Joaquim Nadal i Farreras

TOSSA DE MAR, CERET, COTLLIURE

Diari de Girona

Glòria Bosch i Susanna Portell ens han proposat aquest estiu un recorregut apassionant, una biografia artística, cultural i social de Tossa de Mar en els primers quaranta anys del segle XX. “Berlín, Londres, París, TOSSA, la tranquil·litat perduda” es pot veure fins el 16 de setembre a la Fontana d’Or de Girona. El catàleg de l’exposició és una peça bibliogràfica que transcendeix l’estricte inventari dels materials exposats per entrar en l’anàlisi, des de col·laboracions molt diverses dels aspectes més rellevants i dels personatges més destacats d’un fenomen que, avui, concentrat en aquesta exposició adquireix una dimensió històrica poc comuna. Amb testimonis directes ben significatius que il·lustren aspectes de la vida de Tossa en els estius dels anys trenta i l’impacte específic de l’esclat de la Guerra Civil, el 18 de juliol de 1936,com és el cas de Josep M. Ainaud de Lasarte. Amb referències a testimonis directes de diversos moments del període, tant amb relació a la presència d’artistes, al moviment cultural que van desenvolupar a Tossa o les transformacions socials que va experimentar la vil·la en el seu procés d’assumpció d’una nova manera d’entendre la Costa Brava i el turisme que va desvetllar els esperits i també les expectatives d’una autèntica capsa tancada, d’una petxina reclosa, d’una vil•la marinera i •pescadora reproduïda amb un realisme impactant per les esplèndides fotografies de Lucien Roisin o de Dora Maar. Les referències a Joan Maragall, Joaquim Ruyra, Josep Pla, Carles Sentís, Rafael Benet amb el seu famós article sobre “Tossa, Babel de les Arts”, o Josep Palau, aporten el gruix, el tou literari, les referències històriques, el coixí memorialístic per entendre l’estreta i profunda interrelació entre la societat marinera, menestral i pescadora dels habitants de Tossa, els primers estiuejants catalans a la descoberta d’un paradís aïllat i l’arribada d’una munió de visitants del món de l’art i de la cultura que, amb caràcter esporàdic, intermitent i amb permanències variables van infondre a Tossa una significació molt singular. El teló de fons del període d’entreguerres de les dues guerres europees i l’impacte brutal de la Guerra Civil espanyola afegeix un simbolisme especial i adquireix la rellevància d’una de les causes principals d’aquest fenomen concentrat, que va donar peu a un destil·lat artístic que encara avui és un bagatge i un patrimoni vital per a la vil·la de Tossa.

Vull remarcar el sentit especial que atorgo, més enllà de les individualitats que s’esmenten, a dos fets transcendents i mai prou ponderats que esdevenen el testimoni més viu i perenne per raons diverses d’aquella època. Es tracta, d’una banda, de les colònies escolars que el pedagog Artur Martorell hi va organitzar els anys trenta i fins a la Guerra. Les colònies Turissa, que integraven una visió de l’entorn natural, de l’evolució històrica i del context socioeconòmic de la vil•la, permetien una aproximació vivíssima a l’espai físic, al racó especial, que constitueix l’espai natural, feréstec i recòndit, entre boscos i rieres, de difícil accés, que va donar peu a la realitat física material d’una població com Tossa. La petjada històrica des de la vil·la romana, descoberta i excavada en diverses etapes a la fortificació medieval, i el context social que s’origina en la convivència d’activitats forestals basades en la pela del suro, agrícoles d’un entorn limitat pel mateix bosc, però necessari per a la pròpia supervivència de la vil·la, i marineres i pescadores, d’una projecció inevitable cap al mar. La modernitat d’aquesta immersió pedagògica ens emociona encara avui.

L’altre aspecte que vull subratllar és la creació del Museu de Tossa, inaugurat el dia 1 de novembre de 1935, sota l’impuls de Rafael Benet, Georges Kars, Pere Crèixams, Enric Casanovas i Albert del Castillo. El primer museu dedicat a l’art contemporani en tot l’Estat i una oportunitat única perquè Tossa fixés com a patrimoni propi una part de l’obra originada en els cercles artístics i literaris, periodístics, arquitectònics i, fins i tot, polítics que van buscar i trobar acollida i refugi creatiu a la Tossa dels primers quaranta anys del segle XX. El joc dialèctic entre un petit i bellíssim racó de món i la dimensió totalment cosmopolita, de gran projecció internacional, dels contactes amb les principals capitals europees, justifiquen sobradament el títol triat per a l’exposició i el catàleg. Desfilen, en una narració molt integrada, André Masson i Georges Bataille, Marc Chagall amb el seu violinista o Francis Picabia, i una nòmina llarga d’artistes, hotelers, filantrops, galeristes, espies i simples refugiats, que van alimentar un conglomerat heterogeni que va trobar a Tossa la tranquil•litat que buscaven sense perdre els contactes que tenien, i que va aportar a la vil•la marinera una pauta de transformació i modernització culta que, ara, potser enyorem.

L’obra d’Otho Lloyd, Olga Sacharoff, Mela Muter, Cels Lagar, Oskar Zügel i molts dels que ja hem citat queda com un referent testimonial i una visió delicadíssima, de traça, de forma, de color de modernitat que posada junta, a l’exposició, trasbalsa els sentits.

L’exposició s’inscriu en la millor tradició de les que per a fenòmens similars i comparables dels moviments moderns i d’avantguarda ha preparat, des de fa una colla d’anys, Josefina Matamoros per als museus de Ceret i de Cotlliure.

Tossa, Ceret i Cotlliure, tres refugis artístics i intel·lectuals en una Europa trasbalsada i commoguda per vendavals ideològics. La profunditat dels boscos, la intensitat variadíssima dels verds tendres de les primeres vinyes i dels verds brunyits de l’estiu avançat, l’enlluernament dels racons mariners, el contacte amb la plàcida i duríssima vida d’unes economies precàries i de subsistència dels tres pobles, esdevenen el marc per a una vida diferent, d’una durada intermitent però d’una constància superior a l’estiueig estricte de les colònies de forasters.

És per això que jo he canviat el títol. Perquè veig una indiferència superior en la nostra exposició que en les de Ceret, perquè no veig les mateixes cues, perquè no veig la mateixa vibració i repercussió. Perquè tinc la impressió que volem passar de puntetes per un moment que, vist ara amb perspectiva, és un destil·lat de gust i d’excel·lència, de qualitat, que hauríem de convertir en paradigma del model de turisme i de costa que propugnava, en els seus manifestos, el GATCPAC.

Seria una llàstima que no sabéssim aprofitar prou bé la lliçó, íntima i política alhora, que transcendeix d’aquesta exposició que encara teniu quinze dies per anar a veure.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2794_4_215664__Opinio-Tossa-Ceret-Cotlliure

Anuncis

31 Agost 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a TOSSA DE MAR, CERET, COTLLIURE

PREPARANT EL FUTUR

Avui

Davant la situació actual de les infraestructures a Catalunya podem començar per constatar un dèficit acumulat històric indiscutible, un dèficit d’inversions i de planificació. Amb aquest bagatge Catalunya aborda el segle XXI amb un capital públic en infraestructures insuficient per la dimensió de la demanda que creix al ritme del creixement demogràfic, territorial i econòmic dels assentaments humans al país. Hi ha un evident desajust que posa el sistema sota pressió.

Davant d’aquesta situació podem, primer lamentar-nos del que s’hauria d’haver fet i no es va fer. Imaginar on seríem si s’hagués donat resposta adequada als reptes de la mobilitat en el moment que es començava a fer evident la demanda creixent. Però això, ara, ja serveix de molt poc.

Podem també preguntar-nos si l’evolució més recent de les pautes de mobilitat ha fet esdevenir inútils o innecessàries algunes infraestructures planificades i no fetes fa vint anys. Al voltant d’aquesta qüestió ha emergit amb força la constatació que avui una resposta eficient als reptes contemporanis passa per reforçar una xarxa ferroviària eficient, mallada, capilar, que aporti oportunitats de mobilitat amb transport públic de forma prioritària. És una evidència que ara clama al cel. Hi ha, però, qui davant d’aquesta constatació indiscutible planteja l’obsolescència de les inversions en carreteres quan encara s’està desplegant el pla de carreteres definit per primera vegada el 1935 en alguna de les seves previsions i quan moltes comarques de la Catalunya interior encara tenen pendent una xarxa bàsica de prestacions homologables per sortir del seu aïllament. No podem deixar de banda una inversió en carreteres que ha de fer del manteniment, de la seguretat viària i de la millora de la capacitat un objectiu de primer ordre.

Queda clar, però, també que on el dèficit esdevé clamorós és a la xarxa ferroviària, que ha vist com durant molt temps no es feia inversió ni en la millora de les infraestructures, ni del material mòbil i que el sistema començava a patir de riscos de saturació i d’envelliment.

En el moment present aquestes constatacions ens poden portar a una doble actitud. Hi ha qui voldria orientar el posicionament de Catalunya per la via de la reclamació, la lamentació, la victimització i el catastrofisme. Hi ha, en canvi, qui propugna una actitud més combativa, més constructiva, més eficient, més optimista basada en la confiança.

Jo sóc d’aquests darrers. Em mou l’ambició, l’orgull i l’autoestima, i el convenciment que estem entrant en una etapa de superació d’algun dels d’eficits denunciats. Ho crec sincerament i espero veure’n els resultats.

D’una banda, el Govern de Catalunya ha emprès un ambiciós Pla d’inversions que comporta que a hores d’ara s’estiguin executant obres per un valor de 8.000 milions d’euros a través de l’empresa pública Gisa, i que aquesta mateixa empresa tingui projectes en redacció i tràmit per valor de 6.000 milions d’euros més. Aquest esforç inversor s’ha de notar tant en el terreny del pla d’autovies com en la millora de la xarxa de metro i de ferrocarril, en l’àmbit de les competències que són pròpies del Govern de Catalunya.

Per altra banda, el Govern espanyol té acordats amb el Govern català importants plans d’inversions que, si es tradueixen en un calendari fiable i creïble de materialització, obren la porta a totes les esperances.

En aquest sentit és determinant el fet que a hores d’ara ja no queda ni un sol tram del TGV per licitar dels que estaven pendents a Catalunya. Per primera vegada des de sempre tenim  un horitzó fiable que ens hauria de permetre situar el TGV en el calendari i  deixar-lo en el debat sobre les inversions en un segon pla, per tal de donar prioritat màxima a les inversions en rodalies i en la millora de la infraestructura de la xarxa convencional amb el desdoblament de Barcelona a Vic, el perllongament desdoblat de la línia del Maresme i la construcció de la nova línia Cornellà-Castelldefels. Caldria, encara, que el Ministeri de Foment es convencés de la urgent necessitat d’inclore entre les seves inversions la línia orbital ferroviària, que ha de ser en el futur una peça clau per a la descongestíó i la superació del col·lapse de la xarxa viària a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Finalment és imprescindible que el Ministeri de Foment posi dates als accessos viaris i ferroviaris nous al port de Barcelona, als accessos ferroviaris a l’aeroport de Barcelona i que defineixi els calendaris d’acabament dels trams en obres de les carreteres de la seva competència i les previsions dels nous trams pendents. Així, tothom vol saber quan s’acabaran els trams en obres de l’N-340 a la província de Tarragona i de l’N-II a la de Girona, quan s’acabaran els trams licitats de l’autovia Lleida-Osca, i quan es completarà, quan s’iniciaran i quan s’acabaran les obres de l’autovia Tarragona-Montblanc; quan es licitarà i quan s’acabarà l’N-230 fins a la vall d’Aran; quan continuaran els treballs, massa temps interromputs, de l’eix pirinenc (N-260) a la província de Lleida; quan es licitarà l’N-II des de Tordera a Caldes, i quan es licitarà de Girona a Figueres i la Jonquera i, finalment, quan i com es faran els nous vials laterals de l’autopista del Maresme com a alternativa viària a l’actual N-II.

Només he sentat l’esquema bàsic del que ha de venir i del més important que s’està fent, com el tram en obres de la B-40 o també les variants de l’N-240, i que ha de permetre deixar de pensar en un país eternament en obres per passar a ser un país que acaba i posa en funcionament noves infraestructures, i que quan en completa unes comença immediatament les següents en l’ordre de prioritats de la planificació estratègica que hem elaborat.

Les obres provoquen entrebancs i molèsties, però  són del tot imprescindibles i són penyora de temps millors. Temps d’optimisme, de confiança i de lideratge renovat.

PUBLICAT A: http://paper.avui.cat/article/dialeg/93386/preparant/futur.html

24 Agost 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui | , , , , , | Comentaris tancats a PREPARANT EL FUTUR

CAMPRODON I RABÓS D’EMPORDÀ

Diari de Girona

O dit amb altres paraules, del monestir de sant Pere de Camprodon al monestir de Sant Quirze de Colera, a Rabós d’Empordà. A tots dos monestirs i amb molt pocs dies de diferència s’hi han celebrat concerts de música clàssica als quals he assistit. A Camprodon el dissabte 11 i a Rabós el dimarts 14 d’agost.

En el cas de Camprodon es tracta d’un clàssic. La interpretació de la “Suite Iberia” d’Albéniz com a homenatge al compositor universal de qui es commemorarà d’aquí a dos anys el centenari de la seva mort. L’Ajuntament i els organitzadors del festival de música ja s’estan preparant per celebrar aquesta efemèride amb especial rellevància i per promoure a l’ensems Camprodon i Albéniz.

La Suite Iberia és una obra per a piano que no és fàcil i que comporta un gran esforç d’interpretació. Molt pocs pianistes en el món tenen la capacitat d’abordar aquesta obra sense la partitura a davant. Aquest any, Glòria Uribe hi va afegir passió i energia i va fer una interpretació vibrant, que va complaure els assistents i en va sorprendre més d’un. Em va satisfer assistir-hi i em va satisfer adonar-me com Camprodon busca el camí més adequat d’associar-se a la projecció universal d’Albéniz i, d’aquesta manera, trobar el punt dolç d’equilibri entre la proximitat de la dimensió local, que no s’ha de perdre mai de vista i la dimensió universal que ens situa en el món. Venia de visitar, gairebé com un peregrinatge, la catedral de la Seu d’Urgell, que en la seva integritat és un monument sense equivalents a Catalunya, i a Sant Pere vaig reviure les emocions d’intentar situar en el marc de la força arquitectònica del romànic, el paper i el lideratge espiritual i feudal de les classes dirigents de Catalunya mil anys enrere. El romànic religiós com a mostra i supervivència d’una societat complexa, de la qual els testimonis més febles de l’arquitectura civil i del conjunt dels ciutadans se’ns fa menys evident.

Sortint del concert, passada la mitjanit, la potència i l’elegància dels arbres del passeig Maristany, la sòlida arquitectura de les cases, la delicada frondositat dels jardins, va ser un motiu més de retrobament amb un municipi que veu com a la seva entrada reneix, ara, l’esperit industrial, amb les naus que s’aixequen de la nova fàbrica de galetes Birba.

A Sant Quirze de Colera, dimarts de la setmana passada, va ser tota una altra cosa. En la profunditat de l’Albera, en el silenci despoblat de l’entorn del monestir, es vivia l’ambient espontani d’una festa de refundació. Després d’anys i anys de restauracions i d’excavacions, el monestir de Sant Quirze de Colera obria les portes de la seva nau principal i ens presentava per primera vegada un tast d’una recuperació que ha de ser més global, ha d’afectar a l’entorn, a l’accés i al claustre i ha de situar el monestir en el centre d’una ruta cultural i naturalista de primer nivell.

L’entusiasme de l’Ajuntament de Rabós, del Patronat de Sant Quirze i la coorganització i col•laboració dels municipis veïns de Vilamaniscle, Llançà i Garriguella van posar fi a una etapa llarguíssima de segles d’abandonament d’incúria i de risc de degradació definitiva de les restes preromàniques i romàniques d’un monestir que havia tingut un paper rellevant en la colonització agrària i en l’estructuració social i espiritual d’aquesta part del territori de Catalunya fa més de mil anys.
El concert, amb peces de Vivaldi, Haydn i Rodrigo interpretades per l’Orquestra Filharmònica Artur Rubinstein i el flauta solista Anton Serra, era el vehicle triat per posar de manifest que tot és prou a punt per començar a ensenyar el conjunt i deixar ja de tenir-lo tancat amb pany i clau, només accessible als experts i als arqueòlegs o restauradors. A partir d’ara, Sant Quirze ha der ser un àmbit on es faci compatible el permanent laboratori de recerca històrica, que és i ha de ser més, amb una mostra del patrimoni col•lectiu que els ciutadans de Catalunya hem de conèixer, hem d’estimar i hem de mostrar als visitants amb orgull i respecte per la memòria històrica d’aquells que van bastir el monestir, hi van viure o el van fer viure amb l’aportació del seu treball.

El silenci de la nit, la presència solitària del conjunt, la noblesa masegada de les parets, la tossuda persistència per damunt de totes les inclemències de mostres de pintures en els absis, la superposició d’èpoques i d’estils ens posen sobre la pista d’un autèntic monument nacional.

L’oportunitat de col•lectivitzar Sant Quirze, de fer-lo nostre, passa encara per una major implicació de les institucions i la capacitat d’abordar aquells aspectes que encara manquen per dotar el conjunt d’electricitat, telèfon, internet, i un entorn ordenat de forma elemental i natural per situar-nos de ple en el sentit i en l’esperit de l’Albera.

Aquest concert va ser un tast, un pròleg, un tempteig entre la comarca i el monestir. I la resposta va ser fabulosa. Hi havia molta gent, gent dels pobles i estiuejants, representants institucionals i ciutadans satisfets, bàsicament contents de poder-nos aplegar per primera vegada un centenar molt llarg de persones per gaudir junts d’un monument molt nostre.

Ara cal que la nació que atorga condició de nacional a un monument sigui capaç i conscient de donar-li la dignitat nacional que el nom li atorga. Perquè ja sabem que el nom no fa la cosa i que un monument nacional, restaurat a mitges i restaurat a miques, reclama de la nació un més alt grau de compromís i d’implicació per avançar en el temps i per atrapar els anys que ens ha estat vedat d’entrar-hi perquè no estava ni prou consolidat per fer-ho.

Hem sigut feliços a Sant Quirze de Colera, però ara volem que aquesta felicitat sigui àmpliament compartida i permanentment i sistemàticament oferta als ulls i als sentits de tothom.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2792_4_215389__Opinio-Camprodon-Rabos-dEmporda

24 Agost 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a CAMPRODON I RABÓS D’EMPORDÀ

“A LA ECONOMIA ESPAÑOLA LE INTERESA QUE LAS INFRAESTRUCTURAS FUNCIONEN”

El País

F. Arroyo / A. Trillas

Averías y retrasos en los trenes, colas de 70 kilómetros en la autopista, maletas perdidas… Ha sido un verano negro para las infraestructuras catalanas. Desde su despacho, el consejero catalán de Política Territorial y Obras Públicas (PTOP), el socialista Joaquim Nadal, pide paciencia.

“Desde algunos puntos de vista, Cataluña está peor que otras comunidades. Negar la evidencia es un insulto a la inteligencia”

“Compatibilizar la llegada del AVE a Barcelona con el funcionamiento de Cercanías era difícil, pero cortar el servicio de Cercanías era impensable”

Pregunta. ¿Cataluña es una comunidad rica con pies de barro?

Respuesta. Cataluña ha crecido más de lo que lo ha hecho el parque de infraestructuras, y las que tiene son a medida de lo que necesitaba la comunidad hace 15 años o incluso 30. El traje se nos ha quedado pequeño y saltan todos los botones de la chaqueta. Pero no tiene los pies de barro. Por primera vez, todas las infraestructuras que se ha decidido que se tienen que hacer se están haciendo, aunque temporalmente produzcan molestias. Cuando terminen, se aligerará la presión sobre la economía.

P. ¿Y si hay pulmonía?

R. No habrá. Hoy hay suficiente volumen de obra pública en marcha como para pensar que en los próximos dos años habrá una mejora sensible. Cataluña no puede dejar de ser uno de los motores de la economía española y una de las salidas naturales de las mercancías de la economía española hacia el mercado europeo. Es en el mayor interés de España que las mercancías del puerto de Barcelona y Tarragona, como también de Valencia, puedan salir en tren con ancho europeo hacia Europa. Es en interés de la economía española que las grandes infraestructuras catalanas funcionen razonablemente bien. Es catastrófica la pugna territorial, el agravio comparativo territorial. Este “yo quiero más” o “tanto como el otro” es una aproximación provinciana a las necesidades de la economía española.

P. Pero la imagen que proyecta Cataluña es ésa, la de que pide y plantea agravios comparativos…

R. Si tras 20 años de no recibir la inversión que tocaba, ahora que se intenta poner remedio a ello, algunas regiones de España levantan el hacha de guerra por instinto partidista contra un supuesto trato de privilegio, me parece gravísimo. Desde algunos puntos de vista, estamos peor. Negar la evidencia de que hace falta un sobreesfuerzo inversor es un insulto a la inteligencia. Si Cataluña es la comunidad con más kilómetros de peaje y con menos kilómetros de autovía, alguien debería ser capaz de reconocer que alguien creyó innecesaria una alternativa libre de peaje con desdoblamientos, porque había un parque suficiente de vías de peaje.

P. La ministra Magdalena Álvarez arguye que nunca un Gobierno central había invertido tanto en Cataluña. Los partidos e instituciones catalanas aportan otras cifras, poco comparables.

R. Diga lo que diga la oposición, en 2006 y 2007 se ha invertido más que nunca en Cataluña. Pero si ese mayor gasto no tiene continuidad, no se notará lo bastante. Es nefasto el baile de cifras no homogéneas adaptadas a los intereses de cada uno. Cada cifra nueva es una trampa nueva de gente que hace trampas.

P. ¿Y las de Fomento?

R. No. La ministra hace una comparativa sólo de su ministerio, antes y después. Los términos de la inversión global en infraestructuras del Estado son otros y es un tema pendiente, el de la metodología a acordar.

P. ¿Será posible resolverlo antes de la negociación de los presupuestos de 2008?

R. Espero que sí.

P. Una cosa son las cifras, pero ¿y las responsabilidades?

R. La sociedad es muy exigente y tiene razón de estar enfadada. Mi obligación y la del Ministerio de Fomento es intentar crear un clima de confianza que supere la falta de credibilidad en los gestores públicos. El problema más grave que tiene Cataluña se sitúa en Cercanías. El aeropuerto no es un problema mayor en su funcionamiento ordinario. Haríamos mal si magnificáramos las colas en los mostradores y las pérdidas de maletas. El Prat crece mucho.

P. Con el crecimiento importante de El Prat, ¿cómo argumenta la Generalitat que se requieran cambios en la gestión?

R. Podremos tener mayores capacidades y menores hipotecas para captar compañías y vuelos de medio y largo recorrido, para que los resultados sean aún mejores. No romperemos la unidad de navegación aérea, que es europea, ni tan siquiera la titularidad de la infraestructura, que es de interés general.

P. ¿Y el grado de acuerdo con el Gobierno sobre El Prat es similar al existente con Cercanías?

R. No. Todavía no. El presidente del Gobierno dijo que en septiembre hablaría con el presidente de la Generalitat y abordaría la cuestión. Y si la solución es satisfactoria para Cataluña, será satisfactoria para todos, para Valencia, para Baleares o Madrid. Debemos ser optimistas.

P. A la gente se le está agotando la paciencia.

R. Debemos ejercer cada uno de nosotros nuestras responsabilidades y hasta las últimas consecuencias. La ministra ha explicado que hacer compatible la llegada del AVE a Barcelona con el funcionamiento ordinario de Cercanías era difícil, pero la alternativa de cortar el servicio de Cercanías era impensable. Quizá no se fue bastante realista sobre los problemas que ha generado.

P. Cuatro grupos políticos pidieron la dimisión de Álvarez. ¿Y ustedes?

R. No pienso hacer un juicio paralelo a la gestión del Ministerio de Fomento. Como Gobierno catalán mi cometido es conseguir la máxima eficacia y colaboración entre administraciones, conseguir resultados, concretar inversiones, fijar calendarios, acordar prioridades y lo estamos haciendo. Por mucho que haya habido algunos momentos tensos y siempre hayan sido intensos.

PUBLICADA A: http://www.elpais.com/articulo/espana/economia/espanola/le/interesa /infraestructuras/catalanas/funcionen/elpepiesp/20070818elpepinac_5/Tes

18 Agost 2007 Posted by | El País, Premsa escrita | , , , | Comentaris tancats a “A LA ECONOMIA ESPAÑOLA LE INTERESA QUE LAS INFRAESTRUCTURAS FUNCIONEN”

RESPOSTA EFICIENT A LES PRIORITATS ACORDADES ENTRE TOTS

La Veu de l’Ebre

Fa molt pocs dies, concretament el dissabte quatre d’agost s’han posat en servei els prop de cinc quilòmetres de carretera que uneixen les poblacions de Freginals i Amposta. Una obra necessària i llargament esperada que haurà costat prop de cinc milions d’euros, és a dir, un milió d’euros per quilòmetre.

El 18 de novembre de 2005 vaig anar a Freginals, em vaig entrevistar amb l’alcalde i el consistori i vam tenir una reunió amb veïns per tal de comentar el desenvolupament de la carretera. En aquella reunió vaig trobar un cert grau d’escepticisme i un punt de desconfiança de veure realitzada l’obra en qüestió. Jo hi anava a explicar que el 27 d’octubre s’havia iniciat la licitació de l’obra i que s’adjudicaria al gener. Concretament es va adjudicar el 26 de gener de 2006 a través de l’empresa pública GISA i el dia 11 d’abril de 2006 es va signar el contracte i es van iniciar les obres després de constatar que es disposava del terrenys necessaris per a realitzar-la. Convençut que era una obra que es podia fer en el termini previst d’execució vaig anunciar solemnement que tornaria a Freginals per Setmana Santa de 2007 per veure com es posava en servei la carretera.

Encara vaig tornar-hi, a veure el desenvolupament de l’obra, el 8 de juny de 2006, i tot seguia el seu curs.

Ara crec que dec als ciutadans de Freginals,als d’Amposta i a tots els de l’Ebre una explicació sobre els quatre mesos de retard de la posada en servei de l’obra, les causes que l’han originat i tots els enrenous que han ocupat espais reiterats als mitjans de comunicació, no tant per a ponderar els efectes positius de les obres que s’estaven realitzant, sinó per fer un seguiment de la conflictivitat originada en les reclamacions d’uns particulars que no acceptaven les expropiacions i l’ocupació necessària de les seves finques per tal de desplaçar una línia elèctrica.

Així, puc dir que les obres s’han fet a bon ritme i que a finals de l’any 2006 ja s’havien fets tots els moviments de terres i l’explanació de la plataforma de la carretera. Però a l’hora de culminar el procés de l’obra, el conjunt de temes litigiosos plantejats per la senyora Carina Pello l’han anat endarrerint. Fem un repàs de les incidències.

El 20 de febrer de 2006 es va aixecar l’acta prèvia a l’ocupació.

El 10 d’abril de 2006 es va aixecar l’acta d’ocupació de la finca afectada i es va efectuar el dipòsit previ.

El 26 d’octubre de 2006 es va citar la propietària per concretar el preu just, sense que comparegués cap representant de la propietat.

El 8 de novembre de 2006, representants del departament de PTOP i els Mossos d’Esquadra es van personar a la finca per ocupar els terrenys afectats, i es van trobar la negativa de la propietària en relació amb part vallada de la finca, necessària per a traslladar una torre elèctrica que s’havia de desplaçar perquè ocupava la futura calçada de la carretera.

El 10 de novembre de 2006, la propietària va presentar un recurs davant el Departament per considerar-se insuficientment notificada i considerant que mancava a aquests efectes una autorització judicial.

El 26 de gener de 2007 vaig resoldre el recurs admetent que es practiqués una nova notificació.

El 22 de febrer es va fer un nou intent d’ocupació administrativa de la finca sense que comparegués l’afectada.

El 23 de febrer l’afectada presenta un nou recurs

El 28 de febrer de 2007 es sol·licita al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya autorització per ocupar la finca.

El 17 d’abril de 2007 el TSJC va arxivar les actuacions al·legant que per incompareixença de la demandant no es podia pronunciar.

El 24 d’abril de 2007 es sol·licita un altre cop autorització judicial per entrar a la finca, aquesta vegada davant el Jutjat contenciós-administratiu de Tarragona.

El dia 19 de juny s’obté la resolució judicial que autoritzava l’ocupació dels terrenys.

El 2 de juliol de 2007 es procedeix a l’ocupació dels terrenys.

El 9 de juliol es disposa plenament dels terrenys.

Del 9 de juliol al 21 de juliol s’havien de fer els treballs de desplaçament de la línia i el canvi de tensió a través del corresponent descàrrec.

El 21 de juliol estava previst el descàrrec, però les pluges d’aquest dia ho van impedir.

Els dies 22 i  23 de juliol es va fer el trasllat de la línia de 110kv i el corresponent descàrrec.

El 23 de juliol s’havia de fer el descàrrec de la línia de 25 kv, però la gran apagada de Barcelona va impedir que es disposés del grup electrogen necessari per fer el descàrrec sense interrupció del servei.

Els dies 27,28 i 29 de juliol es van completar els treballs de la línia i el descàrrec necessari.

Del 29 de juliol al 3 d’agost es treballa per completar la part de ferm que mancava.

El 4 d’agost, a primera hora del matí, entra en servei finalment la nova carretera Freginals-Amposta.

Per rematar la feina, en els propers mesos invertirem 300.000 euros més en les mesures ambientals i paisatgístiques, que es troben en licitació des del passat dia 1.

A vegades la gent es pregunta com és que una obra s’endarrereix i com és que a vegades es té la sensació que les obres s’entretenen més del compte i que no es fan prou bé o sense haver previst suficientment bé tots els passos.

Aquest article, que pot semblar avorrit i pesat, vol ser una resposta a aquests interrogants. He volgut seguir sempre de prop les obres i garantir que, a poc a poc, el ciutadà agafi confiança en la seva Administració. He seguit obsessivament totes les passes de les obres que es fan a Catalunya i he vetllat i he fet vetllar per un seguiment rigorós i escrupolós de les obres de Freginals.

Com es pot veure no ha estat un procés fàcil i s’han hagut de salvar molts entrebancs. Ara, però, la carretera s’ha acabat i ja està en servei. S’han causat molèsties i potser ha semblat que no acabàvem quan tocava. Però no hem parat fins que ha acabat i oferim el resultat a tots els ciutadans de l’Ebre com a penyora de la cura que apliquem a d’altres obres que s’estan fent a Batea, a Horta de Sant Joan i fins a Xerta i les que d’aquí uns mesos començaran entre Sant Jaume i Deltebre, o de Tortosa a Ulldecona.

Volem ser un Govern atent a les necessitats i les demandes legítimes de tots els territoris i volem donar resposta eficient a les prioritats que entre tots hem acordat i que farem amb la tenacitat i el seguiment que hem aplicat a la nova carretera de Freginals.

Un dia tornaré a l’Ajuntament de Freginals i plegats amb els veïns celebrarem l’acabament de les obres.

10 Agost 2007 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , | Comentaris tancats a RESPOSTA EFICIENT A LES PRIORITATS ACORDADES ENTRE TOTS