Joaquim Nadal i Farreras

PRESENT I FUTUR DE LES INFRAESTRUCTURES A CATALUNYA

Dossier Econòmic. Especial “L’Any de Dossier”

El TGV és a punt d’arribar a Barcelona, però encara no ha arribat; han començat les obres del tercer carril de l’autopista per la banda de Tarragona i encara falta temps perquè hagin acabat; el túnel de Vielha està pràcticament acabat, però encara no ha entrat en servei; l’N-II, entre Caldes de Malavella i Fornells, està molt avançada, però encara convivim amb els inconvenients de les obres; l’N-340 s’està desdoblant entre Tarragona i l’Hospitalet de l’Infant, però de moment només veiem els nous viaductes des de l’autopista; cada mes entren en servei trens nous en el servei de rodalies, però les incidències no han permès la percepció de la millora que representen; la línia 9 del metro avança, ara amb pas ferm, però encara no té cap tram en servei; el desdoblament de Vic a Ripoll està engegat, però encara no és operativa la variant de Masies de Voltregà; aquest estiu hem patit els inconvenients de les obres del desdoblament de Maçanet a Santa Cristina d’Aro, i encara no n’hem pogut percebre la millora; avui ningú ja no dubta del desdoblament de Palamós a Palafrugell, però amb prou feines hem mig intuït la millora que representarà; el desdoblament de Reus a Alcover ja es veu, però encara no es nota; el desdoblament de l’Eix transversal ja està adjudicat, però encara no ha començat; Barcelona tindrà el metro d’Europa més adaptat a persones amb mobilitat reduïda, però, ara per ara, només ens fixem en els problemes del carrer Balmes, del carrer Provença o de la Diagonal.

Podria fer també el llistat de les bones notícies. Bones de veritat. De les coses acabades i bé. Moltes i en molts camps que no enumeraré i que es poden xifrar en una inversió milmilionària, tant de l’Administració de l’Estat com de la Generalitat. És veritat que avui s’està invertint a Catalunya més que mai, però també és veritat que encara no s’està notant gaire.

No solament això, sinó que per dir-ho amb paraules d’un expolític ara reincorporat a la societat civil, tenim la impressió que estan saltant les costures, les vores, el repunt del nostre país per tot arreu i que ja no n’hi ha prou amb recosir. La crisi de les rodalies, el col·lapse de les autopistes algun dia d’aquest estiu, o la gran apagada de Barcelona han estat utilitzats com a símptoma d’un mal endèmic.

És cert i cal dir-ho, tothom ho diu, que Catalunya pateix un dèficit acumulat d’infraestructures. Un dèficit que ve de dècades i que és el resultat d’una manca reiterada d’inversions. La Catalunya del darrer terç del segle xx es va adaptar als temps moderns i als reptes de la globalització, però va veure com el seu parc d’infraestructures s’estancava i acumulava retards potser per un excés de confiança de tots en les pròpies capacitats. Vet aquí ara el repte. Recuperar el retard acumulat. Posar-nos al dia. Vèncer les dificultats d’ara i obtenir les infraestructures que ja eren òbvies fa deu o vint anys. Primer guanyar temps al temps i després abordar el futur amb valentia i amb ambició.

És el camí que Catalunya ha iniciat. Les notícies a mitges que encapçalen aquest balanç volen ser un apunt d’optimisme un balanç a mig fer, un camí només iniciat. Ja hi som. Ja sabem què ens manca, ja sabem què volem i ja sabem de quins recursos disposem per fer-hi front.

Aquesta és ara, quan ja ningú ho donava per bo, la grandesa del nou Estatut. Per una llei orgànica es reconeix el dèficit acumulat, es defineix la manera de saldar-lo, es posen les bases per atorgar a Catalunya els recursos escatimats durant dècades d’aportacions netes de la nostra fiscalitat a la solidaritat i a l’equilibri del conjunt d’Espanya, a vegades en detriment de la nostra pròpia capacitat de regenerar el teixit productiu i la nostra capacitat de crear riquesa.

L’acord entre el Govern d’Espanya i el Govern de Catalunya ha posat xifres a l’Estatut que ha guanyat així un perfil pragmàtic i realista. És com si des de l’Estatut se’ns digués a tots “fem autogovern des de les infraestructures, construïm els fonaments de la nostra riquesa de futur”. Podríem gairebé proclamar el catalanisme de les infraestructures i apuntar que la nació es construeix des de baix més que des de les abstraccions i les reclamacions estèrils. Tenim ara l’oportunitat d’abandonar la secular tradició dels greuges i iniciar l’etapa dels reptes, de les realitzacions, dels grans canvis que s’apunten.

L’Estat té ara l’oportunitat d’encarar una autèntica modernització de tota la xarxa ferroviària: desdoblar línies, modernitzar instal·lacions, construir noves línies, apostar per la mobilitat de persones i mercaderies  entre Barcelona i Vic, al Maresme, de Lleida a Manresa, de Cornellà a Castelldefels, a la línia orbital ferroviària, als nous accessos a l’aeroport, als nous accessos al port, al corredor del mediterrani. Més ferrocarrils, més i millors rodalies en un pla de xoc per situar el ferrocarril a l’esfera de la modernitat del segle xxi. I l’Estat té encara pendent de completar la seva xarxa de carreteres que ha abordat tímidament per etapes, però que manté gran quantitat de trams antiquats mentre al costat en té d’altres que ens fan somniar en un futur que hauria de ser molt millor.

Primer, els ferrocarrils, després les carreteres, totes, després els ports i els aeroports, en darrer terme els peatges. Vet aquí un horitzó de possibilitats, el guió escrit de les prioritats per a la despesa de l’Estat a Catalunya. I un gran pla d’inversions de la Generalitat, amb un munt de projectes apunt ,per esmerçar-hi aquelles quantitats dels compromisos de l’Estat que no siguin absorbides per la mateixa cartera de projectes de l’Administració estatal, complementàriament a la nostra pròpia aportació econòmica.

Parlem ras i curt de 20.000 milions d’euros que es poden comprometre en projectes coneguts  i imprescindibles i d’uns 10.000 milions més per nous projectes o per projectes de la Generalitat que esperen l’oportunitat per desplegar-se.

El futur és a la cantonada. I és un futur optimista, creïble, possible, real. Només ens cal, per acabar de decantar la balança, més ritme, un calendari més ajustat, una voluntat política plena i el sentit de l’oportunitat d’abandonar la reiterada lamentació sense resultats i substituir-la per la responsable exigència dels resultats.

La pàtria no ens demana, ara, ni un acte de desesperació masoquista ni un simple acte de fe. La pàtria espera una acció enèrgica, convençuda, optimista, col·lectiva cap a la plena realització material dels somnis acumulats i la definitiva superació de les frustracions viscudes i finalment vençudes.

Amb un parc d’infraestructures a la mida de la Catalunya dels vuit milions d’habitants que arriba a marxes forçades i pica a la porta, tot esperant uns serveis públics impecables, eficients i moderns. I com correspon espera assolir també el ponderat exercici dels drets i dels deures de tots els ciutadans la plenitud cívica i la realització dels somnis del catalanisme.

Anuncis

24 Novembre 2007 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , , , | Comentaris tancats a PRESENT I FUTUR DE LES INFRAESTRUCTURES A CATALUNYA

GUILLEM, PERE, JOAN, JOSEP, JORDI

Diari de Girona

Dimecres passat vaig arribar a Girona amb l’esperança de menjar de pressa una verdura a l’Antiga, recordar vells temps i anar ràpidament a la Delegació del Govern per a una tarda llarga de visites. Però a l’Antiga ja no fan dinars. I ens en vam anar a dinar a un nou restaurant del carrer Mercaders, l’Anna Pagans, en Pere Solà i jo. Teníem poc temps i vam fer un dinar ràpid. Tota la tarda, a la Delegació, amb en Ramon Ceide vam anar rebent alcaldes i alcaldessses, empresaris, associacions de veïns, advocats… fins gairebé dos quarts de vuit.

Davant del König, a la Gran-Via, vaig trobar en Francesc Francisco i la Mita (la Margarida Riuró) que anaven, com jo, a la Planeta a l’acte de presentació del llibre d’en Guillem Terribas, Demà serà un altre dia. Aventures d’un llibreter. Sota l’atenta mirada eternament juvenil, riallera i ingènua de l’editor, l’Ernest Folch, en Josep M. Fonalleras conduïa un acte ple de gent, amb una sala atapeïda, cridant un rere l’altre amics, coneguts i saludats d’en Guillem fins a vint-i-dos, per quadrar amb el nom de la llibreria. En Guillem estava emocionat de veure la quantitat de gent que reconeixia la seva simpatia, la seva dedicació, el seu caràcter obert i polifacètic, la seva vocació de llibreter multidisciplinar, la condició, anava a dir, d’agitador cultural, però potser seria més exacte dir-ne alcavot de relacions culturals. Un intermediari imparable, a qui mai no li caurà la casa al damunt per dir-ho amb paraules planeres del seu germà Charlie. El conglomerat d’amics, socis i col•laboradors de la 22, el conjunt de complicitats generades per la presència constant d’en Guillem a peu de carrer i darrere el mostrador era molt espectacular. La Consol Ribugent va fer una sòlida intervenció de connotacions maternals i sàvies manifestacions sobre la trajectòria i la capacitat de sobreposar-se d’en Guillem. Vam intervenir fins a 22. Des de l’Anna Pagans a en Modest Prats, d’en Francesc Francisco a la presència epistolar d’en Miquel Berga, de l’Imma Merino i l’Àngel Quintana a en Joan Miró i en Roger Casero, d’en Narcís Comadira a en Sergi López, d’en Carles Monguilod a en Joan Carbó. Me’n deixo molts, i ens en vam deixar. En Guillem va fer esment d’en Narcís-Jordi Aragó i el seu mestratge des de Presència, i a la sala planejava tota l’estona l’ànima de la Planeta en Joan Ribas, assessor i soci de l’aventura “vintidosenca”. Amb el rerefons de “la tribu” van desfilar èpoques i personatges, presents i absents. Fent memòria d’una nòmina llarga de persones vinculadíssimes al projecte i irremeiablement absents, com en el cas d’en Quim Masó o en Jaume Faixó, amics de sempre i actors principals del món del teatre i l’art. Un dia haurem de fer un repàs del paper dels socis de la 22 en l’activitat cultural gironina i una certa clau de relleu generacional respecte els dos-cents notables que uns dies abans havíem homenatjat com a impulsors privats i individuals del premi Prudenci Bertrana. Pura sociologia urbana que no hem fet i hauríem de fer per entendre’ns millor.

Vaig sortir d’estampida perquè havíem quedat amb la Calaia per anar a sopar al Celler de can Roca, el nou Celler. Només d’arribar, en Josep Roca ens diu que estaria bé una trucada a en Pere Massana, a qui li acaben de donar una estrella Michelín pel Restaurant Massana del carrer Bonastruc de Porta. La professionalitat, la qualitat, el servei, la millora constant li han valgut un reconeixement no buscat, però trobat amb ple mereixement. Des de la seva terra originària de Sant Pau d’Ordal, en Pere Massana i la seva dona han anat forjant un establiment còmode i eficaç, al centre de la ciutat, amb una carta amb productes de primera qualitat i una cuina de tradició pròpia i de casa, però portada a un punt d’elaboració que s’explica bé per ell mateix. Vam parlar i estava feliç, amb un a felicitat que vam compartir amb els amics del Celler.

Glossàvem plegats amb en Joan, en Josep i en Jordi la importància de la nova estrella d’en Pere i el paper de la gastronomia gironina, ara ja tan diversificada i fa més de vint anys tan desoladora i desèrtica. Els germans Roca, seguint les petjades i l’empremta dels pares, Josep Roca i Montserrat Fontané, han acabat de fer el salt i han obert el nou Celler a l’antiga Torre. Els pares veuen feliços que els fills ja volen sols, i molt, però que cada dia tornen a casa, al niu, a esmorzar, dinar o sopar. Els pares a vegades no se’n deuen ni saber avenir que al costat de can Roca de la carretera de Taialà ja no hi tenen el restaurant dels fills, i que ja no hi ha un tràfic imparable de cuiners d’una cuina a l’altra. Els fills, feliços del nou local, lluminosíssim de dia i de nit, obert, transparent, vegetal, d’espais confortables i d’un pati arbrat, treballen, ara, sense la pressió de sentir-se comprimits per l’espai i ofereixen espais al celler per a les demostracions d’en Josep i la conservació d’una excel•lent bodega, el racó d’en Jordi per a l’elaboració dels postres i la cuina ordenada i eficient, a disposició de l’enginy creatiu d’en Joan. La discreció i professionalitat de l’Encarna a la recepció i uns excel•lents equips de sala i de cuina completen un panorama nou i engrescador.

En poques hores he fet un intensiu d’emocions gironines, un concentrat de felicitat de veure la prosperitat de l’oferta de la ciutat i la seva internacionalització.

L’emoció d’en Guillem, la íntima satisfacció d’en Pere Massana i la felicitat i engrescament d’en Joan, en Josep i en Jordi han sigut per a mi també un concentrat de felicitat. He comprovat, feliç, un cop més, que hi ha un canvi d’escala i que per la 22 desfilen els personatges de la cultura i que a la nostra cuitat ja hi viatja gent de tot el món, gràcies a l’impuls de l’aeroport, i ens han posat en el mapa de les rutes gastronòmiques de llarg recorregut. Certifico amb entusiasme que hem viscut i consolidat un camí molt positiu fet i treballat amb vocació de qualitat i excel•lència.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 136-138)

23 Novembre 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a GUILLEM, PERE, JOAN, JOSEP, JORDI

MEMÒRIA CIMNE 2005-2006

Presentació de la Memòria del Centre Internacional de Mètodes Numèrics en Enginyeria 2005-2006. Barcelona CIMNE (UPC-Generalitat), 2007

Les propostes innovadores, ambicioses, creatives, competitives es consoliden i maduren. És el cas del CIMNE, que avança en plenitud cap al seu vintè aniversari ple de projectes, de publicacions, de noves recerques, de propostes de col·laboració amb el món empresarial, de creació de noves empreses.

El CIMNE avui és una olla a pressió que treballa a ple rendiment i troba un ampli ressò internacional fonamentat en una adequada presència en els diversos fòrums internacionals i amb la presència d’investigadors d’arreu del món en els centres del CIMNE a Catalunya.

El principal atractiu d’aquest entramat de recerques i d’empreses és la gran flexibilitat per adoptar projectes i dotar-los de la infraestructura necessària per arrencar, madurar, créixer i volar sols i amb plena autonomia.

En el context de la recerca a Catalunya el CIMNE esdevé un referent de primer ordre, un exemple a seguir, un camí clar i eficaç en la relació entre la recerca bàsica i la recerca aplicada.

Expresso la voluntat del Govern de Catalunya de continuar donant impuls al CIMNE i de dotar-los de les eines per créixer i per afegir excel·lència, qualitat i prestigi al món de la recerca a Catalunya.

16 Novembre 2007 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a MEMÒRIA CIMNE 2005-2006

PER LA MILLORA DELS PAISATGES INDUSTRIALS

Pròleg a Polígons industrials i sectors d’activitat econòmica. Col·lecció “Guia d’integració paisatgística” núm. 1. Barcelona, DPTOP, 2007 

Aquesta guia vol regenerar el paisatge industrial de Catalunya. Un Paisatge malmès per una arquitectura inexistent, un urbanisme precari,uns serveis massa elementals, i una escassa integració de l’arquitectura industrial en el paisatge. Només cal veure determinades implantacions industrials caigudes del cel en paracaigudes, en el sòl no urbanitzable, o moltíssims polígons amb fàbriques i naus de gespa retallada i verdíssima en els espais privats i de misèria ambiental, en els espais comuns, la vialitat, el mobiliari urbà i l’espai públic.

Avui les coses ja no poden seguir per aquest camí. La imatge és un cost, però és també un valor i, en definitiva, un dret. Ha arribat l’hora d’intervenir. De normalitzar. D’ordenar. De senyalitzar. De replantar. De mantenir. És hora ja de refer la imatge dels polígons, de posar condicions als nous, de garantir que polígon no és sinònim de descurança, d’anarquia i de formalitzacions anodines a vegades, gairebé sempre d’un gust inexistent i dubtós. Sense gràcia. De materials massa elementals,de construcció massa improvisada.

Ja sé que pinto un panorama massa decebedor. Que hi ha ja ara molts casos diferents i nous. Que ha començat un moviment regenerador de l’arquitectura i dels materials de les construccions industrials. És veritat. Prenguem-los com a exemple, convertim-los en norma i no permetem que siguin només l’excepció que confirma la regla.

La creació de riquesa, el valor  dels emprenedors, la capacitat de risc és un valor sòlid del nostre país que ara hem de fer compatible amb els nous valors que proposem.

Ara tenim una gran oportunitat de la qual en traurem tots, individualment i col·lectivament, un gran benefici. Si fem cas d’aquesta guia d’aquí a un temps ens mirarem el país, el territori, els polígons amb uns altres ulls. Amb ulls de respecte per al risc i la valentia dels emprenedors i amb ulls d’orgull compartit per la contribució a regenerar la imatge d’un país que necessita recuperar l’excel·lència i l’autoestima.

16 Novembre 2007 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a PER LA MILLORA DELS PAISATGES INDUSTRIALS

PAISAJE Y BUENAS PRÁCTICAS

Presentació de las Recomendaciones para las buenas prácticas de paisaje. Líneas guía. Barcelona, DPTOP, 2007 (Publicades també en versió italiana)

Presentamos una guía con algunas orientaciones muy contrastadas para la intervención en el territorio con criterios paisajísticos.

Estamos ante un tema difícil y complejo que no tiene una solución clara y que además es susceptible de criterios particulares y subjetivos, difíciles de recoger en una Guía como ésta.

De entrada, la definición de una óptica deseable y de unas prácticas razonables nos enfrenta a la carga ideológica y cultural del paisaje, que se nos presenta como el resultado de la acumulación histórica de la intervención humana sobre el territorio. A lo largo de los siglos, la humanidad ha ido definiendo unos cánones sobre la belleza y sobre el paisaje, que hemos convertido en el paradigma para arbitrar la belleza o la fealdad de un espacio.

Pero es evidente que la evolución de la sociedad y de la economía plantean diversas intrusiones en el paisaje supuestamente natural y geométricamente organizado a partir de las primeras roturaciones y de los intentos sucesivos de explotación agraria, ganadera o forestal. La naturalización del paisaje como paradigma de belleza choca en nuestra sociedad contemporánea con los grandes desarrollos urbanos, la evolución demográfica, la dimensión de los asentamientos humanos y el conjunto de la actividad económica de transformación caracterizada por la industria. Además, la motorización de la sociedad y el desarrollo de las grandes infraestructuras del transporte plantean nuevas intrusiones en el paisaje, aunque en la mayoría de los casos son imprescindibles para hacer más llevadero que sostenible el modelo de desarrollo económico en el que se ha instalado una sociedad cuya demografía crece exponencialmente.

Tenemos así ya casi todos los ingredientes del problema aunque no todas las líneas de un debate todavía pendiente. Así, las más recientes formulaciones sobre  la idea del tercer paisaje nos enfrentan a la idea de la evolución espontánea de los espacios periurbanos e instersticiales como garantía para el normal desarrollo de la diversidad. Para algunos parece como si a menor intervención y ordenación por parte de la sociedad más garantías podríamos aportar para el mantenimiento y desarrollo de la diversidad.

Este debate extremo escapa a la racionalidad de las intervenciones regladas, ordenadas, planificadas y ordenadoras con propósitos de definir buenas prácticas en torno al paisaje, según las cuales unas pautas de comportamiento y de intervención son indispensables para corregir  los efectos no deseables de una degradación territorial hija de la improvisación, de la abstención de intervencionismo.

Existe una urbanidad del paisaje que puede aparecer como contraindicada para algunos, pero que es la única garantía de la introducción de factores de corrección en la línea de muchas de las buenas prácticas que aquí se plantean. No se trata de dejar el paisaje como una imagen bucólica de una foto fija, sino como el intento de conquistar siempre el equilibrio entre formas, volúmenes, colores, y un entorno natural modificado que en su quintaesencia nos otorga por si mismo las directrices básicas para una intervención razonable, prudente, sin agresividad, basada más en las referencias del conjunto y del entorno que en el bagaje cultural acumulado y a veces adocenado que algunos pretenderían aplicar. Se trata de superar la dualidad del paisaje, la tendencia a definirlo por exclusión y optar por un concepto inclusivo por el que todo es paisaje y este todo requiere intervenciones integrales.

Estamos ante una guía sugerente, de sugerencias, una herramienta de orientación, un camino para la armonización a escala humana de los espacios de convivencia entre el urbanismo, la vida y la naturaleza, con más propuestas que certezas, con más consejos que directrices, con más ánimo de acompañar con criterios prudentes que de fijar una moda que en este terreno no existe.

Sin ningún dogmatismo, con plena disponibilidad para asumir la belleza y la potencia de un paisaje industrial del mismo modo que estamos dispuestos a emocionarnos con un paisaje alpino o un paisaje tropical. Sin exclusiones y sin exclusivismos, con la modestia del único convencimiento posible: es mejor intervenir, actuar, corregir que dejar a la improvisación el dictado de unas pautas que serían permanentemente pervertidas por intereses espúreos y probablemente letales para el paisaje en el que nos reconocemos y con el que nos identificamos. Un paisaje dinámico, siempre cambiante, permanentemente amenazador y siempre brindándonos la oportunidad de otorgarle la preeminencia plástica y humana de una intervención sensible.

 

16 Novembre 2007 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a PAISAJE Y BUENAS PRÁCTICAS