Joaquim Nadal i Farreras

L’HERBARI DE LA MEMÒRIA

Revista Gavarres núm. 12

En els inicis d’aquesta tardor he fet un viatge ràpid, de trenta-sis hores a Anglaterra. He estat  a Chester, Birkenhead i Liverpool. En el  moment de l’aproximació de l’avió a la pista de l’aeroport John Lennon vaig poder veure la irregular geometria dels prats i els tancats, les clapes escadusseres, quasi residuals, de bosc, el dibuix de les autovies, la potentíssima presència de la indústria. Ja a terra, en el recorregut amb cotxe des de l’aeroport fins a Chester pel nord del País de Gal·les, vaig poder afinar més aquesta visió d’un país fet d’una ramaderia forta i d’una industrialització que va començar abans pels canals i els ferrocarrils que per les carreteres. A una banda de l’autovia s’hi concentraven les grans activitats industrials, mentre que a l’altra s’esglaonaven fins als turons poblats de cases arraïmades, els tancats amb centenars de vaques, amb una densitat per metre quadrat que aquí no sabríem concebre. Tancats elementals, closes arbrades o de fusta,per ordenar la rotació de la pastura i establir un patró d’explotació, d’un verd intensíssim i atapeït, autèntics tous d’herba grassa.

En aquesta visió no em vaig poder estar d’establir una comparació amb les ondulacions suaus i amables prop de Viladasens, amb una geometria diferent repetida aquí i allà pel Gironès, el Pla de l’Estany i l’Empordà, de camps llaurats i aplanats, de clapes marronoses de terra remoguda enmig de boscos, també residuals, i de masies escampades. Camps treballats oportunament després de la intermitència de les pluges, per airejar la terra i preparar el sembrat, per mostrar la terra fèrtil, forta, d’intensa fertilitat, de colors pujats i néts, sense herbes. La terra en estat pur, oberta, remenada, remoguda, preparada pel lent procés estacional que l’ha de dur a germinar en les entranyes i fruitar mesos més tard.

La visió des de la proximitat, arran de l’autopista, o en els camins i carreteres entre Bordils, Juià, Madremanya i Monells, amb camps escampats per damunt de la cinta vegetal de les rieres, i més enllà de les arbredes treballades, adquireix una dimensió diferent des dels Àngels un dia clar, girant la vista, en un cercle prodigiós des del Montseny, el Far, Rocacorba, la Mare de Déu del Mont, el Pirineu, el Montgrí i les Medes, i el conjunt riquíssim de la plana fluvial que mostra la força declinant, tardorenca, dels verds cansats de l’estiu, torrant-se i els camps romputs i a punt per reprendre el seu cicle productiu.

La visió més immediata de les Gavarres, dels Àngels a Montnegre, de Girona a Calonge, de Cassà a la Bisbal, a vol d’ocell,  mostra només una massa boscosa immensa. Un tou forestal d’alzines, suros i pins que amaguen una realitat interna més rica i diversa. De lluny, les Gavarres poden semblar molt homogènies després que el temps i l’home hagin anat reculant i hagin abandonat conreus i masies, deixant les velles clapes rompudes a mercè del bosc intrèpid que es recrea anàrquicament i envaeix l’antiga petjada humana fins a esborrar-ne el rastre.

Sé prou bé que mirat de lluny és impossible d’entrar en el detall i que es propicia una visió reduccionista, trencada en el detall minuciós d’un recorregut a peu, fins a reconèixer, en el més petit detall la pulsió d’un patrimoni que ens reclama una atenció continuada i una mirada atenta, intel·ligent, encuriosida, per trobar en els plecs de la terra l’ànima d’una cultura ancestral. La vida a les masies, els pous de glaç, la neteja del bosc, les feixines, les carboneres, els camps, els fruiters, les fonts, les fondalades ombrívoles, els obacs humits, els solells plaents, la fúria imparable dels incendis, la força de la natura recreant-se, la pela del suro, els pobles amagats desgranen un món per redescobrir i viure.

Baixant dels Àngels, la casa de les Figues, més heura i més romaguera i més figuera que casa, és com un far en el camí de les pujades als Àngels des de Girona per la vall de Sant Daniel. Camí avall s’obre la vall més dolça, més civilitzada, més plaent que es pugui imaginar, idealitzada per una literatura incessant que ha ponderat de Segarra a Pla la intensitat botànica dels marges dels rierols i el Galligants regalimant de molsa. La vall de Sant Daniel, els camps, les fonts, el cementiri, el convent, és una porta d’entrada a les Gavarres, el rebedor ordenat i quasi urbà, a mà dels veïns de la ciutat, de la immensitat boscosa. És com un pròleg atent del món que s’enfila per damunt dels darrers camps, cap a les suredes de la font dels Lleons, o el camí de Sant Miquel, després de deixar en un costat del Galligants cap a Vilarroja, l’antiga Font de la Pólvora i a l’altre costat, la font del Ferro.

Aquí assajàvem una infància innocent i una adolescència gairebé ingènua, atents a les violetes dels marges i a les orquídies que assecàvem entre les pàgines dels llibres per ocupar un lloc d’honor a l’herbari, que condensava la natura viva de la vall reduïda a la estricta dimensió vegetal dels teixits eixuts o per romandre furtives a les mateixes pàgines del llibre, carregades d’emocions i de records dels dies que sortir a Sant Daniel era com fugir de l’asfíxia urbana de les classes de cada dia. Era sortir de Girona. Sortir pel portal de Sant Cristòfol després de pujar des de l’Institut les escales de la Catedral. O en el meu cas, més freqüent sortir pel portal de Sant Daniel o Sant Pere.

Aquest portal era una frontera, el límit, el trànsit de la ciutat de les llambordes, a la intensitat vegetal, rural, de la vall. Un portal de la muralla arrapada a l’absis de Sant Pere, encerclant-lo amb el tambor cilíndric d’un revestiment fortificat. Un pany sencer, complet, que saltava el portal i Sant Pere i s’enfilava cap a la Catedral. Darrere la frontera els burots residuals assenyalaven la fiscalitat de la frontera, el peatge d’entrada de les mercaderies de la vall, el límit entre la ciutat i la natura.

El portal va caure el 1974, la muralla va perdre la seva dimensió total i el gran forat que alliberava els absis de la magnífica planta basilical de Sant Pere de Galligants, trencava per sempre el tresor amagat de les orquídies seques a l’herbari de la memòria.

Anuncis

31 Octubre 2007 - Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: