Joaquim Nadal i Farreras

FERRAN SOLDEVILA

Levante. Publicat també a Diari de Girona el 22 d’abril

Acaba de sortir a València (Tres i Quatre) l’edició que Enric Pujol ha preparat dels Dietaris retrobats (1939-1943) de Ferran Soldevila. Aquest volum completa el conjunt impressionant de notes de dietari que Soldevila va anar desgranant i que ja en vida seva havien adquirit la condició de clàssics: Al llarg de la meva vida, I, 1926-1939, Barcelona, edicions 62, 1970, (Clàssics catalans del segle XX). Vingueren després els Dietaris de l’exili i el retorn que, de la mà d’Enric Pujol, ens oferien les notes de l’Exili, (1995) i les del Retorn (2000) publicades també per Eliseu Climent.

Ara, aquest volum omple els buits dels dos volums anteriors i s’hi intercala fins a assegurar la continuïtat cronològica: Dietaris d’èxode (18-1-39/12-2-39) com a annex al volum El retorn; 28-VI-39/12-XII-39 als Dietaris retrobats; 13-XII-39/11-V-41 contingut íntegre del volum L’exili; 12-V-41 a 16-II-43 continuació dels Dietaris retrobats; 23-X-43/5-X-48 al volum El Retorn i finalment Dietaris de viatges dels anys 1955,1956 i 1957.

El procés successiu de les troballes propiciades pel fill de Soldevila, Gerard, ha fet inevitable aquest trencaclosques que he intentat ordenar i que en el futur caldrà ordenar amb una edició única de tots els Dietaris que respecti la cronologia estricta i il•lustri en les notes el procés cronològic de les descobertes. És el que tracta de fer Enric Pujol en la introducció d’aquest volum i que haurà de reprendre per a aquesta edició unitària que ja des d’ara reclamo i que estic segur que està en l’ànim dels dos editors com un projecte ambiciós.

Des que el 1938 la impremta Clarassó va fer conèixer les Hores angleses (reeditades el 1947), ja s’havia pogut constatar el valor històric, cultural, social i, àdhuc, polític d’aquests textos que Soldevila anotava amb clara vocació memorialística i literària.

En realitat l’experiència dels dos cursos a la Universitat de Liverpool té un caràcter prou unitari per integrar un tast complet d’una obra en curs de molta més envergadura i que ara podem copsar en la seva globalitat.

L’esdeveniment editorial d’aquest darrer volum de Dietaris retrobats té una dimensió extraordinària, encara que podria també passar que quedés completament desapercebuda en el marasme d’edicions imparable que ho devora tot.

Per aquest motiu en parlo avui aquí. Com un intent de cridar l’atenció cap a un autor i el conjunt de la seva obra que avui no té la difusió que correspondria a la vàlua objectiva de les seves aportacions. Alguns primmirats trobaran fins i tot que els dietaris tenen un caràcter massa personal i intimista, i que en el seu desplegament cronològic són fragmentaris i en alguns moments massa esquemàtics.

Però només cal submergir-se en la lectura de les anotacions diàries per percebre les múltiples facetes que explora l’autor. Soldevila dóna testimoni de la seva peripècia intel•lectual, en el context de l’exili, i anota els treballs que elabora de caràcter sintètic, divulgatiu, narratiu o poètic. Transcriu les faules que composa, explica els progressos d’un treball sobre Ripperdà, esbossa projectes de futur. Aixeca testimoni de la seva vida a l’exili i la de la seva família; entra en el detall minuciós de l’evolució de la salut, de les penalitats, de les dificultats per trobar aliments, de la difícil convivència en els primers moments d’estada col•lectiva amb altres famílies d’intel•lectuals; ens acosta el paisatge de la Provença i anota puntualment les relacions amb altres catalans a l’exili: Companys, Tarradellas, Ventura Gassol,Dencàs,Patxot, Pous i Pagès, Sunyer, Casanoves, Riba, Fabra, Casals, Sbert, Carner, Pi-Sunyer. La dependència del subsidi, els avatars de la guerra mundial, les oportunitats a Amèrica, els contactes per desplaçar-se a Mèxic o Argentina.

La imatge reiterada de l’esposa de Soldevila fent diàriament recorreguts de molts quilòmetres a la recerca d’uns mínims queviures, d’ous i llet, amb dificultats sovint extraordinàries, ens interpel•la sobre la vida de molts exiliats. El trencament físic i el trencament moral; l’enyorament; les llàgrimes reiterades cada vegada que l’oportunitat d’embarcar marcaven el camí d’un distanciament de Barcelona i de Santa Maria de Palautordera, el dubte permanent entre la recerca de nous horitzons o el retorn a precari i amb la consciència de la repressió i la censura. La voluntat de reconstruir una cultura. El dramatisme de l’exili, que ens és conegut, empal·lideix al costat del de l’exili més anònim que no coneixem prou bé.

Som un país sentimental i desmemoriat alhora, arrelat en la memòria històrica i devorador de la pròpia història, tocat per la fibra col·lectiva i ingrat amb els fills més preclars.

No sé si en aquest país tant voraç, Soldevila té el lloc que li correspon. Només espero que aquests Dietaris contribueixin decisivament a recuperar-lo amb plenitud per al patrimoni col·lectiu de la nostra cultura nacional.

Anuncis

11 Mai 2007 - Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: