlar de Narcís de Carreras, Josep Ensesa o de Pompeu Pascual; si entrem en el món de l’empresa cal recordar Manel Xifra o Lluís Bachs, també compromès en tasques de direcció del món associatiu esportiu i cultural. No em puc estar de continuar un repàs per ordre estrictament alfabètic i esmentar Manuel Batallé, Manuel Bonmatí, Ignasi Bosch, Joaquim Castanyer, Santiago Coquard, Josep Fraga, Juli Lara, Josep M. Nolla, Xavier Pagans, Joaquim Pla i Cargol, Josep M. i Joaquim Pla Dalmau, Lluís Sibils, Francesc Solà… i alguns més que em deixo en aquest repàs apressat. Però només amb aquests noms ja es dibuixa la presència de sensibilitats molt diverses unides aquí per la literatura i el compromís amb la llengua catalana. Botiguers, empresaris, professionals liberals, docents, banquers, hotelers, vells conservadors, republicans històrics. Gent diversa que conforma una de les lectures socials possibles de la vida de la ciutat dels anys seixanta.

No cal dir que a la llista completa hi trobem encara una varietat més àmplia i més il•lustrativa amb persones de molt pes, fins i tot polític, en aquell moment històric dels anys seixanta i d’altres persones que estaven liderant la represa democràtica, i encara d’altres que havien patit exili i tornat sovint amb discreció i silenci, d’altres amb compromís i lluita. El premi i els premis posteriors amb els noms de Rahola i Palol completarien el pont necessari entre la història de la ciutat i la necessària renovació dels horitzons del moment i la reivindicació de les figures més il•lustres de la vida de la ciutat amb tot el dramatisme incorporat de les seves vides i de la seva mort injusta en el cas de Rahola o dels seus exilis interiors en el cas de Palol.

Voldria afegir, és clar, que per a un dibuix més complet de la societat civil ens caldria afegir-hi els dirigents obrers i sindicals, els directius de les associacions de veïns, el ric i intermitent entramat de les entitats i associacions culturals, esportives i de molt diversa índole.

Uns dies més tard vaig assistir a la presentació, a la Planeta, del llibre de Guillem Terribas, Demà serà un altre dia. M’agafo a l’índex i busco noves generacions compromeses amb la vida comunitària des de camps molt diversos. Apareix un horitzó més feminitzat al ritme del canvi social necessari i detectem noms pont entre una generació i una altra, però també grups nous i compromisos nous d’un altre temps i del mateix país, a la mateixa ciutat. Els vint-i-dos socis de la 22 podrien ser el contrapunt a l’exercici que de forma incipient volia fer per rastrejar la capacitat de la ciutat de generar persones amb capacitat de compromís i de lideratge. Noms que caldrà explorar per atorgar un perfil més polièdric a la història de la ciutat contemporània, lluny del reduccionisme de la política i amb afany de conèixer de prop el nervi que conforma la personalitat col•lectiva. Portat pel mateix mètode trobo a l’índex d’aquest llibre d’altres noms de rellevància per a una història col•lectiva i compartida, també traspassats per no canviar de referència comparativa. Anna Breva, Just Casero, Ramon Picamal, Jaume Faixó, Quim Masó, Enric Marquès, Ernest Lluch. Me’n deixo també. Constato que trobo noms repetits en un moment i l’altre, i m’adono que sovint simplifiquem en excés i mantenim una lectura superficial de les ciutats que no s’adiu amb la realitat més evident.

Si traspasséssim la barrera que m’he imposat atendríem amb més precisió al que intento explicar. El gruix dels noms que, més enllà de l’estricta quotidianitat adquireix notorietat, varia i evoluciona, però en tots dos casos es confirma que en els moments claus i per circumstàncies específiques apareixen referents que ens permeten rescatar de l’anonimat el teixit social i articular un discurs que adquireix uns perfils més nítids tot just esbossats. Posar nom i noms als moments històrics, a les circumstàncies concretes, als moments decisius,és humanitzar la història i és un deure per no perdre el fil conductor que alimenta l’ànima de les ciutats darrere de la façana impertorbable dels segles.

I, encara, en el nucli dur, en la colla d’amics, que començaria aquella primera acció de gran dimensió ciutadana, barrejant, ara sí, vius i morts, el repàs dels noms ens interpel•la sobre el paper de tots, en el passat i en el present, i el necessari reconeixement encara que alguns hagin triat transitar per l’anonimat d’una jubilació anticipada. Francesc Ferrer, Ricard Masó, Francesc Pluma, Carles Vivó, Joan Boladeras, Antoni Domènech, Josep Cristófol, Lluís Bachs, Enric Gilabert, Joaquim Jubert, en el pròleg d’una llista que, ben repassada, es comenta sola.

La memòria és efímera i l’oblit és injust. Fer memòria en el sentit més ampli i més generós és un exercici de justícia històrica que ens haurem de proposar per no caure en la fredor virtual de les anàlisis estereotipades i buides de contingut.

.En el desordre de l’evocació vull que hi veieu només de forma incipient la reclamació d’un exercici que intueixo factible, però que no hem començat a fer. Constato, finalment, que potser només en la dimensió històrica, en la visió retrospectiva és possible de copsar la força generacional de cada moment. Però també em sembla que saber identificar les noves generacions ens és imprescindible per donar vida a la permanent construcció de la ciutat i la seva constant renovació des del fruit immarcescible de la seva històrica permanència.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2924_4_239797__Opinio-nervi-ciutat

POLÍTICA I ARXIUS

Pròleg al catàleg Expedients de construcció i adequació de la xarxa de carreteres 1844-1980. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, col·lecció Publicacions de l’Arxiu Nacional de Catalunya núm. 10, 2008

La meva doble condició d’historiador i de polític m’ha portat sempre, des de fa trenta-cinc anys, a preocupar-me per la conservació i transmissió de la documentació. Ho vaig començar a fer l’any 1972 a la Universitat Autònoma de Barcelona, portat per les experiències viscudes en els anys precedents, tant als arxius de Girona com en els arxius municipals i parroquials de moltes parts de Catalunya. Ho vaig continuar fent a partir de 1979, quan vaig ser elegit alcalde de Girona.

En aquell moment, la preocupació pels arxius ja havia començat a donar fruits amb fornades de nous i joves historiadors que trobarien en l’arxivística un camí per desenvolupar les seves activitats.

Ens movia un afany que anava més enllà de l’estricta preocupació per la conservació de les grans sèries documentals i els documents més notables dels arxius generals. Vam portar aquesta filosofia a la ponència d’arxius del Congrés de Cultura Catalana, on apostàvem per una política integral en la qual tota la documentació fos objecte d’un interès per part de l’Administració fins arribar als patrimonis documentals de caràcter familiar i empresarial. Pensàvem que la visió integral de la història ens havia de conduir a una visió molt àmplia de la conservació de documents. Per altra banda, les primeres eleccions municipals democràtiques d’ençà de la República, l’any 1979, van significar un canvi de perspectiva en la consideració de la documentació. Els consistoris del franquisme hi atorgaven poca atenció i pocs recursos, els arxius eren considerats una nosa i només es movien per la documentació històrica més antiga i més rellevant, deixant de banda totes les sèries d’èpoques més avançades, quan la riquesa de la documentació s’anava engrandint. Els ajuntaments van començar a considerar els arxius com formant part del discurs de ciutat i del model educatiu, i van iniciar els projectes per considerar la documentació com els fonaments de la vida cívica contemporània. Res no era aliè a la peripècia col·lectiva contemporània.

Quan el 22 de desembre de 2003 per encàrrec del President Pasqual Maragall em vaig fer càrrec del Departament de Política Territorial i Obres Públiques em vaig voler ocupar també de tots els seus dipòsits documentals i em vaig preocupar per la dispersió i la descurança, o com a mínim de l’apilonament, que en caracteritzava una custòdia acumulativa i poc preocupada per la conservació, la transmissió del coneixement i la transferència de la documentació.

Amb un equip competent, amb recursos addicionals i amb la col·laboració de la Sotsdirecció General d’Arxius vam iniciar un ambiciós programa de tria i d’ordenació, que havia de concloure amb una llarga etapa d’improvisació i ens havia de situar al llindar del segle xxi amb una cura per la documentació històrica i viva exemplar i a to amb la responsabilitat i la dignitat institucionals que atorguem a la Generalitat.

Ens preguntàvem com es podia parlar tant de la Nació i tenir en els armaris dels fonaments de la Nació tantes carpetes oblidades, perdudes, desorganitzades? De fet, una autèntica política nacional ha d’atendre al caràcter essencial per a la nació de tots els patrimonis de caràcter documental, patrimonial, natural, cultural i social fins a abraçar tots els aspectes de la vida d’un  país.

Catalunya no es podia permetre tenir la documentació de la seva història més recent sense ordenar i, sobretot, sense transferir a l’Arxiu Nacional de Catalunya, creat justament per a aquesta funció.

És clar que la documentació referida a les infraestructures és una petita part del conjunt de la documentació que afecta el país. Però ens semblava que era una parcel·la prou rellevant, d’entitat suficient, per no demorar més temps el projecte d’iniciar transferències successives dels arxius del Departament a l’ANC.

Aquest Catàleg n’és una mostra i en seguiran d’altres.

Els projectes de carreteres que s’inclouen aquí es refereixen fonamentalment només a la província de Barcelona, però comprenen un període amplíssim, des de 1844 fins a l’inici de la Generalitat restaurada, i signifiquen un bagatge essencial per a entendre l’actual configuració i transformació del nostre parc de carreteres.

En el coneixement de les arrels històriques de les nostres infraestructures hi ha encara molta feina per fer i vivim de les urgències imminents sense parar massa compte dels antecedents històrics en els quals trobaríem sovint l’anticipació de generacions anteriors que veieren com els seus esforços es perdien o s’estroncaven i, ara, voldríem continuar.

De fet, el Pla d’infraestructures del transport de Catalunya (DPTOP, 2006) es reivindica i es reclama d’aquesta tradició que tan bé recull el treball de Jaume Font Garolera La formació de les xarxes de transport a Catalunya ,1761-1935, Vilassar,1999, i que jo mateix vaig intentar recollir en el pròleg de l’esmentat Pla.

Només una Administració que no sigui desmemoriada i que faci justícia als antecedents històrics, sobretot en aquells camps que més s’allunyen del conreu habitual dels professionals de la Història, podrà entendre, fer-se entendre i respectar, fer-se respectar per part dels ciutadans, que esperen justament els gestos imprescindibles de dignitat nacional per tal de reconèixer-se en les pròpies institucions.

Modestament, això és el que intenta aquest catàleg per a una petita parcel·la de l’Administració de la Generalitat, ara per raó de les seves competències, hereva i custòdia de tots aquests projectes anteriors a la nostra més estricta peripècia col·lectiva contemporània.