Joaquim Nadal i Farreras

BALANÇ DEL SIL 2007

Revista del Salón Internacional de la Logística  

Un any més ha tancat les seves portes a la Fira el Saló de la Logística. Un any més ha aplegat professionals, empreses i institucions compromesos amb el desenvolupament dels moderns sistemes de transport i més i més implicats en el desenvolupament de la tecnologia aplicada a la distribució intel·ligent, ordenada i eficaç de les mercaderies.

Però el volum dels expositors, el pes de les operacions, l’envergadura de les propostes assenyala ja un nivell de maduresa del Saló que el situa entre els grans dels grans d’Europa.

Per certificar que Catalunya aposta per la logística, per certificar que en una societat cada cop més i més terciaritzada, la logística serà un pilar bàsic dels nous models de creixement econòmic, per acreditar que la logística serà en el món desenvolupat peça fonamental de la indústria del segle xxi.

Cada cop hi ha menys dubtes sobre el pes i la importància de la logística, i aquells que se la miraven amb un punt d’escepticisme i dubtant del valor afegit que pogués aportar s’han anat adonant que en la globalització i el desplaçament de la producció cap a països tercers, les plantes de muntatge i distribució seran els elements consubstancials d’un model nou on les diferències salarials propiciaran una distribució desigual en el món dels centres de producció i de la distribució.

Transport i logística esdevenen així un referent de modernitat en una nova escala de l’economia en la qual ja no serveixen els paràmetres clàssics del segle passat i de l’anterior.

El Govern de Catalunya ha apostat ja per un model en el qual les grans zones logístiques, adequades en dimensió i emplaçament a les característiques del territori, es recolzin en els dos grans ports de Catalunya, Barcelona i Tarragona, i  s’arrenglerin després en un rosari disposat de nord a sud i  d’est a oest esmaltant el territori català d’una xarxa de nusos intermodals, triats, ordenats i proporcionats a la nostra capacitat i amb voluntat d’estendre les ramificacions de la logística portuària i ferroviària de Catalunya a altres zones logístiques de l’Euroregió per tal d’assegurar eficiència i competitivitat.

El SIL és una fita i un revulsiu, i el recordatori d’un any a l’altre que l’evolució del sector és vertiginosa i canvia al ritme d’un món accelerat que evoluciona a una velocitat sense precedents.

Volem ser-hi, volem ser-hi a temps i volem ser-hi assegurant qualitat, excel·lència, serveis públics òptims i màxima cohesió social.

31 Juliol 2007 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , , | Comentaris tancats a BALANÇ DEL SIL 2007

LES CARTES DE MOSSÈN PÈLACH

Diari de Girona

Dilluns passat la casulla morada del Bisbe Carles Soler i les estoles dels preveres concelebrants donaven a la litúrgia de la Catedral un punt de gravetat. A dos quarts de vuit del vespre un raig penetrant del sol ponent, matisat per la rosassa s’estenia pels arcs del trifori i l’arrencada de l’absis i el presbiteri. Un instant màgic de llum daurada que diluïa els potents focus elèctrics que acabarien dominant la Catedral instants més tard en el tombant del sol i del dia. Per uns minuts, mossèn Pèlach, el bisbe Pèlach d’Abancay tornava a la seva església diocesana que en la comunió variada dels presbíters i els fidels li retia un darrer homenatge.
Quan mossèn Pèlach va marxar al Perú jo tenia nou anys. No sabria comptar quantes cullerades de sopa, o quantes forquilles de verdura he menjat a la intenció dels “indis” de mossèn Pèlach. Infants reticents a menjar segons què que no ens agradava, érem convidats al sacrifici de menjar ara una cullerada per al pare, ara una per a la mare, ara una per als avis, i una altra tot fent l’avió pels “indis de mossèn Pèlach”. És un record viu meu i de tots els meus germans i germanes que hem reviscut aquests dies.

Però el record màxim, el testimoni més viu, és reviure les lectures a la vora del foc de les cartes de mossèn Pèlach, una mena d’epístola als cristians de Girona que de forma intermitent apareixia a les cases dels “amics d’Abancay” en còpies ciclostilades que esdevenien als nostres ulls d’infants i preadolescents un relat fantàstic, un llibre ple d’aventures, el descobriment d’un món nou. Preníem així consciència d’altres civilitzacions, d’altres cultures, d’altres paisatges, d’una església diferent que havia d’arribar als fidels per la via de les qüestions més elementals i peremptòries. Els grans recorreguts a cavall i a peu per senders estrets i difícils, per tarteres impracticables, vorejant penya-segats i precipicis, ascendint a alçades insòlites per les dimensions de les nostres muntanyes, fent dels tres mil la norma molt més que l’excepció. El relat del bisbe Pèlach era sempre viu i transmetia la idea d’una església en construcció, física i espiritual alhora. L’adopció d’espais elementals, les primeres parets modestes, els primers menjadors, els primers catecismes, les primeres cures obrien camí des d’un llenguatge molt bàsic a la idea de la construcció des de baix i des del no-res. Passàvem, així, sense solució de continuïtat en els somnis reals del bisbe d’una sala de cures modesta i elemental a la concepció d’un hospital, d’uns bancs arrenglerats a cel obert a la concepció d’una escola, d’una aula precària a la definició d’un seminari. El sentit missioner es transformava imperativament per la via dels fets en una escola de supervivència, en un aprenentatge per al desenvolupament a la definició de les eines per sortir de la pobresa, a la força transformadora de l’educació i de la cultura. Si la fe mou muntanyes, al Perú i enmig de les muntanyes, la fe es barrejava indestriablement amb el desvetllament i el descobriment de civilitzacions dominades i adormides que havien caigut en la desesperació conformada. Les cartes de mossèn Pèlach tenien evidentment un relat missioner, construït des de la fe i buscant rescatar per al cristianisme les velles civilitzacions. Però indestriablement s’hi barrejava un discurs de confiança en el futur, de creació d’oportunitats, de formulació de serveis bàsics, de resposta a les necessitats més elementals relacionades amb la supervivència diària. No sé quantes epístoles va fer i tampoc no sé si es conserven totes, però en el meu sorral dels records, com diria cantant Lluís Llach, tinc la viva impressió que aplegades ara, juntes, esdevindrien un relat apassionant, un testimoni viu, una mostra de les transformacions laborioses d’una terra. Memòria viva d’un país rescatat de l’oblit. M’agradaria tornar-les a llegir, refrescar aquest instint que me les recorda com autèntics relats de novel•la tocats d’un realisme apassionant.

Portat al Perú quan tot just acabava de començar a Girona les seves responsabilitats com a President de la Comissió diocesana per als immigrants, quan tot just aquesta comissió acabava de constituir i definir els objectius socials per a l’habitatge a través del Patronat de la Santa Creu de la Selva, semblava com si cridat per la pobresa dels Andes hi traslladés amb més urgència les prioritats socials, les respostes morals i materials, que a Girona mateix havia descobert que reclamaven resposta. A milers de quilòmetres de distància s’establia, així, un parentiu entre les accions que l’Església descobria que havia d’emprendre per viure en el món i per no situar-se fora del món. Dilluns, l’Església de Girona recuperava uns instants el seu capellà missioner que tornava a la comunitat que el va veure néixer. Acollit per la seva església diocesana de formació i d’origen, recuperat temporalment i permanent, en la solemnitat de la litúrgia de la Catedral, les opcions personals de mossèn Pèlach van passar de puntetes en alguna de les peticions llegides pel seu nebot Quico Pèlach, i vam retrobar-nos plegats fent reconeixement de les seves opcions pastorals i de la seva dedicació als pobres, als “indis” d’Abancay.

Després de dècades lluny d’aquí, recordat per les seves dues diòcesis, el cos de mossèn Pèlach reposa al Perú, a Abancay, prop dels seus més seus. És ara pols de Girona als Andes, una terra vella per una nova terra.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2764_4_211704__Opinio-cartes-mossen-Pelach

27 Juliol 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a LES CARTES DE MOSSÈN PÈLACH

JAUME CASADEMONT. IDENTITAT I COMPROMÍS

Pròleg a Jaume Casademont. Identitat i compromís. Girona, Fundació Jaume Casademont, 2007

Aquest llibre acredita l’afecte que desperta en Jaume Casademont en tots els camps de la vida on va desplegar la seva activitat i la seva personalitat. En primer lloc, no cal dir-ho, en l’esfera familiar. Molts no en podrem saber mai del tot la intensitat i la profunditat. Només la Teresa i les filles, també els néts, ens en poden transmetre una part; la intensitat de l’afecte, de l’estimació, de les emocions que va desvetllar i desvetlla. La capacitat per travar un grup al voltant del nucli essencial format per ell i la Teresa, la voluntat de teixir solidaritats, de trenar lligams, de promoure valors i de compartir-los, de definir amb exigència els camins per a la gestió d’un patrimoni familiar construït amb esforç, treball i tenacitat.

La visió agosarada i emprenedora, la mirada d’horitzó ampli a nous mercats, noves tècniques, nous productes; la implicació en recerca i desenvolupament del seu grup empresarial. Amb agosarament i prudència. Mirant el futur amb ambició, però pensant en els orígens amb realisme. Volar alt i mantenir la capacitat de tocar de peus a terra. És el segon camp que aquest llibre ens presenta. El de l’activitat emprenedora; sempre sobre sòlides bases familiars. Aquí es lliguen amb eficàcia els dos terrenys esmentats; el nucli familiar, en graus diversos, i l’activitat empresarial. La capacitat tan ponderada pels seus amics i pels seus competidors de créixer i fer gran un grup nascut de l’esforç personal, gairebé artesanal, d’una família i després de dues persones. La descoberta d’aquestes oportunitats, després d’haver fet un breu recorregut auxiliar per alguns despatxos.

En Jaume va saber sortir de les inèrcies dels despatxos. Va portar aquest sentit de les coses a la vida política. Una dedicació a la política sota paràmetres, avui, molt poc freqüents: les prioritats polítiques supeditades a la prioritat de crear riquesa i als valors del consens, l’entesa i el pacte. La política al servei abans d’un projecte compartit que al servei d’un partit. La política per construir i teixir les solidaritats necessàries per fer un país. El camp parlamentari li negava més d’una vegada aquests principis, que va poder desplegar amb plenitud a la Universitat.

Aquí sentia com  podia començar a tornar a la societat el que la societat li havia donat. Construir l’edifici d’un nou projecte universitari al servei de les terres de Girona; lligar universitat i empresa, recerca i coneixement. Ho va fer i se’n va sortir. Va viure els moments culminants del projecte universitari gironí i segurament els més creatius, els més engrescadors, els que li donaven més vida, els que combinaven esforç i gratificació, sofriment i satisfacció. Va ser pedra fundacional. I, sobre aquestes pedres, va néixer una universitat de pedra picada. De cos robust, de pedra de Girona,i d’ànima sensible,d’ambició acadèmica de vocació universal. No en va tenir prou i va arrossegar família i col·laboradors a l’aventura de l’esponsorització esportiva. Ell va fer la transició d’un nom comercial, que es podia cantar des de la grada a un nom comercial que no es podia cantar des de la grada i que fou substituït pel trisíl·lab GI-RO-NA.

Aquest llibre ens posa davant d’una evidència. En Jaume Casademont viu en nosaltres. Les persones un cop traspassades sobreviuen només en la seva capacitat de viure en els altres.

En Jaume Casademont, se sobreviu a si mateix en nosaltres. Viu en tots nosaltres i hi viurà sempre. És així com es tanca el cercle definitiu que ens recorda que és la vida i no la mort el que compta.

Tenim, doncs, a les mans un llibre ple de vida, de moltes vides, de molts amors.

20 Juliol 2007 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a JAUME CASADEMONT. IDENTITAT I COMPROMÍS

MÉS CARLES RAHOLA

Diari de Girona

Dissabte passat al matí feia fresqueta. Vaig sortir aviat de casa i pels volts de les nou ja havia decidit que era un d’aquells dissabtes que abandono el confort de pastisseria de la Vienesa i em concedeixo un entrepà de truita al Clàssic. És canviar una visió esbiaixada de la plaça amb un punt de distància per una immersió total. Em vaig asseure just dessota d’un dels arcs de la plaça, disposat a gaudir un cop més de la plaça buida de cotxes i fent volar la imaginació cap a èpoques no gaire reculades, atapeïda de vehicles per tots costats. Aquest estiu suau que ens ha tocat manté la temperatura en un punt just per sentir l’airet vivificador i contemplar el cel net de núvols preparat per un sol, de juliol temperat en relació amb d’altres juliols. Va passar el cotxe decorat de flors de l’Anna, vital i optimista com sempre, camí de la floristeria. La Rosa del Clàssic, com sempre, amb una eficaç discreció em va portar l’entrepà i pocs minuts després va comparèixer en Narcís, amb un aire mig displicent i un somriure tot just insinuat. De prejubilat forçós de feines més atrafegades i des de fa una colla d’anys al capdavant del Clàssic, sota l’atenta mirada de la Rosa, puntal de la casa, i garantia evident que en Narcís sap que tot seria diferent sense ella. I ell ho sap i s’hi repenja confiat. Ells dos, tots sols, se’n surten i bé.

Després havia decidit que aniria a tallar-me els cabells al carrer Migdia, on la Dolors em va anunciar que tenia un dia estiuenc i això volia dir que es proposava de fer-me una retallada potent dels pocs cabells que encara em queden. Més fresc encara al sortir, en Quico Solà, a la seva botiga del carrer de la Creu em va fer un repàs de la vista i vam quedar de canviar els vidres de les ulleres.

Acabada la incursió a l’eixample vaig tornar al centre històric, vaig portar a emmarcar un quadre a can Sais, el Deu del Nou ara més solitari i amb un punt de tristesa, vaig saludar l’Anna a la floristeria i de tornada cap al Mercadal vaig proveir a la 22 el llibre sobre en Coroleu, un llibre de viatges, un sobre la poètica dels cafès, i de Carles Rahola, Contra l’invasor. Recull d’articles a L’Autonomista (1900-1938), a cura de Rosa Maria Oliveras i de Lídia Traveria, editat a Valls per Cossetània (2007).

Abans de tornar a casa encara vaig fer un segon esmorzar a la “Taverna” per aprofitar el matí i repassar l’actualitat, propera i llunyana, amb en Guillem Terribas i en Modest Prats. Vam anar amb gran facilitat de Colòmbia a Roma i de Roma a l’actualitat política i al batec de la vida ciutadana, que en Modest observa des d’una talaia privilegiada des de les parròquies del Mercadal i de Sant Salvador.

A casa em vaig posar a repassar el recull d’articles de Carles Rahola, amb entre d’altres el que dóna el títol al llibre “Contra l’invasor”, ”Refugis i jardins” i “L’heroisme”, tots de 1938 i les peces bàsiques utilitzades barroerament contra Rahola per cometre l’acte de brutalitat gratuïta més ignominiós que es pugui recordar en la història de la nostra ciutat.

Vaig anar del final del llibre retrocedint cap al principi fins a parar esment a l’article simplement titulat “Gerona”, del 27 de febrer de 1914. S’hi planteja la dualitat entre la ciutat nova i la ciutat vella, la ciutat moderna i la ciutat antiga. I es pregunta pel futur del conjunt de la ciutat i la forma de vèncer les inèrcies que la frenen: ”Los templos que el hombre, impulsado por un afán de infinito, construyó maravillosamente, continuarán siendo admirados y no faltarán manos piadosas y sabias para impedir su total ruina. Pero los barrios miserables, las casas lazarientas, las habitaciones donde jamás penetra el sol, las viviendas de hambrientos y tuberculosos, todo lo que está acusando a nuestra sociedad que deja abandonados a los humildes, serán demolidas, por humanidad y en evitación de que contagien a la ciudad joven.” (pàg.26).

El doble caràcter de la ciutat marcat per la lluita entre “la vetustez” i la “modernidad” obre el camí a un debat fructífer, a una exploració de l’esperit emprenedor, a la voluntat de modernització, a desvetllar energies, a superar conformismes i cofoismes:” Los gerundenses permanecen obedientes al mandato de los muertos. Les falta valor, carecen de audacia. Son conformistas; son conservadores, transigen con la injusticia, la miseria y el mal.” (pàg.26).

Rahola convida al desvetllament, a l’optimisme, a la superació de la vida burocràtica i provinciana, a emprendre noves aventures amb ambició renovada, a deixar de mirar enrere amb autocomplaença, a superar l’abúlia i l’immobilisme, a preferir una fàbrica a una oficina, una escola a una caserna. Tot un programa de canvi i de modernització en un article que té més de noranta anys i que ens marca una reflexió i ens fixa un guió per a un debat obert a totes les èpoques. És evident que els punts de referència i els paràmetres de 1914 tenen ja molt poc a veure amb la realitat actual.

Però també és molt evident que Rahola, permanentment reeditat, no para mai de ser un referent, una interpel·lació, un revulsiu per tal d’evitar que ens acomodem i revifem l’esperit crític i la voluntat d’autocrítica animats més d’esperit creatiu i d’ambició de futur que de simple autoflagel·lació masoquista.

La lliçó de Rahola és perenne i la immortalitat de les lletres fa cada cop més evident i dramàtica la seva vida segada. Un cop més retem homenatge al referent contemporani que alimenta la permanent ambició de canvi i de modernització a la ciutat de Girona.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 200-202)

13 Juliol 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a MÉS CARLES RAHOLA

FER MEMÒRIA I JUSTÍCIA

Diari de Girona

Avui (ahir pel lector) estava al jardí de casa i han passat tres joves que venien dels Àngels. S’han aturat un moment. Eren tres néts del senyor Joan Perich. Estaven contents amb l’article de divendres. Venien dels Àngels. Pujar i baixar i un intent d’esmorzar frustrat perquè el bar no obre fins a les nou. En certa manera feien un homenatge al seu avi que ahir hauria fet 96 anys. Jo vaig dir 94 a l’article, portat per les informacions que s’havien publicat. Però no em dol rectificar. Noranta-sis des de l’1 de juliol. Un dels néts diu, “va néixer just a la meitat de l’any”. Va viure noranta-sis anys de plenitud. I en faig memòria i fem justícia.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2739_3_207990__Comarques-memoria-justicia

2 Juliol 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a FER MEMÒRIA I JUSTÍCIA