LA LLEI DE L’OBRA PÚBLICA

Revista Activitat Parlamentària, núm. 13, pàg. 41-45

Aquesta llei té tres característiques singulars que la fan una llei específica. Primer, és la primera llei del Parlament de Catalunya en matèria de contractes de les administracions públiques de Catalunya. D’acord que en un marc en què tant les directives europees com la legislació  estatal que té caràcter bàsic marquen un terreny relativament estret per a la intervenció del Govern de la Generalitat en la legislació sobre aquesta matèria. Però, aprofitant l’espai, queda clar que és voluntat del Govern de la Generalitat de Catalunya d’entrar a afegir elements que reforcin aquest caràcter d’una obra pública ben controlada, ben dirigida, ben intervinguda, a l’hora de la seva execució i de la seva planificació.

La segona singularitat és el fet que aquesta llei estableix el règim comú de les infraestructures a Catalunya. Fins ara, el Govern de la Generalitat havia legislat en matèries de caràcter sectorial –carreteres, ferrocarrils, ports, aeroports, etcètera–, però mai no havia entrat en el terreny de regular l’obra pública en allò que afecta específicament –i aquesta és també una referència al caràcter d’aquesta llei– regular les obres de caràcter civil.

I finalment, la llei té la voluntat de clarificar tot el procés de l’obra pública, acabar, si n’hi havia, amb l’opacitat i entrar a definir amb molta claredat la planificació, la projecció, la contractació, l’execució i la posada en funcionament de les obres.

Entenem i s’entén en aquesta llei que l’obra pública és un projecte complex en què s’han de coordinar tots els agents implicats i en què les administracions planifiquen, els gestors de les obres són regulats també, es parla dels ciutadans afectats, dels contractistes, els tècnics de les administracions en el seu seguiment i, especialment, del conjunt de la ciutadania pel que fa a la seva condició d’usuaris i beneficiaris d’aquesta obra pública.

El contingut s’estructura amb una exposició de motius; un capítol primer destinat a les disposicions de caràcter general; un segon capítol que tracta de la planificació i de programació; el tercer, destinat als estudis i projectes; el quart, sobre normes complementàries al règim de contractació; en el cinquè es tracten els aspectes relatius a l’execució de les obres, i per últim, un capítol sisè que es refereix a l’organització administrativa d’aquestes obres. Tanquen la llei tres disposicions addicionals, una disposició transitòria i dues disposicions finals .

Pel que fa a l’objecte de la disposició, voldria senyalar que, atès el marc normatiu general pel que fa a les directives europees i a la legislació bàsica estatal, s’opta per elaborar una norma que incrementi els requisits establerts en la normativa actualment vigent. D’acord amb allò que disposa l’article segon, l’obra pública que es contempla en aquesta llei són les obres d’enginyeria civil, tant de nova planta com de transformació, restauració o reforma. I queden al marge del seu objecte les obres de construcció, les obres d’edificació i les obres d’urbanització, que es regulen per la legislació urbanística.

L’àmbit d’aplicació d’aquesta llei és el conjunt de les obres públiques competència de la Generalitat de Catalunya. No les de titularitat estatal que es realitzin a Catalunya, atès que la Generalitat no ostenta competències legislatives en aquest àmbit. I, pel que fa a les obres de les entitats locals i els ajuntaments principalment, només s’aplica quan així es determina de forma expressa en la pròpia llei, i en cap cas en relació amb els aspectes competencials, la forma d’organització del funcionament, que es regeixen per la legislació de règim local, i amb respecte absolut al principi de l’autonomia local.

Els principis que regeixen la llei són primer de tot principis relatius a la planificació, programació i projecció: La idoneïtat de l’obra a les necessitats socials, econòmiques i tècniques. L’adequació de les opcions escollides a les característiques del territori on se situa l’obra. La idoneïtat dels mètodes constructius. La qualitat dels projectes i dels materials. La participació de les persones afectades i les entitats i administracions interessades en la pròpia obra. La publicitat dels plans, programes i projectes d’obres, la sostenibilitat i la protecció del medi ambient del projecte.

Principis relatius al procés de contractació. El principi de la transparència i la publicitat de tot el procés de contractació i la informació de les adjudicacions dels contractes als adjudicataris i a les empreses i als professionals que presenten ofertes, amb respecte a la legislació sobre la protecció de dades.

Principis relatius a l’execució de l’obra: La seguretat de les persones, i especialment d’aquelles que executen l’obra, dels veïns i dels futurs usuaris, i la protecció dels seus béns. El compliment de la legislació social i especialment la relativa a la prevenció de riscos laborals, a les obligacions dels empresaris en relació amb els treballadors i respecte també als seus drets. L’eficiència dels recursos i mitjans invertits amb relació als resultats assolits. I la informació sobre l’execució de les obres a les persones afectades, les entitats i les administracions interessades.

Tota la llei gira, doncs, al voltant d’aquests principis i de l’articulació dels mecanismes necessaris per assegurar-ne el compliment en totes les fases de l’obra pública. La llei defineix els subjectes que participen en l’obra pública, i especifica i concreta el caràcter del promotor, del gestor, del projectista, del director d’obra, del constructor, del delegat d’obra, del coordinador de seguretat i salut, de l’oficina de supervisió de projectes i dels laboratoris de control i qualitat. I la llei posa un èmfasi especial en la distinció entre el paper del promotor i del gestor, amb la qual cosa el promotor es configura com el subjecte a qui correspon l’execució de l’obra, i és, per tant, qui defineix, planifica i tramita el conjunt del projecte, i el gestor és aquell que desenvolupa les funcions que expressament li hagi encarregat el promotor, és a dir, fonamentalment en aquest cas l’Administració pública.

Pel que fa a la planificació i programació, la llei defineix que és necessari un principi de planificació quadriennal de l’obra pública i de programació i de coneixement públic d’aquelles obres que s’hagin de realitzar al llarg o en el termini d’un any i en el context, naturalment, de l’estructura pressupostària. La llei entra també en la definició de les característiques dels estudis i dels projectes, i en distingeix les característiques i el procediment administratiu per a la seva tramitació, i estableix, afirma i subratlla que el procediment administratiu no ha de ser un fre, no ha de ser una càrrega, no ha de ser un element limitador, sinó que ha de ser, sobretot, un element de garantia en la defensa i concreció dels interessos públics i, per tant, el compliment dels terminis, les característiques de publicitat, el respecte a la transparència són elements singulars i principals d’una llei que vol defensar, per damunt de tot, aquests principis.

La llei distingeix, en aquest sentit, entre estudis i projectes, aquesta doble figura de l’estudi informatiu o avantprojecte i del projecte, fonamentalment el projecte constructiu. L’estudi informatiu de l’avantprojecte és l’estudi d’alternatives i el tipus de document que permet triar, entre diverses opcions, la idoneïtat del traçat i de les característiques generals de l’obra, mentre que el projecte és el document que defineix les exigències tècniques de les obres i justifica i desenvolupa de forma completa les solucions proposades. També regula la documentació que ha de formar part del projecte, tot tenint en compte la regulació bàsica continguda en la legislació sobre contractació de l’obra pública.

I, pel que fa a la tramitació dels estudis i dels projectes, la llei incrementa els principis de publicitat; regula amb profunditat els supòsits de modificació i la seva tramitació; augmenta també el paper dels òrgans de supervisió, i defineix, específicament, les condicions per a aquelles obres subterrànies en zona urbana quan la llei especifica que, en el cas de modificació d’aquests projectes, es requereix un estudi geològic específic, i defineix l’existència d’un consell assessor de túnels, per tal que intervingui en la definició de les característiques d’aquests projectes d’obra subterrània en zona urbana.

S’estableixen també normes complementàries pel que fa al règim de contractació, i es defineix el paper de la mesa de contractació, que marca els criteris que s’han de seguir per determinar la composició d’aquest òrgan de contractació i de suport i assessorament. S’ha destacat també la necessitat que en aquests òrgans hi participi personal tècnic especialitzat. Es defineixen les condicions i característiques i la documentació necessària per acreditar la realització d’unions temporals d’empreses (ute), amb obligació de presentar una memòria on s’indiquin els mitjans econòmics, tècnics i personals per a cadascuna de les empreses i els que seran destinats a l’execució del contracte específic de la ute. En aquest document s’han d’especificar les raons econòmiques o d’especialització tècnica o tecnològica que justifiquen la seva constitució.

La llei regula també el procediment de la subcontractació, i estableix la possibilitat que els plecs de clàusules prevegin que els contractistes indiquin les parts de l’obra que compten subcontractar, i s’introdueix la possibilitat que l’òrgan de contractació pugui vetar la subcontractació si ho considera necessari o si considera que contravé la legislació. En acabar l’obra s’ha d’informar de totes les dades referents a la subcontractació.

S’estableix també un criteri de major publicitat i transparència en el procés de licitació, i es crea el registre de bones pràctiques en l’execució d’obres a Catalunya. Pel que fa al procés d’execució, les finalitats bàsiques que es defineixen en aquest capítol de la llei són la millora de la informació als ciutadans i als usuaris abans de l’inici de les obres i durant el seguiment i control de tot el seu procés constructiu, i el control de la qualitat de l’obra pública. I com a novetat s’introdueix la necessitat que en obres a partir d’un determinar llindar econòmic, o en aquelles en què el promotor ho demani, s’ha d’elaborar una memòria final que permeti disposar de les dades més destacables del contracte.

Pel que fa a l’organització administrativa, preveu la creació del Consell assessor de túnels i altres obres singulars, i la possibilitat de recórrer, per a la resolució dels aspectes d’una determinada conflictivitat, a mecanismes de conciliació, arbitratge o mediació, per poder dirimir les incidències de caràcter tècnic que es poden plantejar durant l’execució de les obres.

I en les disposicions finals de la norma s’estableix la necessitat d’utilitzar cartografia oficial, que és la que es desprèn de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, i la necessària col·laboració entre l’Institut Geològic de Catalunya i els promotors, si escau, amb els gestors, per a totes aquelles obres que així ho requereixin.

Per tal de donar la màxima seguretat a les obres en curs, la llei conté una disposició transitòria que estableix que tots els estudis i projectes en tramitació en el moment d’entrada en vigor de la llei s’hauran d’adaptar a les determinacions d’aquesta llei en tots els tràmits que es realitzin a partir d’aquell moment.

La voluntat del Parlament i del Govern és convertir aquesta llei en un instrument de modernització exemplar del nostre país i un vehicle apropiat per abordar l’adequada dotació de les infraestructures que es necessiten al servei de la mobilitat, de la sostenibilitat, de la cohesió social i del creixement ordenat i equilibrat.

D’acord amb la voluntat expressada sovint pel Govern, aquesta és una llei relativament curta, que s’entén bé, que és fàcil d’aplicar i que és fàcil de complir i de fer complir. És en aquest sentit una llei que vol potenciar l’obra pública de caràcter civil des de paràmetres de qualitat, d’excel·lència i de seguretat.

El millor balanç de la vigència d’aquesta Llei ha de ser en el futur la millora constant del nostre parc públic d’infraestructures i la resposta a les exigències de qualitat que un país modern reclama.

L’HERBARI DE LA MEMÒRIA

Revista Gavarres núm. 12

En els inicis d’aquesta tardor he fet un viatge ràpid, de trenta-sis hores a Anglaterra. He estat  a Chester, Birkenhead i Liverpool. En el  moment de l’aproximació de l’avió a la pista de l’aeroport John Lennon vaig poder veure la irregular geometria dels prats i els tancats, les clapes escadusseres, quasi residuals, de bosc, el dibuix de les autovies, la potentíssima presència de la indústria. Ja a terra, en el recorregut amb cotxe des de l’aeroport fins a Chester pel nord del País de Gal·les, vaig poder afinar més aquesta visió d’un país fet d’una ramaderia forta i d’una industrialització que va començar abans pels canals i els ferrocarrils que per les carreteres. A una banda de l’autovia s’hi concentraven les grans activitats industrials, mentre que a l’altra s’esglaonaven fins als turons poblats de cases arraïmades, els tancats amb centenars de vaques, amb una densitat per metre quadrat que aquí no sabríem concebre. Tancats elementals, closes arbrades o de fusta,per ordenar la rotació de la pastura i establir un patró d’explotació, d’un verd intensíssim i atapeït, autèntics tous d’herba grassa.

En aquesta visió no em vaig poder estar d’establir una comparació amb les ondulacions suaus i amables prop de Viladasens, amb una geometria diferent repetida aquí i allà pel Gironès, el Pla de l’Estany i l’Empordà, de camps llaurats i aplanats, de clapes marronoses de terra remoguda enmig de boscos, també residuals, i de masies escampades. Camps treballats oportunament després de la intermitència de les pluges, per airejar la terra i preparar el sembrat, per mostrar la terra fèrtil, forta, d’intensa fertilitat, de colors pujats i néts, sense herbes. La terra en estat pur, oberta, remenada, remoguda, preparada pel lent procés estacional que l’ha de dur a germinar en les entranyes i fruitar mesos més tard.

La visió des de la proximitat, arran de l’autopista, o en els camins i carreteres entre Bordils, Juià, Madremanya i Monells, amb camps escampats per damunt de la cinta vegetal de les rieres, i més enllà de les arbredes treballades, adquireix una dimensió diferent des dels Àngels un dia clar, girant la vista, en un cercle prodigiós des del Montseny, el Far, Rocacorba, la Mare de Déu del Mont, el Pirineu, el Montgrí i les Medes, i el conjunt riquíssim de la plana fluvial que mostra la força declinant, tardorenca, dels verds cansats de l’estiu, torrant-se i els camps romputs i a punt per reprendre el seu cicle productiu.

La visió més immediata de les Gavarres, dels Àngels a Montnegre, de Girona a Calonge, de Cassà a la Bisbal, a vol d’ocell,  mostra només una massa boscosa immensa. Un tou forestal d’alzines, suros i pins que amaguen una realitat interna més rica i diversa. De lluny, les Gavarres poden semblar molt homogènies després que el temps i l’home hagin anat reculant i hagin abandonat conreus i masies, deixant les velles clapes rompudes a mercè del bosc intrèpid que es recrea anàrquicament i envaeix l’antiga petjada humana fins a esborrar-ne el rastre.

Sé prou bé que mirat de lluny és impossible d’entrar en el detall i que es propicia una visió reduccionista, trencada en el detall minuciós d’un recorregut a peu, fins a reconèixer, en el més petit detall la pulsió d’un patrimoni que ens reclama una atenció continuada i una mirada atenta, intel·ligent, encuriosida, per trobar en els plecs de la terra l’ànima d’una cultura ancestral. La vida a les masies, els pous de glaç, la neteja del bosc, les feixines, les carboneres, els camps, els fruiters, les fonts, les fondalades ombrívoles, els obacs humits, els solells plaents, la fúria imparable dels incendis, la força de la natura recreant-se, la pela del suro, els pobles amagats desgranen un món per redescobrir i viure.

Baixant dels Àngels, la casa de les Figues, més heura i més romaguera i més figuera que casa, és com un far en el camí de les pujades als Àngels des de Girona per la vall de Sant Daniel. Camí avall s’obre la vall més dolça, més civilitzada, més plaent que es pugui imaginar, idealitzada per una literatura incessant que ha ponderat de Segarra a Pla la intensitat botànica dels marges dels rierols i el Galligants regalimant de molsa. La vall de Sant Daniel, els camps, les fonts, el cementiri, el convent, és una porta d’entrada a les Gavarres, el rebedor ordenat i quasi urbà, a mà dels veïns de la ciutat, de la immensitat boscosa. És com un pròleg atent del món que s’enfila per damunt dels darrers camps, cap a les suredes de la font dels Lleons, o el camí de Sant Miquel, després de deixar en un costat del Galligants cap a Vilarroja, l’antiga Font de la Pólvora i a l’altre costat, la font del Ferro.

Aquí assajàvem una infància innocent i una adolescència gairebé ingènua, atents a les violetes dels marges i a les orquídies que assecàvem entre les pàgines dels llibres per ocupar un lloc d’honor a l’herbari, que condensava la natura viva de la vall reduïda a la estricta dimensió vegetal dels teixits eixuts o per romandre furtives a les mateixes pàgines del llibre, carregades d’emocions i de records dels dies que sortir a Sant Daniel era com fugir de l’asfíxia urbana de les classes de cada dia. Era sortir de Girona. Sortir pel portal de Sant Cristòfol després de pujar des de l’Institut les escales de la Catedral. O en el meu cas, més freqüent sortir pel portal de Sant Daniel o Sant Pere.

Aquest portal era una frontera, el límit, el trànsit de la ciutat de les llambordes, a la intensitat vegetal, rural, de la vall. Un portal de la muralla arrapada a l’absis de Sant Pere, encerclant-lo amb el tambor cilíndric d’un revestiment fortificat. Un pany sencer, complet, que saltava el portal i Sant Pere i s’enfilava cap a la Catedral. Darrere la frontera els burots residuals assenyalaven la fiscalitat de la frontera, el peatge d’entrada de les mercaderies de la vall, el límit entre la ciutat i la natura.

El portal va caure el 1974, la muralla va perdre la seva dimensió total i el gran forat que alliberava els absis de la magnífica planta basilical de Sant Pere de Galligants, trencava per sempre el tresor amagat de les orquídies seques a l’herbari de la memòria.

LES FIRES

Diari de Girona

Demà seré a Monistrol per inaugurar una Fira. En el mateix moment que a Girona s’estarà inaugurant la Fira Comercial i les autoritats presidides per l’alcaldessa escoltaran en el Saló d’actes del Palau de Fires, el discurs de cada any del President de la Cambra de Comerç, aquesta vegada, Domènec Espadaler.

Any rere any, els successius presidents de la Cambra de Comerç de Girona han desgranat una anàlisi freda i continguda de la conjuntura, gairebé sempre decantada sinó cap al pessimisme sí a subratllar els aspectes negatius o els riscos de l’economia gironina. Així, en els moments de màxim creixement, d’atur estructural mínim, d’expansió de l’exportació i de l’economia gironina, els discursos han anat sempre cap al costat dels riscos de desacceleració, de pèrdua de pes del sector productiu industrial, de crisis puntuals de sectors molt determinats.

Sempre m’havia quedat amb la sensació que ens costava acceptar que les coses anaven bé, que una prudència excessiva ens feia decantar massa cap al costat de la reclamació i de la queixa, i que ens costava d’apuntar-nos a un discurs optimista i engrescador, a les sinèrgies d’un moment favorable, a les oportunitats de la col·laboració del sector públic i del sector privat, a la generació de complicitats entre tots, i a la generació d’un nou impuls basat en l’optimisme i la capacitat emprenedora.

No sé si ara que la conjuntura ha variat una mica, ara que s’ha produït finalment, després d’una dècada d’anunciar-ho, una frenada de la construcció, ara que tot s’ha de mirar amb una mica més de cautela serà el moment de girar els discursos i d’orientar-los cap a una vessant més optimista, de més autoestima, de reconeixement que hem assolit uns nivells de renda i de qualitat de vida que ens equiparen, i bé, a les mitjanes dels països més avançats de la Unió Europea.

Sigui com sigui, jo sóc dels convençuts que a les terres de Girona vindran encara millors moments, que els colls d’ampolla de les infraestructures se superaran i que els valors de l’equilibri entre el sector terciari, els sector industrial i les activitats lligades directament al territori es desenvoluparan amb equilibri. Equilibri i preservació d’uns valors d’identitat, cultural i paisatgística, que ens defineixen i defineixen un model de vida i unes aspiracions col•lectives. Calen, és clar, correccions i cal, sobretot, definir amb valentia el punt just d’equilibri entre les necessitats d’una demografia que creix, un territori que s’ha de preservar i uns mínims de serveis, d’equipament i d’infraestructures que són imprescindibles.

Però si el discurs dels successius presidents de la Cambra de comerç ens posava un toc de fredor realista he de reconèixer que la seva actitud pragmàtica, el seu sentit de la col·laboració institucional, la seva vocació de “partenariat” publico-privat, conduïa les coses més enllà dels discursos per terrenys constructius, positius, tangibles. En realitat vull deixar constància aquí, en el moment de començar les Fires, del paper singular, rellevant, transcendent dels presidents Josep M. Ginès i Antoni Hostench per a la consolidació de la Institució Firal i per fer de Fira de Girona un referent clar i un cas força excepcional, més enllà dels límits ja coneguts de la Fira de Barcelona. La suma del Palau Firal i de l’Auditori i Palau de Congressos és una aposta compartida i decidida entre les administracions i la Cambra. És una proposta conjunta, és una ambició de la ciutat i del territori per donar gruix i consistència a un espai firal, de congressos i d’activitat cultural com molt poques altres ciutats tenen. L’èxit d’Equus Catalonia, que va emprendre el camí de Barcelona i ha tornat amb més força per consolidar-se com un saló de primeríssim nivell, podria ser el símbol que tradueix la tenacitat, la tossuderia, el sentit de l’oportunitat dels presidents de la Cambra de Comerç que no van vacil·lar mai a l’hora de combinar prudència i astúcia per fer navegar la Fira per un camí segur i convincent. És veritat que el gruix de les inversions ha correspost a les Administracions, però és també veritat que la intuïció dels presidents Ginès i Hostench va permetre que la seva aposta arribés en el moment oportú i truqués a les portes adequades.

És més, penso que encara no ens hem acabat d’adonar de les potencialitats, de la força,del valor afegit que aporta a la ciutat aquest conjunt d’equipaments que formen l’Auditori i Palau de Congressos i el Palau Firal. Un conjunt eficaç, de singularitat i qualitat arquitectòniques, en un punt estratègic, en diàleg permanent amb la Devesa, les Ribes del Ter i el Pavelló de Fontajau, i amb capacitat per explorar nous camins i obtenir un rendiment ciutadà, cultural, cívic, promocional i comercial sense precedents.

Demà seré a Monistrol i no seré a la Devesa, però faig des d’aquí un homenatge als presidents Ginès, ja traspassat, i Hostench per la seva contribució a la Fira de les Fires, i dilluns seré a Girona per Sant Narcís. I acompanyaré, amb centenars de gironins, el grup Terra Endins de Girona per ajudar-los a desfer el nus a la gola i el pes a l’estómac i desfermar plegats les emocions contingudes i vibrar plegats en un escenari etern en homenatge a Salvador Donato, que ja no hi és però que canta amb nosaltres i ens fa cantar a tots. Bones Fires!

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 133-135)

SENYALITZACIÓ, IDEES I PAÍS

Regió 7 . Publicat també a El 9 Nou l’11 d’octubre

Ara fa quatre anys que el Govern de la Generalitat va emprendre un ambiciós programa de senyalització de les carreteres de la seva competència. Aquest programa és a punt de concloure, preveu la col·locació de 29.000 plafons de nova senyalització (23.400 ja col·locats), s’ordenen 3.000 cruïlles (2.455 ja  acabades) i haurà comportat una despesa de prop de 50 milions d’euros.

És un programa pioner a tot l’estat i mai no s’havia abordat a Catalunya una operació de conjunt de tanta envergadura i amb una voluntat tant total. Ho estem fent seguint la normativa vigent, aplicant la legislació en matèria lingüística, garantint al màxim les condicions de seguretat viària. El model de senyalització que s’està implantant, a banda de modernitzar i millorar la qualitat dels plafons, té en compte els criteris de visibilitat, claredat, continuïtat i jerarquització dels principals punts de destinació per tal de fer més entenedora l’orientació a les carreteres catalanes i aconseguir així que la conducció sigui més còmoda i segura.

Hem volgut i volem que a les carreteres catalanes s’acabi imposant la sensació que provoquen les carreteres franceses, on un sistema ben estructurat  de senyalització garanteix que sempre arribaràs a destinació sense risc de pèrdua. Hem copiat dels francesos. I hem millorat les seves prestacions perquè ho hem fet tot de cop i perquè hem arribat més tard. Però el disseny, la dimensió i les característiques de la senyalització són de matriu francesa. Sabíem que no ens calia inventar si teníem un bon punt de referència.

Puc afegir que, ara, a poc a poc, el nostre parc de carreteres presenta un ferm, una senyalització i unes prestacions que, en la xarxa secundària i comarcal, comença a superar la xarxa del país veí. Només cal comparar, a banda i banda, les carreteres que donen continuïtat als passos fronterers, ja sigui a Coll d’Ares, a Tapis – Costoja o al coll de Banyuls. Reconec, en canvi, que els francesos ens porten molt d’avantatge en la senyalització i seguretat de les obres. Ells extremen totes les cauteles i reiteren els elements de seguretat, mentre que a casa nostra costa que es vagi imposant un criteri semblant en benefici de la claredat dels recorreguts i de la seguretat viària.

La nostra nova senyalització ha aixecat un cert enrenou, perquè en els senyals de recorregut es recorre a l’abreujament d’alguns topònims compostos. Sobre aquest punt vull deixar clar que en la senyalització d’aproximació s’admet l’abreujament i que en el darrer senyal abans d’arribar al nucli del topònim abreujat la senyalització el presenta en la seva integritat. És el que passa també als vehicles que intenten arribar a Vernet les Bains, que a la cruïlla de Vilafranca de Conflent és Vernet les B. o als que baixant de Mont Lluís pel coll de la Perxa es troben reiteradament  Vilefranche de C., abans d’arribar als senyals amb el topònim sencer.

Alguns comentaristes han criticat histriònicament i han parlat de governs de “sainet de república bananera”, i han insinuat que darrere les abreviacions hi havia una voluntat d’estalvi de diners i una gran ignorància de la normativa internacional. És el desconeixement que acrediten els mateixos comentaristes quan, en el seu intent d’exemplificar, parlen de Castellví i el Vilar per Castellbell i el Vilar o intenten desacreditar la nova senyalització dient que enlloc més del món passa això, quan és arreu del món que s’apliquen els mateixos criteris perfectament reglats i establerts.

El Govern es mou amb uns criteris de modernització dels serveis públic i hi aplica un estudi rigorós i aprofundit de totes les experiències conegudes.

Vivim temps de tensió i de conflicte, vivim temps de crisi de la nostra autoestima i ens sembla a tots que és molt més fàcil rebentar pels descosits que construir un argumentari solvent. És el que  passa a alguns comentaristes que posen com a exemple la senyalització de França i no s’han ni molestat a anar a comprovar que, justament és amb el referent francès i amb els mateixos criteris que estem actuant. Estic convençut que encara som lluny de l’òptim desitjable i que encara no hem aconseguit del tot arribar a tot arreu sense problemes, movent-nos per la toponímia i la confiança cega en el senyal que indica bé “altres direccions”, bé ”totes direccions”.

Però crec que estem en el bon camí i que hem donat ja un gir radical a la situació de la senyalització vertical de les nostres carreteres, i convido tothom a comprovar-ho en directe.

 

UN ANY DE CANVI

Presentació de la Memòria Institut Cartogràfic de Catalunya 2006. Barcelona, DPTOP-ICC, 2007

Aquest any que presentem és l’any de l’inici de l’aplicació de les dues lleis vinculades a l’activitat de l’Institut. La de la informació geogràfica i de l’Institut Cartogràfic de Catalunya i la de creació l’Institut de Geologia de Catalunya. Així, la vida de l’Institut ha permès finalment la creació de dos instituts independents i interdependents amb capacitat i autonomia per a desplegar les seves funcions i esdevenir cadascun en el seu camp centres d’excel·lència i de referència al servei de l’Administració i, naturalment, també dels administrats. 2006 és, doncs, el darrer any de convivència física i el de la preparació de la segregació d’espais i funcions, per tal que l’Institut de Geologia de Catalunya camini sol i reprengui la gloriosa tradició dels pioners catalans de la geologia i dels seus continuadors en la millor tradició noucentista impulsada amb criteri i programa, primer per la Mancomunitat, més tard per la Generalitat republicana i, ara, i des de 1978 per la Generalitat restaurada, en un context de plena normalitat.

 El Govern ha fet confiança a l’Institut Cartogràfic de Catalunya i a traves del nou contracte-programa ha preparat i dotat econòmicament una nova fase d’impuls i renovació basada en la modernització de l’utillatge i la permanent actualització de les tecnologies i els mètodes de treball.

Per aquest camí, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques no ha dubtat ni un moment de vincular importants partides dels seus pressupostos al desplegament de les potencialitats dels dos instituts, a qui confia importantíssimes tasques auxiliars i bàsiques per a la formulació de totes les propostes territorials i d’infraestructures que hem decidit promoure, com ja vaig explicar en la meva compareixença a la corresponent comissió del Parlament de Catalunya en l’inici d’aquesta legislatura.

L’Institut esdevé així cada cop més notari fidel de la realitat física del nostre país i ens la mostra amb un gran detall i precisió, amb altíssima definició, per tal que superposant capes o traient-ne com qui va traient capes del tel d’una ceba, arribar a percebre les múltiples components que s’expressen com a feliç síntesi en el nostre paisatge.

El nostre territori, un paisatge natural i humà en canvi permanent, ha de ser objecte d’exploracions sistemàtiques de l’expressió material d’aquestes dinàmiques de canvi.

Radiografiar el territori, en termes mèdics, sotmetre’l a un escàner permanent, és l’expressió clara de la feina de l’Institut que ens aporta dades per conèixer la nostra realitat i intervenir-hi.

Fabriquem eficientment eines per a les polítiques.