Joaquim Nadal i Farreras

CAN MASSANA

Gastronomia i Oci, núm. 31

En Pere Massana va triar un local cèntric i senzill. Amb art gastronòmic, capacitat, innovació, professionalitat i simpatia personal, hi va desplegar pacientment totes les seves capacitats. Es va engrescar amb la ciutat, va entendre el repte i les oportunitats, va entendre la ciutat i la societat, les necessitats dels clients, i va anar desplegant una oferta que estimulava una clientela fidel i creixent. Famílies, institucions i empresaris hi van trobar resposta als seus desigs. Va tenir obert els diumenges, conscient que en un a ciutat molt tancada i gastronòmicament limitada tota l’oferta de caps de setmana es desplaçava a la perifèria urbana.

Ho va fer tot pas a pas. Va ser molt aviat conscient que li acabaria convenint ampliar, però va mesurar totes les seves decisions mentre madurava l’habilitat per una cuina delicada i eficaç, consistent i innovadora, de producte de primera qualitat, d’elaboració justa, d’experimentació limitada i segura. Bon oli, bona verdura, bons vegetals, bona carn, bon magret, bon peix, bones amanides. Sempre amb ressonàncies de la terra, de la seva, de l’hort, d’una tradició de collita directa, d’olors i perfums als vegetals i les fruites que hem vist desaparèixer misteriosament dels nostre horitzó sensorial i olfactiu. Triant els vins sense exageració, assegurant els preus i treballant amb un bon equip, i sempre de costat amb la seva dona.

En Pere volia fer el salt i ha fet el salt just. Ha fet una cuina molt competitiva i diàfana, ha fet uns reservats molt polivalents, ha separat l’accés del menjador comú i dels reservats, ha garantit que hi podia arribar. I ha mantingut un to de creixement sostingut conduit amb abnegació i habilitat.

Tots aquests arguments sumats han pesat als ulls dels experts de la Guia Michelín a l’hora de reconèixer els seus mèrits. En Pere ha rebut i amb satisfacció un just reconeixement que no ha buscat. I l’ha tingut. Perquè tothom sap que recomanar el Massana es pot fer sense cap d’arriscar gens ni mica. Hi he portats molts amics, que sempre hi han tornat i que des del primer dia n’han sortit satisfets, sense cap mena d’enfarfegament i amb la sensació d’haver menjat bé, amb gust i qualitat, gaudint i molt dels sabors que destil·la la cuina d’en Pere Massana amb saviesa acumulada.

Anuncis

31 Desembre 2007 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , , | Comentaris tancats a CAN MASSANA

DE L’N-II A L’A-2, BONES NOTÍCIES

Diari de Girona

Aquest diumenge he fet un recorregut reconfortant. No podia faltar, és clar, la cita de primera hora al Pont de Pedra per comprar diaris i esmorzar. Hem comentat amb la Nuri l’article anterior i l’impacte entre els lectors de comprovar com el paisatge urbà canvia i sovint no ens n’adonem. La mateixa Nuri ho va comentar amb en Pere Petit fill, que no l’havia llegit. Ha estat un matí diferent perquè prop de les deu, a la plaça del Vi, a la Rambla, al Pont de Pedra, ja hi havia moviment, més de l’habitual, perquè els comerços obrien i es despertaven, a poc a poc, les persianes de les botigues. Amb alguna botiguera hem comentat el resultat d’aquests dies i amb alguna altra el risc que el barri vell es vagi omplint només de bars i hi hagi una reculada definitiva del petit comerç. Però estic segur que això no passarà si es compleix l’ordenança de bars que fixa distàncies i límits, i ho podria fer més encara.

He quedat també un moment amb l’Anna Pagans a la plaça de l’Oli per donar-li un petit llibre que hem reeditat des de la Generalitat, dedicat a la literatura de muntanya. Però abans he passat un moment per la Cambra de la Propietat Urbana, on en Julio Alesanco exposa els seus treballs de marqueteria en fusta de tots colors i textures, fruit de molts anys de feina i paciència, i gràcies als bons oficis del president de la Cambra, en Joan Terradas.

Després he fet un recorregut amb cotxe, des de Vilablareix a Santa Coloma, per la nova carretera, que quedarà completada a finals d’any; he continuat per la carretera de Santa Coloma a Vidreres, que ja va ser renovada del tot ara fa poc més d’un any, i he trencat a Mallorquines per anar a buscar l’N-II al revolt del Rolls.

Des d’aquí he pogut veure el bon ritme dels treballs de l’A-2 des de Maçanet fins a Caldes, i al trencant de Franciac he enfilat la nova autovia fins a l’entrada sud de Girona per Fornells. He continuat per la variant de l’N-II fins a la carretera dels Àngels i he tornat a entrar a Girona pel carrer del Carme.

El conjunt del recorregut m’ha semblat excel•lent i de bones prestacions. Les carreteres que corresponen a l’Administració de la Generalitat no em correspon de jutjar-les. Només puc dir que en molts indrets de Catalunya mai no hi havia hagut una inversió tan constant en manteniment, senyalització, reforços de ferm, millora de cruïlles i realització de millores integrals de carreteres amb ànim de superar una etapa de carreteres per trams. Aquest és el simbolisme principal de la carretera de Santa Coloma.

Però avui el que de veritat m’interessa subratllar és el canvi determinant que s’està produint a l’N-II. Finalment ja tenim el tram de Caldes a Fornells en servei, el tram de Caldes a Maçanet en obres, el tram de Maçanet a Tordera a punt de licitar. Així, podem dir que per primera vegada s’entreveu una acció prou continuada i eficaç per intuir en el calendari un horitzó final per al desdoblament de l’N-II a tota la província de Girona. El desdoblament de Girona, amb l’afegit d’un quart carril a l’AP-7, completa l’anella pel pla que desdobla la variant est de Girona i que conjuntament formen una carretera circular de l’àrea urbana de Girona, atén més a un criteri de doble ronda urbana que d’autovia completa de llarg recorregut. També és un element articulador que completa les certeses al sud de Girona amb un calendari més avançat que el que sabem fins ara de la part nord de la província.

Aquesta percepció em fa ser optimista i em fa veure les coses amb la certesa que estem a punt de donar la volta a la situació d’endarreriment i de dèficit que hem acumulat durant dècades de desinversió i de manca de decisió i d’influència política.

Aquesta és una visió de la realitat. Jo ho veig així perquè m’ho miro de prop i sé quants i quants anys hem estat criticant i esperant gestos clars i positius, que finalment materialitzessin realitats concretes com a transformació dels desigs i de les expectatives dels gironins.

Ja sé que hi ha una altra manera de veure-ho. Una manera basada en la lamentació o la crítica per la lentitud i les inèrcies que encara han presidit la realització d’aquestes infraestructures, pels inconvenients i les molèsties, per la manca de calendari precís, per la sensació que no s’acabaven mai del tot. Els ciutadans tenen motius per sentir-se escèptics i dolguts, i poden esperar de les administracions, més dedicació, més diligència i més sensibilitat. Comparteixo aquests sentiments i aquesta percepció. Però també tinc el convenciment optimista que he exposat més amunt i que ara que ja han entrat en servei aquests quilòmetres, que han trigat tant a arribar, em sembla que és el sentiment que ens convé que prevalgui. M’agradaria que tots els que se’n gaudeixen esborrin ràpidament totes les percepcions negatives que han tingut amb raó fins ara i comencin a mirar el futur amb un optimisme que hauríem de basar en realitats com algunes de les que he comentat.

Tots els pensaments són comprensibles i justificables menys els dels que amb cinisme posen l’accent en la dramatització de les coses i que han estat copartíceps i, en molts aspectes, corresponsables, socis de governs, per entendre’ns, que no havien fet un sol pas per treure’ns de l’empantanegament que hem tingut i que sembla que comença a desencallar-se. En realitat era molt pitjor quan les obres no havien ni començat i no es sabia quan ho farien. Ara, com a mínim, sabem els inconvenients que comporten i també els avantatges finals, que jo convido a ponderar positivament. I que quedi clar que no es tracta de justificar res ni ningú, sinó només d’aixecar el cap i canviar de perspectiva.

En aquests dies tan singulars us convido a tots a viure el present i el futur amb confiança i amb optimisme. Amb la mateixa exigència crítica que fins ara i amb desconfiança cap a tots aquells que parlen molt, posen pals a les rodes i no fan ni deixen fer.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2915_4_238584__Opinio-bones-noticies

25 Desembre 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a DE L’N-II A L’A-2, BONES NOTÍCIES

VAGAREJANT PER GIRONA

Diari de Girona

Diumenge passat a primera hora caminava lentament per l’Argenteria. Anava al quiosc de la Nuri a comprar alguns diaris i havia quedat amb l’Àlex Sáez, a la Vienesa, per esmorzar i anar després plegats a Barcelona a l’acte de proclamació de la Carme Chacón com a cap de llista del PSC a les properes eleccions generals del 9 de març. No sabia ben bé quina hora era, anava abrigat i em costava de mirar el rellotge. Inconscientment vaig alçar el cap i, de forma mecànica, repetint potser un gest que dec haver fet centenars de vegades al llarg de la meva vida, vaig buscar el rellotge penjat al carrer de can Pere Petit per assabentar-me de l’hora. De cop, em vaig adonar que no hi havia ni el rellotge ni la rellotgeria d’en Pere Petit, que tan sovint havíem freqüentat per anar a saludar aquell home amable de cabells blancs i de bata fosca, amb lupa de rellotger atent al batec de la ciutat.

Aquest gest imperceptible em va portar de cop a una reflexió més general sobre el caràcter dinàmic de les ciutats i sobre el fil subtil dels ressorts de la memòria, que ens lliguen a un passat remot o recent amb el qual hi trobem vincles immaterials que configuren una identitat, els escenaris de la memòria, la realitat acumulada que ens permet reconstruir-nos permanentment en el record.

Em sobtava adonar-me com, de cop, aquell gest repetit i reiterat, en la seva situació excepcional, adquiria una importància que mai no havia tingut en el passat i, com de cop i volta, adquiria una notorietat de primera fila, lligada a les experiències viscudes.

Però, quantes vegades les certeses reiterades ens han passat del tot desapercebudes i han estat només una presència conscient i vaporosa, que molt de tant en tant hem confirmat? Quantes vegades hem passat davant del rellotge de la Devesa i hem sabut que marcava l’hora o que estava parat, i quantes vegades hi hem passat i simplement hem tingut un flash instantani que ens determinava una certesa no confirmada? Quan trigarem a passar per davant d’aquell punt i descobrir un dia que el rellotge ja no hi és?

Quantes coses de tota la vida ens semblen sempre iguals i no ho són, i quantes sensacions de cada dia són sempre iguals, però canvien de ritme segons els ulls i els temps que s’ho miren!
És la sensació percebuda i potser indescriptible de la proximitat imminent del Nadal. L’anunci reiterat d’una festa assenyalada en el calendari, d’un cicle pautat de les celebracions religioses, i d’un advent laic, més llarg que el litúrgic, des que la loteria es comença a vendre potser a la primavera i els primers anuncis de joguines i de garlandes nadalenques arriben quan encara els caps de setmana els cotxes fan cua a les carreteres de les costes.

Si a la percepció d’un anunci allargassat hi afegim un cert capgirament climàtic, la manca de pluja, el fred que no arriba i si arriba ho fa de clop, podem tenir tots els ingredients d’una sensació estranya amanida amb la hipersensibilitat de l’edat que ens ho fa tot més efímer i ràpid. De fet, haurem passat tres mesos llargs veient venir el Nadal, esperant la pluja i la neu que ens calen, i arribant de cop al dia que només té vint-i-quatre hores i que passarà com ha arribat tot fent-nos començar a pensar en el Nadal que ve.

Acabem dient que el temps passa de pressa, però el temps i la seva mesura, que els humans hem inventat per prendre-li la talla a l’univers, passa al ritme de les nostres unitats de mesura i cada dia té les mateixes hores llevat dels dos dies l’any que es compensen un amb una hora menys i un altre amb una hora més. I cap en condicions de satisfer la inútil lamentació del bolero que espera aturar el rellotge i deixar en suspens els instants fugaços de felicitat que vénen i van com les onades del mar.

Aquests dies hem, vist tots just apuntada la nova nuesa protegida de l’agulla truncada de Sant Feliu que comença a insinuar el resultat depurat d’una restauració que farà perdre contrast a la pedra, ara, més polida i neta que mai. Però estic segur que la feina que s’està fent a tot el campanar i també molt especialment a la façana ens retornaran a l’imaginari col•lectiu els valors i els relleus més singulars de la pedra treballada sense les incrustacions del temps i la intempèrie, disposats a tornar a començar el recompte dels segles i afinar la memòria de les generacions que volen veure passar nous Nadals al peu de les pedres venerables del campanar més esvelt de la contrada.

Esperarem un nou Nadal sense embolcall i deixarem passar displicentment els dies jugant amb els racons de la memòria i pouant el pòsit dels dies i dels anys fins a rescatar les emocions més íntimes, els sentiments ocults, la tendresa perduda, l’amor per les coses de cada dia, el trasbals dels records insospitats.

I tornaré cada diumenge al quiosc per saber que hi som i aixecaré el cap per trobar el rellotge que ja no hi és del tot però que molts tenim al cap.

Girona celebra aquests dies amb el cel tapat dels dies de neu que no arriba des de fa temps, amb la pluja que es fa desitjar com un bé prohibit i la transparència de la volta celeste apuntada pels xiprers i els campanars d’una ciutat extraordinària, que ens emociona cada dia que aixequem el cap, ens toquem el cos i prenem consciència d’una existència quotidiana que va més enllà dels ressorts mecànics de les inèrcies acumulades.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2911_4_237961__Opinio-Vagarejant-Girona

21 Desembre 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a VAGAREJANT PER GIRONA

NOUS TEMPS, NOVA IMATGE

Intranet de PTOP 

Fa ja uns quants mesos que no renovo el meu contacte amb tots vosaltres a través d’aquestes salutacions. Ara ho faig per un doble motiu. Per assabentar-vos d’una novetat i per desitjar-vos uns bons dies de festa i descans.

Parlem primer de les notícies noves. Es tracta de donar nova imatge a totes les manifestacions corporatives del Departament i del grup d’empreses, instituts i organismes autònoms del Govern que en depenen. La pàgina on es reprodueix el conjunt de marques del grup d’empreses és una bona introducció al sentit del canvi que ara es comença a aplicar. Sempre emmarcat en un quadrat com a punt de referència, el Departament iniciarà un procés d’adaptació de tota la seva imatge gràfica i de la senyalització, d’acord amb el llibre d’estil que està a la vostra disposició i que gestiona el gabinet tècnic. Els edificis, els vehicles, els parcs de carreteres, les bàscules, les estacions d’autobusos, les xarxes, les publicacions, els laboratoris, la web i la mateixa intranet, El tauler renovat, els anuncis de premsa, tot haurà de seguir unes pautes marcades per aquest nou model de senyalització i imatge gràfica.

Sempre he cregut que un dels aspectes que fonamenten el prestigi de la Generalitat republicana és l’esforç de modernitat que va desenvolupar en el grafisme i en la manifestació de la seva presència institucional. El Govern de la Generalitat ha mostrat sempre una preocupació per definir uns paràmetres bàsics a través del Pla d’identificació visual. Ara, es tracta d’aplicar aquests criteris al nostre Departament amb ànim de fer més patent la seva presència i el seu paper i de donar més homogeneïtat a tota la tasca de difusió que sovint s’ha desenvolupat de forma fragmentària o dispersa.

Per altra banda, s’acosten dies de festa. Cada any ens els comencen a anunciar amb més anticipació, i cada any ens hem de submergir més i més en un llarg període de gestació prenadalenca que, al final i a l’hora de la veritat, passa com un sospir instantani. No pot ser d’altra manera si gastem tres mesos a preparar el que ha de venir i això passa en només vint-i-quatre hores o com a molt en dues setmanes escasses que s’escolen vertiginosament i ens porten directament a la previsió de futurs esdeveniments en el calendari.

El caràcter inexorable de la variable temps ha marcat sempre tota la història de la humanitat i res ni ningú no pot aturar el rellotge que nosaltres mateixos hem inventat per tal de mesurar els cicles que la vida consumeix cada cop més acceleradament. No hi veieu, en aquestes paraules, una expansió filosòfica. Vull compartir amb vosaltres el caràcter contradictori d’aquests dies que vénen, sovint tan desitjats com desitjosos estem que passin de pressa. Gaudiu-los amb calma, assaboriu simplement la percepció, una mica enlluernadora, que potser sí que en la psicologia col·lectiva hi ha dies que passen més pausadament en la calma d’una aturada compartida dels batecs de la vida frenètica.

Tampoc no em puc estar de fer-vos avinent un punt de saturació per un excés de transparència climàtica. Fa tan bon temps, i la sequera es fa tant evident, que en aquesta tardor eixuta, enlluernats de sol, enyorem els regalims de la pluja ni que només sigui per saber que el món no s’ha capgirat del tot. Potser ara la insistència dels meteoròlegs ens ho arreglarà!

Us convido a passar uns bons dies i a enfilar l’any que és a punt de començar amb empenta renovada com la imatge que us acabem de presentar.

17 Desembre 2007 Posted by | COMUNICACIONS, Intranet | , , | Comentaris tancats a NOUS TEMPS, NOVA IMATGE

APAMAR EL MÓN

Pròleg a Les cartes portolanes, de Ramon Pujades. Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya –  Ed. Lunwerg, 2007

La bellesa de les imatges, el misteri de la geometria dels vents, la intensitat variable dels colors, la precisió creixent de la toponímia són elements bàsics d’aquest llibre que presentem i editem. Però responen a l’atractiu d’un primer cop d’ull. És la primera reacció davant d’un llibre com aquest, de gran format. És la primera aproximació possible, la d’un llibre per mirar, per gaudir, per deixar-se captivar per les imatges i els seus orígens remots.

Ramon Pujades no volia això. No volia només això. L’autor del llibre ha fet una recerca aprofundida i extensa, ha fet un inventari dels mapes medievals, de les citacions de la cartografia en les fonts medievals, de les característiques i innovacions dels diversos exemplars i escoles.

Tampoc no es tractava només d’això. No volia fer una guia-inventari, només. Volia anar molt més enllà.

Es tractava d’interrogar els mapes en tota la seva dimensió i de trobar respostes a aquests interrogants i una relació clara entre l’evolució social, econòmica i política del món i el fenomen cultural de l’evolució de la cartografia.

Per dir-ho com ell mateix ho explica es tracta de saber quins orígens té aquesta cartografia, quina producció i quin ús se’n fa, com es conserven i com es difonen.

El llibre aborda la producció de les noves cartes de navegar, cartes nàutiques de l’època medieval. Explica el trànsit d’aquestes cartes dels claustres dels convents a les llotjes dels mercaders i a les notaries de les ciutats mercantils. Estableix una relació clara entre l’evolució del món feudal, la reorganització de la producció i dels intercanvis, el resorgiment amb força del món urbà i l’afany de descoberta, d’intercanvi i de comerç.

Les cartes portolanes són mapes de navegar centrats enla Mediterrània occidental i destinats a orientar la navegació pels diferents ports i centres de producció del mar llatí. Fixa el límit en l’any 1500. Fins aquesta data tota la tradició cartogràfica s’orienta sobretot a facilitar el coneixement del territori, dels vents i del mar, delmar petiti clàssic, del rovell del món medieval, tot i que en la seva pròpia tradició es conrea ja la llavor de la gran cartografia nàutica de la navegació pel nou món, pels nous móns.

Podríem ben bé dir que les cartes portolanes i la cartografia nàutica de l’època moderna se centra més en el comerç que en la guerra, mentre que a partir d’una data, la cartografia militar, per terra o per mar, deixarà en un segon pla la tradició de les cartes de navegar. Però en un cas i en un altre es tracta d’instruments de poder i de coneixement, de domini, de força, de pes econòmic.

La cartografia és una manera de prendre la mesura del territori, d’apamar el terreny. És la millor manera d’anar a pams i conèixer el detall de la terra que trepitges o del mar pel qual navegues a la recerca d’altres terres. En les cartes portolanes el mar és l’element que aglutina, és l’element que uneix territoris, que ensenyala costai el litoral per la seva relació amb el mar, en un arrenglerament minuciós de la toponímia costanera.

La proporció entre la cartografia produïda i la cartografia conservada sempre ens mantindrà amb algun interrogant obert entre la producció, l’ús i la difusió. Quina i quanta es conserva i per què?

Després d’entrar en el detall, d’analitzar a fons tot el que Pujades explica, el primer cop d’ull tan atraient per l’estètica esdevé una passió de curiositat tafanera i intel·lectual per conèixer les profundes interrelacions entre aquests objectes preciosos que decoren, ara, museus i parets amb reproduccions més o menys afortunades i fidels, i la realitat humana i social en què es produeixen.

El Govern de Catalunya, a través de l’Institut Cartogràfic de Catalunya i també de l’Institut Europeu dela Mediterrània vol produir a tots els lectors aquest gaudi estètic i la resposta a la seva curiositat intel·lectual, per aprendre a conèixer i analitzar millor el món d’ahir, el món d’avui i també el món de demà.

Tot i que ara anem molt de pressa i els ritmes i els canvis tecnològics tot ho desborden, no podem perdre mai de vista que som tributaris i hereus de generacions i generacions d’europeus que ens han precedit i ens han marcat, amb guies segures, els camins de la terra i els camins del mar.

Voldria que l’atracció pel llibre en el seu conjunt subratlli i reforci el treball rigorós i exemplar de Ramon Pujades.

16 Desembre 2007 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , , | Comentaris tancats a APAMAR EL MÓN