Joaquim Nadal i Farreras

PREPARANT EL FUTUR

Avui

Davant la situació actual de les infraestructures a Catalunya podem començar per constatar un dèficit acumulat històric indiscutible, un dèficit d’inversions i de planificació. Amb aquest bagatge Catalunya aborda el segle XXI amb un capital públic en infraestructures insuficient per la dimensió de la demanda que creix al ritme del creixement demogràfic, territorial i econòmic dels assentaments humans al país. Hi ha un evident desajust que posa el sistema sota pressió.

Davant d’aquesta situació podem, primer lamentar-nos del que s’hauria d’haver fet i no es va fer. Imaginar on seríem si s’hagués donat resposta adequada als reptes de la mobilitat en el moment que es començava a fer evident la demanda creixent. Però això, ara, ja serveix de molt poc.

Podem també preguntar-nos si l’evolució més recent de les pautes de mobilitat ha fet esdevenir inútils o innecessàries algunes infraestructures planificades i no fetes fa vint anys. Al voltant d’aquesta qüestió ha emergit amb força la constatació que avui una resposta eficient als reptes contemporanis passa per reforçar una xarxa ferroviària eficient, mallada, capilar, que aporti oportunitats de mobilitat amb transport públic de forma prioritària. És una evidència que ara clama al cel. Hi ha, però, qui davant d’aquesta constatació indiscutible planteja l’obsolescència de les inversions en carreteres quan encara s’està desplegant el pla de carreteres definit per primera vegada el 1935 en alguna de les seves previsions i quan moltes comarques de la Catalunya interior encara tenen pendent una xarxa bàsica de prestacions homologables per sortir del seu aïllament. No podem deixar de banda una inversió en carreteres que ha de fer del manteniment, de la seguretat viària i de la millora de la capacitat un objectiu de primer ordre.

Queda clar, però, també que on el dèficit esdevé clamorós és a la xarxa ferroviària, que ha vist com durant molt temps no es feia inversió ni en la millora de les infraestructures, ni del material mòbil i que el sistema començava a patir de riscos de saturació i d’envelliment.

En el moment present aquestes constatacions ens poden portar a una doble actitud. Hi ha qui voldria orientar el posicionament de Catalunya per la via de la reclamació, la lamentació, la victimització i el catastrofisme. Hi ha, en canvi, qui propugna una actitud més combativa, més constructiva, més eficient, més optimista basada en la confiança.

Jo sóc d’aquests darrers. Em mou l’ambició, l’orgull i l’autoestima, i el convenciment que estem entrant en una etapa de superació d’algun dels d’eficits denunciats. Ho crec sincerament i espero veure’n els resultats.

D’una banda, el Govern de Catalunya ha emprès un ambiciós Pla d’inversions que comporta que a hores d’ara s’estiguin executant obres per un valor de 8.000 milions d’euros a través de l’empresa pública Gisa, i que aquesta mateixa empresa tingui projectes en redacció i tràmit per valor de 6.000 milions d’euros més. Aquest esforç inversor s’ha de notar tant en el terreny del pla d’autovies com en la millora de la xarxa de metro i de ferrocarril, en l’àmbit de les competències que són pròpies del Govern de Catalunya.

Per altra banda, el Govern espanyol té acordats amb el Govern català importants plans d’inversions que, si es tradueixen en un calendari fiable i creïble de materialització, obren la porta a totes les esperances.

En aquest sentit és determinant el fet que a hores d’ara ja no queda ni un sol tram del TGV per licitar dels que estaven pendents a Catalunya. Per primera vegada des de sempre tenim  un horitzó fiable que ens hauria de permetre situar el TGV en el calendari i  deixar-lo en el debat sobre les inversions en un segon pla, per tal de donar prioritat màxima a les inversions en rodalies i en la millora de la infraestructura de la xarxa convencional amb el desdoblament de Barcelona a Vic, el perllongament desdoblat de la línia del Maresme i la construcció de la nova línia Cornellà-Castelldefels. Caldria, encara, que el Ministeri de Foment es convencés de la urgent necessitat d’inclore entre les seves inversions la línia orbital ferroviària, que ha de ser en el futur una peça clau per a la descongestíó i la superació del col·lapse de la xarxa viària a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Finalment és imprescindible que el Ministeri de Foment posi dates als accessos viaris i ferroviaris nous al port de Barcelona, als accessos ferroviaris a l’aeroport de Barcelona i que defineixi els calendaris d’acabament dels trams en obres de les carreteres de la seva competència i les previsions dels nous trams pendents. Així, tothom vol saber quan s’acabaran els trams en obres de l’N-340 a la província de Tarragona i de l’N-II a la de Girona, quan s’acabaran els trams licitats de l’autovia Lleida-Osca, i quan es completarà, quan s’iniciaran i quan s’acabaran les obres de l’autovia Tarragona-Montblanc; quan es licitarà i quan s’acabarà l’N-230 fins a la vall d’Aran; quan continuaran els treballs, massa temps interromputs, de l’eix pirinenc (N-260) a la província de Lleida; quan es licitarà l’N-II des de Tordera a Caldes, i quan es licitarà de Girona a Figueres i la Jonquera i, finalment, quan i com es faran els nous vials laterals de l’autopista del Maresme com a alternativa viària a l’actual N-II.

Només he sentat l’esquema bàsic del que ha de venir i del més important que s’està fent, com el tram en obres de la B-40 o també les variants de l’N-240, i que ha de permetre deixar de pensar en un país eternament en obres per passar a ser un país que acaba i posa en funcionament noves infraestructures, i que quan en completa unes comença immediatament les següents en l’ordre de prioritats de la planificació estratègica que hem elaborat.

Les obres provoquen entrebancs i molèsties, però  són del tot imprescindibles i són penyora de temps millors. Temps d’optimisme, de confiança i de lideratge renovat.

PUBLICAT A: http://paper.avui.cat/article/dialeg/93386/preparant/futur.html

24 Agost 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui | , , , , , | Comentaris tancats a PREPARANT EL FUTUR

CAMPRODON I RABÓS D’EMPORDÀ

Diari de Girona

O dit amb altres paraules, del monestir de sant Pere de Camprodon al monestir de Sant Quirze de Colera, a Rabós d’Empordà. A tots dos monestirs i amb molt pocs dies de diferència s’hi han celebrat concerts de música clàssica als quals he assistit. A Camprodon el dissabte 11 i a Rabós el dimarts 14 d’agost.

En el cas de Camprodon es tracta d’un clàssic. La interpretació de la “Suite Iberia” d’Albéniz com a homenatge al compositor universal de qui es commemorarà d’aquí a dos anys el centenari de la seva mort. L’Ajuntament i els organitzadors del festival de música ja s’estan preparant per celebrar aquesta efemèride amb especial rellevància i per promoure a l’ensems Camprodon i Albéniz.

La Suite Iberia és una obra per a piano que no és fàcil i que comporta un gran esforç d’interpretació. Molt pocs pianistes en el món tenen la capacitat d’abordar aquesta obra sense la partitura a davant. Aquest any, Glòria Uribe hi va afegir passió i energia i va fer una interpretació vibrant, que va complaure els assistents i en va sorprendre més d’un. Em va satisfer assistir-hi i em va satisfer adonar-me com Camprodon busca el camí més adequat d’associar-se a la projecció universal d’Albéniz i, d’aquesta manera, trobar el punt dolç d’equilibri entre la proximitat de la dimensió local, que no s’ha de perdre mai de vista i la dimensió universal que ens situa en el món. Venia de visitar, gairebé com un peregrinatge, la catedral de la Seu d’Urgell, que en la seva integritat és un monument sense equivalents a Catalunya, i a Sant Pere vaig reviure les emocions d’intentar situar en el marc de la força arquitectònica del romànic, el paper i el lideratge espiritual i feudal de les classes dirigents de Catalunya mil anys enrere. El romànic religiós com a mostra i supervivència d’una societat complexa, de la qual els testimonis més febles de l’arquitectura civil i del conjunt dels ciutadans se’ns fa menys evident.

Sortint del concert, passada la mitjanit, la potència i l’elegància dels arbres del passeig Maristany, la sòlida arquitectura de les cases, la delicada frondositat dels jardins, va ser un motiu més de retrobament amb un municipi que veu com a la seva entrada reneix, ara, l’esperit industrial, amb les naus que s’aixequen de la nova fàbrica de galetes Birba.

A Sant Quirze de Colera, dimarts de la setmana passada, va ser tota una altra cosa. En la profunditat de l’Albera, en el silenci despoblat de l’entorn del monestir, es vivia l’ambient espontani d’una festa de refundació. Després d’anys i anys de restauracions i d’excavacions, el monestir de Sant Quirze de Colera obria les portes de la seva nau principal i ens presentava per primera vegada un tast d’una recuperació que ha de ser més global, ha d’afectar a l’entorn, a l’accés i al claustre i ha de situar el monestir en el centre d’una ruta cultural i naturalista de primer nivell.

L’entusiasme de l’Ajuntament de Rabós, del Patronat de Sant Quirze i la coorganització i col•laboració dels municipis veïns de Vilamaniscle, Llançà i Garriguella van posar fi a una etapa llarguíssima de segles d’abandonament d’incúria i de risc de degradació definitiva de les restes preromàniques i romàniques d’un monestir que havia tingut un paper rellevant en la colonització agrària i en l’estructuració social i espiritual d’aquesta part del territori de Catalunya fa més de mil anys.
El concert, amb peces de Vivaldi, Haydn i Rodrigo interpretades per l’Orquestra Filharmònica Artur Rubinstein i el flauta solista Anton Serra, era el vehicle triat per posar de manifest que tot és prou a punt per començar a ensenyar el conjunt i deixar ja de tenir-lo tancat amb pany i clau, només accessible als experts i als arqueòlegs o restauradors. A partir d’ara, Sant Quirze ha der ser un àmbit on es faci compatible el permanent laboratori de recerca històrica, que és i ha de ser més, amb una mostra del patrimoni col•lectiu que els ciutadans de Catalunya hem de conèixer, hem d’estimar i hem de mostrar als visitants amb orgull i respecte per la memòria històrica d’aquells que van bastir el monestir, hi van viure o el van fer viure amb l’aportació del seu treball.

El silenci de la nit, la presència solitària del conjunt, la noblesa masegada de les parets, la tossuda persistència per damunt de totes les inclemències de mostres de pintures en els absis, la superposició d’èpoques i d’estils ens posen sobre la pista d’un autèntic monument nacional.

L’oportunitat de col•lectivitzar Sant Quirze, de fer-lo nostre, passa encara per una major implicació de les institucions i la capacitat d’abordar aquells aspectes que encara manquen per dotar el conjunt d’electricitat, telèfon, internet, i un entorn ordenat de forma elemental i natural per situar-nos de ple en el sentit i en l’esperit de l’Albera.

Aquest concert va ser un tast, un pròleg, un tempteig entre la comarca i el monestir. I la resposta va ser fabulosa. Hi havia molta gent, gent dels pobles i estiuejants, representants institucionals i ciutadans satisfets, bàsicament contents de poder-nos aplegar per primera vegada un centenar molt llarg de persones per gaudir junts d’un monument molt nostre.

Ara cal que la nació que atorga condició de nacional a un monument sigui capaç i conscient de donar-li la dignitat nacional que el nom li atorga. Perquè ja sabem que el nom no fa la cosa i que un monument nacional, restaurat a mitges i restaurat a miques, reclama de la nació un més alt grau de compromís i d’implicació per avançar en el temps i per atrapar els anys que ens ha estat vedat d’entrar-hi perquè no estava ni prou consolidat per fer-ho.

Hem sigut feliços a Sant Quirze de Colera, però ara volem que aquesta felicitat sigui àmpliament compartida i permanentment i sistemàticament oferta als ulls i als sentits de tothom.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2792_4_215389__Opinio-Camprodon-Rabos-dEmporda

24 Agost 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a CAMPRODON I RABÓS D’EMPORDÀ