Joaquim Nadal i Farreras

PRESENT I FUTUR DE LES INFRAESTRUCTURES A CATALUNYA

Dossier Econòmic. Especial “L’Any de Dossier”

El TGV és a punt d’arribar a Barcelona, però encara no ha arribat; han començat les obres del tercer carril de l’autopista per la banda de Tarragona i encara falta temps perquè hagin acabat; el túnel de Vielha està pràcticament acabat, però encara no ha entrat en servei; l’N-II, entre Caldes de Malavella i Fornells, està molt avançada, però encara convivim amb els inconvenients de les obres; l’N-340 s’està desdoblant entre Tarragona i l’Hospitalet de l’Infant, però de moment només veiem els nous viaductes des de l’autopista; cada mes entren en servei trens nous en el servei de rodalies, però les incidències no han permès la percepció de la millora que representen; la línia 9 del metro avança, ara amb pas ferm, però encara no té cap tram en servei; el desdoblament de Vic a Ripoll està engegat, però encara no és operativa la variant de Masies de Voltregà; aquest estiu hem patit els inconvenients de les obres del desdoblament de Maçanet a Santa Cristina d’Aro, i encara no n’hem pogut percebre la millora; avui ningú ja no dubta del desdoblament de Palamós a Palafrugell, però amb prou feines hem mig intuït la millora que representarà; el desdoblament de Reus a Alcover ja es veu, però encara no es nota; el desdoblament de l’Eix transversal ja està adjudicat, però encara no ha començat; Barcelona tindrà el metro d’Europa més adaptat a persones amb mobilitat reduïda, però, ara per ara, només ens fixem en els problemes del carrer Balmes, del carrer Provença o de la Diagonal.

Podria fer també el llistat de les bones notícies. Bones de veritat. De les coses acabades i bé. Moltes i en molts camps que no enumeraré i que es poden xifrar en una inversió milmilionària, tant de l’Administració de l’Estat com de la Generalitat. És veritat que avui s’està invertint a Catalunya més que mai, però també és veritat que encara no s’està notant gaire.

No solament això, sinó que per dir-ho amb paraules d’un expolític ara reincorporat a la societat civil, tenim la impressió que estan saltant les costures, les vores, el repunt del nostre país per tot arreu i que ja no n’hi ha prou amb recosir. La crisi de les rodalies, el col·lapse de les autopistes algun dia d’aquest estiu, o la gran apagada de Barcelona han estat utilitzats com a símptoma d’un mal endèmic.

És cert i cal dir-ho, tothom ho diu, que Catalunya pateix un dèficit acumulat d’infraestructures. Un dèficit que ve de dècades i que és el resultat d’una manca reiterada d’inversions. La Catalunya del darrer terç del segle xx es va adaptar als temps moderns i als reptes de la globalització, però va veure com el seu parc d’infraestructures s’estancava i acumulava retards potser per un excés de confiança de tots en les pròpies capacitats. Vet aquí ara el repte. Recuperar el retard acumulat. Posar-nos al dia. Vèncer les dificultats d’ara i obtenir les infraestructures que ja eren òbvies fa deu o vint anys. Primer guanyar temps al temps i després abordar el futur amb valentia i amb ambició.

És el camí que Catalunya ha iniciat. Les notícies a mitges que encapçalen aquest balanç volen ser un apunt d’optimisme un balanç a mig fer, un camí només iniciat. Ja hi som. Ja sabem què ens manca, ja sabem què volem i ja sabem de quins recursos disposem per fer-hi front.

Aquesta és ara, quan ja ningú ho donava per bo, la grandesa del nou Estatut. Per una llei orgànica es reconeix el dèficit acumulat, es defineix la manera de saldar-lo, es posen les bases per atorgar a Catalunya els recursos escatimats durant dècades d’aportacions netes de la nostra fiscalitat a la solidaritat i a l’equilibri del conjunt d’Espanya, a vegades en detriment de la nostra pròpia capacitat de regenerar el teixit productiu i la nostra capacitat de crear riquesa.

L’acord entre el Govern d’Espanya i el Govern de Catalunya ha posat xifres a l’Estatut que ha guanyat així un perfil pragmàtic i realista. És com si des de l’Estatut se’ns digués a tots “fem autogovern des de les infraestructures, construïm els fonaments de la nostra riquesa de futur”. Podríem gairebé proclamar el catalanisme de les infraestructures i apuntar que la nació es construeix des de baix més que des de les abstraccions i les reclamacions estèrils. Tenim ara l’oportunitat d’abandonar la secular tradició dels greuges i iniciar l’etapa dels reptes, de les realitzacions, dels grans canvis que s’apunten.

L’Estat té ara l’oportunitat d’encarar una autèntica modernització de tota la xarxa ferroviària: desdoblar línies, modernitzar instal·lacions, construir noves línies, apostar per la mobilitat de persones i mercaderies  entre Barcelona i Vic, al Maresme, de Lleida a Manresa, de Cornellà a Castelldefels, a la línia orbital ferroviària, als nous accessos a l’aeroport, als nous accessos al port, al corredor del mediterrani. Més ferrocarrils, més i millors rodalies en un pla de xoc per situar el ferrocarril a l’esfera de la modernitat del segle xxi. I l’Estat té encara pendent de completar la seva xarxa de carreteres que ha abordat tímidament per etapes, però que manté gran quantitat de trams antiquats mentre al costat en té d’altres que ens fan somniar en un futur que hauria de ser molt millor.

Primer, els ferrocarrils, després les carreteres, totes, després els ports i els aeroports, en darrer terme els peatges. Vet aquí un horitzó de possibilitats, el guió escrit de les prioritats per a la despesa de l’Estat a Catalunya. I un gran pla d’inversions de la Generalitat, amb un munt de projectes apunt ,per esmerçar-hi aquelles quantitats dels compromisos de l’Estat que no siguin absorbides per la mateixa cartera de projectes de l’Administració estatal, complementàriament a la nostra pròpia aportació econòmica.

Parlem ras i curt de 20.000 milions d’euros que es poden comprometre en projectes coneguts  i imprescindibles i d’uns 10.000 milions més per nous projectes o per projectes de la Generalitat que esperen l’oportunitat per desplegar-se.

El futur és a la cantonada. I és un futur optimista, creïble, possible, real. Només ens cal, per acabar de decantar la balança, més ritme, un calendari més ajustat, una voluntat política plena i el sentit de l’oportunitat d’abandonar la reiterada lamentació sense resultats i substituir-la per la responsable exigència dels resultats.

La pàtria no ens demana, ara, ni un acte de desesperació masoquista ni un simple acte de fe. La pàtria espera una acció enèrgica, convençuda, optimista, col·lectiva cap a la plena realització material dels somnis acumulats i la definitiva superació de les frustracions viscudes i finalment vençudes.

Amb un parc d’infraestructures a la mida de la Catalunya dels vuit milions d’habitants que arriba a marxes forçades i pica a la porta, tot esperant uns serveis públics impecables, eficients i moderns. I com correspon espera assolir també el ponderat exercici dels drets i dels deures de tots els ciutadans la plenitud cívica i la realització dels somnis del catalanisme.

Anuncis

24 Novembre 2007 - Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: